Sant Justenques, un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pón. Comencem un nou programa d'entrevistes avui amb l'Anna Hernández i Bonància. Hola, Anna, què tal? Hola, molt bé. L'Anna que va néixer a Barcelona l'any 1954 al centre, sempre de petit havia viscut al centre, no?, de Barcelona. Doncs sí, sí, al centre, el que encara es diu la Gran Via. La teva família de totes formes era de la zona de Tarragona, del Paralló. Sí. Així que hi havies anat i tenies també contacte amb aquesta zona de Catalunya, no? Sí, és una zona que, la veritat, he viscut moments de la meva infància molt bons, que recordo de molt petita haver anat bastant temps a l'estiu, a passar molts dies a disfrutar del que era la vida amb un poble, i poder estar al carrer i conviure amb les persones directament i ser molt lliure, perquè a Barcelona això no es podia fer en aquella època. L'Anna Hernández, que havia anat a una escola de monges, em comentaves que en aquell moment es considerava que les monges, les escoles de monges tenien potser un 4% superior a les escoles públiques, per dir-ho d'alguna manera. Bueno, suposo que és conegut que l'escola pública actual no té a veure amb l'escola pública d'aquella època, que realment potser es pensava que l'escola privada podia donar més capacitats i més possibilitats a les persones que estudiaven, i a mi em va tocar anar a una escola de monges, que era de monges, però no donava en clàssic les monges, però bueno, em vaig anar a aquesta escola i realment tampoc puc dir que m'influís amb negatiu, ni que em treu matitzers anar a una escola de monges. Des que tens bon record. Sí, no tinc mal record. La veritat és que no tinc records que facin pensar-me que la meva educació va estar dirigida cap a una ideologia i a una religió. No, no, la veritat és que no. Parlem també una mica de la teva família. Eres la germana petita de tres germanes. El teu pare era periodista. La figura del teu pare et va marcar, d'alguna manera. Sí, la figura del meu pare per mi va ser important i tinc molt bons records dels seus consells i de les seves orientacions. Era una persona per mi liberal, oberta, capacitat de deixar desenvolupar-me d'una manera totalment fent i expressant les meves opinions i em va animar a ajudar que fos una dona amb una independència i unes capacitats de ser lliure i poder decidir per mi mateixa. I això és el més important. La teva manera amb estressa de casa, no és si has vist diferència també entre la generació de la teva mare i la teva. En aquest sentit, doncs, professional també, més de tenir un paper fora de casa. Evidentment, les persones com la meva mare han tingut que dedicar molta part de la seva vida a tot el que és les tasques domèstiques de fills i d'entorn, diguéssim, burocràtic o domèstic, que és un entorn que a mi no m'agrada gens, doncs s'han perdut molt, no? I la societat ha perdut també molt. La possibilitat que aquestes persones aportessin a la societat. I des d'aquest punt de vista, jo crec que aquí hi està la gran diferència entre ser una dona per les circumstàncies que fossin com la meva mare, doncs va tenir que estar a casa i les persones que han pogut desenvolupar la seva vida des d'una altra perspectiva. Venint aquí per saber què poden aportar la societat i com poden aprendre cada dia coses. També va ser esportista de jove, també una mica influïda pel teu pare, que era periodista esportiu. Sí, sí, sí, realment. El meu pare era periodista esportiu. El seu esport favorit era el béisbol. Va dedicar molta part de la seva professió a promocionar l'esport del béisbol, sobretot en llocs on el va utilitzar com una eina social per poder oferir aquells barris i aquells entorns més desafavorits, oferir l'esport com a eina d'integració, com a eina de solidaritat i com a eina de desenvolupar les persones amb igualtat de condicions. El meu pare em portava a veure el béisbol i conec molt l'esport de sempre, gràcies a ell. Però al final vaig fer hockey i també estic molt contenta perquè a mi l'esport que m'ha agradat sempre considero que és imprescindible des del punt de vista de salut física, de salut mental, com et deia abans, com a eina de convivència, no com a esport des del