Sant Justenques, un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pón. Comencem un nou programa de Sant Justenques amb la Victòria García Ferrando, la Victòria García Coneguda per haver estat a Radio Esvern, també molt implicada en el moviment veïnal, amb l'Associació de Pares i Mares de l'Escola Núria i també en el sindicat de l'Ajuntament de Sant Just. Hola, Victòria, què tal? Hola, què tal? Bona tarda. Bona tarda. Amb la Victòria García, primer de tot comentar que la Victòria García es de la Can, per com és que vas venir a Sant Just? D'Oriuel Ica Santa del Senyor. Oriuel a la Tierra de Miguel Hernández, me l'estimo molt, i vaig venir a estudiar aquí a Barcelona i a les hores ja em vaig quedar. Vaig conèixer el meu marit, el José Luis Reciatorre, i em vaig casar i ja em vaig quedar. I amb ella cap aquí cap a Sant Just? Cap a Sant Just. I després des que vas arribar a Sant Just, sempre has estat molt implicada en col·lectius socials? Sí, van ser pocs anys i a les hores s'han arribat aquí a Sant Just, el seu poble encara més petit que el meu, que Oriuela. Doncs vaig trobar amb molta implicació de la gent, i també a més a més a coses a fer. Una de les coses és que, com vivíem davant de la Prevetón, al Barri Sur, doncs quan vam arribar estava tancada, avui no funcionava, i al cap d'uns mesos va tornar el seu funcionament a les sitges d'allà, on està el centre cívic Salvador Espriu. A les hores va ser un enrenou, fins i tot el Lluís Segure, l'alcalde en un bollletí municipal, doncs demanava el suport de la ciutadania perquè a les negociacions que s'estaven dur a terme, la Prevetón unirà lateralment, havia pujat al preu. A les hores, tot el barri es pervarà molt, i d'aquí va venir la necessitat de la nostra família, de veure que hi havia una necessitat que tota aquesta mala maró de la gent del barri quedeu reflectida i recollida en alguna entitat superior que ens representés. Que és l'associació de veïns, que el que feia era canalitzar aquesta energia de la gent. Això mateix. I a les hores com que també simultàniament anàvem de l'associació de pares de l'escola Núria, vam conèixer la Mediba-Ranco, i a partir d'aquí l'associació de veïns que es va fundar a l'any 64 estava en aquell moment una mica ja a les últimes, de fet, ja es va paralitzar, i nosaltres la vam entomar, i les vam donar a reiniciar, i una de les motivacions era aquesta. Per tant, vau reenjagar l'associació de veïns que havia quedat aturada. Ser 88 va ser la primera gestora, i hi havia gent de l'anterior junta, el Josep Sánchez Botx, va mirar de ser una continuïtat també de les reivindicacions que ells tenien. També en aquesta època, més quan va canviar la legislació, i les associacions de veïns van passar a tenir un dret prioritari en els plans. Això va ser molt significatiu, perquè a l'any 86 es va fer un regal decreto que un dels separats era a l'estatut del veí, i nosaltres vam aconseguir que a l'any 90 s'incorporés aquesta legislació al reglament de funcionament inter del Ajuntament, a l'any 90. Va ser a les hores quan hi havia una reivindicació ciutadana, sobretot de la modificació del casc antic, i, bueno, quan estava a veure, fruit de que l'Ajuntament finalment va aconseguir els terrenys de la Prevetón, es va poder iniciar l'urbanització de la illa Ualdem, tant i com la coneixem en aquest moment. En una època de molts canvis el barri surt, no? Sí, sí. I a les hores, a l'escola Bressol, al centre Sivi, es va configurar en aquell moment. A les hores, el veïnat d'aquella zona tenia el temor, el risc amor, de fer una urbanització de tota una zona amb tanta quantitat de gent, amb un vial que es preveia molt ampla, doncs que jo fos una entrada directa al polígon i trenqués en dos el barri. A les hores, vam canalitzar tota aquesta demanda i vam demanar una audiència pública informativa per forçar a l'Ajuntament, que en aquell moment no feia massa consells d'urbanisme. Doncs vam forçar el tema de que ha fet una audiència que finalment es va fer a la Teniu, perquè expliqués tot el projecte i tot això. I a les hores, aquesta demanda es va fer en el ple, parant el ple, donant-nos la veu a nosaltres, i que constena ser en l'acte d'aquell ple, que va ser el 20 de novembre del 91, doncs que nosaltres demanàvem allò. De fet, va ser la primera que va intervenir, no? Sí. Que va ser també significatiu després d'aquest nou reclamant? Clar, i a les hores, anàvem mirant a veure què dius, a veure no et passis, no? Perquè era com una utilització molt institucional de la veu, de la paraula, no pot allà començar a dir coses que no toquen. Si no és com un torn de preus i preguntes al final del ple. No, no. Era