Veus Parròquia del 16/11/2016

Jogat, és jogat, back to the track. Mami, ho sàpig, burning in the tongue. Sarpaccio, jogat, pastrami, tant d'oris, barmejano, jogat. Trapasco, aioli, seccili, con carne, jogat, jogat. Caspaccio, ai, chévere, anaconda, jogat. Herpes in plex, herpes duplex, epatitas, jogat, bel egirino, ecoli, legionella, jogat. Ràdio d'esper, sintonitzes, ràdio d'esper, la ràdio de Sant Just. Durant l'1-2-1. Ràdio d'esper, durant l'1-2-1. Ràdio d'esper, durant l'1-2-1. Ràdio d'esper, veus de la parròquia. Ràdio d'esper, sintonitzes, ràdio d'esper, la ràdio d'esper, la ràdio d'esper. Ràdio d'esper, veus de la parròquia, l'espai, l'encíclica ecològica de l'Obisba de Roma Francesc. Fa quatre setmanes vam començar aquest curs presentant aquesta encíclica, el Lluat Sigueu, el Llatrocí, que el Pape Francesc ha adreçat els homes de bona voluntat, com diu ell. L'altre pas, una mica, els límits de la pròpia igreja catòlica per tocar un tema que afecta la humanitat, que és la cura de la naturalesa i l'educació o el sosteniment de medi ambient. Per parlar d'això, i també per donar-nos la seva opinió d'entorn dels temes que passen i s'ofegin al llarg del programa d'avui, tenim dos contartoris. Lluitem en tots els temes medi ambientals. També fem una petita forestació en el torrent de Can Cortès, que jo sóc el responsable d'Espanya. Bona tarda. I en Jordi Agulló, que és membre de l'Alnos Cepa de Sant Josep Bern. Digues en tres paraules què és Alnos Cepa. Alnos era un grup local de agrupació en defensa de l'entorn i l'educació en tots els temes medi ambientals. Jo sóc el responsable del manteniment. Hi ha com uns cenàbres des de fa 18 anys. L'Algínia és de Raures, també. També pensem que no només hi ha que criticar-hi, criticar-hi, sinó que hi ha que posar-s'hi. El tenim aquí, en Jordi, a resposta amablement de l'invitació, de Rau des Bern, com a persona preocupada pel medi ambient i pels temes de l'entorn de l'home. Però tot el que és a través de l'aigua, l'aire, la terra mateixa, etcètera, etcètera. I nosaltres volem també veure sobre en aquest món, el medi ambient, amb una mica dels militants ecologistes, com ha sentat que hi hagi una persona, com el papa francès, que hagi escrit una carta. Roger, fem una primera pregunta. Doncs la primera pregunta aniria l'entorn de si la situació de la natura amb el canvi climàtic, que ha de dir més evident, és tan greu com perquè el papa francès hagi fet una encíclica especialment i únicament dedicada a l'obligació moral de cuidar el nostre entorn natural. És clar, sembla una cosa molt gran, una encíclica, i que justament en un tema que mai, abans, s'havia tractat i que ultrapassa, com deia Lluís, els límits de l'església catòlica, o dels temes habituals. Doncs és la meva primera pregunta en aquest sentit. Bueno, veiem cada dia que la terra que evitem és limitada al creiximent demogràgic, al esgotament dels recursos, tot aquests problemes que des del 80 va començar a haver més consciència, el passat va començar a haver més consciència, ara s'han agrautjat, i constatem que n'hi ha un gran problema en el model de desenvolupament, en l'acció, en el paradigma principal del capitalisme, que és creixer, creixer i creixer. N'hi ha una contradicció, en una terra limitada, creixer i creixer és realment una utopia, és un impossible, i des d'aquest punt de vista només tenim una natura, no es coneix ningú la més. Cada dia es diuen més coses més grans dels astronomers, que l'univers és 5.000 anys lluny i encara hem arribat al final, que no sé què n'hi ha, el que tan gran... Això que n'hi ha aquí, la terra i la vida, és com una relíquia realment impersonal, i si no es cuida, no està cura, al final es pot convertir com en Mart, en roca, en roca pura i dura. Aquesta carta del Papa Francesc ajudarà a que la gent prengui consciència i que els governants dels Estats també s'hi posin en aquesta defensa? Sí, pot ajudar, perquè, a més a més, el Gran és una organització gran de fa anys de l'estudi, i que ho hagi fet és molt important, perquè justament els Estats són els que són racis a tocar els temes mediambientals seriosament. Seriosament, t'hi