punt de vista competitiu. Vas arribar a jugar a un nivell alt? La veritat és que sí, perquè m'agradava i perquè treballava i entrava dos cops per setmana, jugava als dissabtes i vaig anar a campionats d'Espanya de Catalunya, he viatjat molt amb l'esport, he fet moltes amigues i m'ho he passat molt bé. Això és molt important. Després en el recorregut acadèmic professional vas estudiar dret. Em deies que no saps molt bé per què? Sí, certament. Si digués que a la meva vocació era estudiar dret i exercir, doncs mentiria. Vaig estudiar dret, com hagués pogut estudiar una altra cosa, perquè jo venia de la branca educativa de ciències i dret sempre s'ha considerat una mica més allò de lletres o d'un altre àmbit, més social. I vaig estudiar dret, potser, perquè vaig tenir una mala experiència amb una assignatura que era la física, no? I això em va fer repensar a l'estudiar d'alguna altra carrera, que vaig començar periodisme, vaig començar econòmiques i no les vaig acabar, i només vaig acabar dret, també vaig fer un any de criminologia i, bueno, i després no em vaig dedicar a la professió, o sigui que vaig fer alguns treballs del tor d'ofici, és veritat, i després també vaig fer pràctiques a diferents llocs, i jo, a les últimes èpoques on estudiava la universitat, també treballava, treballava perquè a mi m'agradava, i per tant estava també amb alguns bufets i feia pràctiques, tot i que ja dic que al final no vaig exercir lliurement la professió, i vaig fer oposicions, oposicions, i vaig estar molt temps fent de secretària d'Ajuntament a Sant Boi de Llobregat. Aquesta va ser la teva primera feina important, per entendre'ns, va ser de secretària a l'Ajuntament de Sant Boi, en una època de transició, no? Què recordes d'aquella etapa en què tot estava canviant, suposo, molt ràpid, no? Sí, la veritat és que sí, que la figura del secretari tampoc era una figura massa ben vista, perquè era el que posava pegues a les coses, el que feia feia informe jurídics, i que intentava que es complís la llei, quan era molt difícil, perquè s'havien de fer moltes coses noves, i tot estava per canviar, i des d'aquest punt de vista van passar moments difícils, i jo tenia un paper moltes vegades no massa agradable, però jo crec que vaig intentar compagir molt bé el compliment de la llei, i per tant, l'exercici de la meva professió amb els objectius, que en aquell moment l'equip polític, el que jo treballava i servia, teníem que aconseguir aprovar una sèrie de coses i tirar-les endavant, a les millors condicions possibles. Hi ha moments que políticament eren molt tensos, i també vas viure de forma personal, no? Sí, vaig viure al cop d'estat, el 23è, vaig viure jo estant a Sant Boi, i va ser moments dosi preocupants, perquè ens vam veure envoltats de moltes pressions, i amb situacions que teníem por, perquè no sabíem què passava i com acabaria. I en aquell moment et sents la veritat, una mica amb ganes de voler gent que et digui una mica que t'acompanyi i que et digui què passarà i què s'ha de fer. Després també vas començar a entrar en política, a partir del servició social, que somores d'explicar una mica... Això és perquè a la meva època hi havia una cosa que es feia que eren el servició social, igual que els homes feien el servei militar, les dones feien una cosa que es deia servició social, que era una espràctica social, que jo vaig fer en el Palau de Justícia. Potser d'aquí veus, és l'única cosa que trobo que potser té relació amb què després estudies dret, no? I vaig fer pràctiques al Palau de Justícia, allà a l'Ars del Triomfa de Barcelona, i eren unes pràctiques que es feia, i et donaven després un certificat, que ens servia només per dir que havies fet el servició social, i aquí vaig entrar també en contacte, a mi m'agradava molt escriure, i amb gent d'una revista, que en aquells moments hi havia feministes molt conegudes, que es deia la via tal, la revista, i jo havia escrit alguns articles, i vaig començar a interessar-me pel món més públic, diguem-ne, pel món més social. I aquí és quan entres al Partit Socialista, que és el moment en què s'està creant. Sí, des del principi. Des del principi jo em vaig afiliar el Partit Socialista, i