Per què sóc cristià: llibertat, perifèria i comunitat

Fins demà! Bona tarda, amics suïdors de Ràdio d'Esbert. Amb tots vostès, veus de la parròquia. Bona tarda, Montserrat. Bé, com us ha dit l'Alina, la convidada d'avui és la Núria Bullic i Ranyer. La Núria Bullic és nascuda a Sant Just, per tant, és allò que diríem Sant Justenca de Socarrel, eh?, La seva professió és mestra, és mestra de professió, actualment està jubilada, però podríem dir que és una jubilada activa, activa, perquè potser la podeu trobar en una assemblea o en una reunió del centre d'estudis, això ja ens dona a conèixer molt més que tota la història de Sant Jus, i està completament, no només arrelat, sinó que també ho vol donar a conèixer, per això és membre del del centre d'estudis. També la podeu trobar a l'orfeó de l'Ateneu, que n'és cantaire, com també a la parròquia, a les celebracions. Ella hi és d'una manera present, però també hi és d'una manera que no se la veu. I com diria jo que no se la veu? Doncs perquè, com que deia, és una persona que té moltes facetes, que la podeu trobar en diferents llocs, doncs la podeu trobar a casa seva també fent una costura, fent unes puntades, fent unes estovalles per l'altar. Aquesta és la seva dedicació, podríem dir, entre cometes, amagada de la parròquia. També té unes altres feines... que a ella li agraden i que hi disfruta molt, que és la de pagès. Ella fa de pagèsa el seu bord, ella planta, ella acull... O sigui que és una persona que conrea les diferents, no només la terra, sinó totes les persones que té al seu voltant. Núria? Sí? És àvia feliç, perquè amb el Joan, el seu marit, han tingut tres fills i ara... Ella és àvia de tres nets. I els que vindran. I sempre que us parlarà dels nets ho fa amb una felicitat. Els seus ulls se li il·luminen d'una manera que és encantadora. Bé, l'únic que sigui àvia és molt jove encara. Aleshores, Núria, estem molt contentes que hagis portat aquest escrit. El que ell ens ha triat a vegades es troba en aquest autor en el full dominical. perquè és un dels comentaristes, un dels que fa reflexions. Es diu Francesc Torralba, i vostès ja saben que és professor de la universitat, un gran teòleg, i a més a més jo crec que un profund cristià, però en el profund, i perdoneu que torni a dir la mateixa paraula, sentit del que ell considera que és un cristià. És un bocinet que ara el passarem a llegir. La pregunta que ell es fa es diu per què soc cristià? I... Ho anirem comentant. Diu, observo el pas d'un cristianisme transmès de generació en generació per una mena de pertinença massiva a una fe de lliure elecció viscuda com un pas deliberat d'adhesió, solitari i incomprès. Aquest pas no estarà lliure de sofriments i de turbulències espirituals. Passar del centre a la perifèria no és fàcil per a qui ha estat en el centre, Però el cristianisme de la perifèria és més fidel al missatge alliberador de Jesús. Aquest seria el primer pàrraf. I ara la Núria és l'encarregada de dir què troba i després anirem comentant la resta de pàrrafs. És el teu torn, Núria. El meu torn és que estic molt d'acord amb el que diu el senyor Francesc Torralba, que ser cristià avui dia costa una mica més, perquè, esclar, hem quedat una mica a la perifèria. Perquè abans érem al centre... I llavors era una mica la corrent que hi havia, i gairebé tots hi estàvem, i ja estàvem en aquesta corrent. I ara, una mica, estem més a la perifèria. Però també, tal com diu ell, em fa l'efecte que som més fidels els que continuen sent en aquest cristianisme. Perquè, esclar, aquests són els que de veritat ho deuen ser. Perquè han passat moltes coses i continuen fidels. Això és allò que, aquella dita que tenim, que una cosa és l'obligació i altra la devoció. Això mateix. I aquí continua a estar la devoció. Això mateix. No estan obligats, la persona que continua, doncs és pesadament. Crec que té raó amb això que els de la perifèria és millor que no pas el del mig. Amb això crec que té raó. Jo diria que fa una mica referència que abans el catolicisme era perquè l'estat, imposat per l'estat, no només imposat, sinó que representava que algú gaudia d'uns avantatges, o almenys s'ho pensava de gaudir d'uns avantatges diferents, i això feia que tots estaven inscrits en la mateixa religió. I com que som lliures de ser-ho o no ser-ho, ara els que hi són suposo que lliurement ho han escollit i llavors per mi és més veraç, diríem. Encara que sigui transcendent, n'hi ha aquella cosa que deien, és un acudit, que diu que, esclar, a les set que es feien les primeres misses, la gent anava per veure Déu. I a les 12 anaven perquè tot Déu els veiessin, no? Perquè així quedaven complerts amb la societat actual en aquell moment. I vull dir, sí, jo crec que n'hi ha molta més autenticitat avui dia, inclús que amb temps enrere. No dic abans, abans. O potser perquè hem agafat també la religió en un altre sentit, en el sentit del germà. Anirem fent perquè encara tenim diversos... 3, 4 ens queden per comentar. Continua la lectura, i diu, i ara breument intento respondre a la pregunta del títol d'aquesta reflexió. Sóc cristià perquè podria no haver-hi estat. No és un imperatiu legal, ni una exigència social. La llibertat, tal com jo l'entenc, és la condició bàsica ineludible de la fe. Sóc lliure per dir sí o per dir no a la crida interior, per adherir-me al Cris, per viure segons la seva força. Sóc cristià perquè em sento cridat des de dins. La meva confessió de Déu és una elecció, un acte de llibertat, i per mi és un acte de llibertat que m'allibera. Toma castanya. Això és castellà, però continua tu. No, és el que he dit abans. que la llibertat aquesta de ser-ho o no ser-ho és el que li fa que tingui un valor, almenys per mi, perquè si t'obliguen a una cosa sembla que potser ja no té aquell mateix valor que tenia i per mi la llibertat és el que li dona el valor. Diu, soc lliure de dir sí o de dir no? Aquesta crida interior. Ara em pregunto i pregunto a la Montse i a mi mateixa. Tenim nosaltres aquesta crida interior? Bueno, jo penso que aquesta crida interior... I a tu? Ja també t'ho pregunto a tu? Jo crec que sí. Aquesta crida interior és una cosa que en el seu moment, diguéssim... L'hem tinguda. L'hem tinguda en el sentit que ens l'han trasmesa. Després, o sigui, la crida te la fas teva, no? Perquè és una... Perquè coneixes, perquè la llibertat justament et porta a conèixer el Cris, et porta a conèixer el germà, et porta a conèixer, o sigui, a fer aquest evangeli que es fa present, diguéssim, no? Jo crec que... Digues, digues, Montse, perdó. Que és un procés, evidentment, que és un procés, no? No és una cosa que, possiblement, amb ell mateix, si aquestes reflexions que es fa... de petit les hagués fet diferent ara les fa amb aquesta convicció raonada raonada estimada volguda o sigui no hi ha una cosa que jo crec que no hem d'olvidar també ho dic per alguna persona si ens està escoltant i és que moltes vegades la gent té com una necessitat imperiosa de cercar Déu i haig de conèixer Déu i he d'anar per Déu i tot això i a vegades se sent la veu de Déu que la diu insensat si sóc jo que et cridaré O sigui, que si tenim les uïdes ben obertes, potser sí que sentim també la crida de Déu. O sigui, una cosa és la nostra inquietud, les nostres ganes de fer, i una altra cosa és que Déu també ens el llegeix en un moment determinat, eh? Continuem. Us sembla? Sí. Diu, però alguns coneguts i lectors no em pregunten exactament si sóc cristià. Em demanen com puc ser encara cristià. Aquest encara mereix alguns comentaris. aboca la idea que ser-ne és una cosa d'un altre temps, una opció anacrònica. També aboca la idea que és quelcom que es correspon més aviat amb la infantesa, amb l'etapa lligada als pares, amb l'etapa immadura d'una persona, però que amb la fase de la maduresa intel·lectual, emocional i social, és una cosa que cal superar. Aquesta té un contingut a base de bé. Núria, el teu torn. És veritat que la societat fa aquesta pregunta. Si no te la fa, te la dona a entendre. Moltes vegades, amb la resposta de la gent, et queda una mica parat que tu continuïs creient i anant a missa i sent cristià. Que encara no hagis quedat decebut. I llavors penso que la mateixa llibertat que han tingut ells per dir que no ho volen ser-ho, també hem de tenir nosaltres per dir que ho volem ser-ho. Perquè encara que estiguem decebuts, aquesta decepció també l'hem provocat una mica nosaltres. Potser no hem fet tan bé com ho havíem d'haver fet per poder seguir, perquè la gent pogués seguir, diríem. I em fa la feta que hi ha una mancança per part de tots. Llavors, una mica, potser ens hauríem de plantejar-ho, de veure si ho podem fer una mica més bé. Ara, després de la Pasqua, n'hi ha moltes lectures, sobretot la primera, que deixa una mica davant de l'Antic Testament, i el que llegim són els fets dels apòstols. I aleshores, quan parla dels fets dels apòstols i parla de les primeres comunitats, que uns s'anaven empaltant amb els altres, i dic empaltant perquè era com un atractiu que tenien aquella gent, aleshores això a vegades fa una mica de... de pensar, bueno, a quin punt jo puc ser transmissor d'aquestes sentiments que jo tinc envers allò, o la claritat que a mi em sembla que aquesta creença per mi és la bona i és l'autèntica. Això que acabes de dir tu ara. De dir, ho han fet prou bé perquè els altres no ho vegin? Som un exemple imitable? o la cosa no està prou clara? Jo crec que hi ha hagut mancances per part de nosaltres mateixos, però esclar... Tampoc no hem de ser sants, tampoc no ens diu que teniu que ser sants i que teniu que fer ser. Jo crec que ho hem de ser molt... no sé, conscient que té que comportar-se sempre amb el que diu, i no dir una cosa i fer una altra. I en principi penso que el que acabem de llegir no va deslligat del que hem llegit abans. i estar en relació amb aquest canvi que hi ha hagut social i amb la laïcitat que ens trobem en el temps actual. Per tant, per això hi ha aquesta encara, perquè hi ha majoritàriament, o moltes persones, hi ha aquest sentit de laïcitat. I llavors, penso que la seva... Això és una reflexió en el conjunt del text que estem llegint, no? I tant es pot entendre amb aquest procés primer d'aquest canvi social com, doncs, això de dir encara ho ets, o sigui, que no... Però aquí també d'entendre que hi ha aquesta maduresa aquesta maduresa d'anar-se fent gran i anar triant jo trobo que sí el mateix que ells trien la gent que tria que no ho vol seguir sent que n'hi ha molts que han fet jo trobo que també tens que tenir l'opció de poder-ho mantenir a mi em sembla que aquesta opció diguéssim de no haver seguit o no haver aturar-se haver triat més que no haver seguit, perquè entendríem que aquest seguir està fora de lloc si no hi ha una sentada i on vulguer descobrir, no? Per tant, jo penso que si la persona fa la sentada i es replanteja el tornar a redescobrir, el tornar... Vull dir, possiblement hi ha moltes persones que tornen... Ho farien. La intenció de, almenys, fer aquest pas, no? Però... que aquí és on, possiblement, amb el que tu estàs dient, no n'hem sabut, però no n'hem sabut prou en el sentit que la persona tampoc ha sabut seure i veure si allò és una cosa que hi ha al darrere, potser, d'aquelles coses que no agraden prou de l'Església, o quin missatge hi ha a l'Evangeli. Aquest interrogant potser una mica s'ha esveït. i llavors aquí és on entraríem amb la nostra forma de viure, amb la nostra forma de ser, si creem aquests interrogants, no? No ho sé. Continuem? Diu, ens queden dos apartats més, un d'ells, que és el que ve ara, ja s'ha comentat, i es diu, amb la pregunta subsisteix també un sentit vergonyant de l'Església. Sembla que l'interlocutor digui, encara formes part d'aquest col·lectiu? Encara et sents membre, particip d'aquest cos? Encara no t'has decebut de la comunitat cristiana? Encara vols lluitar pels teus ideals? Aquesta no ho diu, ho dic jo. I nosaltres contestem, encara. Sí, sí, perquè no, cal que sí. Encara, sí, ben convençuts. Sí, ben convençuts. Però el bonic que jo crec que ara en aquests moments que estem passant és que en aquest encara, no sé si és bonic o no, eh, al tanto, però... Encara ho fem molt conscients. Tampoc no tenim grans pretensions, i potser les hauríem de tenir en el nostre paper de missioners, de voler transmetre, com fan algunes comunitats que a vegades estan menys preades, i no vull dir noms, que sí, que van per les cases i que comencen a fer aquest apostolat que volen fer perquè es consideren així. Però, esclar, nosaltres potser encara no hem arribat a aquest punt, però sí que amb el nostre comportament encara hauríem de demostrar-ho, no? Amb l'exemple podríem demostrar-ho més, esclar. Dius alguna coseta, Montse? No, penso que té diferents parts, perquè evidentment que hi ha coses que... La pregunta subsisteix també en un sentit vergonyant de l'Església. Bé, és evident que les persones que formem part, o sigui, que ens sentim a Església, hi ha coses que evidentment no ens agraden. És veritat. I no cal que... ni les amaguem, ni les d'allò. Penso que hi ha coses que no hi estem pas a favor. Hi ha coses que ens sentim vergonya, almenys jo per la meva part, que l'Església actui de vegades d'una determinada manera. Però si ens agafem el sentit d'Església com a comunitat cristiana... Llavors no estem decebuts de la comunitat, perquè la comunitat justament és els que estem a dintre la... En principi estem a la parròquia, els que ens trobem en altres parròquies, som les persones, homes i dones del nostre temps, aquests són la comunitat. Les comunitats són i seran el que nosaltres siguem. Una cosa és la institució i l'altra cosa... Amb això tensa-te la raó. I participar... Participem d'aquest cos de crisi. Llavors, clar, depèn del cos que parlem, per dir-ho. Sí, sí, sí. De totes maneres, també aquí podem veure allò que, esclar, nosaltres tenim una família, les tres. Les tres que estem aquí assentades tenim la nostra família. I n'hi ha membres de la nostra família que sí que ens han decebut una mica. I no per això deixem d'estimar-los. És a dir, que aquí hi ha una cosa que ens agradaria... A vegades els estimem més. Sí, sí, ens agradarien que hi havia moltes coses que milloressin. Els que et representen que et fan patir més. Clar, són que et fan patir, no? És un sentit figurat, no? Però que és veritat, és així mateix, no? I a l'últim pàrraf, que és molt bonic... A mi aquest és el que em va cridar més l'atenció. I diu, per què soc cristià? Em pregunto de nou. Per què he nascut amb una llar cristiana? he assumit la fe que he rebut i he descobert que la fe mereix ser creguda. El cristianisme se'n presenta com la religió que aconsegueix ser, a la vegada, una afirmació radical de Déu i una afirmació radical de la persona. I aquí s'acaba l'article. No, no, és que aquest tros d'aquí, per mi, vaja, a mi és el que em va cridar l'atenció, perquè és que és veritat, jo l'exemple de casa, de la família, dels pares, l'he tingut, jo ja sé que hi ha gent que no l'ha tingut i serà molt bon cristià perquè no té res a veure potser una cosa amb l'altra però a mi sí que em van fluir a més a més em van educar d'una manera que també posen jo me'n recordo de les monges al col·legi i tinc un record estupendo i en canvi jo tinc molta gent que ens diu les mil o sigui que no en té cap bon record de la seva estança a l'escola i jo hi vaig estar vaig ser molt feliç al col·legi amb les monges doncs això em va fluenciar a mi I després, al ser més gran, llavors, al poder-ho entendre una mica més, entendre del tot no, però bueno, que ja ho apaieixes, no? Llavors, tu creus d'una manera i ho acceptes, i ho assumeixes, i tu vols, ho afirmes, i vols seguir aquella religió. Per tant, sembla que n'estàs més convençut, no? I que és igual que et diguin blanc o negre. A mi m'és igual que els altres et diguin... Encara vas a missa, m'és igual, però si hi vaig. Si puc hi vaig cada dia, ja està. I no m'importa perquè sóc feliç enanti. Mira, no puc fer-hi més. Però reconec que aquest tros d'aquí que he nascut, ja sé, hi haurà gent que no hi ha nascut i que després ho ha sigut. És que, clar, no tothom que ha nascut en una llar cristiana... Al contrari, que de vegades són d'altres llargs i també han sigut molt... En el món han fet una tasca, però fantàstica. No és que vull dir que no, que hagi de ser una cosa molt bona, però per mi ho ha sigut. Jo ho trobo que per mi ho ha sigut. L'exemple dels pares i dels avis... I dels tiets, perquè la meva família, tota. Els tiets que en són moltíssims. Tots són de la seva? Tots són de l'església. Tots són de l'església. No, jo crec que també sí. És el que dèiem abans al principi, que si un creu en unes coses i al seu voltant tots creuen en les mateixes coses, i sobretot la persona quan es fa adulta veu l'autenticitat de tots els altres, que no veu un doble joc, aleshores se reafirma ell mateix o ella mateixa, no? I això, Jun, recordem-se sempre, o sigui, almenys jo estic així, que és Déu que et crida. Que et Déu. I les orelles, i les oïdes, o les orelles que no serveixen per res, però les oïdes que sí que serveixen, ha d'estar sempre atent a aquesta crida de Déu, que potser és molt silenciosa, però que tu la sents. I aleshores, doncs, diu, sí, jo soc cristià. En què es troba que un, perdona, en què es troba un que és cristià? Jo suposo que dintre de, crec que les tres que estem aquí, una de les característiques més bones per mi de ser cristià és el que Cris va dir, estimar els altres. I aleshores, doncs, és tan fàcil estimar els altres, encara que costi, que això ja es resumeix perquè soc cristià. Un silenci, Montsi, que dius. Això que deies de la Núria de... De la família. Sí, de la família. La meva mare era una dona feia immensa, no? Una feia immensa. Després, també val a dir que hi ha hagut persones que han sigut dintre de l'església que les seves conductes... no han sigut, o a mi no m'han semblat del tot adients, i allò m'ha fet buscar més, o sigui, m'ha fet buscar més conèixer l'Evangeli, o sigui que no m'ha sigut... Ha sigut un estímul. Ha sigut un estímul el voler descobrir. Per tant, o sigui, penso que ser cristià i aquest ser creure... és creure en el Cris, creure en l'Evangeli, creure en la persona humana. Aquesta és la... Perquè, o sigui, quan descobreixes la persona que tens al costat, és quan realment penso que... és aquesta necessitat o aquesta crida perquè la crida ens pot venir de la persona que tenim al costat o posar-se de manifest aquesta creença que tenim perquè si això no ho veiem amb el pròxim amb el proisme doncs no ho veiem un no pot ser cristià solament per ser cristià és veure amb els altres veure aquell company, aquell amic aquell familiar tots, veure aquella humanitat i aleshores és quan tu pots fer-te la pregunta i ser sincer i dir per què soc cristià? perquè estimo els altres i perquè estimo Déu suposo que aquí que és la pregunta que ell s'ha de fer i a més el que és bonic en aquest cas és que no és pas una persona que amb tots els meus respectes perquè jo valoro tothom és una persona que raona I el dir raonar no és que els altres no raonin, sinó que és un intel·lectual, segons com. Un intel·lectual... Ho és, ho és, ho és. I aleshores, doncs, esclar, això és una mena analítica. No és a la babalà, no és perquè sí. No és perquè està lluernat per idees o per paraules, que són molt boniques, però que a l'hora de la veritat són paraules i s'ha acabat, no? El que sí que és cert és que... Igual que quan som petits anem creixent, això s'ha de fer créixer, no? S'ha de fer créixer. I jo penso que aquestes afirmacions també rotundes que ens fa amb les seves creences no és una cosa que es pugui dir el primer dia ni el segon. Vull dir que potser hi ha persones que continuen a la búsqueda amb tot el seu procés de vida. I possiblement sí que hi ha tot un estimar el germà, però que no té... O sigui, aquesta descoberta de Déu potser li costa més i passa la vida així. Però altres persones que buscaran, i possiblement, actualment estem en aquest procés de búsqueda, perquè encara que ens ha menys amics que ho has trobat, però sempre has de buscar, en aquest sentit, de buscar la persona, no? Jo crec que també es tindria que fer com un acte reflexiu, i molt sovint, de preguntar-nos a nosaltres mateixos per què soc cristià i que la resposta em digui positivament ets cristià perquè continues estimant. Insisteixo molt en aquesta paraula, però és així, eh? I aleshores vull dir, no, no, per què soc cristià? Bueno, no. Jo, de quan en quan ens val la pena... De fer una reflexió. De fer-se una reflexió i de fer-se una interrogació a nosaltres mateixos. Això ho ha dit ell avall. Que al veure algunes coses que no li agradaven ha buscat més i s'ha... Això, si ho sapigués entre tots, seria l'ideal. No dir no m'agrada, jo aparto. No m'agrada perquè vaig a veure el per què. El per què no m'agrada i veure si trobo alguna cosa, algun motiu. Llavors, dius, la fe... Llavors, et reafirmes més... Amb les persones, la fe... Hi ha coses que dius, no, que per aquí, doncs, no m'hi... Jo sempre dic... O jo vaig a conbregar, doncs, amb un sentiment, però fer-me conbregar amb rodes de molí, no. No. No és massa gros. Ara, moltes gràcies, Núria. Hem de llegir, com sempre, una mica, la lectura de l'Evangeli segons Sant Joan, que és la que vostès escoltaran el diumenge properi. Diu, en aquell temps Jesús digué als seus deixebles, jo sóc el set veritable i el meu pare és el vinyeter. La serment que no dona fruit a mi, el pare la talla i la que dona fruit l'esporga i la neteja perquè encara en doni més. Vosaltres sou nets gràcies al missatge que us he anunciat. Estigueu amb mi i jo amb vosaltres. I així com la serment... Si no està en el cep no pot donar fruit, tampoc vosaltres no podeu donar fruit si no esteu en mi. Jo sóc el cep i vosaltres les serments. Qui està en mi i jo en ell dona molt de fruit, perquè sense mi no podríeu fer res. Si algú se separa de mi, és llançat fora, com ho fan amb les serments i s'assequen. I les serments, un cop seques, les recullen, les tiren al foc i cremen. Si us quedeu amb mi, i el que jo us he dit queda amb vosaltres, podreu demanar tot el que desitgeu i ho tindreu. La glòria del meu pare, que és amb vosaltres, doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus. Aquí s'acaba i aquí n'hi ha una cosa que és molt xula. No es pot dir res més, com el diu el Marc, perquè ja hem acabat el temps. Aquest programa, senyors, el poden tornar a escoltar el dissabte a dos quarts d'onze i donem moltes gràcies a la Núria perquè soc cristià. Aquesta pregunta ens ha agradat molt. Moltes gràcies a vosaltres. I potser que ens la fem de quan a quan. Gràcies. Moltes gràcies a vosaltres. Gràcies als oïdors i oïdores per escoltar-nos. No, diu que no et senten. Ah, no? Sí, una miqueta. I gràcies a en Marc. A l'escoltes ràdio d'Esbert, sintonitzes ràdio d'Esbert, la ràdio de Sant Just, 98.1. Ràdio d'Esbert, 98.1 per baix.