20 anys del Bisbat de Sant Feliu: pastoral prematrimonial, teologia moral i esperit del Vaticà II amb mossèn Gaspar Mora

Les àvies i els avis són sàvies i savis. No deixis que ells ni les seves històries caiguin en l'oblit. Festa de Bici sense Edat. En Bici sense Edat és una iniciativa solidària que busca combatre la soledat entre els més grans. La soledat és el major problema amb el que s'han d'enfrontar les persones d'edat avançada. I depèn de tu, que ho facin sols. Sortides amb bicicleta per al municipi amb la gent gran. Acompanya'ls a veure el poble on es van criar. Dóna'ls vida, que et tornin a sentir el vent a la cara. Et necessiten. I tu a ells, també. Des de Bici sense Edat, et necessitem. Festa voluntari. Més informació al portal justsolidari.cat o en bicisenseedat.cat amb la col·laboració de l'Ajuntament de Sant Just d'Esvern. Ara escoltes Ràdio d'Esvern Sintonitzes, ràdio d'Esvern, la ràdio de Sant Just veus de la parròquia. Veus de la parròquia Programa formatiu i informatiu de la parròquia dels Sants Just i Pastor de Sant Just d'Esvern. Avui, veus de la parròquia tracta del nostre bisbat, el bisbat de Sant Paliu de Llobregat. Fa 20 anys que es va constituir i ha tingut una presència bastant notable en parròquies, bisbats, etc. Ens acompanya avui en mossèn Gaspar Mora al qual agraïm d'entrada la seva predisposició en acollir la invitació de l'Ajuntament de Esvern. Bon dia. Bon dia. En primer lloc, es podia presentar... Bueno, primer, es tractem de tu, per exemple? Sí, sí. Estem dient coses junts. Exacte. Doncs, presenta't, sisplau. El presento. Jo sóc fill de Sant Andréu de Llobregat, que és el Maresme, a l'altra banda. I, de fet, però, allà hi he estat poc temps. Tota la meva vida ha sigut o a Barcelona o aquí al Batlló de Llobregat. Vaig néixer l'any 1939, per tant, ara tinc 85 anys, i, bueno, hem passat totes les vicissituds del concili, del postconcili, i ara d'un teletrancament o la partició, o ara que li compulguis, a la diòcesi de Barcelona en tres. Jo, per residència, no, per treball, m'hauria d'haver quedat com a capellà de Barcelona, però, per residència, com que residia al capellà de monges de Montsegó, aquí d'Esplugues, doncs, he passat per ser capellà d'Esplugues. Però, tots estem en aquesta situació. Som de la diòcesi que som, una mica, més o menys, més o menys, per aproximació. Doncs bé, jo soc de la diòcesi de Sant Feliu, tot i que, tot i que, tota la meva història he estat a Barcelona, clar. Quina és la relació d'aquest capellà, eh, nat al Maresme, que treballador del Bisbat de Sant Feliu, quina és la relació amb la parroquia de Sant Josep Verde? Tens algun contacte? Bé, el que passa, per el que he dit abans, m'he trobat vivint Esplugues, jo he viscut 30 anys com a capellà de les monges dominiques de Montsió, un convent de monges, que quan vaig anar a Riaívia, bastantes monges, a mesura que m'he anat fent gran 30 anys, doncs a poc a poc han anat morint i no n'hi ha hagut cap entrada i, al final, després d'aquests 30 anys, a l'any, ara ja començo a no saber exactament, a l'any 2019 o 2020, aleshores vaig decidir d'anar al bisbe si podia retirar-me ja de tot servei directe pastoral i dedicar-me encara a la facultat de Teologia, perquè ara, no sé si m'ho he deixat, però tota la meva vida he estat a la facultat. jo soc cap allà de les monges, diguem-ne per què, perquè hi havia una seu i van dir si podia ser jo, però la meva feina és a la facultat de Teologia i he passat per tot arreu com a professor de moral. I, aleshores, la meva vida va quedar centrada a esplugues, a les monges i, sobretot, a la facultat de Teologia. I també, suposo que en parlem un moment, a la pastoral prematrimonial. Dintre del conjunt dels accents de la meva vida és un accent sobre el pastoral prematrimonial. I d'aquí ha vingut la relació. Com que m'he trobat a la diòcesi de Sant Feliu, sense haver-ho demanat, només perquè vivies plugues, aleshores, he anat col·laborant amb les persones, amb les barraques que tenia més a prop i les que tenia més a prop eren esplugues, sens dubte, Sant Joan, Sant Just d'Esvern i Sant Joan d'Espir. i aquestes són una mica més lluny, un pel més lluny, Molins de Rei. Però són aquestes les barraques que jo he col·laborat més, a part de la meva feina de capellà de les monges, que era molt petita la feina aquesta. Llavors, desparto per ajudar-me i tal i són sempre més els que estan més a prop o els que els demanen més aviat. I jo, com que ja estava tan a prop, de 3 o 4 a prop, que és grans, importants, amb molta feina, col·laborava i he passat per ser com el convidat de Sant que ja és just, però no és veritat, m'han convidat molt els capellà quan hem pogut i jo, i si quan he pogut, evident, he intentat ajudar i servir també, clar. Has sigut d'arxiprest d'aquestes... Sí, ja vaig ser d'arxiprest però és un pel irregular perquè les xiprestes és una persona que té responsabilitat pastoral seriosa. En canvi, jo, em cuidava del Pla del Vent. Aquí, potser jo això, estava he de dir-ho, jo vaig començar a viure aquí a les monges fa 30 anys, ja, diguem-ho així, és un mòs rodons. I la meva vida estava tancada, oberta, vaja, al servei a les monges. I després, 20 anys desmai, després, però 10 anys després, aleshores, em van fer capellà del Pla del Vent, capellà de l'església del Pla del Vent que tenia... Un capellà custodi o que era un... Sí, responsable. No m'han dit mai rector perquè allò no és mai, no soc mai parròquia, sinó responsable o... em sembla que és la paraula responsable. Alguna altra no és coordinador sinó responsable. però... Ni vicari, ni vicari. Ni vicari, no, no, no. Potser que hi hagi un nom encara diferent al codi directe canònic per aplicar-me a mi. Però no era pastor diguem-ne 100%, perquè la meva vida era pastoral de la meva vida. Era la facultat de Teologia. Si no, doncs bueno, una ajuda. Jo em cuidava i encara segueixo cuidant-me del Pla del Vent, però la feina que feia doncs era el dijous i el diumenge i poca més. Però saves coordinat amb el rector d'allà? Esclar. Ja ho sé. I ho veus a mi, com que jo podia dedicar-m'hi, em van fer els xiprés. i van passar sis anys que una certa irregularitat que l'òxiprés era el que tenia responsabilitat pastoral més limitada. És un centre de parròquia, un centre de culte amb el servei de catequesi petitet, el servei de malalts petitet, difunts mai ha arribat a tenir-la, sinó que van presó a les parròquies corresponent. Excepte ara, que després ja de donar, de canviar la diòcesi en general, de fer-la amb una nova, etcètera, aleshores, ara sí, ara ja el meu nom passa també com un dels possibles col·laboradors de cara als enterraments. Amb medis eclesials s'associa la teva presència amb els equips matrimonials o prematrimonials. Ens pots explicar aquesta relació i si té continuïtat en el temps? Sí, sí. Això ha estat per mi molt important. Quan jo era molt jove, tenia 26, 7, 8, més o menys, em van demanar si podia fer de conciliari d'un moviment que jo no coneixia de res, els equips del CPM, Centres de Preparació al Matrimoni. Vam venir a veure i començant que s'estava començant i va començar els centres de preparació al matrimoni amb la creació de 5 equips i llavors vam veure que encara necessitava més i en van crear diversos més llavors va anar creixent. Jo soc el conciliari de l'equip 7, vol dir que no soc dels primers de l'entrada sinó dels segons. Ara, dels primers 5 equips pocs en queden, queda algun. Jo quedo com a patriarca del moviment aquest perquè és el que tothom sap que jo vaig conviure per dir-ho així amb els fundadors que no deia els noms perquè tampoc els coneixem laics tots i jesuïtes. Més aviat al començament tot això és inclinat molt a la banda jesuítica. sobretot al Pare Salvat que ens van fer molt amics i ell va dirigir a l'equip 1 o 2, 1 em sembla, mentre jo dirigia el 7, dirigia, feia de conciliari. I aleshores aquí vaig dedicar-hi moltes hores i sobretot reflexions amb els responsables, amb els matrimonis. Una mica era, jo no me n'adonava però era el meu pas a la vida real després d'haver estat tota la vida estudiant que sigui la teologia, que sigui la bíblia, que sigui la pastoral de l'església, que sigui la sacramentalitat i aleshores on trobo un gent real que venen i diu que es volen casar a l'església i el retorn diu si em puc dedicar a això i llavors ens vam crear l'equip 7 i aquest equip 7 es va dedicar a fer cursets bàsicament a la zona de la Pau, de l'arbre de la Pau. Però també fora, si vull dir escolta, hi ha una colla de matrimoni i vam anar a donar-nos que això és una feina important i llavors dèiem escolt home, us vinguem a ajudar si pot ser però d'aquesta parròquia o d'aquesta zona o d'aquesta universitat ha de sortir un equip que si voleu nosaltres ajudarem a fer-lo però que a cada lloc es faci responsable de la seva pastoral i així es van anar sortint alguns dels equips del 8, el 10, el 12, així. Jo començava a ser com una mena de punt de referència sobretot pel llibre. Quasi com una delegació del bisbe? Bé, més o menys sí, però bé, ara que això s'ha de... està bé de dir-ho perquè ara la gent no entengui encara que... ens costa entendre'n nosaltres i tot això encara diré. Fa poc temps, fa 8 o 4 o 5 anys, va haver-hi un moviment respecte a la CPM per redactar uns estatuts més adequats, perquè hi havia una redactació d'uns estatuts molt antiga que estava una mica fora d'allò. I amb motiu d'això es va posar de taula d'una manera molt forta. El CPM és un moviment laic o és un moviment de l'esgrésia? No, no, això era aquesta, no era aquesta, era... És un moviment... No, és un moviment públic o és un moviment privat. No era la paraula moviment sinó era una associació, això, associació de fidels, pública o privada. Llavors hi havia els dos accents, el que diu que és pública, no, el que diu que és privada és perquè nosaltres ens ho fem nosaltres, la xeriquia no hi ha hagut res a veure, som nosaltres que ens hem reunit i dic que tenim ganes d'ajudar la pastoral però no té monial de l'esgrésia, de les parroquies. Però la xeriquia no hi ha res a veure, és un moviment privat. L'altre diu, no, no, no, no és aquest el sentit privat. El sentit privat és que ens dediquem o no ens dediquem a una tasca pública. Per exemple, acompanyar un sacrament. Home, això no pot ser més públic. Si ens dediquéssim només a fer resar i a fer sacrificis per les missions seria privat. Però dedicar-nos a acompanyar a un sacrament, que és allà on es troba pràcticament tot el laicat, és públic. I si és públic o és privat ha sigut complicat fins al final ha sortit. I la idea és que o és tot, o és tot. Perquè llavors el bisbe també denomena el conciliari i tal, encara que els responsables diocesans els nomenem nosaltres. Ell és des de que hem viscut el conciliari i hem anat buscant solució. Bé, aleshores, pràcticament ha sortit un moviment amb diversos equips, després hem sortit els equips a Sant Cugat, sobretot n'hi ha molts, Terrassa també bastants, etcètera, i altres d'octubre de Catalunya. i també després de la reta d'Espanya, que són 14 o 15 diòcesis, per sortir de la base, venir a França i ens hem anat alimentant-nos una o les altres, sentim la crisi, sentim la crisi de l'edat, de l'edat, per una banda, dels nanos i nostre, i per l'adversió a l'església, que ara són poquíssims, abans tothom es casava a l'església, ara hi ha la crisi dels que es casen a l'església i dels que no es casen a l'església, tampoc es casen, també hi ha la crisi dels que es casen... una altra vegada. I aquí estem, i aquí estem. Bé. Igualment, se'n vincula amb el treball pastoral amb la gent gran. És així? I, específicament, com s'ha de tractar eclesialment la gent gran? Sí, la segona part de la pregunta és la més interessant. I la primera, diré que ha passat de dedicar-me a la gent gran, però no perquè m'hi hagi dedicat molt, sinó perquè els matrimonis amb els quals treballo de cara al prematrimonial són tot gent gran, no són tios de 25 o 30 anys, sinó són de cotxe corregat, 50, 60, 70... I, esclar, faig 50 reunions amb gent ja molt gran, llavors, ens deuen dedicar al gent gran, doncs no, ens dediquem els promesos. I la riu la vaig amb la gent gran per preparar la reunió que després farem amb els promesos, perquè són persones de 50, 60, 70 anys i, bueno, ens posem aquí al davant la qüestió dels promesos. Com ho fem? Clar, no és fàcil. No és fàcil. I per això que m'hi he dedicat molt perquè m'he trobat que aquí es planteja, ara intentaré dir-ho de la manera més curta, es planteja el veritable desafiament de tota l'Església, no només d'una branca, de tota l'Església. I és una gent ja alta d'anys, ja són elevada d'anys, que es troben en un món molt diferent, que hi ha una crisi religiosa forta, i que nosaltres ens estem davant d'uns quants joves que es volen casar per l'Església, com hem de fer això? I la pregunta no és jo què he de fer, sinó quin és el paper de l'Església respecte a tots aquests que s'acosten a casar-s'hi. Bueno, sí, sí, sí, el tema està aquí. Molts d'aquests són allunyadíssims de l'Església. I aquí ens trobem en aquesta pastoral, la pastoral de l'Església que ha de fer respecte als seus fills tan allunyats que ja venen des de la primera comunió si és que la fan. Com ho hem de fer? I aquesta discussió no és una cosa purament pràctica, sinó que és el pensament de tota l'Església. Què ha de fer l'Església europea respecte a aquest món que no és com l'Àfrica o no és com l'Asiàtic? No, no, no. Aquí vas per Europa i et trobes amb eglésies cada dos per tres que has d'anar al tanto perquè cauen a sobre els altres llocs. No n'hi haurà mai de tanta església. I aquesta església vol dir una organització tremenda d'aquí vas per un poble carrer dels Canonges, tot arreu la carrer dels Canonges i l'Església dels Jesuïtes i la parròquia dels benedictins. És com ho hem de fer? I això doncs hem anat escrivint alguna cosa partir de la seva realitat, partir d'allò que ells en aquests moments veuen que és bo i que nosaltres en tot cas el que hem de fer és alimentar-ho, alimentar allò que hi ha de positiu a la seva vida que és l'amor, el cari, la relació, entendre què vol dir estimar-se, no només estar a l'una costat a l'altra. Que tot això ja és quina és la feina de l'Església en un món molt complicat i que està molt allunyada de la feina. Doncs bueno, va, partim. Ens sentim molt hereus del Papa Francesc. Ens sentim molt hereus del Papa Francesc. Potenciar el que és positiu en aquelles persones que se'n senten tan allunyades. i ell ho ha portat fins a situacions ja quasi límits. Per exemple, dir-vos que et tornes a casar, gent d'avortista, què hem de fer? O condemnar-nos per a les gràcies i això no ho pot acceptar. Escolta, el nostre senyor no ens envia a condemnar res, ens envia a ajudar i a salvar. Doncs aquesta persona s'ha divorciat. Doncs bueno, l'ajudarem a créixer. Bueno, però primer ha d'abandonar la seva... Per què ho ha d'abandonar? No està enviada a condemnar, està enviada a salvar. I si això ens durà 10 anys, doncs estarem 10 anys intentant acollir aquella persona. Però mai li diríem vostè fora. Ens has dit que ets professor de la facultat i en concret, potser de la teologia moral, la teva branca. Sí, és la branca, també la paraula, la secció de teologia moral. Això què representa? Vol dir, així com la teologia en general respon a la pregunta què diu el cristianisme, què diu la fe cristiana, sobre Déu, sobre Jesucrist, sobre l'Església i tal. I l'altra, la nostra pregunta, com cal promoure què és el que diu l'Església respecte a la gent jove, respecte a la manera de viure, respecte a la gent que s'entén com a pecadora, els que s'han allunyat. És a dir, no el què és, sinó el com tractar-lo. Quina pastoral cal fer amb tot el món d'avui? quina pastoral cal fer? Perquè és complicat, no és fàcil, no? Passem a coses una mica més particulars. Actualment, estàs vivint a la residència de sacerdotal Sant Josep Oriol, per a què ho ha entrat en anys. què t'he portat aquí? I com valores que els bisbats acullin els sacerdots ja jubilats? Sí, perquè aquí, així com els religiosos, sempre hi ha un responsable que té el seu equip i sap amb què compta o amb què no compta, però sap que hi ha unes decisions. En canvi, aquí, la decisió queda molt personal, de cada persona. i l'església ha adoptat aquesta solució d'una casa, per això ho havíem comentat, a Tarragona també l'Atena, a Giron també, i altres llocs més o menys. Aquesta va començar molt senzilleta, però s'ha anat creixent i ara el Nino diu que és coneguda per Espanya i aquí diu que és de les més ben organitzades. Això també li heu... Quants residents hi ha, aproximadament? Hi ha entre 60 i 70. i avui parlant amb els responsables estaven amb obres que ara ja s'han acabat del pis segon que són un dels últims pisos que s'ha restaurat perquè es va construir fa 50 anys i ja era bastant impresentable. I l'última obra que s'ha fet és el pis segon que ha quedat molt bé i llavors els responsables diuen ja no farem més obra aquesta casa ja no dona per més. 60 i 70 persones i prou. Econòmicament el bisbat ajuda a part del resident suposo això és una obra dels tres bisbats que en un sol abans de la divisió que són Barcelona a Terrassa i Sant Feliu i tots tres bé un altre dia vam haver presionat els bisbes per ensenyar en el bisbe nou Sant Feliu Xavier Xavier Gómez Gómez García doncs bueno són els tres els tres diòcesis són corresponsables d'aquesta casa i és la solució que el capetà que es trobi que jo per exemple em vaig anar trobant que de capetà de les monges que me menjava el món vaig quedar en res de les monges no em quedava res o sigui coses l'aigua la llum la necessitat que s'ha però qui se'n cuida de tot això ah potser jo que com em vaig quedar vivint allà doncs bueno cada persona ha de saber exactament quins passos pot donar a la seva vida i hi ha persones que es poden poden tenir una residència perquè ells de la família s'ha deixat jo què sé hi ha altres persones per exemple jo que em fiava del sol que em donava l'església i ara em segueixo fiant del sol que em donava l'església hi ha un principi més o menys escrit més o menys escrit que diu que una persona un capellà que està en la situació doncs dels dos capellà i els de sants que comptant amb els seus ingressos es busca la solució per la seva manutenció pel pagament comptant amb els seus ingressos es busca la solució i pel que jo veig poden ser semblants però probablement no n'hi ha dues d'iguales perquè tampoc n'hi ha dues això de que comptin quin sou té per comptar el que li falta això és una empresa que no és fàcil no? hem 60 persones no? és bastant no? t'hem vist dirigir els cans de celebracions litúrgiques i mostrar-te ben actiu és així doncs la vida d'un que es part mora ja jubilat? la música per mi ha estat diguem-ho així la decepció de la meva vida jo a mi m'agrada la música i tinc facilitat musical doncs però però resulta que a tot arreu hem tingut he trobat uns coros i una gent tan absolutament negada la música jo m'he semblat que era era d'una altra galàxia llavors diuen no no hi ha gent que hi entenen a menys mal però aquí allà hi ha el convictori jo veig uns quants anys aquí en aquesta casa quan era pels seminaristes doncs bueno els seminaristes hi havia aquí algú que tingués idea de música però per comptar-se amb els dits de demà o amb els dits no era una signatura obligatòria en els estudis? una cosa crec que no però això no ho sé en el meu cas en els estudis del seminari menor que això ja la conreria jo vaig entrar al seminari i allà classe de música no en teníem però sí que hi havia un responsable de la casa que venia i ens ajudava a cantar i ha de xifrar la música gregoriana i sí, sí hem estat intentant però si un tio la cosa no dona de si si no té vida ja pots ja donar-li fer-li un d'això un mestratge no sabrà mai i bueno i m'agrada i m'agrada dirigir ho faria més o menys bé però a mi m'agrada molt la música encara ens deixàvem de ressenyar la teva participació a la revista Foc Nou sí quant de temps hi portes a escribir? a la revista continuarà com a mínim 8 o 10 anys com a mínim 8 o 10 anys però ara últimament han adoptat una solució millor i no és mensual sinó bimensual i no només bimensual sinó que demana col·laboració alguns jo soc entre els que pot ser que qualsevol moment endavant una col·laboració d'un tema específic meu es pot considerar aquesta revista que coneixem com la revista postconciliar per excel·lència a veure jo trauria el per excel·lència això de per excel·lència ja seria d'una hora però és com una mena de revista per la gent no revista teològica per els altres investigadors sinó de la gent tipus periodístic en aquest cas sí són a mi m'agrada l'estil obert i dialogant i tal això el motiu de l'esgrésia i del seu moviment ara hem tornat a fer una mica de revisió dels concilis del concili perdó i a mi m'han dit que faci una retracada que ja l'he fat i ja la meitat ja està publicat sobre el Gaudi i Mets Pés i vas llegint el Gaudi i Mets Pés que l'única obsessió que tenien era parlava de quin és el paper de l'esgrésia en el nostre món l'única obsessió que tenien és el diàleg el diàleg amb aquest món el diàleg amb un món que potencia la llibertat i potencia i nosaltres estem al seu costat no tenim ganes de trepitjar ningú és ganes de col·laborar amb tothom per fer un món més just i això s'oblida bastant s'oblida bastant i és el del concili sobretot Gaudi i Mets Pés que s'oblida més bueno mossèn Mora encara tindríem més temes com el relleu no visbat de Sant Feliu però el temps radiofònic se'ns entrarà de sobre d'acord moltes gràcies pel temps que has dedicat al programa radiofònic veus de la parròquia i per acabar et demano que si hi ha algun concepte que ens hàgim deixat de tractar amb tu i que mereixi ser explicitat si hi ha jo s'oblidia això que acabes de dir que tu m'has insinuat què és ara l'església d'avui a la llum del Vaticà II ha de tornar a la il·lusió de treballar pel bé d'aquesta humanitat per la superació de les conflictes i tal no en l'obsessió de fer jo una església més perfecta que això s'ha de tenir però l'església perfecta és aquella que es preocupa de la gent i que va al costat de la gent i que intenta buscar solucions als problemes de la gent real que són greus que són molt greus molt bé doncs moltes gràcies aquesta amora i fins al proper gràcies a vosaltres adeu ràdio de svema 98.1 gràcies a vosaltres gràcies a vosaltres gràcies a vosaltres a vosaltres gràcies a vosaltres gràcies a vosaltres gràcies a vosaltres gràcies a vosaltres gràcies a vosaltres gràcies a vosaltres gràcies a vosaltres gràcies a vosaltres gràcies a vosaltres gràcies a vosaltres gràcies a vosaltres gràcies a vosaltres gràcies a vosaltres gràcies a vosaltres gràcies a vosaltres Bona nit Any 1938. Els veïns i veïnes de Sant Just i l'Ajuntament construeixen el refugi antiaeri de les escoles, un espai que serviria de protecció per a la població en cas d'atac aèri.