una altra cosa. Això encara està veient, però no s'utilitza, no s'utilitza força. L'any 91 es va seguir en un conveni, també amb unió de consumidors i usuaris de Catalunya. Sí, tot això és dins del moviment veïnal que es van constituir com unió de consumidors. O sigui, unió de consumidors funcionava a Barcelona i nosaltres, diguéssim, vam fer una seu. I a les hores d'aquesta delegació, doncs també era la presidenta de l'Associació de Veïns en aquell moment, i a les hores em va tocar ser la delegada de unió de consumidors, va fer cursos, de consum i tal, per poder portar temes. I després hi va haver tres temes importants que consideres que són importants de l'acció de l'Associació de Veïns, dos dels quals van suposar una desobediència civil. Estem parlant, per exemple, del recarreg metropolital transport. Què va passar? Mira, el recarreg metropolital transport va ser un impost que va generar l'area metropolità de Barcelona en un moment donat que a Sant Just encara no teníem tan transport com ara, ni per connectar a Barcelona, ni al tramvia, ni als autobussos que tenim ara, al Justmetre o al Justram, interdiguéssim d'aquí de Sant Just, és plor que espero dir, de curs recorregut. A les hores la gent deia, si no agafo l'autobús, si no n'hi ha ser bé, perquè sobre la meva propietat m'he han de fer aquest impost. A les hores va haver-hi a tot arreu molt d'enrenou, a Sant Feliu, a l'Ajuntament va fer un recurs directament que el van perdre a nosaltres part de la ciutadania, a través de la Valle de Ver, també en deien que perquè no actuàvem amb més força, però nosaltres el que hem respectat molt primer era el nostre socis i no ficar la gent donant ni més expectatives, ni menys de la realitat. A les hores, per exemple, a Sant Feliu el recurs es va desestimar i nosaltres la via que vam trobar era una deficència a la notificació. La notificació d'un nou impost sempre s'ha d'enviar certificat amb acusament de rebut per tenir constància de que una cosa nova l'administració telecomunicada ja no es va fer així. Per tant nosaltres vam trobar una escletxa silenciosa, però sí escletxa i forta perquè la gent triés entre pagar o no. Va haver-hi molta gent, jo vaig estar encipant que no vaig pagar i l'única cosa que sí que havies de tenir en compte era que si tenies, per exemple, multes o qüestions en executió, et venia un embargament per tot, però no, vull dir, si anaves pagant, tenies un recurs per no haver de pagar allò que trobaves desproporcionat amb el servei que teníem a les hores. Després un altre tema també important va ser de l'aigua, un caram de sanejament i taxes sobre infraestructura hidráulica. Això mateix. S'anomenava el canón de l'aigua i a les hores d'aquí sí que va haver-hi una tasca increïble tant a nivell de sanejament que ho portava rigorosament l'Àngeles Zamora, que feia de tresorera a les hores. No, secretària. I a les hores va haver d'agafar i portar tot un expedient perquè la gent pagava, diguéssim, el consum, l'impost. Això es depositava en un compte a Barcelona a través de la Federació d'Associacions de Veïns i aquest total de quantitat es ficava en un compte i el notari ho portava a la companyia d'aigües de tal manera que la gent podia demostrar que havia pagat el consum i no li podien tallar. El perill és deixar de pagar si a tu et tallen un servei. D'aquesta manera nosaltres garantíem amb aquest mecanisme que la gent no se li pogués tallar l'aigua per falta de pagament. I sempre ho teníem documentat de poder demostrar que la gent ho havia pagat. Analitzava el pagament d'aquesta manera. I una altra reivindicació important va ser en termes de circulació perquè s'enjust no tenia semàfor. Aleshores, de l'any 64, de l'antiga, o sigui, dels inicis de l'Associació de Veïns quan es va constituir, una de les reivindicacions era la circulació. S'enjust s'anava fent gran i hi havia bastant de trànsit, però l'administració tant amb veïns a la primera etapa com a nosaltres ens deia que s'enjust era molt petit i que no calia. Va haver-hi un moment en què va haver-hi un accident, va haver-hi una mort a la Rambla, després a la plaça Maragall també. I jo prèviament havia fet un escrit dient que això era necessari, perquè havien atropellat un nen precisament de l'escola Núria. I després d'aquest pare que em coneixia i que em deia que això no podia ser, vaig fer la instància i posteriorment va haver-hi un mort. De tal manera que aquell any que es feia la Fira Desbert allà al barri nord, a la plaça Maragall, doncs, tot el barri nord estava molt, molt, molt, molt empipat i a les hores, bueno, tota la... I a l'Associació de Veïns i la gent del barri van fer un semàfor de cartró, però tot el que quan va venir el senyor Borrella a inaugurar la... La Fira. La Fira es va trobar amb el semàfor, tots els balcons penjats en llençols blancs, en crespons negres, i es conserva la portada de la Vall d'Eves d'aquell moment el testimoni de tot això. Finalment us en vau sortir? Sí, el semàfor del qual no hi havia pressupost, a més a més va ser un moment en què va donar la casualitat que la MediBarranco estava també de regidora, i clar, la anàvem pressionant per tot arreu, perquè nosaltres, com a Asociació de Veïns, que ja havia participat a l'Associació de Veïns, doncs li deia que això no podia ser, i ella, com a regidora, doncs no tenia recursos econòmics per... el consistori, perquè no estava pressupostat, però al final van treure els diners i en un parell de setmanes es va posar. Un altre àmbit d'implicació de la Victòria ha estat a l'escola Núria, vas formar part de l'AMPA, en un moment delicat. Sí, nosaltres vam arribar a Sant Just, i la nostra família volia tenir un ensenyament en català. Aleshores, en aquell moment, l'escola de la Teneu es va traslladar de la Teneu, a ser l'escola Montseïn, però no estava molt clar ni estava molt definit, jo ho he buscat també als actius de la Vall d'Eves, i, efectivament, hi va haver-hi una discrepància que no estava molt garantida a l'ensenyament en català. Aleshores nosaltres la nostra opció era aquesta i vam decidir triar l'escola Núria. Allà ens van trobar que era una escola parroquial i que el mossèn que feia por que havia arribat, el mossèn Miquel, ens semblava a tots els pares que estaven allà en aquell moment que no tenia massa interès per l'escola. Aleshores, finalment, ens vam trobar que el mossèn Miquel va demanar a la Generalitat el tancament de l'escola i al final de curs ens odio el clau de professors i l'AMPA. I, justament, quan revisava totes les documentacions que tinc de la Vall d'Eves, vaig trobar que, efectivament, un parell de mesos abans de que ho digués, ja li van fer una entrevista perquè feia deu anys que estava aquí i ja deia poca referència, poca cosa de l'escola, però en canvi, si dels pisos que estaven molt cases en llocs, és a dir, que nosaltres sempre ens feia malpensar la hipotètica venda de l'edifici. Aleshores, investigant, investigant, vam arribar a documentar que, efectivament, l'escola Núria, la titularitat de la propietat, com a mi, de l'edifici, era del patronat escolar Núria, per voluntat del mossèn Antoni Notenes, que la va sedir en aquest patronat. Aquest patronat, en aquell moment, encara era viu, però ja no van poder anar més allà. A nosaltres, a l'Associació de Pares, ens van deixar amb la gestió de l'escola, la van portar un parell d'anys o tres com a màxim, però després es va haver de tancar. I ara, efectivament, allò que pensàvem que passaria, finalment ha passat perquè l'escola s'ha convertit en un edifici. Això em comptes que t'ha segur greu, no? Això que passen, evidentment, però després de tants anys de lluita. Però no només per els anys de lluita, sinó perquè és un equipament que m'hauria agradat que quedés com a mínim per a la població. És cert que l'Església, per una banda, no té diners per mantenir tot el que té i ha de triar, i d'altra banda, l'Ajuntament tampoc no té recursos per anar comprant tot el que fa falta o el que podria interessar. Després també la Victoria Garcia ha estat molt implicada al moviment sindicalista, a l'Ajuntament. Doncs sí, jo vaig començar a treballar a l'Ajuntament gairebé fa 30 anys, i va arribar un moment en què els companys i les companyes em van demanar de recolzar un sindicat, en aquest cas, a UGT. Aleshores, bueno, allò que passa, que estàs sindicalista i, finalment, un dia, doncs et toca. Aleshores, quan em va tocar a mi, tota la resta de companys i companyes tenien molta més experiència. Jo no sabia on podia canalitzar els esforços i per ser una mica útil. I, aleshores, va ser quan es va aprovar la Lledigualitat el 2007, i, aleshores, com que aquesta llei era nova d'oça per tothom, vaig partir de zero igual que la resta de companys i companyes. I, bueno, principalment, la meva actuació a nivell de sindicat va estar, o sigui, ha estat el desembre em vaig jubilar allà, finalment, però ha estat, diguéssim, en temes d'igualtat, en temes també de salut laboral. I, sobretot, en temes d'igualtat, vam enxegar, diguéssim, la comissió d'igualtat, que era, o sigui, la Lledigualtat marcava, també, dins de les administracions, una sèrie d'actuacions per implementar aquesta llei. Aleshores, el 2006, abans inclús de la llei, de la provació de la llei, la Costi Rubio, per part, com a regidora i, com a tècnica, l'Anna López, ja es va fer el Plan Municipal de Gènere, que és el Temes d'Igualtat, però que afecta a tota la població. Aleshores, quan ja es va aprovar la llei, a més de tota la població de fer actuacions, el Temes d'Igualtat es va incorporar, també, a la negociació amb els temes laborals. Que era l'objectiu final, tenir un pla d'igualtat. A l'any 2009 es va fer un primer estudi de la situació, es va arribar a fer, ho va fer per part de la diputació de la tècnica que tenia amb la Laura Caral, i va quedar en un calaix. El 2015, dins, també, del Plan Municipal de Gènere, que es va allargar, i, finalment, el 2015 també es va iniciar un altre, dins d'aquest Plan Municipal de Gènere, per tota la població, l'Ajuntament, l'Administració, també havia de tenir el Plan d'Igualtat. Aquest pla d'igualtat de l'Ajuntament està fet però no està implementat. És a dir, el 2018, i en un conveni que no sé si s'hi ha assignat, o s'assignarà en el preu d'aquest mes, no hi ha implementades en aquest conveni aquestes mesures que ja estan estudiades i detectades al pla d'igualtat. Per tant, no s'està fent el que s'hauria de fer. És una de les meves últimes reivindicacions. Això que ara ja té un nom, perquè les coses, si no tenen nom, sembla que no existeixen, doncs és una mena de violència institucional, violència de l'administració, és a dir, tu saps que tens un col·lectiu amb una tan airejada discriminació salarial que d'acord que sigui menys que en el tema de la sector privat, però que hi és, que hi és, està demostrat i constatat que existeix, i tu no has posat els recursos suficients per resoldre el tema. En un col·lectiu que a l'Ajuntament, quan jo vaig marxar, penso que eren 168 persones treballant a l'Ajuntament, i el col·lectiu de dones és el 50%. I també un últim àmbit o una última col·laboració important que ha fet la Victoria Garcia a Radio Desvern, precisament, en aquesta casa. La última, la primera. Quan jo vaig començar aquí a... És la primera, però la última que repassem a l'entrevista. L'any 84. Sí, quan vaig arribar a Sant Just, el primer per conèixer, per saber, perquè ens va agradar molt i vam decidir establir la nostra família aquí al poble, doncs, per començar a saber, i de que anava tot això, doncs, començava a llegir en català la Vall d'Evers. I a les hores es va iniciar el tema de la ràdio. I em vaig oferir amb unes altres companyes que estaven buscant col·laboradors, que va ser la Maria Cervantes i la Olga Benítez. Doncs van fer un programa durant un any, no massa temps, però es deia Parlemna i parlava de monografies de socials. I a les hores, com que jo estava molt sensibilitzada pel tot el tema de la Preveton, que deia abans, i tot això, doncs, em vaig posar i, per exemple, que jo recordo, doncs, també hi havia molt problema a nivell de comarca, amb l'ampliació de l'aeroport, i vaig invitar a l'alcalde del Prat. També va ser una època en què a la Teniu va deixar d'organitzar les festes de tardor, i també va haver-hi molta picabaralla. Vull dir que era una manera d'integrar-nos en aquest poble tan maco, que és el que vam triar nosaltres. D'una veu, d'alguna manera, aquestes problemàtiques. Saps què passa? Que la ciutadania, en general, estàs molt indefens amb tota l'administració, de cada consum, i cada vegada més, perquè tu, com a persona física, no tens capacitat per saber tot el que has de saber de totes, ni de les administracions, ni dels drets, ni res. A mi aquesta indefensió sempre m'ha... Fins i tot encara que tota aquesta informació sí pública és difícil de poder-la assumir, no? De cap manera. I, aleshores, això porta a la conseqüència, i és que si tu desconeixes tota la legislació quan vas a demanar ajut a l'Ajuntament o al que sigui, doncs això sempre ho recalco molt, no saps què pregunta. Estàs en una situació d'indefensió, no? Desconeixes, i, aleshores, si no tens el davant teu en el lloc que sigui, sigui en un banc, sigui a l'Ajuntament, sigui on sigui, fins i tot al metge, si no tens una persona que t'orienti i que digui el que tu necessites no el que demanes, no el que necessites, doncs estem tots una mica perduts. Bé, doncs, amb altres gràcies, Victòria Garcia, per la invitació. I acabem amb la cançó Mís Gaviotes de la Jumona Serrat, que és la que ens has demanat. T'agrada aquesta cançó? Sí, perquè sempre des que vaig marxar, pensar que jo vaig marxar de casa als 17 anys, vull dir, i és una mica aquesta cançó, no? Marxes i quanta n'adones, dius, no saps on vol bé, no, on tornarà, no? Doncs acabem d'aquesta manera, gràcies, Victòria. A vosaltres. A vosaltres. A vosaltres. A vosaltres. A vosaltres. A vosaltres. A vosaltres. A vosaltres. A vosaltres.