L'hora d'avui t'ho llupo. Passa sovint que esperem autobusos i llavors van plens i ens fa mandra pujar-hi. Que posem explotatives imenses en nits concretes i després ja ho sabem, que les coses van com van, i que tot depèn de factors que no sempre controlem i que la solució a totes les nostres posts poques vegades es resol només amb una nit eterna i prou. I així també passa que esperem la primavera com qui desitja totes les coses bones que han de venir aquest any, les que havien promès per aquest dany i que l'hivern sempre costa més de aconseguir, ha de venir a la primavera. I ens passem els dies freds reclamant el sol, la mania curta i els vespre llars, i llavors cada any passa igual. Sense voler, quarts de nou és de dia, però la temperatura encara no ens convents per fer ser-ho a les terrasses d'aquesta hora, i estem més cansats del que és normal. Alguns parlen de son, d'altres de nostàlgia o obstèmia primaveral, i n'hi ha que diuen que tots són romanços, que fins fa poc reclamàvem primaveres i un cop la tenim, no sabem què fer-ne. Però no es veiem bé això, tranquils, que això només és el principi, que els dies grisos d'abril no els portem gaire bé, potser és veritat, però que som plenament conscients que això només acaba de començar i que la primavera està bàsicament per viure-la, per allargar els dies, les nits i totes les coses bones que encara ens han de passar. Perquè sí, potser ara no ho sembla, però passaran. Per això està la primavera al bon temps i sobretot el sentit de l'humor bona nit i benvinguts a Són les Mil. Aquesta nit parlarem de l'Ondres i tenim Hortby en aquesta secció que, per regem ciutat i literatura, avui també molt vinculat amb la música i parlarem de la capital britànica a través d'una de les novel·les més conegudes d'aquest autor, que és alta fidelitat. La Victòria ens portarà als concerts del que queda d'aquest mes, parlarà de grups, per tant, com The Wave Pictures, com Antonia Font, Nacho Humbert, Amics de les Arts o Off-Montréal. I també ens parlarà de novetats referents a l'Of-of-Lesbian, a Edward i també a Lady Gaga. A més a més, acabarà recomanant-nos a la Maika Makopski, que acaba de presentar disc a Barcelona. I avui, l'Alea ens parlarà de la secció de personatges de Carlo Maria Michelangelo Brosi Nicola, que és conegut com a Farinelli, un famós cantant italià que va ser el castrat i més famós de fet del segle XVIII. Tot això ara mateix aquí, als Ones Mil. Sina, concerts, exposicions, teatre, el personatge, l'hora del somnis, també són les mil. Me da la impresión de que, si pones la música i los libros, posiblemente y el cine y el teatro y las cosas que tienen sentimiento y que te hacen sentir en el centro de tu ser, no podrás aclarar ni en broma tu vida amorosa. No podrás pensar en esa vida amorosa como quien pensa en el producto acabado. Tendrás que pasarte la vida dándole caña, tendrás que mantenerla viva y revuelta. A lo mejor es que todos vivimos la vida a una intensidad excesivamente alta, al menos los que nos pasamos el día entero observiendo cosas de alta carga emocional. Y es consecuencia lógica que no podamos sentirnos meramente contentos. Tenemos que ser infelices o si no vivir en éxtasis, en un estado de completa felicidad. Y esos estados son difíciles de alcanzar dentro de una relación de pareja sólida y estable. Está visto, los discos me han ayudado a enarmorarme, sin duda. Oigo un tema nuevo, con un cambio de acorde que me derrite las entrañas. Y sin darme ni cuenta ando buscando a una chica. Y antes, de que me dé cuenta, la he encontrado. Doncs a través d'aquest fragment, avui parlem, com dèiem, abans de Londres i d'alta fidelitat, una novel·la de Nick Hornby, una novel·la britànica que va escriure aquest autor l'any 95. El protagonista és en Rock Fleming, un noi que és molt apassionat de la música pop i que té una botiga de discos a Londres, però que només ven discos que ell li agrada. A més a més, treballa en Dick i el Darrie, que també acaben sent dos nois amb qui s'entén. No són potser bé amics seus, però comparteixen una mica l'efició per la música o l'obsessió per la música. I, per tant, també s'acaben explicant les seves vides. El punt de partida d'aquesta novel·la és el moment en què la nòvia d'aquest noi, la Laura, ha decidit deixar-lo, perquè ell és incapàs de comprometre de manera seriosa, i ell per això es troba desesperat i no sap massa com sortir-se. A partir d'aquí intenta fer reflexió sobre com ha acabat vivint com viu i com pot recuperar la Laura. I, a partir d'aquí, també es posa en contacte amb les seves antigues noies, descobrint quins record tenen elles d'ell. Tot plegat, sobretot, amb molt sentit de l'humor. Per tant, en Londres, que ens presenta aquesta novel·la, sobretot, a través de la música, cosa que lliga bastant amb la capital britànica. De quina època ens parla? Doncs ens parla, sobretot, a Londres dels anys 90, perquè se situa a l'any 95 directament, que passa que també fa molts sals en el temps, perquè ens parla d'aquestes antigues noies, i llavors, igualment, encara que ens sembla que el 95 és a prop, ens parla d'una pel·lícula on hi ha discos que s'ets i que és normal treballant una botiga de discos, tot i que potser no hi ha costum, hi ha entre ningú. La ciutat, a més a més, com que sempre s'ha mercat, per tenir un ambient musical que condiciona només al país, sinó que també influïix a Europa, doncs, per exemple, amb els vítils de Kiro, molts altres grups que han mercat tendències, acaba influint directament també en aquesta novel·la. Sobretot, doncs, la música influïix a Nick Hornby i influïix, per tant, al Londres, que ens presenta Nick Hornby. I, per tant, de quina música? Doncs ens parla de bastanta varietat, perquè, de fet, apareixen cantants com Roses Prints, Dink, Marvin Gaye, per tant, doncs més coneguts per tothom, però, també, doncs, Nell Young o Aretha Franklin, i d'altra banda, doncs, també ens va presentant, potser, algunes cores que el mateix autor considera, doncs, com més rarezes. I en quines quines ho planteja, Nick Hornby? Doncs el que fa aquest autor és, sobretot, parlar molt de música i posar-hi molta ironia en aquests temes de històries d'amor, és a dir, una mica també en la línia d'aquestes cançons pop, en què, sobretot, parla de cançons d'amor, però sense que tingui tot plegat, gaire transcendència. I sobretot, una de les gràcies és que fa moltes llistes. Llavors, ell no ens planteja llibres dels seus cinc llibres preferits, les cinc millors pel·lícules en versió original subtidulada, les cinc millors pel·lícules americanes, etcètera, etcètera, i també, doncs, molt vinculat amb les cançons. Per exemple, una de les curioses és la música que ell vol posar al seu funeral, doncs, s'apareixen també cinc cançons que ell tria, perquè sonessin en un hipotètic funeral, una idea, doncs, que potser a tothom algun dia li passa pel cap, ell, directament, ho plasma en aquestes llistes. I què és, Nick Horby, l'autor? Doncs és un autor, un escriptor britànic, que justament demà, 17 d'abril, fa anys, és un autor de l'any 57, i és professor de literatura anglèsa, però que s'ha especialitat, doncs, també, amb escriptes moltes novel·les, també assajos vinculats amb tot el tema de la música, sempre, doncs, en les seves novel·les, relació amb les dues coses. La més coneguda, segurament, és aquesta, el teu fidelitat, però també, entre altres, que han tingut força a èxit, com Fiebren les Grades, un gran xico en Picado, que aquí el programa el hem vian prat alguna vegada, amb la Irene o l'últim, aquest Júlid desnuda, que ha tingut, doncs, també, força bona rebuda. A més, també, és guionista, i, per exemple, ha escrit el millor guió de... Ai, el millor guió, el guió d'An Education, que va estar nominat, justament, com a premi, el millor guió original. I, com a curiositat, resulta que va escriure la lletra i va portar la CAB, en aquest apunt, de barrejar la literatura i la música, en una cançó que l'estitula... Smoke your leader, smoke and drink, your leader, drink, de el grup Pumplemus, que, diguem, que és el apunt curiós que sempre es destaca de la bibliografia musical, Dani Hornby. Però per del llibre també hi ha una versió cinematogràfica. Sí que segurament doncs és la que també va acabar de fer una mica més famosa aquest llibre, o de donar-li una mica més de sal. La pel·lícula és de l'any 2000, i estava interpretada per John Kiusack, que crec que interpretava, més a més, o aconseguia transmetre bastant el que la novel·la ja... i ens explicava, d'alguna manera, sentim com era aquest trailer. ¿Qué ha parecido antes? La música o la miseria. Se preocupan porque los niños juegan con armas, o ven vídeos violentos, por si les domina una especie de cultura de la violencia, y les da igual que los niños escuchen miles y digo miles de canciones sobre sufrimiento, rechazo, pérdida, miseria y dolor. ¿Escuchaban música pop porque estaba deprimido? ¿O estaba deprimido por escuchar música pop? Doncs justament aquesta sentència amb què acaba aquest trailer, aquesta pregunta d'escoltar la música pop perquè estava deprimit, o s'acaba deprimint per escoltar la música, una mica aquest plantejament d'aquí és abans l'Ogola Gallina, és el que també va repetint enllà d'aquesta novel·la, aquesta alta fidelitat, Nick Hornby, a través d'aquest personatge d'en Rob, que busca d'una mica el seu lloc a Londres, aquests Londres també tan musicals. I avui ens aconseguirem amb un altre fragment d'aquesta novel·la, potser no tan referent a la música i a tot plegat, sinó a aquesta manera de plantejar-se en Rob les relacions. Hay hombres que llaman y hombres que no llaman. Y yo preferiría ser de estos últimos. Son los hombres como es debido. Esa clase de hombres que las mujeres tienen en mente cuando suspiran por nosotros. Es un estereotipo seguro, sólido y carente de significado. El tío hace como que todo le importa un pimiento, que cuando lo abandonan, a lo mejor se pasa un par de noches sentado a solas en el pa, y luego sigue como si tal cosa sus asuntos, aunque tal vez a la siguiente pondrá menos confianza que antes. Al menos tiene bien claro que no ha quedado como un gilipollas y tampoco le ha dado mucho susto a nadie. Cine, exposicions, música, llibres, actualitat... Cada setmana, noves propostes. Aquí, són les millors. La notícia en priqui. Per tant, doncs, aquestes intoníents indicat que és moment de canviar de tema i de parlar d'un any que es pot fer per fer-ho. La notícia en priqui. La notícia en priqui. Per tant, doncs, aquestes intoníents indicat que és un moment de canviar de tema i de parlar d'un any que es pot fer-ho. I per tant, doncs, ens expliques avui una qüestió curiosa en temps de crisi, no? Sí. És una cambrera dels Estats Units de Minnesota que tenia molts problemes econòmics i, curiósament, ha rebut una propina per fer-ho. És una qüestió curiosa en temps de crisi. És una qüestió curiosa en temps de crisi. És una qüestió curiosa en temps de crisi. Curiósament, ha rebut una propina de 12.000 dòlars. Que sinada. Aquesta cambrera, amb el seu sou, va penes d'arribar a mantenir cada mes els seus cinc fills. I algú que coneixia les seves... El seu... No em surt la paraula. Sí, diguem-ne que no arribava al final de mes. Va dir que coneixia que et passava penúries, exacte. Va deixar la caixa una propina aproximada d'un 12.000 dòlars. Aquesta és la versió de la cambrera, aquest regal. Però la policia sospita diverses coses. Entre elles, que els diners poden ser d'uns narpotraficants, que van voler destorcer d'ell, per aquest motiu la policia va requisar els diners, i després de veure que no tenia cap relació amb activitats il·lícites, l'han tornat. A la policia, que és la cambrera, un client del restaurant li va dir que li deixava una caixa amb menjar, i després de veure que hi havia els 12.000 dòlars, però això de policia no acaba de creure-s'ho. I han estat investigant si pertenia a algunes de les màfies que hi havia per allà i si tenia a veure amb les drogues, però no han pogut seguir el camí dels diners, i, per tant, l'han hagut de tornar. A més a més, com que les autoritats, diguem-ne, a la premsa de la localitat, se'n va s'avantar, va sortir la notícia de donar dones, amb problemes econòmics, s'ha fet molt rebombori i la policia ha preferit tornar els diners, i fer com si fos un miracle, que és el que diu ella. És un miracle. Sí, 12.000 dòlars. Sí, li diuen que l'ajuden molt a poder... Bastant, segurament. T'ha peforats. Però bé, és curiós, això. No crec que sigui aigua clara. Li han apregut 12.000 dòlars. Fixa't-ho. Doncs gràcies, Alia, perquè tapo un curiós de la setmana i fins ara. Fins ara. Si sempre vols fer moltes coses, però mai tens prou temps i no saps gaire què triar, escolta, són les mil. T'explicarem coses i et posarem al dia? Bona nit, Victòria. Bona nit. Avui tenim una mica de repàs de diferents concerts, que es fan durant aquest mes d'abril. És que queden. Exacte, sí, perquè estem a la meitat de mes. Per tant, comencem parlant d'aquest grup. I comencem parlant d'aquest grup. Som els de White Pitchers. Doncs sí, aquest grup, amb el cantant que té aquesta veu tan característica, està a punt de trencar-se. Doncs els tenim demà, concretament, a la sala KGB a Barcelona. Tocaran a les 4 de 12. I ens presenten aquest últim treball, que han titulat Beer in the Breakers. I la veritat és que sona molt bé. I suposo que mai els diuen en directe, però diria que no han de... Fa bona pinta. Exacte, no han de dessogar, sinó tot el contrari. Què us trobareu, doncs, això? Tots aquests sons molt de guitarra, molt recordant una mica aquests violin fems, mítics, també molt, sobretot per la veu, potser, també, molt trencada. I bé, suposo que ens oferiran un bon directe, així que... Que s'ho sentien formar per el seu primer álbum. I aquest sí que és de Long Black Cats. These ribbons and sections of hair... Per dir-hi, que sona una mica... manté aquestes característiques que s'acomentàvem. Sí, la veritat és que té pinta que ens oferiran un bon directe. Així que sí, això. Si voleu un pla musical... Aixintre, setmanes... Potser una bona... una bona opció. I d'aquí passem a un altre estil. Continuem. No és nou, tampoc. Això s'anava a dir. Segur que més que d'altre, ja els haurà pogut veure, si més no presenten aquest darrer álbum, els són els Antoni Afon. I els tenim també al final de setmana, el dia 20, a l'auditori de Sant Cugat. A més a més, això no és un plaça de pobles. No és senyor auditori. I suposo que oferiran, doncs, això. Un directe que sonarà molt i molt bé. I, a més a més, amb el Talune Nachomber, que també n'hem parlat alguna vegada, que no és un acústic de... o no, acústic, amb banda. Que deuen estar acabant d'anar a l'Antonio Afon, suposo. Ara és un any que van començar. De fet, hem de comentar que el concert està dins del marc del festival de guitarra, que és la 23ª edició, i la vida descofereix en un ventall de concerts molt interessants. Per si... No, no dic que justament Antoni Afon, que també toca final de mes, que és el 3C, i que és gratuït. És un divendres 27 o 28 d'abril, és a dir, d'aquí uns dies. I m'ha sorprès encara que hi haguessin entrades, i fa dies que van sortir la venda, i a la disposició dels socis, toquen, clar, toquen Antoni Afon, Pastora i algun altre grup a resmetar-se. Ah, molt bé. No, però ja quina hora. Jo no et disposo perquè sabia que no hi podria anar. En principi no ho veig ni mirar, exacte. Però diria deu ser quarta nova, no? Sí, sembla. No val vespre nit. És un altre estil, perquè ho vas matar, però mira, veure'ls gratuïtament, doncs està bé. Sí, és totalment interessant. Bé, doncs no volia despistar-te la secció. Continuem doncs... No, però... Recordem per això el dia de Sant Cugat, Antoni Afon i Xombert? Sí, el dia 20. Vendres, auditoria Sant Cugat, Antoni Afon i amb el de l'Oner, Natxombert. I d'aquí passem una novetat? M'equivoco. També un grup d'aquí, els amics de les arts. Aquests sí que estan començant gires, justament. Exacte, això t'anava a comentar. Ens presenten aquestes espècies per catalogar, i suposo que evidentment tocaran d'altres ja més que consegrats, si podem dir-ho així, com aquell famós Jean Luc, i es tindrem a Barcelona també... Bé, també com els primers. Que el Antoni és Sant Cugat, perdó. Al Teatre Coliseum. I també està dins del Mart Festival de Guitarra. Creptures concerts que es fan en aquesta època, deia que sí dins d'aquest concepte. Sí, sí. De fet, continuen també al maig, uns quants... I en tenim també la setmana passada, la Cristina Ramving. En tot cas, això, el dijous 26, el Teatre Coliseum, amics de les arts, presentant aquestes espècies per catalogar. I acabem aquestes rapes per concerts, parlant d'un altre grup, d'una cellulla una mica d'aquests que comentava mare. Sí, marxem Amèrica. Aquests que sonaran... Sonats of Montréal, principi una mica psicodèl·lic. Esperàvem un vocal. Sí, correcte. Els de Montréal estaran al final de mes, el dia 29, a la Sala Polo, oferint-nos també aquest últim álbum, que han titulat Paral·lític Stalks. I venen també molta força a presentar-nos aquestes darreres cançons, que s'ha de dir que són una mica més fosques... Sí, no? Sí, més dents i sí. O d'entrar en context. Exacte, jo suposo que ens oferiran també un directe tan interessant, i per tots aquells que ens siguin fans, o si en realment tinguin ganes de descobrir-los en directe, els anirem des d'aquí. Recordem la Sala Polo, el dia 29. Aquí entrem una mica més en matèria, ens ha costat, però bé, els fans suposo que sabran apreciar-ho. I d'aquí, ara sí que deixem estar els concerts de moment, i passem a parlar d'una novetat. Una veu fàcil de reconèixer? Sí, molt fàcil de reconèixer-ho. Són fans i hem seguit la trajectòria d'aquí, de Teres Catalanes. Ells són els Love of Lesbians, amb l'estat de Sant Ibalmes. I és que han tornat. Fa molt pocs dies que ens han introduït 3 noves cançons, ja les podeu trobar a la xarxa. La s'ha previst el seu de reàlbum per aquest dia 23, el proper Dia de Sant Jordi. Però sembla que s'allargarà una mica, en faran allò, a Finanteta, fins al 22 de maig. Ui, Déu n'hi do, va ser pel Melany amb els primers concerts que faran. Això de la mà dira, jo crec que sí. Sí, perquè de fet, està prevista una gira força extensa a nivell nacional, i de fet ja tenim algunes confirmacions a nivell. Que veiem fa unes setmanes, Popart, Pestalada de la Fada... Moltes les sales, etcètera. I bé, de moment tenim aquests 3 senzils. No sabem si... Tots 3 se'ls han senzils. En el cas, ens han anunciat 3 cançons. Aquests, los seres únicos. Sí, aquests són el de fons. I el hambre invisible. I el guaions, que és una mica més lentet, més tipus balada, no? Sí, més balada, sí, sí. I bé, de moment la cosa promet. I volem que ens espera a nivell d'album. Doncs... Estarem atents. Exactament. Aquesta dansa sí que em recorda a les últimes que no ens havíem sentit d'ells. Aquest estil així més... El menys l'últim album era una mica més nostàlgic, com si diguéssim. Sí, sí, podríem dir. A totes les maneres, de moment, les 3 que hem sentit són bastant amb la línia. Exacte. Doncs d'aquí passem a més novetats d'altres àlbums nous. I du. 2 La natural, la natural, la natural. És M.Ward i t'he reconegut abans d'entrar, que no havia escoltat cap cançó de l'últim disc, només 30 segons, però ja tinc ganes de sentir-lo sencer. Doncs sí, sí, efectivament, aquest senyor, M.Ward, conegut pràcticament com M.Ward, torna a la escena musical a nivell independent d'ell, perquè deixem dir que aquest senyor de unidor, amb els grups que participa, destaca, per exemple, aquest xi enquim, amb qui fa duet amb la superconeguda i guapa, es ruïd de Chanel, no sé si us ho veu així, no? Per cert, ha participat també en alguna cançó d'aquest darrer album d'en M.Ward, i ell, per exemple, també, un altre projecte que em portes, aquest monster folk, que també hi s'ha de dir amb tots els treballs que ell hi és, doncs, bueno, brilla, diguéssim, que està molt bé. En aquest cas, com a to on és vital, ens presenta aquest darrer album, el Wasted Land Companion, i ara sentíem de fons el senzill, que és el primitit gel, un segon projecte pacífic, primitit gel, aquesta, amb força, força, diguéssim, malgrat la redundància, potent, però s'ha de dir que la resta de cançons també mantenen aquest to, doncs així, molt folk, molt d'ell, molt íntim, amb la guitarra, i la veritat és que... doncs, ens sembla força interessant. He comentat també que és un album que ell ha anat crevant a partir de la gira que ha anat fent, o sigui, s'ha tingut diverses localitzacions, Londres després algun espai a Estats Units, i això li ha permès tenir col·laboracions de la talla del John Perish, per exemple, algun integrant també de Sonic Youth, i hi ha una mica, pel que ell ha anat llegint, una mica així a la xarxa, les primeres opinions, aquesta controversia d'una banda està molt bé, que hagi pogut tenir participacions, de l'altra, hi ha persona... Bueno, hi ha qui diu que es nota que el fet de que no s'hagi gravat tot de cop en un lloc, en el positiu, una que diu bé. En tot cas, el recomanem des d'aquí, que és un treball interessant, i fer un darrer punt, i és que el tindrem aquí al nostre país, a Espanya, el tenim al festival Azkena, si ho dic bé. El mes de juny a Vitoria. Va ser on no hi passen? No, no. Va venir primer a veure l'any passat. Sí, la feia 3 anys que hi heu tret l'últim disc. O sigui, si hem d'esperar 3 anys més... De menjar a Vitoria. És molt bonic. Exacte. Va dir que anàvem a Vitoria. I a veure altres grups... Doncs ja en parlem, també, a aquest festival. Ja l'havíem parlat, però... Doncs bé, ens quedem amb aquest nou álbum. Una portada també interessant, o sigui que... Sí, sí, ah, i per cert, dir-vos que també fa una versió d'una cançó que es diu Adiós Muchachos. Va ser Força Coneu de Carlos Gardel, i que també l'Uisams no m'havia fet una versió. Un moment, tal. Ell ha titulat I Get Ideas. De fet, l'Uisams també era amb aquest títol. No ha reproduït el títol original de Gardel. Però si més no està bé l'adaptació. Són així. En la versió. Doncs deixem ja l'Emward, tot i que estaríem parlant més estona d'ell per parlar d'altres novetats bastant diferents. I també en la versió. És molt important. Veu també infosible. Sé que t'agrada molt, Victoria. Ja hem dit... Varies vegades, simplement, ho remarco, que estem oberts a tots els estils. I ens agrada, si més no, parlar dels aconteixements que ens vindran a qui apropet, en aquest cas a Barcelona, encara que no siguem tot això, totalment seguidors, que ens parlarem de la diva, si la podem considerar així, i aquí és Seudo diva, i que s'ha quedat a mig camí. És una mica icona, una mica gay, si ho podem dir-ho així. En tot cas, Lady Gaga. Lady Gaga la tenim aquí a l'octubre, el proper dia 6, al Palau Sant Jordi, i les entrades surten a la venda a aquest mateix dijous. Per tant, si vulgui veure'm, ja sap, ja sap què li espera. Més coseta, doncs, que tindrà a Catalunya els britànics de Darkness, i Lady Starlight. I bé, sembla que farà... Doncs segons ha dit, ella mateixa serà un show complert, que hi haurà una mica d'Electro, metal, pop, i dins d'allò t'ho coopera. No ho té millor? Sí, el tema de l'escena, la posada en escena, doncs serà força espectacular. I curiós, eh? Doncs passem, finalment, a la recomanació d'aquesta setmana. Sempre acabes destacant-nos un grup final abans de marxar. Perdó, la Léa m'estava liant. T'ha passat d'una nota, l'hi he vist? Sí, i no eres liant. Fora de Léa. Però això també hi ha blanc. Per tant, passen directament a Maika McCopskin. Acabem, acabem. Així de primeres no s'anomena, malament? No, he de dir que... bueno, hi ha una mica d'evolució, si podem dir-ho així. Aquesta noia té un breu repàs d'on surt. És jove, un joveníssima, del 83. Ella és espanyola, tòtica ve de sentències de Macedònia i una barreja d'Andalusia. I es va criar a Mallorca. D'altra banda, dic que em va començar a moure-me al món de la música ja quan era bastant joveneta, des dels 14 anys, amb concursos, bastant en contacte amb jurats que venien ja del món de discogràfiques, com Sony Music, membres de la revista Rock the Lux. Vull dir, ja va començar fent una mica els seus primers fases d'Aven joveneta, i ja va ser a l'edat dels 2000, que ja va venir Barcelona, i va gravar el seu primer album, aquest Crow Audio. Perdó, no sé si ho pronuncio bé. En tot cas, dic que després de Barcelona, va acabar-hi també entre la ciutat de Nova York i aquí, Barcelona, i va sortir el seu segon album. I no va ser fins al tercer, que ja parlem de l'any 2009, que va arribar aquest èxit internacional amb el seu album Humonium, Mike Makowski. I a partir d'aquí, bé, diguéssim que sí, ja ha començat a fer gires, i aquests són gent fins i tot que... bueno, per deixar-se, evidentment, corren moltes opinions, i igualaven o no l'equalaven, però sí que inspiraven, amb aquests sons de PJ Harvey, perquè sí que, en el most algun registres, una mica més foscos, també en sons fins a l'àlbums, ara amb aquesta cançó que sentíem, que és el de reàlbum, del que ens presenta amb aquesta gira d'aquest any, es diu Thank You For The Boots, dido de l'àlbum, i veiem que aquesta cançó que ens la sentíem, potser més animada, més... No s'havia d'animada, però sí, d'anar més a buscar els sons, potser més un pop... En tot cas, una veu... una veu interessant, musicalment també... està molt bé, i la vam tenir aquí a Barcelona aquest darrer cap de setmana. Doncs... I de moment la tindrem, també, per altres... Per on era fer el gira, de festivals... Sí, a Cornellà, per exemple, a finals de mes, tocarà també el maig a Girona, a la Garriga, per tant, si teniu ganes de veure-la, també tenim oportunitat, encara. Doncs marxem amb una de les cançons d'aquest últim àlbum, que es titula Colcat, per tancar aquesta secció musical d'avui. Gràcies, Victòria. Fins ara, bona nit. ...spaghetti on the key... The audience is screaming, the hippies are dancing, In electrical rants, But the cool cat playing the piano Is burning in the back, Play with rhythm, Playing a music tune, It's a terracolise. Cool cat playing the piano. Ow, wow! I playin' the piano, oh, wow. It's finished with light. It's finished with light. It's the key on the key. I playin' the piano, I playin' the piano, I playin' the piano, I playin' the light, Hot mozzarella sticks. You should have seen me playin' the lights up with the maniac stands. I playin' the piano, playin' the piano. També són les mil, a Twitter i Facebook. I playin' the lights up with the maniac stands. Aquesta sintonia ens implica que és un moment de celebrat. De nou, a la Llea, bona nit. Hola, bona nit. Ara parlarem d'un personatge que es fa així avui. Entrem en matèria. Aquesta setmana el personatge és Carlo Maria Michelangelo Brosi Nicola, més conegut com Farinelli. Un reconegut cantant italià, que va ser el castrat i més famós del segle XVIII, se li suposa una extensió vocal de 3,4 octaves. És moltíssim, no? És una barbaritat. Sí. Sentim. Una? Sí, sí. Perquè ho sabem, però sí, no? Clar, de fons, s'han agafat música d'acompanyament, i és ell, sí. Bueno, ell, un imitador. Exacte, per la part de la pel·lícula. Potser podrem sentir ara ell. No, serà algú que fa la diversió en seves. Bé, en tot cas, explica'ns qui era. Sí. Se'l coneix com el castrat més famós de la història, m'ha destacat per la seva exquisita veu i les seves grans contribucions a la música de sena i de l'església. A veure, posem una mica, explica'm una mica, tot i que se suposa que hi ha el nom on dic, no? Un castrat és un cantant masculí, el que se li retiren, se li extirpen els òrgans sexuals, els testicles, durant la seva infantesa, per tal de conservar la seva veu aguda. Això li permetia, com he dit, conservar la veu aguda, interpretar l'esperança suprana i contral, que són les veus característiques dels papers femenins. S'ho feien els homes. La institució clasíàstica consellava la pràctica de la castració d'aquells escolands cantants que tenien destacades aptituds musicals i les famílies sacrificaven els atributs dels seus fills a canvi d'una estabilitat laboral. Déu-n'hi-do. Pràctica curiosa. Pràctica brutal, jo crec, però bé. Sí. Carlo Brosi, va néixer... És que té el seu nom, Carlo Brosi, va néixer a Andria Nàpols el 24 de gener en 1705, per això dic que no és ell, que fa una mica que està mort. I va ser ell mateix qui es va batejar amb el nom artístic de Farinelli, agafant el cognom de la rica família napolitana, que va adoptar i protegia ocupant-se dels seus estudis. Carlo va néixer dins d'una família de la baixa noblesa. El seu pare Salvatore era compositor i mestre de capella a la catedral de la ciutat i va ser ell el pare qui va ser el primer responsable de la seva educació musical, el que li va iniciar. El pare hauria hagut de ser el que decidís castrar o no el seu fill Farinelli, però va morir d'una forma prematura. Per tant, es creu que tot això fa molts anys, és el que s'ha d'escrivint i estudiant. Es creu que el seu germà, el germà, el Farinelli Ricard, en català, en mitel·lià... Ricard, Ricard. Va ser qui ho va autoritzar, creient... creient que d'aquesta manera Farinelli triomferia i, a més, també per poder obtenir uns diners, perquè, com ja he dit, la família sense el pare ha de ser una mica ben parlant. És que potser... Perdó. No, no, és fort. Farinelli va ser castrat quan només era un nen, per aconseguir tenir veu de soprar, no? No era tenor en contra del que generalment es creu. Com heu pogut comprovar? Es diu que va ser castrat per qüestions mèdiques a causa d'un accident que va patir amb un cavall. Era una pràctica penalitzada. Tot i això es continuava d'una terme. Bravo. Però per evitar represàlia s'utilitzava l'excusa de les raons mèdiques per dur la terme. Aquí han dit que va patir un accident amb el cavall, no. Era per això, per evitar que les autoritats... els pernessin molt, no? Els pernessin molt. Exacte. D'aquesta manera, si deien que era per raons mèdiques, es convertirien aquests casos de castració. El més normal era que els familiars portessin els nens a l'operació amb el convenciment que així es convertirien en grans cantants. Molts nens provenien de familiars pobres del camp, sobretot de la zona de nàpols, d'on era també Farinelli, on l'esperança de vida no arribava més allà dels 30 anys. Si el nen tenia dots pel camp, aconseguiria un reconeixement. I en canvi, les aptituds vocals no arribaven al nivell exigit davant de tanta oferta. Si les castrats s'ordenaven sacerdots i acabaven els cors de les esglésies. Per tant, seguint l'agessa tradició familiar, van enviar Farinelli a un conservatori, un cop castrat. Jo he llegit una part d'una biografia novel·lada de Farinelli on s'explicava el moment de la castració i tots els problemes, un amic seu que també el va encastrar. Ho va passar tan malament que fins al punt que es va suïcidar i Farinelli veia el tema de la castració. Pensa que eren nens que això els deixaven que no sabien ben bé què eren. Ells no se sentien ni homes ni... És que és brutal. És curiós per dir-ho així, suavament. Perquè no sabem dir que quan se'ns parla de tot això... Per dir-hi en el desig tot. Llavors ell les veu que... La novel·la biografia aquesta deia que ell estava molt preocupada. No seré un home, però tampoc sóc una dona, però que sóc. Em treuen la virilitat. I tenia això un amic que li va dir, no et deixis que t'ho facin, i ell li van fer. I això era el que es va suïcidar i tal. Eren nens que venien molt condicionats per la família, però no abans, com amb tot. Vull dir, tu n'eixies i ja et decidien el futur. Però bé, en aquest cas li van decidir el futur al Farinelli. Diuen que va estar molt cantar, però bé. No sé fins a quin punt. Diuen que això va estar molt mentalment. Va tenir molts problemes per assimilar el que li va fer. Sí. Ell va ser enviat a un conservatori en el qual exercitava la seva veu i prenia lliçons de composició i d'improvització. I d'aquí que Farinelli personalitzés les peces que li donaven composades, tenia molt el do de la improvisació. Sota la instrucció de Nicolà Portbora, Farinelli va adquirir una gran bellesa a la veu i és a fer famós al sud d'Itàlia. El 1722 va realitzar la seva primera aparició a Roma amb l'òpera Eument, composta pel seu mestre, en Portbora. I Farinelli va despertar un gran entusiasme amb aquella obra. Va triomfar. A les obres, regularment, com li he dit, tenia papers de dones. Com, per exemple, el paper de L'Aida, a l'obra de Nicolà Portbora, que també el va fer. No hi havia, en aquell moment, dones cantants. Ho feien els castrats, per això els volien, també. Durant els anys següents va visitar els detes més prestigiosos d'Europa. Va cantar Viena, Milà, Venècia, Múnic, Londres, París, Versalles, entre d'altres. A Golania va conèixer Antonio Bernacchi, que el va ajudar molt durant la seva instrucció, recorre a totes aquestes ciutats, i això també és d'Itàlia, amb molta fama i èxit. I va estar-se també 3 anys a Londres, on l'entonació de la seva veu va arribar al màxim nivell de poresa. I, tot seguit, després d'aquests 3 anys, va decidir marxar cap a França per cantar davant del rei... del rei Lluís, que tot... Quim, quim, perdona, tata, avui estem. Després d'això, després de cantar pel rei, va, al 1737, va viatjar cap a Victòria... En sentim. Va viatjar al 1737 cap a Espanya. Per ajudar el rei Felip V, recordem-lo, a superar recordem-lo qui era Felip V. Qui era? Home, 1114. És el culpable de que siguem on som. Doncs mira, aquest home diu que tenia una depressió. Pobre. Va viatjar per ajudar-lo, Farinelli. Ja dic, ell només tenia pensat quedar-se uns mesos, que cada finalment 25 anys. Qui va fer, doncs, tots aquests anys a l'acord de Felip V? Sí. A veure, què va fer ella? La reina, la dona de Felip V, va utilitzar la seva veu per curar el rei Felip de la seva bogeria melancòlica, li deien. I va funcionar. Estava tan agradada a Farinelli que el va nominar primer ministre. Però Farinelli era prou savi i modès, com per utilitzar aquest poder d'una manera força discreta. Es diu que ell seguia l'acord perquè estava enamorat d'una noia de la noblesa, de la qual només se'n coneixen les inicials, S i L. Sil. Durant aquests anys el que feia el cantant era, cada dia a la nit, cantar les mateixes cançons al rei. Es tracta o diuen que és una de les primeres notícies de la musicoterapia. No peniesse això. Poc després de... Exacte, ell repetia les cançons i em suposo que feia diverses tonalitats, el que fos i va fer efecte, el rei, es va curar. Però bé, poc després del rei, finalment va morir i va anar al Sandil Poder, Ferran Sisè, i Farinelli va ser nominat en aquell moment director dels teatres de Madrid i ara en Juev. Se li va otorgar el rang a més de cavaller, el 1750, i se'l va condecurar amb la creu de Calatrava. Quantes coses, no sabia què era tant. Era molt famós. Ell va utilitzar el seu poder a l'acord per Ferran, perquè establís l'òpera italiana. Cuida-ho. Realment veiem que ell vivia per l'òpera i la música i que no tenia més aspiracions, sinó que tenia l'únicament força a coses. Quan Carles III va succeir a Ferran Sisè, Ferinelli encara estava allà, a causa de les diferències polítiques que tenia aquest rei amb Ferinelli, va decidir marxar. I es va retirar a Olònia amb tota la fortuna que havia obtingut, i allà va passar els seus últims dies en Pietro Metastasio. Que va morir un amic seu. Que va morir pocs mesos després aquell, justament ell va morir el 15 de juliol de 1782. Van viure uns ajuntets i va morir ell. El seu patrimoni incluia diuen regals de la reialesa i veus els instruments musicals com un violí extradivari. Doncs un patrimoni potent. Sí, i tant. És que els castrati estaven molt ben pagats, però molt. No n'hi havia gaire. És com un actor de cinema d'ara d'aquests de Hollywood que li paguen exacte, no n'hi havia tant. Era difícil arribar fins aquí i si triomfaves i els reis... Se'ls repartien, el volien, els reclamaven. Ell va tenir un gran patrimoni i va morir allà a Bologna. I el 1998, ara ja fa pocs anys, es va constituir el centre d'Estudis Farinelli amb el propòsit de recordar la figura del castrat que va viure i morir a la ciutat. Entre les iniciatives organitzades pel centre va destacar la restauració de la tomba de Farinelli l'any 2000 i l'exhumació i trasllat de les seves restes a la cartuja de Bologna l'any 2006. La viola premse mundial del món de la música. Farinelli no només va cantar, sinó que, a més a més, també tocava instruments de teclat i la viola de more. I també, ocasionalment, componia. De fet, va escriure el text i la música d'una peça que es deia Adéu, a Londres, i una àrea per a Fernand Sisè i alguna sonata també per a Orga. Tenia talent, no? Tenia talent per a el va explotar. I res, doncs, recordar aquesta figura, les ha fet molt famosa arrel també d'una pel·lícula, que és el tros que hem posat al principi, que es deia Farinelli i Castrato. La música que sona a tothom és de la persona ara. Exacte, és del 1994. La portada jo la me'n recordava. És una mena que sembla una màscara, fins i tot i és la seva cara, com està representant una òpera. Sí, aquell... Però bé, en aquesta pel·lícula era representar com un estrella del rock barroca, i la veritat és que no apareixien gaire esbritats sobre la seva vida. Clar, era molt... El personatge Farinelli, un castrati, però que en realitat... Un record de la veritat. Sí, m'ha recordat molt això. El presenta com si fos la gran estrella del rock, i tampoc era això. Però bé, no està de més veure-la, simplement, per la música. I res, doncs... fins aquí el castrati. Moltes gràcies, Elia, per presentar-nos una setmana més. Un personatge curiós d'aquesta manera, doncs arribem, ara sí, al final d'aquests sonles mil d'avui. Per tant, doncs... tornarem, com sempre, la setmana que ve. Moltes gràcies, Victòria, Elia. Us ha parlat Carme Verdoi. I ja us sabeu, doncs, que a partir d'ara ens trobem d'escàrrega directa a través del web de Raja d'Esvern. Aquesta setmana, per tant, no caldrà que us descargueu el programa a través del blog. Ja us avisarem allà mateix, però... Sabeu que és molt més fàcil, i podeu tenir tots els sonles mil allà, d'una manera senzilla i pràctica. Per tant, ens renovem i no morim. Moltes gràcies i adéu bona nit.