Sant Justenques, un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pón. Comencem una nova entrevista de Sant Justenques avui amb la Soledat Sants i Sara Fini. Hola Soledat, què tal? Hola, bona tarda. Com estem? Bé, mira, cap aquí una altra vegada. La Soledat va néixer l'any 43, a Barcelona, a l'Aixample, a Vívies. A Carrer Provença, a prop de la sala de família, a interrogar de Flor i Nàpols. Per als teus connomes, suposo que molts uïns es podran imaginar que la part Soledat, per la part Sants, és catalana, i la part Sara Fini, és italiana. Tenies mitja família catalana, mitja italiana. Sí, una cosa que si me'n permets, ara vull reivindicar, ara que ho dius. Perquè jo no he pogut ser italiana, perquè el meu avi era italà, i eren 6 germans, eren els barons que es diu, van poguer ser italians, però les senyores no, deien que no podien traspassar la racionalitat. Ostres. Això és curiós. Només es podia passar els homes. Sí, un dia tindria que anar als italians i dir-li a veure si ho canviem. Ara ho podries demanar? Home, no ho sé, és per falta de temps. Aquestes coses les penses i després no les fas. Vols saber el que és una... Si el consen, doncs mira. Una anècdota curiosa i a la vegada també... Reivindicativa. Exacte, molt explicativa, de com eren les coses. Deiem que vas néixer a Barcelona, anaves molt a Vall d'Horeix, quan era petita. Sí, anava amb els estius. Sí. I aquesta via de sortida de la ciutat et va influir, no? Sí, perquè jo soc molt amant de la natura. Em va quedar molt gravada els gusts de les fruites que agafàvem. Pensa que teníem, per exemple, una figuera, no? I feia dues classes de figues. I unes eren figues flors que només hi havia en 3 o 4. Una d'aquestes se les menjava a la meva àvia, perquè deia que ella tenia dret a menjar-se-les. Perquè li servien d'esmorzar, saps? Sí. I tenia moltes fruites i tots els gusts de la fruita. I jo passejant per allà, collines amb melles, collines albercoques de dos colors, les brunes, tot això, em va quedar molt gravat. Crec que va ser una cosa important. I els teus pares, el teu pare i la teva mare, qui eren, què es dedicaven? Mira, la meva mare de jove havia sigut modista. I després ja no, quan ja es va casar, feia alguna cosa, però ja no va treballar més. I el meu pare d'economia i treballava en el ram de la pell. Què diries que vas aprendre d'ells? Jo crec que bastantes coses, també vivíem en la meva àvia, que també va ser una persona important a la meva vida, no? Perquè era molt activa, es feia tasques, en 80 anys no se'n podia anar a dormir, si no havia fet els deures de tantes passades de canxet, per exemple. I era molt puntosa, amb molta tenacitat. D'ella vaig aprendre la tenacitat, la cuina també, els plats, me'ls explicava. La meva mare potser l'alegria aquesta de l'artista, de la il·lusió. I jo, quan estic al taller, a vegades la Nati, que també treballa a nosaltres, ja està amb la il·lusió, perquè tot ho faig amb la il·lusió. La meva mare era molt així, molt així. I el meu pare, com una persona cultural, important d'autors, llibres i de tenacitat també, i molt catalanista, i en temps de Franco això era també singular. La teva família n'ha extreient diverses coses, que després t'has quedat. I un germà que també vas posar a la Miró, perquè és molt diferent de mi, de manera de ser, però és molt més acorós, com si diguéssim. I ara la desbautxada, i ell és molt més... Més acadèmic, potser. Molt més acadèmic, però fer coses amb matemàtiques i moviment molt, molt úniques. Des de quan t'agrada pintar? Això és de sempre? Sí, però no ho sé, això també és una pregunta molt pensant jo. Quan anàvem a les monges, feia les lletres de les redaccions, m'agradava molt redactar. També, això