Sant Justenques, un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pón. Comencem una nova entrevista, l'última, de fet, del programa de Sant Justenques amb la Montse Ribas Cortadellas. Hola, què tal? Montse, com estem? Molt bé. La Montse, que és filla de Sant Just, amb orgull, no? Montse, filla de Sant Just. Doncs sí, m'agrada. Va néixer l'any 49, a Sant Just, el teu pare era empresari i vivies en una família ben estant, econòmicament. Sí, sí. Almenys quan eres petita. Quan eres petita, sí, ben estant, vaja. Què recordes de la teva infància? Quins records tens? És curiós, perquè el millor quan ets petit i adolescent en rondines i et queixes de tot i amb l'edat retornes i dius, ai, com em podia queixar o rondinar d'això i l'altre. I el que tinc és una gran nostàlgia de quan era petita, de quan era adolescent, molta nostàlgia del núcle familiar, del papa que vaig tenir i de la mama que vaig tenir. Dels germans que tinc, ens en falta un, el Salvador, que es va morir molt jove, 33 anys, però molt contenta del papa i la mama. Has tingut germanes i germans? Sí. Quants eren, en total? En total hem sigut 7, perquè el meu pare es va casar amb la meva mare, que ja era viudo, i tenia dos fills. I amb la meva mare va tindre 5 fills. Jo soc l'última de 7. Déu n'hi do, déu n'hi do. Quan vaig de començar l'entrevista, quan ens hem soledat amb la Montse, ella em diu, soc filla de Sant Just i la Sòcia l'he preguntat, vas anar al Núria o vas anar a les escoles nacionals? I la resposta no és ni l'una ni l'altra. Doncs resulta que no, que els dos anys em van portar a les classes privades de la senyora Emilia, que era la dona del senyor mestres, i van així, i van així. Llavors és veritat, o les escoles núries, o les escoles nacionals, les escoles Montserrat. Però va anar d'aquesta manera, fins que el senyor vas ja va tindre llicència per exercir com a mestre, perquè en la postguerra li van treure per catalanista i no ho tenia que fer com privat. Llavors vaig fer el batxillerat a l'acadèmia del senyor vas. Però el que sí es era és que jo des de xicarrona anava al set a milia, nens i nenes, tots juntets, i jugava als llocs dels nens, mira. Per tant, això d'alguna manera t'ha condicionat la teva educació, perquè tu des de petit estaves acostumada a relacionar-te amb nens. Doncs sí, em semblava el més natural del món. O sigui que hauria de ser més natural, però no ho era, no? No ho era, no ho era, no ho era. Ens agradi o no ens agradi, la veritat és que no ho era, hi havia moltes diferències, però jo vaig mamar això, per entendre'ns, no? O sigui que els nens eren els companys de joc, pantalons, les nenes encara no em portaven, i jo sé que agafava els pantalons al meu germà i me'ls posava, que jugava a bales i el xurro m'havia de... xurro m'havia de manca-mancotero, que serà... Jo què sé, em penjava els camions. Coses que feien els nens i que potser les nenes que anaven a altres coles, doncs no feien. M'imagino. Però bueno, també és cert que el meu germà Joan ens portem dos anys i era el meu company de jocs. De sobte n'has adonat després, una mica, de com això et va... afectar o modificar la teva educació? Correcte la pregunta, perquè sí, em vaig donar a compte després, per tant, em vaig anar com a trompicons, no sé si és correcte l'expressió, d'adonar-te'n que hi ha diferències. Però no era... Jo, conscient, jo crec que he viscut d'una manera molt natural, molt instinctiva, perquè no es pot fer això. Em sembla correcte fer-ho. Em vaig entrar de més gran, que les diferències, entre homes i dones, les actituds, la manera de comportar-te... Després, quan arriba a la de començar a festejar, també notes diferències. Doncs sí, el primer nòvio oficial, nens t'agraden. Bé, sí, t'agraden. Des de petit, jo ens agradem els nens i les nenes, jo què sé. Però el primer xicot oficial, a mi m'ha semblat també que les meves germanes, la Lina i la Maridona, les jovenetes, en 14 anys, festejaven, doncs jo 15, doncs també. Però jo sentia que allò no era real, que no era veritat, que era... perquè anava