Veus Parròquia del 28/9/2016

Música sense etiquetes ni dates de calucitat. Música sense etiquetes ni dates de calucitat. Veus de la parròquia? Música sense etiquetes ni dates de calucitat. Bona tarda, amics suïdors de ràdio d'Esber. Amb molt efecte, ho saludem la Montsergi Giro, hola. I us parlem, jo, la que parlo, la Lina, a l'inici del curs del programa Paraula Viscuda. I com altres anys comencem amb el nostre rector, mossèn Joaquim Rius, bona tarda, mossèn. Bona tarda i bona hora a tothom. Que ens parlarà sobre les humilies del bisbe de Roma, el papa francès, amb la jornada mundial de pregària per la cura de la creació. Això va tenir lloc el dia 1 de setembre del 2016. En els nostres programes de ràdio de veus de la parròquia, un de l'altre grup, això ho treballarà bastant aquestes inquietuds que té el papa francès sobre l'ecologia i sobre el medi ambient, i sobre tot el que tenim que tenim de cura de la creació. Però ara el mossèn Joaquim ens anirà fent una introducció de totes aquestes no sé, diríem jo, crides, missatges, reflexions que el papa francès que ens ha fet. Com vostè es recorden el nostre programa, Tenim la persona i en aquest cas, com ja he dit abans, era el mossèn Joaquim, que és el que comenta el que nosaltres fem de la paraula viscuda. No sé si l'Amonser vol dir alguna cosa de mossèn Joaquim, però jo crec que tot el poble i tots els uïtors el coneixen, no? Suposo que soc més conegut que l'Omonyos. És... jo diria que és conegut i estimat. Moltes gràcies, Albao. Aleshores, només una mica d'introduir això, diu que els cristians, això és una de les coses que ell ho diu, diu que els cristians i els no-cristians, la persona de fer i de bona voluntat, hem d'estar units a demostrar misericòrdia amb la nostra casa comuna, la terra, i donar ple valor al món en el que vivim, com espai a compartir i de comunió. I aleshores ell, a aquesta somilia, es tenen uns pus molt concrets, el primer del qual diu la terra crida. I amb aquest missatge renova ell el diàleg amb tota persona que viu en aquest planeta respecte als patiments que afleixen els pobres i la devastació del medi ambient. Déu ens va regalar el do del jardí exoberant, però estem convertint en una superfície contaminada de runes, deserts i brutícia. Monsen, la hi toca, Monsen. No, jo no és que vulgui passar per davant dels empares, sinó, senzillament, jo diria que és una crida, i això és interessant, i em sembla que és una visió molt més profunda, que no és tractant-ho més de la qüestió del nostre planeta, de la naturalesa, sinó fer-nos adonar que tot és una mateixa cosa. Nosaltres estem profundament units a tota la naturalesa. Casa nostra, quan es diu, ell ho diu molt, això, és per dir-nos que tots els que estem en aquesta casa, si estimem la casa perquè ens estimem entre nosaltres, és tot un conjunt que no pot separar-se. I per això, a través del recurs de demanar que respectem la naturalesa, en el fons el Sant Par el que està dient, és el recurs d'estimar a les persones, perquè en definitiva som nosaltres els que causem, els que causem el mal a la naturalesa, i també les persones som els que sofrim les conseqüències d'aquestes destruccions. Per tant, ell demana que els pobres del món, que són els menys responsables dels canvis climàtics, són els més vulnerable i empateixen els efectes. Per tant, és una sortida, no hi ha només l'ecologia integral, sinó aquesta, perdó, l'ecologia en sí mateixa, sinó aquesta ecologia integral en què som humans i totes les altres condicions naturals en què envolta la nostra creació. Per tant, totes les criatures es mereixen el respecte, però sense oblidar que tots plegats ens sofrim tant el que és positiu com el negatiu d'aquesta creació. Perdó, no sé si vol dir alguna cosa més sobre aquests punts que ens estan interessant. Aleshores, ni un altre punt que també ens fa dintre d'aquestes somiliers, que diu per què hem pecat. I aleshores, a la reflexió de que deu ens adonar la terra per conrear-la i custodiar-la amb respecte i equilibri. Conrear-la massa, això és, abossant d'ella de manera miòvia egoísta, i custodiar-la poc, és pecat. Mira, esclar, si no sé si ho recordeu a vegades, que això potser generacions passades, hi havia un examen de consciència en el que el protagonista era en cadascun de nosaltres. I no es parlava de res més. Nosaltres, els altres, nosaltres, Déu. Però on pensa, aviam, tota aquesta natura, tot això que ens envolta, tot això que tenim, tot això que som, gràcies a aquesta natura, doncs el que potser és que no s'ha de destruir ni es pot contaminar. I no obstant, potser no hi hem tingut en compte res dels altres que ens envolten, que aquests altres també són els arbres, les plantes, les flors, el que mengem, els animals, el medi ambient. Tot això també són els altres dels quals nosaltres vivim i convivim, i, per tant, s'han de tenir en compte. I el Sant Para, doncs, en aquest sentit, ha incidit molt en aquest aspecte, perquè, a vegades, nosaltres, per aprofitar-nos d'una cosa, això, conreem massa la terra, és a dir, l'explotem, però per anar uns quants bé. Tots ho sabem, tots els mitjans que s'estan fent servir, per la línia, la línia, doncs, de la telefonia, de les comunicacions, tot això. Es fan servir materials, i tots ho sabem, que són materials que venen de l'Àfrica, i que allà, precisament, moren tota aquella gent esclavitzada, treballant allà perquè d'aquelles mines surgeixin aquests materials. I, bueno, nosaltres tenim telèfonos, i anem explotant, i anem tenint telèfonos cada vegada més perfectes. I tot això diu, noi, que és quin progrés, però a costa d'aquest, de matar gent, de destruir-los. És clar, això no pot ser. Jo tinc un fill que és un especialista amb la cosa de los aerogeneradores, és a dir, d'aquests molins de vent. I aleshores ens va fer una xerrada un dia, i ens diu... Diu, tothom diu, quan arriba a casa, el primer que fa és encendre el llum, o obrir la nevera. Diu, esclar, diu, aleshores, d'un bé l'electricitat. Per veia, a veure, que n'hi ha una part, que sí, verdaderament, però que diuen que aquells molins que són antiestètics. I aleshores dius, bueno, a vegades són absurds. I jo ara també pensava en això que vostè acaba de dir, que aquest estiu, en realitat, aquí, no ho sé, a casa de verdader dels demés, però aquí pràcticament n'hi ha pocs mosquits i poques mosques, aquest any. Hi havia una sempre que anava rundant pel meu menjador, i jo vaig obrir la finestra perquè sortís, perquè vaig pensar una pobra mosca, que ania capisquit. I després els mosquits, home, si no hi ha mosquits, tots aquells animals que són insectivors, doncs de poc i sort. És a dir, que d'una manera inconscient o no conscient, anem destruint moltes coses que, com si diguéssim, formen part de la natura. És que, a més a més, dos depenem els uns dels altres. Una cadena.Sí, i això no ho valorem. Jo penso que el que vol del papa francès és que ens posa a dintre de la creació i ens hi posa no només, estàvem acostumats, que quan parlàvem d'ecologia, parlàvem de la terra, parlàvem de... O sigui, això, la consciència d'una... O sigui, tot era com molt separat, no? I ens ho engloba tot i ens hi posa el centre, hi posa Déu i posa la persona. Sí, sí, sí. Jo penso que és un missatge més que, almenys, a mi em fa pensar i em agrada, perquè fa reflexionar, fa reflexionar. I després, no una ecologia en què ens la mirem i diem que veus que això s'ha de fer. No, no, sinó que jo també estic allà enmig d'aquest problema. Sí. I el puc provocar o el puc millorar. Sí, sí. I després, una visió que, presentament, perquè la posa dins de la persona, vol dir que és cadascú, cadacé, perquè és clar, no entriem res de documents oficials i declaracions oficials. Ja no ho sé, que entriem, però vull dir, és relatiu. Però jo diria, el problema, jo diria, és que el papa diu, alerta, tu ets membre d'aquesta ecologia universal i, per tant, tu també l'has d'estimar, l'has de cuidar i has de mirar que no es faci malbé? Per tant, tots hi estem implicats a dintre, eh? I després, també, amb aquesta humilia, no només és ell, sinó que també hi ha altres persones, altres regions, que també va dirigida. Sí, sí, sí. Té un sentit... Hi havia moltes religions i moltes persones. Té un sentit molt ampli, molt... L'humanitat, jo diria, que forma part de tota l'humanitat. Sí. Això engloba, engloba el conjunt, no? Sí, ens en anem per un altre tercer apartat, podríem dir, d'aquestes humilies. El títol seria... Examen de consciència i penediment, que això ja ho has fet una mica. I aquí ens diu... El primer pas, en aquest canvi, és sempre un examen de consciència, que explica gratitud i gratuïtat. És a dir, un reconeixement del món, com un dor rebut de l'amor del pare, que provoca, com a conseqüència, actituds gratuïtes, de renúncia i gestos generosos. També implica amorosa consciència de no estar desconectats de les altres criatures, de formar amb ells altres certs de l'univers una preciosa comunió universal. Pel creient, el món no es contempla des de fora, sinó des de dins, reconeixent els llasos en què el pare ens ha unit a tots els sacers. Això és el que comentava mare, aquesta necessitat d'implicar-nos tots en aquesta lluita. Per això m'agrada molt, quan, en el recorregut que ell va fent, demana aquesta implicació en coses molt concretes, que és el que jo sempre dic que m'interessa. Perquè és clar, home, l'attricitat aerodinàmica, l'attricitat aer... Ai, per les zones del sol, etcètera, tot això, la l'attricitat aquesta... Home, és clar, que em convé, i m'interessa, però no hi entro allà. En canvi, amb el fet de no gastar aigua inútilment, amb el fet de suspesar les coses que jo faig si em bruto o no em bruto al terra, el fet de si jo cremo el que m'interessa i destrueixo i faig un gas absurd per la naturalesa, en l'ús del plàstic, que és horrorós, el que estem fent, etcètera, això sí que hi puc arribar, i és un instrument a les meves mans de cada dia. L'altre, com a no l'altre, que ho facin les grans empreses i els inventors, no sé, que facin el que... el que, d'alguna manera, sigui millor per usar d'aquesta natura sense destruir-la, sinó fent-la servir d'acudament. Però, esclar, quan ell també aterren aquestes coses senzilles, que és dir, escolta'm, hi ha gastes aigua, com la gastes? Això a vegades no es té en compte. I per mi, crec, i amb aquest sentit, és quan jo em poso de veritat a dintre d'aquesta ecologia i tot aquest sentit de sosteniment del nostre planeta amb l'intervenció de tots, és aquesta increpació personal d'examen de consciència i, a la vegada, penediment, és dir, de conversió, en el sentit de que no podem fer servir segons què, ni maltractar segons què, i fer-ho de qualsevol manera, sinó que s'ha de saber, cada vegada, ni que siguin coses senzilles, que puc aportar jo. I, amb la mirada de cadascú, es crea un ambient adequat, començant per l'àmbit de la família. Jo crec que es posa en aquest pla personal de cada persona, però, a la vegada, també, es posa que hi ha d'haver una protecció de la Casa Comuna que es desdemana, ell ho diu aquí, un consens polític, i que els ciutadans hem de dir que això es realitzi. Es posa en el que és individual, però també ens fa realitzar el que és col·lectiu, com actuem de manera col·lectiva. I això és també tal com s'ha anat portant, perquè això ho hem fet entre tots, tal com ho hem anat portant tot fins ara, aquest desgàs, podríem dir, ara ens fa aturar i ens fa pensar que amb el que són els polítics, també els hem d'exigir que realitgin els pactes i que els facin millor del que els hem fet fins ara. Ja també diu, a l'últim, si podem passar aquest... Bueno, tenen varios, però un altre que és molt interessant, quan diu canviar de ruta. El dia canviar de ruta vol dir, quan nosaltres ja hem pres consciència, tenim el penediment i la confessió al pare, Rica, Misericòrdia, ens condueixen a un fet, però el pòsit, de canviar de vida. I això s'ha de traduir en el que tots... i comportaments concrets, més respetuosos, el que deies tu, amb la creació. Per exemple, ser, com deia vostè abans, prudent en el plàstic, en el paper, no me'l gasto l'aigua, el menjar, l'energia elèctrica, bla, bla, bla, i tot això. I això és molt important. I diu, dintre d'aquesta, que és llarga, i ara vostè ens l'ha fer una mica més esplicita, acaba aquest apartat i diu, quins tipus de món volem deixar els que ens oceieixen, els nens que estan creixent. Això és el que diu aquí, com volia dir, què és el que volem per ells. Jo suposo que moltes vegades, quan parles amb les famílies, hi ha un inquietud, que de vegades els hi dol, que els hi deixarem els nostres fills. Llavors es preocupen pels diners que els hi deixaran, pels recursos, per si els pisos, per si la vivim, etcètera. Jo penso, vols dir que no s'espavilaran, si això ho necessiten? Ara, i els valors, què els hi deixem? Perquè és clar, moltes coses d'aquestes, ja quan l'altre dia parlàvem un xicot de 14 anys, i em deia, perquè és clar, veia que estava molt emblemada, doncs d'aquestes pantalletes que porten davant, per dir telèfon. Sí, fins a pel carrer, això és una cosa que va aderida, si a la joventut. Llavors, esclar, llavors són tanadones, i ell em deia, i què, com va això? Que disfrutes amb això? Diu, sí, i jugo molt, jugo. Ah, i com jugues? Diu, de vegades amb companys, amics, etcètera, i a què jugueu? Diu, a matar. Amb uns jocs que hem d'aprendre a matar. Van eliminant. Tot és eliminacions, a més a més, armades. Llavors dic, bé, però això, per aquests serveis. Hòdiu, per servei, si un dia has de tirar uns tirs, ja has de fer una punteria, doncs, a quin alçada has de tirar la bala, perquè és mati la persona que vull, etcètera. Dic, i això t'estimo la mola, viure. Diu, sí, sí, m'ho passo la mar de bé. Esclar, llavors dius... I quan hi dediques això? Diu, i almenys, entre 3 i 4 hores cada dia. No es queda parat. Sí, 3 i 4 hores cada dia només amb això, jugant amb això. Ja tens una punteria. Però llavors fa tanadones que, a l'hora de parlar i d'amistats i això, veus que no n'hi ha gaire, no en tenen gaire. És una mica, amb el qual juguen això, però no hi ha massa relació humana. Llavors jo penso... I quins valors hi ha, perquè venia a mi per parlar d'una qüestió, i no vam poder-ne parlar? Perquè no sabia... No sabia expressar-se o no van arribar? No, no, és que ell ja no hi entrava, però ell em va venir per una cosa concreta, i resulta que no hi vam entrar i res. Ens hem vist diverses vegades i sempre anem a parar amb aquests jocs. Jo, esclar, no sé què fer. Llavors penso, aviam, el nostre món d'avui, si només es preocupa per això, i els instruments que hem de fer servir, perquè això ho tinguem, és destruint els altres... Esclar, parla-li de la naturaleza, parla-li de la formosa d'una posta de sol, parla-li d'una sortida de la lluna. En mira'm una cara i ho han dit que vol, aquest ara, que vol fer mirar. I em sembla que és aquí aquesta manca de sensibilitat d'aquest esperit franciscà, si voleu, del germà sol i la germana lluna, la germana terra. Esclar, poder-li dir germana és estar-ne molt convençut d'això, eh? I, per tant, tots són valors que llavors dius, i l'aigua, perquè la llences, i això perquè el destrueixes, i això perquè... que és el que pots fer, no ho fas. Però llavors protestaràs si no tens aquests elements que t'ajuden a destruir, que també es destruïn, que es tenen. I això és com un cercle que no porta mai a fer descobrir la gent... amb aquesta gent, a vegades, infants, els fills, la gent més jove, de vegades que descobreixin que no són ells, eh? Són els grans els que fan el mal, i que són els que donen això, precisament, al jovent, que des de petits ja ho tenen. Per això jo diria aquest diu, en cas concret, és el del deute ecològic entre el nord i el sud del món. La seva restitució seria necessari que es prengués cura de la natura en els països més pobres, proporcionant-los recursos, finançar-los assistència tècnica, que els ajudin a gestionar les conseqüències dels canvis climàtics i a promoure el desenvolupament sostenible. Si això és un compromís de tots, però l'apena és que no és un compromís de tots, ni personal, ni global, com deies tu... Bueno, però... Jo penso que és evident que no és un compromís de tots, que no és un compromís de tots, però que, d'alguna manera, el fet que ell i altres persones ens en parlin, ens hi fa pensar, ens fa pensar i ens fa reflexionar la manera de viure. Sí, sí, perdó, escoltat. I, de vegades, quan llegeixes alguna altra cosa, no sé, aquest... Diu menys de mateix hi havia una entrevista a l'ara, que el que entrevistaven parlava que hi hauria dos tipus d'economia, l'economia capitalista i l'economia col·laborativa, dels sistemes diferents. I llavors veus i deia que es havia d'anar perquè no podia ser només el sistema capitalista, perquè és el que destrueix. Llavors veus que si està entrant en aquesta economia col·laborativa... Sí, mica en mica, mica en mica. Exacte, o sigui, els joves, no tant els de la nostra edat, però persones més joves ja estan entrant, no? Sempre, perdó, sempre hi haurà unes... Les coses jo el que veig, de totes maneres, si és que, com deia amb una dels passatges, que el món perdiu per nosaltres és milenis i pels senyors un instant. I totes aquestes coses tenen que anar des d'una base, anar fomentant i anar creixent i anar creixent. I jo crec que el món avança, dintre de tot, i destruir moltes coses, cada vegada la humanitat pot estar millor. El que passa és que, esclar, totes les coses que nosaltres hem tingut aquí en el món occidental que deien, els mons que són incipients ara, la gent que està sortint-se, de molts puestos i que són més feliços sense tenir aquests lligams a les coses materials, com podria ser l'Àfrica, o el que sigui, que ho estan passant molt malament, és que allò queden enlluernats per la televisió, queden enlluernats, però també volen aquestes coses. I diuen, sí, per exemple, el poble xino, ara, que té com a estar una mica més bé econòmicament, doncs, està més contaminats que nosaltres, perquè fan servir més cotxes, fan servir més... Si és un procés, no? És un procés que mica en mica. Per això jo penso moltes vegades que, quan es diu, anem cap a una destrucció de la naturalesa, etcètera, jo em sembla que no som tan dolents, tampoc, als humans. Havíem destrucció, home, sí, que haurem de petxugar una mica, per dir-ho d'alguna manera, uns anys, etcètera, i no sé si nosaltres ho veurem o no, que els hi tocarà patir, però després sempre remonta, perquè diuen, això ho hem de posar-nos d'acord, si no ho hem après per la teoria, que la pràctica de cada dia ens ho faci entendre, que no podem destruir, no? I em sembla que la història sempre ha anat així, d'anar fent, avançant, avançant, i quan ja no s'aguanta... Pum, llavors se n'adonen de què han de canviar. Hi ha una frase que m'ha cridat l'atenció, perquè penso que també hi ha una part de clau que està aquí, diu, la cura de la casa comuna precisa de la contemplació agraïda del món. Clar. Quan la gent s'ha d'anar a donar i quan tothom s'ha d'anar a donar... Contemplació és una cosa que va molt més enllà de l'últim. I agraït perquè és el que m'ho faràs. Llavors sento que si hi ha uns petits espais de reflexió i contemplació, si podem entendre que hi ha la necessitat d'agraïment, no? Sí, sí, sí. Aquesta d'allò, vas dius, tot no té desperdici res de l'Eucastrí, però hi ha petits trossos... Què dius? És per sopar allà i tornar a posar de manifest. Bueno, jo estic molt contenta, però ara Carlos ja ens avisa que només que ens queden 3 minuts, i com vostè recordaran, nosaltres normalment llegim a la banjàlica, que correspon aquesta setmana, i que es llegirà la perroca i dissabte d'imenges, i és que venen a l'Eucaristia. I aquest abanjàlic correspon el duc. Jo no l'hi he portat, el tens aquí, però és igual. L'abanjàlic, segons el duc, a mi m'ha agradat molt, li m'agrada, que sempre intento llegir durant la setmana, i és que parla de la fe. Mohsen, que és aquella que li pregunten que si donem-nos la fe, l'has portat per poder llegir. És cortet, i ens diu, vol llegir-lo vostè? No, no, ja pots llegir-lo. Vostè ja té perrofeia, no? No soc l'espacialista. Però els apostos diuen al senyor, augmenta'ns la fe, i ell va respondre. Només que tinguéssiu fer com un gra de mostassa, diria-ho a aquesta morera, arranca't de soc arrel, i planta't al mig del mar, i us ho veuria. O sigui, que aquí ja tenim un problema de la fe, que la tenim una mica fluixa amb nosaltres, la fe, no? Sí, sí, tenim molt de fe, però l'hora de la veritat no massa. I continua, que això encara és més maco. Diu, qui de vosaltres, si té un servent a lleure o a pasturar el ramat, liderà quan ell torni del camp? Vine de seguida, seu a taula. No liderà més aviat, prepara-me alguna cosa per sopar, i estigues a punt per a servir-me, fins que hauré acabat de menjar i veure, i després ja menjaràs, i veuràs tu. És que donarà les gràcies al servent, perquè fet allò que se li havia menjat? Així també vosaltres, quan ho heu fet tot allò que deu, ho s'ha menjat, digueu, som uns servents sense cap mèrit, i hem fet només el que havíem de fer. Això podem aplicar a l'ecologia, i ho podem aplicar a... a quan se vol aspecte i comportament de la nostra vida. No, mossèn? Sí, però tenint en compte una cosa, que, esclar, els exemples de l'Avengelli, si dius com un gra de mostassa o una moreira, i la gent diu que és això de la mostassa i que és una moreira, ja no saben ni el que és. Això també hauríem de fer classe d'ecologia als comentaris. D'ecologia, d'ecologia. És que és un punt de guia, el gra de mostassa. Però també n'hi ha aquella, perdó, que n'hi ha de la gra de mostassa, que es fa un apre grandiós. És clar, esclar. No, jo no n'almarc, sinó a terra, no? Jo, per això, val la pena aquests textos, perquè et fan entendre que, a vegades, la cosa més senzilla, el més petit que podem fer, etcètera, no li traiem valor. Jo, tot el que sigui fer una cosa positiva en aquest món, qui radia positivitat, amor i bé, això tot és bo i tot fa bé. Això no es perd, perquè, esclar, a vegades sembla que només m'acusen i em fa mal totes les coses volentes que es diuen. Totes les bones també tenen un pes sobre la meva condició, i, per tant, tot això ho hem de respectar i apujar. I, després, tampoc, no pensar que tenim que ser els tants herois, que tenen que fer grans coses, amb un plan, Juana de Arco, el que volia, no? El comportament personal de que deu ser-ho interessant, no? És curiós que Jesús diu als herois els més senzills. Ell no parla d'heroi. L'heroi, a vegades, és el que es fa a gran destruint els nostres herois, és destruint que es fan herois. I Jesús Cris diu no. Diu, l'heroi és el que es sacrifica ell perquè els altres visquin. Molt bé. Vol dir-us donar un consell a les nostres suïdors? Ah, ja li he donat, ja li acabo de donar. Ja li acabo de donar. Apreneu això. Moltes gràcies, mossèn. Oi de res. Gràcies a la ràdio, que, mira, els deixa dir alguna cosa que potser arriba i que potser fa resò. Ah, qui sap? Les zones. Això, les zones, les zones. Van per l'aire ecològic. Si és que no hi ha contaminació. Bé, senyors, hasta el dia saps si vostès volen tornar a sentir aquest programa a dos quarts d'onça. Gràcies, fins la propera. Gràcies a tots per escoltar-nos. M'agradaria. La ràdio de Sanyús. Durant la nit d'octubre. Ara, bé, un programa per arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dades de caducitat.