és veritat, perquè no teníem tanta ocasió a les monges de fer pintura. No saps per què t'agrada, però sempre hi feia algun dibuixet. Però l'escriure és una part creativa que també va ben curada a l'art, crec que jo. I jo amb redacció sempre tenia 10, perquè m'agradaven molt. I hi ha una redacció que ara potser m'allargaríem molt, però només te la dic perquè veigis que les coses no convien tan fàcilment. Em van posar una nota perquè van preguntar que féssim una redacció sobre un depor. I tothom deia que el meu depor era un castellà, evidentment. El meu depor, el teu favorit, és la natació. Jo vaig començar a conèixer-lo també al revés. Mis pies se apoyan con fuerzas en los pedales. I llavors vam anar explicant la vida i el baixar i pujar de la vida. Això era molt bona aquella època, per ser un nen petit. Aquestes vivències, crec que també són pictòriques, perquè et fan concentrar amb tu mateix i pogués presar. Aquesta anècdota que has explicat, jo crec que també explica d'alguna manera una altra cosa que abans em comentaves, que és que a tu no t'ha agradat mai seguir els camins marcats, t'ha agradat agafar el teu camí. I inventar els camins. Pensa que amb tota la trajectòria del carrer, puc dir que mai... un copiar quasi mai res, mai de ningú. La misió era disfrutar amb el que creaves. I el que els nens creaven, però després tu poder-ho veure, poder-ho tenir per tu, no? És com quasi... et diria com un egoisme, no? És el mateix de pintar. Tu t'agafes un tros de natura i te la fas teva. I llavors una cosa creada entre tots, també és una gran al·licient, no? Suposo que la creació, si segueix un camí molt marcat, ja no és creació. Ja no és creació. Vas anar a l'escola Massana, a partir de la dècada de 60, a partir dels principis del 60, em comentaves que vas anar a l'escola Massana, tot i que el camí que t'hauria tocat en teoria era anar a fer belles arts. Sí, sí, però bueno, encara hi havia lloda que la nena és la nena. I l'home és l'home. Bàbia sempre ho deia, però a mi em fa riure, però és una mica així. Era un masclisme segurament que estava molt instaurat a la societat, no? Sí, i en canvi, quan hi vaig anar, ens allà vam fer coses molt creatives i molt culturals, i que n'estic molt contenta d'haver-hi anat. Em va deixar amb un bon record. A l'escola Massana vas sobretot en paparta, de cultura, d'art? Sí, sí. Hi havia coses socials de les barraques de cantonis, que en aquella època ajudàvem molt nosaltres. Després anàvem a un cerrat, anàvem a les coses que deien candel de cantonis, després també conferències sobre música, sobre teatre. Què fèieu, a cantonis? A cantonis vam fer uns barracons i anàvem a donar classes als nens d'allà, saps? Després els buscàvem també alguna feina amb una noia que volia una gitaneta, que volia anar a acusir, que l'havíem d'acompanyar, que l'acceptessin, i feia un trau, i li quedava negre el trau, saps? I clar, no la van agafar. I una amiga meva, jo de la Massana, vam sortir plorant d'aquella casa, que no havia agafat a la nena. És un sentiment molt apreci a tothom, no? També em dius que em deies que a l'escola Massana vas conèixer un professor, que es deia Francesc Vidal-Gomà. Sí, era una persona gran, i em va dir, tu acluc els ulls, no, tu mira, acluc els ulls i digues la veritat, i és que a l'acluc els ulls fas com una síntesis de les imatges, i veus més clar els foscos i els clars i els colors, no? I això ha sigut el meu ensenyant-se amb pintura. Clar, que em diràs, quin és la veritat? La veritat subjectiva per això de moltes maneres. Que escute la seva, no? Clar, i quin grau de veritat pots transmetre? Això, t'ho he oblidat de posar-ho, però crec que és important. Quin grau de veritat, com més fàcils, com