Sant Justenques, un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pón. Comencem un nou programa de Sant Justenques avui amb la Mariona Ribalta i Taltavull. Hola, Mariona, què tal? Com estem? Molt bé. La Mariona que viu a Sant Justes fa anys, però és de Barcelona. De l'Eixample, concretament? Exacte. Passés de Sant Joan. Per tant, del centre del centre de Barcelona. Sí, sí, sí. I vas anar a l'escola també a Barcelona. Vaig anar a l'escola del mar, sí, que estava relativament a prop de casa, allà, al Guinardó, al carrer Gènoa. I anava i pujava a peu, caminant. Era una escola que tenia història, no? Sí, era una escola que tenia molta història, perquè l'escola del mar, quan es va fundar, es va fer, es va construir a la Barcelona, a la vora del mar. Era una escola que estava pensada per nens i nenes que tinguessin problemes de salut, perquè es quedaven aquells l'època, els anys 20, Barcelona era insalable. I aleshores hi havia molts nens amb una sèrie de malalties, d'aquestes que el contacte amb el mar i el sol i l'aire, els eren molt bons. I va començar a anar allà amb aquest objectiu. I aleshores l'escola, el gener del 38, amb uns dels bombardeixos cap al port, i a la Barcelona li va tirar una bomba i es va cremar. L'escola era de fusta, estava sobre unes pilones, i no em va quedar res, res. La sort és que era la nit i no hi havia ningú i ningú va prendre mal. Però que l'escola es va haver de traslladar i va anar a parar finalment al Guinardó. Exacte, jo estava al Guinardó amb una casa molt gran que van arreglar per escola l'Ajuntament, perquè l'Ajuntament en aquella època tenia molta prioritat de sobre l'educació, l'educació de qualitat, els projectes avançats. I l'escola va seguir amb el mateix director, i aleshores el projecte pedagògic també sempre va ser el mateix. Era una escola moderna, avançada. Sí, una escola avançada, una escola lligada molt al moviment de l'escola nova europeu, i que el tipus de coses que feia, hi havia unes coses que actualment hi ha moltes escoles que encara no es fan. Era molt maco, molta llibertat dels nens i les nenes, també molta creativitat. I anaven nens i nenes junts? Sí, anàvem nens i nenes junts. Que serà poc habitual, també? Poc habitual. Hi havia unes classes separades, hi havia unes classes que figurava que era quan es feia la cosa l'activa, més obligatòria, doncs estaven separats els nens i els nenes, però tenien tantes hores d'esbarjo, de treball comú, de camp, que estaven tot el dia junts. Després vas anar a l'Institut Montserrat? Sí, a l'Institut Montserrat, que estava allà al carrer Copèrnic, era un institut que també, malgrat els instituts d'aquella època, era un institut que encara hi havia algun professor i alguna professora que no havien estat represaliats de la República. I esclar, això es notava molt en fet diferencial, que no tots els professorats, era un professorat franquista i tot això. I després va estudiar Història a la Universitat de Barcelona i a l'Autònoma, entre les dues universitats. Sí, quan l'Autònoma cap allà als anys 70, els professors d'història, que és del que jo feia, es van traslladar allà, perquè era una universitat nova i tenia moltes perspectives. I aleshores a mi també em va fer gràcia rebre classes d'aquestes persones que havien estat els dos mestres en aquell moment teòrics o de lectura, però que en el fons eren els bons historiadors catalans. I com era estudiar Història durant el franquisme? Durant el franquisme, la veritat és que era molt dur i era molt antipàtic i era un desastre. Teníem una sèrie de professors, no sé si mai ningú t'ha explicat del senyor Palomeque, que era un senyor que era increïble. La classe era amb poques noies, però hi havia bastantes monges. I aleshores ell ens feia sortir a la pizarra i, aleshores, quan veia que era una monga, li deia, no, no, hermana, no se preocupe, no se moleste. L'únic que volia era que fossin noies, que les pandilles més curtes millor, perquè era un vival, era un personatge. Ell tenia dos totxos que ell havia escrit i que t'ho havies de comprar obligatoriamente. Era un tipus d'universitat que allò no era universitat, era... Bueno, mira, és el que era. La filosofia, també, no passàvem de Sant Tomàs d'aquí, no... Tot estava molt malament, la veritat. Molt polititzat, m'hi imagino, no? No, jo crec que pedagògicament, molt dolent, i per altra banda, és clar, la política la feies els patis. I això sí que estava polititzat, polititzat. Era els anys de la creació del sindicat democràtic i tot això, és clar, doncs això sí que estava polititzat. Després vas començar a treballar a l'arciú històric del Col·legi d'Arquitectes. Aquesta va ser la primera feina després de l'universitat. Sí, perquè jo havia donat moltes classes particulars i sí, perquè és clar, d'alguna cosa s'havia de viure, no? Però, sí, la meva feina oficial va ser la del Col·legi d'Arquitectes. I allà van encarrar un projecte que vas començar des de zero. Sí, vam fer un arxiu històric. El Col·legi d'Arquitectes suposo que tenia un arxiu administratiu com totes les institucions, però no tenia un arxiu històric. I en aquell moment, amb l'Oriol Boigues i el Josep Termes, que precisament era un dels professors meus d'història a l'autònoma, i un grup de gent ens va encarregar això. Jo era bastant l'encarregada d'anar a les vidues d'Arquitectes a buscar el material. A veure, si volíem donar l'arxiu del seu marit que s'havia mort al col·legi, vaig tenir molta relació amb totes aquestes dones, que eren unes dones interessants i excepcionals, i que la veritat va ser una feina molt maca. I també l'arxivar tot aquest material, evidentment. Però ja durant aquesta època que vas estar treballant el Col·legi d'Arquitectes ja vas començar a interessar també per la història de l'educació, que després és el que t'ha ocupat més temps. Més anys, sí. Perquè també la història de l'educació també va ser una mica l'adzar d'aquestes coses que t'interessen per... I aleshores jo també estava, d'alguna manera, relacionada amb el tema de la pedagogia, amb rosa ensat... I aleshores, casualment, vam trobar-nos un grup de persones que totes ens interessaven a això, amb temes molt diferents, però que es va donar els ànims i així per anar estudiant això. Estan al Col·legi d'Arquitectes. També vas començar a treballar amb un projecte que estava inexplorat en aquell moment sobre l'educació, relacionat amb l'educació. Amb l'educació i durant la guerra. Sí, perquè això ja era un tema que m'interessava molt, perquè sabia que durant la guerra a Catalunya s'havia fet un pla d'ensenyament molt pioner i molt interessant. Hi havia pocs papers i aleshores vam anar buscant els papers que hi havia en els resarchius. I aleshores també un dia, estan allà al Col·legi d'Arquitectes, em van dir, escolta, en l'antica edifici del col·legi hi ha unes caixes que diuen que són uns projectes de reclar escoles i tal, i si us vols anar a mirar, i evidentment eren els projectes que el sindicat d'Arquitectes, que durant la guerra es deia, havia col·laborat per arrenjar els edificis de la ciutat per a escoles, perquè hi havia molta banca de places escolars, i en aquella època la Generalitat va voler, amb l'acord amb els ajuntaments, va voler resoldre aquest problema en un moment de guerra. Això es va acabar l'any 39, quan el Franco va suspendre tots els serveis de la Generalitat, però durant aquests 3 anys han fet moltes coses. I aquells papers, aquells documents dels projectes de les escoles, van donar molta informació del risc que aprenia tothom, des dels constructors, els sindicats d'Arquitectes, que va col·laborar intensament, va ser molt interessant. I crec que el Consell de l'Escola Navonificada, també no ser un projecte que, en època de guerra, va millorar la qualitat de l'escola a molts nanos. D'alguna manera ja havies començat a treballar amb temes relacionats amb l'educació, i l'any 79, que va ser les primeres eleccions municipals de la democràcia, va ser quan ja vas començar a treballar l'Ajuntament de Barcelona. Aquell any feia 50 anys de la creació dels grups escolars. Els grups escolars van ser unes escoles que, encara es poden veure per Barcelona, les va construir i les va dirigir l'arquitecte Godaí, un arquitecte naucentista, i tots els edificis ell deia sempre que eren els palaus per als nens i les nenes. L'any 80 va fer 50 anys que s'havien inaugurat, i l'Ajuntament, que era la propietària i que tenia la responsabilitat, va voler celebrar-ho. I, aleshores, em van encarregar a mi una exposició per celebrar aquest 50 aniversari. Aleshores, esclar, com que aquestes escoles eren molt grans, tenien moltes golfes, i vam anar a buscar material, i vam trobar de tot, des de taules cadires, molt material de mobiliari, però també vam trobar molts papers, molts dibuixos, molts