vaig començar a treballar des d'una vasant política més organitzada, i més amb activitat més fixa, diguem-ne. La teva carrera professional, molts anys com a secretària, o vas estar una temporada com a secretària, i després vas passar, no en si ho dic bé, a la Generalitat, vas treballar un any i mig. Sí, vaig estar. Amb una parentesi. Sí, vaig fer un parentesis, perquè es va constituir la Generalitat de l'època d'Arredelles, i des de la conselleria de governació, vam venir a buscar per organitzar la pròpia conselleria, i vaig acceptar. Era un moment històric, una nova realitat que s'oferia a persones que, com jo, teníem una certa experiència per poder treballar en aquella primera Generalitat i em va semblar interessant, i vaig estar-hi. Dius que recordes fins i tot algunes anècdotes amb el president d'Arredelles, no? Sí, he de dir que el vaig viure en primera persona, i que realment era una persona que normalment passejava per les dependències i es podia veure amb els treballadors i treballadors, i ja parlava, i realment... Una persona propera. Sí, molt propera, la veritat és que sí, tinc un bon record. I després tornes a Sant Boi, i després cap a la MAV. Sí, després me'n vaig. En aquell moment es deia Corporació Metropolitana de Barcelona, en aquell moment es deia Corporació Metropolitana de Barcelona, i vaig anar allà a treballar. Quina era la teva tasca? En aquell moment era cap de contractació, de tots els procediments de contractació que es feien, doncs jo era la cap del departament i tramitava tota la contractació de la institució. Després de l'Area Metropolitana o la Corporació, com es deia en aquell moment, has passat altres administracions també? Sempre t'has mantingut administracions? Sí, sí, sempre he tingut vocació de servei públic, i intentant des de l'abaçant pública canviar coses, canviar coses o millorar-les, però la vocació la segueixo tenint. I jo crec que he passat ja per totes les administracions, amb càrrecs tècnics i amb càrrecs polítics, de tot una mica, i he passat per totes les administracions. I després, com tu molt bé dius, després de ser cap de contractació, van venir a buscar per formar el Consell Comarcal del Baix Llobregat. Saps que la Corporació Metropolitana es va extingir, es van crear unes entitats, i es van crear els Consells Comarcals. I el Consell Comarcal del Baix Llobregat va tindre l'honor de ser gerent durant molts anys, més de 10 o 12, no sé quants, a vegades en el compte no el porto massa bé. Però vaig tindre una experiència que no tothom la pot tenir, que és crear una administració nova, de nou, des del principi. Amb molt pocs treballadors. Amb res, no teníem recursos, no teníem res. Vaig aconseguir amb suport de molts puestos i també suport molt valuós de persones de Sant Just, com és l'arquitecte Ferraté, que ens va ajudar a fer la seu que tenim al part de Torre Blanca. Gràcies a l'amistat i al coneixement, doncs ens va ajudar per tindre un projecte molt xulo de seu de Consell Comarcal, que existeix aquí al Torre Blanca, que és Sant Just, no? I des d'aquest punt de vista, em sento contenta d'haver contribuït a facilitar que el Consell estigui Sant Just, a facilitar que hi hagi una administració que és útil per a algú, per a alguns per més coses, per a altres per més poques, depèn de la política i de la intencionalitat que se li vulgui donar, però crear una administració de nou i fer coses, i crear-te un nou equip, i també buscar solucionar problemes de comarca, que són municipis que el vaig llobregat, sempre ha estat una comarca que ha tingut moltes mancances, que li han faltat molts suports per tirar endavant, però que tot i així el seu coratge, la seva força, i les seves capacitats d'exigir tot allò que realment es mereixia, ha anat prosperant, ha anat tirant endavant, i ara, en aquest moment, ja no és, com si diguéssim, la part del darrere de Barcelona, que sempre s'havia tingut aquesta visió, d'aquests pobles més alentors de Barcelona, sinó que no, que ara és una altra cosa. Jo, des del Consell Comarcal del Vas Llobregat, vam crear el primer Consell Econòmic i Social, que va existir, ara n'existeixen molts, però en aquella època de la que jo et parlo, a part del de Barcelona, no existia cap més Consell Econòmic i Social en el que es posaven de munt de la taula temes importants, tan polítics com econòmics i com socials, i formaven part, doncs, els agents, els sindicats, els agents econòmics, com són les grans patronals, els ajuntaments, i bueno, i a partir del que ara se'n diu, quasi, quasi, la Quàdrupe Hélix, doncs tots els agents econòmics i socials, en una mateixa taula, debatien, prenien acords, que no eren vinculants, evidentment, sinó que els remetien aquells organismes que podien decidir sobre allò, però feien informes, feien peticions, i treballaven pel vanestar territorial del Vas Llobregat. Sí, en definitiva, el Consell Comarcal ha contribuït a dignificar la comarca, no? I tant. Que havia sigut una comarca de segona, s'havia aconseguit. Sí, sí, sí. A no veure-ho és com una comarca d'agradada, que es venia només a dormir, i que no tenia, doncs, coses bàsiques, coses bàsiques que es necessitaven, però coses tan bàsiques com els carrers, com les urbanitzacions, com les escoles, com les infraestructures, com les biblioteques, tot una sèrie de coses que no eren de primer nivell, o no es tenien o no eren de primer nivell, en el d'acús de tots aquests temps, doncs això ha donat una volta impressionant, no? Bé, hem passat de... de Sant Boi, la Generalitat, ara al Consell Comarcal, ens apropen a Sant Just, perquè si l'Anna està a Sant Just, en què és evidentment pel seu vincle amb Sant Just, perquè arribes a Sant Just per viure al Walden. És una d'aquestes persones que va arribar, que n'hi ha unes quantes atretes pel Walden, no? Efectivament, jo vivia a Barcelona, i de fet, doncs, m'agrada molt Barcelona, sempre m'ha agradat, i no hagués pogut pensar mai en marxar de Barcelona, però la veritat és que em va seduir la filosofia de vida del Walden, no? I vaig pensar que era una bona experiència, perquè m'oferia, doncs, viure d'una altra manera, relacionar-me, doncs, amb persones en el meu dia a dia, perquè el Walden era una mini-ciutat, un mini-espai, on es compartia en moltes coses, i es tenien oportunitats de veure i socialitzar amb altres persones, i això és el que em va atreure, i vaig vindre a viure aquí al Walden. Vaig seguir el procediment que correspondia, perquè tot l'entorn, diguéssim, del Ricard Bofill, doncs, tenia una manera molt especial de facilitar, no tothom podia vindre a viure al Walden, era tot un protocol, tot un procés, un procés de selecció per dir-ho d'aquesta manera, no? I al Walden, d'alguna manera, és el que et crida l'atenció per venir Sant Just, i ara la teva porta d'entrada Sant Just, perquè després t'has traslladat a altres indrets del municipi, i t'has implicat també en la vida pública, no? Quina és la teva primera implicació en la vida pública Sant Just? La Sant Just, la primera implicació que jo recordi, és a la Sociedad Veïns de Sant Just. La Sociedad Veïns va crear una assessoria jurídica per oferir informació i facilitar recursos, a persones de Sant Just, que tinguessin necessitats concretes en l'avió jurídica, de qualsevol tipus, i llavors, un dia a la setmana, jo feia aquesta tasca dins de la Sociedad Veïns, el que teníem eren persones que s'aprova, ens explicaven els seus problemes, les seves necessitats, i intentàvem ajudar-los la mesura que podíem. Aquesta va ser la primera implicació. Teníem un local al carrer Bonavista, a dalt de tot... De batalla, un local de batalla. Totalment de batalla, amb rates i tot. També a l'Associació de Pares de l'Escola Canigó. També molts anys vaig estar presidenta de l'Associació de Pares de l'Escola Canigó, també una tasca de la que tinc molt bons records, perquè realment convius molt amb el dia a dia dels fills i dels nanos del poble, i amb els pares, amb les mares, més amb les mares, i el que fas és intentar millorar la qualitat de tot el que és l'entorn educatiu, de tot el que és el menjador, les activitats extrescolars, qualsevol problemàtica que surgeixi, intentes ajudar per millorar. Evidentment el paper pel que és més conegut de l'Anna Sant Just és per haver estat regidora, haver estat regidora a l'Ajuntament. Com va per arribar aquesta oportunitat? Bé, la veritat és que no tenia