Ràdio d'Esfer, 98.1 Ràdio d'Esfer, 98.1 Ara escoltes Ràdio d'Esfer Hola, hola, hola, sí. Roses llibres, colors, pàgines, és el taló de fons de quedar 23 d'abril, d'aquesta diada que celebrem cada any, que ens agrada sempre cada any, és un dels tòpics que més ens convencen i de fet ens obligues a agarrapar moments del dia en què podem escapar-nos de les nostres obligacions laborals correspondents i intentem sortir a volar a mirar llibres, a queixar-nos de quanta gent, a buscar estones de sol, a regalar roses en definitiva llibres o només observar com tanta, tanta gent camina a passejar per les ciutats o pels pobles de pressa, o a poc a poc depèn de cadascú i porta una flor vermella o blava o groga sota el braç, o fins i tot una bossa de llibre o uns quals llibres. Perquè Sant Jordi és això, són llibres, flors, primavera i tots 3 ingredients semblen poca cosa, però no ho són, són moltes coses i ens agraden, ens convencen per tot això. Bona nit i benvinguts a Són les Mil. Doncs quan dèiem avui hem preparat un programa una mica especial, comencem parlant de ciutats i llibres, però avui ens quedarem a prop de casa a Barcelona i a lloc de centrar-nos només en un llibre ens repassarem fins a Déu, que tenen Barcelona la escenària. La Victòria avui ens portarà novetats de festivals i concerts, portaments ferà un parell de recomanacions Sant Jordi Esques, bona música per escoltar en un dia com avui, en 21 dres d'abril i sobretot ens parlarà de la Silvia Pérez Cruz, que sentirem un dels poemes que han musicat. I la Léa amb la seva secció del personatge també es queda a prop de casa, ens presentarà el Peradot, que és un rosarista Sant Feliuenc, un dels creadors més importants de roses de tot el món, per tant, doncs, un personatge a tocar de Sant Just i un dels més prestigiosos en el seu ofici poc conegut per això, per la majoria. I a la mateixa ki en són les mil. I all the way out into the hall I could have sworn it was haunted and told myself... Doncs a Sintonia ens indica que és moment ja de parlar de llibres, de ciutats. Aquests últims dies ens hem centrat en una ciutat i en un llibre concret, i avui, aprofitant que Sant Jordi hem volgut recomanar-nos uns quants llibres, i aprofitant l'ocasió parlarem de Barcelona, la ciutat, una de les ciutats que més surt el carrer en un dia com avui, en un dia de Sant Jordi. I comencem avui parlant d'una de les novel·les més conegudes centrades en aquesta ciutat, com és la Ciutat de los Prodígios, de Eduardo Mendoza. Us ho explicarem doncs, com que anem de parlar de Déu, anirem més ràpid. Avui el que fem és explicar una mica l'argument de cadascuna. Parlem d'aquesta obra de la Ciutat de los Prodígios, que en situa l'any 1887, i ens parla d'Onofre Bovila, un jove pagès arruinat que arriba a Barcelona, i troba la seva primera feina com a repartidor, atenció, de pamflets anarquistes, entre els obres que treballen a l'exposició universal de l'any següent, de l'any 1888. A partir d'aquí el lector d'assisteix una mica aquest accent social d'aquest jove, d'aquest Onofre Bovila, que el portarà a convertir-se a través d'alguns mètodes, potser més o menys no gaire convencionals, el portarà a convertir-se en un dels homes més rics de tot el país. Per tant, la Barcelona Mancans presenta aquesta novel·la, aquesta ciutadela de los Prodígios, és la que se celebra entre les dues exposicions universals que es van fer en aquesta ciutat entre el 1888 i el 1929, que ens descriu aquesta transformació espectacular que viu la ciutat en aquests anys, a través, justament de l'ascensió d'aquest personatge, aquest pagès arrobinat, Onofre Bovila, un jove de comarques que arribava a Barcelona amb les mans buides i que acaba creixent, creixent, creixent, convertint-se en un mafiós de les finances sense cap mena d'escrúpol. Una història satírica i lúdica on es barregen amb imaginació, realitat, i fan que l'actor se senti molt atret per aquesta novel·la, aquesta ciutat dels Prodígis d'Eduardo Mendoza, que és molt recomanable per a tothom qui encara no l'ha llegit. I de quins anem a la següent recomanació? I parlem ara d'una obra també molt i molt coneguda, com és la plaça del diament de Marcel Rodoreda. Aquesta obra en situa en una Barcelona justament abans de la guerra civil, és a dir, l'arribada de la República i també una mica després amb la Guerra Civil. Ens explica la història de la Natàlia, que és una jove com moltes altres de la seva època, que accepta, sense caixar-se, tot el que la vida i el seu marit, Quimet, li imposa. El que fa, doncs, és fins i tot arribar a acceptar que li canvien el seu nom, el seu nom de Natàlia, Palda Colometa, per quan també nom pel qual també és conegut d'aquesta obra, aquesta plaça del diament. Que va sabros que aquesta resignació, en dic que això situa al més o menys de la República i després amb la Guerra Civil, és s'acaba aquesta resignació amb l'arribada de la Guerra Civil. La Natàlia, doncs, es comença a revelar contra tot allò que considera injust, per tant, al final de la novel·la fins i tot deixarà de ser la Colometa per convertir-se en la senyora Natàlia. I la Barcelona que ens presenta, en aquest cas, doncs, és una crònica de la Barcelona de pos-guerra, de preguerra i de guerra, i com va marcar aquesta Guerra Civil, la vida dels habitants de Barcelona. Més a més, també té aquest títol, la plaça del diament, que és aquesta plaça de gràcia, doncs, un element que l'identifica directament amb aquesta ciutat. Continuem, doncs, a més obres que ens parlen de Barcelona. També ens anem a parlar d'una altra obra mítica, Últimes tardes con Teresa. En aquell cas, el que ens fa és parlar-nos d'un altre tipus de Barcelona. Ens parla d'una història d'amor, també, del senyor Manolo, més conecut, també, com Pijo Aparte, que és un representant de les classes baixes i marginals, que la seva aspiració més gran és aconseguir prestigi social. Doncs és la història d'amor entre aquest noi, entre aquest Manolo, el Pijo Aparte, i la Teresa, que és una noia, jove, rosa, estudiant i filla de l'alta burgésia catalana. Per tant, ens envienta aquesta història en una Barcelona de rics burgesos i classes marginals, i explica primer l'amistat entre aquesta jove universitària, burgesa i, aparentment, rebel, però és només una postura, i aquest seductor lladre de motos que es fa passar per obrir militant revolucionari. És una novel·la, doncs, que també atrapa a qualsevol lector, molt i molt, molt interessant, molt recomanable per qualsevol persona, perquè és una d'aquestes novel·les molt ben escrita i que enganxa i que està molt ben explicada no només la història d'amor, sinó també aquesta relació entre barris com el Carmel, tot el creixement d'aquest Carmel més o menys als anys 60, i altres zones com Sarrià, o també la zona més universitària i tota aquesta època de revolució estudiantil a la ciutat de Barcelona. I justament una mica més tard, però ens apareix la següent novel·la de la que volem parlar avui, o si més no, l'època en què retrata com és el Temps de les Sideres d'Amunt Serrat Roig, una de les seves obres també més conegudes, que ens parla de la Natàlia Míral Peix, també, el protagonista jove i catalana, que es diu amb el mateix nom que la Colometa. Doncs la Natàlia quan torna a la seva ciutat, per tant, una història de retorn a la Barcelona dels anys 70, just 12 anys després d'haver viscut a França i Anglaterra, i el retorn es produeix en una data simbòlica, molt significativa, com és l'execució de Puig Gentíc. Per tant, ens situa a l'any 74 i ens presenta com ha canviat la Barcelona des de l'any 62, més o menys, i ens va presentant quines impressions té la Natàlia, els seus amics, els seus familiars, una mica, doncs, un retrat també per tota aquesta època franquista, aquesta última part, doncs, del franquisme, al final dels anys 70, al final dels anys 60, principis del 70, aquest Temps de les Sideres, a més a més, que aprenen el títol, d'un poema escrit al 1866 per a gent babcís cleman, un poeta de la Comuna de París, que parla, justament, d'aquest Temps de les Sideres. I ara canviem una mica d'època iranys. I ens anem, doncs, a parlar de la gran novel·la sobre Barcelona, que és aquest llibre de Sergi Pàmies, que en realitat és un llibre de contes, és a dir, que aquest títol enganya, despista una mica, el actor són 15 relats, en què la ciutat, directament, es parla d'aquesta ciutat ja en el títol, la novel·la sobre Barcelona, que en realitat va adquirir una importància cada cop més gran. Se'ns parla de moltes coses. De fet, en aquesta novel·la, o en aquest conjunt de relats, se'ns parla de la por o de la soledat, de la mort, de diferents qüestions de qualsevol, que no necessàriament han de passar per Barcelona, però se'ns presenta en aquesta ciutat, barrejat com sempre fa Sergi Pàmies, amb ironia i també tendresa. Una obra que la guanya també, el premi Serrador. I d'aquí ja saltem fa pocs anys, una novel·la que va aparèixer el Sant Jordi de fa 4 anys, que és coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys de la Llucia Ramis. De nou, doncs, un altre títol que ens presenta ja en aquesta presentació, en aquest títol de la redundància, aquesta ciutat. De fet, s'avançava una mica a moltes situacions que estan passant ara, i el que s'explicava la contraportada, per exemple, deia, em sento com una musa en excedència, ja no soc una jove promesa, ni tinc un càrrec reconegut. Ni a punt o enlloc ni és solit res, però és una cosa que no s'ha de definir. És una incògnita. Així es defineix la protagonista d'aquesta història, el dia que fa 30 anys, que és justament un 23 d'abril, quan es desperta aquell dia amb un desconegut i pensa que potser ja no té dret per fer aquestes coses. Ella treballa del periodista en un diari de Barcelona, i de cop i volta ens comença a trobar-se en una situació en què la seva feina és precària, la seva situació també en habitatge no és gaire més positiva, i llavors, mentrestant, va jornar en el moment de prendre decisions, i s'ho va passar amb bé per diferents escenaris nocturns, també diuen, però sobretot transparla de diferents bars i altres locals a Barcelona, que segurament a tothom li sonaran una mica, i s'ha fet un reconegut per aquesta ciutat en els últims anys. I també ens quedem amb una autora jove i catalana, com és Montse Benegas, per parlar del següent llibre, que ens parla de la ciutat com és dobles parelles, és un retrat paral·lel de dos germans bessons també, que no saben com refer la seva vida. En aquell cas, però no ens parla tant de locals nocturns, o maneres de passar-s'ho bé, sinó que ens presenta dos germans més o menys orgesos, la Mireia, que viu a Barcelona en un pis d'aquest disseny, i el seu germà Carles, que viu a Londres, però que ve passant uns dies aquí a la ciutat, per tant, d'ensenyar una Barcelona una mica de postís, aquesta Barcelona aparentment bonica, perfecta i moderna, i que potser, darrere d'aquesta façana, una estena autèntica com volia semblar. Una novel·la que fa un retrat de personatges d'una generació, potser també cansada d'explicar-se, com ens diu la contraportada, les mateixes mentides, i també, com dèiem, d'aquesta Barcelona de postal, o de postal moderna, que se'ns ha volgut vendre també els últims anys, dobles parelles, també molt i molt recomanable. Per desmuntar tot aquest món d'aparences. I més autors d'última fornada, com, per exemple, a Borja-Vaguñà, que ens porta les plantes d'interior, un llibre de contes, que va sortir més o menys ara fa un any, són 13 contes, que no ens diuen cap moment que se'ns parli de Barcelona. El que passa és que se'ns parla de diferents llocs, d'unes situacions que ens hi fan pensar. Per exemple, hi ha un dels contes en situa en un barri, que de cop i volta es posa molt i molt de moda, i tots els veïns fan mans i mànigues, perquè els turistes passin per casa seva o per el seu local, i de cop i volta sembla que tothom es torni boig per aquest turisme, i que podria ser segons quin barri, Barcelona única, de cop i volta sembla que ajudés ser el centre del món, com podria ser ara mateix Gràcia, i que es torna com un dels llocs imprescindibles per visitar pels turistes, que va agafar en tot plegat una dimensió, si més no estranya. Un llibre una mica més complicat, més dents, molt interessant, però aquestes plantes d'interior, 13 contes, que són també brillants o potser interessants, a nivell de com estan escrites, hi ha ironia, hi ha també molta formació, molt interès en jugar amb la llengua, amb jocs de paraules, i també amb la forma, només amb el contingut. Plantes d'interior devorja vacunar. I ens anem ara cap a Valvidrera, un altre barri, amb el llibre Valvi. És un llibre d'Edgar Cantero, que ja va debutar amb la novel·la Dormir amb Winona Raider, i que l'any passat ens va presentar aquest Valvi, un thriller que passa justament al cim de Barcelona, a Valvidrera. Ens parla doncs d'un personatge que s'ha anat cap a Valvidrera, i de la seva musa, que és la Panker, una secundària amb molt de caràcter, el protagonista puja a buscar-la a Valvidrera, per resultar que aquest barri és molt més del que deixa veure la llegenda, es converteix en una guerra de bandes, una macrofesta salvatge en el territori de la Mesa, el Taburges i a Catalana, i un lloc fins i tot defensat per superherois i poblats de psicòpates. Per tant, una barreja de diferents personatges i situacions hilarants que ens porta a aquest thriller, el cim de Barcelona. I acabem ja amb l'últim llibre, amb aquesta desenar recomanació, en aquest cas és Barcelona Cao, un llibre de Valentiputx que ha sortit fa pocs mesos, i que és una novel·la que se centre en els tres últims dies de la Guerra Civil a Barcelona. En situa a l'hivern del 39, durant els últims dies de la Catalunya Republicana, en què els grans ideals han deixat pas sobretot de l'instint de supervivència i l'individualisme que surt en aquestes ocasions, més fereix dels carrers de Barcelona, de la ciutat es lluita per la vida, i en aquest clima dominat, sobretot com se'ns diu, per la fam i la por, hi ha un doble agent que queda fascinat per una dona. Llavors aquí, diguem que apareix també, amb molta importància, el sexe i llarg de tota la novel·la, es barreja en aquestes instints, aquestes passions, per parlar-los també de la desesperança, de la derrota i la incògnita de l'endemà, aquesta incertesa, que marca aquest Barcelona Cao, l'última novel·la que parlem, de la que parlem avui, en què en el seu títol també té aquest nom de la ciutat com tal. I així cabem, doncs, aquest repàs per ciutats que ens parlen, llibres que ens parlen d'aquesta ciutat, d'aquesta Barcelona, que té múltiples, múltiples punts de vista. Us recomanem, doncs, tots aquests, esperem que entri a un o altre, i si us agraden, ens ho explicareu. Fins ara mateix. També són les mil. Són les mil. Bon dia. I avui tenim força coses. Comencem parlant de festivals. Avui, diguéssim que tenim una primera part, seguint una mica en la línia del que anem fent, de la qual en parlem de festivals, de novetats, concerts, etc. I la segona part, serà dos recomanacions especials. Exacte, avui fem una mica de programa Sant Jordi, que ens ha agradat molt. Així que comencem en matèria. Exacte, directament entrem en un dels grups que podrem sentir, aviat. Que són els pàlps. Un dels grups que per començar no està gens malament. És que us parlarem d'un festival que ens queda bastant apropet, i que això que ens acostava molt, seria molt bé. És el festival que se celebra a Morcía, es diu SOS 4.8, ja porta unes quantes edicions, molts ho sonarà, i es farà d'aquí poquet, del 3 al 6 de maig, i entre altres tindrem a palp i molts més. O sigui que així uns quants per sobre, perquè veieu el nivell, diguéssim. Nacho Vegas, Els Gossips, Quico Veneno, l'estrella David, Magnetic Fields, Antoni Afon, Bigot, Daniel Raymond, Klaus Ankitski, etc. Vull dir, l'ordre és que pinta molt bé. A més a més, com d'altres falcigals, aquest s'apunta també a la història d'amuntar, diguéssim, que tallés paral·lels, una tema musical, hi ha una sèrie d'actuacions d'auditori. La veritat és que es veu força complert, i s'apuna allà a través de la xarxa, a la web, també està força bé. No he tingut l'oportunitat d'anar, no sé, a nivell pràctic, és a dir, que em tingui aquestes coses. Suposo que amb la majoria de festivals en aquest sentit. Exacte. A més a més, el festival apunta a maneres, i pinta molt bé, així que si encara els deu a temps, i si algú té ganes, recordem el primer cap de setmana a baix, el SOS, a Múrcia. Molt recomanable. Sí, fa molt bona pinta. A més a més, s'hi festiga el petitet. Sí, amb grans noms. I a més a més, amb dades que dius, encara no és el boom distiu, i el festival és un festival de menys de menys de menys. No és un festival de menys de menys de menys. No és un festival de menys de menys, però és un festival de menys de menys de menys. Sí, però és un festival de menys de menys. I és una de les pròpies que s'acosten. Per una altra que parlarem encara falta una mica més, però ja s'han rebalat més noms, no? Exacte. Fa poc parlar amb aquell que sentim de fons, però hi ha més coses. Bob Dylan. Jo ho veig, en un sentit, ara el sentim molt boixer. Unes pocs dies, se'ns va confirmar ja el que seria el cartell, dividit per dies. Deixa'm dir-te que així entren nosaltres. Que comparat amb el que acabem de dir, del festival de menys de menys de menys de menys, no hi té res. Abans d'alguns grans noms, és el que us anava a comentar. Els grans noms, que ens presenten, a més enllà del super Bob Dylan, que el sentim per aquí, també hi ha els Stone Roses, els New Order, també tenim Florence on the Machine, a nivell més de música electrònica, Dave Clark, Agoria, no oblidem que va anunciar David Queta, que ara veiem que l'han posat per tio Menja, vull dir, que aviam, no és per res, és menja directa. I després d'altres d'aquí, com per exemple la Casa Azul, Jocre Posculo, Teus en Quinscri, Repetien, i bé, uns quants més, una lisa llarga. A nivell novetat, que també es va anunciar la setmana passada, doncs dic que s'han posat a la venta uns agonaments de dos dies. Però ja pots seguir joves divendres, o divendres dissabte, dissabte diumenge. Bé, no sé si és perquè és una altra manera de captar més gent. Pot ser. T'ha de dir que tenen molts competidors, si es pot dir així, perquè tant com era abans una referència, com el tema que ja va passar abans, d'una persona de fora i tot, és el que dèiem, comparat amb d'altres cartells nacionals. Canvia una mica, no l'essència del cartell, segurament. Sí, sí. Permetri, potser, que decepció una mica, no per que no aposti per la música, però sí, bueno, diguéssim que és evident que no hi ha tampoc una majoria d'adults nacionals. Diguem que hi havia anat cada any, i tot també fa constància, de tot plegat. I això, que si ja voleu consultar els dies tancats, d'artistes perria, ho teniu també, ho podeu trobar a la xarxa. Exacte. Ens anem ara cap a un altre festival, ara, un que es fa aquí, Barcelona. Sí. És un dels caps de cartell, és el grup que se n'ha de fons. Aquí sentim Igui Andes Tuguis, i us vinc a parlar del festival Cruïlla, Barcelona, que se celebrarà el 6 i 7 de juliol, aquí, a la nostra ciutat. I també, en llibertat, el festival Cruïlla, Barcelona, que se celebrarà el 6 i 7 de juliol, aquí, a la nostra ciutat. I també, en llibertat, el festival Cruïlla, Barcelona, que se celebrarà el 6 i 7 de juliol, aquí, a la nostra ciutat. I també, a nivell destacable, doncs, d'aquests dies, també, la setmana passada, se'ns va... Bé, se'ns va, diguéssim, anunciar novetats i nous caps de cartell, si es pot dir així. I, bàsicament, destacaríem la Julieta Benegas, els Tumenidiregeis i les Migas, entre altres, i tampoc és el... Sí que és remarcable el fet que sembla que es vulgui posicionar com un dels festivals també importants de la ciutat. Per darrere, evidentment, primavera, un o sonar. Però, bé, sembla que l'any passat recordem-ho, que ja vam portar el Jack Johnson i d'altres artistes que tenien un nom força. I bé, simplement, repassar d'altres noms que ja havien anunciat. Fa unes setmanes, n'havien comentat, que se sentien primer els Ígans Tuguis, també tindrem la Pegatina, d'Especials, uns quants altres. Recordem que es farà el part del fòrum. I bé, de moment no està del tot tancat, tancat, el cartell, però jo suposo que amb aquestes últimes incorporacions... Estan a punt, sí, i ja volen captar... Exacte. I ara ens anem a parlar de recomanacions, perquè estem a Sant Jordi, avui és Sant Jordi, justament, amb aquest programa una mica especial, Sant Jordi, i has pensat com relacionar la música amb el Sant Jordi? Sí. Perdó, que no estaven per aquí distraient, tenia la lliga per aquí. Bé. Doncs la segona part serà Sant Jordi, potser deia. I bé, avui us porto dues recomanacions. Diguéssim que femenines. Potser perquè tenim una influència al programa, femenina. Bé, aquí té la teoria, que aviam, nosaltres regalem un llibre i rebem una rosa que està molt i molt bé. Però per què no? També una rosa amb un album, un CD, vinil... Això deixes caure, no? Sí, si més no, és... si ja no per Sant Jordi, però si és una... dues recomanacions apropiades. Exacte, per Sant Jordi, o una altra data a nivell batllada romàntica. És clar que està actual dia d'aquest programa. Sí, sí. Així que comencem. Dues veus. La primera, Xila, Lin. No ho he dit jo. I every hope just seems to fade, you know there is no way where love turns to... Eh, si et pregunto quina edat creus que té aquesta noia? Sembla la Feveu de Consolidada, eh? Doncs Fredri té, bàsicament, i per boquet que sembla... per molt que sembli, 20 anys. Estan molt ben produïdes, a més, no? Sí. Us fa 5 cèntims. Exacte, és que no t'equivoques amb res del que he dit. Exacte, de Reuc Consolidada. Aviam, aquesta noia, amb nom fonèticament que sembla asiàtic, Xile Lin, després d'Oreuc, escrit, no? Es tracta d'una... d'una joveníssima, que sigui dir-ho, cantant i pianista, Cubana. Si la buscau per internet, veureu que té un tret molt característic a nivell físic, que és aquest cabell afroespecular. Afroespecular, sí, molt llarg, a més o no. Que, res, fa molts pocs dies va sortir a la venta i ens va presentar el seu primer álbum, de salut, que es diu The Woman. Es sentia amb una cançó d'aquest álbum. Ha estat produït per Emmy, aquí a Espanya. És a dir, no t'equivocaves, que teníem un gran segill al darrere. I, bàsicament, ens presenta amb aquesta veu imponent, que realment és el que he omple tot el disc, que ens presenta sons molt sou, una mica recordant, aquests són Mutaun. De fet, molt influenciada per grans veus d'aquest registre. També, amb tots, una mica de pop, propensa més, també, que seria aquest circuit més comercial, però la veritat és que pinta molt i molt bé. I, a nivell general, dic que ve de família de músics, que, més a més, des dels 3 anys ja va començar a l'escola elemental de l'Havana, i després va acabar, diguéssim, el que seria... Va anar passant, de graus, evidentment, a l'event del superior, i va anar cap a París a la Universitat de Dança i Música de la Sorbona, diguéssim, a acabar aquest cicle, i a preparar-se perquè seria aquest primer álbum, que es parem, doncs, que ha sigut un èxit. I ja havíem si la tenim aviat en directe. Home, suposo que sí, que anirà sonant, perquè arribem força. Però sí, diria que li espera una bona gira de promocions. És un tipus d'estil que costuma tenir adeptes, no? D'altra banda, també, no comparava, però sí que li veia molta influència, de l'Issie Kies, aquesta veu molt negra, molta força. En tot cas, la primera recomanació és en Jordi i això en Xila, lín. I amb aquesta... I amb aquesta... Ara l'he tallat, eh? Vull dir que amb aquesta introducció entre la següent recomanació però he atacat aquesta gran veu catalana. Esperaves i heu entrat a la vegada. Doncs sí, si abans us parlem d'un artista cubana, ara tornem a casa i us parlem de Silvia Pérez Cruz. Amb aquesta veu, fàcil de veure. I és que fa molts pocs dies ens va presentar el seu primer álbum en solitari. No sé si la coneixeu, però ella és un artista, deixem dir, d'aquestes polifacètiques. Sí, perquè, a més, amb registres variedistes. Exacte, sí, sí. És que tot tipus de registres i la veritat és que gens no s'en surt gens malament. D'estar a Carbos, que és membre del grup Las Migas, que en comentàvem abans que el tindrem al Cru i a Barcelona, després forma també un duet amb un grup anomenat Llama. I ara ens presenta aquest álbum de debut, que es diu 11 de novembre, dedicat i, de fet, inspirat en... no sé si el terme inspirat seria correcte, però en el cas va surgir arrel de l'amor del seu pare. I ve a sector d'un álbum molt íntim, amb molta força vocal, també, de la mateixa manera que parlàvem de l'artista anterior, doncs també diem el mateix de la Sílvia Pérez Crud. I dic que això que té molts registres, aquesta noia és nascuda a Carrella, a Palafrugell, molt influenciada pel tema de les maneres. De fet, ja cantava de joves. En les seves cançons, també. Però no es queda aquí. En algunes? Sí, però no es queda aquí només, perquè també sembla ser que a part de la seva família és també de zona de Galícia i de Portugal, i això fa que també trobem versions de fados, o, inclús, música del Brasil. Per tant, és això que deia, amb molta veritat de registres, que sempre agrada, si un artista més a més, doncs el treu un resultat molt bo. A nivell de dada més de producció o del disc, dir-vos que és la ella escoproductora, juntament amb Raül Fernández, que és molt sonarà, és el triari, i ell ha fet arrangements de guitarra, ha portat també vent amb el clarinet i el saxo, i piano, també, en alguns temes. I, d'altra banda, també han col·laborat, a part de uns quants músics, també en conjunt, i part d'un trio de trompa amb Enric Camarassa, també és curiós saber que les veus de la seva mare i la seva germana també han estat un lloc, un petit gra de sorra al món. Per tant, suposo que és molt, molt l'emotiu de cara a il·le, pel tema i sobretot pel tema de col·laboració. I que sapigueu que va començar, el lloc on es diu, per tot el alto, dir-ho així, perquè la seva presentació del disc va ser al teatre del lliceu. Doncs de un i dos, eh? I la veritat és que sí, sí. I, per què diu ella, totalment sorpresa, i sorpresa pel tema d'Ostres Estreno i d'aquí, però, d'altra banda, conscient que tot això no ha sortit del no res, no? Vull dir que, com diuen, s'ha anat fent... No és un d'aquells mals que l'hagin col·locat, sinó que realment han anat passant per molts llocs. Per això ens agrada la seva trajectòria i penso que pensem que pot ser un bon disc de debut. Sí, sí. Tu l'has vist, Victòria, en directe? No l'he vist en directe, tu sí. Molt poc, eh? Vull dir que va ser un testet, perquè va ser una actuació a l'aire lliure una nit d'aquestes de la Mercè, tot d'un luxe, gratuït. Insina que l'acompanyava, no recordo quina altra música era, no vols dir equivocar-me, però un músic català sent aquests consolidats que l'acompanyava a la guitarra, i realment va ser molt poca estona, però ja es brillava allà en escenari, que potser tampoc no ajuda de vegades. Visualment sí, però a nivell acústic. Per tant, doncs em ganes de tornar-la a veure en un altre format. Sí, esperem que potser facin alguna mena de gira. De tota manera, sabem que segur passarà pel cruïlla. És això que deies, no sé si l'acompanyarà molt, però, bé, en tot cas, estarem atents, perquè ha de ser tota una oportunitat, poder-la veure i sentir en directe. I, m'aprofitant que la tenim aquí, és la segona recomanació i última, d'aquest Sant Jordi, marxarem amb un poema que ha musicat, deixem dir-te que n'hi ha tres en aquest álbum, en aquest cas es diu... Deixa'm, ara que pronunci. A veure, que fa força, que fa aigre. L'Itsenburg es trage de Feliú Formosa. Aquí és un autonòmic a la meva influència, oi? És un poema, o sigui, que arrotonim el Sant Jordi, a aquesta manera. I tant. Doncs moltes gràcies, Victòria, per aquesta secció, avui també, amb un punt Sant Jordiès, i que vagi molt bé, bona nit. Que vagi bé, adéu. Entre jardins, desemparant-se, tota de blanca, amb molts sortits, a dones l'aba, que s'han clavat en els meus ulls, i algun desmai, mogut pel vent, passo d'allà, la silueta, a uns blaus cel, on sonen passes de diant nans, en ple carrer, en ples morelles, on ella sola sembla regnar, fragil i esbelta, tota blanca. Fragil i esbelta, fragil i esbelta. Fragil i esbelta, tota de blanca. Posada en venda i els ulls esclaven contra la llum de peredors, amb maniquets d'estar en distró. A paròdic anticuariat et tapeït, desemparant-se, que ens fa semblants camí malent, per les morelles, en ples tan sols. Posada en venda i els ulls esclaven contra els meus ulls, tota la blanca, a uns altíssims, a sol alat, on sona Haiden. Berlín, adéu, adéu, adéu, Berlín, adéu, adéu, adéu, adéu, adéu, adéu. Fragil i esbelta, fragil i esbelta. I aquesta sintonia ens indica que és moment de salut de la Leia. Bona nit, Leia. Bona nit, Carme. Avui tenim un personatge molt nostrat. A més, avui és Sant Jordi, hem triat un personatge vinculat amb aquest tema i de prop de casa. Sí, tenia tot. Ve Sugar spß i és un partit violenta. Que és algú de Sant Jordi i també humans de la Leia i ara som com una persona que pugui vicious. V programaitan. Our On Userista Català és? La rumba, a mi no me mandeis, flores. Que como dice esta rumba, quise cortar la flor más tierna del rosa. Pensando que de amor no me podría pinchar. Y mientras me pinchaba, vestíneo una cosa, que una rosa es una rosa y una rosa. És mecano, això. No ho diria de primeres, però resulta que sí, que és una cançó de mecano que l'aléans ha demanat per començar aquesta secció i que parla de les roses directament. Home, il·lustra molt bé el tema d'avui, no? Exacte. Jordi, roses, Peradot, vinga. En fi, va, començant parlant del personatge Peradot. Va néixer el 28 de març de 1885, fa uns quants anys, a la finca d'Actor Reblanca. Avui és graciós perquè concordàvem d'aquí al voltant. Gràcies, que podem identificar. Sí, doncs Torreblanca, que en aquell moment formava part de Sant Just Desbert. Ara està partit. Tripartit. Tripartit, de fet, sí. Propietat dels marquesos de monistrol. El seu pare treballava en la remodelació del jardí, que incluïa un petit rosarà, i en la modernització dels conreus d'aquesta propietat. La finca, com jo dic, que està aquí al costat, tocant a Sant Feliu, població amb Peradot va ser batejat i va anar a viure l'any 1906. I on va desenvolupar ella i la seva família la seva vida social i activitat professional. Sant Feliu ha llogat. Que és un bisquio, i per això també m'omplia el guull. Fas pàtria, no? Avui és Sant Jordi. Avui faig pàtria, sí. Crec que hi ha aquesta cançó, perquè m'està posant nerviosa. Posaré entre granados, que és de l'època. Ui, d'acord. Vinga. Doncs bé, la pare de Peradot, Simudot i Canalies, fill de Pagesos, era reconegut jardiner amb vi bé propi, especialitzat en la producció d'arbres fruiters, i tenia relacions comercials arreu d'Europa. A ell es deu la fixació d'una mutació de Sopora, la Sopora pendula d'oteant. Parlarem una mica d'arròs. Clar, de temes que ens queden de primeres ens sonen estrany, perquè a més les plantes s'hi invertiran aquests noms amb lletí. Exacte. Doncs bé, l'any 1906 va ser delegat al pare de Peradot per la Diputació de Barcelona, per anar a l'exposició internacional de París. Ho dic, estem parlant d'un home que hi entenia. Hi havia Brestigi. Sí. Casat amb Benita Martínez, que era de Madrid, va tenir quatre fills, bueno, quatre filles, la Paula, la Carme, la Teresa i la Pilar, i un fill, el Pere, l'únic noi. L'Areu. Sí, l'Areu. Simudot, el pare, va ser regidor de Sant Just Desver, entre 1897 i el 1900, segons el llibre de Pedrons d'aquí del poble. La família va deixar Sant Just Desver el 14 d'abril, mira, 14 d'abril, també fa res. De 1900. És veritat, sí, sí. Simudot no era dels contribuents més importants de la ciutat, i segons sembla que hi havia l'escuta Sant Joan d'Espí, però bé. Com d'hi ha dit, també s'ha de veí. Tot està Sant Joan, Sant Just, la Faliú. També sabem que la mare de Pere d'Oc, Benita Martínez, era natural de Madrid. No sabem per què va venir aquí, però per amunt. Sí, potser no, sí. Amb l'Ave. En fi, amb aquest entorn no es estranya la vocació de Pere, cap al món de la jardineria, evidentment. De jove, a l'edat de 16 anys, va treballar amb Joaquin Aldufreu, Argoiol, el primer que va hibridar roses al nostre país, i un dels principals jardiners i bivaristes d'aquells temps. D'aquí va prendre l'oficia més de les tècniques del moment relacionades amb el Rosès. El 1910, en un viatge per ampliar coneixements, va anar a l'exposició universal de Brussel·les. I sembla que va visitar diverses exposicions de flors i professionals del sector. El noi s'instruia. Clar, escoltivava. No, no. Li agradaves, tot això, evidentment. Durant el viatge va passar per París, i al costat del pont Neuf, del riu Sena... Sena. Sena. Quina accent més madridant, doncs? Clar, com que el Barles de la dona crea de Madrid. Tu podem perdonar. Vaig girar un llibre de La Gausia, que té coixé, coixé i motet. M'ha agradat el meu francès?Sí, sí. Molt bé, anem millorant.Diuen que jo vaig fer... No, no, per això. Diuen que aquesta va ser una trobada importantíssima, per a les seves inclinacions que pel món de la Roses. I en situen, doncs, en el seu context, que 1910 és un moment interessant a nivell català, no? Sí, sí, era dot de joves. Va relacionar amb cercles catalanistes i republicans. I un cop començava a la seva activitat, com a rosaristes, va relacionar amb un ventall ampli de persones de la societat catalana en aquell moment. I moltes de les seves creacions, de les seves roses, van ser batejades amb noms d'aquestes persones, tant de la intel·lectualitat com de la burgesia catalana. Per exemple, algunes roses les va batejar amb noms com Ignace Iglesias, Hermène Anglada, Apelles Mestres, Eduard Toda, Francesc Canbó, la Viu de Berdeguer... Vull dir que era un home ben relacionat, o si més no... Els seus contactes a l'època. A través de les seves relations també amb la Marquesa de Sasta, es va relacionar amb un sector de la aristocràcia, fins i tot. Així va batejar algunes roses amb noms com Cayetana Stewart, que era l'actual d'Uquesa d'Alba. L'actual, a més a més. Pot ser, pot ser. Sí, i es diu Cayetana de Alba. Sí. Doncs minors en 27, a quina lloc... Ja teníem d'anar a seguir-ho. No ho sé, no ho entenc, això. No ho entenc, ella vol dir. Ara, mil. Ara ho vaig a buscar. Ho vaig a buscar. També va dedicar una rosa a l'Eduquesa de Peñaranda, a l'Eduquesa de Sàstabo, a Lluís de Brinyes, al Carito Maón, que són gent de l'aristocràcia. És estrany que pogués tenir aquesta relació, però diguem-ne que la seva edifició... La seva edifició l'any 26. Igual era que tenia contacte a l'època. I va néixer, li va dir... Va dedicar una rosa a l'Eduquesa de Alba. Molt bé. Cayetana Stewart. Molt bé. Curiós, això podria ser un titular atractiu. Era dot, dedicó... Bé, doncs... El seu compromís social i les seves idees catalanistes i republicanes de caràcter moderat, i el seu realament al país també van donar molts noms a les seves roses. Tenia roses que va nominar a Catalunya, Girona, Lleida, Àngel Guimarà, Ángel Mateu, Poblet, Pòlmon Estí, Mediterrània, que era un home que estimava la seva terra, i la cultura catalana. El 1923 va presentar les seves primeres creacions, les roses Francesc Corbera, o Junyent i Margarita Riera. I el 1924 va guanyar el seu primer premi a París, un certificat al Mèrit en el concurs de roses noves d'Advocatel. Sí, amb la rosa Margarita Riera. És curiós els noms, eh?Sí. El 1928, a l'entitat de Teneu Sant Feliuenc, d'aquí de Sant Feliu de Llobregat, va fer la seva primera exposició de roses a la ciutat de Sant Feliu. Va ser l'inici del que ha estat l'exposició nacional de roses, que encara ara perdura, la que fan sempre el maig, doncs la va iniciar a Peradot. El 1928, tot i que va tenir una petita aturada, el motiu de la franquisme. Sí, la franquisme que sempre es carrega la cultura. Sí. Com siguin, encara ara, a continuar aquesta exposició? Crec que van per la 63è, o alguna cosa així. No, no. És molt important. M'ha impulsat i va formar part, també, de l'entitat als Amics de les Roses, creada a Catalunya l'any 1931, l'entitat que va potenciar tant l'afició i el coneixement del món de les roses al nostre país com els concursos de roses noves de Pedro Alves, que van crear-lo al 1929, l'Ajuntament de Barcelona, i el va impulsar el mateix Nicolau, Rubió i Todorri. Sí, sí, també, no han conegut. Sí, tots aquests nomes, a mi també, són concursos, perquè tots són coneguts, és a dir, que si no els coneixem, sabem que tenen molts carrers dedicats a aquestes figures, i en canvi, Peradot, no gaire, no? A Sant Feliu, bueno, clar, Rubió i Todorri, jo el conec per Sant Joan d'Espí, però diria que també és carrers, no? No sé, potser no. És que és un carrer de molt a prop de casa meva. El conec fa cantonar de la meva carrera. Potser m'equivoco. Per tant, doncs, ens hem mirat massa el malic. Tuem-nos, doncs, encara en aquesta mateixa entitat, no? Sí, amb altres veiem que l'hem participat. I van participar altres rosseristes catalans, com Blay Mone, Josep Pedrosa, Juliurens Païssa, que eren també molt coneguts de l'època. Sí, com siguin, veiem que Peradot va participar en nombrosos concursos, també en concursos internacionals, i va mantenir relacions amb nombrosos rosseristes i viberistes d'arreu del món. Per exemple, l'Australíà Adlebut Bross. Adlebut Bross. També tenia relació amb els Estats Units, és important aquesta relació. Peradot escrivia, o era present amb certes i duïtats, a l'Amèrica en Rous Ànual, i es va relacionar al llarg dels temps amb el doctor J.A.C. Nicoles, que és el director tècnic de Jackson & Perkins, que ha aconsellat per Forrester... Anem aquí, dient noms, noms, noms. Va visitar Sant Feliu per primera vegada l'any 1925. I amb el doctor Griffith Buch, que també d'Estats Units, va tenir una relació amb qui després de la Segona Guerra Mundial va mantenir una fluïda correspondència. Aquest doctor Griffith Buch, que era un gran també rosserista, li va dedicar una rosa a la que va nominar el català. Per tant, doncs... Tot això perquè veiem... Sí, que encara que diguem molts noms, no sabem què diem, simplement, em fa veure que Peradot no es va tancar aquí, va estudiar molt, va moure's molt... Això que ha d'estar de moda. Exacte. I es va relacionar amb especialistes de la rosa d'arreu del món. Exacte. Però, com sempre passa quan parlem d'aquests anys, malauradament, la guerra civil espanyola va afecta de presència... Es poques els... Sí, sí, era per... Usar-nos tristos. O seriosos. Doncs durant la guerra civil espanyola, la Generalitat de Catalunya va decretar la protecció dels seus camps de conreu i la compra per a les escoles de la Generalitat de 3.000 peus de rosers. Volia protegir com fos el patrimoni i la gran feina que t'havia fet d'un determinat Peradot. Sembla que primer gràcies als ajuts de la Generalitat i després al suport continuat, com ja he dit, que tenia bona ració dels americans, va poder seguir treballant i investigant durant la guerra civil. En la qual els seus fills, en Simó i en Marí, van ser al front de batalla amb les tropes republicanes. Ell tenia els seus fills al front i de mentres, gràcies a l'ajuda dels Estats Units i de la Generalitat, va poder continuar investigant. De fet, l'ajut dels Estats Units va continuar durant la post-guerra. Era molt valorat fora. Per això és estrany que aquí potser... No ens hauria de començar a repreixer jo una mica. Perquè vivim aquí i se'n faliu, però més a nivell català general, no tant, no? No, no, no. En fi, 1939, un cop ocupada a Catalunya per les tropes franquistes, va presentar la seva primera rosa miniatura, la estrella Ita de Oro, en castellàia, fruit de la severa cercà amb la rosa Índica Mínima. La postguerra del nostre país i la Segona Guerra Mundial van dificultar la projecció nacional i internacional d'aquesta innovació i de la seva persona, com hem dit. No va ser fins a finals dels anys 40, quan el món es comença a recuperar la guerra mundial, que recuperaran també les exposicions de roses a Catalunya i a San Felio de Llobregà. I s'ha d'haver culminat la trajectòria de les roses miniatures l'any 1957, quan va aconseguir la rosa, sí, es deia sí, una miniatura entre les miniatures. De fet, Carme es va considerar la rosa més petita del món. Deu n'hi do, devia ser molt petita. Molt, molt, moltíssim. És difícil, m'imagino, una rosa, de com és, vull dir, que és una fla fàcil, en aquest sentit. No, no, és que era un expert. Amb la reincorporació al negoci familiar dels seus fills, en Simó i en Marí, que no els va passar res a la guerra, roses d'ot, que era l'empresa, diguem-ne, va tenir un moment de gran projecció i creixement fins als anys 70, moment en què per qüestions de creixement urbanístic de la ciutat van dividir el negoci, i en Pere i en Simó, amb els fills d'aquest, es van trasllar a Vilafranca, i el marí amb els seus fills a Cervelló. Es va dividir una mica tot. Per adot, a San Felio. Per adot, també es va morir el Vilafranca del Pernadés, en tant que estava amb el seu fill marí, l'any 1976. Gran, no per això, més o menys. Sí, sí, sí, perquè va néixer el 1907... 1800 i alguna cosa en la camí. El 1885, molt gran, 90 anys, més de 90 anys. Molt bé. I ara sí que ens situem més o menys als nostres temps. Sí, doncs mira, el 1998, com deia amb la ciutat de San Felio, va començar la creació d'un rosarà, que porta per nom rosarà de dot i de camproví. I, per exemple, el 1910... Ai, perdona, el 1911. El 2010, a través d'un projecte de l'entitat local amics de la Rosa de San Felio, que es va crear l'any 2003, es va celebrar el 125è aniversari del naixement de Pere Dot, amb l'objectiu, com ja hem dit abans, de recuperar una mica, reconeixer i divulgar la seva figura i el seu llegat, que són molt importants. Entre, com a dades, entre el 1924 i el 1957, Pere Dot va aconseguir 26 medalles d'or i 17 certificats de mèrit, a tots els concursos que es va presentar. Sí, sí. Més en pocs anys, vull dir, que és més d'una per any. Sí, sí, sí. Va ser nom anat també fill predilecte, el 1932, i medalla d'or de la ciutat de San Felio, el 1971, i se li dedica al primer oncorrer i després una plaça amb un monument. No sabia que hi havia un monument. Sí, és on vivia Jovas. Sí, hi havia un monument. I és per ell cap rosa. Sí, tota la planta. És una rotonda, diguem-ho així. Tota envoltada de... Ens volen castellar setos. Bé, ceps, no. Són bolets. Cedres. De plantes que fan la forma rodona de la rotonda, i aleshores, en mig, ha estat ple de rosers. Que ara no sabem bé com estarà. Jo crec que estàvem tan cuidats, però bé, sí, com siguis, la plaça Dot. Molt coneguda, a més a més, a San Felio. Doncs... Des dels seus començaments, la recerca de formes, colors, olors, així com la climatació dels rosers a la Mediterrània, va estar sempre en el punt de mira de Peradot, la introducció de nous colors com el teraonja, el groc pur, o el treball amb roses de color pastel lluminosos, moltes d'ells bicolors, o la rosa més petita coneguda són alguns dels seus treballs. Vull dir... Clar, ho veiem així com a roses. Un color d'una rosa. Sembla com... no, aquest home ho va aconseguir. I bé, tots aquests treballs i l'obtenció de prop de 180 varietats de roses. Noves, eh? Van fer, o han fet, de Peradot, un rosarista innovador de projecció internacional. Si hi ha aquestes 180 varietats per això, i afegim els treballs realitzats pels seus successors, resulta que la família Dot ha creat, o va crear, prop d'unes 260 varietats de roses. Poca broma. Sí, sí. Algunes de les quals han causat sensació. No tan sols per la seva bellesa i qualitat, sinó també per la dificultat d'obtenir-les. És molt complicat. És un exemple a l'ibridació de R. Moiesi, qüestió aquesta mai aconseguida anteriorment. És a dir, que no s'ha aconseguit altres llocs del món, coses que ell va aconseguir. L'hauríem de reivindicar, segurament, més aquesta figura. Sí, potser perquè és un tipus de cosa desconeguda. És a dir, no es parla de gent que fa roses. Però sí que tenim la festa de Sant Jordi. És art, vull dir. Exacte, i no se'n parla. I no se'n parla de Peradot per Sant Jordi. Avui ho vam fer, d'aquesta manera. L'hem reivindicat, exacte, l'humanatge del Són les Mil, el ruserista Peradot d'aquí al costat de Sant Felé del Llobregat. Doncs moltes gràcies, Léa, i tornem la setmana que ve, que vagi molt bé. Adeu, bona nit. I així arribem avui al final d'aquest programa, d'aquest Són les Mil, especial Sant Jordi. Tornarem a partir d'aquí 15 dies, la setmana que ve, que ens agafem a aquest pont de l'1 de maig. Recordeu, però, que ja ens trobem a partir del nou servei de podcast de Radio Desvern, que trobareu a través de www.radiodesvern.com. Trobareu també els últims programes que no havien pogut penjar fins ara. Moltes gràcies per escoltar-nos i que vagi molt bé. Bona nit.