llibres de text, i va ser molt maco, vam fer una exposició important. I, aleshores, a partir d'allà, l'Ajuntament va dir que ara què fem amb tot això, tot aquest mobiliari, tot allò que havíem fet servir, que vam reproduir moltes aules, una aules regular, una aula de plàstica, una aula de... Doncs era què fem, no? I l'Ajuntament va prendre la decisió de fer un arxiu, un arxiu o un arxiu escolar. I, a partir de les hores, doncs mira, vaig treballar molts anys precisament muntant aquest arxiu, fent exposicions, fent divulgació de quina era la història de l'escola a la ciutat de Barcelona, i així va, vam fer molta recerca, també, i, aleshores, és clar, aquest grup que teníem de persones que estaven interessades en la història de l'educació, que unes parlaven o estudiaven l'escola normal, les altres, les escoles professionals, i així, doncs, vam muntar un grup que anava... Bé, vam fer moltes revistes, vam participar en moltes revistes, en unes jornades, unes jornades que encara es fan ara, i, esclar, això va donar una mica d'impuls a què, precisament, les universitats, que fins a les hores no tenien cap assignatura de història de l'educació, doncs la poguessin introduir, i, bueno, mira, va ser un camí per donar a conèixer la història de l'educació. Aquest ha estat, segurament, el projecte que ha ocupat més anys de la teva transactòria professional? Sí, sí, sí, no, això és el que hem... sempre, sempre he fet això, i, a més, és clar... I és el que t'agrada, també, no? Sí, jo sempre... que la meva feina a l'Ajuntament, a part de que l'Ajuntament no era com ara, perquè, esclar, era una altra època, i tota la gent que vam entrar l'any 79 o 80, doncs teníem un interès, unes ganes de que les coses sortissin bé, de que es fessin bé, de que, bueno, era molt diferent. I, a les hores, doncs, a partir de les hores, sempre... he disfrutat, he disfrutat, he passat una vida professional molt plen, molt plen, perquè és clar, primer, que era molt variada el que ja feia, perquè, esclar, des de fer exposicions, traslladar les exposicions a aquestes, no ho sé, a Moscadi o a altres llocs de Catalunya, o fins a això, fins a fer temes de recerca, premis... Esclar, era una feina molt variada, i fins a conèixer, que això també ho he fet molt, conèixer gent, alumnes, que havien anat a les escoles durant la guerra, o que havien anat a les escoles de la República, o mestres, que encara n'hi havia alguns... Bé, ha estat una feina molt maca, molt estimulant, i molt interessant. A la década dels 90 vas fer un parèntesi, i vas dedicar-te a projectes de la dona, també perquè havies estat vinculada a la iniciativa, i això va donar aquesta entrada. I també vaig fer un màster d'estudi sobre les dones, i en aquell moment jo estava molt interessada en aquest tema, a nivell personal, i mira, vaig poder-ho fer també a nivell professional. Aleshores vaig dirigir el pla municipal per les dones. Era un tema, aleshores, poc desenvolupat, suposo que se'n parlava menys del que se'n parlava ara, no? Sí, perquè és clar, jo tota la vida he militat amb moviments socials de dones. I, aleshores, clar, això era una cosa, però no era la cosa professional, era molt diferent. Quan vaig entrar a l'Ajuntament hi vaig poder, d'alguna manera, planificar, a veure quines han de ser les polítiques municipals per les dones. És evident que havien de ser una part polítiques d'ajuda social, perquè hi havia, evidentment, ja hi havia el maltractament, i l'Ajuntament tenia una casa d'acollida i tot això, però també, és clar, s'havien de fer polítiques en altres sentits, només amb les socials, no? I per valoritzar, i també, per ajudar el moviment feminista i tot això. I, d'alguna manera, això és el que es va fer durant aquells anys. I ara s'ha segueix fet, vull dir, que penso que, ara, en aquest moment, precisament, les polítiques per les dones a l'Ajuntament de Barcelona estan molt ben fetes i molt ben portades. En quins aspectes ha canviat, creus que ha evolucionat, també, aquesta problemàtica? Sí, és clar, és evident que ha evolucionat, i, per exemple, el tema de la violència és un tema que està a l'ordre del dia, i que, d'alguna manera, abans era diferent, la gent no ho deia, la gent no li agradava, les dones no els agradava, dir, doncs mira, jo tinc violència a casa meva. I és clar, tot era diferent, en aquest sentit, sobretot, el tema de la violència, el tema de les