previst. Jo sempre havia treballat a diferents àmbits de la meva professió i al servei de la política, i fent tot allò que jo pensava que podia aportar. No sóc una persona que tingui ambicions polítiques, no he sigut mai. Altra cosa és que realment el temps que he dedicat a la política de primera línia, crec que ho he fet amb molta entusiasme, molta il·lusió, i intentant ser útil a la societat a la que he servit. I des d'aquest punt de vista he intentat amb els meus coneixements i amb les meves capacitats aportar-ho en aquest servei públic que et deia. I res més, no he vist mai la política com una finalitat. Jo he vist més aviat que la política és una etapa, és una etapa més de la meva vida, una etapa més. Hi ha hagut de tots moments millors o moments pitjors, però de tota manera, si he sigut útil el meu poble, la meva societat i he aportat tot allò que he pogut, doncs ja em sento satisfeta. Què recordes de l'etapa de regidora? Quins moments et quedaries o amb quines iniciatives? Bé, portava coses que eren de contingut, perquè he portat des d'aprimúncia amb tot el tema d'habitatge, urbanisme. He portat coses que m'han fet sentir, que moltes vegades les meves decisions depenien conseqüències que podien afectar amb positiu o amb negatiu a persones, a sectors, a la societat, per dir-ho d'alguna manera. I, per tant, he passat moments millors i pitjors, perquè fer un expedit urbanístic per tirar alguna obra no és una cosa agradable, però per altra banda s'ha de fer, si vols, mostrar que tothom és igual davant de la llei i que les coses s'han de fer bé. I has de defensar els principis que per als quals t'han posat en aquell lloc de treball. Després també tens moltes compensacions, perquè si parlem del tema de l'habitatge, quan veus que gràcies a fer molts habitatges públics, aquest municipi és un dels municipis on hi ha més habitatge públic i més persones que han pogut gaudir d'una habitatge de promoció pública, doncs també et sents molt contenta. D'aquestes coses es tracta, quan estàs a la política d'intentar fer el millor que puguis, perquè les teves decisions millorin l'entorn, millorin les persones, la seva qualitat de vida. També coincidint amb aquesta etapa, quan el teu marit, el José Montilla, va ser president de la Generalitat, com ho vius a nivell personal, perquè és el que comenta abans de començar l'entrevista. Aquesta no era la teva professió, però d'alguna manera això també afecta a la família. Sí, afecta molt a la família, afecta moltíssim. I realment, doncs, clar, jo puc parlar per el que jo penso i com sóc jo. Jo em defineixo com una persona treballadora que estima molt la seva professió, crec que sóc responsable, autoexigent i seriosa, i també reservada. Què et vull dir amb tot això? Et vull dir que per mi el més important, jo com a persona, persona que sempre he volgut ser professionalment, doncs, una persona que m'autorrealitzi en funció de que els meus coneixements els vull posar al servei de la societat, que serveixo, doncs, jo el més important és això per mi. No és dedicar-me a ser la companya d'altra persona i, per tant, supeditar la meva professió, el meu treball, doncs, a un càrrec polític determinat, per molt important que sigui, que ho és i que és molt important. Però vull dir-te que personalment vaig tindre sempre molt clar, equivocadament o no, això? No ho sé, vull dir, no. Jo tinc que estar bé amb mi mateixa i, per tant, el que faci té que estar una mica en coherència amb la manera que tinc de pensar. Potser altres criticaran el millor el que vaig fer o el que no vaig fer, el qual ho respecto totalment. Però jo sempre vaig posar pel davant les meves obligacions professionals i familiars, però més professionals que familiars, que anar a acompanyar el meu company a tots els postos i actes oficials que al seu càrrec el feien anar, no? Perquè vaig considerar que és el que tenia que fer. Quan ell va ser ministre també vas decidir quedar-te aquí i seguir amb la teva vida. Effectivament, quan ell va ser ministre, jo no vaig decidir traslladar jo i la meva família a Madrid. Com et deia abans, la política són etapes i aquestes coses les has de tenir molt clares, per mi. Ja parlo personalment. Llavors, quan era ministre, vaig quedar els meus tres nens últims, perquè tinc cinc de fills, però els tres últims, que encara eren molt petits, tenien tres o quatre anys, es van quedar amb mi aquí. I altra cosa és que anéssim i tornéssim, no?, tant ell com jo, doncs els caps de setmana o quan fos, no?, però la meva residència i l'escola i la vida, el centre de la família, estava qui s'enjust. Jo em vaig quedar s'enjust. També com a dona dintre l'administració, quin paper... És a dir, has vist algun tipus de tracte diferencial per el fet de ser dona dintre l'administració en tots aquests anys? Jo crec que l'administració és un dels sectors en què es veu menys la discriminació o l'exigència, l'exigència desigual a la dona respecte de l'home. És un dels puestos on potser pels processos d'accés i per una sèrie de característiques que s'han de complir, doncs és més difícil, les fa més difícil, discriminar. No és el mateix una empresa privada que l'administració. Jo he de dir-te que normalment els càrrecs que he tingut no han sigut càrrecs que no hagin estat o per oposició o per una sèrie de circumstàncies a les que el meu currículum, el meu perfil professional, exactament advocat allà, però sí que des de fora, o sigui, no tant l'administració des de dintre, però des de fora persones del món més privat que venen a l'administració pública i amb les cases de tractar, sí que potser allà es veu una mica determinades ocasions i depèn dels puestos que tu ocupis, es veu que et miren amb diferents ulls, perquè el que dic jo s'ha escoltat molt i és cert que la dona, per arribar al mateix lloc que un home, necessita un doble esforç i que necessita mostrar i demostrar coses que l'home no se li exigeixen, sinó que es donen percentades i perfectes, i en canvi, a la dona no se li donen percentades o fetes al revés. Les ha de demostrar i està en prova, la dona està en prova. I penso que això encara ens queda molt recorregut i que hi hagi sectors de dones que hem tingut més sort o que hem tingut la possibilitat de poder mostrar la nostra feina amb una certa igualtat. No vol dir que no existeixi moltíssimes altres, sobretot en professions poc qualificades, que realment les injustícies es veuen. Estem arribant al final de l'entrevista, però m'agradaria també parlar de la teva feina actual, perquè ara t'has reconduït que pel món de la innovació, que a més a més és una mica t'agrada. M'encanta, m'encanta. Jo realment totes les feines que he fet m'han agradat i les he fet d'una manera amb molta vocació, amb molta il·lusió i convençuda. Les he fet convençuda del que estava fent i per què servia i per què ho feia. Aquesta etapa he treballat moltíssim a l'àmbit de la innovació, perquè he contribuit directament a posar en marxa ja fa un cert temps, no és de fa dos anys, sinó que ja fa més temps, una agència d'innovació al Baix Llobregat, que és mixta públic privada, que es diu innovaix, de la que forma en part dels ajuntaments, el Consell Comarcal, els sindicats i les empreses, grans empreses de la comarca, empreses grans. I que aquesta associació el que fa són polítiques d'innovació, facilitar projectes d'emprendedoria, facilitar acompanyament i acceleració empresarial a startups, capacitar emprenedors perquè puguin fer projectes, totes aquestes coses que avui en dia són molt el futur. Això mateix estic fent ara l'àrea metropolitana, que no fa ni un any ha constituït una agència metropolitana, que es diu Metrópolis, de desenvolupament econòmic, que el que fa és això. Estic de cap de projectes d'innovació en aquesta agència metropolitana i, bàsicament, el que fem és això. Trequem amb empreses, amb startups, també amb l'àmbit educatiu, amb l'àmbit de recerca, amb les universitats i fem projectes d'innovació. I estic encantada. Doncs bé, amb aquesta experiència, amb la teva ocupació actuala que vam l'entrevista amb l'Anna Hernández i Bonància, moltes gràcies per haver vingut. Per cert, no hem comentat que hi ha un programa a Radio Esvern. És la primera que venies a Radio Esvern. Moltes gràcies per haver vingut al programa i acabem l'entrevista aquí. Moltes gràcies. Moltes gràcies a vosaltres. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies.