Quaresma i art cristià; efemèrides del 22 de febrer

Ara escoltes ràdio d'Esvern, sintonitzes ràdio d'Esvern, la ràdio de Sant Lluís durant tu. Veus de la parròquia. Programa d'informació i formació humana i cristiana de la parroquia dels Sants Just i Pastor de Sant Just d'Esvern. Ben trobats amics joïdors de René d'Esvern i ben trobats també els contratulis de l'equip D. En Lluís Maria Domènec, hola. Bona tarda. I l'Imma Periques. Hola, ja tornem a ser aquí. A les guies de so Marc i també us parla en Lluís Segura. Avui, pels que escoltin aquest programa en directe, tindran present que és dimecres de cendre. Estem al dia 22 de febrer d'aquest any de 2012. El nostre programa sempre cau en dimecres, però mai havíem, almenys que jo recordi, tingut ocasió de celebrar aquest programa del nostre equip un dimecres de cendre. I hem acordat als membres de la parroquia d'avui de llegir l'Evangeli, que en aquest moment, quasi, es llegirà també a l'Església Senyors d'Esbert. En aquell temps, Jesús ensenyava els deixebles dient Mireu de no fer el que és just només perquè la gent us vegi, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre pare del cel. Per tant, quan facis la moina, no ho anunciis a troc de trompeta com fan els hipòcrates a les sinagogues i pels carrers, perquè tothom els alavi. En veritat, us dic, que ja tenen la seva recompensa. En canvi tu, quan facis el moina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa a la dreta, perquè la teva el moina quedi secreta, i el teu pare, que veu que és secret, t'ho recompensarà. I quan pregueu, no sigueu com els hipòcrites, que els agrada posar-se drets i pregar a les sinagogues i les cantonades de les places perquè tothom els vegi. En veritat us dic que que ja tenen la seva recompensa. En canvi tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada. Tanca-t'hi amb pany i clau i prega el teu pare present en els llocs més secrets. I el teu pare, que veu que és secret, t'ho recompensarà. També és cristianisme i cultura, i molt cristianisme i molta cultura, aquest passatge de l'Evangeli i de Mateu que hem llegit avui, i també el que es diu en la imposició de les cendres, eh? Converteix-te i creuen l'Evangeli. Sabem que bona part de l'equip, potser el 66%, imagineu-vos que això és una data molt molt amunt, eh?, anirà després de l'imposició de la cendra. Algun comentari sobre el dimecres de cendra, sobre l'Evangeli, Lluís Maria? Sé que ets un fidel de la diada d'avui. Sí, perquè comença la penitència, en seriu. O sigui, durant tot l'any es té de fer algun gesto. Però l'altre dia ho explicava molt bé el mossèn. O sigui, es tracta de... controlar el nostre esperit, més que qualsevol altra cosa com el menjar i el beure i tota la història aquesta. No mengeu carn els dimecres de cendre. No mengeu carn els divendres, durant tot l'any. Per això hi havia les butlles. La gent confonia el de les butlles de la quaresma amb el reste de l'any. Les bulles eren pel reste de l'any. Els divendres de quaresma tenies d'abstenir-te de menjar carn encara que tinguessis bulle. Això també és un altre assunto que un dia en parlarem largo i tendido, perquè era una cosa promoguda per la Eglésia, aquí a Espanya almenys, i es va i durava allò que... Era molt senzill i era molt barato. Però els rics poden menjar carn i els pobres no poden menjar carn. Els rics i els pobres, una altra vegada. Una pinzellada també, Imma, sobre... Per mi, menjar carn no és cap penitència en aquest moment. Al revés, vull dir, deixar de menjar carn i menjar peix no és cap penitència. Al revés, vull dir, a mi m'encanta el peix i ja està. Però és més carn, segons quin peix i segons quina carn. Jo crec que sí, que potser és un moment de preparació, com ho és l'advent, doncs la quaresma és un altre moment de preparació per la resurrecció, que és el punt culminant de la litúrgia de l'Església o dels cristians, i que, evidentment, hi ha molts sistemes de fer penitència, molts, des del menjar a tenir un somriure el dia que no en tens ganes, no?, O sigui que penso que tots ens podem esforçar, sobretot, en coses que es refereixin a fer més feliços els que tenim al costat. Correcte. Després d'aquesta introducció, diguem-ne, temporal de la celebració d'avui, anem al motiu de fons del nostre espai. És cristianisme i cultura i avui havíem quedat de parlar de l'art, de la influència que ha tingut el cristianisme, que ha tingut l'ambientació cristiana en la pintura, l'escultura, l'arquitectura, en especial en aquestes tres belles arts. Per començar, mentre llegia aquest passatge de l'Evangeli de Sant Mateu, pensava que els jueus del Deu i de la Jeocris i els d'ara resen a les sinagogues. Quan el cristianisme va començar a tenir sentit, vol dir crear petites comunitats a l'Orient Mitjà i després es va fer el pas a Roma com a vehicle de llengua llatina i l'imperi romà d'expansió de la mateixa cultura cristiana, una de les coses que van fer els cristians va ser tenir els seus propis recintes de pregària. Del temple pagà de Roma van passar a les basíliques. Basíliques fetes en forma de creu llatina, per l'arbre que va representar no tant la mort de Jesucrist, sinó el pedestal des del qual ressuscita. Les basíliques i les grans esglésies segueixen tenint la seva importància arreu d'Occident. Teniu alguna imatge d'església notable des del punt de vista cristià que per la seva bellesa, per les seves característiques, volguem ara comentar, sigui de l'època que sigui. Bé, parlàvem fa un moment que potser en el romànic, que seria la primera manifestació de l'art arquitectònic i cristià del nostre país, el monument per excel·lència és Sant Climent de Taulli. A mi, personalment, el romànic, l'església romànica, m'està dient de la senzillesa de l'Evangeli. M'està parlant d'una austeritat, d'un lloc de recolliment. Per altra banda, hem de dir que, si parlem de tota l'art, les esglésies romàniques Estaven totes elles completament pintades en passatges de l'Evangeli, i que era la forma que tenien de llegir la Bíblia, perquè molta gent en aquell moment eren analfabets, i en canvi amb les pintures que tenien allà recordaven diferents passatges de l'Evangeli, o el capellà quan predicava s'hi podia referir. A mi el que m'agrada, i crec que a més els catalans som molt romànics, estimem el romànic, estimem les esglises, estimem aquesta petitesa que té en general el romànic, malgrat que hi ha expressions riquíssimes, i crec que és aquesta simplicitat i és l'Evangeli en la seva puresa. Esglésies... petites, recollides, com has dit, bastant fosques, simplement aquelles finestres verticals, amb aquell arc rodó, amb aquesta conferència, però riques en el seu interior, amb aquestes pintures i els seus retaules, retaules de fosc, etc. I aquells camparàs altíssims. Sí, efectivament, com a presència de la comunitat i l'entorn del qual es van anar conformant no solament les parròquies, sinó també els municipis, les poblacions civils. Després d'aquest art potser més espiritual, més interior, més una mica tancat en si mateix, la eclosió, quasi bé burgesa, però sobretot artesanal, de les ciutats, els gremis, etcètera, recolzaven ja un art més potent. Les esglésies van fer grans i les catedrals gòtiques van aparèixer arreu. Aquí a Catalunya en tenim, vaja, jo crec que la major part de catedrals a Barcelona, a Lleida, etcètera, són catedrals gòtiques i, ja diguem, la resta d'Espanya i d'Europa. Alguna comparança, potser, entre el romànic i el gòtic? Bé, el gòtic més recarregat que el romànic Sí, sí, sí. Vull dir, contemplant la catedral de Burgos, que és magnífica, i per contraposició la de Lleó a Espanya, vull dir, veus clarament quina és la romànica i quina és la gòtica, no? Vull dir, no ho sé, és una idea. L'església s'obren, hi ha més filestrals... Sí, sí, sí, sí. entre la claror exterior i llavors hi ha tot l'art dels vitralls, no?, que possibiliten aquest joc de llums a l'interior de l'església. Però aquesta presència cristiana a la nostra terra no solament està en les poblacions i en les grans ciutats, com hem esmentat, però hi ha una riquesa i una varietat d'ermites, llogarrets, llocs de petites capelles, oratoris privats o semiprivats, que veus, anant per la nostra geografia, quina ha sigut la importància de la fe cristiana, no? Quan la gent volia reunir-se a l'entorn d'aquests centres per aquesta facilitat de trobar Déu. Alguna ermita, també, predilecta, algun lloc especial de... Bé, diríem, les Mare de Déus trobades, no? Montserrat, que Va passar una petita ermita a un gran temple. Jo, per mi, hi ha una ermita, però és molt particular, que és l'ermita de la Mare Déu de Bellmunt, a sobre de Toralló, perquè nosaltres hi anàvem sovint, i jo quan la veig pujant cap amunt en direcció a Ribes, per exemple, veus la silueta de Bellmunt i la silueta també... de... Ai, no me'n recordo. Bé, és igual. La silueta de Bellmunt i et sents a casa. Sembla com que aquestes ermites de dalt de les muntanyes... Sant Vicenç de Torelló, potser? Sant Vicenç de Torelló, sí. Sembla que aquestes ermites de dalt de les muntanyes és com si fessin com un mantell, com un empar, no? Jo ho trobo... Bé, a mi em diu molt. Però hi ha una altra cosa aquí o un altre aspecte arquitectònic que per mi és molt, molt interessant que són els monestirs. Correcte. I, bueno, tenim monestirs romànics i tenim monestirs gòtics i també, per exemple, el claustre és un... Tenim del cister. Tenim del cister i tenim dels benedictins i, per exemple, el claustre, amb el que significa de recolliment i al mateix temps d'expansió de la natura i i l'aigua per rentar-se i tot plegat, que ho trobes aquí i ho trobes arreu. I hi ha molta similitud d'un lloc en un altre per tot Europa, no? A part de tots els que tenen allà dipositats els americans. Que se'ls han portat. Que se'ls han endut, clar. Però a mi el claustre és un aspecte arquitectònic que el trobo molt bonic i que es presta al recolliment, a la contemplació... M'agrada. A prop d'aquí hi ha ermites. Bé, des de la Salut, de Sant Feliu, Sant Ramon, aquí Sant Boi, etcètera. Ara amb uns companys d'altres, a començaments del mes de març, anirem a l'ermita de Bruguers. Sí, a Camí de Vegas. Molt bé, d'acabar cap a Vegas. Bé, i en podríem nombrar... I per l'altra banda, al Sant Bernat. Això sembla un seny. Sí, sí, clar. Em vas una mica més enllà, però també tenim això. Hermites que potser han acollit aplecs, trobades, festes patronals, àpats... Mira, la de Sant Aniol. I Sant Madí. Que s'acosta, eh, senyors? Sí, sí. Hi heu anat amb algun aplec d'aquest tipus? Sí. A Sant Madí, alguns anys, sí. Aquí Sant Lluís hi havia el costum d'anar pel dilluns de Pasquart, no recordo si era la primera o senyora Pascua, suposo que era la primera, perquè la segona anàvem a Sant Feliu. Anàvem a l'Armita de Salut, a fer la costellada. Molt bé. L'arquitectura actual, la construcció d'esglésies d'ara, creieu que té valor arquitectònic? O la... passen directament a ser edificis d'autor, però sense una correnta. El deutor també és la Sagrada Família. Hi ha els anys que passaran fins que estigui acabada. Sí, és un autor, però que ve del modernisme, té unes arrels... I tenia la senyora Almoines, perquè el senyor Gaudí ho va dir-ho, i, bueno, és una herència que té la ciutat de Barcelona cedida pel senyor Gaudí. Jo voldria fer esment a l'església que es va fer per acollir tota classe de cultes en el moment de les Olimpiades, que em sembla que es diu d'Abraham. o almenys de la parròquia de l'Abram i realment jo crec que això va ser un un encert de fer això una església o un edifici o un lloc que fos una mica un lloc obert a les diferents religions que aquells dies teníem nosaltres per aquí a Barcelona i crec que va fer un paper important hi havia racons en aquella església per les diferents confessions i en determinats moments es feien tant celebracions o pregàries col·lectives com res d'una o d'altra al qual hi podia assistir naturalment tothom i es va fer una edició del nou el tinc a casa, penso que el trobaria del nou testament que fos per totes les confessions cristianes i amb una gran divulgació entre la família olímpica entre els esportistes, els tècnics i acompanyants. No he tingut ocasió de veure l'Almodena de Madrid, la nova catedral, però no té gaire bona premsa en quant a la seva bellesa. Algú en pot fer cinc cèntims d'això? No. Jo l'única cosa que puc dir és que una gran part de la mala premsa que té és perquè l'entrada la té al mig d'unes escales. jo recordo que és mala premsa per el que sigui, però la van situant allà i la van acabar quan van voler. Una cosa com la Sagrada Família, però la Sagrada Família... Està anys i anys per acabar-la. Sí, sí, van estar anys i anys. Era de la seu de... És que tu preguntaves fa un moment una cosa. Preguntaves l'arquitectura moderna de les esglésies. Doncs quin futur té? No ho sé, perquè no sóc en el futur. O sigui, no ho sé. Hi ha esglésies que són molt boniques i estan molt ben fetes. Mira, aquí a Sant Joan d'Espí en tenim una que és supermoderna i és estupenda, però el futur ens ho dirà. No són comparables amb les clàssiques, de cap de les maneres. Ara, si tenim en compte que l'Eglésia és un lloc per reunir la gent, per poder-los, perquè tinguin un lloc on resar, on aplegar-se la multitud, que representa que són germans i que preguen junts a Déu, Nostre Senyor. Bé, doncs, si aquesta gent, quan surt al carrer, fa exactament el mateix i compleix amb la seva fe cristiana, les esclésies tenen un sentit, tenen un per què ésser-hi. Si no ho fan així, doncs, mira, són monuments nacionals. Vull dir que... Com el Valls de los Caídos... Per favor, siguin arribant, eh? Sí, per favor, aquest tema no. Bé, bé, molt bé. Que per cert, Però ja mereixeria més espai del que tenim. Jo deia que les esglésies actuals són més funcionals, certament. Són pràctiques, estan pensades per una qualitat auditiva, doncs segurament amb una postura no allargada de creu llatina, sinó moltes són circulars o hexagonals, de manera que són, diguem-ne, més pràctiques i potser s'entrenes més en l'altar, que és el lloc del sacrifici. Deixem el tema de les construccions perquè, certament, potser vist una mica de fora, podria pensar-se que valorem una mica la fe cristiana a través d'aquestes manifestacions, diguéssim, d'implantació, d'implantació en el territori, d'edificis, de construccions, quan hem dit repetitament en el nostre programa que la fe És una actitud personal interior i que, Lluís Maria ja ho ha recordat, s'ha de fer i posar a pràctica quan surts, precisament. Quan surts, precisament. Recordo un lema de la parròquia de Sant Justus Bern d'un curs, potser fa 5 o 6, que dèiem, siguem temples vius. Sí, sí, exactament. No pedres sumortes, no cendre, sinó temples vius, temples de l'Espitza. Hem parlat abastament de l'arquitectura, no hem esmentat encara, potser, l'escultura. Hi ha escultures i pintures cristianes de qualitat? Hi ha pintures i escultures preciosíssimes. I jo crec que també... Aquí també hi hauria alguna cosa a dir en relació amb l'escultura, sobretot, i les imatges... que en altres religions estan com prohibides, perquè comportaria com una certa idolatria. I a casa nostra no s'ha vist així, i hi ha molta gent que és molt devota d'alguna imatge concreta. Jo crec que, per exemple, deixant això de banda, hi ha escultura preciosa feta per Miquel Àngels, I ara em recordo de la Pietà i de la foto aquesta que ha sortit premiada, que és una Pietà moderna. A l'Alaska ja sou marit. Aquesta senyora mora completament tapadíssima i que abraça en el marit o en el fill ferit. Però es destapen, no, aquesta senyora? I penso que ja no queden sustitels. No, no, no. Ha tingut un premi ara de la premsa o alguna cosa així. Bé, és igual. Per exemple, la pietà és una preciositat com altres escultures i altres pintures. Jo el que crec és que és fantàstic que la religió hagi donat peu a tot aquest art I al mateix temps, doncs, ens hem anat desviant del missatge evangèlic de la pobresa. I cada vegada hem tingut més riquesa en les esglésies i en els monuments o en els edificis cristians. I, evidentment, del romànic senzill i pobret, a les esglésies gòtiques, i ja no, diguem, doncs, després les renaixentistes, i no, diguem, ja les barroques. I ara potser hem tornat a una certa simplicitat, no? Això en el límit seria el Vaticà, no?, potser. I el Vaticà, doncs, clar, i això ja... Capeta Sextina, la colonnata Bernini... Que, clar, que és molt bonic que això existeixi, no?, però al mateix temps, doncs, posa una mica en quarantena alguns dels valors cristians que... que ens proposem, no? Per retornar a origen, recordo que la simbologia cristiana, quan parlaven d'aquelles primeres comunitats petites, a Corint, al nord d'Egipte, etcètera, la seva simbologia no podia ser més simple, però també més esotèrica. Passàvem de l'alanisme i de la cultura romana, que representaven les persones... amb una certa bellesa i uns patrons clàssics, etcètera, també els déus, a una simbologia totalment com misteriosa. El peix. El peix. El bé. El pa. Això, d'aquestes traces, d'aquests distintius primers dels romans, abans que la greu, fins i tot, abans que la greu, els trobem, doncs, Per exemple, jo n'he vist a les catacumbes de Roma. Sí, sí, és clar. I certament, si el cristianisme va sortir així, esclar que s'ha anat expandint i he tingut altres manifestacions. Però jo estic amb la Imma que un cert retorn a la simplicitat hauríem d'atendir-hi. Hi ha alguna qüestió més sobre algun aspecte d'aquesta presència cristiana a l'art? Si no la teniu, jo us faria la pregunta. Perdó, hi ha una cosa que ens hem deixat en penso, i és que hi ha cementiris cristians, catòlics, que tenen una munió d'obres d'art. En tenim una molt a la vora. En tenim dos a Barcelona. Dos de clàssics, vull dir el de Poblenou i el de Montjuïc. Tots dos són molt bonics, però n'hi ha molts més. Per la Chez a París, per exemple, és una cosa impressionant. No només per les tombes que hi ha de persones famoses, sinó perquè és un passeig, és un jardí, verdaderament. Això té una certa influència, perquè és terra sagrada, terra beneïda, perquè hi reposin les restes dels cristians que algun dia suposem, esperem, perquè és la base del cristianisme, que ressuscitarem tots. Però, sigui com sigui, vull dir, els cementiris formen part de l'art, de l'art cristià, evidentment, perquè hi ha moltes èpoques diferents molt ben marcades. M'has fet pensar en la Corbusier, el di París i França, un arquitecte que va interpretar correctament l'art cristià per construir unes esglésies realment importants. Bé, la pregunta que volia fer per acabar, segurament no tinc temps de contestar-la, és... S'entén l'art en general, sobretot la pintura, l'esculptura, l'arquitectura fins i tot, al marge de la tradició cristiana? És a dir, per una persona no que no... sigui cristià, sinó que tingui una certa antipatia, per dir-ho així, que vulgui prescindir de tot el que és... No pot. Entén l'art, la història de l'art? Segons en Lluís Maria, no? Jo crec que és molt difícil... Separar-ho, no. És molt difícil entrar en un museu sense saber la Bíblia, sense saber història sagrada i entendre què vol dir o què representen moltes de les pintures o dels o dels objectes, o de les escultures. Per tant, ni que sia com a tradició, com a corrent artística, val la pena conèixer aquesta... És que forma part de la història, Lluís. És que forma part de la història. La història no es pot desgajar perquè una cosa et sigui antipàtica. tens d'enganxar-ho tot i llavors el acertijo està completo perquè si no aquell trenca closques hi falta alguna peça i no pots seguir bé tu aquí molt bé doncs aquesta ha estat la programació que veus de la parròquia ha dedicat a cristianisme i cultura hem parlat de l'art pintura, escultura i arquitectura especial d'aquí quatre setmanes, el nostre equip hi tornarà. Moltes gràcies, amics uïdors de Rèvia d'Esvern. Aquest programa es repeteix el dissabte a dues quarts d'onze del matí. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Fins demà! . . . . . . . . Seixanta i més. Com passa el temps? Ja tornem a ser una setmana més amb vosaltres. Avui és 22 de febrer, dimecres de cendres. El 22 de febrer és el 53è dia de l'any del calendari gregorià. Queden, per tant, 313 dies per finalitzar l'any. Que trigui una miquetona, no? Ja correrà, ja correrà, no pensis que no. Sembla que no. Les setmanes salten, que salten, que salten, com si fos aquello quan érem petits, que saltàvem a la corda, així salten les setmanes. Bé, felicitats a totes i a tots els que celebreu avui el vostre sant o aniversari. Per a tots, molts anys feliços. Doncs ara recordarem esdeveniments als països catalans de tal dia com avui. Mira això, Bea Tom, perquè un 22 de febrer del 1923, a Barcelona, Albert Einstein va parlar precisament d'això, del temps català. que el temps no passa, sinó que som nosaltres qui passem a través d'ell. Sí, sí, sí. Doncs el senyor Einstein va visitar la ciutat, deixant bocabadats a molts periodistes que no acabaven d'entendre què era això de la teoria de la relativitat. És difícil d'entendre, eh? I tant que ho és, i tant que ho és. va venir convidat pel científic Esteban Terrades i Illa com part dels cursos monogràfics dels estudis i intercanvi organitzats per la Mancomunitat de Catalunya i dirigits per Rafael de Campalans. Que ho vets ja érem a principi del segle XX, eh? Alguns sí i d'altres no. No, normalment aquí a Catalunya sempre ha sigut un camp molt obert, per a tots els esdeniments científics. Sobre aquest fet, precisament, a les hemeroteques hi ha dates publicades de l'encertat que van estar molts periodistes explicant la conferència del senyor Einstein a l'escola del treball i de les bajanades que van arribar a dir alguns altres. O sigui que uns van entendre la base de la teoria de la relativitat i altres van començar a fer floritures i a dir que com que tot és relatiu, doncs el senyor Einstein gairebé va fer un acudit, no? Sí, és igual. No tothom entén els científics ni els savis. Naturalment que no, però queda la crònica. Perquè burros savis n'hi ha molts. Moltíssims, moltíssims. Però queda la crònica de Josep Maria de Sagarra que aquest sí que la va encertar. Per alguna cosa era un savi total. Un intel·lectual completament entès en moltes, moltes parts de la ciència. Bé, hi arribem a 1931. A Barcelona, Francesc Macià torna de Bèlgica, on s'havia exiliat a causa dels fets de Prats de Molló. Això també ho veiem ara reflectit en una sèrie que recentment han fet per TV3, O sigui que ben interpretats. Molt ben interpretat. Al paper de... Molta gent l'ha criticat una mica. Diu que no s'ha senyit força la realitat. El que passa és que tot va a gustos, no? No, a gustos i al coneixement d'història que tingui cada persona. Cada persona ha viscut d'una manera... I té una idea sobre aquell tema i, segons se li reflecteix, ho trobes encertat o no? Jo he sentit persones que... He sentit comentaris de... com s'assembla a aquest personatge, a Pere Ponce, o com s'assembla a Fermí Reixat. Però ja no es tracta... O sigui que l'actor, a vegades, s'ha menjat el personatge. Sí, el personatge. Però es veu que els esdeveniments i la relació entre ells No eren exactament tal com ho reflectia la sèrie. No t'ho puc dir, perquè s'ha escrit molt sobre el tema. Sí, i cadascú l'ha escrit a la seva manera. I encara que tenim una edat, o érem molt petitons, o no ens els van presentar.