Veus Parròquia del 2/11/2016

ens endinzarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense tiquetes ni dades de caducitat. Música sense tiquetes ni dades de caducitat. Bona tarda amics oidors de ràdio d'Esber. Amb tots vostès, veus de la parròquia. Com un cop que demés, aquí estem, la Montserrat Giró. Hola, bona tarda. Una bona amiga que ha sigut tan amable de venir amb nosaltres. Bona tarda, Anna. Bona tarda. I la que us saluda la Lina. A l'espai paraula Viscuda. I vostè recordarà que amb la paraula Viscuda, doncs Anna, tan amable, ens parlarà d'un llibre llibres, jo aquí diria plural llibres, que ell ha llegit, que l'ha impactat i el per què. La Montser, encara que vostès coneixin l'Anna López, la Montser ens explicarà una miqueta qui és. Si ens centrem de talles, eh? L'Anna López de Aguilat és nascuda a Bilbao. Després, quan la sentiu parlar, segur que moltes persones ja reconeixereu la seva veu. Ella viu a Torra Blanca però treballa a Sant Just des de l'any 87. Ell és psicòloga de professió, però el seu treball sempre ha sigut dedicat a feina social, però sobretot posant l'accent en el que és la promoció de la dona. Aquesta és una convicció que la marca i ha marcat tant el seu treball com la seva vida personal. És mare, àvia... És molt jove, eh? Sí, sí, sí. No tant, no tant. Per tant, sí que és una vida viscuda en convicció, per ella mateixa, com per les altres persones que estan al seu voltant. I és una feina que li agraïm moltíssim promoció de la dona, que això ens fa lliures. Gràcies. I ara doncs passarem, L'Anna, ens dirà el per què ha triat aquests llibres i la conclusió que ella troba d'ells. L'autora dels llibres és l'Elena Ferrante, que fins ara era una incògnita perquè ningú el sabia qui era. Es pensaven que era un home, que era una dona, sempre. I ella ha volgut guardar l'Elena Ferrante, ella, dia amb ella, o podies ser ell, la seva intimitat, i no ha volgut mai que descobrissin qui és. Però últimament, suposo que serien algun hacker, que diuen ara avui dia, aquesta paraula s'amplia molt, doncs diu que és una senyora, precisament l'esposa de l'editor on ella treballa, perquè ella és traductora. Però es veu que, de cop i volta, ha sortit, potser no teníem massa acostumats a sentir l'aveu de l'Elena Ferrante, i en canvi ara ha sortit com si fos una flor primavera, que ha esclatat i ha sortit així. Tant és així que l'Elena està entusiasmada amb els llibres. Ai, l'Elena, que l'Anna està entusiasmada amb els llibres. I realment fa temps que no trobava uns llibres que m'atrapessin tant, i que realment despertessin emocions. Vaig començar amb el primer llibre de la saga, que es diu... Jo els he dit en castellà. No, no, castellà, castellà. Dos amigues, i vaig demanar immediatament el segon, que és la amiga estupenda, i després hi ha altres més, que són un mal nombre. Perdona, la saga es diu dos amigues. El primer llibre és la amiga estupenda, el segon un mal nombre, el tercero. Les deudes del cuerpo i el quart, la niña perdida. És l'últim que he llegit. És l'últim que he llegit. Es va llegir gairebé tot seguit. No podia parar. No podia parar, era un espai molt curvertens. I les crítiques diuen que tenen la intriga d'un thriller, l'atrema d'un folletó, el context sociopolític d'una novel·la realista i alguns passats propis de la literatura fantàstica. Diuen que és tot, aquests gènere sí cap d'ells. Ja no ho sabria dir-ho, així també com ho fa la crítica, però ho pino que és així. Trata de la història de Lila i Lenu, que són dues amigues que estan des de la Infantesa Junta en un barri de nàpols que és un barri pobre i bastant degradat. Lila és molt líder, és la d'escriu molt bé físicament, prima, tot el model que ara seria el model ideal de dona, el model meravellós, lliure valenta, descarada i pot arribar a ser molt cruel. I la Lenu és roseta, té tendència a ser una mica agressoneta, i és molt intel·ligent, molt aplicada, i diu que tot el que Lina aprengui a la vida, Lenu ho aprengui als llibres. Perdó, perdó. Si hi ha una diolina, és que en realitat la protagonista es diu Lina. No sóc jo. És diolina