Bona nit i benvinguts a Són les Mill. Aquesta nit comencem parlant de literatura i ciutats com fem aquestes últimes setmanes. Ens portem de Tòquio a través de l'escriptor Feroci Muracami. A la secció de música la Victòria ens portarà els concerts d'aquest mes de maig. Començarem pel festival Plaçudicia que es fa aquesta setmana. També ens repassarem altres grans concerts, i també ens presentarà les operacions per aquests dies. A més a més ens presentarà l'últim álbum de Marlango i el debut en català de Pastora. I per acabar ens parlarà del grup Manos de Topo. Ens explicarà una mica la seva trajectòria fins a l'últim disc que van treure el novembre de l'any passat. I per acabar la llei avui ens presentarà el Howard Fuchs, conegut per la seva faceta de productor i director de cinema del Estats Units que ha tingut una vida va tenir una vida molt i molt moguda, no es la perreu. Tot això ara mateix aquí al Són les Mil. Estàs escoltant Són les Mil. I ara ens enganem cap a Tokyo, en aquesta secció de literatura i ciutats. Una ciutat d'Oquio que fascina tots els que hi ha estat per la manera de funcionar, la quantitat de gent que hi ha, per costums diferents als nostres, i per alguns punts en comú amb el món occidental. Tokyo fa temps que s'en presenta com una ciutat moderna, potent, un dels centres financers més importants, i a tots ens el cap sempre la típica imatge de ser els olimí il·luminats, i en general la majoria dels seus edificis, Resulta que no superen els 10 pisos. I avui començarem llegint directament un fragment de la novel·la Tóquio Blus, que va escriure a Jeruc Moracami, ens la llegeix als home socarrats. La memoria és algo extraño. Mientras estuve allí, apenas presté atención al paisaje. No me pareció que tuviera nada de particular y jamás hubiera sospechado que, 18 años después, me acordaría de él hasta en sus pequeños detalles. Sin embargo, ahora, hasta la primera imagen que se prefila en mi memoria, es la de la primera. La memoria es algo extraño. Mientras estuve allí, apenas presté atención al paisaje. No me pareció que tuviera nada de particular y que se prefila en mi memoria es la de aquel prado, el olor de la hierba, el viento gélido, las crestas de las montañas, el ladrido de un perro. Esto es lo primero que recuerdo, con tanta nitidez que tengo la impresión de que, si alargar a la mano, podría ubicarlos uno tras otro con la punta del dedo. Pero este paisaje está desierto, no hay nadie. No es tan a oco ni estoy yo. ¿A dónde hemos ido? Yo pienso, ¿cómo ha podido ocurrir una cosa así? Todo lo que parecía tener más valor, ella, millón de entonces, nuestro mundo. ¿Dónde ha ido a parar? Lo cierto es que ya no recuerdo el rostro de naoco. Conservo un decorado sin personajes. Si sempre vols fer moltes coses, però mai tens prou temps i no saps gaire què triar, escolta, són les mil. T'explicarem coses i et posarem al dia. Justament amb aquesta novel·la és amb la que es va fer més famós, Haruki Murakami, que és una novel·la que va fer més influents a l'actualitat, tant al seu país, a Japó, com a fora. Tokyo Blues va ser una de les primeres obres que va escriure, que va d'espuntar, volíem dir, i la seva fama el va convertir en una veritable estrella al Japó. La història l'explica el seu protagonista, Toru Watanavi, que boca a la novel·la el temps que va passar a Tokyo durant el seu primer any com a estudiant universitari. A través del seu records, que és una noia jove, bonica, també amb una vida emocional molt legitada, i d'altra banda, la Midori, que és més sociable i més animada. I se'n situa el tòquio de finals dels anys 60, en un moment històric en què els estudiants japonèsos, com moltes estudiants de països, estaven involucrats en protestes contra l'ordre establert, i aquestes protestes són el teledefons, en què es desenvolupa aquesta novel·la, dels ulls de Toru i de Midori, d'escriu el moviment estudiantil d'aquella època, també d'altra banda, una mica hipòcrita, segons autor. I atenció, perquè aquesta novel·la té molta banda sonora, té també un transfons literari cinematogràfic, perquè Watanavi, Toru Watanavi, el narrador d'aquesta història, ens explica què llegeix, que escolta quina pel·lícula va veure o què va menjar en diferents capítols del llibre. Són uns trets que ens situen encara més en acció. De fet, el títol original és Norgien But, no és directament Toquiblús, que és justament una cançó dels Beatles, que parla d'un cop en què el cantant el convidem a passar una nit en una cabana rústica, i ell, tota l'estona de l'estona, està esperant el moment, allò del moment adequat, però, al final, l'enfitriona li diu que és l'hora d'anar a dormir. Aquest és el títol Norgien But, d'aquesta cançó dels Beatles, i també és el que dona nom en realitat el títol original d'aquesta novel·la, d'aquest Toquiblús com s'ha traduït a Catalunya i a Espanya. I parlàvem d'obres que llegeix, per exemple, la llegeix de Truman Capote, Scott Fitzger, el Raymond Chandler, també Balzac, Dante, se'ns parla també de Dickens, i sobretot se'ns parla molt de la muntanya màgica de Thomas Mann. M'agrada molt. Ho hem avançat una mica, però tornem-hi. Parlem ara del títol. En japonès, original, no el sabem pronunciar del tot, però seria Noruei no Mori, que és la forma habitual de traduir els japonès a aquest títol. Norgien But, disbergesflown dels Beatles, composta per l'Enorima Carni. I a la novel·la, com dèiem, hi ha diferents al·lusions a aquesta cançó, la preferida del personatge d'Anaoko. I parlem ara una mica de l'estil de Murakavi, l'aficció d'aquest autor japonès. Molts cops, l'estilla de literatura pop, per les autoritats de menys literària japoneses, perquè té un punt humorístic, també té un punt de reflectir sobretot la solitud i el desig de l'amor, l'ància cap a l'amor, d'una manera que ha comogut tan lectors del Japó o tan orientals i també occidentals. I aquesta no és l'única novel·la de fet que ens situa directament en un nom de cançó, sinó que n'hi ha d'altres, per exemple, Dents, Dents, Dents o South of Order, West of Sun. Per tant, la música també té molta influència en tota l'obra de Murakami. I parlem ara dels grans temes que se'ns expliquen. Sobretot en aquest concreta de toqui o blu, se'ns fa parlar de l'escoberta de la sexualitat, però sobretot de la pèrdua, després de la mort d'algú. I en general, com deia, Murakami sempre recorre a la solitud, a les relacions amb els altres, a la melancolia, i se'ns narra més des d'una parent distància, que és el que segurament entusiàvem a molts lectors occidentals, perquè és el que fa una mica diferent de com estem acostumats a tractar les coses, que, possiblement, és aquesta mirada oriental, aquest punt de vista més distanciat. Sentrem-nos ara en Murakami, que ell va néixer a Kyoto, però va viure la major part de la seva juntut, jugant-tut en altra ciutat japonesa, com és Cove. El seu pare era fill d'un sacardalt budista, i la seva mare, filla d'un comerciant d'un sacardalt budista, i tots dos ensenyaven literatura japonesa, per tant, una bona influència, ja, dels seus pares. Ell va estudiar literatura i teatre grecs, és on va conèixer en aquesta universitat la seva dona, l'universat d'Ueseda, a Sud-Ai, i la seva primera feina, el primer lloc on va treballar, va ser una botiga de discos. De fet, és el mateix que fa el seu personatge principal, el turbotanavi, a Tokio Blues. I fins i tot abans de acabar els seus estudis, Murakami va obrir el bar de jazz Peter Cut a Tokio, que va estar obert des del 1974 i fins al 82. I tant són Toklobus, Tokio Blues, perquè no hem dit el principi, però la novel·la ja fa molt de temps, que va ser escrita, va ser l'any 86, és a dir, que fa 26 anys, i amb la norma èxit, aquesta novel·la, que ha arribat molt més tard, s'ha fet famosa en els últims 5 anys, va abandonar Japó per viure Europa i Amèrica. Va tornar, però, a Japó l'any 95, després del terratrèmol de Kobe, que és on va passar la seva infància, com diem, i, per tant, ell es va tornar-hi, va escriure sobre aquestes qüestions. També va passar després una llarga temporada als Estats Units. Justament a Estats Units també ha escrit algunes de les seves obres més conegudes, de l'ocell que dona corda al món, o també al sud de la frontera. I ara parlem de la ciutat directament, perquè Tokyo Blues, l'acció passa al tòquio del final dels anys 60, un moment històric en què, com deien, els estudiants japonèsos, com molts altres estudiants, però d'altres països, són involucrats en protestes contra l'ordre establert, unes protestes que, com deien, una mica són l'escenari, on se situa aquesta acció de Tokyo Blues, però que es mira no des d'una mirada mitificada, ni tampoc, doncs, èpica, no va gens per aquí, sinó que també se'ns posa sobre la taula aquesta idea que hi hagi un punt d'infantilisme i il·lusió, i una mica, també, dipocresia, com ens ho planteja Murakami. I, com a punts final, recorda també altres obres conegudes de Murakami, com son el meu amor esputnic o cap calaplatge, també molt ben rebudes i, fins i tot, també after dark. Recordem també que l'any passat s'equivava el Premi Internacional de Catalunya, perquè és un dels autors més coneguts i més valorats del Japó, aquí a casa nostra. Doncs avui hem conegut el Tokyo de Murakami, en aquesta fecció de llibres i ciutats. I don't know what you're gonna take me, I'm too sick to show. Cine, exposicions, música, llibres a qualitat. Cada setmana, noves propostes. Aquí, són les mil. Doncs ara és hora de parlar de música, per això sabrem com cada nit cada nit junts a la Victòria, bona nit, Victòria. Hola, bona nit, cada nit? Potser no. No ben bé, potser sí. Si algú t'escolta cada nit a través del podcast... No s'ho ha posat en un loop. Doncs parlem de concerts, com que de principi de més, això sí. Ens portes una mica de repàs i màig és un més potent amb el que fa a concerts. Ues, ues, ues, la veritat és que diguéssim que ja en donarem cap als propers mesos que seran encara més potents si puc repassir-ho. Sí, l'estiu, normalment, és quan és més fort. I viuen passidets de música amb el que això comporta. Concerts, festivals, de tot. Exacte. Comencem, si et sembla. Aquestes són tots els que podrem veure properament amb altra gent, per això, no? Sí. Ells són els Antonia Font, que estaran en aquesta cisena... Estic igual. Estic igual que la Léa. La Léa no n'ha parlat, Victòria. No hem hagut comprovat. No, ho diem perquè diem que els microfons... O en por en entenc. En tot cas, dir-vos que als propers 10, 11 i 12, d'aquest mes, de qui res, es celebrarà la cisena edició del festival Plaça