Centenari del Sagrat Cor a Sant Just: devoció, encíclica i sinodalitat amb el pare Enric Puiggrós + “Glòria” de Vivaldi

La Música Moderna Els dimecres a les 10 de la nit, Fabricants de Cançons. Un programa de converses amb artesans de la paraula cantada. Amb persones que a prop nostre fabriquen aquests artefactes poèticomusicals que ens fan viatjar. O bé amb persones que n'analitzen la seva alquímia. Fabricants de Cançons, una hora conversant sense presses com si estiguessin prenent una copa sobre cançons. Aquí, a Ràdio d'Esbert, a un 98.1 de la freqüència modulada. Un programa conduït i realitzat per qui us parla. M'aneu gausats. Ara escoltes Ràdio d'Esbert, sintonitzes Ràdio d'Esbert, la ràdio de Sant Just. 98.1 Ràdio d'Esbert 98.1 Veus de la parròquia. Programa d'informació i formació humana i cristiana de la parròquia dels Sants Just i Pastor de Sant Just d'Esbert. A veus de la parròquia, el nostre bisbat. En el nostre bisbat donem a conèixer aquelles realitzacions parroquials, archiparastals, de la diòcesi, que ens permeten tenir cura de la nostra espiritualitat. Concretament, avui, a veus de la parròquia, parlarem de la pietat dels Sants Justencs. I concretament, de la imatge del Sagrat Cor, dipositada per la família Modulell, a la plaça mateixa del Sagrat Cor, que està sota la rambla de Sant Just. Casualment, aquesta imatge fa 100 anys que va ser establida, que va ser posada, col·locada. I la parròquia ha fet uns actes de culte per lluar la figura i el sentiment del Sagrat Cor. Concretament, amb el pare Enric Pugirós, vam tenir una xerrada bastant completa, bastant extensa, el diumenge passat. Us en posem un extracte. També l'invitació de la comissió que heu preparat aquest aniversari, poder venir a dirigir-vos aquestes paraules. El papa era jesuïta, encara el papa Francesc era viu. Ara que tenim el papa lleó, que els jesuïtes ja hem passat una mica de moda, doncs també és per mi un plaer afegit també poder venir. La devoció al Sagrat Cor, com també queda reflectida en l'encíclica, és un element que ha anat traspassant tota la història del cristianisme, com aniré desgranant. En aquesta petita xerrada, consistiran tres parts. La primera faré un breu recorregut del text de l'encíclica. Farem com tres voltes. La primera serà el recorregut del contingut, molt breu, dels cinc capítols. La segona, intentaré extreure la lectura actualitzada, posant-la en el context de l'obra del papa Francesc, de tots els textos que ha anat donant el papa Francesc durant el seu pontificat. I la tercera volta que farem serà fer ja una lectura més en clau eclesial. Tot el que engega el papa Francesc, que en tots aquests anys ha pontificat, ha estat una dinàmica d'Església sinodal, de posar i de promoure comunitats on hi hagués una forta corresponsabilitat i, podríem dir, per entendre'ns, horitzontalitat, doncs quins elements d'aquesta encíclica ens poden també il·luminar per tal de veure que estem parlant del moment culminant de tot el pensament del papa Francesc que va anar desenvolupant des de l'any 13. Començant pel final, com si digués quina és la idea fonamental que us voldria comunicar i des de la que jo parteixo, seria que té molt sentit que el papa remati, permeteu-me l'expressió, remati, tots els textos i tota la reflexió que va anar fent en el seu pontificat, aquesta dinàmica sinodal de l'Església, que la rematim a aquesta encíclica sobre el Sagrat Corp, sobre Déu és amor, sobre aquest amor. És l'amor que rebem primàriament de Déu, el que ens permet viure a l'Església des d'aquesta corresponsabilitat en aquest amor. Som corresponsables perquè hem rebut una cosa gratuïtament i no una cosa qualsevol, sinó un amor profundament transformador. Aquesta és la dinàmica que estem convidats, convidades com a Església. Però comencem, per tant, fent un desgranant el contingut d'aquesta encíclica. El primer capítol parla de la importància del cor com a tota l'antropologia cristiana. Costa poc d'entendre que si el cor no rutlla, tenim poc a fer. Oi? Estem d'acord, no? Però el papa francès parla que el cor, com a òrgan, simbolitza també un concepte molt important, que és entendre el cor com a principi unificador de la realitat. Us portaré la vista en aquests ratx de llum que es projecten des del cor. També va bé que hagueu restaurat aquesta imatge així, doncs puc apel·lar a la imatge que l'anen mirant. Els ratx projecten cap enfora, però també centren la mirada cap al que és nuclear de la persona. El que és nuclear de la persona és el cor. Les tradicions espirituals eslaments cristianes apunten en el cor com a el nucli existencial de la persona. De fet, tenim diversos testimonis de l'escripturat que parlen en aquest sentit, que il·lustren aquesta idea, que és molt simple, però a vegades les coses més simples són les més essencials. Com el pare m'estimà, jo també l'he estimat, el fill pròdic que retorna i que manifesta la gran misericòrdia d'aquest pare tot amorós, tot poderós, tot poderós en l'amor. Tan estimar Déu al món que enviar el seu fill. Són tres exemples, com molts d'altres que podria exposar. En aquest primer capítol, de l'encíclica que parla d'aquest cor com a principi i integrador de la realitat. I aquest amor, en segon lloc, segon capítol, té una font, té un origen, que és Déu mateix, en l'acte d'estimar la realitat. En el capítol primer del Gènesi, quan hi ha aquest relat mitològic de la creació, es parla d'aquest Déu de vellir que tot era bo, que és un Déu que crea i que es recrea en allò que ha creat. És a dir, que contempla l'obra que ha creat i diu està molt bé. Aquesta mirada doncs és una imatge de la font de l'amor viscut en el sí de Déu. Sé que a vegades algunes expressions poden ser molt teològiques, em permeteu, per la brevetat, no puc tampoc fer molts circumloguis, però sí que em permeteu expressar la identitat de Déu, que l'expressem en la Trinitat, per això fem el senyal de la greu quan comencem una celebració, veient que Déu mateix en la seva essència és una comunitat d'amor entre el pare, el fill i l'esperit. Aquesta expressió, aquest és l'origen de tot l'amor viscut com a alça i inici de la creació que tendeix cap a l'omega, cap al final de la creació que és cap a on tota l'existència tendeix. aquest és un Déu que tenint l'amor com a principi porta la iniciativa de la nostra vida. Una experiència profunda que transcendeix el que és un sentiment. Això és una matització molt important. Tanta insistència en aquest segat cor de Jesús i en aquest Déu que és amor, podríem pensar que parla d'aquest Déu que és com sensiblement amorós i no, no, és no solament l'integra els sentiments, és com és capaç de ser radical un amor que dona la vida per a aquells que estima. Aquesta perplexitat de la fe cristiana de mirar la creu com a instrument de donació d'amor però també instrument de patiment però que no té la darrera paraula. Aquest nucli de la nostra fe cristiana de pensar de pensar que la creu no és l'última paraula sinó que és aquest Déu que el pare que ressuscita el fill a la creu i això és l'expressió màxima d'aquest amor. No hi ha un amor més gran que el que dona la vida per als seus amics quan ho llegim a l'Evangeli de Joan. Aquest és l'origen d'aquest amor que es reflecteix en aquest cor de Jesús que resplendeix cap al món i es reparteix per a tothom. En tercer lloc, el tercer capítol, el nucli de la nostra fe es centra en l'experiència de la unitat que hi ha entre el Jesús, aquell home que passa fent el bé, el Jesús històric i aquell Jesucrist que es retorna i estem en el temps pasqual que es fa present a la comunitat cristiana com a ressuscitat, com aquell que està ressuscitat per el pare. L'amor té una realització històrica. L'amor es toca. L'amor es concreta. L'amor es situa en unes circumstàncies històriques. L'amor no s'expressa més en la mesura que ens permet allunyar-nos d'allò que vivim ara. La distribució, si em permeteu l'expressió del temps, no és quan més vivim a Déu és quan més ens allunyem de la nostra història, sinó que quan més vivim a Déu és que vivim la nostra història, ara i aquí, com una oportunitat de Déu, esperant, tenint fe, que Déu ens espera, com dèiem també abans del que vistia, ens espera i ens acull en l'altra vida o la vida altra a la que estem totes i tots cridats. no és un amor espiritualitzant i no és un amor que sigui fer molts curets, no? Perquè hi ha hagut una expressió també fins i tot a vegades plàstica d'aquest amor que expressa del Sagrat Corp com a vegades una mica massa extrem o estèticament que a alguns ens pot haver tirat una mica enrere. Però el que expressa aquest amor del Sagrat Corp és la radicalitat de fins on pot arribar a ser un gran d'amor de Déu. Ho diu el Sàdio. No hi ha més enllà de l'amplia de la terra o la longitud va més enllà. Déu és més enllà de tot. En el capítol 4 fa un extens repàs de la història de l'Església en què els diferents autors han anat desenvolupant aproximacions de com en tenien ells la devoció al Sagrat Corp. I aquests diferents autors tenen també una fita, permeteu-me escombrar cap a casa, és veritat que la companyia de Jesús ha estat un dels col·lectius que ha agafat molt l'encàrrec i també pel Sant Pare de promoure la devoció a aquest Sagrat Corp. D'on ve? La primera imatge que hem d'entendre ve de quan la llança a la creu de Jesús i el santorió li dóna el cop de llança i surt sang i aigua. Plàsticament, aquella primera primera imatge d'aquella sang que sacia la set de la mateixa manera que el cos de Crist, el pa, sacia la fam. Això us la veurem a l'Eucaristia i l'expressió plàstica passa d'aquest costat ferit de Crist que treu sang i aigua que sacia la set de l'existència de les persones que el segueixen. Després, aquesta imatge es va transformant en aquest cor que batega per a tothom i que expressa aquest amor de Déu adreçat a tothom sense excepció. Però és una ferida, és un cor ferit i és un cor ferit voluntàriament que expressa aquest Déu que s'encarna es fa can, que es fa doncs voluble i ret el tracte és víctima d'aquest d'aquest egoisme que la humanitat pot arribar a tenir. Per això, l'experiència d'aquesta devoció en l'últim capítol de l'encíclica no és tan solament una adoració un altre cop que ens fa allunyar de l'existència de la història sinó que és noció. Contemplem aquell que estimem i seguim aquell que contemplem. i el seguir és una missió una encàrrega que tot cristià tota cristiana rep per proclamar aquest amor de Déu és present actual i té ple sentit. Abans, mossèn Xavier a la homilia feia referència a aquesta missió que tenim totes i tots durant la setmana quants cops haguem pogut parlar del Crist? Quan en tota ocasió podem donar testimoni? Aquesta posar paraula a l'amor de Déu no és simplement dir molts cops senyor t'estimo senyor t'estimo sinó expressar-ho doncs amb fets senyor i parlava l'amor s'ha de posar abans en les obres que en les paraules. La devoció d'aquest cos d'aquest cor sagrat del senyor ens apunta cap a una invitació que no podem obligar mai. El cristià la cristiana està invitada en la relació personal amb el senyor. Després hi torno. Perquè si no no tindria sentit fer una adoració no estem adorant una estàtua estem expressant la nostra fe d'allò que aboca aquesta imatge que és la capacitat d'estimar del senyor. Per tant posant en un context en segon la segona part d'aquesta xerrada en les escrits del papa foncès podrem trobar com quatre paraules que ens poden ajudar a entendre que tot aquest contingut ha estat present en altres moments tan abans d'aquesta encíclica com també durant els darrers temps del seu pontificat. La primera paraula que m'agradaria recordar-vos ve de l'Evangelii Gaudium que va ser recordeu una presentació apostòlica en la primera el 2013 que parla de primerejar. El papa foncès li encantava inventar-se paraules. Llavors aquesta primerejar que feia referència a aquesta capacitat que té Déu de portar la iniciativa de tot. Déu pren la iniciativa i ens invita a nosaltres a respondre fent-nos conscients de la iniciativa que Déu té. No et creïs ni per un moment que tu estàs fent sortir el sol. Li diu Déu a jo. Quan després d'haver patit molt aquest gran tractat sobre el misteri del mal doncs Déu li diu no pensis ni per un moment que tu faràs sortir el sol. No pensem que és fruit l'amor de les nostres capacitats de perfecció ètica sinó que és fruit d'una transformació que solament Déu pot obrar en la nostra vida. Déu sempre dur la iniciativa i per tant és una iniciativa d'educar la mirada. On mirem? Mirant contemplant a Jesús en els textos aquesta pregunta té plena sentit perquè on mirava Jesús? Jesús no mirava quan estava amb la gent cap a dalt mirava els marges del camí mirava la gent necessitada i és més entrava en relació amb l'altre des de la necessitat que l'altre tenia aquest és el veritable sentit de l'amor. d'entrar a estimar no des del que jo necessito sinó des del que l'altra persona necessita. No saciant una necessitat d'autosatisfacció de dir mireu-me que bonic soc i com estimo sinó ser capaç de mirar l'altre i entendre quin gest quina paraula seré capaç de dir perquè a l'altra persona la pugi li doni dignitat no em deixi a mi saciat perquè he fet la bona obra del dia. Aquest primer ajà és una paraula un concepte profundament revolucionari. El segon he dit abans però és una expressió un verb que és profundament transversal del cristianisme que és el verb encarna fer carn aquest verb fa referència a aquest Déu que es fa carn que es fa història utilitzant aquestes paraules és la nostra fe té sentit en la mesura que es fa història i història és un camí el cristianisme s'ha expressat també com un pelegrinatge Jesús camí veritat i vida aquest pelegrinatge de la vida tenim cançons també que parlen d'aquest final de la vida el famós vell pelegrí és a dir hi ha expressions el pelegrinatge té un parla de què és la la realitat tal com la veiem és camí de Déu és oportunitat de Déu perquè aquest aquesta aquests mesos dies i anys aquest temps físic que mesurem en el cronòmetre en el cronòmetre en el cronòmetre que dirien en grec és porta per viure el temps de Déu cairós el temps de la dents en el que Déu es fa present això en l'escriptura parla s'havia complert el moment la paraula grega cairós el moment de Déu nosaltres solament podem entendre el temps de Déu des del temps cronògic i el temps cronògic és viure en sentit el dia de cada dia i demà ho sento és dilluns tornarem un altre cop a les nostres realitats quotidianes doncs aquesta és el nostre camí el nostre camí també l'Evangeli Gaudi ho parla que la missió s'encarna en els límits humans l'experiència de Déu no és una experiència que ens fa oblidar que som limitats sinó que Déu fa possible la seva presència assumint els límits humans perquè l'existència és limitada i no és dolent que sigui limitada que té un context no sé vosaltres jo no sé volar i per tant i tampoc necessito volar per ser feliç Fins aquí la xerrada la intervenció del pare Enric Puiggrós sobre la devoció al Sagrat Cor de Jesús us deixem ara amb la música de la Glòria de Vivaldi que també ens expressa quina és la realitat de les persones que estimo el Senyor de la Glòria de l'Hiticimus Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Des extrèmistes à deux balles qui voient la vie tout en noir Qui m'expédient dans quatre parts J'en ai marre de la grande sœur qui gémit tout et qui pleure Marre de la pluie, des courgettes qui vont voler sous la couenne J'en ai marre de ces cyniques et dans les frais les coches chiques J'en ai marre d'en avoir marre aussi J'en ai marre de ceux qui pleurent, qui me roule qu'à deux à l'heure Qui se larme en tête, qui se fixe sur l'idée d'une idée pousse J'en ai marre de ceux qui râlent, des extrèmistes à deux balles Qui voient la vie tout en noir, qui m'expédient dans quatre parts J'en ai marre de la grande sœur qui gémit tout et qui pleure Marre de la pluie, des courgettes qui vont voler sous la couenne J'en ai marre de ces cyniques et dans les frais les coches J'en ai marre d'en avoir marre Carave, un programa per a arqueòlegs de la música moderna Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys Música sense etiquetes ni dates de caducitat Música Música Música