Veus Parròquia del 8/11/2017 — Anorèxia a l’adolescència: amistat, família i autoestima a «Què sents quan no sents res?»

Context i convidats

Programa «Paraula Viscuda» a Ràdio d’Esvern (98.1), amb la presentadora Alina, la co-presentadora Montse Giró i la convidada Gina Pol.

Conversa al voltant del llibre «Què sents quan no sents res?», posant l’accent en els sentiments que desperta més que no pas en l’argument.

Basat en testimonis reals de joves amb anorèxia, reescrits en una història unitària i molt propera.
Escriptura actual i directa (fragments de WhatsApp, llenguatge jove), que el fa didàctic i accessible per a preadolescents, adolescents i famílies.
Se centra en el «per què» i el «què es viu» més que en el tractament mèdic: entra a la ment de l’Emma (protagonista) i fa entenedor el seu pou emocional.

La protagonista construeix una «veu» interior que esdevé l’única amistat quan tot al voltant falla.
L’autoexigència i la ràbia contra si mateixa la tanquen en un bucle del qual costa sortir fins que l’amistat actua com a detonant.
La família al principi no troba «el ganxo» d’ajuda; l’Emma només pot obrir-se quan ella mateixa diu «ara».

«Ens hem de deixar que ens ajudin.»

Cada capítol s’obre amb una «recepta» (de menjar o de pensaments) que introdueix el to emocional.
Catàleg d’emocions que travessen el llibre: solitud, perfeccionisme, inseguretat, obsessió, ràbia, mentides, culpabilitat, tristesa, dependència, ansietat, incomprensió, por, autodestrucció… i, finalment, ressorgiment.

El grup d’estiu a Guardiola (Clàudia –la racional–, Toni –el mesurat–, la Lluna –en dol i evasió amb alcohol–, un amic obsessionat per córrer) mostra diverses maneres de fugir del dolor.
La Clàudia i el Toni fan un pacte de cura: cadascú s’acosta a qui pot ajudar millor; l’Emma s’hi pot recolzar sense sentir-se jutjada.
Carta de l’àvia al Toni: recorda que la vida és il·lusió i sentit, no només assoliments.
El «marginat» del poble ofereix a l’Emma una abraçada de compassió (perdó incondicional), contraposada als judicis precipitats de qui mira des de fora.

Pare autoritari i exigent; mare submisa i absent per evitar conflictes; la germana es desconnecta fins que, al final, esdevé suport.
L’Emma interioritza l’exigència paterna: notes excel·lents no són mai prou; trasllada el patró al cos i a la conducta.

A l’adolescència el referent principal són els iguals; si el context social premia la imatge i el rendiment, la balança es decanta cap a la malaltia.
El llibre posa el component social al davant (abans que el «bio»), i mostra com els pares sovint no detecten el canvi a temps.

«La inseguretat sol aparèixer quan sóc davant d’un perill que… només es troba en el meu interior.»

La protagonista es veu «grossa» tot i aprimar-se: distorsió de la imatge corporal.
Necessita roba ampla fins i tot a l’estiu per ocultar el cos; el mirall reflecteix el que la ment projecta, no la realitat.

Final esperançador: tornar a sentir el gust (la maduixa del pastís) simbolitza reconcilia-se amb el plaer i el cos.
Missatge clau: «Ningú és perfecte»; cal practicar la humilitat de rebre ajuda i acceptar-se amb les pròpies mancances.

«Ningú és perfecte.»

Prioritzar l’escolta i el reconeixement dels esforços, no només corregir errors.
Fer de les amistats un coixí: a vegades el canal més efectiu és el parell (company/a) més que l’autoritat paterna/materna.
Impulsar mentories entre iguals i normes clares a l’escola que eduquin en autonomia i respecte.
Reforçar que el cos «perfecte» no existeix; treballar l’autoestima i la tolerància a la imperfecció.

És fàcil de llegir i evita el morbo: acompanya el procés emocional i ajuda a comprendre (no només a informar).
Útil per a instituts, per a pares i mares i per a qualsevol persona que vulgui entendre els trastorns de conducta alimentària des de dins.