Veus Parròquia del 16/4/2025 — La Crucifixió blanca de Chagall: Quaresma, diàleg jueu-cristià i esperança davant la guerra i la banalitat del mal

Resum general

Un programa especial de Veus de la Parròquia on el bisbe Xavier Gómez guia un recés de Quaresma a través de l’art, centrant-se en la pintura “La crucifixió blanca” (1938) de Marc Chagall. A partir d’una lectura espiritual i històrica de l’obra, el bisbe connecta el sofriment del segle XX amb els reptes actuals (guerres, migracions, violències) i proposa una resposta cristiana: tornar a Jesús, custodiar la interioritat i viure una esperança profètica que es concretin en fraternitat i compromís.

"Convido a cada cristià... a renovar ara mateix la seva trobada personal amb Jesucrist... perquè ningú queda exclòs de l’alegria comunicada pel Senyor." — Papa Francesc, Evangelii Gaudium (4-5)

Temes principals

• Crida quaresmal: tornar a Jesucrist, custodiar i reparar la interioritat, vèncer la “tristesa individualista” i renovar l’alegria de l’Evangeli.
• Art i contemplació: l’art sagrat com a llenguatge viu per sintonitzar amb la Paraula; l’obra com a pregària i espai d’encontre amb Déu.
• Marc Chagall i “La crucifixió blanca”: context de 1938 (Guerra Civil a Espanya, Kristallnacht), intersecció simbòlica jueva-cristiana, i el blanc com a signe de llum, innocència i esperança.
• Diàleg jueu-cristià: Jesús, profeta i servidor, situat per Chagall enmig de símbols jueus (menorà, tefilín), fent de pont entre tradicions i contraposant-se a segles de segregació.
• Banalitat del mal i salvació: denúncia de la violència i de la seva banalitat, i afirmació de la victòria de l’amor des de la creu com a llum que il·lumina la història.
• Reptes actuals: guerres, migracions, murs, crisis, espoli del planeta, persecucions; crida a comunitats com a ecosistemes de bondat i a una vida consagrada profètica.
• Comparativa artística: contrast amb el “Guernica” de Picasso — a Chagall, a més de denúncia, hi ha afirmació d’esperança.

Punts clau de l’obra

• Llum i títol: la llum única que baixa “des del sí del Pare” sobre el Crist explica la “blancor” de la crucifixió; el blanc com a innocència, martiri, puresa, pau i incertesa.
• Simbologia jueva: al voltant del Crist, presència de menorà i tefilín, figures de la diàspora i el jueu errant (bossa a la mà), sinagogues en flames — conjunt que integra memòria, sofriment i esperança.
• Escenes laterals: revolucionaris i foc (esquerra), profanació nazi d’una sinagoga (dreta), barca d’exiliats — al·legoria de desplaçaments i fronteres d’ahir i d’avui.
• Figures memorables: el jueu amb la Torà, el identificat amb “Ich bin Jude” — rètols que, en la composició de Chagall, desactiven la humiliació i desenmascaren la banalitat del mal.
• Precedent: el quadro “Solitud/Soledat” (1933) anticipa el to melancòlic i profètic davant l’ascens del nazisme.

Aplicacions espirituals i pastorals

• Vida interior i comunitat: cultivar la mística d’ulls oberts per discernir els signes dels temps i sostenir alternatives d’esperança.
• Profecia i saviesa: la vida consagrada “o és profètica o no és”; tota comunitat cristiana, lloc de memòria i de fraternitat operativa.
• Compromís: denunciar el mal, protegir vulnerables, acollir desplaçats, i articular valors i virtuts en un “art de viure” cristià.

Cites destacades

• > “El que l’arbre té de florit viu d’allò que té soterrat: les arrels.”
• > “La bellesa que salva el món és la que emana del Crucificat, del Vivent.”

Conclusió

Una lectura espiritual de Chagall que relliga memòria i futur. Davant la violència i la foscor, el bisbe proposa una resposta pasqual: tornar a Jesús, deixar-se il·luminar per la creu, i convertir-se en sentinelles d’esperança que facin de la comunitat cristiana un pont de llum entre cultures i un refugi per als que pateixen.