#342 - Sant Just Notícies (edició migdia) del 11/9/2013

Música Un atallissor hem hagut d'entendre el meu poble i jo. La mateixa sort ens uni per sempre el meu poble i jo. El meu poble i jo. Senyor servidor, som indestriables el meu poble i jo. Senyor servidor, som indestriables el meu poble i jo. Tenim la raó contra vorts i lladres el meu poble i jo. Salvàvem els muts de la nostra llengua el meu poble i jo. El meu poble i jo. Senyor servidor, som indestriables el meu poble i jo. A baixar graons de dol apreníem el meu poble i jo. Tavellats al pou es guardem en l'aire el meu poble i jo. El meu poble i jo. Senyor servidor, som indestriables el meu poble i jo. Senyor servidor, som indestriables el meu poble i jo. Ens alçem tots dos en encesa espera el meu poble i jo. El meu poble i jo. Senyor servidor, som indestriables el meu poble i jo. Jo soc d'una petita terra sense rius de debò, sovint assedagada de pluja, pobra d'arbres, gairebé privada de boscos, escassa de plenures, aigua, de muntanyes, estesa per llevant, al llarg de la vella mar que atança el difícil i sangonós diàleg de tres continents. Unes palmeres que amb els ulls colossus miro sempre immòbil sota l'oreig tanquen el meu país pel mitjor on, pel nord unes maresmes. I a posada sol hi ha unes altres terres que anuncia el desert, unes nobles, agustades, espirituals, terres germanes que jo estimo tant. Als cims trenquen la meva pàtria en dos estats, però una mateixa llengua és encara parlada a banda i banda i en unes clares illes endinsades en el mar antic i en una contrada també insular més llunyana que avui pertany a un tercer poder. Quina diversa la meva petita terra i com ha hagut de sofrir durant segles i milenaris la violència de diversos pobles, les aspres guerres civils enceses dintre els seus límits i més enllà del palmarà i els aiguamolls de la seca altiplanura i de les zones. Per què prou sap el nostre llarg dolor que qualsevol guerra desvetllada entre els homes, la grania o grandiosa lluita que s'abrandi entre els homes és tan sols una guerra civil i ens porta a tots patiment i tristesa, la destrucció i la mort. Per això ara és tan profunda la nostra esperança en el meu somni ja contemplat de realitat d'integrar-nos en un temps que sentim proper salvades la nostra llengua i la nostra història d'una comunitat superior que du el nom obert bellíssim d'aquella filla d'Àgenor que un sàvia esguard veier prodigiosament passar de la costa Fenícia a les platges de Creta. Quan arribi el dia haurem fet el primer i inesborrable pas vers la Suprema Unió i igualtat entre tots els homes i potser aleshores ens serà permès de començar sense classes socials ni odis religiosos ni diferències cruels i injustes pel color de la pell la nostra peregrinació a través de l'espai cap a la pensada llum i de seguir sense temença les misterioses vies interiors de Déu, del no-res, els infinits i lliures i alhora necessaris camins veritables de la bondat que no sigui decebut de la nostra esperança que no sigui escarnida la nostra confiança així molt humilment ho demanem. Si et criden a guiar un breu moment del mil·lenari pas de les generacions aparta l'or, la son i el nom. També la inflor buida dels mots, la vergonya del ventre i la malaltia de la llum. Si et criden a guiar un breu moment de la llum, la vergonya del ventre i els honors, imposaràs la veritat fins a la mort sense l'ajut de cap consol. No esperis mai deixar record que ets tan sols el més humil dels servidors. El desvalgut i el qui s'ofreix per sempre són els teus únics senyors. Excepte a Déu, que t'ha posat de sota els peus de tots. L'una i set minuts del migdia seguirem directe oferint-vos aquesta retransmissió de l'acte institucional motiu de la Tia de la Sona de Catalunya que es fa al Parla sota Vella. Diversos són els homes i diverses les parles i han convingut molts noms a un sol amor. La vella i fràgil plat es deve tardar parada en la claror damunt els camps. La terra, amb peranys de mil fines orelles, ha captivat els ocells de les cançons de l'aire. Sí, compren-la. I fes la teva, també. Des de les oliveres, l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent. Diverses són les parles i diversos els homes que convindran molts noms a un sol amor. Quan la llum pujada des del fons del mar allavant comença just a tremolar i he mirat aquesta terra i he mirat aquesta terra quan per la muntanya que tanca el poney i el falcó s'endúia la claror del cel he mirat aquesta terra he mirat aquesta terra M'entrebreixa l'aire malalt de la nit i boques de fosc afreixen els camins i et i he mirat aquesta terra i he mirat i he mirat aquesta terra quan la pluja porta l'olor de la pols de les fulles es pres de lluny en s'albaix i he mirat i he mirat aquesta terra i he mirat aquesta terra quan el vent es parla i en la solitud dels veus morts que riuen d'estar sempre junts i he mirat i he mirat i he mirat aquesta terra i he mirat aquesta terra i mentre me'n vellaixo en el llarg esforç de passar la reina amunt de records i he mirat i he mirat aquesta terra i he mirat i he mirat aquesta terra quan l'estiu atxassa per tot l'adormit que amb l'ample silenci que estén en escris i he mirat i he mirat aquesta terra i he mirat aquesta terra mentre compreniem sa vistit de sec com l'hivern despulla la sort dels sermens i he mirat i he mirat aquesta terra i he mirat aquesta terra i quan la desfocada força des cavalls de l'aigua de so, de baix a baix a fer rialls i he mirat i he mirat aquesta terra i he mirat i he mirat aquesta terra. Seguim oferint-vos des de la xarxa de comunicació local i aquest acte institucional en directe des del Parc de la Ciutadella amb aquest blog central dedicat al poeta Saló Espliu en el centenari del seu naixement amb el recital de diversos poemes i també la interpretació diferents de les músiques. Si topem les palpentes amb aquest estrany sec, on, si no en el buit i en el no res, fonamentarem la nostra vida? Ho veurem delçant la sorra al palau perillós dels nostres somnis i aprendrem aquesta lliçó humil al llarg de tot el temps del cansament. Car sols així som lliures de combatre per l'última victòria damunt l'esglai. Escolta, Saffarat, els homes no poden ser si no són lliures. Que sàpiga, Saffarat, que no podrem mai ser si no som lliures. I cridi la veu de tot el poble. Amén. La trio Carme i Lías amb aquesta lectura d'un fragment d'Escolta Saffarat posa el punt final en aquest blog dedicat al poeta Saló Espliu en aquest acte institucional que ara continua aquí al parc de la ciutadella mentre sentim els aplaudiments del públic que avui assisteix en aquest acte institucional que, com dèiem, us farim des de la xarxa de comunicació local. Les veus que al llarg del franquisme es van alçar contra la injustícia no només provenien de la societat civil. També una part significativa de l'Església va prendre partit per la dignitat del nostre país. Voldríem recordar avui, en la veu de Joan Pera, alguns fragments de les declaracions que el pare abat de Montserrat, Aureli Maria Esquerrer, va fer al diari Lumonda ara fa mig segle parlant de les relacions entre Catalunya i Espanya que van obtenir una gran repercussió internacional. Espanya, i aquest és el gran problema, encara està dividida en dos bàndols. No tenim darrere nostre 25 anys de pau, sinó 25 anys de victòria. Ni els vencedors, ni l'Església, que es va veure obligada a lligar-se amb ells, no han fet res per acabar amb aquesta divisió entre vencedors i vençuts. I això representa un dels més lamentables fracassos d'un règim que es diu cristià, perquè no ho veig als principis de base del cristianisme. El poble ha de poder escollir el seu govern i canviar-lo si així li plau. La llibertat consisteix en això. El govern no té dret a abusar del seu poder, ha de ser administrador en nom de Déu i servidor del poble. La falta de llibertat és contrària a la doctrina de l'Església, i això hauria de crear problemes de consciència als dirigents catòlics d'un estat que, si no canvia de principis polítics, no pot dir-se catòlic. Montserrat està fora del món, s'interessa pel món. Sempre hem estat en contacte amb la gent, i potser, degut això, pensem amb amplitud de mires. Catalunya és un dels típics exemples als quals es pot aplicar l'encicle passi minterris quan aquesta parla de minories étniques. L'Estat ha de favorir aquestes minories i la seva vida cultural. En canvi, el règim dificulta ara el desenvolupament de la cultura catalana. Aquest qui us parla és un home d'Església. No només el català, per qui defensar la llengua, no és només un deure, sinó també una necessitat, perquè quan la llengua es perd, també la religió tendeix a perdre's. El nostre futur depèn de com es resolgui el problema actual, que és un problema social, un problema de democràcia, de llibertat i, per tant, de justícia. I, en el fons, és un problema de cristianisme, de ser o no ser autèntics cristians, tant en el pla individual com en el col·lectiu, és a dir, en el polític. Col·lectivament, els nostres polítics no són cristians. Jo només soc un monjo. La meva missió consisteix a predicar la veritat i pregar a Déu perquè aquesta s'acompleixi. Nascuda al barceloní barri del Somorostro i després de passejar el seu personalíssim art per tot el planeta, ara fa 50 anys ens va deixar begut el poble marinera del Baix Empordà, la bailaora i cantaora gitana Carmen Amaya Yamaya. Catalunya ha comptat i segueix comptant ara més que mai amb grans personalitats del flamenc com Maite Martín, Duquende, Miguel Pobeda, Juan Manuel Cañizares o Juan Gómez Chicuelo. Amb tots vostès, acompanyada al cante Pertanyé, a la guitarra Pertuto i Tati, i jo ni a la percussió, la bailaora Carime Amaya. M'arribo jo a la persona i que li assenya a mi acta que no m'arribo a fer res. El meu fill, el meu fill, el meu fill, el meu fill, el meu fill, el meu fill, el meu fill, el meu fill, que li assenya a mi acta que no m'arribo a fer res. I jo li assenya a mi acta que no m'arribo a fer res. I jo li assenya a mi acta i el que duerme, i el que maquinarà, me'l mou. A l'agrassada, i a l'agrassada, a l'agrassada, a l'agrassada. A l'agrassada, a l'agrassada, a l'agrassada, a l'agrassada. A l'agrassada, a l'agrassada, a l'agrassada, a l'agrassada. A l'agrassada, a l'agrassada, a l'agrassada, a l'agrassada. Moltes gràcies! El flamenc, anomenat de Cargina Mai, ha fet la connexió també d'aquest segon bloc de l'acte institucional que arriba ja pràcticament al seu punt final després d'haver viscut moments de poesia anomenats a Salós Prio i ara també a l'Ajuntament d'Ajuntament d'Ajuntament d'Ajuntament d'Ajuntament d'Ajuntament d'Ajuntament d'Ajuntament d'Ajuntament de música en record de la beireu del català. Un cop acabat aquest homenatge que han retut cantants, músics, ballarins, actrius i actors a destacadíssims personatges de la nostra cultura i per cloure aquest acte institucional, sol·licitem la presència a l'escenari dels molt honorables presidents Montilla, Rigol i Banac. Atenció, ferms, ara. No sense solidaritzar-nos un any més amb els familiars i amics de les gairebé 3.000 persones que víctimes del terror. Avui dia 11, fa 12 anys, van perdre la vida als Estats Units, així com el poble xilec que fa 40 anys, un dia com el d'avui, va patir el segnant cop d'estat del general Pinochet. Ha arribat el moment de cloure aquest acte amb el nostre himne nacional, que volem que sigui un himne de concòrdia, interpretat per l'Orfeó Manresar, i al qual us convido a afegir-vos. Moltes gràcies per acompanyar-nos. Moltes gràcies per acompanyar-nos. Moltes gràcies per acompanyar-nos. Doncs els segadors que posen el punt final a aquest acte institucional davant del Parlament de Catalunya, un acte que ha tingut moments de música, també de poesia, de cançó, de literatura, també de reivindicació, i que, com dèiem, ha culminat amb l'himne nacional de Catalunya, transgit per tot el govern català, també als membres del Parlament i de la resta de grups polítics. Un any més, moments d'història, de música, de literatura, de cançó i de poesia. I ara ha arribat el moment d'acomiadar-nos, no sense agrair al pintor Joan Pere Viladecans l'obra original que desinteressadament ha realitzat per aquesta diada. Convidem a l'escenari tots els artistes que ens han volgut acompanyar avui en aquesta diada concebuda pel director teatral Joan Uller per agrair-los la seva generosa participació. Molt bona diada a tothom. Doncs fins aquí la retransmissió íntegra que us hem ofert des de la xarxa de comunicació local de l'acte institucional emotiu de la Diada Nacional de Catalunya. Un acte que hem seguit atentament des del matí ens en xarxa amb el nostre analit, analista polític Toni Piqué, amb el nostre dramaturg Ferran Madico, que ha estat atent al desenvolupament d'aquest acte que s'ha allargat durant una hora i quart. En un minut breument, Ferran Madico, quina és l'analització que serien els punts més importants que destacaries d'aquest acte? Jo en general destacaria que ha estat un espectacle, una posada en escena emocionant, que és la funció de l'art, que apela el sentiment sí, però que no ha sigut sentimentalista i em sembla que això és d'en cert. I en el cas de potser l'analització més política del Toni Piqué? Jo volia dir en la mateixa línia que ha estat molt emocionant, i nosaltres som gent d'emocions, però no ha estat patriotero i ha enviat els missatges que s'havien d'enviar, sobretot cap al final. Volem decidir en llibertat el que volem ser i això ha de ser un patrimoni de tothom.