més practiquis, més veritats podràs donar. I més, eh, veuràs més coses, o les veuràs diferents, però seran fideles a la que tu veus i tu penses. És una qüestió filosòfica, no? Sí, és quasi, bueno, filosòfica i també pràctica, eh. O sigui, jo, si no acluc els ulls i miri, no ho sé veure. Jo no sé fer un quadrocasa sense haver vist allà en natural, li estic a pels camps de mallers, xafant la terra, ho tinc a veure trapitjat, ho tinc a conèixer. O sigui, aquest consell després t'ha acompanyat sempre. Sí, sí, sí. A més, que no és que no que m'acompanyi, perquè sí, sinó que no ho sé fer de cap manera, a vegades em diuen, però tu amb el que has pintat, poso-te aquí i fes una en mallet. Ah, no, no, jo tinc que anar on està la en mallet. No vol dir que després acabi alguna cosa a casa, però tinc que estar xafant la terra. Després també vas començar a aprendre sobre pedagogia, amb rosa sensat. Sí, amb els cursos de rosa sensat, que va penjar renovació pedagògica, que es va crear a partir de Marta Mata, que va ser la gran pedagoga. Què vas aprendre en aquesta etapa? Jo crec que la veritat d'aquest recluc als ulls, l'aprenia mirant els infants, que siguin ells els que poguessin extraure de les seves vivències, l'important. I que no passés de moda, no sé com explicar-te, que el que els ensenyes no sigui perquè sí, sinó que sigui una vinculació emocional per sempre. Després també als anys 70, és quan vas tenir tres fills, un fill i dues filles. Sí, molts seguits, potser massa seguits. Això canvia una mica de vida, o una mica o molt? Sí, ja no vaig pintar tant, potser feia retrats d'ells, el que em deixaven, però va ser la part més pedagògica que vaig aprendre, com que volia seguir ensenyant, i vaig tenir l'ocasió d'anar al barri de l'escola, per ensenyar, tenia que ensenyar-me en directe, veure als nens quina reacció feien davant de les coses, i ens pujaven tot de l'escala, i ara no hi havia la paraula que agur, les mares van encantades, perquè a casa de la soledat ja està, i tenen tota la tarda assegurada. Però jo aprenia d'ells, i encara s'aprenen, els nens s'aprenen. Que gràcies als teus fills i als cosins, feien una colla ja... Com es practicaves? Feien de conillets d'indies, una mica. Bueno, no, no, els suposaven bé, precisament és això que si no suposaven bé, ja no em feien cas. I què vas aprendre de començar a estar amb nens? Home, la seva sinceritat, això és molt important, la seva sinceritat, la seva alegria, la seva optimisme de la vida, que a vegades doncs costa tant, hi ha aquests grans, no? Abans de començar l'entrevista, m'havies comentat que amb els teus fills vas aprendre a ensenyar estimant. Sí, jo tenia que aprendre a estimar. Els fills és una experiència que fins que no la tens, no saps quin grau d'estimació pots donar tu mateix, no? I llavors, esclar, això, es transmeteu també en els altres nens, és bonic, no? Saps el que volen, no? Què? Aleshores, per tu, la teva manera d'ensenyar sempre és a través de les connexions amb les persones, no? Sí, i és per això que comento que a vegades en un pare amb el carrer i veig un noi al que no el conec, i pamoto, i es para i diu és que sempre que et trobo, sempre et vindré a saludar, me'n recordo, i de les coses que vam aprendre en el carrer Blau, que no tenen res a veure, només amb la pintura, sinó amb el tracte humà, i amb la disponibilitat d'estar a fer les coses bé i amb sinceritat, no? Si ensenyes a través de les vivències. Sí. Després d'aquesta etapa, una escola de les Cors, que és un comentaves que vas començar a fer de mestra, de plàstica. No de treballes manuals, però quina és la diferència principal? Realment vam posar de treballes manuals, treballes manuals en castellà. Llavors jo