persones, de les dones necessitades, perquè és clar, hi havia un èpoc de les dones no havien treballat acelerades, havien treballat molt a casa seva, moltíssim, i no, en canvi, no tenien cap pensió, per exemple, hi havia molta pobreza, hi ha molta pobreza femenina, i també ens cuidàvem molt d'això. Però també ens vam dedicar molt al tema de la participació, que les dones no es quedessin a casa, que les dones, doncs, totes aquestes associacions de dones, doncs, com aquí s'adjust, que hi ha un consell de les dones, nosaltres a Barcelona vam crear els primers consells de dones, hi havia un consell de ciutat, però també de barris, i les diferències entre els barris, que era un tema molt interessant. O sigui que potser una mica també la vida pública, les dones, que potser abans havien estat més... Molt pencades. Mira cap a casa. Mira cap a casa i molt lligades en els temes d'aquests de personals, de pobreza, i en canvi, doncs, clar, les dones hem pogut aportar sempre molta riquesa, precisament en el tema de la participació, i de la qüestió de grup, i de... En nivell personal, em comentaves abans de començar l'entrevista, que tu t'ho has fet molt aviat, molt jove, no? Sí. Em vas casar jove. Em vaig casar molt jove. Amb el Joan Margarit. Amb el Joan Margarit, i ell ni obvi que m'ha acabat la carrera, ni teníem una feina fixa, però mira, ens vam llançar, i també vam tenir les filles, i els fills molt joves, i és clar, ara doncs tinc uns nets molt grans també, que ja és això que no puc fer d'àvia. Em vas casar jove, després l'any 75, i vam viure Sant Just. L'any 75 ja tenia els meus tres fills, i vam venir a viure Sant Just, i vam viure el Walden, perquè ens va semblar que era una experiència interessant, i que després la veritat és que hi ha hagut allà molta relació, molta acompanyonia, però tots els projectes comunitaris... Ha canviat el Walden, no? Ha canviat, sí, però no. Jo penso que el començament, que també, d'alguna manera, el Riccardo Filhovenia, com que farem aquestes coses en comunitat, que no hi hauran rentadores als pisos, tot serà un servei comunitari, i ens sembla que l'únic comunitari que va arribar a ser en aquella època, almenys, va ser el vídeo, saps, que va posar una xarxa de vídeo que es podia veure totes les cares, i es veu que és una cosa que no estava al marge de la idea inicial. O sigui que no es va acabar acompanyant la idea que el Riccardo Filhovenia el cap. Jo crec que no, jo crec que no. De totes maneres, us va cridar l'atenció, suposo, al projecte La Difície. Sí, la Difície, tot plegat, era molt curiós, i tenia moltes avantatges, i aquells 5 anys allà que els nanos eren petits, que pujaven i baixaven, i que tenien companys, que eren els mateixos companys que anaven a l'escola, és l'escola Montseny, que ja ha fet uns barracons de les obres del Walden, i va ser molt maco, la veritat, els anys aquells. A principis es va cridar l'atenció al Walden, però al final us va acabar agradant s'enjust, i ho heu decidit cadar-vos. Ens va quedar molt més s'enjust. Jo recordo que els primers dies que ja venia aquí s'enjust, que va haver-hi un any que nosaltres encara no vivíem al Walden, però que la Joana ja anava a l'escola de l'Ateneu, i jo l'anava a buscar cada tarda, i esclar, abans de... sempre arribava una estona abans, i em passejava pel poble i pensava, escolta, no sé si ens hem equivocat d'anar en aquell edifici tan exòtic, però aquí el que s'ha de viure és en una casa, aquí, peu de carrer, que Barcelona és una cosa que no te la pots imaginar mai. I al final ho vau acabar... Anar en cap al centre. I tenim una caseta d'aquelles abans, amb un pàtil darrere, i molt bé, molt bé. És una cosa perfecta per viure tan si ets jove com si ets gran. M'has comentat que tens... Has tingut tres fills, dues filles i un fill. La Mònica és la gran. Sí, la Mònica és la gran, la Joana és la del mig, i després el Carles, que el vam adoptar. El Carles el vau adoptar en un moment que era menys habitual, segurament, encara. M'has dit que va ser... Era diferent, el procediment, per dir-ho d'alguna manera. Sí, sí, sí. I ara quan veig les persones que ara han d'adoptar, que han de fer tantes entrevistes i tantes... Nosaltres l'únic que ens van demanar van ser uns papers de recomanació del cap allà del barri i el director de l'escola d'arquitectura, on el Joan donava classes. Hem tingut la sort que la materritat, que ens van dir que sí, era la materritat d'Oviedo, que era una materritat on els seus directors eren un advocat i una dona que era assistent social, que havien estudiat a Suïssa, i havien reproduït el model suís a Oviedo. I la veritat és que era una materritat excel·lent. El Carles i Vestari pocs mesos, però tot el procediment, tot el que es feia, estava molt ben fet. I la Joana, la teva filla mitjana? Sí, la Joana va néixer amb una síndrome de Robista Intèvi, que era una síndrome molt poc coneguda en aquella època, i era molt un incògnita, no sabien el que passaria. Els casos estudiats tots eren d'ananos ingressats amb una institució, i és clar, vol dir això, que aquests nanos no tenien els estímuls de viure amb una família, no? I era un incògnita. I aleshores, a mesura que van anar passant els anys, la Joana era una noia que tenia una edificiència intelectual, però en canvi tenia moltes altres virtuts artístiques i de relació amb les persones, i d'efecte, i d'amor, i va ser la nostra alegria, la veritat. Com a mare, suposo que el tracte amb la Joana ha sigut molt diferent que amb els altres fills, no? Sí, és clar, ha estat diferent, perquè ella tenia unes necessitats diferents. Això no vol dir que jo la Mònica i el Carles evidentment els estimo moltíssim, perquè són els meus fills, també. Però és clar, la Joana tenia aquelles necessitats que havies d'estar molt atents. Em comentaves que la Joana et demanava més i et donava més, segurament, també, que un altre fill. Exactament, jo crec que la Joana donava molt, no només a mi, sinó a tothom, perquè la gent del poble, l'escola, l'esplai, a tot arreu, la Joana, la gent se l'estimava molt. I era perquè ella... Bueno, no sé, no sé si era inconscient o inconscient, però ella sabia que les seves mancances les podia compensar amb aquesta efecte que tenia per tothom. La Joana va morir? Sí, va morir un càncer i els 30 anys, mira. Suposo que canvia la vida, tant tenir-la com després perdre-la, no? Sí, perquè és clar, el Joan i jo sempre havíem pensat que havíem de preparar el després de nosaltres, perquè hi haguessin persones que se l'estimessin, però també perquè hi hagués un suport econòmic que ella pogués estar ben cuidada. I és clar, les coses van canviar, i de les hores, tot de sobte, ella ja no hi era, i nosaltres, com si diguéssim, ja quasi que no teníem res a fer, perquè no teníem... I això va fer canviar molt la vida, evidentment. Ha estat durant molts anys el motiu, diríem, el motiu de la vostra vida, estar parella. Sí, estar parella, evidentment, és clar, la vida, la cosa quotidiana, tu demanava, no? El que va ser bon, doncs, esclar, la Mònica també es va anar fent gran, va tenir una parella, va tenir dos fills, que també van ser la nostra alegria, perquè és clar, és una cosa... Jo no sé si la gent pensa en això dels nits, Jo és com si no hi hagués pensat mai, tot el sobte tens un nen. Som com un regal, no? Un regal que tu no ets responsable, però en canvi és una alegria molt gran. És que la Senat diu, fas d'àvia ara? Sí, la gent ho diu. I ja pràcticament no en faig ni d'àvia, no? No puc fer d'àvia, perquè els meus nets tenen un 28 i l'altre 24 anys, imagina't, això. Ho ha fet tot aviat? Tot aviat, tot aviat. I ara tens nets, nets grans. I el Carles és músic, i això també és una gran satisfacció, perquè ell és una persona molt feliç i ha fet moltes coses amb el Joan, perquè han muntat uns espectacles, ell tocarà el sac i el Joan recitant, i ell també compongui, i aleshores també està molt integrat. Bé, doncs, moltes gràcies, Mariona Ribalta i tot avull. Talt avull. Talt avull, és un nom, és un nom menorquí. Mariona Ribalta i Talt avull. Moltes gràcies per haver vingut al programa i per explicar-nos la teva vida i la teva transactòria professional. Moltes gràcies a vosaltres, i moltes gràcies per l'oamable que sou. Bona tarda. Ni le biens qu'on m'ha fet, ni l'anàl·l·l, que s'ha de bienégat. Non, ria de ria, doncs, jo no regrette ria, C'est payé, baléé, oublieé, Je me fous du passé, avec mes souvenirs, j'ai allumé le feu, mes chagras, mes plaisirs, je n'ai plus besoin d'eux, baléé les amours, avec leur tremolo, baléé pour toujours, je repare à zéro. Non, ria de ria, non, jo ne regrette ria, ni le biens qu'on m'ha fet, ni l'anàl·l·l·l, que s'ha de bienégat. Non, ria de ria, non, jo no regrette ria, car ma vie, car mes joies, aujourd'hui, s'ha començat d'eux.