parlant, perquè quan requereix un canvi de rum, això vol dir tocar molts interessos i molts potents, els Estats s'enibreixen. Escolta'm, ara, les reflexions que en Ramon Maria Nogués, professor d'Universitat Autònoma de Barcelona, fa a l'entorn d'aquell mateix títol, el repte de cuidar la terra. Entre d'altres reflexions, el professor de la Universitat Autònoma estableix que hi ha variables de risc que no depenen dels humans, com podrien ser alguns aspectes de l'escafament global, siguin de guts a amplis cíclics geològics i controlables, però n'hi ha molts que, certament, depenen de les nostres conductes, des del desenvolupament demogràfic, l'ús d'energies fòssils o la contaminació del medi fins a la reducció de la biodiversitat associada a la nostra mateixa presència. I en procedent, considera, establir que no es pot fer res per preveure el futur i deixar-se portar per una mandrosa inercia quasi-criminal. Entre d'altres coses és això, el que ens estaleix, i es fa una última reflexió. Què es pot fer de cara al futur? Què es pot fer de cara al futur amb la situació que tenim actualment? Què et sembla, Jordi? Es pot racionalitzar les polítiques d'un rei seu, diguem, de globals. Per reservar l'aigua com un bé com un i un patrimoni com un, hi ha tota la genesta que defensa el paradigma de la llei neoliberal, que diu que s'havia de privatitzar, que tot se ha de privatitzar. De tal manera, que està l'aire que respirem s'hauria de privatitzar, que en algun lloc està privatitzat, que, curiosament, els llents s'estranyaran, però sí, en el Japó, en la capital, val, no sé quants llents, aquest és el que tenen allins, la moneda, no ho sé, i agafes una màquina i respires oxigen pur, perquè allà està molt contaminat. Hi ha altres situacions que ja ho tenen. Això és el paradigma del capitalisme total. I l'aigua també hi ha una gran lluita, perquè l'aigua sigui a privada i fer el negoci de l'aigua, i hi ha la gran lluita ara que ens alegra, que la pava també, de que estos vents comuns són patrimonis de tota la humanitat, com la terra. Molt bé, fem un petit descans musical amb un disc de la collita, en el medi ambient, caditat intermolossam. Jure, jure, jurei que jamais ia por nada a chorar. Fui promesa de samba melancolia. Jurei te amar, na saúde, na doença, na dor. És bo complir els jures i amor. Amor. Amor. Amor. En aquest fons d'en Carlinxos Brown, continuem el programa de veus de la paròquia. Estan escoltant ràdio d'Esvern en l'espai, de l'Estatística Ecològica d'Ovisva de Roma Francesc. Jordi, encara voldríem unes paraules teves sobre la gent que nega el rescalfament, aquest canvi que porta a un rescalfament. Les estadístiques estan dient que l'any 2016 serà la més temperatura des que hi ha registres, superant l'any passat, el 2015. Com es pot negar això? Sí, però mira, hi ha persones... O són intresos, això. Sí, no estic dintre del seu cap. Sé que els experts en lliures no ho fan. El que passa és que hi ha molts experts que no es toca més remei que treballar per a la Montsanto, i tenen que callar o els acomiaden. I els salaris i la vida segura que tenen es fan el pacte de la gana. I no es toca més remei que ara mateix el que no ha anat el trom per acollar el medi ambient, justament un portaveu de les mineres del carbó d'estats Units. El ideòleg. Si tenim temps al final, parlarem d'aquesta plaga, que sobre la bola des de fa una setmana per aquí sobre. El Papa Francesc, en el seu capítol primer, de l'encíclic a l'Audat Ossí, parla, pràcticament, d'això, o que està passant a casa nostra. Anul·larem una sèrie de conceptes medimentals sobre els quals ells té unes paraules, però que podrien ser comentades pels contractualis d'aquí mateix. En primer lloc, ell parla de la contaminació de l'aire, però també de la terra. De les escombraries que generem i de la cultura del rebuig, això que us haig d'estar i en comprem un altre, genera una quantitat de rebuig que la nostra terra no pot assimilar. I ja va sortir el programa passat, del qual pateixen més que ningú la gent del tercer món. Qui... qui sofreix més la degradació ambientària de la terra són els pobres. Què en diu Jordi de la contaminació, les escombraries i la cultura del rebuig? Entra dintre del paradigma de funcionament que estàvem parlant. Hi ha solucions. Hi ha solucions, solucions que tornem a la, per exemple, la llet a nord d'Europa i parlem d'exemples que estan funcionant, ja no fan empolls de plàstic. Tu vas a la teva lletera i són unes grans cubes de... de la sèrie inocidable, que tu el col·loques al ritrofeval, dos, cinc i tal, i te la portes a casa i s'ha estalviat un fons de deta. Després hi ha unes, i ja són Estats Units també, funcionen, estan valoritzades en 10 cèntims per dir algo, i, per tant, la gent la recicle o si les deixes a les papaleres, hi ha gent que les rebúsquen perquè és la seva forma de guanyar-se la vida. I, clar, això està bé, un fons. La que passa és que quan això ja va entrar a la consciència, fa de guany, a l'Europa del nord van dir les empreses de fabricació de plàstic per a Espanya, que estan deficitaris de llocs de treball, que vagin a l'Espanya i les tenim aquí, les empreses, i sempre fan el xantatge dels llocs de treball. Més de fer una transició, sempre hi ha el xantatge de que fan a la societat de tants llocs de treball, que mouen, que... I aquí van venir a parar totes les empreses de plàstic, i ja hi ha aquí, usare i tirar, usare i tirar, in eternis. I després, que ara tenim tant de munt de brossa, que no se sap què fer en veia, no recicles, sinó que la volen cremar, i si la cremes diuen que desapareguin, no, no, cremes que queden... que queden les cèndres, queden els fums, queden tal, i això puja en la muncauen, contaminen tot el entorn, contaminen les verdures, penetren les vie respiratòries, és molt més, i després la pols que queda, aquelles cèndres, són aterrallament contaminants. I si això es porta al tercer món? Això sí, si no sí, tota la xatarra que és perillosa, s'exporta al tercer món, el desmontatge de baixells, i tota la xatarra s'exporta al tercer món, i els crios i tal, sense metjants de precaució, ni res, ahir estan treballant. Diu el papa, una altra qüestió. L'aigua potable, ineta, representa una qüestió de primera importància, perquè és indispensable per a la vida humana, i per a sustentar els ecosistemes terrestres i aquàtics. Les fons aigua dolça abasten sectors sanitaris i agrupataris industrials. El provaiment d'aigua va estar relativament constant, durant molt de temps. Però ara, a mi em va. Què en podem dir de l'aigua, aquest bé tan necessari? S'estàs votant? Provocaràs reaccions fins i tot d'enfrontades entre els estats? Sí, l'aigua perdi una zona, la zona del Sàhara, el sur del Sàhara, que està estenent, vivien de la ramaderia intensiva i paraven de lloc en l'altra, en els seus vaques i els seus torres, i s'ha secat. No n'hi ha enplugges, no n'hi ha tal, i el drama és mort, milers i milers de molts i desplaçats. L'aigua és un bé comú que s'ha de saber treballar en l'edat de l'època dels musulmans, que en sabien molt. Pujament tu vas allà a la serra de Granada, on surt el nom, i en plena muntanya, hi ha 3 quilòmetres de picatge a la terra, perquè cal, com es van obligar a pujar a dalt, quan van guanyar els cristians, llavors, tenien que sustentar una pol·lació enorme en muntanya. El que fan és que els culturs estan a l'últim racó. A dos pàmsors els conregoaven, però necessitaven aigua, i la aprofitaven sent per ser. Aquí tenim una cultura de no saber la riquesa que tenim en l'aigua, que costa molt de reciclatament. Això és molt... molta energia que s'ha de fer. Jo ara recordo que un dels treballs que vas fer és passar a totes les cases individuals del Pau Lep, donant un follet o de banda mil, perquè posa 100 plaques solars, i estudiessin, si tenien terreny, de fer una cisterna. I he de dir que hi ha més de 1.014 en el poble, perquè hi va passar per totes, d'entregant el follet, perquè posa 100 plaques solars, per escalfar l'aigua, que rendible als 3 anys i els 5 ja s'ha mortisat i dura 20 anys. I llavors, i que no hi ha terreny, com tu ho tens, per cert, que es fa gent cisterna, que estudien la posició de fer cisterna. I, a més, que tindrien la gran descans de que, en un moment de crisi, es tenen aigua, la cisterna, per dutxar-se, per cuinar, per a tots els petes necessaris, i per veure si l'avullen, també. És esperançador aquesta visió. Sí, es fa a sota del jardí, i es fan... I, a més, la gent, en general, 10.000, pot ser la meitat, no tots, que el problema econòmic no és. Llavors, es demana solidaritat en la comunitat, en la terra, això és el que fa de la papa, demana solidaritat. Si està el vieu, si teniu aigua pels altres piscines, els altres jardins tan grans i tal, i no agafeu de la comuna, la despesa no és tan enorme, socialment. Si no s'han de festes, vestieses, de fer 11 quilòmetres de túnel per la muntanya, aquí, per connectar una banda a l'altra, si n'hi han parlant, és que ja recordem el 2003, quan van tenir aquella espantana, ja estàvem quasi a zero, i aquella situació tan estrema. S'està perdent la biodiversitat. El nombre d'espècies animals i vegetals està minvant. Sobre això, també hi ha possibilitats d'aturar-ho. Podem llençar un missatge optimista i té solució. A veure, nosaltres hem de compartir la terra, que és limitada en tots els animals. Sent realistes, claro. Els porcs en l'art no en cabem més que si sense, aquí, en Coixeroa. Per tant, s'ha de regular. Per què? Perquè abans regulava el llop, el llop no pot estar aquí, com en normal, jo pot estar en Cantàbria o a l'Alpirineu, però dintre d'això hem d'entendre que la natura és de tot, i dels animals també, que nosaltres som natura, i si no collen la natura, es quedarem sols. Si jo ho ha dit un natiu d'estat unit, quan l'últim abreatge ha desaparegut, es tindreu que menjar a l'hora. Ho ha dit a principi del segle XX. Ja ve. No hi ha que córrer més. Allí tenien 50 milions de visons i es queden 100.000 reserves. Llavors hi ha que fer reserves. Les gil·les meres és una reserva. Tu vas d'allí i hi ha una quantia de peix en aquest tros impressionant. Això s'ha de fer... També de fer una lantàrtida de molts hectàrees. S'ha d'anar fent qüestions d'aquest tipus per poder compartir la terra. I perquè l'equilibri general també depèn de que s'estiguin les avelles, que estan boigues, per cert, ara arriben a casa, i estan com a tontades, degut a totes les productes fitosanitàries. T'arriben i estan com a tontes atontades. I les fiquen en casa i les veus com borratges, com drogades. I això és un gran efecte en la polinizació general. Moltes gràcies. Continuem llegint del Papa Francesc. Si tenien en compte que l'Esa Romà també és una criatura d'aquest món, que té dret a viure i a ser feliç, i que, a més, té una dignitat especialíssima, no podem deixar de considerar els efectes de la degradació ambiental de l'actual model de desenvolupament i de la cultura del rebuig en la vida de les persones. Avui advertim, per exemple, el creixement desmesurat i desordenat de moltes ciutats que s'han fet insalubres per a viure-hi, a causa no solament de la contaminació originada per les emissions tòxiques, sinó també del caos urbà. Aquesta degradació de la qualitat de la vida humana a les gats urbs, sobretot, Torramodí, a les urbs d'Àfrica d'Àsia d'Amèrica del Sud, això és un clam que crida el Cele. I el creixement és tan... Caot. Però molt quantitatiu, molt bèstia. A Ciutadà de Mèxic té 20 miliós d'habitants. Això, i a Mèxic és molt gran, perquè s'arriba a fer esters bèsties i el govern no reorienten els temes. Parlant de prop, aquí a Barcelona, si el creixement de 2 o 3% de producte bruto de cada any i a l'any següent, suma, és més gran, i el 2% sobre el 3% és més gran, vol dir que a 15 anys s'ha doblat tot. Si tu dobles a Barcelona, que té 4 milers de habitants, en 15 anys, s'anirà a fer... Està a Mataró, a Tarragona, tot serà a Barcelona, a la costa, i a la part de la resta, deshabitada. La part de sort i tota la part, de dret, a deshabitar. Això és irrelacional, totalment. Això no té ni peu ni cap, però els tècnics van fent un pont, tunnels, metros... Si els demana, que és el que parlàvem fora de d'ondes, se'ls demana que et trobin solucions, un pont elevat, un altre, destrar la vestida, auto-pittons... I anem fent una complexitat quan podria reorientar-se les coses. Però, no exemple. Torrem a fer una pausa musical, amb el mateix Carlinius Browns per tots vosaltres. No va a terminar en los ojos este amor dudaste de mí cuando lloré llegaste silbando casi me matas bailando con el corazón cansado de sufrir joré joré joré que jamás iba por nada a llorar fue promesa... Encara ens queda una qüestió per plantejar a Menjordi, i a Vator Roger i a mi mateix, sobre les manifestacions en la sèrie de la Papa Francesc. Diu que la fablesa de les reaccions tan a nivell individual com col·lectiu com en els problemes medi-ambientals del món és més que evident. És a dir, no hi ha una consciència, en general, no hi ha una consciència individual de fer sostenible al món, de reaccionar, de posar això a les plaques, de fer la classificació correcta, etc. I, sobretot, els d'Estat, els d'Icosta, Déu i Ajut posar-se d'acord. Sí, perquè ja ho havia apuntat una mica abans. Els interessos de les grans empreses, interessos immediats de les grans empreses i juguen els jocs de treball, no permet que es faci l'alternativa, que es construïa l'alternativa. En Espanya és evident, podem un exemple perquè tot digue més fàcil. A Alemanya té plaques solars, i va bé i molt il·les de vent. Han tingut un mes que ha cobert tota la situació d'espesa d'energia, perquè n'hi ha al vent, sobretot per al vent. A Alemanya té una valoració del sol del 36%. Espanya el té d'un 70. Però a Espanya està castigat. Ara tindria esta plaques solars, algo insòlit. L'imposolar. Algo realment que no s'entén res. Des de fa 20 anys, sabés aplicar el que deia més ecòlogis. Aquesta Espanya ja tindria suficient per a vestir tota la ciutat. Les indústries pot ser que algunes no. Però la ciutat i tot estarien a vestir des de plaques solars, amb molinets. Hi ha molinets que són preciosos, com els finals. Estan damunt dels finals, i el final és autònom. Canviem de tema, ja anem arribant al final del programa. Aquests dies l'església catòlica està tancant, concloent l'any de la misericòrdia. El papa es recorda que hi ha set obres de misericòrdia corporals i espirituals. Entre els corporals, per exemple, dur a menjar qui té fam, dur a veure qui té set, etcètera. Entre els espirituals, ensenyar el qui no sap, dur a aconsellar l'equival de Manester, etcètera. Però el papa considera que se n'haurien de afegir dues més en aquesta tradició, que són obres de misericòrdia en relació amb el medi ambient. Francesc, ahir, Roger. Gràcies, papa, encara no. Com està plantejat, això? Doncs concretament, com a obra de misericòrdia espiritual, afegés la contemplació graïda del món, perquè ens permet descobrir a través de cada cosa algun ensenyament que Déu ens vol transmetre. I com a obra de misericòrdia corporal, insisteix en els simples gestos cotidians, amb quals trenquem la lògica de la violència, de l'aprofitament, de l'egoisme. En el seu missatge, Francesc, recorda diversos comportaments concretes, respectuosos, amb la creació que ja anunciava en l'obra que estem tractant aquests dies, laudat o sí. Com, per exemple, fer un ús prudent del plàstic, del paper, no amb el gast a l'aigua, el menjar i l'energia elèctrica. Differenciar els residus, tractar amb cura als altres essers vius, utilitzar el transport públic i compartir el mateix vehicle entre diverses persones, entre altres, a maneres de procedir. Tenim un minut per agafar el programa. Passem una mica de la Glòria i l'Inferno del Papa Francesc, el Donald Trump. Quina opinió sobre el medi ambient pot admirar és Jordi, l'elecció d'aquest president de Sant Jordi? Solament hi ha qui veu que ha posat l'agència del medi ambient, que ha dit això a l'agència de la ministèria, que ha col·locat el representant del carbó, que tenien l'intel·lectual, representant que tenien les fàbriques o l'hobby del carbó. Per tant, no hi ha esperances en aquest sentit? Bueno... Racionalment pessimistes i optimistes del cor. Molt bé. Moltes gràcies, Jordi Agulló. Moltes gràcies, Ramon Poll. En Carles Hernández, feliçment recuperat les vies d'això, us he parlat en nom de Pèrus de la Peròquia, també en Lluís Segura. Adéu-siau i fins a la repetició que programa el dissabte a dos quarts d'onze. No us ho perdis segur.