els vaig fer plàstica de veritat, de que venien els coloms, i llavors vam tenir que fer un treball sobre jaume o primer, i teníem que fer la comparació de les menines de Velázquez amb les menines de Picasso, i allà ja tenien que dibuixar coloms, i tot va ser, doncs, tirar amb ulletes de pa, i els nens dibuixaven els coloms, mirant-los, no? És un pas endavant, amb una escola més tancada, no? Teníem unes cadires de braç per fer plàstica, i fes-hi netú, però guanyàvem tots els concursos, perquè inventàvem els materials, ja vam inventar el ciment pam per fer murals, i clar, ho vam guanyar. Vaig començar a fer les coses diferent de com s'havien fet fins a les hores. Res estirotipat, res repetit, tot viscut, no? I també es escriuen articles per a una revista en aquella època. Sí, tot el que fèiem els nens sortia a la revista, i així també te teníem un al·licient de veure la fotografia, de com ho estàvem fent, i una petita explicació. L'any 79 és quan arribes a Sant Just, 78-79, al final dels 70, i coneixes la Carme Malaret. Bueno, la vaig veure pel carrer, fin tant, i dic, ostres, aquesta noia està fent el que jo a mi m'agrada, no? I li vaig preguntar que si volia que col·laburéssim amb alguna cosa, em va adreçar al seu germà, que estava a la Teneu, i el Toni em va dir, diuen, bueno, tenim que fer un riu, com el farem? Dic, si vols, jo te'l faig, però necessito que vinguin nens, i va reunir els nens, i jo no coneixia ningú de Sant Just, i dintre de tot també ho tinc a dir. El que ve de Barcelona, el poble de vegades és tancat, no agafes l'altar anar amb un dia, però a mi m'han acceptat molt bé, i ens vam fer tota una trajectòria del Riu Lliobregat, fins a la plaça de l'Ajuntament, on te vaig conèixer la Marta Balada, que ella estava ja filla d'aquí, i que estava vinculada, donava classes a l'institut, i va dir, aquí, ens hem d'unir, hem de treballar. Us heu posat en contacte. Aquest projecte que vas fer les festes a Tardó, era un projecte, com reivindicatiu, des del punt de vista ecològic. No és que avui en diem una performance. Ara en diem una performance. Ara, en aquella època, no ho sé com en diem. En diem, mira, perquè supereixin bé els nens, els nens es van vestir de peixos, el cap a sota d'un plàstic, i el cap del riu era tot de les deixalles, i després vam anar seguint aquesta trajectòria pel poble, fins a arribar a la plaça, i allà va començar tot. Va dir que arribar allà va ser com si floríssen just, perquè tot donava un fruit també, va donar fruit perquè van fer el carrer Oral. La Marta Valada, que també va passar per aquí, pels San Justenques o al programa, va dir quan vaig veure aquell riu, vaig pensar que aquesta persona era de conèixer, o sigui, a la soledat. I saps què passa? Que en aquella època ara ja se'n fan tantes de coses, no? No sorprèn tant, ara. No sorprèn, però en aquella època va ser bastant sorprenent, no? D'haver reunit jo, que no coneixia ningú, de Sant Just, tots els nanos, i ho feien a la sera del terra, sense masses condicions, però va sortir bonic, s'ho van passar bé, un altre dia també t'hi explicaré, que vam fer una vaca per la Teneu, ens vam disfressar de vaca, i per carnes totes, ens vam disfressar. I què va passar? Que vam pagar dos entrades quan hi havia tots els nens del taller a sota la vaca. Un cap, que el que portava a la vaca, que era jo, que era amb una lletera, dic dues entrades, una per la vaca i una per la lletera. Encara que hi haguessin 15 nens ningú va pagar, perquè això entra dintre de lo creatiu. Ens vam divertir molt. Hi ha una part de diversió, en tota la part de plàstica, hi ha creació, hi ha expressivitat, hi ha educació artística, hi ha educació humana, i hi ha també la parlúdica. Quan es va conèixer amb la Marta Valada, va decidir fer un primer curs d'estiu. Sí, a Can Gin està. I el vam fer... I va ser un èxit. Va ser un èxit, un èxit fabulós. I ja vam dir la Marta, jo dic, som d'oques gotes d'aigua. Tenim que anar extendent. I vam fer en el llibre aquella diàlegs amb la Sorra, que vaig fer a cap de 10 anys, i ens parlo de les dues gotes d'aigua que es van trobar, i que van expandir tot el que sabien. Abans de diàlegs amb la Sorra, va passar de fer aquest curs d'estiu, a dir, això ho hem de continuar i fer-ho tot l'any, no? Clar, i llavors el primer ajuntament democràtic, això també es va poder explicar, doncs ens va dir que sí que ho podíem fer, ens va deixar les golfes de Can Gin està, i allà va començar tot. Aleshores als 10 anys escriviu aquest llibre de diàlegs amb la Sorra, què vol dir diàlegs amb la Sorra? Per què amb la Sorra? Sí, perquè jo tenia aquesta caseta que tinc al castelló davant del mar, i per escriure això m'anava allà a escriure. Llavors aquest diàlegs amb la Sorra, quan tu estàs així a la vora del mar, i vas passant-hi és com un sedàs, que tu poses la Sorra amb un sedàs, davant que hi ha algunes coses, no? Jo vaig trobar que era un símil bonic, aquest diàleg que a mi mateixa, i amb el que havíem fet de síntesis, com si triés un sedàs la Sorra, no? Aquesta, aquest recull, aquesta obra, aquesta obra és teva, no Martola, aquesta és només teva, què ja expliques amb aquesta obra? Doncs mira, està, és molt clara, i la pedagogia que està allà, jo crec que és molt bàlida per ara, perquè té el primer capítol és mirar. Mirar, doncs els nens, el fet de mirar, que tot pugui ser mirat al natural, que no siguin només còpies d'una fitxa, en aquella època encara es treballava, i potser encara es treballa a moltes escoles, omplir una fitxa, i ja està, amb el dibuix ja donat, entens? Doncs jo no, jo no t'esfeiem, davant de la, baixàvem a Can Ginestar, a veure els arbres per tocar-los, per mirar-los, per olorar-los, per veure la posta de sol, o sigui que mirar no és molt important, manipular, manipular, és tot el que és l'aprenentatge dels materials, tot tipus de material. Després les persones, és un capítol destinat, doncs a què involucrar en els infants amb tot el que són ells mateixos. No hi ha mai un nen que ho faci millor, i un altre que ho faci pitjor, tots anàvem a l'alguna, tots ho acceptàvem, ho acceptàvem tot, i allà hi ha la part dels somnis, la part de la pintura amb amics, tota la part més humana. I després hi ha el capítol de les festes, que és la vinculació en el poble, perquè nosaltres remunem molts anys, des de llavors, que per Sant Jordi i per festes de Tardó, sempre fem una activitat col·lectiva a fora del poble. Després vas escriure també juntament amb la Marta Balada, fragments, això va ser després de 25 anys d'haver començat el carrer, oi? Llavors ja estàvem molt vinculats amb Rona Sonsat, i va ser el mateix Rona Sonsat que ens va oferir ells, els que fessin aquests llibres, l'editorial de Rona Sonsat. I vam dir, doncs en farem 25, i ja no sabíem el que deia. No vau arribar tants, però... Va fer 17, no? No, 15. 15. L'últim és doble, és més gruixut, perquè són tots els pintors que hem estudiat a llarg dels temps, que són uns 20 típico. I en aquests llibres expliqueu el que feu, bàsicament, no? No, feia amb temàtiques com unitàries, no? O sigui, un tema és el bestiari, un altre és la natura, l'altre és quan va arribar la vaca, saps que tenim una vaca, que és de grossa, doncs quan va arribar aquí Sant Just, va donar pas a una sèrie d'accions i a dibuixos impressionants dels nens, no? Doncs monogràfics de temes. I l'últim és el dels pintors. L'any 2014 és quan vas deixar el carrer, no? El vas ovilar. El 