El Buscador de Bucay: felicitat i valors quotidians

Fins demà! Bona tarda, amics oïdors de Ràdio d'Esbert. En tots vostès, veus de la parròquia. Com un cop al mes, els dimecres, amb la Montserrat Giró. Bona tarda, Montserrat. Hola, bona tarda. I una bona amiga, que és molt amable de venir a dir el que ha pensat d'algun llibre que ha llegit. En tots vostès, una altra vegada torno a repetir, el programa Paraula viscuda. Aquesta tarda tenim una noieta, jo diria noieta perquè és molt jove, que ha sigut molt amable de perdre un ratet amb nosaltres i que ens ha buscat un llibre que després comentarem i dintre d'aquest llibre ja veuran que és una col·lecció de contes escrits com el mateix autor però primer la Montse ens explicarà qui és la nostra convidada d'avui és la Quima Jiménez González ella és nascuda a Badalona i fa 4 anys que amb els seus pares van venir a viure a Sant Just La seva dedicació al treball, el seu horari que tenia de treball, era del dematí al vespre. Professionalment es dedicava a l'economia, després d'estudiar ciències empresarials... i un màster, i aquesta dedicació al treball la tenia molt absorbida, que això la va portar a que el conèixer Sant Just quedés una miqueta apartat. Ara fa poc temps que ha tornat d'Anglaterra, i estar més amb aquesta descoberta, i per això ens ha semblat també molt adient que ella estigués aquí amb nosaltres, perquè és una manera d'apropar-nos a ella, i ella apropar-nos a Sant Just, també. Perdó, Montse, tenim aquí a la parròquia, n'hi ha un programa, un programa... un espai que diuen compartir, caminar i compartir, i és també per a totes les persones que, per exemple, han estat a fora i es volen integrar i volen fer coses. I això que ha dit la Montse, potser és veritat. Potser sou, no nouvinguts, però sí, formeu pare i s'integreu dintre del poble, no? Què tal? Hola, bona tarda a tothom. Doncs bé, molt bé. Jo vaig marxar i, com heu dit, he tornat perquè m'agrada més viure aquí que viure fora. Aquí trobes molta gent agradable i molta gent que t'estima i això et fa ser valent per fer moltes més coses, cosa que possiblement quan estàs fora a vegades es troba sol. Llavors, per res, tornem i si es pot fer, endavant d'estar amb tots vosaltres. Fantàstic. Vols dir alguna cosa més? No. Ara presentem el llibre que ell ens ha buscat. El llibre està en castellà, però podríem dir en català, perquè suposo que també està traduït, que es diu Cuentos para pensar. I l'autor és una persona segur més que reconeguda, que és Jorge Bucay. Com vostè sabe, Jorge Bucay és metge, és un psicoterapeuta, i una persona que té una traça molt gran a escriure. Jo m'imagino que ell fa teràpia de grups i en aquestes teràpies de grup expressa un cas i aleshores segurament veient la reacció de cada un d'ells ens fa pensar a nosaltres mateixos què és el que pensem, les nostres contradiccions i aquesta que ens trobem a nosaltres mateixos. És a dir, reafirma la personalitat, m'imagino, dintre de la seva teràpia, que deu de ser així. Això per una banda, i per una altra banda, per mi també em dóna la impressió que és un autor que és bastant espiritual, encara que potser en els seus llibres exactament no es vegi el concepte aquest de l'espiritualitat, perquè ell fa servir molt també la cosa dels sofistes. Els sofistes són els místics musulmans que busquen la veritat dintre de l'ànima, no? I, bueno, aquest cuento, tornem al llibre, aquest cuentos, per pensar, n'hi ha molts, alguns són molt curtets, a vegades escrits amb molta gràcia, i alguns són una mica aspres, que no sé si tu estàs d'acord amb mi, Quima, ja que te l'has llegit, perquè n'hi ha alguns que la quita i la quita les piernes, i pensa, ara quitaré les piernes a tots i així serem tots iguals, no? Però el que ens ha buscat la Quima es diu El Buscador. Aleshores els llegirem un trosset i la Química ens dirà el per què ha agafat aquest cuindro. Diu, aquesta és la història d'un hombre, el que jo definiria com a un buscador. Un buscador és alguien que busca, no necesariamente alguien que encuentra. Això és el començament del conte que té dues fulles i mitja, no? Almenys. Per què has agafat dintre de tots aquests aquest? Què és el que t'ha cridat l'atenció, Quima? Aquest llibre, quan el vaig llegir per primera vegada, em fa fer veure que a vegades busquem moltes coses molt grans. Busquem tenir una feina, busquem tenir un pis, busquem tenir possiblement coses a vegades més materials. I aquest llibre et fa veure que les coses materials estan bé, però no són necessàries. Ho repeteix, això, bastant. Ho repeteix moltes vegades. Sí, sí. que ens aferrem a l'home material quan en realitat l'home material, bé, ho podem tenir o no ho podem tenir, el que queda és la persona, no?, l'estimar, el compartir, l'anar plegats de la mà amb qui sigui, doncs això... I és veritat, una persona busca i no té necessàriament per què trobar-se, però mentre fas aquesta recerca, aquest camí, vas trobant coses molt agradables, en el camí que tal vegada ni buscaves, però ui, les has trobades i dius, ostres, m'han agradat. També continua una mica, que diu... parlant sobretot del buscador, dice, tampoco es alguien que necesariamente sabe qué es lo que está buscando. Es simplemente alguien para quien la vida es una búsqueda. O sigui, que això jo crec que defineix el que acabes de dir. A vegades busquem, però no és que busquem amb aquella necessitat imperiosa de trobar alguna cosa, amb aquella ànsia, sinó que busquem alguna cosa que potser ens colmi una mica més d'aquella felicitat que potser enyorem, no? Sí, aquelles petites coses. Jo crec que a vegades les petites... Les coses són aquelles grans coses. Sí. Nosaltres estem acostumats a... Ui, no, les petites són les bones. Les petites i a vegades són les que et queden i les que sempre t'acompanyen, no? Perquè necessàriament no sempre les busques, no? Això, les trobes. Sí, les trobes. Les trobes, no? Les trobes, sí. Així que... Perquè no totes les coses les fas intencionadament, de trobar allò, de buscar... Vas caminant i dius, ostres, o trobes algú o... O se't creu alguna cosa que dius, ostres, i això, doncs mira... I aquell dia t'alagrada el dia. Sí, arribes tot contenta i dius, ostres, mira, o he vist algú que feia molt de temps que no havies vist, i dius, ostres... I això és més fàcil aquí en aquest poble, oi, Quima? Sí, aquí ho trobes. En la gran ciutat no ho trobes, això és... A vegades anem caminant pel carrer, dius ja, bon dia, i amb això sol ja vas una mica més ple d'optimisme. Estàs acompanyat, a més. La paraula és acompanyant, no? T'acompanyen. Que als grans ciutats això és el que tenen, no? Que passes i la gent... Passa del teu costat i ni hola, ni adeu, ni bon dia, ni bona tarda, no? Això dèiem que inclús a l'ascensor els païns no els coneixien. Cert. Tu que estàs allà, diuen, bonic, i encara, si t'ho diuen, no? A veure, jo tinc sort que, bueno, possiblement perquè a vegades ho demanes, eh? Ho demanes acostumat i llavors es veuen amb l'obligació de dir-te hola o de preguntar-te com va el dia, no? Però, bueno, aquí a Barcelona mateix, a vegades pujaves a l'edifici de l'empresa... I la gent ni bon dia ni bona tarda, eh? Eren diverses empreses al mateix edifici i això de bon dia i bona tarda, a vegades... Els hi costava, sí. Tornant al llibre, que és curtet, jo us dic, aquest buscador va per el camí, ell vol anar a una ciutat, però abans d'arribar a la ciutat es troba... que veu com una culineta o com una muntanyeta o com un prat i aleshores entra perquè és tanta la verdor que veuen allà i tanta la cosa bonica que pot trobar que entra i se n'adona que n'hi ha com unes pedres que estan posades i esclar, al fixar-se en aquelles pedres es troba que n'hi ha el nom d'una persona i diu, per exemple, diu Abdul Tarec, vivió 8 anys, 6 mesos, 2 setmanes i 3 dies. Caramba, es queda una mica parat, però pensa, ostres, pobra, no? Continua caminant i troba una altra d'aquestes pedres, perquè aleshores se n'adona que totes aquelles pedres són làpides. I les va llegint perquè li crida l'atenció. I troba una altra i veu que diu, Llerim Calip, vivió 5 anys, 8 meses i 3 setmanes. I esclar, el pobre buscador... Diem-li així, la pobra persona que estava allà volent contemplar una cosa bonica, doncs es queda, no sé, es queda una mica emocionat i terriblement emocionat perquè pensa pobres i tal. Tant és així com és un ànima sensible, doncs comença a plorar. plorar i plorar perquè li fa pena que aquella gent hagi viscut tan poc i perquè totes les làpides tenien com a molt el que troba que n'hi ha més són uns anys si no ho vaig llegir malament i aleshores veu el guardià del cementiri la persona que se'n cuida que al veure'n amb ell aquest detall també és molt bonic aquell s'espera que l'altre quedi una mica més assossegat és a dir respecte el dolor de l'altre O sigui, no li diu res fins que el veu una mica més calmat. És així o no? És així, és així. Jo crec que aquí també és un punt interessant dintre del conte. Escolta l'altre i posar-te al lloc de l'altre, l'empatia. L'empatia, no? En definitiva, és l'empatia que hem de tenir cap als altres. Sí, però a més a més es queda pensant, bueno, deixem que aquest senyor descarregui tota la seva emoció. I aleshores se li acosta per ajudar. Otro punt molt interessant dintre de les nostres creences, no? Ajudar. Ajudar els altres. Ajudar els altres. Això que dèiem, no? Bueno, total, que van allà i li diu que se li ha mort algú. I l'altre diu, no, no, diu, però és que em fa tanta pena que hi ha hagut aquí com una epidèmia, perquè aquesta gent, doncs, és que han viscut tan poc, són tots tan joves, com és que s'han mort? I l'altre li fa una explicació. Tu vols fer l'explicació, Montse? O la continuo jo? No, continuo. L'explicació és que aquest senyor li diu, no, que va, que va, que va. Diu, mira, quan aquí els nens tenen 15 anys... potser és perquè a l'edat de l'adolescència quan ja comencen a tenir una mica més d'idea del que pot ser li diu als pares li pengen una llibreta i en una de les bandes ell ha de notar un moment un temps, un aconteixement alguna cosa que l'ha fet feliç i a l'altra banda de la llibreta ha de notar els dies, les hores i el temps que aquesta felicitat de la que ha disfrutat de la que ha tingut plen goig, doncs, el que ha durat. Diu, després nosaltres, quan aquesta persona mora, potser mora molt gran, sumem aquelles hores i aquells dies, o aquells mesos, o el que sigui, tal les hores que aquest home, aquesta dona, aquesta qui sigui, ha tingut moments de felicitat, que és en realitat el que és la vida. Ara toca a tu, eh? El conte s'acaba aquí, que és molt bonic, perquè li diu... Bueno, perdó, acabarem com acaba el conte, que de seguida diu... Cuando alguien se muere, es nuestra costumbre abrir su libreta y sumar el tiempo de lo disfrutado para escribirlo sobre su tumba, porque ese es para nosotros el único y verdadero tiempo vivido. A veure-hi. Vinga, Quima. Jo el primer dia que el vaig llegir vaig pensar, ostres, una persona de 92 anys, imaginem-nos que només s'hagi posat que ha viscut 5 anys. Dius, només amb 92 anys, només hem sigut 5 anys feliços. Estem tot el dia trencant-nos el cap perquè hem de fer, hem d'aconseguir. I dius, sí, sí, però quantes estones realment som feliços al dia, no? És veritat que estem en una crisi, és veritat que tenim una problemàtica econòmica que és certa... posem la televisió, és el primer que veiem, però és que tot i així hem de pensar que en algun moment hem de tenir un somriure, doncs perquè tenim ganes de somriure o perquè crec que s'ha de somriure, no? I buscar-me'l sigui una mitja hora, 5 minuts, 10 minuts, però almenys de felicitat al dia, perquè si no, si analitzem això, dius, bueno, porto 30 anys vivint, les que siguin, quantes hores he sigut feliç? Ostres, si només digués 5 hores, diria, ostres, que poc. Són molt poques hores, que són moltes dies. És a dir, tens moltes hores al dia per ser feliç. I potser si algun dia ens plantegem que no hem sigut en cap moment feliços, quina manera de perdre el temps. Jo, eh? Sí, sí, sí, sí. És com un cana l'esperança. Sí, vull dir, hem de trobar el moment de riure o de ser feliços, no sols, eh? En companyia o sols o amb qui sigui. Estar veient feliç una altra persona, també un mateix. Ostres, que bé, no? Però buscar almenys el dia amb el sigui un ratet, un ratet d'una rialla, que més alegres als altres, no? Aquest ratet l'hem de trobar tots. A mi m'ha cridat l'atenció que la persona que es dirigeix a ell sigui un ancià. Aquest valor que li està donant a la persona gran, que és la que sap atendre l'altre, que està alerta de l'expressió, de les emocions... I després aquesta manera de fer que el donar-los la llibreta, aquest regalo que els hi fan els 15 anys, és com per donar valor a la vida, no? Per donar... Els hi dona aquest valor a la vida, no? És a dir, doncs, això podràs apuntar, aquesta... A veure, també per altra banda, amb aquest aspecte més de psicòleg, també són coses que en els grups de teràpia es costuma fer, valorar una cosa i l'altra. Encara que ell al començament diu que és un conte que li va explicar un de les persones del grup. Però això és, aquesta valoració... i la veritat és que m'ha fet pensar en aquest aspecte de la felicitat perquè també és un terme que ara s'utilitza molt la felicitat o sigui, penso que mai com ara mai com ara s'havia parlat tant de la paraula felicitat jo pensant una miqueta perquè clar ja tinc una edat pensant una mica, pensava que doncs potser amb més dificultats perquè pensar que ara estem en el màxim de dificultats no és cert. Amb més dificultats, o sigui, es vivia, però no els teníem, aquesta presència de ser feliços. Perquè potser, suposo que la Quim estarà d'acord amb nosaltres, potser s'associava la felicitat a una pau interior. I, en canvi, ara moltes vegades, al ser feliços, té que ser que tens totes aquestes coses que sobren, que són supèrfoles. I que aleshores, el que deies tu abans, si no tens l'abric de moda o la d'allò o l'altre, els nanos estan com encongits perquè no tenen les sabatilles que volien o perquè l'amic té el iPod o el... no sé què és la taula i tot el que sigui han de tenir aquelles coses perquè si no sembla que no puguin viure quan potser amb unes no ho sé, amb pedretes jugàvem amb pedretes per exemple ara ves busca, no? què és això de pedretes i rostres o sigui que estaria més amb allò del tenir o ser que hem anat convertint més en el tenir viure amb menys del que tenim. Som uns privilegiats, per més que tot el dia ens queixem per defecte. Ostres, però és veritat, hem d'aprendre a viure amb molt menys, i amb molt menys jo crec que es pot ser molt feliç. La Montserrat, l'altre dia, veient el magazine de La Vanguardia, va reparcar una cosa que era veritat. Es veia un reportatge del Cuerno d'Àfrica, o d'una d'aquestes poblacions, que són pobrets, que s'estan morint de gana, que ho estan passant tan malament, veies aquells cossos femèl·lics, I aleshores passes el full i veus la moda infantil. Esclar, aleshores és un contrast fort, eh? És molt fort. És una contradicció molt gran. Aquí jo, del conte, jo m'agradaria més que parléssim ja que has triat el conte. Jo crec que del conte hem de treure els valors. Valors del conte. Valors, no? És a dir, el ser empàtic, el ser senzill. Jo crec que has de ser molt senzill. Saber escoltar, saber observar. Ara, és el que anava a dir-te. Tenia els ulls oberts. Deu tant. Sí, tenia els ulls oberts per veure tot, tot. I a vegades costa de veure. Vas caminant i no. No te'n vas comptar. N'hi ha dintre d'aquests contes, n'hi ha un, que és llarguet, ara no sé el nom perquè m'ho he llegit així de pressa, en què no sé quantes vegades un va i surt de casa seva i resulta que té una zanja. I cau. I cau. i diu, no, no, tinc que mirar més, i torna a passar, i torna a caure, i torna a passar, i així deu vegades, i a l'última el film l'ogra, i aleshores, per això dic, a vegades és irònic, i a la novena també, i això que va mirar, va fer el saltet, va poder passar, però amb les presses també va caure, les presses que a vegades ens urgeixen a fer coses que no... precipitades, que no ens fixem, no? No les pensem, jo crec, a vegades. No les pensem. I quan va arribar la d'allò, diu, bueno, ara que ho he pogut aconseguir tot, me'n vaig per la tracera, que és quan podré caminar bé i no tinc aquest entrebanc, no? No sé, hauria pensat un momentet, potser no hauria fet el primer dia, però anem amb la directa. Això mateix, com no va pensar, eh?, I després tu també dius que t'ha agradat aquell altre que n'hi ha, que és molt curtíssim, que és la Ciudad de los Pozos. És un pou que està dient que els altres pous, només que volen acaparar, és que tot va lligat acaparar, acaparar, acaparar, i tant és així que el volen fer més gran. I n'hi ha un que està una mica allunyat, un pou, o sigui, personifica el pou, no? I un que està una mica allunyat i diu, ostres, però si faràs així al final ens barrejarem tots i tot anirà malament. I diu, ja sé el que haig de fer. I comença a treure tot el que havia acaparat i va quedar en buit, però cada vegada va més profund, més profund, més profund i al final troba l'aigua. Això podríem dir... Es persona. Conèixer-te un mateix, no?, a vegades. Hem de ser més crítics amb nosaltres mateixos. Cercar-nos. Sí, perquè el buscador també... Cerces a tu mateix. És buscar a dintre, també, no? No, no, és un llibre que dintre de tot, com és tan fàcil de llegir, perquè això està llegit amb res, un parell d'hores, home, sempre i quan també t'admiris, perquè cada un d'ells té un significat, n'hi ha molts curtets, n'hi ha més curtets, i aquest buscador, doncs, està ben buscat. Gràcies. M'ha acompanyat molt, eh, ja et dic, fa com deu anys que me'l vaig llegir. I amb aquest temps que el vas llegir, has trobat... Hi ha algunes coses que t'ha fet pensar de manera diferent o... Sí, he après una cosa que potser sembla una mica malament, però he après que has de saber triar. Et pots equivocar, però has de saber triar. I a vegades ploraràs, a vegades riuràs, no? Però has de saber lluitar pel que vols, pel que no vols, i una cosa és fer feliç els altres, però si un mateix no és feliç, és difícil que faci ser feliç els altres. per més que a vegades ens costa prendre una decisió i dir, bueno, l'agafo i l'aprenc, sabent que possiblement faig mal a una altra persona, a vegades l'has d'aprendre, no? Jo deixar Londres no m'ha sigut fàcil, però ho he hagut de fer, i sé que possiblement no ha sigut una decisió fàcil per mi, perquè, bueno, me'n vaig anar amb unes il·lusions i, bueno, he tornat a pensar en altres coses, però havia de ser feliç. Llavors, per ser jo feliç, per poder ser feliç als altres, és que si no és impossible, perquè al final t'amargues tu i amargues el teu voltant. I crec que amb el temps i amb la vida és veritat que fas això, no? Has d'escollir vegades... I al principi et sembla una mica, ostres, què estic fent? Però al final tot té una resposta, no? Escollim coses per millorar nosaltres i per fer més feliços el nostre voltant, no? En definitiva. En aquesta és aquella que tu vas agafar, aquella de les tres verdades, que n'hi ha una cosa que diu, tu em dices, el que és és, i tu eres quin eres, vull dir, no pots deixar de ser quin ets. I després n'hi ha un altre que diu, ningú t'obligarà a fer una cosa que tu no vulguis. Però no per... A veure, jo penso que això seria discutible, que ningú t'obligarà a fer el que tu no volies. No, tal com l'explica aquí, la solució que dona té raó, vol dir, una cosa que tu no vulguis fer, ningú te pot obligar a fer-la, no és precisament que digui, bueno, però si jo tinc que aixecar-me les set perquè tinc ganes de treballar i no tinc ganes, però bueno, m'aixeco. Una cosa és això i una altra cosa és que si tu verdaderament allò estàs en contra... Tu mataràs algú? Evidentment que no, però sense passar als extrems i pensant en això que dèiem de la crisi, quantes persones actualment estan fent treballs que potser no farien si poguessin triar el seu treball d'una altra manera? O quantes persones es queden sense sostre i ells no ho han triat o sigui que aquí per això dic que seria és dintre d'aquesta temàtica que vol però que possiblement també està pensat que estigui escrit així perquè la persona pugui es pugui interpel·lar i pugui escollir evidentment que segur que també té aquesta part però que no sempre la persona tot ho pot escollir en tot cas potser de vegades pot escollir en funció dels altres també i llavors encara ho digui jo també és bo pensant que és bo pels altres és bo per ell també o sigui que... però aleshores ho fa amb consentiment del que està fent sí, sí, sí, evidentment aleshores fa l'empatia que deies tu, no? sí, sí, sí bueno, mira, el temps aquí és que passa volant, saps? allò que només que ens queden 7 minuts i encara només volia dir una cosa que Sí que... Bé, jo havia buscat diferents llibres, o sigui, un que és del Dalai Lama, que és sobre la felicitat. Després, un altre que m'ha vingut en ment també és del Sebastià Serrano, que també en parla. Per tant, tenim com diferents models que ens parlen de felicitat, no? Però també m'ha portat a pensar en les benaurances, d'acord? si en algun llocs trobem benheurats els que lluiten per la justícia, i l'altre d'algun lloc posa feliços els que... Per tant, o sigui que aquesta seria un aspecte diferent diferent amb uns valors que no trobem a vegades amb aquests conceptes de felicitat que ens donen. Aquests serien omplir la paraula de felicitat d'uns valors que ens porten a entendre l'altre, a transmetre, a enriquir-nos de l'altre, a lluitar conjuntament, no sé, vull dir que en temps de crisi potser és el que... Perquè crisi no és res més que canviar i canviar el camí que estàs fent. Sí, és tornar a començar. Una crisi, en definitiva, és carregar-te el que ja has fet i tornar a començar de zero. Però amb optimisme, no? Amb optimisme, sí. Jo també torno a començar de zero, eh? Jo vaig marxar i torno i he de començar de zero i torno a començar amb les ganes. Sí, penso que bé, ha sigut una etapa, l'hem cremada i ara venim aquí i tornem a una altra. És una experiència, és anar creixent. Sí, sí, és això, en definitiva. Què els hi tens que dir? Alguna cosa, els uïdors? Doncs res, que intentin somriure cada dia. Només ens fem aquest propòsit tots, que cada dia ens llevem amb un somriure. I presentaré la meva filla i aniran totes dues somrient. Vam convidar la meva filla i el tema que va agafar va ser el somriure. Un somriure costa poc i en canvi fa feliç a molta gent. Monta gent, cert, cert. L'ensobita anirem per Sánchez rient a veure si així ens detecten. Moltes gràcies. A vosaltres. Ara ens queden 5 minuts i hem de comentar l'Evangeli que nosaltres aquest diumenge, el mossèn, llegirà el dissabte i el diumenge. Correspon al tercer de Quaresma. És l'Evangeli segons Sant Joan. I aquest evangeli és molt maco, no sé si ens dona temps, però és igual, el resumirem. És quan Jesús arriba al temple i es troba que allà davant del portalón del temple estan els venedors de vedells, de multons, coloms i els canvistes asseguts. I llavors és potser en tota la catequesi i en tota la litúrgia quan veus a Jesús que està molt enfadat i que agafa un fuet i comença a pagar tothom i diu que allà és la casa de su padre i és templo d'oració. O sigui, que és aquest que, com vostès ja el saben, ja el sentiran perquè no ens dona temps. Tu vols fer algun comentari, Montse? No, no. Penso que és un evangeli que, en relació amb el que estàvem dient abans, Cal descobrir, o sigui, ens va dir que el temple, també el que ell diu el destruirà, perquè no és el tipus de temple que ell creu que ha de ser. De sol físic. Exacte, sinó que la persona l'hem de trobar fora, hem de saber trobar. O sigui, a Jesús hem de trobar el germà, l'hem de trobar fora del temple. És potser el que... ens ve dir aquest evangeli no quedar-nos tant amb aquesta imatge que vol destruir el temple el que vol destruir és que ell el mantinguem tancat d'una manera determinada Tens alguna cosa a dir? No, no, estic totalment d'acord Només comença així, diu... això és el que diem jo sempre si alguna vegada tinc que dir que a vegades diu que a vegades no té mal humor bueno, pues Jesús també va tenir mal humor quan va haver una injustícia i senyors, això s'ha acabat aquí Marc és el que controla tot i que ens renya si veieu no acabem a l'hora perquè a les 8 són les notícies i aleshores nosaltres hem de plegar Aleshores, si volen vostès sentir aquest programa, doncs el podran d'una altra vegada avui, el dissabte, a dos quarts d'onça, si ho vol. Els hi deixem bona tarda i hasta el pròxim mes que tornarem a venir. Gràcies, Quima. A vosaltres. Moltes gràcies per la teva companyia i el conte que has escollit i també moltes gràcies a tots els oïdors i oïdores. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Fins demà!