Odissea, que es fa al Maribac, no? Bàsicament és un festival d'aquests gratuïts que fan l'aire lliure, s'agraeixen molt amb ambiència, amb força familiar. I entre altres tindrem els que sonen per aquí, els Antonia Font, els Klausen Kinski, Nudo Zurdo, Manos de Topto... i uns quants grups més. Repartits entre els 3 dies, 10, 11 i 12. La veritat és que jo no he tingut oportunitat d'anar-hi mai, i potser n'hi faco, perquè em sembla una bona... Home, sí, no, els grups que venen. Quin dia és, això, exactament? Doncs 10 dies, si no m'equivoco, i d'endres, sí. Aquest dia, aquesta setmana. Molt bé. Així que és una bona opció. I si el temps acompanya, encara és. A veure. Doncs aquest és el primer de propostes que ens portes. Portes coses bastant variades, per això, avui. Perquè és el que diem sempre. Són 2.000, no ens agrada enfocar-nos... Encarallar-nos. Exacte, enfocar-nos més en un estil. I... Això, això. Jo no sé si algú se'n recordi i li agrada, però en tot cas, jo us anuncio, que també li jous, si no us ve de gust, festival, plaça, o no, és que t'aprop. Podeu passar-nos per la paraula de la música, ni més, ni menys. Sonarà aquesta noia que s'entien per aquí. Ana Torroja, ella, dona. Aléa, sí, dona. Ens presentarà un dels seus últims treballs. El solitari, evidentment, no és mecano. I les tenim això, la paraula de la música, li jous. Sí, li jous. Aquesta veu per això, molt de mecano, encara. Moltíssim, bé. Sí, ens atabagaré, Victòria. O si prefereixes anar a aquesta altra proposta. Aquesta altra, a fer-ho això. Li costa entrar en matèria, eh. Vols que algú la reconegui? Ah, sí. També incomfosible, de fet. Inconfosible, però... d'aquí ens acarrem molt més fàcils. Jo parlo malament, apropiatat, perquè em sembla que d'aquí dins. Ell és Manolo García, i el titlem també aquest i jo us actuen al teatre Coliseum, i deixem dir-te que no serà l'última actuació, perquè també l'endemà el divendres hi serà, i la setmana que ve, el dia 23 també hi serà. I el 25, el paraula. Per tant, 4 dades dades senyalades. Coliseum, que està fent milions de concerts, no, ara? Vull dir que està bé, que la propietà en aquell espai. Exacte. Està revivint, dir-s'hi, de part més musical. I molt recomanable d'aquí. No sabia que t'agradava, no, Victòria? Sí. He descobert una cosa nova, avui. Sí, sí, sí, em sembla que no, perquè sempre parlo d'indispops, rops, doncs sí, també m'agradava una música espanyola, i ell sempre m'ha recordat molt l'estiu, de fet. El del descobrirem molt. Doncs de quins anem a un altre tipus d'agost? Molt bé. ...que no quiero querer más, vuelvo el mar, en un bote de aguarras... Doncs sí. Aquest agosto estimat de Maga, aquest grup nacional, que el tindrem el dia 12, si ho estic sapta, a la sala Ramon Romeusa, perquè ens avigueu una estroba i ja cornellen. Molt bé. I la veritat és que pot ser una bona opció, ja que ens presentaran nous temes, i bé, sempre és un bruit. Sí, m'imagino que no faltarà aquest agosto estimat. Molt bé, més cosetes. Un altre estil, eh? Sí. Una banda més que ja consegrada, ells són els turtuars, i els tindrem el setmana que ve, el dia 17, a la Polo. La veritat és que també és una proposta interessant per a tots aquells que alguna veu que els coneixeu bé. És un grup forts interessant, perquè són molt eclectics, podríem dir, una mica de tot. I, si no, una bona recomanació també en la sala Polo. Anem cap a un altre d'aquests classes. Això t'anava a dir, perquè aquest dia, aquest mateix dia, és important saber que l'Estadi Olímpic parla de la competència a l'apunt. I és que tenim el Gran, tenim Bruce Springsteen, i la seva banda, Millor Pacalli, pica Sony. Tot i que per les cares que fem, tampoc ens encanta. Jo el vaig anar a veure per la feina d'ocasió. 4 anys en sent la del cap nou, allò que em feia gràcia. A mi mare, sembla que m'ha dit gràcia, però el que passa ara ja és com que fa la sensació aquesta que suposo que fa discurs nous, però que el que fa que sigui gran, ara, segurament, molts fans em pegaran i que em surti d'aquí, i ara gent esperava la porta, però que el que fa que sigui gran és tot el seu passat, i cançons com aquesta que sona, però no tant, potser els últims anys, almenys, amb l'estrit band. Va venir a Barcelona i va perdre el seu company. És veritat que això es nota molt. No sé, segueix un plim i va anant moltíssim, és a dir, que jo suposo que si algú no l'ha vist mai i t'interès, val la pena, perquè ell em pla el escenari i es mou moltíssim. És un show, de fet, tot. És un espectacle. Recordar-vos que fa una doble cohesió, és a dir, el 17, i també el demà, el 18 de maig, en l'estat d'Olympi. I diria que no queden entrades, però bé, no volia caure fort, perquè potser el fet de la actuació no ho hagués seguit gaire. Sé que es va emborrar de venta fa molt temps, molt mesos, i les primeres localitats, les bones, es van esbutar. I bé, acabarem ja aquest mes. L'inici d'un dels festivals ja més que mítics de la necessitat, i és que el 30 de maig comença el primer mera saun. Ens tocava més de cara al juny, i, de fet, esperem fer una mica de crònica. A veure, però bé, ja tenim aquest darrere dia de maig. No és la religió ordre, no? Tenim 31. Sí. O sigui, el 30 és dijous, em sembla, no? No, dimecres, que és quan comencen aquells concerts gratuïts. Exacte. I aquest, a Wilco, el sentirem dijous, 31. Victòria, no sé si has pensat anar algun dia al primer mera saun. I al primer mera saun? Estem considerats. Però Déu n'hi do, els preus. Sí, fan pensant. Doncs d'aquí passem a les recomanacions o les notícies, no? D'alguna manera. Sí, dos preus pinc d'allades de notícies que van corrent per la xarxa. I avui parlem d'un grup, també, mira que n'hi ha de notícies, però m'ha cridat l'atenció perquè no n'hem parlat gaire d'aquest grup. Són els Marlango. Vam parlar just abans que marxessis a Praga, quan acaben de treure l'album anterior aquest, en sembla. Bé, doncs... Però vol dir que et fa temps, però vull dir que estan allà. Vull dir que és un grup que ens agrada, que no és d'aquells grups que diguis, m'agradaria de tant festival o inclús té forces detractors, deixem dir-te. Sí, és veritat. Per aquesta doble faceta de la Leonor Warling. A mi m'agrada molt, eh? És una bona actriu, bueno, us agrada més o menys. I a nivell vocal, doncs tinc una bona veu per ser cantant. I ara, com serà el seu, Victòria, que ho deia recordar juntes? Perdó, per fer aquesta veu interna. El Palau de música. Sí, sí, molts anys. És veritat, no sé quin presentàvem, de fet, no me'n recordo jo. I a ser l'anterior, l'automàtic, no sé, fa temps, fa molt de temps. Sí, sí, sí. La gent és igual. Tornant al present, anunciar-vos que ha sortit fa pocs dies el mercat de reàlbum de Marlango, que, bàsicament, està encapçalat pel duet, com ja ho comentàvem, de la Leonor Warling i Alexandre Pelaio, i dir-vos que és el seu debut amb... amb l'engua castellana. Es diu un dia extraordinari. I... la veritat és que totes les cançons són en castellà, són en castellà. No sé si és bonic, és bé. Jo et diria que continuaran amb aquest to de... bueno, amb la temàtica molt de... de amor i desamor. Molt intimista, si es pot dir així. Les lletres, certament, ben trobades, tot i que algunes, doncs... Bé, podrà agradar... Com tot, de fet. És una mica amb la línia dins, eh? Però bé, amb castellà, davant molta guitarra, això, molt... algunes bastant acústiques. I bé, la veritat és que la veu, si t'agrada, t'agradarà el disc. Si t'agrada la veu de ella. És cert que, si hi ha la primera, no t'ha entrat, perquè això sí que ho té, els seus treballs, és el cinc, eh? I el cinc, bueno, es mantenen. No hi ha una evolució, un canvi, d'aquí, molt radical. Però bé, des d'aquí el recomanem, i deixem dir-te que sí que recordava, de fet, que els tenim... els tenim divendres, eh? El Palau de la Música. Sí, sí, sí. Per tant, és això que diem que no és un grup de festival, a nivell massiu, però sí que tenen... Sí que tenen el seu públic, a nivell més íntim, i sobretot, sí que fa de teatre. Allò que a vegades comentem aquí, que, ostres, tal grup, potser ens bastrà, el teatre... Doncs, diríem, a Marlango, és força dient. I deixem dir que el Palau d'Eunidor, eh? Sí, sí. A punt d'en Amunt, sí. El Palabres Mayoris. I d'aquí passem a un altre grup, no? Una punt més ràpid, eh? Sí. Jafon Zies també, un altre grup, en aquest cas, d'aquí, a Barcelona. A Barcelona. Explica'ns qui són, Victòria. Sí, perquè la Llea, per exemple, que no sap qui són, està mirant. Doncs sí, és pastora. No tenim en aquests primers acords la veu de l'Obertran, sinó ara. Ens costa. Sí, ara els altres sí, arriba. La veritat és que se'ns fa estrany. Jo volia comentar-ho també pel fet de dir... Què ens espera? I per què, a vegades, com va de bat, una mica de plantejar per què alguns grups... També podríem dir per què Marlango canvia. Però, una mica, m'has dit també per dir... Alguns grups que els hi pot funcionar més. D'altres... Ho posem en dubte. Sí, però que s'ho havíem donat i després s'ha d'acabar. Doncs mira, jo prefereixo pastora en català. Hi ha gent que em demanés que ho fa fatal. I potser no ens donem tant, però vull dir que també és veritat. També és una mica la combinació... també musicalment, de melodies, és a dir, el ritme. No sé si te'n recordes que a pastora ja tenia una cançó que es deia Paísatges Marins, sinó que ho complau, planetes marins, perdó. I és molt dolça, és com una petita cançó de braçol. I la veritat és que és molt... Bé, és agradable d'escoltar. Què passa, que potser les cares canvien amb uns sons, potser, més dents, més valables, perquè com ells mateixos manifesten, ja els agrada, eh, que anar cap a aquest ritme... I ja es demostra, eh, amb els soners àlus, que ja van més cap a aquests sons. Molt bé. I ara ha sortit, ja, aquest primer senzill, i l'album es tirarà un altre Galàxia. Suposo que en pocs dies, sinó mesos, doncs ja els esbalarà la reis de cançons i podrem obrir-nos. És una més novetat. I tot jo ja començo, un nou viatge a la Terra. Però... I d'aquí ens en anem a altres coses, no? Marlengua ja està, eh. Adéu, adéu, adéu. Fins una altra. El grup de la setmana... Si ens quedem en aquesta recomanació final i de la setmana, és un territori estatal. Bé, més que estatal, deixa'm dir-te, perdó, eh. Practifico. Un territori comptal. Comarcal. Comtal. Ciutat. Ah, ciutat comtal. Ciutat comtal. Puja, puja. Construyes tu atarrut, contestas al polo sur, parece que no eres tu, seré el último en enterarme. I ja estem davant d'un grup contropartit. Si més no, amb quant a la crítica, hi haurà qui li agradi molt, i hi haurà qui no pugui ni suportar aquesta veu. Un senyor amoravi, en general. Però precisament no n'havíem parlat mai, potser perquè jo pensava que el meu entorn no m'agrada gaire. No m'agrada, ho sé, és el que l'únic. Però he pensat que era una bona ocasió per parlar-ne. Ells són els Manos de Topo. Si més no, la història és curiosa, i per això també és interessant explicar-ho. És un quartet d'aquí, per ser-ne. Bàsicament la veu, ja l'encapçala, perdó, Miguel Ángel Blanca. I, bàsicament, dir-vos que era un grup que va començar allò que passa molts, no? Entraunim, seguida persones que han trobat per circumstàncies X, i comencem a fer el que ens agraden. En aquest cas, amb aquesta veu com trencada, molt peculiar i molt reconeixible, sempre fent cançons des del pop i el rock, però sempre amb una pamàtica absolutament romàntica. De fet, és com una paròdia de la cançó romàntica, i amb moltes dosis d'ironia. Moltes dosis d'ironia, absolutament. I dir-vos que la formació es va crear el 2003, va treure el seu primer treball... Aquell mateix any han obert hortopedies... Perdó, no aquell mateix any, sinó quatre anys després. Vull dir que no ho ha anat tan ràpid, la cosa. El que sí que van anar fent és anar oferint com molts grups concerts a nivells ales petites, van moure molt la música a nivell internet. El May Space va ser una gran plataforma de dançament. I el 2007 va arribar el seu primer àlbum de debut, aquest Hortopedies Bonites. I dos anys després, el que van anomenar el primer era Mejor. I aquest darrer any, el novembre, a finals d'any, de fet, per això em volia parlar, va sortir aquest escapar com l'Anticiclón. I aquí pot dir, és més de l'OMISMO... Bé, sona. Però és que sempre juguen, deixant a banda aquesta veu, perquè és veritat, si no tindrà la veu, ja no escoltes la lletra. Però és que la lletra, bueno, tenen gràcia. Això és que són ingeniosos. Deixem també comentar, a tothom, més de recordatori, que si us agradava la sèrie que oferia televisió a Catalunya, Tenta res, l'arroscovat, s'ho anarà perquè ells eren la veu. Cançala que torna. M'agradaria comentar. Estranya, un fill, això. Sembla que sí, sembla que sí. Ja fa temps que va sortir la notícia a la xarxa. I bé, dir-us que estan darrere la escogràfica que els portes sones, i en aquest darrer àlbum ha participat també de New Raymond a la producció. Vull dir que la veritat és que és cosa recomanable. I ja que parlàvem al principi de la secció, perdó, de concerts, recordar-vos que els tindrem aquesta setmana aquí, tocant el Festival Plàssic Audició. En gratuïtament, per tant. És una bona ocasió per a tots aquells que estigui ocupant. I pels que penseu que no val la pena per veure'ls en directe, i potser us en repenseu. Quina cosa volies acomiadar-te? Ho marxarem amb una clàssica, que és el cartero d'aquest Ortopèdies Bonites. I del primer de tot. Curiós en un nom d'aquest album, Ortopèdies Bonites. Sí. Doncs gràcies, Victòria, i molt bona nit, fins ara. Si no te llevas bien con las cometas, te cura cuando te crecieron las tetas, porque se miem en las primeras som. Dime que sigues de cubierta de rodemón, y si necesito amor de ver en radiador, porque no quiero estar contigo si es enterrado en el balón. Si sempre vols fer moltes coses, però mai tens prou temps, i no saps gaire què triar, escolta, són les mil. T'explicarem coses i et posarem al dia. Ja ho veieu. Avui al programa comencem parlant d'aquesta acció de ciutats i literatura i comencem parlant de Tòquio a través de Muracami. de Tokyo Blues i d'altres novel·les d'aquest escriptor japonès que té tanta volada, sembla, al món occidental, també. A la secció de música, avui amb qui ens trobem més de maig, la Victòria ens planteja ens explicarà quins concerts que no ens hem de perdre d'aquest mes i trobarem, per exemple, Antoni Afon, Manos de Topo, Nodazur, Donator Roja, Manolo Garcia, Bruce Springsteen, i també, doncs, parlarem una mica del Primavera Sound. I pel que faràs notícies, ens parlarà de l'últim album de Marlango i del debut en català de Pastora. I atenció perquè avui ens explicarà la història de Manos de Topo, aquest grup que té tants tractors com Fans Absoluts. I la llei a la secció de personatges ens presentarà en Howard Fuchs, que és un dels grans clàssics cinematogràfics del cinema clàssic de Hollywood, que ha tingut un amic, una vida bastant, bastant moguda. Tot això ara mateix aquí, els són les mil. I aquesta sintonia ens indica que és el moment de parlar amb la Lleera de Nui. Bona nit, Llea. Bona nit, Carme. Per parlar d'un personatge, avui ens posem cinematogràfics. Sí. El personatge d'aquesta setmana és Howard Huych, multimilionari, empresari, inversionista, enginyer autodidacte, aviador, filàntrup, i, com has dit-t'ho, productor i director de cinema dels Estats Units. Comencem bastant alegres, doncs, avui. Sí, aquesta secció. Howard Huych, la música que ho escoltarem avui, és de la banda sonora de la pel·lícula que li vam fer, del biòpic. Howard Huych va néixer a Humble, Texas, el 24 de desembre de 1905, que anem fa més de 100 anys, i va morir el 5 d'abril de 1976, també, a Houston. Com ja hem dit, va ser un magnat, aviador i enginyer espadonidenc. Des de la seva infantesa, en Howard Huych, somiava amb ser pilot, productor de cinema i golfista, i, excepte en el fet de ser golfista, va tenir èxit en tota la resta. Somiava una cosa i va acabar sent-ho. Va destacar, en gran manera, com aviador, com enginyer aeronàutic, difícil d'anar. Aeronàutic. Productor de cinema i empresari. Va ser famós per les seves fites a l'aire, i per haver construït avions com el Huych H-U i l'hi d'avió H-4 Hércules. Els seus assoliments, com a industrial i com a productor a Hollywood, van ser molt importants. D'altra banda, les seves excentricitats manies i el seu comportament llenàtic en general, van ser motivats en gran mesura per patir un toc, que és un trastor obsessiu compulsiu. Potser alguns dels ullens o vosaltres heu vist la pel·lícula El aviador, dirigida per Martin Scorsese, i protagonitzada per l'Inaudi Di Caprio. Està basat en l'Inaudi Di Caprio fa de Howard Huych. Escolteu-me una escena. ¡All you preachers who delight in penning the dance! Voy a intentar ser sincero con ustedes. Mi reputación se ha visto dañada, así que pongamos las cartas boca arriba. Senador Briuster, si no si hubiera usted excedido tanto, si no me hubiera usted marcado con el hierro, yo habría aceptado encajar un papuleo en esta orgía de publicidad que he organizado. Me habría cruzado de brazos y aguantado algunos insultos, simplemente porque... no soy más que un particular, mientras que usted es senador, con toda clase de poderes. Pero creo que este puñetero circo ha ido ya muy lejos. Ya hay suficiente... Usted me ha llamado mentiroso en toda la prensa. Usted me ha llamado mentiroso ladrón y especulador. El testigo debe resrenar sus comentarios. ¿Por qué no cuenta la verdad por una vez? ¿Por qué no cuenta que esta investigación en realidad se originó en el instante en que la Tua decidió volar a Europa? En el instante en que la Tua invadió lo que Juan Tripp considera juyo? No sé, señor Hughes. Let me tell you there are a lot of features of the dance they carry. Doncs, si tu ens alea aquesta escena, il·lustra una batalla política i legal que Howard Hughes, aquí sentia amb l'anordi de Caprio, que estava molt alterat. Doncs Howard Hughes va mantenir amb una disputa amb l'aerolínia norteamericana Pan Am, que tenia el monopoli i disposava de la designació legal per realitzar exclusivament els vols transatlàtics als Estats Units. Finalment va acabar amb aquesta legislació, en Howard Hughes, permetent l'inici d'operacions a l'àrea de la seva pròpia línia, Àrea Transworld Islands, mitjançant els seus avions, es va aconseguir poder fer-hi vols intercontinentals, que fins a les hores només ho tenia una empresa, i era allò que estava bloquejat, per un aspecte molt amb lleis, i aquí va aconseguir trencar-ho. Ja veieu que és una persona activa. Sí. Però tornem a la seva infantesa. El seu pare, en Howard Robert Hughes, va ser un industrial, que va patentar la Broca Tricono, que ha permitit escapar pors de petroli abans inaccessibles. Per tant, va ser molt important. El 1908 va fundar la Hughes Tool Company, per comerciar precisament aquest invent, en Howard, de ben jove, als 16 anys, ja va baratar el negoci. Per tant, va començar a tenir ja força diners. La mare, l'Alem Hughes, va influenciar i sobrepotegia en Howard, arribant al punt d'allar-lo de tots els germans ambientals. L'obsessiva mare mantenia els rituals victorians, pel que fa a la cuida de la salut dels fills. Repassava exhaustivament el cos despullat del nen, fent èmfasi en dents, orelles, genitals, colzes i genolls. També li comproveva les deposicions. Per favor. Cada dia fragava el seu fill amb un sabó de lleixiu a fons. Leixiu, home. Clar, i davant de qualsevol síntoma de febre o malestar, va ser l'hora que fos. Així, doncs, Carme, no és d'estranyar que patís toc, com ja hem dit abans, el transtor, obsessiu compulsiu, que va ser el seu viacrucis tota la seva vida. Els 11 anys va construir en Howard la primera misora de ràdio, que hi va haver a Houston. Atenció, amb 11 anys. Amb ella va aconseguir comunicar-se amb els vaixells, que surcaven les aigües del golf de Mèxic. Ell recollia i grava molts missatges, i fins i tot va encertar a interpretar que els sons, que, per cert, va prendre en una sola nit. Per favor. Sí, als 12 anys va apareixer també fotografiat al diari local, sent el primer noi de Houston en tenir una bicicleta motoritzada, que ell mateix havia construït. Atenció, doncs. Per ser victòria, musicalment, el sents? Sí, sí. És sofós? Sí, sí. Per la banda sonora de l'aviador. O està pensant, plant sense dir res. És un confusible. Total. Quan tenia 17 anys, la seva mare va morir per unes complicacions d'un embaràs, i aquest fet va marcar profundament a Howard, que ja estava, com ja hem dit, molt unit, fins i tot massa. Mentre... Amb menys de dos anys, també, el seu pare va morir d'un atac d'acord. Per tant, amb 18 anys i pico, en Howard va quedar orfa de pares. Això el va afectar moltíssim. De fet, diuen que les morts i les seves pròpies fòbies van impulsar que, hiuts, en 50, creés un laboratori d'investigació mèdica sense ànims de lucre. Per voluntat del seu pare, com ja hem dit abans, en Howard va quedar el 75% de la seva multimilionària en aquells moments fortuna. Tot això pel petroli. Que més incluïa les quantitats generades per la perforació de llegiments de petroli. Poc després de la mort de la seva pare, va ingressar al Rais Institute of Technology de Houston, a la universitat. Però no hi va durar molt. El 25 va deixar a la universitat i es va casar amb la Ella Rais. Junts van abandonar Houston i es van traslladar a Hollywood, on Howard esperava produir pel·lícules. Com ja hem dit, també va ser producte de pel·lícules. Molt aviat, però el matrimoni va entrar en crisi. Entre d'altres motius, per les dures condicions de vida domèstica, que en Howard imposava la seva dona. Es diu... Clar, aquí hi entra... Va haver-hi moltes rumors i coses, no? Es diu que en Hughes va mantenir la seva dona a Rais, aïllada a casa durant algunes setmanes, fins a provocar-li atacs de pànic i claustrofòbia. Sí. Finalment, però ella va tornar a Houston i va demanar irredonciablement el divorci. Amb la nova Isabel... No ho sé, no em sorprèn gaire. Sí, era veritat. Parten per l'endell, ara, d'en Howard. Sí, que, com suposo que hi hauré una veient a puçar-hi, a perdonar molt bona presència i intel·ligència, una personalitat atreient. Tot i això tenia tendència a voler autorrecluir-se. Acostumava entusias a marça més a més ràpidament per un projecte, i abordar-lo amb una intensitat sorprenent, i després ho oblidava tot. Ja, se'n desfeia. En Hughes patia, com hi ha dit el transitor, obsessiu compulsiu, el qual mai es va arribar a tractar adequadament. Clar, això li va suposar molts problemes. Pel que fa a la seva vida privada, moltes dones van ser tretes per la seva fortuna i la seva personalitat, i va estar relacionada amb nombreuses dames de Hollywood dels anys 30 i 40. Però al cap d'un temps, en Hughes s'avorria d'elles, i alhora més sovint, també, elles s'avorrien de les seves manies. Per tant, no li duraven gaire les relacions. Va haver-hi dos films estrenats a Hollywood, el 1927, Everywood Disacting, i To Arabian Nights, que van ser exits de taquilla, li van anar molt bé en el món del cinema, va triomfar, va obtenir més diners. Va arribar a ser, ja he dit, multimillionari, i tenia molts diners. En aquestes pel·lícules es van nominar els premis de l'acadèmia, els Oscars, o sigui que era un home molt conegut a Hollywood. Com ja he dit, després del seu primer divorci en Hughes, va passar molt temps amb grans estrelles de cinema, oferim matrimoni a moltes d'elles, però que li va dir que sí, i fins i tot a qui li va dir que ella va refusar-ho, va ser la Catherine Hepworth. Qui més endavant va ser la seva millor amiga. Bon gust. Doncs mira, et diré algun dels seus romansos. Basta amb David Davis, Rita Hayward, Gent Cierny, Abba Garner, Olivia de Halibán, Ivonne de Carlo, Jean Geren, Katting Grayson, Ginger Rogers. Era guapo, o era que era molt atreient, realment? Era molt atreient, tenia molts diners, i... Digue'm-ne que no era molt lleig, no? Tenia planta, sí. Bueno, clar, és aquelles imatges de les hores que potser... Sí, tenia una certa planta. A més, a més, de tot aquestes conquistes, hi ha constància que Howard contractava joveníssimes starlets, o sigui, aspirants actriu, a les que formava, i gairebé recluïa, per poder tenir-les sota el seu estricte domini. S'ha arribat en Cinoaca, tenia noies ficades en apartaments per tot el país. No hi ha una nova, tenia una noia. Per al Millionari Huge, els diners eren un mitjà per comprar el que no podia obtenir pels seus propis mèrits personals. De fet, són seves les famoses frases que el retraten en aquest aspecte, allò de jo puc comprar a tots els homes del món, i després la de tothom té el seu preu. El seu? Mira. Tothom té el seu preu. En Hughes, com tu has dit ara, va gastar normes xifres de diners per les consoles dels seus comptables en regals per les seves amants. Clar, qui no volia, no? Està amb ell. També va gastar amb luxoses festes i sovorns diversos, i així, com ja he dit, aconseguiria comprar voluntats i cosos. Els diners, mira, ho fan. Les seves tussis i la seva falta dels crúpuls, com a home de negocis, queden clares en veure com aconseguir evitar els impostos, també. En els primers anys de la seva companyia aeronàutica, el Hughes Aircraft, fundada al 1962, va intentar sense èxit traslladar l'empresa de Califòrnia Navada, on els impostos eren més baixos. Al final, al 1953, va donar tots els seus actius, tots els seus diners, al seu propi institut de recerca mèrica, que ja hem dit que havia fundat, perquè, clar, com que era una entitat excepte de pagament d'impostos, el seu sencerim de lucre, això feia aquells, s'estalvies molts diners, s'ho sabia tot. Després, encara que va viure a casa seva a Califòrnia durant molts anys, en un moment donat, es va donar que podia viure en hotels, per no haver de declarar el fisc per la seva residència. Per tant, el que va fer va ser anar vivint a diferents hotels, tot i això, a ell, va canviar, de manera que qualsevol persona que estigués com a mínim 180 dies en un estat havia de pagar impostos, i llavors el que va fer és que s'estava a menys de 180 dies als estats, i anava canviant d'hotel i d'estat, i així no pagava el fisco. Mira, era intel·ligent, eh? Era intel·ligent, però ja era en pla... Clar, que va fer ser serat. Bueno, com tants altres, segurament. Un altre exemple, ja, amb aquest, acabarem de com reduir impostos, era que els directius de les seves empreses no percivien grans sou, no rebien uns grans sou, perdó, mentre llegessin el càrrec, perquè sinó eren molts impostos, i llavors el seu pla consistia que un cop deixessin la companyia en huts, feia declaracions públiques crítiques i ofensives, crítiques i ofensives cap a ells, que feien ells, els demanaven judicialment per difamació, i aleshores ell, evidentment, sempre perdia els judicis, i els pagava d'aquesta manera els milions que els devia. Estalviant el mateix nombre en impostos, és a dir, no era el mateix. Pagar una... Ara no em surt el nom. Una indemnització que ve de pagar els impostos de directes, no? D'una subvenció, no, de quan te'n vas, quan et acomiaden. Una... el finiquito, com si diguéssim. Exacte. Per tant, el que feia era sempre això, els difamava, hi havia un judici que de tot un teatre, perquè ja estava tot apamat, però aquesta manera s'estalviava més diners. Doncs agrada. No, no gaire. Durant tota la seva vida, en Howard Hughes també, evidentment, va ser un entusiasta de l'aviació, es diu que va volar per primera vegada als 14 anys, encara que això no està confirmat, del que no hi ha dubtes que va ser un intèrpic pilot i un gran industrial del sector. A més, la seva intel·ligència i el seu interès per l'aviació i la mecànica va ser l'enginyer aeronàutic de forma autodidacta. Atenció, eh? Dominant profons i amplis aspectes en la construcció edicent d'Aeronaus. Va fundar l'acompanyar Hughes Highcraft, com ja hem dit, i va fixar records mundials pilotant els seus avions. La seva màquina tecnològicament més rellevant va ser el Hughes H1. I, fins i tot, té un record el 13 de setembre de 1936. 1935 va arribar als 566 km hores, que a les hores el record estava en 505. Pilotant ell. Era un home que ho feia tot ell, ho managava ell i ho veig. No ho deixava amb altres mans. Managava tot ell, directament, no? Totes les coses? Sí, sí. No sé si tenia gaire amics. No ho crec. Era molt... Es recluia molt. Ell volia les coses que l'interessava. I de la seva infantesa, segurament. Sí, sí, sí. Es veuen que sí. El jove amagnat va rebre molts premis com a pilot i moltes medalles, fins i tot la medallador del Congrés, amb el reconeixement dels èxits en la ciència de l'aviació. I va aconseguir un gran reconeixement al país dels Estats Units, i fins i tot al món. Molt, molt conegut. No obstant això, segons el New York Times, no es va molestar anar a buscar una de les medalles a la medalla del Congrés i li van enviar per correu. El president Truman, eh? Clarament. Jo no vaig a buscar la medalla. Sí. El 7 de juliol de 1946, en qui ets va patir un gravíssim accident a Los Angeles, que va ser un dels seus avions, l'avió Spia XF-11. Atenció, 11. I va impactar contra 3 cases i el seu dipòsit de combustible va explotar. En Xiuig, molt malferit, va aconseguir sortir de la cabina, però va patir greus cremades, i de fet, bueno... i greus lesions internes, múltiples factures, la clavícula, costelles, i cremades de tercer grau per tot el cos. Va tenir seqüeles tota la vida, la resta de la vida, i de fet, a partir de les hores, i que li va tapar les cicatrius del llavi superior. Tot i això, perquè vegis també com era aquest home. A l'hospital, en Xiuig, tenia el cos destrossat, però la ment tan lúcida que va cridar els seus enginyers perquè li facin un llit a mida, perquè el disseny que tenia no li agradava. Seguint les indicacions tècniques, li van posar un sistema hidráulic, manejat per 30 motors elèctrics, que li permetia justar llit prement diversos botons. És a dir, Carme, va crear el modern llit d'hospital. Sí. Que curiós, eh? Sí, sí, que fort. A finals dels anys 50, en Howard Hughes va desenvolupar diverses clàssics, símptomes d'habilitants del transport obsessiu que tenia, i ja va començar... Ara no apareixen mitjans, totalment tancar-se a casa, i ja no estava gens bé. I el que va ser un dels homes més vistos d'Amèrica va desaparèixer totalment de la vida pública. Encara que els tabloides van continuar informant sobre el seu comportament i la seva destinació. És que era un home que sortia molt als mitjans, molt polèmic. No m'estranya. Però va morir el 5 d'abril de 1976, als 70 anys, mentre era traslladat precisament en avió cap a l'hospital metodista de Houston. Sí, no saben si va morir ja amb ple vol o com va anar, però el fet és que quan va arribar ja no va durar, ja no va morir. Una vida ben curiosa de Howard Hughes. Sí, i un breu resum, encara que hagi sigut una mica llarg, però és que el home ens hem fet una idea. Mireu-vos la pel·lícula. És l'aviador, no?Sí. Ara fa venir ganes de...A més, a la veritat. L'Einòrdia de Capri ho fa molt bé. S'ha denominat, em sembla, l'Òscar i tot. Però bé, hi ha de tot, com tu està molt farsit. I la vida d'aquest home està molt farsita d'invents, perquè era tan polèmic i tal de tot. Però bé, un home amb una vida...Intensa. Intensa. Però amb aquest personatge el que fem és anar-nos acomiadant. Per tant, donem unes gràcies a la Lé i a la Victòria, també. Molt bona nit, Victòria.Bona nit. Bona nit. Us ha parlat Carme Verdovi, tornarem la setmana que ve. Més coses, recordeu que ara el podcast és automàtic, i, per tant, si no ens podeu sentir a l'hora en directe, qualsevol dia en qualsevol moment, els trobareu tots els programes a través del web d'Entrall de Desveu. Esperem si aconseguir la setmana que ve que vagi molt bé. Bona nit i bona setmana.