així. I va ser divertit, perquè vaig anar a quedar a demanar ajuda a ma mare, per dir-li amb aquell xicot que això no continuava, i llavors allà em vaig donar compte que se'n fadaven. Se'n fadaven. Aquí hauria d'haver el primer avís. Portar la contrària a un home em penso que és perillós. No era habitual que una noia vulgués separar-se d'un noi o que fos ella la que portés a la iniciativa. Sí, em penso que no ho era, no ho era, gens. Vas estudiar també a l'academia del Senyor Bas, que el Senyor Bas n'havia estat molt temps que no ho podia ensenyar. Exacte. Perquè era contrari al règim. Per catalanista, així de senzill, jo sàpiga no militava en cap partit, però a la postguerra això estava molt castigat. I a partir dels 60 sí que ja va obrir la seva acadèmia. Ah, sí, sí, sí, vaig poder estudiar. I a més era un gran matemàtic. A mi m'agraden les matemàtiques, m'agraden els números, però perquè ell era un professor excepcional. Em sembla mentida com et poden transmetre tant d'amor, de pen, d'aquí t'ensenya. M'encanten les matemàtiques, però gràcies al Senyor Bas. Pel professor, pel Senyor Bas. Però després vas començar a estudiar comers en 13 anys, anaves a Barcelona, que t'agradava molt anar a Barcelona. Molt, molt. És a dir, el pare el vaig anar al segon, el vaig fer, i la proposta d'anar a Barcelona a l'acadèmia pràctica, el que rep a l'Ai, la pregunta va ser... Ai, aniré a Barcelona cada dia jo sola. Uau! Em semblava que això era molt, molt important, no? Clar. I jo no vaig anar a guanyar-s'ho, no vaig anar a les monges, que les meves germanes van estudiar el segre acord de Jesús, em penso que es deia el segre acord, a Lloret de Mar. Perquè jo no sé si estaven cansats a casa meva per ser la sèptima, que a mi em van preguntar si volia anar a les monges a Lloret de Mar. I vaig preguntar que es pot portar pantalons allà, diu no, allà has d'anar amb uniforme, i ho van acceptar. Ja no m'ho van tornar a preguntar més, no vaig anar-hi. Això és insòlit, que en els anys 60, una nena li preguntin, respongui i li facin cas, és que no ho entenc. Sí, vas tenir sort en aquest sentit, no? Jo diria que sí, jo diria que sí. Després vas seguir estudiant, vas estudiar batxillagat de nit també, que anaves amb gent més gran que tu, i això d'alguna manera va canviar el teu rum de vida. Sí, en aquell tros, en aquell tros sí que és veritat que m'envoltava de persones més grans. Cosa que ara tinc la gran sort que me'n volto amb gent més jove, és fantàstic. Ja ha sortit amb el Pedro Bolívar, que d'aquí Sant Just, festejava, i llavors vaig voler seguir el batxillerat, i em va xantar que elíssim maragall de Barcelona es feia nocturn. Em vaig matricular, i llavors vaig tornar a començar, però ja he fet tercer, de ser 4 i revalida que es feia llavors. En aquell moment, en aquella etapa, s'ho tindries uns 18 anys, no? Comences a canviar una mica la teva vida, no? D'alguna manera. Vaig començar a canviar una mica la vida, perquè entres a una Barcelona d'estudiar nocturn, nocturn ja ho diu la paraula, acabes molt tard, l'ambient que et rodeja em vaig trobar que eren tot de persones que treballaven més grans que jo, que almenys s'acaben a les 6 del matí, i jo anava com de senyoreta, entre cometes, i llavors això em va frapar molt, perquè sempre hi procurat ser solidària amb l'entorn que estic, i llavors aquí em va començar a canviar, perquè no vaig parar de donar veus, i com jo ja volia matricular-me a l'Hospital Clíc, a la facultat per enfermera, vaig trobar una feina, que me la va passar a una companya, que treballava 9 hores diàries amb un dentista que es deia el doctor Barrachina, i llavors aquí hi ha un giro, un giro gran. Comences ja a veure que treballar és dur, també... T'he passat factura després que has de l'estudiar. Exacte, llavors les condicions laborals, salarials, ja em vaig començar per mi a rebre molta informació i molta llum de coses que m'havien amoïnat de petita, quan vaig començar a veure que hi havia diferències. Aquí s'han just els pisos... Existeixen els pisos, a Barcelona no