Sant Justenques, un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pón. Comencem un nou programa de Sant Justenques i avui ho fem amb la Maria Assumció, petit i mates. Hola, Maria Assumció, què tal? Hola, bona tarda, molt bé. Com estem? Bé, molt bé. La Maria Assumció va néixer a Barcelona l'any 43. A quin barri de Barcelona? A l'Eixample. A l'Eixample. El carrer Villarroel. Al centre. Sí. I bé, el teu pare era de Sant Just per això, per tant ja tenies víncle amb Sant Just des de petita. Ah, això, família, cosint, sí. I em deies que veniau a estiu a Jao, oi? Només venia amb els estius, a passar els tres mesos d'estiu. És el millor que Sant Just per la gent de Barcelona semblava que estava lluny, lluny. Lluny, sí, sí. I veníem per la festa major i era molt maco. Què recordes d'aquella etapa de venir a Sant Just de tant en tant? Només que res, molt diferent d'ara, vull dir, que es feien moltes coses. Es feien... hasta teatro es feien aquí la Teneu. I, val, moltes coses es feien. Jo m'ho passava molt bé. L'assumció anava a l'escola, lògicament, com qualsevol nen i nena, de petit. Però ja d'entrada ja vas començar a tenir idea de fer dança, no? Als set anys ja vaig dir que volia ser ballarina. M'agrada gaire estudiar i vaig dir que volia ser ballarina. I com va per arribar aquesta idea, aquesta inspiració per ser ballarina? És que sempre m'agradava, sempre m'ovia i sempre feia coses i sempre saltava. I un dia, anant amb una pelucaria a Barcelona, es veu que vaig fer res quatre coses i el senyor d'allà va dir... Aquí, a prop, hi ha una academia de ballet, una tala alícia calado que havia sigut ballarina del liceu, perquè no la porteu a ballar. Bé, ma mare, al moment va dir... Jo, quan vaig sentir això, bueno, vaig estar... Mama, mama, vull ballar, mama, porta-m'hi, porta-m'hi, porta-m'hi... I al final m'hi va portar. Però vaig estar un any anant a aquesta academia de ballet sense que el meu pare ho sapgués, perquè això de que el senyor petit, la seva filla, fos ballarina... Era impensable, no? Sí, sí. I bueno, vaig agafar tanta afició i es veu que ho feia bé, que al final ho vam haver de dir. Llavors el meu pare va venir a parlar amb la professora aquesta... Bé, el meu pare estava molt ficat, ell era el gerent del cine, que el liceu, m'estava molt ficat amb... Amb altres temes. Amb altres temes, sí. Llavors va venir, vam fer un festival, i jo no sé què vaig ballar, sembla que ja vaig ballar a la mort del Cisne, i es veu que va veure que sí que tenia condicions, però em va dir, ballaràs pel seu ballarina, doncs tu ballaràs, i tant, que vaig ballar. Si no volia mitges dintes, el teu pare. Llavors vaig estar fins als 18 anys en aquesta academia. Vas estar fins als 18 anys perquè els 18 anys va ser quan vas entrar al liceu? Sí, perquè vaig perdre molt de temps en aquesta academia, no és per res, però vaig perdre de temps. No aprenies prou, vols dir? Llavors als 18 anys ja, al veure que la cosa anava en sèrio, vam anar una tarda, el papa, la mama i jo, el parlàvem, el mestre, la Grinyà, el director del liceu, i em va dir que em faria una prova, vaig anar un dia, va provar, i ja vaig entrar directament al liceu, amb 18 anys, al cos de ball, i llavors vaig estar 3 anys al cos de ball, i al cap de... vaig debutar amb Traviata, i al cap de 3 anys em van pujar solista, i també vaig debutar a la casualitat amb Traviata. Per tant, és una obra que té alguna cosa especial, no? Sí, sí. Em comentaves que això de dedicar-se al ball... És molt dur. És dur, i a més a més no... diríem que per guanyar-se la vida res. Res. La teva família et podia donar suport. Tenies que tenir, sí. Tenir papa i la mama perquè és que, si no, no... perquè t'havies de comprar la roba. Tot, el tutu, el tutu llarg, les sapatilles, que allà van les sapatilles de punta, valien 500 passetes, i et duraven, potser 3, un llant dels cismes, i un faust, vull dir... i clar, era... Clar, i les classes també... I les classes les havies de pagar les classes cada dia. Sí, sí, sí. Això, si el liceu era un lloc privilegiat, no? Sí. A sortir al liceu, doncs ja era el màxim. Era el teu somni? Sí. De sempre? Sí. I el meu somni va ser el que sempre tenia jo, de votar amb el lloc dels cismes, els 4 petitos. Sí. Que això, bueno, això... I ho vas aconseguir al final? Jo aconseguir. Sí, sí, sí. Em deies també que tot i que tenies aquest somni i que t'encantava ballar, el moment de sortir al liceu... Pànic o escènic. Què vas pensar el primer dia? El primer dia entreviat, amb tots de l'escenari, quan puja el tolo, totes les posques, i es comencen a encendre totes les lliometres dels palcos. Veus la quantitat de gent que hi ha allà. I jo dic, solució, aquí què fas? On t'has ficat, solució? De qui no pot sortir? I sí, és que és clar. És el liceu. És impactant, no? I allà tens que ballar, perquè, si no, allà no és com un festival d'acadèmia, que hi ha la tieta, el tiet, la cuineta, que tots venen a veure-te ballar, i que tot és maco, no? Allà, allà van sèrio. I després has ballat o has actuat amb molts noms coneguts, també, del món de l'òpera. Sí, vam debutar el 62, el Carreres, la Montserrat Caballer, que ella va debutar en Baravela, i amb la viata, que llavors ella estava al Coro. I, bueno, amb molts, de l'època aquella, amb el Pabarotti, amb el Plácido Domingo, tots els que eren de les operes de tabusos. I també estic amb l'oportunitat de coincidir amb noms molt coneguts del món del ball, no? Sí, vam venir a fer una gala de ballet, la Margot Fonten i el Nureyev, i van estar un mes, i ens donaven classes, que això també... Rebre classes de la Margot Fonten i el Nureyev és el màxim. I veus, ja no n'hi ha cap dels dos. El ballet més clàssic s'està perdent, una mica? Jo crec que per desgràcia sí. Hi ha molt bones companyies, però en aquí hi ha no, que ja no existeix. Aquí hi ha res. Per què? Perquè cada vegada entren... agraden més altres tipus de dança? No, és que jo, un cop el mestre Magriñar ja es va desfer el ballet del Liceu, aquí no hi ha hagut ballet. Del Liceu, no, no. Es va desfer, ja no... El mestre Magriñar, el que ho portava, això, no? Molt bo, per cert. Després també em comentaves que això de ser ballerinal del Liceu tenia un preu que s'havia de pagar, no? Era dur. Era dur. Arribar a les 9 de matí, enganxada amb una barra, fins a les 2.30 de la nit, perquè llavors ja et quedaves allà per fer les operes, per fer res, teníem mitjaureta, que sortíem al carrer Sant Pau, que hi havia un barra, allà que es deia el iau, com menja una mica d'anceladilla i tornar cap als camerinos a reclar-te per fer les operes de la nit, i durant el dia, doncs, classes, classes, llavors, ensat general, ensat amb vestuari, ensat de piano, ensatge amb els cantants, ensatge... Tot el dia dedicat a la dança. Per tant, tenies poc temps per fer altres coses que la gent jove fa, no? Ni discoteques, ni platges, res, res, res. I això que...? No ho trobava a faltar. Deies que de pretendents no els en faltaven per això? No. És que eren molt bones totes. I sí, quan sortíem a les nits de treballar, a les cantonades, doncs quan no hi havia el do dinàmico, hi havia els mustangs, els xírecs, o tots d'aquests que ja era clar, a l'època nostra. Grups d'aquests coneguts? Sí. Però no teníeu temps per estar per aquestes coses? No. Vas estar uns set anys, aproximadament, l'hi seu? Sí, jo crec que vaig entrar als 62 fins als 69, 68, 69. I va ser quan vaig posar després l'acadèmia. I vas plegar, en part, també, per una lesió, no? Sí, vaig trencar el peu, vaig estar molt temps sense poder fer res, i quan vaig tornar a entrar, ja la que estava al meu puesto... No s'havia fet lloc? Sí, i ja vaig per no. Són si on han retirat, que la gent digui, mira, ja no hi és, quina pena, el que no diguessin... Encara hi és, aquesta. Encara hi és, després de la torna. Que si vas saber retirar en el moment que tocava. Sí, sí, sí. Però també em deies que totes eren amigues, les que estava al balet, però per darrere... Clar, és que, clar, el que vols és pujar. Clar. Però, bueno... Hi ha rivalitat i competitivitat. Sí, sí. No hi havia mala mar o no. Després, quan vas deixar l'Iceu, tu mateix ho comentaves, vas venir que passen just... I amb un baïlerint, el primer baïlerint del l'Iceu, el Fernando Lizundia, que pobret, tampoc ja no hi és, van posar l'acadèmia. Com es deia l'acadèmia? Assunció en petit. L'acadèmia de balet, Assunció en petit i Fernando Lizundia. I l'acadèmia, la vau fundar el 69-70. Sí, sí. Va arrancar ja amb bon peu i va començar a venir gent. Sí, sí, vam fer el primer festival que vam fer, vam venir invitats tots, els baïlerins primers... vam fer com una gala de balet. Una gala de balet per iniciar el curs. I els senyors van venir amb esmoquins, senyores, va ser una gran gala de balet. Va sortir els diaris i tot, però tot això ja no ho tinc. Va ser molt maco. Va fer una inauguració a tot el alto. Va sortir els diaris, sí, sí, molt bé, molt bé. I era la primera escola de ball que hi havia a Sant Just? Sí, la pionera, i després es va posar la Marta Roig, que des d'aquí li envio una fort adreçada. I ella estava baixant la cartera i jo estava aquí d'ala, ella amb balet, balet no, ella també s'havia feia contemporani, jazz, jo era amb balet, balet. Per tant, no erau en competències, no ho es complementàveu. Que va, i tant. És que és una anècdota, no, d'això. Un dia estàvem a la plaça, parlant totes dues, va passar una senyora, se'ns queda mirant i diu, parlant, i es parla en totes dues. Clar, que ens parlem. Què voleu? La gent es pensava que hi havia una ribbonitat. Sí, que va. Molt forta. Que va, que va. I després, durant tots els anys que vas estar a l'acadèmia, sempre es va mantenir algun nivell d'alumnes. Sí, sí, sí, bé, bé. A poques més, a poques menys, però sí, sí. Sempre hi ha hagut gust per la dansa, Sant Just. I les representacions que fèieu al final de curs. Els festivals, oi, els festivals. Que se'n parlava, eh. Molt macos, sí, molt macos. I bé, la dansa, m'imagino, que és un món més femení, que de masculí, però també hi han passat nois, no? Sí, quatre nois, quatre nois. Un, per cert. Però ara em sap greu que no me'n recordo del nom. No passa res. Es va dedicar a la dansa. Sí. I tampoc ja no hi és. Era de qui Sant Just. Ho tenen més fàcil, els nois? Per tenir menys competència? No et pensis. O també és complicat? No et pensis, sí, sí. Perquè en el Liceu, tampoc no es caniguéssim gaire, eh. En el cos de ball, potser n'hi havien 5 o 6, només. No n'hi havien més. Els dos són listes i el primer ball l'herin. Però tampoc no n'hi havia gaire. Sí, que la competència també era dura pels nois. Abans em comentaves que quan estaves al Liceu, que era l'època de la joventut, no tenies temps per altres coses? No. Sobretot també per festejar o per anar amb nois... No, no, de nois i res. I llavors per això... Molts escardones per res més. De moment et vas casar tard, quan ja va passar aquesta etapa. Em vaig casar als 41 anys. Sí. Amb una persona que no era del món. Res de veure. Res, res. Com es deia el teu marit? Alfredo Villarrolla. I creus que necessitaves també estar amb una persona que fos d'un altre món? Sí, sí. Bueno... Bueno, sí. Sí. I bé, amb 50 anys, és quan vas deixar l'acadèmia? Vaig deixar l'acadèmia. El que passa és que quan jo tenia l'acadèmia, els estius s'ho tancava tres mesos. I llavors, s'ha tancat, em van trucar uns ballerins, els primers ballerins de l'Antonio Gades, que m'han format un balet. I em van trucar si volia anar amb ells, els estius, a ballar amb ells. Va costar una mica perquè no tenia res a veure amb el balet clàssic. Era tot flamenc i espanyol. Però jo vaig fer la part bolera, clàssic, espanyol. I vaig estar quatre o cinc estius, anant amb ells els tres mesos d'estiu, anant al balet de l'Antonio Gades. La Torner, no? La Torner. I anaves per tot Espanya? Sí, vam anar a Canàries, van fer endolosia, van fer sí. Això era els estius quan tenia l'acadèmia tancada, no? Sí. I després, amb 50 anys, quan vas decidir... Prou? I ja n'hi ha prou. Molts anys de dansa a les esquenes, no? Des del set anys, sí. Sense parar. I per això operacions de cadera, operacions de junoll, de conetes... Que això passa factura físicament. Gràcies a la dansa. Gràcies entre cometes. A passa factura. Sí, però quasi tots, eh? Sots els ballarins acabem així. M'ha begut la pena, però... Sí. I si torno a néixer, tornaré a la ballarina. També has fet els teus pinitos al món del cinema, no? Ha sortit algunes pel·lícules? Sí, amb la Sara Montier, el vam fer totes les pel·lícules, la Villalola... Ai, després a Madrid, vam fer el doctor Copelius. Aquesta és una pel·lícula de dansa. I vam estar un mes a Madrid. El doctor Copelius, sí. Amb ballarins de Madrid, també. I nosaltres érem tots els ballarins d'aquell lliçeu. Sí, va ser també molt. I no sé que aquesta pel·lícula deu estar, suposo que sí que... Que encara existeix. Encara existeix. I després de Sobilada també has fet alguna cosa, no? No. Has fet alguna aparició, vull dir, en dansa? No, no, un cop ja vaig dir prou. Ja prou. A mi et dic que t'han de veure els ballets jo. Si segueixes com a aficionada, però no amb ballerina. No, no, no, no. Era un moment de posar... Sí, sí, però ja n'hi havia prou. El punt final. Ho trobes a faltar? No. Home, com veig, si vaig a l'Iceo a veure ballets i així... Sí que et penses tu has fet tot això i tu... Sí, però bueno, he sigut una etapa de la meva vida... que ja... ja ha passat i ja està. I l'acadèmia? La visites de tant en tant? No. O també ho has deixat enrere, totalment? No. No. Passo molt a miro i no. A més que com els que hi ha tampoc no... És que no sé ni qui són, ara, els que hi ha, no ho sé. La que la portes una noia que havia sigut del ballet de l'Iceo, també? Les que hi ha ara no. Ah, d'acord, ja he hagut... Aquestes ja són les terceres. Era la Toti. Sí que havia sigut ballerina de l'Iceo. I llavors va ser quan es van tarqueu de xava, van traure ella. I després hi ha hagut altres persones com portant. Sí, però ja no... ja no sé. Que encara hi ha l'anagrama. A la pareta encara hi ha l'anagrama. D'associació per estar tot burros. No l'ha tret. Bé, doncs, moltes gràcies. Gràcies a vosaltres. Per haver vingut al programa i explicar-nos... Moltes gràcies. Les històries a l'Iceo, després a l'acadèmia de dansa que vas obrir aquí s'enjust. Ha plogut molt, ha plogut molt. I has ballat molt, també? Molt. Has ballat molt. Molt. Això sí, no he parat de ballar. Doncs moltes gràcies per haver vingut i acabarem amb una cançó dels Beatles. Moltes gràcies a vosaltres. Gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies.