Sant Justenques, un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pón. Comencem un nou programa de Sant Justenques avui dedicat a la Romiporredón. Aquí tenim amb nosaltres la Romi, què tal? Bon dia. La Romiporredón coneguda per molts de Sant Just, per la seva implicació amb entitats, també per haver treballat molts anys a l'Institut de Sant Just. La Romipro és de Cervera, va néixer a Cervera, i va viure fins als 15 anys. Què recordes d'aquella etapa Cervera, d'infància i joventut? Jo néixer al 1950, Cervera són anys grisos, difícils de post-guerra, que estic fins a 15 anys allà, vaig a una escola de monges, perquè a casa meva eren una família catòlica molt religiosa, i a banda de les meves germanes ja hi havien anat, perquè porto àngel amb elles, feia el mateix. I bé, les monges primàvem molt, tant les monges com a la vida mateixa, les les ja ho dominave tot, i per tant érem gent que anava amb a missa, recordo els primers 10 mesos més, els primers 17, les confessions, l'olor dels paquets mortals i venials, en fi, vull dir, tota una vida així. Una vida que a nivell de diversió anàvem també al cine a l'acció catòlica, que en diem, també en unes pel·lícules ja prefixades, tot molt controlat. Sí, vull dir que el cinema també era un cinema controlat per l'edat i l'època. I per tant, bé, molt de nodo, vull dir, perquè el cinema no falla bé que a cada pel·lícula passaven el nodo, i per tant vivíem en aquell món, un món gris, un món d'època difícil. I llavors fins als 15 anys, perquè jo en 9 anys vaig fer l'ingrés i vaig fer els 4 anys, que llavors el batxillerat era de 4 anys, i a 15 anys vaig cap a Lleida, perquè també les meves germanes també havien fet aquesta mateixa trajectòria d'anar a fer Magisteri Lleida, i per tant, entro al 1965, amb 15 anys a l'escola de Magisteri Lleida, que serà 3 anys, 3 anys a la Lleida. Allà s'atobra un món, no? Allà sobre un món. Tot i que Lleida és una ciutat molt provinciana, una ciutat molt, que amb re de fons, molt falangista, i ja el bisbe, que és el del Pino, que era molt carca, molt carca, i per tant està molt, molt, molt poc al dia, diguéssim, dels canvis que començaria a produir-se. Però bueno, a l'escola de Magisteri hi havia un director que era allò que tenia molt clar d'obrir amb moltes activitats, els alumnes, i compartir 5 coses, i això sí que, malgrat ser, evidentment, tot amb castellà i tot molt controlat, hi havia religió i tota la pesca, però sí que, llavors, sobre un món de relacions, podríem dir, de relacions entre nosaltres, tot i que és una escola que té dos ales, l'ala dels nois, que entren per una porta, i l'ala on entren les noies, que són 3 grups, però el fet de fer moltes activitats, com Teatre, aquesta persona, l' Octavi Mestre, el director, era molt aficionat al llegir a classe, i per tant ens feia molt llegir, i els que llegíem mitjanament vens ens agafava per fer el teatre, i feia amb teatre, sobretot teatre llegir, però amb ambientat. I bé, jo de seguida vaig entrar al teatre, entrar a la teatre, llavors ja també et posaves amb altres activitats, com dansa, bàsquet, el món dels festivals, perquè cada promoció fèiem un cop a l'any, el nostre festival, i per tant doncs el festival, que entra bé molts números diferents, doncs també et trobaves amb els nois i les altres noies doncs a muntat tot això, per tant era com un no parar, un no parar de fer coses, això sí que era una vida molt ferma a nivell d'amistat, 20 anys d'acabar i els 20 de començar, els 25, però tot ho anem celebrant molt tot, fins i tot ara últimament hem fet els 50 d'haver acabat magisteri, i d'un idò la gent com respon, som una comissió de res de 7 o 8, però la gent respon perquè recorda com uns anys, que en diem els anys guanyats, els anys guanyats a la vida perquè ens van omplir molt. I són els anys també de primer contacte amb el món de la cultura, no? Sí, és a dir, a la llei de, bàsicament molta cultura no, però