pots dir que els pisos no, i hauria de ser la primera migració que va arribar, havia entrat alguna casa que no hi havia mòbles, que menjaven malament, i llavors em qüestionava, hi ha molt joveneta, de dir, per què passa això, quines diferències? Perquè jo casament jo... De més petita havies riscut en una bombolla? En una bombolla, i llavors quan comences com a obrir-te i a donar-te en compte aquestes diferències, perquè uns viuen així, els altres així, perquè uns viuen amb unes barraques, perquè existeix la mina, perquè existeix el barri de la Perona... I llavors vaig festejar amb una persona, que políticament era militant del suc, i per mi em donava resposta a tots uns neguits que jo no sabia per què passaven. És allò que comences a abraçar, de dir, tot ser humà tindria que tindre les mateixes oportunitats. Després hi ha, de gran i elaborat, de dir, la decisió l'has de prendre tu, però les possibilitats s'has... Llavors vaig entrar dins d'una lluïnta clandestina, estan... Franco viu. O sigui que al maig del 68 no el vaig viure a París, però el vaig viure a Barcelona. Estaves festejant amb Pedro, no? Sí. I vas casar amb ell. Per què? Explica'ns també el motiu, perquè també és significatiu, no? Sí, és significatiu, perquè ens vam casar, que els dos estàvem estudiant. I llavors m'imagino que Sant Just, que era més petit, i devien pensar, bueno, la petita de Can Rives, es deu haver casat de penalti, que es deia antigament, quan et casaves molt jovenet, era perquè en dies quedaves embarassat, no? I no era veritat. I no era veritat, no era veritat, no era veritat. Jo no sé si toca o no toca, però jo em vaig casar a Berge. Vull dir-te que no era aquest el tema. El tema era que ell estava fitxat políticament a la Facultat de Medicina, es van acabar les pròrrogues, el van obligant a l'Emili, i jo sabia que la meva mare no em deixaria anar mai a hacke a veure'l. Si no anava escoltada pel meu germà Joan, però ell, vull dir, estava portant l'empresa del meu pare, i ja ho havia volgut. I ho vaig veure claríssim, i què més d'on, a casar-te en pis o sense pis, en parafernal i o no parafernal, i així total jo em creia en aquell moment que moriria al costat d'aquesta persona. Això és el que jo sentia. Ho veia tot molt fàcil. Però molt fàcil, ho veia tot fàcil, jo. Possible. O sigui, i llavors, bueno, que hi va canviar també tot molt, perquè treballava en molts llocs, per poder-li portar, no sé, coses amb ell, ajudar-lo amb ell, el quartel de la Victòria de Haque era molt dur, passava molt fred, era molt trist. Era molt trist. Realment bastant trist i bastant dur. I llavors, aparen que va ser aquesta. O sigui, entre cometes falta de llibertat. I després, també, el propi matrimoni també portava falta de llibertat per la dona. Portava falta de llibertat per la dona, totalment. També aquells anys, els anys 70 era uns anys que es va posar de mà de la paraula disbauixa. O sigui, hi havia com un... unes ganes de respirar llibertat per tot arreu, que semblava, vull dir, que ser prògre, tenia que ser, doncs que l'home, jo t'estimo tu, però si vaig amb una altra dona, això no vol dir res. Era moltes coses reprimides, que segurament que es van fer coses molt mal fetes, no? Sí. Ni les tens assumides, ni les has olorat mai de la vida. Cridaves llibertat... Sense saber què volia dir. Sense saber quina olor tenia, o no la veies experimentat. Clar. D'alguna manera, no? Però el mateix temps era una lluita molt noble, molt d'entrega. No hi havia por, hi havia molt de curatge. Jo recordo els anys 70 el primer festival de poesia catalana, després de la guerra, anys 70, en el príscep que ja no existeix, per favor, amb tots els poetes, l'Escriu, el Coromí, l'Esperacuar, una emoció només de pensar-ho, i recordar-ho. I els joves estaven amb el galliner, el moment que vam poder tirar all en sol de la pancarta que tot ho feia mamà, allò va ser soblim. Soblim. Perquè era reivindicar. I això va ser un 15... No, va ser el mes d'abril de l'any 70. Jo em vaig casar a l'abril de l'any 70 i vam retardar la data que