Veus Parròquia del 30/11/2016

...esperd la ràdio de Sant Just 98.1. Bona tarda, amics suïdors de Ràdio d'Esber. Amb tots vostès, veus de la perroquia. Avui, com cada dimecres, ho cap al mes, us saludem, la Montse Giró, bona tarda, Montse. Hola, bona tarda. I la Lina, qui us parla. I nosaltres fem el programa La paraula Viscuda. I com vostè recordaran, la paraula Viscuda sempre tenim una persona que, normalment, és amiga i molt amable, que es brinda a dins el que allegir, el veure, i, fins i tot, sense fer una pel·lícula, no? Però és algun sentiment que la lectura d'aquell llibre li ha produït un sentiment que ara vull que parlarem, que la persona aquesta, que és molt amiga, és el Jordi Domènec. Hola, Jordi. Bona tarda. Ara la Montse ens dirà qui és el Jordi, que no fa falta, perquè suposo que tots vostès coneixen la seva veu. Però també és interessant que sàpiguen una mica d'ell sense entrar en detalles, eh? És veritat, per la seva veu el coneixereu. Per les seves veus els coneixerem, no? En Jordi Domènec, Quina Barro, viu a Barcelona. Però podem dir que està fincat a la Ràdio de Sant Just, forma part de l'equip, i el seu programa estrella és la penya del Morro, que és cada... És un equip, per cert. Exacte. Que és el que fa conjuntament amb altres persones cada dia. També participa en relació a la Ràdio, altres coses del poble. Ara ve el vindre a la Fira de Nadal, i segurament que el trobareu allà. És una persona coneguda i molt vital. Ell, a part de col·laborar a la Ràdio, és actor de formació, en formació a col·legi del teatre. Està treballant últimament en cites, després el voreu a Televisió Espanyola també, etcètera. Podem dir que la comunicació és la seva gran passió. El seu fort, podríem dir no? A Jordi, sí, digues molt, sí. Perquè tant se val l'especte de la Ràdio com l'especte del actor, és comunicar amb les persones a través, no només de la seva veu, sinó del seu cos, dels seus sentiments, de les seves emocions. I ara el Jordi ens explicarà, o ens dirà, el llibre que ell ha triat i el per què? Doncs jo s'ha triat la Pell Freda de l'Albert Sánchez Pinyol, perquè tu li n'han vas demanar un llibre que expliqués alguna cosa. I a part de ser un dels últims que he llegit, m'ha quedat és un llibre que es va publicar molts i molts anys, em sembla que el començament del 2000 sempre el tenia, el 2002. El tenia pendent i el vaig llegir ara fa uns mesos, i la veritat és que el vaig deburar, em va agradar moltíssim, i vaig pensar que era un bon llibre per parlar-ne. És un llibre que està molt recomanat, que està traduït en molts idiomes, i que molta gent ha dit que es podia considerar una de les 100 millors novel·les del cicle 20. Això és un clític ho va dir. Jo em pregunto i que has tret, i perquè parlàvem d'aquest sentiment o d'aquesta sensació que quan llegim un llibre ens fa. I tu aleshores em va dir, aquest llibre a mi m'ha fet? Pou. O sigui que el llibre en sí t'ha fet por. Però ara ens has donat un text, un pàrraf, en què l'escriptura, possiblement com està tan ben expressada, el lector verdaderament se sent immers en aquesta broma, en aquesta por, en aquestes circumstàncies, que fa aquelles les garrifances voltes vegades, quan veiem també un thriller, alguna cosa d'aquesta d'aquí, no? Bueno, ara llegirem un bucinet. La pell freda té un trosset que ens diu, primer van aparèixer uns caps que s'apropaven a la costa, com petites bolles mòbils que pensaven com aletes de tiburó. Devien ser deu, vint, no ho sé, patolls i patolls. La mesura que tablitzaven la sorra es convertien en reptils. La pell mullada feia pensar en un àcer artístic que s'hagués ungit amb oli. S'arrossegaven uns petres i després es posaven drets, un bipedisme perfecte, però avançaven amb els tors una mica inclinat, com que lluita contra el vent molt fort. De les goles sortien un xiu-xiu de complot general. Ja en tenia prou. Quan un lector, jo ho dic per experiència, estàs llegint un text que te l'imagines, doncs, clar, segurament aquí potser queda molt demostrat que tu tenies por al llegir el llibre. El llibre és aquesta por, aquesta angoixa, que aplana durant totes les pàgines i amb aquesta aventura, perquè el llibre tracta de la història d'un irlandès que arriba a l'illa, acceptant una oferta de feina d'oficial atmosfèric en una illa del sud de l'Atlàntic, on en principi hi ha només la persona, que és l'oficial atmosfèric, que ha de substituir i agafar el relleu després de dos anys. I, de fet, de l'oficial atmosfèric, no hi ha senyals de vida, i llavors allà només es troba un altre personatge, que és l'altre protagonista del llibre, que és en Batís Cafó. I llavors, en la primera nit, el protagonista s'adona que no estan sols en aquesta illa, sinó que comencen a aparèixer aquests éssers vius estrans i una mica... Claros, algú que és normal. Amb fibis que venen del mar, i que són monstres en realitat. Els anomenen el citauca. Si mirem la paraula al revés, diu aquàtic. Sí senyora, sí senyora, i que els assetgen cada nit. A partir d'aquí és una història completament d'aventures, també hi ha sobretot la solitud dels personatges, i una mica, en mesura que vas llegint, també com a lector, vas sentint aquesta angoixa. O sigui, jo vaig llegir ara també dos bucinets més, que són més aviat comentaris sobre el llibre, no? I un d'ells em diu, mai no som infinitament lluny d'aquells que ho diem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d'aquells que hi estimem. Quan em vaig embarcar, ja coneixia aquest principi a tros. Aquestes són paraules del que va allà a substituir en el far. Ell està una mica de sabut de tota la guerra, de totes les mancances que tenen el seu país i el seu idealisme, també, no? Però a mi n'hi ha una cosa aquí que encara m'ha agradat més, que quan parla de la pell diu, la pell freda és aquesta membrana, filtre o mediació, que hem interposat en les coses. Aquesta pell de monstres que ens creix i com la sang es fa freda, per no fer-nos massa sensibles a la realitat. És la pell que ens torna a sorts hàbits, cruels i endemnes, com en Batís Cafó, que això també ho parlaré ara, o com el narrador de la novel·la, un tècnic nacionalista descantat. Cadascú a la seva manera, el seu estil moral, resistent als estrips del món. Perquè jo crec que el Albert Pinyol, i tu ja m'ho diràs, i nosaltres mateixos també, doncs aquesta por que tenim és una por a les coses externes, però també moltes vegades és una por a un mateix, i possiblement és una espècie de metàfora, o aquest vol dir algú més que no solsament la por a aquests monstres. Ara tu ets el que tens que parlar. No, està pensant que és veritat, no? També aquesta por, tots tenim un monstre, diuen els psicòlegs i els estudiosos, i de vegades ens tenim por, nosaltres mateixos, a profunditzar amb els nostres sentiments, o mirar-nos de forma profunda. Sí, tot això, clar. Recordo una frase també que vaig llegir després, perquè quan no acaba un llibre, que li agrada molt, comença a devorar tota la informació que ja és relacionada amb el llibre. Llavors mira articles a internet, mira YouTube, entrevistes amb l'autor... I vaig escoltar una missatge espinyol que deia que la por movia al món, i vaig pensar que sí, hi ha moltes coses que mouen al món, i una d'elles segurament serà la por. La por l'ha desconegut?Sí, aquesta ignorància. El no saber moltes coses fa que jo m'activi i fa que jo faci prendre decisions davant d'aquesta foscor, d'aquesta cosa que no sé, d'aquesta negritut que tinc davant nostre. Llavors segurament hi ha moltes guerres al món que han començat amb por. Possiblement d'uns que tenen por dels altres. O la por, per exemple, ara amb els refugiats, que no sabem què passarà, què passaria, llavors fa prendre decisions a tu, els governs... I vull dir que clar, és molt interessant, perquè tot allò desconegut, l'ésser humà té una gran por allò que no coneix. Que no coneixes, sí. També es diu que la por paralitza. Per tant, podríem dir amb això que estàs dient ara que mou al món on en alguns moments hi ha coses que l'està paralitzant, com ara el dels refugiats, que acabes de dir, està paralitzant, que hi hagi... L'entrin, no siguis cas, que prenguin el que aconseguirem que és nostre. N'hi ha dintre de la novel·la, el que tu has dit que fu, no? Que fu. Que fu aquest, és clar, com està dintre del Torreó, perquè allà se sent més a salvo dels monstres. És que dins de l'aïlla hi ha diferents espais. Hi ha el Far, i després també hi ha una altra casa, on en principi hauria d'estar ell, i després hi ha el Far aquest, és on viu i resideix aquest batís que fot, aquest personatge. El batís que fot també resulta que és clar, primer no l'accepta. Que sempre, sempre, ells dos lluiten, encara que al llarg de la novel·la, representa que es tenen que liar per anar en contra d'un tercer. Que això també es passa moltes vegades. Persones que no són amigues, persones que potser tenen por, però que s'ajunten per anar contra d'un tercer i que no pot considerar només perillós o desconegut. En aquest cas aquests, els ciutacs, ciutaca, ciutauca, ciutauca. Doncs ara ell també descobreix que allà dintre n'hi ha una família. Això també potser podries explicar una mica, perquè és interessant, i aquí veig, com si diguéssim, el despertar dels sentiments d'un d'ells. Totalment, totalment. Perquè ells, en principis, tants primers dos sols a l'illa, no es poden veure entre sí, però, com molt bé dius tu, s'uneixen perquè tenen una cosa en comú, que és l'enemic encara més fort que ells, i que es pot arribar a matar cada nit, quan apareixen tots aquests monstruosos des del mar. Fins que ell descobreix, que ell, vull dir, el protagonista, descobreix que en Batís Cafó té com una mena de família aquàtica, que és una ciutauca d'aquestes, és un personatge femení, i que es diu Aneris. Que volis, Irene?Molt bé, efectivament. Aquí té el joc, eh? I, clar, aquesta figura que no parla, i que, de fet, forma part del ciutauca, per tant, no és un S-arumà, i que ell el té allà al far, com si fos una... Una esclava sexual, que sí, també, eh? Sí, la té per tot. Per tot, per tot, per tot. I llavors hi ha un fragment que ja que dius això d'esclava sexual, a mi també m'agrada molt, que és... Esclava sexual, no, el fragment! No, però, no, no, esclava sexual, no. Però que m'agrada molt perquè descriu com té un acte sexual amb ella, el protagonista, la primera vegada, i llavors tots els sentiments que es balluguen, i, a més, com diem, amb la pell, que és com exacte, que és un S-arastrany i tal. Però sí, sí, bàsicament aquest és el triangle protagonista de la novel·la, no? I també se n'adona que aquella que podria ser una persona rebel, doncs, en realitat, també els protegeix dels altres. Sí, exacte, perquè més endavant, clar... Jo crec que aquí, valors humans, estan molt manifestos en cada un dels personatges. Està l'odi que es tenen, es tenen la por que es tenen, però tu, sobretot, quan vas fer això de la por, era perquè la lectura en sí el produeies garrifances. Sí, perquè m'imagina l'angoixa, no? L'angoixa, l'angoixa de la por, no? La por aquesta, quan comences a llegir, i primer lleges una novel·la normal, no? L'angoixa de la por ja quan arriba no sé quina pàgina, la 70 o la 80, és com que, ostres, ara aquí apareixen éssers fantàstics, perquè a més estan molt ben descrit, tot. O sigui, el Serret Pinyol té un... És l'autor de Victus, també, ja ho sabeu. Sí, però tinc entès que aquest senyor no es va per les rames, sinó que té un llegoatge que és molt concret. I el ser molt concret, que és molt ingles, això. És molt descriptiu. És molt descriptiu, però en poques paraules. Encara és més impactant. Sí, el Pinyol és sociòleg. Vostè hi ha sociologia. Entropòleg. Entropòleg. Potser les dues, d'allà. I després, molt africanista. I veus que això li dona aquests elements per poder fer aquesta novel·la amb aquests personatges. Perquè, a través d'aquests personatges, arriba, jo diria, el cor. Sí, sí, sí. I com a entropòleg també ha estudiat molts sistemes d'organització de les persones, durant anys i anys, i com a les tribus i els sentiments, i com s'organitzen entre ells. I la veritat és que això li ha anat molt bé, i sobretot per crear aquesta espècie nova. Perquè aquest del citau, que és una espècie que s'inventa ell, surt de la seva imaginació, i està molt ben descrit tot. O sigui, ara perquè no tenia aquí el fragment davant. Però estan, no sé quantes pàgines, descrivint-te com és un citau que, com és la seva pell, que els agrada, que no els agrada, com es mouen, quina mida fan, com pesen. Però amb exactitud i amb detall, no? És un invent total. Sí, sí, totalment. Però és un invent que, a mesura que el va explicant, també, o sigui, aquesta por que tenia d'ells, després es va reconvertint, no? Bueno... M'hi havia tot el més de la noia, de la família. De la noia i d'ells mateixos. De lo qual les femenistes també els va bé que una família ja es serveixi, doncs. Quan s'acaba la novel·la, perquè jo no la llegiré de tot, de llegir fragments i coses com deies tu, que es poden trobar i que són molt interessants, i que et fa ganes de llegir-la, quan s'acaba la novel·la, quin gust et queda? Què podries dir? I després de llegir-la jo? A veure, em va quedar una sensació d'una mica de buit, perquè normalment... El que passa és que era un buit amb satisfacció. Quan una cap a una novel·la que li agrada tant, com és en el meu cas, aquesta, de la Pell Freda, a la fond vol acabar-la, però no vol, saps què vull dir? Tindria que pogués que continuï una mica. Clar, que continuï més, o et quedes amb aquelles ganes, d'aquestes i fos una mica més llarga, perquè ho deixes molt de lectura. El que passa és que quan... A mi m'agrada molt el final, l'hi explicaré, però és un final que queda molt rodonet tot, queda molt... A mi m'agrada. No és que acabi bé, però... No, a mi m'agrada, a mi m'agrada, i em va deixar això amb un sentiment de... una mica de mal rotllo, fins i tot. I et va passar la por? No, no va passar, perquè... I quan l'allegies, tancaves el llum? O no deixaves obert un rato més? No, quan tancava el llibre allà... Ja t'ha acabat una mica. Més que arribes durant l'electra, més que arribes a la imaginació que et desperta i el sentit, com que estan arret en primera persona, això ajuda molt a posar-te la pell del protagonista. I a mi això, que t'expliqui una persona que t'està explicant com s'està a punt de morir, com un dia més cada dia dorm poques hores, perquè està lluitant i perquè les nitges fan més llargues, i els dies més curts, i per tant els monstres estan més estona, dorm poc, comença a veure al·lucinacions, perquè està setmanes i setmanes protegint la seva vida a l'illa. La vida física. Clar, és que, directament, és que qualsevol error significa la mort. I està així dies i dies i setmanes i setmanes i alguns mesos, i de fet, vaja, fins que al final passi una cosa, no? Però vull dir, clar, tot aquest procés dius, què passarà, no?, perquè arribarà un moment ja, que dius, això evoluciona d'una manera, i tenen un parell d'estratègies per intentar sobreviure, fer fora... Prits. Exacte, aquí és el que volen, aquesta gent, que truca de patinada, no?, i llavors, clar, és un lliurà que genera una angoixa constant. O sigui, molt bé, ha parlat de la por, a mi m'agrada això. També, a part de la por, també penso que surten altres aspectes, com és la solitud, perquè el