ens posàvem a fer coses dins del món de llei de, diguéssim, sí. I també en aquests anys és quan vas conèixer el que després seria el teu marit? Exacte. Sí, és allà ens coneixem, i a partir de finals de segon de magisteri ens fem nòvios, i després a l'acabar, el més lògic era que jo continués com les meves germanes fent de mestra amb una escola pública, diguéssim, però com que a l'Isidor tenia molt clar de continuar estudis, perquè li interessava moltíssim el món de la literatura i de l'escriptura, ell volia anar a Barcelona a fer filosofia i lletres, i jo m'hi vaig encaparrar també, i al final ho vaig aconseguir dels meus pares, que m'hi deixessin anar, i venir-me a Barcelona, que és l'any 68, en 18 anys, sí. En 18 anys els dos agafeu i veniu cap a Barcelona? Bueno, ell, dos anys més gran, perquè ell, quan va acabar, diguéssim, va estar dos anys treballant allà amb un sindicat del poble, un sindicat agrícola i tal, i comença a magistrar-hi amb dos anys i escaig més gran. Però bé, doncs sí, ell amb 19, 20 i jo 18. No sé si vau venir amb maletes o sense, i ho dic per aquesta cançó de Bárbara, que ara escoltem. El dia que arribis no cal equipatges, perquè tu i jo ens coneixerem tant que no caldrà du cap equipatge. És una cançó molt nostra. A banda que jo ja també l'havia cantat, perquè jo també l'havia cantat en festivals i tal, i llavors la Guillermina era una de les cantautores que jo cantava. Aquesta és una cançó de Bárbara, que la Guillermina Mota també cantava en català. I és una cançó de l'època que recorda aquells anys. Després es compta que vau venir a Barcelona, l'Isidore i tu, i allà vau estudiar filosofia i lletres. Sí, vam estudiar filosofia i lletres, el que s'havia de dir a la modalitat romànica i hispànica, perquè en aquell moment a la Universitat de Barcelona no havia començat a encarre català, i vam començar la carrera de 5 anys. Tot estudiant i treballant, anàvem a estudiar a la tarda, o sigui anàvem a la Universitat de la tarda, i al matí treballàvem. Jo havia treballat a una escola Sant Aulà, a l'Hospitalet, amb alguns acadèmics, així anàvem a estudiar i treballant. I clar, al món de la Universitat també, quan venim aquí a Barcelona i entrem a la Universitat, que són aquells anys de clandestinitat, de molts assemblers, de molts vagues, de corregudes dels grisos per dins de la Universitat a cavall, que vam defensar la imatge del bus de Franco d'aquesta època. D'aquest moment, la descobrim tot un món que a Lleida no havien viscut. El que a Lleida us arribava, que passava. Ens arribàvem a Ecos, perquè sí que ens va arribar l'amor del Kennedy, després de l'Utrquín, l'Avianam. T'arribàvem a Ecos, però era un món clar que era molt joves, de 15-18 anys. Vull dir que llavors vivíem més al món de l'associació i de la solidaritat entre els companys i tot això, i sí que arribàvem. Perquè, d'alguna manera, la nostra promoció va posar el nom de Anel, perquè intuïa amb canvis. Canvis de llibertat, canvis de paradigmes i tal, i aquest Anel, aquest Anel, el feien servir molt. Per tant, sí que alguna cosa ens arribàve... Però és el que va trobar a Barcelona. A Barcelona va ser, o sigui, que ens vam implicar, ens vam posar en una associació més aviat religiosa, que venia de Txili, que es deia Germanament, que després evolucionarà amb el que era el Cidop. Era el Cidop, que ara ens sembla que és un centre de més aviat cultural, així de recolecció d'estudis, d'estudis internacionals. Però abans era el Germanament, que tota la problemàtica de Pinochet, de la gent represaliada, tot això venia molt aquí a Barcelona, vam entrar molt en contacte, perquè la meva germana havia estat a Txili uns anys, i al tornar, que justament va ser l'any de Pinochet, ahir l'any de la Llenda, que van matar la Llenda i tot això, ell ja estava molt en contacte amb gent chilena. Llavors, a través d'aquí, vam entrar a Germanament i feien trobades d'alguna manera, també clandestines, diguéssim. Per tant, va ser uns anys d'acció política, també. Sí, d'anar prenent consciència de les coses i de com està bé tot, que ja es preveia que hi havia uns canvis, però clar, van viure totes com demnes de Franco, el Puig Antíc, el Burgos, però això ho vivíem, i clar, les assemblies universitàries i que de dos per tres vagues, això era el plat del dia. Després, a Lisidor, l'any 74-75, van entrar a Súnion, les vostres primeres passes professionals. Quan ens vam casar, és a dir, quan ens vam casar, que va ser l'any 73, que just vam acabar la carrera, el 73, que ens vam casar, i vam anar a viure 9 barris a la part de prosperitat, i llavors vam treballar a l'església parroquial, a Sant en Gràcia, i allà també teníem algun grup d'associació de veïns i tot això, i llavors a Sant en Gràcia hi va haver un petit problema i tal, que llavors a Lisidor es va plantejar de buscar una entrefeina, i va sortir casualment, va llegir el diari, una nova escola que s'havia de crear, i tal, el Pep Costa Pau, que va ser el pensador i el creador de Súnion, que d'alguna manera és ell el carné de banca catalana, ell era de Patmos, el Costa Pau, i com que els fills, el fill del carné havia de fer el batxillerat i tal, allò que ell va forçar a fer un nou projecte, perquè era un gènid, és a dir, amb el Costa Pau, i va crear tot aquest Súnion, que era una escola catalana, amb uns projectes innovadors impensables en aquest moment, i això era l'any 74. Ja Súnion va entrar primer a Lisidor i després hi va entrar tu l'any següent. Sí, ell va entrar el 74, llavors jo el 75-76, vaig entrar també de profe de català, i llavors a partir d'allí, com que m'implicava més, català i muntatges de l'escola, perquè sobretot una de les grans anys era una escola catalanista pel país, un gran projecte pel país, va entrar amb el cuquet també de fer la carrera de català. Vull dir, llavors tot està en Súnion, va anar fent la llibertat de català, fins que va arribar un moment que va decidir... Súnion era una escola fantàstica, que ens va ensenyar molt, era tot un aprenentatge d'allò de l'aprendre a aprendre, l'alumne és el centre de tot, està muntat tota base de grups naturals, molt participatiu amb tot, cada alumne és responsable d'activitats, és a dir, un compartir fins i tot amb un primer moment era una escola de co-gestió. Una escola moderna fins i tot per avui en dia. Exacte, totalment co-gestiva, però llavors hi van sortir problemes, perquè hi va haver línies de professorat, que eren molt agosarats, el PEP ho volia controlar més, llavors la co-gestió ja es va deixar de banda, però va continuar, diguéssim-me, tant a nivell de mitjans, perquè tot ho fèiem, no teníem llibres, tot fèiem el material nosaltres, a partir de dos dies, a partir d'uns muntatges primer de dies positius, amb dòplica Russell, que és el muntatge didàctic programat que en dèiem, que després va venir tota la cosa més informàtica i tal, però era molt capdavantés a s'unió, fins i tot a escoles europees, la comunitat europea, les escoles de mestres d'aquí ens venien a veure, perquè no hi havia horari, l'horari el feia en funció de les necessitats de cada professor i cada alumne, cada dia canviave, és tot que ara ja no és tant, ara està tot més organitzat a s'unió, perquè jo he continuat atenint-hi molta relació, però bueno... Un concepte avançat. Era un concepte avançadíssim. I després l'any 81 va ser quan les romis i d'or van venir a viure s'enjust. Exacte, estan a s'unió, va sortir la possibilitat, ens vam assabentar, no sé què, que hi havia un grup de gent que volia muntar una comunitat de casetes, aquí a la vinguda del doctor Rivalt ens hi vam apuntar, i fins i tot fèiem les trobades a s'unió. Hi havia bastant gent de lleida. Si són 19 casetes, la meitat o més, eren gent de lleida, de targa, de balaguer, etcètera. I llavors vam anar provisionalment un any del 88 a viure esplugues, fins que no acabéssim en aquestes