teníem de casament, perquè primer era el festival de la poesia catalana. I això emociona. I la dimensió que tenia... Això emociona, emociona moltíssim. Llavors el suc va ser un partit que clar, era unificat de quatre partits, que hi havia tots els colors allà. Hi havia la part intelectual, la obrera, la universitària, tots els estaments estaven allà barrejats, no? O sigui que abans que existessin les comissions obreres, que després ha sigut una altra pel·lícula, però estic parlant d'aquests anys, la vaig lliure molt de prop. Tant aviat estaves a Vilviche com estaves a Guantzebol barri per ajudar a col·laborar, intervindre... Si era una època també de despertar polític... Molt, molt, molt. I de molt coratge, de molt coratge. Perquè mira que estem passant un tros molt dur, ara, molt, duríssim. Però jo em pensava que ja no... Ja no es tornaria a viure mai més, això. I els gris us pagaven fort. Pagaven. Pagaven molt fort. Passem també la part professional, personal, personal, perquè el temps és limitat. I se la parla moltes coses. I vas estudiar per ser infermera. Has estat infermera molts anys. I ho has combinat també amb la professió d'actriu. És a dir, has tingut una doblada a Sant, no? Sí. Abans d'enfermeria, jo m'agradava el teatre, perquè amb el Ramon i Vars, de qui és Sant Just, que després ha resultat el gran criòlegre, ja havia fet alguna cosa. Però, bueno, veig... Què feies? Era molt curiós el que feies. En quin sentit? Amb el senyor Vars, dedicaves a pintar cartells de cinema? Sí, amb el seu pare. Ell em feia en tots els paradors nationals, quan van sortir a Espanya, que va ser tota una novetat. Llavors hi havia unes làmines de color sèpia, que es donava color amb aquarela. Llavors no arribava a ser un quadre, però... i m'ho passava molt bé. Molt bé, molt bé. I el senyor Vars és el que et va començar a inspirar? Bueno, coses de l'art. I el seu fill, el Ramon, va sortir un artista. Un artista molt reconegut. El tema de l'Udactriu va ser treballant a Bellviche. Estava al servei d'emodiàlicis. I en el 79-80, jo m'amés al festival de Vinyol, de França, torno, i a l'hora de berenar, a les companyes, i els ja s'anifico tot el que vaig veure. I una companya em diu, ai, monse, però si el teu és actriu. De fet, la meva feina enfermera és veritat que jo sempre hi distret el pacient. M'hi desfressat, m'hi vestit. Els he fet les mil i unes per distreure'ls, perquè el pacient necessita distracció per curar-se. I llavors ens vaig formar a l'escola d'actors de Barcelona. És fet d'actriu una mica d'una manera o d'una altra. És la teva passió? Hi ha dues passions. El benestar del ser humà, per no dir infarmeria, el benestar, i transmetre. I, clar, ser actriu pots transmetre. Llavors, en aquest moment, que ja fas el clic de dir, doncs sí que m'hi dedico, em tiro a la piscina? A partir del 2003, encara vaig estar una mica dubtant de sentir-ho, no em tiro a la piscina. Però a tots els anys d'enfermeria, jo vaig combinar teatre. Vaig fer-ne algú de televisió, però era més fàcil treballar d'enfermera i combinar el teatre. I entre el 2003 i el 2007, 2008, em vaig plantejar moltes coses, em vaig trobar anar de cooperar en Àfrica, anava cinc setmanes o sis, tornava, l'any següent tornava, i l'últim any va ser el 2009, i llavors del 2009 em vaig plantejar si em va anar a Àfrica a viure 6 mesos o em reciclava com actriu davant de la càmera perquè les tècniques havien canviat, i va guanyar entre cometes, si es pot utilitzar la paraula, i em vaig quedar a Barcelona, vaig aterrir-se amb una escola setdiacció per reciclar-me amb la tècnica del actor davant de la càmera, i vaig conèixer aquest director, Joan França Ronsonet, i se'n va despertar molt el respecte a la càmera. Jo creia que només m'agradava el teatre, el teatre, el teatre. Els teatreros són molt punyeteros. Però després és que no, perquè hi ha vida més enllà del teatre. I em sedueix molt la càmera, i com menys tex hi hagi millor, el començament no, el començament no hi ha tex, no n'hi hagi, no n'hi hagi de tex, perquè la càmera et permet això, expressar-ho amb un gest, amb els ulls, amb la mirada, amb el silenci, m'enamora molt. Has fet pel·lícules, has fet televisió, has fet curs, en les experiències destacaries més. Suposo que és difícil, no, quedar-se amb unes quantes, però... Quan he treballat en pel·lícules com No Quiero Perderte Nunca, de Lejo Levies, o l'ocasió que vaig tenir amb el Villarón, que allò va ser un regalo, un carta a Eva, i he disfrutat moltíssim. I t'haig de dir que quan he fet llars ànimes, que va tenir molt bona collida, pocs diners d'utlín a la llei, però... El set, cinemes sense ajudes, sense subvencions, cooperativa, i cine independent i d'autor, que vol dir que t'involucres. El dia que fas d'actriu, fas d'actriu, però quan no fas d'actriu, igual estàs aguantant la càmera, el foco o estàs en tendència. I això són experiències molt fortes, perquè ho vius intensament. Llavors, quan s'estrena, una pel·lícula, ho vius tot, tot. Tu ets la pedra d'aquell castell, perquè s'està tallant, no? O sigui, viure els projectes des de dins, això m'entusiasme. No donar diners, però m'entusiasme. Hi ha molta entrega, molt d'amor. Però totes les experiències que he viscut m'agraden, perquè cada una t'aporta una cosa nova, i et reconeixes a tu amb algú que desconeixies. Estem arribant a la recta final de l'entrevista, i hi ha una altra cosa que m'agradaria parlar també, perquè crec que també és important. Per ser dona, a vegades has hagut de sentir alguns comentaris, algunes actituds, o t'has vist directament perjudicada professionalment, no? Professionalment, en la vida quotidiana, maltractada, però això, com t'he dit abans, ha sigut la vida que m'ho ha anat portant. Llavors, no estava preparada, jo, el que hi hagués. T'hi has encarat? Sí. Sí que m'hi he encarat, sí. Sí, perquè no sé si en l'any 73 o 72, la clínica Delfos, els 3 mesos ja no et volien fer fixa, i ells volien quedar bé, i intentaven trobar una negligència per no fer-te fixa. No em van trobar cap, i em van dir que només que bé no tornis, i vaig anar a parlar amb el director, i el director diu que tu ets dona i casada, i et pots quedar embarassada. Ah, què van dir? Bueno, tot el que... Jo vaig fer una denúncia als sindicats verticals. No es van presentar i van fer un finiquito més alt. Jo ja sabia que no tenia res que ha guanyat, però no em podia quedar amb aquesta injustícia. I clar, jo no els interessava, perquè explotaven el personal, i les camareras recordo que no s'havien d'escriure, em venien a demanar ajuda, jo les vaig ajudar a redactar, panfletos i no era una persona... Podia ser eficient a la professió, però no convenia. No convenia. I aquest tren encara m'acompanya. Doncs mira, és una anècdota, que suposo que també explica molt de com ets tu. Sí, una miqueta, sí. D'aquesta manera acabem l'entrevista. Moltes gràcies, Montserribas i Cortadellas, perquè per cert tens un nom artístic, també. Sí, perquè el 2010 em vaig posar el nom, em el vaig canviar, tot el que he fet com a Montserribas, doncs ja està fet. I jugant amb Rivas Cortadellas, amb el papa i la mama, doncs nom artístic, Montserribadellas. Doncs mira, acabem amb el Montserribadellas. Moltes gràcies, Montser, per haver vingut. I gràcies a vosaltres, i que lluitem tots per un món millor, i que s'acabi la vaga de fam, per favor. Doncs acabem amb una cançó del Lluís Llach, més lluny. Gràcies. Moltes gràcies. Més lluny, heu d'anar més lluny, dels arbres caiguts, cara'us empresones, i quan els haureu guanyat, tingueu ben present, no aturar-vos. Més lluny, sempre aneu més lluny, més lluny de l'avui, cara'us en cadena, i quan s'haureu desliorats, torneu a començar els nous passos. Més lluny, sempre amor més lluny, dels arbres caiguts, cara'us en cadena, i quan s'haureu guanyat, tingueu ben present, no aturar-vos. Cara'us en cadena, i quan s'haureu desliorats, torneu a començar els nous passos. Més lluny, heu d'anar més lluny, dels arbres caiguts, cara'us empresones, i quan els haureu guanyat, tingueu ben present, no aturar-vos. Més lluny, sempre amor més lluny,