i tothom li diu Lina, menys la Lina que li diu Lila, jo de vegades em confundiria que una cosa per l'altra. No dic perquè és clar que els ullens no se'n facin una mica de lío, no? És una relació entre elles en què la Lila és la protagonista, la valenta i tal, i la Lenu està sempre un segon planol admirant-la i alguna manera envejant-la. Hi ha una escena que està en primer llibre, que qualsevol petita, la Lila tira les dues nines favorites de totes dues en un soterrani del tercenyor Don Aquile, que era el dolent de la pel·lícula, i la por que passa... Molt cruel, molt cruel. La Lina és capaç de ser molt cruel, molt més determinat. I a mi el que m'ha fet una mica tocar emocionalment són el tema de l'amistat entre les persones, en aquest cas, entre dones. Jo penso que realment el llibre... Jo crec que està escrit per una dona. Jo crec que pels matisos que té, jo penso que són matisos que, normalment, entre la relació entre els homes, normalment no es donen tant. Perdó. Un dia d'aquests vam comentar que, perquè estava en la venguàrtia, a través d'un escrit veus si és una dona i un home. I es va fer una estadística d'un estudi de 100 mili pico de tèxtus i de diferents autors. I, bueno, ja la Sara és molt xulo. Qui pugui llegir-lo, que busquen la venguàrtia, que trobaràs, és xulíssim per saber qui és. Vam dir fins i tot que podria haver-hi algun programa informàtic que pogués arribar a saber que ha de descobrir això. Però, jo en quan, això de si és una dona, jo penso que tal com es comporta l'escriptor, diria que seria irrellevant, perquè ell es vol mantenir el màxim de l'anonimat. Jo també crec que no és el més important. Es vol mantenir l'anonimat en un temps que tot és l'aparador, una societat que és molt d'aparador i que es vol figurant el sentit sobre els escriptors i tot. En canvi, això ell ho manté en l'anonimat. Jo diria que és irrellevant. I, a la vegada, també em porta a veure que el sexe, o sigui, definir per sexe no fa falta, no fa falta amb coses determinades. I aquí és l'evolució també de l'home i la dona. Per aquí, perdó, que aquí en aquest estudi ens diu que la dona, normalment, o sigui, els escriptors de la dona, és més sentiments d'aire, de tendreça, bla, bla, bla. I, en canvi, els homes a l'escriptor lliugerament més neutra. I després, quan parleu de... En general és així, amb excepció. La dona ho fa més als homes, a l'home ho fa més al punt, és a dir, sí, és interessant de saber. Continua. Perquè, en realitat, tu el que et crida l'atenció és aquesta relació de les dues dones. El sal si baixos de la relació. Jo no sé si tothom hem tingut amigues íntimes des de les que són petites, no? I jo penso que sempre s'estableix, o en general s'estableix una relació de morodi, no? T'estimes molt amiga, però també... Però de reventa. També, segons quines coses, i quan l'elenu que va explicant les sentiments de frustració o d'emveja que li podia produir i d'admiració que li produia l'ela en molts moments, recordar sentiments de... I a mi el que m'heu cridat l'atenció és la facilitat en què l'elenu s'expressava en el llibre, no? Amb tota la tranquil·litat podia expressar... És que no la suporto, és que... O sigui que ara m'allunyo d'ella perquè no puc i em va agradar molt, perquè d'alguna manera em reconfortava amb els meus sentiments que en un moment determinat ets tan sent culpable, perquè amb aquella amiga que te n'estimes està sentit genus, o... Genus, o creant seguretat, o... Aquí tu ens portes un trosset remarcat de les coses que, més o menys, doncs poden clarificar o poden posar amb evidència el que no dice. Des d'octubre de 1976, és també 1979. Quan ho regressé, no em dic que tot això passi a l'1... A Naples, sí. Dice, cuando regrese a Naples para vivir, evité reanudar relaciones estables con Lila. No fue fácil. Casi de inmediato ella intentó volver a entrar en mi vida por la fuerza. Y yo la ignoré, la toleré y la soporté. Aunque se comportara como si no desease otra cosa que estar a mi lado en un momento difícil, yo no lograba olvidar el desprecio con el que me había tratado. O sigui, aquí és la manera que tu deies. I més endavant, una miqueta de res, diu, les veces en què comptava por teléfono alguna ocurrencia inteligente de mis hijas, ella cortava por los años y cambiaba de tema. Aquesta és una relació molt personal, perquè moltes vegades, jo no sé si us ho ha fixat, però si tu l'expliques una mica de desgràcia, alguna cosa a la gent està sempre ajudant-te i te se senten misericordioses, no? Però, en canvi, si expliques una alegria, o expliques alguna cosa que és satisfacció teva, doncs, bueno, va bé, va, i passen una altra tema, no? Que és bastant definitori de moltes relacions humanes. Sí, sí, sí. Que jo, si puc ajudar, em sento superior i sí. I si no, doncs és clar, o no? Clar, doncs sí, sí. Bueno, més dient, i què? També sense estibles. Bueno, després, mira, Lila, deixa els estudis i escasa els 16 anys amb un home ric del barri al qual ho diava, que li havia fet la vida impossible des de les grans petites, les rics del barri, que, a més, eren mafiosos i eren de tot. I en Camila Nú, que era una família també molt humil, continuava estudiant i treballant i volia sortir d'allà, no? I era una noia intel·ligent. Llila continuava llegint demagat i s'aprenia molt més ràpid les coses que no... Per què era viva? Era viva, era viva. Era viva, el di-viva, el di-viva, el di-viva, el di-viva, el di-viva, el di-viva, el di-viva, el di-viva, el di-viva, el di-viva, el di-viva, el di-viva... I a més, ell explicava les coses de tal manera que encara que li passés una desgràcia, aconseguia semblar que estava perfecta i que la seva vida era tot un triomf. I, en canvi, la Nú, se sentia molt insegura i se sentia fatal, perquè ella estava aconseguint estudiar, treure bones notes, escriure, no sé, i la Lila res. En canvi, l'Àlila era molt capaç de dissenyar unes sabates, que a principi, el seu pare era sabater, van dissenyar unes sabates que van marcar tota tendència d'OMA, i va ser capaç de fer un cartell meravellós per la botiga de les sabates, a atregar gots que li va posar a sobre, i va tenir un èxit impressionant, i la no era capaç de tenir aquesta creativitat, i aquest risc per arriscar-se, ho havia de fer tot d'una manera molt acadèmica, tot molt controlat, i això li creava una inseguretat bestial. Quan aparentment sembla que hagi de ser al revés, aquesta formació que té la... la l'enul, que li hauria de proporcionar més seguretat, i en canvi, la seguretat la té més l'altra. Jo penso que la nu sempre es mèria molt amb els altres, i en canvi l'Àlila era més lliure per poder seguir amatant-se sense... No havia de comparar-se. No havia de comparar-se, i una persona que sempre s'hauria de comparar amb tots. Us recordeu de aquella pel·lícula que s'ho va veure, que parla de Medeus? Sí. Quan el Salgar i aquell mira la partitura que l'altre li dona, i a la sara se sent la música de la que està llegint, i a la sara és la cara de Carceli i transforma, per dir, aquest xicharelo, en aquest cas, la Lila, aquest xicharelo, que no està tan conscient i tan estudiós i tan de lloc omió, ha fet una cosa que t'apuja el cel, només escoltar-la, no? És aquesta sensació que dona, segurament a l'Enu li passa una mica això. Veu a l'amiga, se l'estima molt, però pensa, mira, aquesta xicharela està tenint coses que jo no arribo a agafar, no? Si tot fa una descripció que l'afana és en el primer llibre de com és Lila, que és Morena, prima, i que fins i tot de petita no té pit, i que és un esquema que ara agradaria, però que llavors poder no estava ahir. En canvi, l'Enu era... La clàssica, la clàssica, el dipòsit. I l'Lila, en aquest estil, tenia molt de canjo amb els homes, i sempre, d'alguna manera, era la primera de la qual s'enamoraven, abans de l'Enu, i això també li creava molta inseguretat. I això és, al llarg de tota la història, això continua passant, perquè també hi ha una història molt important en temes que té a veure amb el sexe i amb els homes. A l'Lila, el sexe no li importa, canvia l'elenússit, de fet té una experiència bastant... I poder ser l'únic punt que jo no acabo de veure clar en el llibre, i és el que ella té, un home gran, que és el pare del seu posterior amant, abusa d'ella, abusa entre cometes, perquè ella té una edat que... però sí, que és d'alguna manera una bus. I ella, a aquest bus, ho viu d'una manera... No ho viu molt malament, i aleshores és la única cosa que em solta una mica confosa, en canvi, després té una visió... O sigui, viu la sexualitat d'una manera molt natural dins dels canos de l'època amb el seu primer novi, i després té diverses parelles, fins que s'enamora bogement d'un intelectual, diria un pseudo intelectual, però no potser podíem dir-ho. És un intelectual que és molt poc consistent com a persona, i que és el fill d'aquell home que havia tingut una relació amb ella. I està molts anys deixant el seu marit, i està molts anys pendent d'aquest home, i amb una dependència emocional prevenda d'aquest home. La Lila. No, la l'elenússit, la l'elenússit. En canvi, Lila, d'alguna manera, el que fa és servir-se d'alsomes per als seus interessos. Una és una mica vividora, i l'altra és més passiva en aquest aspecte, i va acceptant les coses, però tu dels dos personatges qui més t'agrada? A veure. Totes dos? És que és difícil definir-se, no? La tractigua de Lila és impressionant, no? Perquè el mateix temps és molt dura, molt dura i molt cruel. Ara podet ser més identificada amb els dubtes de l'elenú, no? Perquè el personatge de Lila és molt impressionant. Encara que fins i tot té una temporada... Per alladores, sí, de la paraula. Fins i tot té una temporada que està treballant amb una fàbrica que es destrossa les mans i vivint molt malament, i no hi ha una protesta i una dura és impressionant, no? Aquí n'hi ha un pàrraf que també l'has sobrenllat molt maco, que jo, com és que no he pogut llegir-ho, no ho sé exactament. No sé si ho diu la Lila o l'elenú. I diu, ¿qué derroche sería, me dije, dañar nuestra historia, dejando demasiado espacio a los malos sentimientos? Lo dijo la Lila. Diu, los malos sentimientos son inevitables, lo esencial es contenerlos. Así es, porque volía acercarme a Lila con la excusa de que las niñas les gustaba verla. Nuestros embarazos hicieron el resto. És important llegir el que hi ha després, perquè seria la vivencia de l'embaràs, que és molt diferent de l'una que l'altra. Dice, fuimos dos mujeres embarazadas muy distintas. Mi cuerpo reaccionó con una fuerte adhesión, el suyo, con renuncia. Sin embargo, desde el principio, insistió en que había querido ese embarazo, decía riendo. Lo he programado. No obstante, había algo en su organismo que se revelaba. De ahí, que mientras yo me sentí enseguida, como si dentro de mí sentía una especie de luz rosada, ella se puso verdosa, con el blanco del ojo amarillento. Le daba nascos todos los olores, vomitaba sin parar. ¿Qué quieres que haga? Decía. Yo estoy contenta. Pero el trasto que llevo en la barriga no es más. La tiene tomada conmigo. Aquesta es la Lila que parla, ¿no? Porque ahora que ha vivido que esta aquí ha de destrusar les meves coses i ja fer-me l'estava malament, no? Sí, l'Alenu, el fill, és del seu amant, ja sé pare del marit i l'última que té és el seu amant, del Nino, del que ha estat enamorada, temps i temps, i que al mateix temps té un fill amb la seva dona, que mai deixava la seva dona, aquestes històries que passen sovint. I, en canvi, havia tingut les dues primeres nenes... Normals, dintre del matrimoni. I, en canvi, amb aquesta nena, el seu cos estava plena d'amor, no? I, en canvi, la Lila no pot. I, en el primer fill, també havia fet un rebutx de la criatura. En el primer fill que havia tingut que era amb el seu marit, que era dolent, no l'estimava. El primer que era el ric. Tu què us perdó? És que volia fer una cosa a la psicòloga, ara. No, Anna, la psicòloga. Tu creus que és veritat moltes vegades que diu que un fill no ha desitjat? Després ho passen malament? O aquesta cosa de la trastet de Ciena ha llegat en tot? A veure, jo penso que té possibilitats, però sempre... En cartes, després, a l'estimi, eh? Jo crec que si després l'estima, aquesta fatalitat no és... Queda subvenat. Pot quedar subvenat o pot no quedar. Però, en general, no és tan predestinat. Clar. O sigui, la filla d'entrada no volia. Continua, continua. Potser això lliga una miqueta en el fet que la filla de la Lila... O sigui, no... Que seria aquesta, el que preguntava a la Lina, que no necessàriament pot ser després un problema, perquè la filla de la Lila és obertes, més omerita... És més serida que l'altre que té. Té uns mesos menys. I en canvi, és més serida que la meva. Jo crec que aquesta frase m'ha cridat l'atenció. Diu que els malos sentimentos són inevitables. Losenciales és esconder-los. Aquí, dius que això grinyola una miqueta, no? Sí, grinyola. Perquè si realment hi ha una amistat, o sigui, han d'amagar els sentiments, o han de poder parlar com amigues i fer una tremenda de relació. És més, a veure, que la Lila és pura sinceritat, i de vegades una sinceritat cruel i exagerada. Sí, ens hem de conèixer la veritat. Exacte, en canvi, la Lila és, en aquest sentit, més prudent. Amb les conseqüències que pot tenir això, jo crec que també la veritat, en plan cruel, i quan no te l'han demanat, no cal. I en canvi, en un moment determinat, sí que és bo. No podem amagar-los, però sí contenir-los, i poder expressar-los en un moment que no facin tant de mal. Jo penso que la sinceritat és bàsica. Jo crec que la sinceritat sempre té un límit, perquè de moment hi ha gent que diu... Mira, sóc tan sincera que no t'ho heu preguntat. No cal que em diguis una cosa que no vull saber. I jo penso que també has de mirar si aquesta sinceritat et fa més vida tu que l'altra persona, perquè si tu descarregues, però li fas pos a l'altra persona, doncs igual no cal en aquest moment tant de... M'has sinceritat tan exagerada, crec. No el tampoc és. M'he sentit que, com amigues, trobar aquell espai i aquell moment de... Perquè, si no, reprenen que van carregant la motxilla, aquestes dues persones. Sí, el que passa és que llarg de tota la vida, jo penso que hi ha moments que es carrega. I que... i que... I les relacions passen per aquests altres i baixos, que totes les relacions a la vida, quan són constants, i la relació de parella, passen per altres i baixos. Hi ha moments determinats que... Oi, si tot passa amb els fills, les estimes molt, i en algun moment determinat diries... Vale, vete. No sé, són coses que... Que quiero mucho, pero... Que son moments, ¿no? I en un moment determinat dius... Mira, que bé que estic sola, no? Que s'han vagint a canviar dels estimes molt, i jo penso que amb els amics i amb les amigues et passa molt. I després, sobretot, penso que amb les amigues, la gent que tenim una edat, que el tema de la amistat... Bueno, era... Suposo que és igual que ara, no? D'una manera així, però que es creaven moltes complicitats. I, de fet, elles continuen mantenint la complicitat al llarg de tota la seva vida. Encara que hi hagi moments que s'allunyin, continuen... I continuen sempre estimant-se i odiant-se. Una, amb aquesta... Tenint-se rejuadant-se. I reprotxant... Una, sí. La vida és així, eh? Sí, sí, sí. Aquí també he subrayat una cosa, però és torno d'hi el mateix. Diu, hoy, mientras escribo, me avergüenzo de cómo la suerte me ha favorecido siempre. El libro despertó en seguida interés. Algunos entusiasmaban por el placer que sentían al leerlo. Otros elogéaban la habilidad con el que había sido ideada la protagonista. Algunos hablaban de un realismo brutal. Otros exaltaban mi imaginación barroca. Algunos admiraban el estilo femenino, suave y acogedor. En una palabra, yo vieron comentarios positivos. Això que diuen l'Alenu? L'Alenu continua a ser l'intel·lectual. Sí, sí, l'Alenu triomfarà la vida i es podrà sortir del barri i es casarà amb un senyor d'en Ric i tindrà una mànina intel·lectual i també d'un origen... Quan dius això d'una mànita intel·lectual, jo me'n recordo de també el Mario Lin Monroe, que es va casar amb un escritor. Sí, jo crec que es va casar perquè, com ella, no crec que fos tonta ni molt menys. Ni molt menys, ni molt menys. No que se la preguntin a los Kennedy's. No, que era molt maca. Però vull dir que es va casar, segurament, per empaltar-se una mica de la intel·lectualitat. De les hores, doncs, aquest és així. I tens, continua dient... Diu que quan me llegaron los ejemplares que me correspondían por contrato era tan contenta que decidí darle uno a Lila. Nunca lo había hecho con los libros anteriores. Y daba por descontado, que al menos por el momento, ella ni lo habría ojeado. Pero, no sé, no, así, continua. Pero sentía próxima la única persona con la que podía contar de verdad y quería demostrar mi gratitud. No reaccionó bien. Evidentemente, ese día estaba muy ocupada. Y con su talante, pendenciero de siempre, que estaba inmersa en los conflictos del barrio para las próximas elecciones del 26 de junio. O algo la había contrariado. No lo sé. La cuestión es que le tendía el libro y ella ni lo tocó. Dijo que no debía de malgastar mis ejemplares. Sí, que li fa una mica de despreci. Un despreci total. I es queda tampacha. Es queda Lila. Es queda tampacha, li diu això i... No? Vinc jo. La altra es queda decepcionada. Sí, en canvi, estar al costat d'ella sempre que li fa falta. Això és aquesta tradicció que juga a tu. Per mi és el que senyal. A part que descrivi molt ben àpuls, que parli de tots els deveniments polítics i socials, perquè l'ENU comença... El Nino Cerratore és relativament d'esquerres. Una mica com la Gos Divina, aquesta que tenim a tot arreu. I, bueno, comparteix molt en vell de tot això. I això està en el llibre i la descripció d'en Àpuls i d'expressiós. Però per mi la part més així, la que em va cridar des de l'inici, era com evoluciona aquesta relació, i aquest continu estira i esronça entre les dues amigues. Perquè m'has comparat a la vida real. A la vida real, sí. Et trobes amb una cosa que pot ser optimista molt bona, però... I fins i tot, jo per mi l'extrem, i que jo penso que això és la gent que són mares, les dones que són mares, no sé si els hi ha passat tant als homes, però hi ha de les comparacions entre les criatures, no? Amb els fills, amb els fills, sí. Els ja l'ús ha arribat a anomenar-hi. Molt, la fem molt mal, eh, home. I aquí hi ha un text en el que... Ara m'asseu l'aquest aquí? Ah, no, ho tinc aquí. Diu, l'ENU torna al barri, després d'estar vivint fora, separar-se, no sé què, i encara estava a Malamana, que al final va aconseguir baixar-lo. Diu... Diu... ¿Por qué estoy aquí? ¿Por qué me algaste el tiempo de esta manera? Mis hijas y nápoles me han comido viva. No estudio, no escribo. He perdido toda disciplina y continúa. Para Colmo, si se hacía un tiempo, Inma me tenía preocupada. Inma es la hija pequeña. Cada vez que la comparaba con Tina, me parecía un retraso en el desarrollo. La hija de Leila, que tenía tres semanas menos, era muy despierta. Daba la impresión de tener más de un año, mientras que mi hija parecía poco reactiva. Tenía un aire al helado. Dile a una filla que tiene un aire al helado. Ella es fuerte, es fuerte, fuerte. Jo, eh... No, que ens queda un minutet. Hi ha alguna cosa concreta que t'agradaria comunicar els uïdors i les uïdores de lo que ha representat per tu o... D'alguna manera, m'ha evidenciat que allò que ens passa a tots, i a totes, vull dir, en aquest tipus de coses, a sentir més ambivalents que tens, són la vida mateixa. I d'alguna manera tranquil·litza. Pensar que alguna persona és capaç de reflectir-lo en un llibre i després aquest tipus d' inseguretats. Això és el que penso que hi ha una cosa que ens fem vulnerables i acceptar que són vulnerables és fer-se gran i madurar. Molt bé. A mi m'agrada molt com has acabat. Si adonar-se de tot això ens fa grans. Continuen joves tots, per això. Madús, madús. Bé, per necessitats... Bueno, per necessitats, per control de programa, això és acabat. Si vostès volen tornar-ho a... Sí, molt bé. Bueno, vostès, si volen tornar a escoltar, això es resta esmetant, no? El Diuer Sapta, diferit des de l'Ego, li donem les gràcies a Anna per haver vingut, per haver parlat d'aquesta contradicció, no de contradicció, d'aquests sentiments que poden portar les relacions humanes, i a tots vostès, molt bona tarda. Bona tarda, gràcies, Anna, i gràcies a tots els ovidors i ovidors.