casetes, i llavors ja sé que al final ens hem acabat de ser del 80, principis del 88, venim a viure aquí s'enjust. A Sant Josep hi vau venir amb dos fills, amb la Nau i amb el Roger. Exacte, perquè la Nau és del 76, que vivíem a nou barris, i el 79 que neix el Roger, és l'any que fem de transició està en un any esplugues, diguéssim. Sí, digues, digues. Quan ja veniu cap a Sant Just, esplugues en aquesta transició que passen just, llavors deixes de treballar a Súnion i passes a treballar a instituts. Sí. Poc més endavant. Sí, és a dir, a Súnion vaig acabar el 82, perquè jo em presento oposicions al 82. No perquè estés descontenta de l'escola, vull dir, vull deixar clar que estàvem fantàstic, però, clar, el tenir nens petits, llavors l'escola era molt... de 8 del matí a 8 de la tarda. T'absorbia molt. Absorbent total. Llavors era allò que pobres nens van patir d'anar molt a la guarderia, de molt menuts, doncs perquè, clar, estàvem allà produint tot el material i tot i eren molt, molt absorbents. I llavors sí que ens plantegem això, de fer oposicions i llavors tenir més temps. I llavors faig oposicions al 82, i de pràctic és... vaig a l'Institut de Sant Feliu, el que avui és a l'Olorda, abans es deia l'Institut de la Montañeta, no hi havia cap més, i llavors, quan ja m'hagués tocat de una plaça definitiva, com que les oposicions que vaig fer va ser un any molt especial, que van donar moltes, moltes places, però la gent interina van crear moltes places primer per als interins, i així com normalment es donaven les places que van aprovar de les oposicions fent llista alternativa, un interi, un llibre, un interi, un llibre, 10 oposicions, aquell any van fer els 165 places als interins. I llavors els que anaven per llibre, doncs, clar, encara que jo havia tingut molt bon número, perquè era el número 4 de les llibres, em vaig quedar a l'espectativa. I aquest any d'espectativa no em van deixar continuar. Sant Feliu, que també ho vaig demanar, allò de la Comissió de Cerves, però jo amb l'administració no m'ha donat massa alternativa, i va haver d'anar a Esplugues. I llavors, Esplugues, el Joan Edmartorell primer, però llavors aquell mateix any es va crear el que seria l'Esplugues 2, que avui és la Mallola. Llavors aquell moment es va crear aquest Esplugues 2 amb 10 grups de primer debut, que, bueno, si primer m'havia tocat anar al nocturn del Joanot, la qui muntava aquests 10 grups em va demanar a veure si jo em feia res d'anar a l'Esplugues 2, que al moment ens van posar els dependències de l'escola Garbí. L'escola Garbí havia tingut, que ara em sembla que ho torno a tenir, però abans m'ho havia deixat, havia tingut bachillerat, però no els va anar bé, i tenia tot un edifici. I es va instal·lar allà. La Generalitat li va comprar i es va instal·lar a l'Esplugues 2 donant uns anys fins que no es fes el nou edifici de la Mallola. I va estar un any. I llavors, com que havia muntat el Departament de Catalunya, jo vaig pensar, a veure, doncs m'hi quedaré, però tampoc, l'administració, al tercer any, que m'hi donava... No ho està ni fàcil, diuen. Bé, fàcil... Vull dir amb la gent ara que ja que no treballa i tot això, per favor, no. Perquè mai em va faltar treball, però vull dir que... Vull dir, per acabar-te de situar en un lloc, vas passant. Sí, llavors, bueno, va ser que em van dir... Doncs no, ara has de fer... Sí o sí, ocupar la teva plaça, perquè t'han llat d'una plaça definitiva, però a Sant Boi. Llavors vaig haver d'anar a Sant Boi, em van donar el Rubió Llors, que és el gran institut, el primer gran institut de Sant Boi, i allà hi veia estar 8 anys. I, a mesura que podia concursar, jo concursava per tornar a l'Esplugues 2, però no... Perquè estava més al prop de casa i tenia la comunitat, no? Molt a prop, i a la vegada et pensava, mira, jo visc a Sant Llors, a l'Esplugues, i, per tant, allò de dir, mira, nadie es profeta en su tierra, així ho trampejaré. Però no, no va ser possible. No va ser possible. I quan un any tenia gairebé la soluta certesa que sí que m'ho donarien, hi va haver una persona de Barcelona que tenia res un punt més que jo o mig punt, vull dir, per molt poca cosa, i llavors ja havia d'esperar més anys. I és quan vaig pensar, me'n vaig a l'Institut de Sant Llors, a veure què passa, com està el panorama. I aquí vas arribar d'una forma bastant curiosa, a l'Institut de Sant Llors? Sí, primer vaig venir a fer una prospecció, vaig parlar amb el que llavors era el director Fernando, que era el professor de biologia, i em va dir, mira, hi ha una noia de català que té problemes per a l'Èrgia, que aquí hi ha molt polen i tal. A lo millor es podríeu fer una permuta. I bé, llavors jo vaig parlar amb aquesta noia, que és de Montserrat Vila-Juliú, i ella era de Sant Boi, casualitat total. És a dir, ella era de Sant Boi i jo de Sant Llors. A veure si ens podríem permutar, i permutar volia dir donar-nos la plaça. Això es podia fer. Això es podia fer, però era molt controlat. S'havia de tenir allò, uns punts, unes característiques molt semblants, una de l'altra. I bé, ho vam poder aconseguir. I llavors ens vam permutar. És a dir, ella va anar a Sant Boi, fantàstic, perquè a més a més vivia prop del Rubió Llors, aquí Sant Llors. Sí que la sort que no havies tingut abans amb els punts o els detalls administratius, al final aquesta vegada el va tornant. Al final, a la tercera va la bençota. I l'institut des de l'any 92... Des de l'any 92 fins al... Fins al 2015. 23 anys. Es diu ràpid, són molts anys a l'institut. Molts anys a l'institut, sí. Com has viscut aquesta etapa a l'institut? Bé, molt bé. Jo, com que també portava tot el bagatge de Súnior, sempre volia fer que les coses anessin d'una altra manera dins de la pública. Portar més activitats, molts aspectes culturals, mirar allò que els nens fossin molt participatius, i vaig mirar d'anar burxant per aquí, d'anar creant maneres de fer coses dins del món. I amb les meves... La meva capacitat mínima, vaig anar fent, vaig poder fer teatre, van poder fer... Totes les activitats que es feien per Nadal, per Sant Jordi, per Carles Tolte, tot això, m'hi vaig anar involucrant bastant, i mirant que els alumnes s'ho passessin bé i visquessin l'institut que després el recordessin. Perquè el que veia que a Súnior la gent marxava i recordava molt Súnior. Se l'estimava molt. I penso que els alumnes han de viure plenament bé aquest temps, perquè és un temps d'adolescència molt important al món de l'institut, i que sabien de formar i de aprendre coses com era el missatge meu des de Súnior, d'alguna manera. I bé. Ho he viscut bé, el món de l'institut. Hem parlat de la teva transactòria professional, però la Romí, com hem dit al principi, també és coneguda Sant Just per estar molt vinculada al món de l'associacionisme, entitats de Sant Just. Vas entrar en contacte amb aquest món de les entitats de Sant Just a través de l'escola Núria, oi? Sí, és a dir, quan entrem a l'escola Núria, quan venim a Sant Just i ens plantegem de portar els nens aquí, a estudiar aquí, doncs bé, fem la prospectió i al final ens decidim pel Núria, perquè era una escola que veiem que era molt rigorosa, i sobretot ens garantia el català. I també hi havia la de la Teneu, però en aquell moment parlant amb els mestres, no sé per què, doncs ens vam decidir pel Núria. Llavors el Núria vivia una època, o aviat va viure una època, que el capellàs volia vendre a l'escola per fer visos, i la associació de pares vam lluitar perquè això no pogués ser possible, i que els nens continuéssim i tal, i ens vam posar a la associació de pares. I dins de la associació de pares va ser això, una comprenentació molt maca, doncs amb alguns dels pares, amics de l'Arnau i del Roger, i ens van com fer pont cap a les seies. I llavors, com que eren gent de les seies, allò que alguna vegada ens invitaven amb excursions i tal, i a partir dels 90 i pocs, llavors entrem a les seies, i realment dins el món de les seies és allò una entrada, una atarratge a Sant Just, i una incorporació al cor de Sant Just. Perquè la gent de les seies és de Sant Just de tota la vida, i llavors és quan realment coneixem de prop el poble, el que havia estat i què és, i comencem a encardinar-nos molt. De fet, a les seies s'ha acabat sent, després, secretària, durant molts anys, i ara presidenta, total 20 anys a l'Ajuntament, pràcticament. Pràcticament, sí. Unos 13 anys de secretària, i ara, si no ho sé, quan ens emporto de presidenta, sí. Suposo que les seies també és una entitat important, per tu, després de tants anys. Home, sí, a banda que és una entitat que organitzen moltes coses, és a dir, a nivell de muntanya, a nivell també de poble, amb les caminades populars i involucrada amb coses, doncs també és una entitat oberta, en definitiva, i fa estimar la muntanya i el país, que és una de les coses que amb les idors sempre teníem molt clar. El país on perteníem, i per tant què representava ser d'aquest país. I després, la Romi, quan va fer 50 anys, l'any 2000, va participar en les trobades que es fan de persones que compleixen 50 anys? Sí, això és un àvit que vam descobrir a través de la Vall d'Hiverts, que hi havia, quan es feia 50 anys, es feia una primera trobada, una crida, llavors això també ho vam fer, els que fèiem 50 anys a l'any 2000, i allà, com que hi ha alguna amiga que havia vingut a viure aquí Sant Just, que ara és a Sant Just Solidari, a l'Angelina Estany, eren superamigues, i a banda la Carme López, que era profe de l'Institut i tal, dins de la pluja de idees, de la trobada dels 50, va dir que organitzem què fem i tot, vam estar muntant moltes coses, i una de les coses que va sortir és fer un grup de teatre, i em van dir, va, vinga, Romi, tu que vens del món del teatre i que ja fas teatre a l'Institut, que tal i tal, munta un grup de teatre, i vam muntar el 2050, el grup del 2050, que encara dura. Encara dura, i hem fet moltes representacions, ja. Déu-n'hi-do. A més a més vas començar sent directora. Sí. A les quatre primeres obres vaig dirigir-les jo, però després arran de la malaltia i la mort de l'Isidor, va ser un moment una mica d'impas, i vaig preferir deixar-hi ara direcció, i que ho agafés el Roger, el meu fill. I llavors a partir d'allà ho fa ell. Però ja portem unes 8 obres o 9, sí. Déu-n'hi-do, també. Ja són anys fent teatre amb el 2050. Doncs avui hem repassat la vida de la Romi Porredón, mestre a l'Institut de Sant Just per la part que ens toca de Sant Just, i també implicada a entitats, com ara actualment, les Seas i la Teneu. Doncs moltes gràcies, Romi, per haver vingut. Doncs gràcies a vosaltres. Gràcies per obrir-nos les portes de la teva vida. Doncs molt bé, gràcies a vosaltres. Gràcies a vosaltres. Si jo venia a tu, jo vindria sense bagatge, que t'importa, per això, tot el que hi ha dins, tu reconeuries a llegir el meu visatge. Hi ha tant, tant de temps que t'ho t'entenc, t'entenc les mans, tu no reconeuries les brots, les gosses, les veus, que plenen en la veu, tu m'ha porri l'horitzó i les llumeres, i tant, no n'hauria res a dir, tu reconeuries bé. La tota, petit fill, t'ho cheves en batailles qui cache ses chagrenes dans les jards d'un perdu, et qui aimer la pluie, le vent et la paio et le frais de la nuit, et les jeux défendus. On viendra, ce jour-là, sans passer, sans bagage, nous partirons ensemble vers un nouveau printem qui me leura nos corps, nos mains et nos visages. Hi ha tant, tant de temps que t'entenc, a quoi bon se redire les rêves de l'enfant, a quoi bon se redire les illusions perdues, qu'en viendra, ce jour-là, nous partirons ensemble, a jamais retrouver, a jamais reconnuer, le jour où tu viendras, le jour où tu viendras. La, la, la, la, la... la, la, la, la, la... Hi ha tant, tant, tant que t'entenc, a qui... La, la, la, la...