personatge, el que fa és marxar d'airlanda, desenganyat, desallò, i se'n va amb tota la seva motxilla plena, i no comunica res del seu passat, per dir-ho així, i, per això, jo penso que té aquesta por, tenim menys d'enfrontar-se en aquell futur que té allà, perquè no s'ha enfrontat ni en el passat ni sap com el futur. O sigui, prefereix estar un període de dos anys, perquè quan va a l'illa, al principi, és el que li diuen, que ha d'estar dos anys fent d'oficial atmosfèric, que no pas quedar-se amb els dimonis del president. Exacte, amb els problemes. Que vaja, aquest és un altre tema, però molta gent... Hi ha molta gent que ho fa, això. Me'n vaig un temps a fora, a la Índia, a molts llocs del món, i una temporada per trobar-me amb mi mateix i tal. Però, clar, aquesta motxilla, que dius tu, Montse se l'emporta igualment. Això va amb ell, no? Si tu portes les teves coses. Perquè la soledat i la falta de comunicació, perquè em trobo una persona, però que els costa moltíssim arribar-se, comunicar més aviat estan que en cada una amb el seu parcel·la. Sí, sí. I això, què fa? Produir més por. Sí, de fet, el llibre avança, avança, i en lloc de comunicar-se més, cadascú parlem menys. Només estan allà... Per pura, per pura... Hi ha altres, hola, ja veu, i que no es parlen, només es defensen. I són dues persones que no es creuen la paraula durant tot el dia. Tu que t'agrada la comunicació... Va, comencaja, és una mica important, no? Molt important, no? Llavors diria que com que aquests personatges, això que diu la pell freda, és aquesta pell que se'ns pot anar... com tornant per la falta de comunicació. Aquí, quan parla això, diu que és aquesta, fer-nos masses sensibles a la realitat. És una pell que a vegades ens cobrim, nosaltres, per protegir-se. Per freda o que ens rellisca, no? Sí. Ah, bueno, mira, també veus? És una altra, una altra sí. Perquè la cosa pot relliscar. És imbuner, no? La pell, que és aquest contacte, que és comunicació també, resulta que aquí no hi entra. Jo, una vegada, vaig fer una miqueta d'allò, i tinc la cosa que parla de la por, i diu, la por de què o la por d'aquí? La por és el sentiment que experimentem, quan no sabem què ens passarà, o quan desconeixem quin cair aprendreà la situació en què estem emergits, o davant de persones que no coneixen les prou o ve pel fet d'estar per sobre nostre, dependem d'elles. Però a vegades tenim por de nosaltres mateixos, de les nostres reaccions. Que et sembla tu això, Jordi? Sí. Alguna vegada m'ha experimentat això, de tenir por de nosaltres? A veure, algun sabi, no? Va dir que el més difícil i perquè venim en aquesta vida és per gestionar les emocions. Ja. Que això és el més difícil, realment. I llavors, clar, tot això és veritat, no? No és que tinguem por en altres mateixes, però a vegades que no controlem les nostres emocions. I llavors, el fet de no controlar un, l'emoció... Doncs fa reaccionar d'una manera que sembla, o bé que tinguis por, o bé que estàs molt i xopalat té, de les dues coses, no? Diu, la por ens s'angoixa, ens inquieta. Fa que no actuem amb la necessària claretat. No ens adonem que aquest fantasma de la por és moltes vegades producte de la nostra imaginació. Que no és el resultat d'un raonament profund, que és la desconfiança amb la nostra capacitat de saber sortir-se d'aquell estat neguitós. Però, sobretot, és el no recordar. I ara que hi entraríem una mica dins de la etologia, no recordar que Déu ens pot ajudar. Vull dir, això ja, que fem veus de la parròquia, com s'avagades també ho hem de dir, no? Però, vaja, jo crec que sí. Impactant, primer, per la lectura del text en sí, de les paraules en sí, que t'ha descriu també aquestes situacions, que va fer una mica de... de Schiebering, que diuen els ingles, es tremola una mica, no?, per dins, de tenir de dir-hi una cosa que diries que la por és un sentiment o una sensació? Home, jo crec que és una sensació, no? Tenim tots sentiments, no?, de alegria, de felicitat, de tristesa, també de por. Vaja, clar, quina diferència hi ha entre sentiment i sensació? El sentiment, potser, és degut a les sensacions que hem experimentat. El sentiment és el resultat de sensacions que hem experimentat. I les sensacions són aquestes reocions fisiològiques, psicològiques, que té l'individu davant d'equits... Equits actuats... Equits estat, no? Però, bueno, tu és... És interessant moltes vegades dir-ho. Jo crec que en sap el llari, hem de dir-ho, o no? No, jo crec que està bé saber-ho, no? Coneixes un mateix, no?, i saber quan no té por, quan no té por i catalogar i dir... Doncs jo tinc por a aquesta cosa, o aquest canvi, i ara que hi haurà la meva vida, o... Potser és una prudència, no? Saber-ho i comunicar-ho. També. Perquè, llavors, seria una por compartida i potser hi hauria alguna visió. La por compartida... És menys por. Bueno, és punt de sortida. Jo crec que li diries els alçats, els vients. Quin consell els hi donaries, per competir la por, per ser gent al llibre o per experimentar si... Mira, fa un moment la Montser ha dit això, de Txequet Tomà, que és el protagonista de la pell freda, s'autuaxilia, una mica. Se'n va cap a l'aïlla i tal per estar sol. I això m'ha fet reflexionar, també, diuen que no venia per aquí i diria que quedaria jo al programa. Trobo que sabem poc estar sols. També. I les persones, clar, som socials, no? Som socials, per naturalesa. Cregaris, cregaris. Que ens agrada sempre tenir totes les hores ocupades del nostre dia i de la nostra vida i anar quedant amb gent o sempre fent coses i anar omplint per evitar estar sols. Llavors, crec que en general ens costa, ens costa estar sols. I moltes vegades, per superar justament aquesta por, l'exercici d'estar sol i saber estar sol amb un mateix pot ser com un deslurigador, que es diu, que pot ser com una bona fórmula... T'ha trobat una mica de pau?Potser sí. És que, bueno, quan un està bé amb si mateix, pot estar sol. Si no està bé amb si mateix, no pot estar sol. A mi també em vagis al Congo, ni cara que et vagis a la Índia, et trobes sempre en aquell neguit de la por, de les anirais. Que és el que no fa el protagonista. Aquesta espai, m'en vaig, però busco aquests espais. No el trobo, tampoc. Bueno, senyors, Jordi, moltíssimes gràcies per haver col·laborat amb nosaltres. A vosaltres, per convidar-me. I els clients els diem que el 17, 2 quarts d'11, poden tornar a sentir que programes són tan amables, i nosaltres estarem contents. Moltes gràcies a Jordi i a tots els clients. Sí, però abans d'acabar, quan ens queda Jordi? Un minut i mig. Ja vostè saben que sempre llegim l'avangèlic que correspon a aquest diumenge. I aquest avangèlic és una mica llarg. I és el que correspon el segon diumenge del vent, del ciclo A. I aleshores és aquell avangèlic que, bueno, si fa moltes, moltes, els senyors, i diu que es portin bé, perquè, si no, tindran el cruxet dels dents i la por que es fortinen els monstres. Potser que ho llegeixin, no? I anirem a un petit comentari que nosaltres diríem de l'avangèlic, que diu, la veu profeta, perquè és el Joan Baptista que parla, aquell li diu, escolteu, no tingueu por que vindrà un altre, que serà millor que jo, i us ajudarà. I diu, la veu profètica del Baptista és bament, que està a les consciències adormides i els esperits tevis i corruptes. És una veu que també ha de sentir el món tan distret i superficial com el nostre. Senyors, bona tarda. Gràcies i fins la propera. Bona tarda a tothom. I no t'hi zuco a tothom. Ah... Ah... No t'hi zuco a tothom. Ara bé, un programa per arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem els recons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dades de caducitat.