14 em vaig ovilar, no ho sé, perquè encara hi vaig, encara no sé si, però hi vaig una mica, aquest any ja hi vaig molt poc. Però sí que hi anava. Amb què et quedaries de tots aquests anys del carrer? Què creus que és el que més t'ha quedat? Les vivències són impressionants, fan part de tu mateix. Jo et podria dir moltíssimes coses, però la sensació, la manera, tot, queda gravat per sempre. El 2010 van donar un premi, un reconeixement, que és el premi Marta Mata. Explica'ns què significa aquest premi, aquest guardó. Aquest guardó significa una trajectòria d'alguna persona que hagi transcendit amb la seva obra amb altres, hagi transcendit per alguna cosa. No és necessàriament que sigui de pedagogia, sinó inclús d'altres arts, com l'arquitectura, com li van donar en el wikis, com li van donar en els ballars 600 fronteres, amb unes trajectòries humanes i d'un treball que ha sigut interessant. Res més que això. Res més, però no res menys, que es diu, que hi ha molt. I ara fa tots just uns dies, bastant i també l'oportunitat de parlar en una taula rodona amb artistes de talla internacional. Sí, sí, jo soc de talla petita. Amb el Joan Margarit, el Joan Albert Margos. Sí, amb el Joan Applença. I amb el Ricardo Bufil. Suposo que és un honor, veure que et posin en aquestes persones. Molt de por poder estar alçada de totes aquestes persones tan importants, però mira, tots som dintre de la nostra petita trosset de vida que tenim, doncs tenim la importància que tenim. En una manera o altra, van arribant molts reconeixements per la feina feta. Sí, sí, és curiós, perquè de vegades ho penso. Això és senzill ser així. Vull dir, es diria que divulga més, que en sortissin més de persones, com jo perquè és senzill, fer-hi per mi és molt senzill. No sé com explicar-te, no és difícil, no és difícil fer això. Ara has de treure moltes idees que no serveixen de res. Totes les coses que a vegades passen a les escoles. Per exemple, nosaltres no hem donat mai notes. No hem fet que un sigui millor que l'altre, mai a la vida. Mai ha hagut un cas que els nens s'hagin regut d'un altre, perquè és una família que estem allà treballant tots en conjunt. O sigui, coses molt bàsiques que donen molt bon resultat. No sé per què la gent no se'n donen compte d'això. Per això vaig voler escriure, perquè si algú se'n dona compte, totes les idees que estan allà són fàcils de fer. Ara les has de fer amb molta tenacitat, amb molt compromís. Potser no és tan fàcil. Jo que és fàcil, però no és tan fàcil. Però esportant moltíssimes coses antigues que no prosperen. El millor també. Teníem unes condicions molt bones, teníem grups petits. Jo des on guarda puc criticar una escola que està fent una plàstica amb 25 i 30 nens, amb una persona que no és ni especialista. Potser les condicions no són idònies. Aquí teníem tot el que volíem, perquè per les condicions. Clar que a l'escologòpota no teníem res idoni, però teníem l'idea. I un altre reconeixement que també t'arribes als alumnes? Ah, això sí. Sí, ja venen els fills dels fills, ja venen, ja. Aquest suposo que també és un reconeixement bonic. És molt bonic, molt bonic, molt bonic. Però m'agradaria que no molt tingués... Si m'entens, m'agradaria que no es tingués que fer el reconeixement. Que tothom sigués així, perquè això no costa tant. Tindria que esportar moltes coses, perquè això sí que té que ser lo habitual. Bé, doncs moltes gràcies, Soledad Sants, per haver vingut al programa i explicar-nos tota la teva trajectòria, i acabem amb la Sardana Juny d'en Juli Garreta. Sí, perquè et dona alegria. Molt bé, doncs acabem amb aquesta cançó. Moltes gràcies. Bé, moltes gràcies. Bé, moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies.