Per un paper molt important, no tant en el sentit que poden plantejar nocions de l'economia o del model econòmica i de caràcter neoliberal en el sentit d'anem a externalitzar, d'anem a privatitzar, sinó en el sentit de que l'activitat econòmica cooperativitzada incorpora elements del que en diem reapropiació de l'espai públic. És a dir, posem en qüestió que l'economia només es pugui veure sota criteris de sector privat i sector públic i que aquesta noció de sector públic es confongui només amb les iniciatives econòmiques en mans de les administracions públiques. Nosaltres diem que hi ha un sector públic oficial i hi ha un sector públic de caràcter cooperatiu vinculat a l'economia solidària. Aleshores, imaginar-nos la prestació de serveis socials des d'aquesta concepció de servei públic de caràcter cooperatiu té tot el sentit del món des d'un punt de vista cooperatiu. No té sentit, i ens ho posem, i som valigerants, amb la instrumentalització del cooperativisme pel que fa a la privatització sense cap altre tipus de consideració dels serveis que ara són de titularitat pública oficial. Això donaria per donar-li moltes voltes, però, en qualsevol cas, el plantejament n'hi ha per aquí. Has parlat abans de la intercoparació i de la vostra presència en el grup ECOS, un grup que té diverses empreses i entitats de l'economia solidària, social i solidària que treballen en el mateix espai físic, un espai molt bonic. Quines creus que són les bases de la cooperació en el dia a dia, o com ho poseu en pràctica? Vosaltres que ara esteu convertint espai en diverses entitats properes, però diverses, finalment, no? Sí, sí, sí. Mireu, potser és excessivament abusat. No fa gaire dies, en una xerrada, parlant de què calia partir endavant projectes cooperatius, parlàvem d'una espècie de fórmula màgica. És una fórmula màgica que ha d'incorporar il·lusió, que té relació amb una certa bogeria. A vegades, al projecte cooperatiu nostre ens diem si haguéssim estat absolutament conscients. Les dificultats que hauríem de frontar a llarg de més de 20 anys segurament hauríem quedat bloquejats i espantats. Per tant, una certedòsia d'il·lusió, generositat, transparència i capacitat per construir un nosaltres, com a referència. És a dir, que tots els dispositius, les persones, són imprescindibles, però els personalismes s'han de disoldre dins de la capacitat de construir un àmbit de caràcter col·lectiu, un nosaltres, que per això anàvem endavant projectes de caràcter cooperatiu. Això, diguem-ne, pel que fa a les actituds i a qüestions més formals, hem d'entendre que som empreses cooperatives, però que no som associacions per fomentar la necessitat que el món sigui millor. Tant desenvolupem una activitat econòmica. Per tant, les exigències associades al desenvolupament d'una activitat econòmica, en el sentit de tenir un producte o un servei encara i ulls, en el sentit de fer una bona gestió econòmica o financera, en el sentit de tenir unes organitzacions que siguin eficients, tot això són exigències que estan de món de la taula per poder formar part del grup cooperatiu. A part de les vinculacions, el món de l'economia solidària, la pertinència a la xarxa d'economia solidària, el fet de compartir el fet de ser socis amb entitats a finances ètiques i solidàries, com el cas de COP57. Finalment, allò que té a veure, bàsicament, amb actituds i unes qüestions de caràcter objectiu, que ens interpel·len i ens enplaçen respecte a les nostres responsabilitats com a empreses cooperatives. Estem, com deia, més recordàvem, en l'any internacional de les cooperatives. Les cooperatives ajuden a crear un món millor, creus? Absolutament començut. Absolutament començut que les cooperatives contribueixen a crear un món millor. Però, dins del cooperativisme, hem de posar en qüestió també aquelles activitats que són cooperatives, des d'un punt de vista només formal. Considerem que el cooperativisme com a modal contribueix a construir un món millor. Considerem que existin moltes cooperatives que fem passes en aquest sentit, i al mateix sentit criticem, posem en qüestió, que hi ha empreses cooperatives que lamentablement de cooperatives només entenguin el nom. Però que la seva pràctica, la seva concepció, que fa el seu producte, el seu servei, la seva manera de fer-ho, d'organitzar-se, és idèntica a la d'una societat. Hi ha moltes d'aquestes? Més de les que convindria, des del meu punt de vista. Sí, sí, sí. Doncs Sant Jordi Via, fundador d'Arts Cooperativa, moltíssimes gràcies, felicitats per la iniciativa, i bé, que duri. Moltes gràcies a vosaltres i a la vostra disposició. Olga Ruiz, gràcies, fins aquí 15 dies, que vagi bé. Gràcies a tu, Ramon. Bona nit, són les nous. Parlem, Sònia Ker i Manel Carvajal. El govern central preveu a baixar el sou dels funcionaris que estiguin de baixa per lluita així contra l'absentisme laboral. És una de les mesures que inclou el programa d'estabilitat que l'executiu ha enviat avui a Brussel·les. La proposta del govern és que els treballadors públics no cobrin el senyori integrat durant els primers tres mesos de baixa, tal com estableix ara el règim especial de la Seguretat Social dels Funcionaris. Per la seva banda, segons Madrid, el govern català ja ha presentat el document que inclou els ajustaments que reclama les comunitats per complir amb el déficit. Segons el secretari d'estat d'administracions públiques, Antonio Bateta, la Generalitat ha fet les correccions que se li havien indicat i va pel bon camí. La Generalitat, però, matisa que només ha presentat les previsions necessàries per acollir-se el pla de préstecs de l'ICO per pagar els proveïdors i que encara treballa en aquest pla d'ajustaments. La Borsa espanyola ha caigut avui prop d'un 1,9% i tanca el seu pitjor mes de l'any amb una baixada superior a el 12%, durant l'abril tot plegat. Avui ha graujat per la rebaixa que l'agència de qualificacions t'endran pors a fer entitats bancàries, com ara el banc de Sabadell o el BBBA. L'agència també ha posat en revisió la caixa. L'Ajuntament de Lleida ha xifrat en més d'un milió d'euros els beneficis sobre l'economia local de la celebració de la feina al fort de futbol sala a la ciutat. L'alcalde de Lleida, Àngel Ros, ha qualificat d'èxit rotund la celebració de la competició. Lleida, Marta, Serret, bona nit. Bona nit. L'ocupació telera ha estat d'entre 80 i el 100% en més de 3.000 per noctacions. Aquest factor ha estat determinant en el balanç econòmic, en què també han influït altres despeses com la restauració o el comerç. El cos per ajuntament ha estat de 25.000 euros. Per la qual cosa l'alcalde Àngel Ros considera que ha estat un èxit. Ha sigut extraordinàriament positiu des de tots els punts de vista. El que fa referència a la visibilitat de la ciutat i a la projecció com a ciutat capaç de organitzar els debatiments esportius de primer nivell, una repercussió a nivell nacional i internacional important, però també des d'un punt de vista econòmic directe. L'Ajuntament destaca també els beneficis a llarg termini, com el compromís de les autoritats russes que van assistir a la final de visitar la ciutat i estudiar-ne el potencial turístic, com Radio Lleida. Bona nit. Policies ballaran per garantir la seguretat a Barcelona a partir de demà coincidint amb la Simera del banc central europeu. El Departament d'Interior té previst mobilitzar uns 4.500 efectius dels Mossos d'Esquadra mentre que el Ministeri de l'Interior hi sumarà 3.500 agents més a l'avant així en un miler la previsió inicial. Des que dissabtes va suspendre de forma temporal, ha tractat de Schengen la Policia Nacional, ha detingut 10 persones i ha negat l'entrada a Espanya de 18 més. Des de dissabte els 10 detinguts estaven buscats per la justícia. L'Ajuntament de Barcelona permetrà que es facin concentracions a la plaça Catalunya per commemorar l'aniversari del moviment 15M, el regidor de Seguretat Ciutadana Joaquim Ford, però recorda que les ordenances impedeixen a campar. Si és una cosa limitada en el temps, nosaltres podem acceptar-ho, que nosaltres no podem acceptar de cap de les meves, és que la plaça Catalunya es converteixi amb un camp i qui pugui. A partir d'aquí hi ha un cert marge d'actuació, que me les podem entendre. A partir d'aquí el Departament d'Interior també asseguren que els Mossos d'Esquadra només actuaran a petició de l'Ajuntament. El celler de Can Roca espira convertir-se aquesta nit en el millor restaurant del món. La revista britànica Restaurant anuncia aquesta nit, de fet d'aquí a poc menys d'una hora. A Londres, la llista dels 50 millors restaurants del món i entre els favorits hi ha l'establiment Gironi. La Torre 1 del centre de Manhattan és, des d'avui, l'edifici més alt de Nova York, sobrepassa ja en 6 metres l'Empai Estates, el referent visual a la ciutat, des de l'atemptat contra les Torres-Bassones. La nova Torre assolirà els 376 metres d'alçada finals d'aquesta setmana i arribarà fins als 541, quan estigui enllestida a principis del 2014. Bona nit, us parla David Amador, l'entrenador l'Andès Gentencate, ajudant de Fran Raycar a la seva època al Barça, que ha assegurat a com ràdio que l'acció de Tito Vilanova com a substitut de Pep Guardiola és un gran encert. També en futbol a la Copa de Campió en juvenil, que es disputa l'EP a Uelva. I de la mateixa manera, la plaer de Junts de Mar i Finals ha endarrot el Barça per una 3 a la Pròrroga i Alocation. Avui el Junt Massenet juga la pista del Liceo a la Coruña a partir d'aquesta hora i, a dos quarts de 10, el Tengno del Ré Com ràdio. Notícies. Tots per tots. Partir al futur ja no és el que era. 5 minuts passant de les 9 de la nit, d'aquí a uns instants, viatxarem fins a l'antiga Yugoslàvia, fins als Balkans. Abans, però, fem una mica de memòria amb els sons del tots. Ens preguntem pels límits legals de la web per de l'età violents activada pel Departament d'Interior. Hem parlat amb el senyor Antoni Moles, president del Consell de l'Advocacia Catalana. Aquí s'hauran de mullar tothom, s'hauran de mullar els advocats, els fiscals i els jutges, i en funció del que ha sortit, la justícia ha resultat en un sentit en un altre. D'entrada, personalment penso que això és l'últim d'allà. Evidentment hi ha gent que aparentment està fent actes il·licits, però hi ha alguna fotografia d'alguna persona que pot induir l'error a una altra persona. És perillós. S'està volmarant al principi d'innocència bàsica on ha estat dret. Fins i tot la Constitució, que vostè abans endavantava, l'article 24 de gas de dubte s'ha d'anar a favor del presó de l'inqüent. I aquí, aquesta web ja d'entrada, està criminalitzant 4, 5, 6, 7, 8, 10 persones. I d'acord, que la denúncia en principi no s'ha de donar noms i cognoms, i la denúncia no transcendirà, però si l'últim hora hi ha judicis i els advocats s'han de poder defensar i fins i tot el denunciat sabrà qui l'ha denunciat. El premi policer de fotografia 2012 ha estat elevat sobre les imatges publicables i els límits gràfics. Ho discutim amb Samuel Aranda, fotoperidista i guanyador del World Press Photo 2012. Jo crec que ha estat clar que la figura de l'eitor gràfic és escollir quan es publica en aquestes fotografies i quan no es publica. Tampoc podem bombardejar tot els dies els efectors en fotografies brilentes. Però jo crec que la foto s'ha d'intercaudar amb la dinàmica de tapar. Si hi ha alguna cosa de realitat que no s'agrada, però en el capdavant no és partidari. T'he fet canviar, no, no, no. No ho he fet sense censura. La censura està molt bé per les dictadures. No ho trobem sense actual. Patricia Centeno és autora del llibre, política i moda. És el primer cop a la història que el poder s'anul·lida de l'imatge, l'abandona. i a Gandhi sempre s'han preocupat de transmetre el mateix que transmetien amb les seves paraules, doncs poder-ho transmetre també amb la imatge, que ens agradi o no? De fet, és el primer que veiem d'una persona i també d'un polític. A estudiants de primer de periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona analitzen la cobertura de la manifestació del passat 29 de març. Hi ha una viñeta italiana, que surten 4... No, un noi amb un casc, fotent cops a un cotxe, i una manifestació pacífica i totes les càmeres centrades en el noi que copa el cotxe. És totalment així, perquè jo vaig anar també a la manifestació i jo estava a la pacífica, i vaig anar un moment al límit entre a Plaça Catalunya i Passeig de la Gràcia, i era flipant perquè a sobre de les pardes de bussos estaven totes les càmeres enfocant els policies i els manifestants i cap càmera girada cap a la manifestació pacífica, que era la majoria, vull dir. I clar, i tu vas a una manifestació, el dia següent, veus el diari, i veus en primera portada un contenidor en flames, com si fos això la primera guerra mundial, no?, i dius, bueno, i la manifestació i tota la gent que hi havia... Clar, jo he estat allà i penso, ostres, estem ensenyant només una cara de la realitat. Això és una premissa del periodisme malentès, jo crec. Ens ensenyen que la normalitat no és notícia i no ho és, però s'ha d'anar a un context en què es donarà un fet, si només mostres a la persona que està cremant el contenidor, et perds, que darrere hi ha tota una gent que, en principi, ha cregut en la protesta i després s'ha anat de les mans per culpar una minoria. Tots per tots ens podeu seguir al nostre Facebook. Facebook.com barra tots per tots i el nostre Twitter. Arraba tots per tots. 5 minuts i serà un quart de 10, i anem a cobrir-me en aquests instants el nostre món digital, el recorregut que fem a Diari per algunes de les capçaleres on-line d'arreu del món per saber què és el que diuen en aquests moments. Obri el puig. Bona nit. Bona nit, Ramon. Comencem avui aquesta edició del món digital per França. I anem cap a França perquè avui el president frances i candidat a la reelecció, Nicolà Sarkozy, ha anunciat que planeja denunciar la web mediapart, un portal de notícies que ha publicat un document que diria que l'exdictador Libi Muammar Al-Gaddafi va decidir desbloquejar 50 milions d'euros per finançar la campanya de Sarkozy del 2007. Consultem el web mediapart on llegim com al 2010, amb la CERBE Tancur, es prefereix insultar els periodistes que publicen informacions molestes en comptes de respondre les qüestions que es plantejen. Mediapart assegura que no retirarà cap de les seves revelacions que tillen de legítimes i fiables, malgrat Sarkozy, i ni sigui una carella contra ells. Anem ara fins l'Amèrica Latina, on la manca de llibertat de premsa en molts països està a l'ordre del dia. Legim el diari al colombiano que el govern francès responsabilitza l'esfarc de la sort del periodista francès Romeo Langlois. La CERBE ha fet un reportatge sobre una operació de l'exèrcit. Un portaveu del ministeri d'exteriors francès ha declarat que tot i que no hi ha hagut reivindicació formal del seu sagrest, consideren d'acord amb les autoritats colombianes que el seu compatriot està molt probablement en mans de l'esfarc. Recorda aquest portaveu que la Garrilla s'ha compromès públicament a renunciar al sagrest i demana la llibertat immediata del periodista. Romeo Langlois és corresponsor a la Colòmbia que ha fet un reportatge sobre una operació de lluita contra el narcotràfic quan es van enregistrar combats en la zona rural de Caquetà, el que sembla que hauria pogut complicar les coses al periodista. El govern de l'Estat màxica de Veracruz ha demanat a la Fiscalia de la República la seva col·laboració en les investigacions de l'exèrcit. El setmanari ha denunciat avui que els atacs a periodistes de mitjans independentes i crítics són molt habituals a Mèxic. Centrem el setmanari i processo, llegim l'assassinat de la periodista Regina Martínez, que és el resultat d'un país descompost d'una situació de violència quotidiana en la qual actes extrems no són l'exèrcit de l'exèrcit, sinó l'exèrcit de l'exèrcit de l'exèrcit de l'exèrcit de l'exèrcit. D'una situació de violència quotidiana en la qual actes extrems no són l'excepció, sinó la regla quotidiana. Donem ara un cop d'ull a les últimes notícies que ens arriben sobre Myanmar, l'antiga Virmanya. Accedim el portal d'informació sobre Myanmar i reuedi on llegim que el secretari general de l'ONU, Ban Ki-moon, es troba en aquest país del sotest asiàtic. Sembla doncs que l'ONU segueix els passos per la Unió Europea i els Estats Units, d'anar a posar en fi a les sancions imposades cap a Myanmar en el passat i donar suport ara al país. Mesures que arriben després d'haver-se produït a l'antiga Virmanya una obertura política amb la victòria de l'activista i premi Nobel de la Pau, Sank Sukhi, de diversos escons al Parlament. Ban Ki-moon ha alojat el comportament del president del país així com la de Sukhi per la seva visió, lideratge i coratge. Ha dit també que el camí cap al canvi de fràgil insert però és massa estret per tornar enrere. En el seu discurs també ha volgut demanar atenció cap als conflictes ècnics que estan en curs en les regions frontereres del país. La violència del règim de baixar a l'assat segueix a Síria avui dos nous atemptats. El jazzira concretament es fa ressò avui de nous atemptats a Síria, concretament de dos exclusions que haurien estat reconegudes, tant per l'Agencia Estatal d'Informació com per activistes a la zona, les dues fonts contraposades. Tant mateix el jazzira et verteix que a causa de les restriccions imposades als mitjans de comunicació de poder, cobrir les notícies des del terreny és impossible contrastar les informacions que els arriben. Segons l'observatori siri pels drets humans, en els atemptats d'avui haurien mort 20 persones, sobretot forces de seguretat siries però també civils. La premsa estatal ha culpat dels atacs de terroristes armats. Diu la cadena catariana que terroristes armats és el terme que els utilitzen per descriure aquells que tracten de derrucar el president baixar a l'assat. No abandonem encara el jazzira perquè avui hem sabut que es tornarà a jutjar 21 opositors al govern de Bagrein. Els opositors declarats culpables per un tribunal militar de diversos càrrecs com conspirar contra l'Estat o promoure i organitzar diverses protestes l'any passat tornarà a ser jutjats. Aquesta vegada, però, per un tribunal civil, aquesta decisió l'ha pres un tribunal de cassació de Bagrein. Entre les persones que tornarà a ser jutjades destacar Abdulladi Alcahuaja, que s'ha convertit en un símbol de l'oposició. Porta 3 mesos en vaga de fam. La dona d'Alcahuaja no considera el nou judici una victòria perquè tots ells continuen a l'opressor. Com demanen les onegers, els jutjats haurien de ser alliberats. Entenem que, com a mínim, fins el judici. La filla d'Alcahuaja es força activa en el Twitter i va fent un seguiment de les últimes notícies. El seu Twitter és a roba mariamalcahuaja. Canviem de continent. Anem ara fins a l'Àfrica. Tot i que accedim al portal africanius per saber més de la situació del Sudan i del Sudan del Sud, que continua sent d'una perillosa confrontació. Ens aturem en un article titulat Ajudar les víctimes colaterals de la sida. Comença el reportatge dient sentat en un vell metalàs davant d'una petita casa en el poblet Ugandès de Kimokunda, Arrakai. Teddy Nakawayesi, de 60 anys, espera les seves netes per portar alguna cosa de sopar a casa. Entre 4 i 8 anys, els nets estan en una granja propera. A la sida, a la sida, a la sida, treballen com a jornalers. Així comença la història d'aquesta família on molts dels seus membres, en mort pel que defineixen com una estranya malaltia, la sida, el càdut, els fills petits, a treballar per mantenir la família, sobretot aris. Ens explica la notícia que en aquesta província, Arrakai, on va informar-se del primer cas de sida d'Uganda, principis dels 80, és molt habitual trobar-se nens en d'aquestes edats treballant. En el terreny, per reconduir aquesta difícil situació, per acabar de llegir el reportatge, us enplaçem a 3bdobles.africanius.com. Acabarem avui el nostre món digital, la BBC Mundo, que publica un article sobre la imatge del Pulitzer d'angüent. Estem parlant de la fotografia presa per Massut Hosseini, de la qual parlàvem d'hivendres, en què apareix una nena ensangrantada, cridant, presa pel pànic, a mig de tot els cosos, sense vida, molts d'ells nens. Els fets es produeixen després d'una temptat a cadun, en el dia de la festa musulmana de la Xura, durant la qual els xites ploren la mort de l'Imam Hossein, net al profeta Maoma. Doncs bé, la BBC publica un article en què recull declaracions del guanyador del Pulitzer sobre com li va afectar l'atemptat. Encara no puc mirar les fotografies que vaig fer aquell dia explicar. Gràcies Oriol, fins ara. Fins ara. Fins ara. El govern central té previst aprovar demà una reforma de l'administració pública. Tots per tots, com radio. No volia anar a casa de l'enemic, no volia anar a veure els rostres, la cara, els ulls, de les persones que l'havien bombardejat, van patint en boscada. I menys mal dels reflexos del genís, va preveure l'accelerador, va arremblar amb una persona que portava un passamontànyes que estava impedint-nos de passar per la carretera. Tot això mentre baixaven, companys eren en boscada en tota regla. Va arremblar amb aquell tio, i vam sortir d'allà pitant, ells es van ajupir i jo em vaig quedar agarrativat. I penso moltes vegades, si jo hagués conduït aquell cotxe, jo no hagués pogut reaccionar. Aquest mes d'abril que avui deixem, hem vist com s'han celebrat els 20 anys en del setge a la ciutat de Sarajevo per part del service. Una guerra que volem analitzar el nostre món emergent, que va endur-se la vida de 100.000 persones, i va provocar 2 milions de desplaçats. Oriol Pastor, bona nit. Bona nit, Ramon. Segurament l'últim gran conflicte que hem viscut a Europa, no? Sí, sí, i a vegades sembla com si ningú vulgués parlar, queda com una mica bé. Però, a vegades, em veig molt còmode, i intentaré donar algunes pinzallades. Crec que és interessant reflexionar sobre aquest conflicte. Potser ens pot fer reflexionar davant certes actituds polítiques. Ens trobem per exemple a casa nostra. Els problemes a Yugoslavia, que et diuen dels préstecs, que els governs jugos laus van contraure durant els anys 70, no? La tur i el malestar social van allunyar la població del govern, i van començar a surgir una sèrie d'importants tensions separatistes en un país que pocs anys abans de l'inici de la guerra, com per exemple sense anar més lluny l'any 1984, va ser capaç d'organitzar uns jocs olímpics d'hivern, els de Sarajevo, i ningú sospitava ni s'esperava que el que després, cinc anys després, començaria a concretar-se com això, com l'última gran guerra europea, no? De fet, són numerosos els vídeos i articles de la premsa que t'estimunien justament això, que pocs anys abans de l'inici de la guerra, tothom s'autodefinia jugos laus sense especificar, diguem-ne, l'adnicitat, i no per no poder fer-ho, sinó perquè era com una cosa bastant absurda, no? Des d'aquest punt de vista, la jugos l'havia creat de partit, era un país certament modern i reconegut internacionalment, de fet, recordem que, quan es va morir l'any 80, al seu enterrament hi havia gent com Felipe González, Marguerit Thatcher, Indragandit, Adolfo Suárez, un Sandro Pertín Emocionat, un Vilibrán, Leonid Peresnev, Yassir Rafat, etcètera, etcètera, no? És a dir, que tal com deia la revista Time, l'edició europea, només hi havia hagut un funeral semblant d'aquest punt de vista que havia estat el de Charles de Gaulle l'any 1970, i hi defineix, a més a més, la revista a Tito, atenció, com l'últim dels gegants, forjat al foc de la Segona Guerra Mundial, que va tenir la seva part en la creació del nou ordre mundial. I un detall més, a més a més, el títol d'aquest article, concretament del 19 de maig del 1980, és el següent, el funeral de Tito marca una època, diu la Capsalera, i el subtítol és la part més interessant, ja que diu un esdeveniment comodador, i la pregunta és qui o què el pot reemplaçar, jo crec que és bastant impressionant, no? Ja que deixa, entre d'hora, certs dubtes, 10 anys abans de l'esclat de la guerra, sobre l'evolució i la deriva del país, et talla curiositat la imatge captada per les televisions d'arreu del món, d'un milibrant despantinat, clarament emocionat, sumat al titular que comentava ara, realment semblen senyals inequívocs del que s'estava a punt de cobrar el cor d'Europa. Es pogués preveure, o no, el ser és que el 1992, l'any dels Jocs Olímpics de Barcelona, comença el setge a Sarajevo. Sí, sí, exacte, però bé, cal recordar que aquest fet se'n marca dins d'una sèrie de conflictes que desintegren a tots els nivells l'espai Oslau, a llarg de tota una dècada, des del 1991, fins al 2001, on s'hi succeixen 5 conflictes, Eslovenia, Croàcia, Bosnia, Cosovo, Macedònia, en aquest ordre, i anys després d'aquesta cadena de conflictes, les restes del Neufragi segueixen plantejant problemes, i posen en evidència la fragilitat d'una estabilitat certament imposada per l'esforç, per la força, en una zona que lluny d'haver-se estabilitzat segueixen una font de conflictes. Des de, per exemple, la recenindependència de Cosovo, que ens ha anat més lluny, on la comunitat servia, ha decidit no reconèixer les noves autoritats, o bé la divisió que encara regna entre les 3 comunitats que conformen Bosnia, tan allunyades com, pràcticament, fa 10 anys, entre elles, hi ha un estat artificial, que eren els acords de Dayton del 95, i dèbil, a més a més, que és Bosnia i Herzegovina, on l'atur afecta al 40% dels habitants d'un dels estats més pobres del continent. Bé, les tensions estan a flor de pell, i no sembla que res, no?, agida a millorar corplars. I el que es va arribar, doncs, a descriure, com un lloc exemplar de convivència entre religions, entre cultures, que en Bosnia i Herzegovina segueixen, en realitat, un lloc fortament dividit entre les diferents comunitats, on s'hi respira una certa malenconia, per un passat mitificat pels mateixos debaniments dels últims 25 anys, un passat on la figura quasi mítica de Tito segueix tenint un lloc privilegiat. Però amb tot hi ha una cosa que sembla força evident, des de l'amor de Tito, fins a la desintegració de Yugoslavia, passa poc més d'una dezena d'anys, una dècada. Era, per tant, un estat artificial, el que s'havia creat? Doncs certament Tito era la figura que coronava tot una piràmida feta d'una mística partisan, sobre el que es va fomentar l'estat Yugoslàu, des del final de la Seguret Mundial, fins a la seva desaparició. De fet, és almenys des de l'any 1988, quan es comencen a sentir els primers rumors sobre una suposada sortida de l'Eslovenia, de la Federació de Gota, Motivacions, principalment econòmiques, durant un moment en què el Fons Monetari Internacional imposava dures polítiques de rejustament a l'economia i a Yugoslava, afectada, aleshores, per un important deute extern. La producció industrial de la Federació, a més a més, s'havia reduït pràcticament a zero, i, mentre està, doncs, l'inflació creixia d'una forma descontrolada. I és durant aquells dies que els esloviants comencen a veure, com un dispendi abusiu, la contribució que feien a les arques de la Federació, que aparentment no produien resultats visibles en les regions i provincies més pobres de l'estat on revien aquesta ajuda. I, de cop, les temptacions secessionistes es van veure recolzades per un fort nacionalisme emergent que proclamava l'europaísme dels eslovens en contra del que ells anomenen el desordre i l'ineficàcia balcànica de la resta de l'Estat. I, al febrer del 1990, el procés es va accelerar i es van celebrar les eleccions on no hi van poder participar formacions polítiques federals. I, a l'abril, guanya una coalició no comunista i es comença a importar, secretament, a més a la vegada, armes per la creació d'un exècit de partir del que era el cos de policia. I, en aquell moment, croàcia, d'una manera, diguem-ne, menys efectiva que eslovenia, comença també a preparar-se, i, per tant, també a armar-se, a importar en armes que, per cert, venien de països de l'Europa Occidental. I bé, és de fet, aquí, quan comença, que el conflicte que conduirà a postaliors no fets, com el Seig de Cerege i vosaltres venits a l'Albumartis Biograts, comencen en certa manera aquí, no? La història ens diu que, certament, eslovenia és l'espurna, però no va ser tan problemàtica com la resta. No, però va ser el primer lloc, a part va ser, diguem-ne, a veure qui va obrir la capsa dels trons, no? I no va ser tant, diguem-ne, per diversos raons, no? En primer lloc, l'Unió Europea, la Comunitat Europea, es va decantar clarament a favor de l'Urbiana, la Breu Guerra, que es va nominar la Guerra dels 10 dies, entre les mil·lícies separatistes, i l'exècit federal va concloure, en part, gràcies a una negociació amb la Comunitat Europea i el govern Jogoslau, que va tenir que retirar-se més al sud. I dic que el govern, ja que en realitat, ja que es tendeixen, en general, a pensar en els servis, però en realitat, els nacionalistes servis havien arribat a un pacte bilateral de no intervenció amb els intentistes eslovens. Hi ha un altre factor important decisiu, no?, per l'èxit o perquè reicis aquesta separació eslovena i croata, en aquells anys, va ser el factor alemany. En una reunió de ministres exteriors de la Comunitat Europea, el representant alemany, Hans Dietrich Genscher, va anunciar que el seu país reconeixia, unilateralment, la independència de Croàcia i Eslovenia. Com a recolzament, aquesta condondent mesura, Berlín va afegir la lletra petita, que si la resta de socis de la Comunitat Europea no donaven suport a la iniciativa, la seva contribució als fons comunitaris es veurien considerapalment afectats. Una amenaça.Exacte, una amenaça, a més a més, de tipus econòmic. Bé, en fi. La intervenció armada va durar poc més d'una setmana, i és tot i que la Unió Europea es penja de les medalles, cal dir que Belgrat tenia un front molt més dur al sud. I van viure les tropes federals a defensar les autoproclamades regions autònomes cèrvies que es troben a dins de Croàcia. Devant la perspectiva, a més a més, d'una inminent independència croata, tal com van fer els eslovens, a imatges com van fer els eslovens. I la major part de la població era eslovena, es calcula que era el 88%. A Croàcia hi havia zones que pràcticament eren cèrvies. I quan Croàcia va declarar la independència, la minoria cèrvia, que representava un 12% del total d'habitants del que seria el nou estat croata, es van revelar en contra d'aquesta independència. I aquí realment comença el que és la tragèdia en sí, el drama que tots, però com molt, hem vist i llegit els mitjans durant aquests últims anys. En realitat, es tracta d'un col·lapse nacional manipulat hàbilment per un seguit de polítics demagòxs que troben en el nacionalisme un flotador que els permet fer-se amb el poder i seguir en un joc. Tots tenim en ment milosevics. Però, si algú creu que, per exemple, que tutsman, que no era un equivalent a milosevics, doncs bé, crec que s'equivoca, no? Perquè aquest senyor va arribar a dir que el genocidi, bé, que és el situ textualment, un fenomen natural no només per més, sinó que plenament justificat, quan el tot poderós ho ordena per la supervivencia del regne de la nació escollida o per la preservació i la difusió de la seva única fe, la única fe verdadera. Això és el que deia Fernet Tutsman. Que, naturalment, per ell la seva fe era el catolicisme, i que recordar que el servei són ortodoxos. Va justificar, entre altres coses, l'acció de Hitler. Va ser una reacció d'antics nazis, i va falsar els resultats electorals, va permetre neteixes ètiques brutals, per cert, i també va estimular una renovació espiritual amb la col·laboració de l'església catòlica, i va morir, doncs, pacíficament al seu llit, el 99. És cert que, bé, no cadascú vol dir la premsa que es mereix, però en tota aquesta història, aquí s'ha venut, com a gairebé únic responsable, únic dolent de la pel·lícula, és milosevics. A més del tot així. Exacte, no? Però bé, com que la Comunitat Europea donava suport a Croàcia, el dolent, i és que, al final, tot es basa en un pensament binari, diguem-ne, el vol dolent, va resultar milosevics, el dolent. Que també ho era, i molt. Evidentment, evidentment. Però no l'únic, clar. Exacte, no? Que no va ser un sant, tot el contrari, ho sabem. Però bé, si la Comunitat Europea hagués donat suport a servei, evidentment, doncs avui pensaríem que un dels grans malvats, no? Exacte, seria Tutsman, i no milosevics, com pensem, perquè així la història, diguem-ne, oficial, això ho presenta. El que passa, però, és que, doncs, servei, al final, doncs, acaba controlant i dirigint l'exècit federal davant, doncs, les independències dels Croates i els Louvents, però els Croates, amb el suport del Bàtica i Alemanya, entre d'altres, doncs, ha estat presentat davant dels mitjans com un aliat, mentre que els servis se'ns presenten una mica com els dolents, no? Bé, al final, les neteixes tècniques les van fer tant, les neteixes tècniques les van fer tant els uns com els altres, i els dirigents de tots els vàndols, doncs, van jugar al mateix joc. Un nacionalisme populista, un nacionalisme extrem, i sembla que tant el dirigent Croate com el servei doncs els donava bé aquest rol, no? Van saber canalitzar les frustracions d'una profunda crisi econòmica i social en un discurs nacionalista que, en el moment, allà, era nou, i que el marxisme, que, en principi, de l'any 25, exacte, no ho faria respostes ni novetats, no? Després comença el setge servei a Bosnia? Sí, va començar el que semblava impossible, el que no es veia de fet des de la Segona Guerra Mundial, però aquest cop es va veure i es va veure a través de la televisió. El tema és que després d'Eslovenia i Croàcia, la comunitat europea, invita a Bosnia i Herzegovina a seguir el mateix camí que les altres dues repúbliques, i va promoure el febrer del 1992 un referèndum que va donar el resultat del qual va donar la majoria absoluta a favor de la independència. I res, feia preveure una ruptura violenta. De fet, els serveis acceptaven la independència, sempre quan això sí, s'estabilitza un govern central dèbil, i es respectés l'autonomia de les zones on la població era predominantment servia. Però aquestes aspiracions van topar-se, van topar amb la voluntat del president Bosni i Herzegovics, que els Estats Units presionaven per tal que creés un estat nacional fort, centralitzat, i aquí, mentre estan, no ens l'anaven proporcionant armes i instructors militars. I és així quan la comunitat europea i els Estats Units reconeixen, de facto, la independència de Bosnia, l'abril del 1992, doncs les forces paramilitàres servies, amb rat com blàdits al capdavant, comencen a atacar a Herzegov, i en poc més d'un mes van arribar a controlar els terços del territori Bosni, i van començar a fer una neteja ètnica, i els croates, per exemple, de Bosnia, van començar a fer el mateix contra els Bosnis, i l'inferc que comença així dura fins l'any 1995, quan els servis després maten a 8.000 musulmans desrevenits, 3.000 a Zepa, 4.000 a Banyaluca, i llavors, quan l'autant, davant de la ja massa evident carniceria, respon amb l'anomenada Deliberate Force, forçant a Serbia, Croàcia i Bosnia a aturar el foc, i afirmar, el desembre de l'any 95, els acords de Dayton, creant aquest estat artificial, cosint un padàs, en un territori ple de solucions padàs, de fet, és un resultat lamentable. Si en comptes de Dayton, s'hauria seguit el pla que donava suport a la independència de Bosnia, del pla Buns Owen del 1992, s'haurien estalvit 3 anys de guerra, 100.000 morts, grans desplaçaments de població, i no haurien deixat el nou estat en un... doncs, incapàs de sobreviure sense l'ajuda internacional. És aquesta una atauria, la d'aquest pla que defensa també el professor Francesc Beiga. En el teu cas, per què creus que hagués estat així? Doncs el pla del 1992, el que té és que dividia Bosnia en 10 provincies autònomes, de manera que cada comunitat tenia majoria entre elles, i de forma que tots els grups principals ens estiguessin representats en el govern central. Però la situació s'havia complicat massa, no? Els serveis ja estaven armats i atacant, i, per tant, la proposta era franquament, doncs, inviable. Però, sobretot, va ser una mica el boicot, entre cometes de la diplomàcia, dels Estats Units, a la proposta el que va fer fallar, no?, aquest pla del millor... el que va fer fallar el pla aquest, el 1992. No es volien veure obligats, de fet, a enviar-hi tropes, per tal d'assegurar el desenvolupament d'aquest pla, i van plantejar una alternativa que consistia en armar a la població Bosnia, fins que es poguessin defensar per si mateixos, i, mentrestant, bombardejar els serveis. Llavors, els europeus s'hi van negar, no volien, doncs, aixecar l'embargament de la venda d'armes, ni posar en perill les missions de mediació, alli presents, etc. Però, total, 3 anys i 100.000 morts després, doncs, el pla Dayton va consistir precisament en el que no es va voler fer l'any 1992, principalment als nord-americans, que va ser enviar tropes, de fet, van enviar uns 20.000 soldats nord-americans, que formaven part d'un conjunt de 60.000, que van ser les tropes d'intervenció que va posar l'autant, que va acabar amb la violència, i la nova divisió territorial, en realitat, divideix el país en dues parts autònomes, i un govern federal amb l'ESG, amb dues càmeres i tres presidents, un servei, un bon i un cruat. Bé, potser això que ha estat imposat és tot el que queda d'una societat doncs que es va arribar a presentar com a model d'integració a seguir. Eslabónsky Broad croixia martes, en 18 de agosto de 1992, on, des de la mañana, se escucha el estruendo de las bombas que caen sobre el centro del pueblo, mientras intentaba conciliar el sueño contra una cortina de grillos, se escuchaba el esporádico estallido de alguna bomba. Una mujer limpia la ventana de su casa mientras suena la sirena que advierte de una próxima incursión aérea. La música de la radio, de la pensión cangoros, interrumpe para dar paso al último parte de guerra. Deslabónsky Broad, las descargas son ahora más nítidas y contundentes. La guerra és especialment cruel i absurda aquí. Vint anys fa de l'escriptura del diari de guerra del periodista Alfonso Armada, qui va ser corresponsal del país a la Guerra dels Balkans. Vint anys d'una guerra que es llorava a tres hores en avió. Connectem aquesta hora en Madrid per parlar amb el periodista Alfonso Armada, és editor de la revista Frontera D, on podeu trobar fragments del seu diàrim de la guerra de Bosnia. Alfonso, bona nit, buenas noches, gracias por atendernos. Hola, buenas noches. En 18 de agosto del 92, en Croacia, pensabas que la guerra era especialmente cruel y absurda allí. ¿Por qué especialmente? Bueno, quizás por mi falta de experiencia con lo que la guerra presentaba. Mi referencia se estaba amasada en relatos de terceros, en películas, en fotografías, en narraciones. Nunca había experimentado en carne propia, por menos de cerca. La imagen estaba configurada por impresiones ajenas. Me sorprendió mucho la vida aprenentemente tranquila, que servía en sangre, en el momento. A tres hores d'allí estava massacrando a una ciudad con todo tipo de artillería. Esa especie de mezcla parente, vida cotidiana, lejos de las bombas, y por otra parte, una ciudad siendo sometida a bombardeo implacable, pues me merecía una prueba más de la absurdo contemporánea. Como dices, llegas a Zagreb, pero lo que temes en realmente Sarajevo, en tus relatos no ocultas el pavor a los controles de carretera de los servios. No te callas tu miedo a la muerte. Sí, la verdad es que estuve varios días en Zagreb intentando contactar con otros periodistas. Yo no conducía y sigo sin conducir. Tenía siempre que buscar la compañía de alguien que manejara. Y recuerdo un viaje a esta baña Luka, en la zona controlada por los servios, donde se produjeron los primeros episodios de limpieza étnica, y nos enfrentamos a un control de carreteras de la milicia de Servía. Y la verdad es que primero me aterró mucho la reacción de mis polegas. Eran periodistas británicos, la mayoría de mí experimentados, y me sorprendió su nerviosismo y yo no me hagan actuar. Porque en ese momento esas actitudes tan nerviosas o tan que ponían en peligro la vida de todos, ¿no? Me sobrecogí. Al final, después de largas horas de debate, con una comisaría a Servo, ya me ha dejado marchar. Pero, bueno, entonces... Y sobre todo para ver el principio de la cobertura, ¿no? Ja. Sara Jebo, te metes, como dices, en la boca del lobo, junto a este grupo de periodistas, que ven a un convoy de Naciones Unidas. ¿Qué ciudad os encontráis? Bueno, la verdad es que la ciudad, ya cuando te vas acercando y vas escuchando más bombas, más estallidos, son las muertas, es lo más inquietante. Cuando llegabas al último control de Servio, y ya había una tierra de nadie que estaba todas las casas abandonadas, desventradas por las bombas, con marcas de disparos, en las fachadas, con tejados quemados. No en ese momento en que, además, que dejamos pasar el convoy, porque un periodista de tradición, Bosnia, tuvo problemas en el último control, y le esperamos, con lo cual el convoy, que en teoría no se hubiera sido un poco de colchón, siguió su camino, y nosotros esperamos a este colega. Entonces, ese tramo de la zona muerta, pues fue especialmente laboroso, ¿no? Porque ya de disparos no sabían si van a por ti o no, y al final, hasta que llegamos a las mismas posiciones de Bosnia, en los arrables de las ciudades, había una zona muy destruida, muy machacada para los bombardeos, pues fue como un verdadero alivio. Pero hubo momentos de bastante miedo, la verdad. De toda esta experiencia alfonso hace ya 20 años, ¿hay secuencias que aún te perduran en la retina? Sí, sí, hay muchas cosas que recuerdo perfectamente. Lo que pasa es que más recuerdo con el tiempo, y cuando me preguntan, es lo que de alguna manera me ponía en contacto con falsos recuerdos. Yo, por mi edad, tengo 53 años, lo vivo en la guerra civil española. Pero por imágenes, documentales y fotografías, era como si me hubiera colado por una trampilla de una especie de tronel del tiempo, de la España de los años 30, en Madrid y en Barcelona, en ciudades castigadas. Los deshaciados en el Gran Sarajevo era como si hubiera caído en plena guerra civil española. Quizás por los bosnios, físicamente, se parecen mucho a nosotros, y porque las guerras civiles, tristamente, por su desherro y por su nivel de cuerda, también hace que no se parezcan a otras. Y me sorprendía el coraje de la gente para intentar no convertirse en alimañas. El esfuerzo que hacían, pues, para acoger agua, es una de las cosas que más se me grabó fue el empeño de los actores de Sarajevo, que decidieron entre Asamblea, que era más importante para mantener precisamente algún rasgo de humanidad y para tratar de enrocar en el salvagismo, seguir haciendo teatro, y mantener un poco arriba el ánimo de la ciudad. Que tiene cuentas que ellos fueran como tiros altos, y me iba a invertir el curso de la guerra, y en el tercer teatro podría hacer que su animalidad pues cobrara más, más enteros. En agosto de 1992 escribes Mure más gente en el centro de la ciudad que en el frente de batalla. ¿Fue esa una de las características de la guerra de los balcanes? Bueno, y de las guerras también. Las guerras que ha habido en el... Después fue una guerra mundial. El nombre de civiles que murió en la guerra fue devastador. En otras guerras es que los civiles han convertido en objetivo militar. Igual que las violaciones, también son una estrategia de difusión del terror, pues también el castigar ciudades, y el caso de Sarajevo por una ciudad cerrada y bombardeada, pues los objetivos no eran objetivos militares, eran objetivos puramente civiles para intentar doblegar precisamente el ánimo de las otra edades bosnias, y que al final se dieron la ciudad. Igual basó también con las ciudades, en teoría, donde el objetivo civil era evidente, ¿no? Hablábamos antes, por ejemplo, de Milosevic y de Tujman. ¿Podríamos hablar de malos y de buenos, de culpables e inocentes? Bueno, yo creo que sí. Yo creo que es esa actitud que a mí me inquieto mucho. En aquella época, por ejemplo, a Roteclen, de Eduardo Roteclen, el crítico de teatro del país de la época, con el que no tenía muchas misas, y al que leía, con la convocación, me molestaba mucho a sus columnas que hacía entonces, en la que hacía precisamente esa especie de... Al fin de que todos son malos, ¿no? Y además que justificaba las críticas de Occidente, haciendo así, por su supuesto pasado comunista. Creo que, evidentemente, había en los agresores unas víctimas y había en los verdugos, lo cual no quita para que... y ahora las víctimas también se comiencieron a veces a otras ciudades. Realmente era una ciudad castigada y martirizada por, además, prácticamente todo el ejército, la antigua Yugoslavia, todos los oficiales eran servíos, y la fuerza de tiro la tenía en las fuerzas servidas. Y el ejército bosnio se montó una parte con algunos soldados y con muchos milicianos. Todavía una evidente superioridad numérica y poder de fuego. La verdad es que llegué a Sarajevo con convicciones pacifistas, muy hondas, compartidas por gente de mi generación, y esos sentimientos pacifistas subieron un serio revés. Me hicieron cuestionarme si a veces, precisamente, con esos argumentos de que todos son igual entre malvados, y que no hay que intervenir, no estamos propiciando que las víctimas sean doble de 20 víctimas. Es más, cuando Clinton decidió que la OTAN interviniera por fin y silenciar a las baterías servillas, yo creo que al final se impidió que el genocidio pues seguía avanzando. Fue demasiado tarde y en la realidad, sobre el terreno, impuesta por la limpieza étnica y la fuerza, creó un país como eso y bosnia cegovina de dificultad de habilidad. Llegaste a vivir, llegaste a ver... ¿que se estaba produciendo una auténtica limpieza étnica? La verdad es que sin ese primer avisito que entendí antes de Daniel Lucha, hablamos con representantes de la comunidad musulmana de la zona, y ellos nos contaron que había empezado a ver limpieza étnica y discriminación fundamental racial y barrida y exclusión de muchos musulmanos de eso. Yo no pude visitar ningún campo de concentración, pero había evidencias de gente, de testigos, de Priamabano, que nos lo manifestaron, y la verdad es que las conclusiones al final de lo que así fue. Tu experiencia en Sarajevo fue dura, fue muy dura, pero no todo fueron malas noticias, conociste al fotógrafo Gervasio Sánchez, por ejemplo. Sí, la verdad es que en estas circunstancias hacéis amistades muy profundas, también con muchos que daban los botines. En fin de cuenta nosotros llegábamos, nos íbamos, teníamos pasaporte, teníamos un billete de vuelta y podríamos salir. Entonces, en las amistades que ahí hacía, cuando se quedaban, pues se producía desgarro, porque ellos sí que eran braverades víctimas. Pero sí, buenas amistades, y con Gervasio, desde aquel entonces, hicimos muchos viajes juntos y compartimos muchos momentos. También conocí a Joaquin Guitisolo, enviado por el país, invitado por Susana Sontag, a la que también conocí en Sarajevo, desayunaba con nosotros en el hall de ahí. Ella fue a Sarajevo a montar, esperando a Bogotá. Y le hice una entrevista, la verdad, que es muy, muy intensa. Ella intentó convencer a muchos intelectuales, y pocos acudieron a su llamamiento para que intentaran concienciar al mundo de lo que estaba ocurriendo en Sarajevo. Guitisolo sí acudió, y además, como el Chaleco Antíbalas, que le proporciona al país, era muy pesado, pues decidió no ponerse lo y era una aventura, corriendo por las calles. Este 2012, como sabes, Croacia formará parte de la Unión Europea. Serbia está en lista de espera, es candidata. ¿Es bueno para que se consolide la democracia y la paz en la zona? ¿Tú crees? Bueno, yo creo que la prueba del 9 es precisamente a la Unión Europea, que ahora está tan maqueteada, precisamente allí regresé de Bruselas, con los alumnes del máster de fereismes a la BEC, que era del hijo. Y bueno, a pesar de que las circunstancias son muy duras y que la crisis le está acarcomiendo todo el edificio europeo, yo creo que la prueba precisamente de la Unión Europea, que se forja sobre todo con uno de los dos principales enemigos, tras una guerra mundial francia y alemania, que ahora, a pesar de esa cosin, pues para que siga siendo el eje de la Unión Europea, pues ha evitado que estos países se enfrenten. Yo creo que a mí he comentado, estas días, además, incluso en Bruselas, que están provocadas por la crisis y, sobre todo, el surgimiento de movimientos, que se ampara en esta crisis para recurrir a soluciones populistas, y el crecimiento de partidos de extrema derecha, como en Holanda, en Francia, en Finlandia, en Dinamarca, en otros países europeos, pues se podía dar lugar a soluciones drásticas. Yo creo que está entramado, burocrático, político. Creo que hace mucho para evitar que, al final, se llegue a las manos. Entonces, que ahí se desgajados del tronco como en Yugoslavia, forman parte de una entidad supranacional, en que todo se trata de arreglar, mediante el diálogo, las concesiones, pues me parece que es fundamental. No solo por cuestiones puramente económicas, que es un poco la base del avión, sino también para tratar de fortalecer la vión política. Y, de todos modos, mirá una atención cada vez que voy a Bruselas, el grado de encono que hay en la política nacional española, y el PP, cuando hablas con diputados de ambos partidos en Bruselas, la forma de manejarse, defender sus argumentos, es mucho más dialogante, hay un entendimiento más de las posturas del otro. Y, de hecho, que los grandes partidos que forman parte del Parlamento Europeo, o sea, entre el Banco Socialista o el Partido Conservador Socialista de la Demócrata, pues hay menos diferencias. Creo que esta convivencia entre países del norte de Europa, del sur, y del oeste, favorece mucho el entendimiento mucho. Seguramente. Tornant als volcans, podreu trobar totes les reflexions d'Alfonso Armada en el web fronterat.com, fronteratamdefinal, fronterat.com. Por cierto, Alfonso, ¿cómo os está funcionando esta revista digital? Bueno, la verdad es que yo trabajé mucho en el país, o yo, a veces, 12 años. Los periódicos creo que se han convertido en los peores propagandistas de su propia fe. Primero, porque creo que nos hemos equivocado mucho respecto a Internet, al difundir de forma gratuita los mismos periodos que se vendían a los kioscos, con lo cual yo creo que nos pegábamos un tiro, no de un pie, sino de ambos pies. Entonces, conseguir ahora que las webs, que es la información de Internet, a base en el que parece que tenemos, pues, bueno, va a ser complicado. Creo que también los periódicos han renunciado en gran medida a una de las más vibrantes y más interesantes del periodismo, que es la crónica y el reportaje, con algunas excepciones. Algo está cultivando, sin embargo, muy bien en América Latina y, sobre todo, en revistas parecidas tanto en la nuestra, tanto en papel como en Internet. La frontera de, pues, de momento, se mantiene como el amor a darte, con mucho esfuerzo, con mucha pasión y la confianza de que, al final, el modelo, pues, pueda cuajar y pueda poder pagar a sus colaboradores. De momento, pues, es un empeño semanal, la revista se realiza todos los viernes. Siempre damos mucha cancha al reportaje y el ensayo. Contestas, además, especialmente largos. De hecho, he publicado ahí los diarios inéditos de la gara de Bosnia, tres entregas que tienen cada uno de unos 30 o 40 folios, cosa que sería completamente inviable. Una revista, un periódico. Siguimos un poco la estela marcada históricamente por el New Yorker, que es un poco nuestra referencia. Y también una devación por el periodismo en los ajuntes, que es un tema meridiana en la opinión de los hechos, cosa que en España no se hace y cada vez se hace menos. Es una especie como de contaminación ideológica de todos los medios, todas las cabeceras. Muchos periódicos respondan a directrices ideológicas y creo que un despesio consciente y inconsciente, por la verdad, ha abierjudicado mucho a la imagen de la prensa de los periódicos. Y creo que ha entrado en esta especie de visión interesada y confusa de que todos mienten esa especie de sí mismo que se han instalado en la historia española, tanto respecto a los políticos como a los medios. Pero que también la convivencia entre los medios y el poder ha hecho que pierdan autenticidad y que los lectores desconfíen precisamente de la capacidad de los medios para acercarse a la verdad. Y están siendo que hay detrás intereses económicos ideológicos que perturban una descripción profunda, honesta, limpia y atractiva de la verdad. Creo que esa especie de renuncia busca la verdad, en lo que es un impensable metafísico. En lo mejor parte, más veces, lo que describe cierta pereza de los pueblos periodistas a la hora de perseguir. Creo que hay una verdad de los hechos que se puede contrastar y que además se conviene buscarla constantemente. Pues seguiremos siguiendo y seguiremos hablando de frontera.com. Alfonso Armada, muchas gracias por atendernos y suerte. Muchas gracias a vosotros. Un abrazo.Hasta otra. Tots per tots. Pensem i plegats. Bona tarda. 5 minuts i seran la sendeu de la nit. Els balcans avui protagonistes del nostre món emergent. Gràcies, Oriol, que passis bona setmana, fins i lluny. Molt bé, que vagi bé. Bona nit. Bona nit. Bona nit. L'estat espanyol va vendre armes a Bagreïn, l'Arabia Saudita i a Egipte, en plena primavera ara, poden anunciar les ONGs que formen la coalició Armas Sota-Controli, que han analitzat les vendes espanyoles de material de defensa entre el gener i el juny de l'any passat. Arca d'Oliveres, bona nit. Bona nit. A Egipte i en el Marc, com dèiem, de la primavera ara? Bé, el que s'ha de dir és que ara que ens posi public a les dades, la primera setmana s'ha d'anar passant. Ens anem amb compte que les vendes espanyoles d'armes pràcticament han duplicat, al moment en què l'activitat econòmica és baixa en l'estat espanyol, es potenciar més que mai. Aquest indústri de moment hi envien, efectivament, com molt bé dieu, armes a països amb situació de repressió clara. Armes a Marroc, que patia l'Arabia a Egipte, han enviat armes a l'Aràbia Saudí, quan els dents humans són gent respectats, i armes també avareïn, on van massa d'escoltes pels al mateix. Sense oblidar que també s'han enviat armes a altres països, com pel seu cas d'Israel, com pel seu cas de Colòmbia, com pel seu pas de màgic, que estaven en situacions realment de defensa dels armes molt perillosa. La coalició Arma Sota Control està formada per Amnistia Internacional, Fundació per la Pau, Grimpis i Intermonoxfam, destaquen com especialment preocupant el cas de l'Arabia Saudita. Sí, efectivament. A l'Arabia Saudita, si l'havien enviat, doncs... podria culminar amb la venda de 150 carros de combat, que és la cosa que faria, una empresa espanyola de capital americà, que es diu General Diràmix, i, evidentment, un país en què el dret d'Internacional Humanitat és no respectat, doncs té una impressió que no és el millor destinatari. Ja sabem com estan els seus humans a l'Arabia Saudí. És evident que tenen molts diners, és evident que paguen, que també hi ha uns minis codis de conducta que s'han de respectar, que estan marcats per l'Europa, i penso que, en aquest cas, no respecten pas. Tot plegat ens fa pensar que, malgrat les retallades en la majoria dels àmbits, el militar no és dels més afectats, des de Justícia i Pau Arcadi, considereu la indústria militar un parasit. És l'informe al complex militar industrial, un parasit en l'economia espanyola. Ens en pots fer 5 cèntims? Sí, efectivament. Hem estat dient que aquesta indústria, que jo penso que no ara, de l'any 1982, quan es va entrar a l'Oatfèria, en aquell moment, el documentament del senyor Narcís Serra, sempre s'ha començat a invertir enormes quantitats diners al migdia del moment, pensant que seria, com havia dit el pròxim Serra, la comotora de la indústria espanyola. He vist que ha sigut un pagó de cua que no hi ha hagut manera de mantenir. I com que al final, fins i tot, hi havia dificultats per pagar, s'ha fet una mena d'enginyeria financera, per la qual el ministeri d'Indústria abans diners a les empreses, i després que a les empreses ho vendran, ho vendran del Ministeri de Defensa. Però les d'ara ja hi han entrempat 30 milions d'euros, que no saben pas de quina manera es podran recuperar. Una indústria que, a Val d'Orlanda, no té pas beneficis, una indústria que tampoc gerirà mostres dels treball, i una indústria que, efectivament, nosaltres col·lifiquem de paràstia. Una indústria de la que en formen parts certes empreses, amb noms i cognoms, no? Efectivament, hi ha quatre molt importants. Una és aquesta que heu dit, general d'inàmits, que Espanya s'ha conegut sempre volant de Santa Barbara, una que es diu Navantia, que abans es deia Bafan, que era el que es deia la Marina, una tercera de construccions aeronàutiques, integrada a IATS, que és també una part d'aquest consorci internacional aerobús, i fèlament una de tecnologia imitada, de tipus informàtic, com pot ser Indra. Són les quatre que s'emporten pràcticament el 75% de la producció i les vendes espanyoles. Per tant, parlem d'una mena d'oligopoli de les armes, no? Sí, parlant d'oligopoli de les armes, que estan a una estada dominant, diria, a través de ministres, de camps d'estat major, allò que sonomena el complexe militar industrial. Podem parlar de que l'actual ministre de la Defensa, el senyor Morales, doncs abans són una part de diferents empreses, de la presència de les armes, per exemple, de l'instal·laça de Faragossa, o que el cap de l'estat major de l'exercit de terra va fitxar, com ha dit el president de Santa Barbara, o que el cap de l'estat major de la armada es va incorporar com a assessor de Navantia. Vull dir que aquí hi ha molts interessos polítics per allà, per altra banda, aquí en un estat seria difícil d'explicar. Fas por, Narcadi? No, no, he tingut quàcides d'avui. Molt bé, doncs gràcies. Un dilluns més, que passis una bona setmana. Tornem a parlar d'illuns vinent, eh? Fins ara, adéu, adéu, adéu, adéu. Bona nit, són les 10, parlem, Sonia Keiri i Manel Carvajal. L'actriu blanca Portillo ha estat una de les actrius guardonades aquesta nit, en la gala d'entrega dels Premis Macs de les Arses Cèniques, que s'està fent a Madrid. Portillo, però ha rebut el premi a la millor direcció cènica, en aquest cas, per l'obra, l'Averia. A Madrid, Albert López, bona nit. Bona nit, sí, 15 en edició d'aquests Premis Macs de les Arses Cèniques, en força a la representació catalana, tot i que, per ara, cap vell ha aconseguit un premi. És gelavert. Gelavert no l'ha aconseguit fa uns minuts, com a millor coreografia, per Belmonte. El més important, fins ara, ha estat millor direcció de cena, com veia, per a Blanca Portillo, per l'obra, l'Averia. L'espectacle de focus i grup 62, Geronimo Stilton, que ara representa a Madrid després de faça per Barcelona, i amb la participació de Manu Guix, col·laborador de com ràdio, opta a dos premis, a més, Manu Guix també opta a un altre premi, a un tercer premi. Això ens hauria, quan entrava aquí, al Teatro Circoplice de Madrid. No ho sé, però des que estem contents, l'espectacle funciona, agrada, a Barcelona, a Madrid, allà on va, això ja és un èxit. Les dues principals obres amb més nominacions són l'Averia i veraniantes. Com radio a Madrid. El líder d'Unió Democràtica, Josep Antoni Duran i Lleida, ha dit que Catalunya no haurà d'anar. I que Catalunya no haurà de fer més ajustaments, si s'aplica el pla de creixement econòmic a tota l'Unió Europea. Durant ho ha dit aquest vespre, des de la fèria d'abril de Catalunya, a Barcelona, Joan Porta, bona nit. Bona nit. El líder d'Unió Democràtica de Catalunya, Josep Antoni Duran i Lleida, ha assegurat que Catalunya no hauria de retallar més si el pla de creixement econòmic anunciat per la cançallera alemanya Angela Merkel es posa en marxa en solaritat. És la mesura que realment és un canvi de política a nivell europeu. Per primera vegada, aquesta setmana, Merkel sembla acceptar aquella tècils que patem, que defenso i que defensa altra gent, però jo, en particular, i és que no n'hi ha prou només amb austeritat, la austeritat és necessària, però que, si no, hi ha polítiques que estimuli el creixement i la creixió d'ocupació, estem en un carrer sense sortida, i que això, si per a mi l'expressió de l'obligarra, potre'n fet, no? Per tant, aquí només es pot intentar evitar aquesta política d'ajustos a la mercat que hi hagi unes polítiques que hagi d'anar a la creixement. Demà, dia 1 de maig, entrenant en vigor les noves taxes judicials a Catalunya, els ciutadans hauran de pagar pels procediments civils i pels contenciosos administratius. El president del Consell de l'Advocacia Catalana, Antoni Moles, diu a Comradiu que tindrà un efecte dissuasori. Hi ha la gran majoria de gent, que ara les han parat perquè per fer un recurs i ha de pagar uns recursos de 2.000 euros, el procediment ha de pagar 800 euros de la taxa estatal i 120 euros de la taxa autonòmica, i ens anem a 920 euros, que d'acord que si guanyen els hi tornaran, però serà un efecte dissuasori. El preu variarà entre el 60 i els 120 euros per servei. 8.000 policies vellaran per garantir la seguretat a Barcelona a partir de demà coincidint amb la cimera del banc central europeu. El Departament d'Interior té previst mobilitzar uns 4.500 efectius dels Mossos d'Esquadra, mentre que el Ministeri de l'Interior sumarà 3.500 agents més a l'abanaxi, en un miler la previsió inicial. Des que dissabte es va suspendre de forma temporal el tractat de Schengen, la Polícia Nacional ha detingut 10 persones i ha negat l'entrada d'Espanya de 18 mesos. Els 10 detinguts estaven buscats per la justícia. El restaurant d'Anés Noma s'ha coronat avui per terciany consecutiu com el millor restaurant del món. Seguit pel celler de Can Roca i pel bas Mugaritz, que també repeteixen posicions en la llista de la revista restaurant. Per tant, el restaurant català al celler de Can Roca finalment no ha aconseguit poder assolir aquest nivell del millor restaurant del món. Bona nit, us parla David Amador, l'entrenador holandès hentencat i ajudant de Fran Ray, que ara a la seva època al Barça ha asseurat a Comradiu que l'elecció de Tito Vilanova com a substitut de Pep Guardiola és un gran encert. És una decisió molt bona. Tito conozca el entorno, el estil del Barça, i també crec que ell també va ser molt important en els últims anys. Tiene buena relación con los jugadores que he leído y creo que es la mejor opción. Som una banda del derby bis a Espanya a la Jugaral i...!