Veus Parròquia del 4/3/2020 — La mort al judaisme: ritus funeraris i Xivà; comunitat, hebreu i litúrgia; política d’Israel; conversió i retorn xueta

Tema i convidats

Programa: Veus de la parròquia (Parròquia dels Sants Just i Pastor, Sant Just Desvern)

Convidats: Roser Parés i Enric Font, matrimoni santsjustenc de religió jueva, per parlar de mort i vida en el judaisme.

"El més important és la vida... És una cultura de vida, no de mort."

Diversitat de creences: no hi ha una visió única; depèn de la corrent (ortodoxa, conservadora, reformista) i de la persona.
Vida després de la mort: molts hi creuen (p. ex. en la immortalitat de l’ànima), d’altres no.
Preparació espiritual: no existeix una extrema unció com en el cristianisme; es resa i es reflexiona sobre la transcendència.
Idea clau: “El que mor és el cos; l’ànima no mor mai.”

Simplicitat: enterrament sense música ni flors, amb màxim respecte pel cos com a “recipient de vida”.
Hevra Kadisha (Jevrà Kadishà): grup (d’homes o dones segons el difunt) que fa el rentat ritual i prepara el cos.
Rentat i llum: neteja amb molta aigua i espelma encesa per simbolitzar la llum per a l’ànima.
Amortalla: sudari blanc sense ornaments; no es “vesteix”.
Discreció: un cop preparat, no s’exposa el cos a la família ni al públic.

Enterrament ràpid: com més aviat millor; habitualment en 24 hores.
Taüt de fusta senzill, foradat perquè el cos “torni a la terra”.
A terra, no nínxols elevats: el taüt ha de tocar la terra; la incineració no és l’opció tradicional (tot i que alguns la practiquen).
Apartats jueus als cementiris (p. ex. Les Corts, Collserola) amb sepultures adients.

Xivà (7 dies): la família directa roman a casa; veïns i amics porten menjar.
Senyals de dol: no afaitar-se, no perfums ni vanitats; antigament, esquinçar les vestidures.
Trenta dies (xeloixim): continua el dol (p. ex. homes sense afaitar-se, restriccions personals) abans de reprendre la vida ordinària.

Rabí o hassan: si no hi ha rabí, un hassan condueix les pregàries i el cant.
Minyàn (10 persones jueves): llindar per resar la litúrgia completa i llegir la Torà.
Homes i dones al minyàn: depèn de la corrent: ortodoxia (només homes); conservadora i reformista (homes i dones).
Bar/Bat mitzvà: a 13 anys (noi) i 12 (noia); a partir d’aquí ja compten pel minyàn i poden pujar a llegir.
Calendari de lectura: la Torà es llegeix dilluns, dijous i dissabte (Xaharit), seguint la parashà setmanal.

Litúrgia en hebreu per garantir unitat global: vagis on vagis, la comunitat pot seguir el culte.
Diferència amb el llatí cristià: l’hebreu és (avui) llengua viva i pròpia del poble jueu.
Renaixement de l’hebreu: de llengua litúrgica a llengua nacional (moviment sionista, revitalització des del s. XIX i Estat d’Israel).
Context històric: presència de ídix (askenazita) i ladí/ladino (sefardita) fins a la recuperació moderna de l’hebreu.

Sistema multipartidista (20–25 partits) i coalicions de 3–4 formacions.
Partits àrabs israelians amb representació (p. ex. 14 escons).
Likud sovint guanya i pacta amb ultraortodoxos; esment a Netanyahu i al paper de Gantz.
Cicle electoral recent: fins a tres eleccions en 11 mesos; dificultats per formar govern.
Matís: la “dreta/esquerra” israeliana no equival exactament a la d’Europa.

Aproximació i estudis previs en comunitat (festivitats, kashrut, litúrgia, valors).
Beit Din: tribunal de 3 rabins amb examen oral sobre coneixements i motivacions.
Dimensió vivencial: no s’aprèn en un dia; cal estimar i sentir el judaisme.
Valoració personal: procés llarg i satisfactori.

Origen xueta (Mallorca): identitat jueva històricament estigmatitzada i perseguida.
“Hem vençut la Inquisició”: recuperar la filiació jueva és viscut com un acte de reparació i dignitat.
Retorn (no conversió) per a qui ja és reconegut d’arrel jueva; orgull familiar i transmissió a la filla.

Interludi musical: “Avidèrum” de Mozart.
Tancament: anuncis de reemissió i crèdits tècnics; avís del programa següent.