was making such a work Bona tarda, amics suïdors de ràdio d'Esber. En tots vostès, veus de la perròquia. Avui, la Montserrat Giró, i seguidora que us parla en la línia, tenim el programa nostre dintre de veus de la perròquia, paraula viscuda. I, com vostès recorden, és un programa en què sempre tenim una persona amiga invitada, que ens parlarà d'aquesta paraula viscuda, que l'ha viscut molt intensament, i que li ha fet treure unes conclusions, uns sentiments, unes coses, i ara ens ho posarà. Aquesta persona amiga és Lana Secaní. Bona tarda, Anna. Hola, bona tarda. Bona tarda, Montserrat. Hola, bona tarda. Una mica, però aquí estem tots. I ara, per vostès, la Montserrat explicarà una mica qui és l'Anna Secaní, una persona que, en un moment determinat, també ens va ajudar amb veus de la perròquia, i formàvem un binomi, diria jo, si es queblem els dinomeres, no? O sigui, tot es diu que és un programa que ja fa molts anys, i que ara parlàvem de la fe. Avui és un altre tema, però Anna ens explicarà per què ha triat uns textos molt bonics. I ara Montserrat ens dirà qui és l'Anna. Bé, penso que podríem explicar moltes coses de l'Anna, però potser ens assentrarem amb la que considerem com més important, que més important en el sentit, que després ella ens irà desvallant. O sigui, ella és de professió bibliotecària, ha estat a Nostia de Pedralbes, això l'ha portat a conèixer moltes persones, i li ha portat moltes remarcables vivències. També ha estat al centre de Berdagué, a l'Ajuntament de Barcelona, l'apartament de Cultura. Podem dir que la cultura i la literatura formen part del seu ser, del seu ser com a persona, del seu ser com a coneixement, i del que la fa tenir un gaudi especial, no? Sí. Dependentment de la feina que m'ha agradat molt ha sigut disfrutar de la literatura, ha sigut una doble vertent. O sigui que perdoneu, una persona privilegiada que ha disfrutat amb la seva feina. La veritat és que això ja en poc, que a les hores es pot felicitar. Sí, em considero de cara a la meva feina i a la meva professió sí, em considero privilegiada. Perquè encara hi continuo, perquè jo la conec més. També ara està disfrutant d'una feina que té, que és cuidar uns netets preciosos. Això té estones de tot. Hi ha vegades que aquesta feina també és una mica agotadora, però és el que toca ara. Per tant, pensem que el que avui ens porta serà una meravella, perquè una persona que s'ha endinsat amb el personatge que avui ens portarà, doncs serà una meravella sentir-la, perquè la complexitat del personatge sempre fa que les persones que no hi dediquem el temps suficient per dir-ho d'alguna manera, doncs agafem només alguns poemes determinats, algunes coses, però no anem gaire més enllà. En canvi, ella avui ens farà disfrutar del personatge. Digues, Anna, tu vas... Perdó, tu vas triar... Mohsen Cintu Berdeguer, fins i perquè ets una gran coneixadora. Aleshores, quan vas dir i et van preguntar, per què l'has triat? Seria molt interessant que tu ara ens diguessis per què vas triar a Mohsen Cintu. Jo, evidentment, soc una admiradora de Mohsen Cintu Berdeguer, jo vaig estar directora del Museu Berdeguer, els últims anys del meu treball, i evidentment és un escritor tan complex i tan prolífic que és molt difícil resumir-lo en uns minuts. En aquest cas, que vosaltres em veu dir que l'espai literari que es havia de triar era un espai que directament t'hagués omplert, t'ho t'hagués afectat, t'ho t'hagués marcat d'alguna manera, i jo, independentment de la seva gran obra, hi he triat aquests espais, que són els espais en què ell fa descripcions geogràfiques i descripcions astronòmiques, perquè considero que ens fa veure els paisatges d'una manera molt especial i en una dimensió que de l'altra forma no l'apreciaríem. A llavors, hi he triat els espais en què descriu Catalunya, en què descriu Barcelona i el seu entorn, i en què descriu el firmament, que verdaderament te'l fa veure amb una altra dimensió, encara que són paisatges molt complexes i que tenen moltes dimensions. Independentment d'aquestes descripcions, que verdaderament hi ha petits buscins, que tu llegiràs molt bé, doncs es veu exactament, quins sentiments, a part de l'admiració de veure aquesta descripció, quins sentiments t'han donat aquestes descripcions, senyor? Solsement la vellesa de la descripció o la manera d'enfocar la mirada amb la geografia, perquè aquí dius descripcions geogràfiques o astronòmiques, independentment d'això, en què t'amplers més? M'ampleren, amb què he vist el que et deia abans, una dimensió diferent, o sigui tu pots mirar un paisatge, pots contemplar una ciutat, pots mirar el cel, i llavors, en el cas del cel, pots mirar penses aquí, quantes galàxies hi ha, i tot això, però el veure descrit de la forma que ho fa ell, o el veure, per exemple, el mapa de Catalunya, de la forma que ell te la fa veure, i de la forma que inclús t'incita el sentiment patriòtic, és despertar uns sentiments que jo no he trobat cap més autor que amb els desperters. És una cosa íntima, que segons com no tens paraules exactes per describir-ho. Exacte, o sigui que no, que són com un foco que t'il·lumina un determinat sector geogràfic, o de sentiments que... Que t'arriba el cor. Aquí se'n recordeu que és molt recient aquest senyor que fa aquests sals tan enormes, de 39 km així, la paraula que va dir des de dalt, la primera que va dir, et veus tan petit debat d'aquest univers, i això ho podré també moltes vegades, suposo que en llegir aquestes poesies, en llegir aquestes descripcions, un se sent confuma en part d'aquell granet d'aquest univers tan petit. Exacte. Bueno, aquí dius descripcions geogràfiques, descripcions astronòmiques, dintre de les descripcions geogràfiques que tu dius, que llegiràs bocinets, dius davant d'un mapa, que és aquesta que deies de Catalunya, o a Barcelona, o les tres muntanyes, o l'O Canigó, perquè el recordeu ser el Ló de Bocen... De Bocencinto. De Bocencinto, no? Quan a les astronòmiques vos parles d'això, de la Lluna, del Plasutra, de la Via Láctea. Aleshores, el que farem serà que tu llegiràs bocinets, i el seràs comentant. Eh? Bueno, doncs... Ademant d'un mapa, mireu-la bé, mireu-la bé a la reina del nostre cor, la imà de Catalunya, d'una àliga que rend que la volada sembla tenir del tio la figura. Lo cap de creus forma som bé que enorme, tortosa, s'asalfaça, imensa cua. Són los camins de ferro, de versino, i els murts del porces, dues mans robustes. Estesa, l'una està sobre la terra, l'altra sobre el mar. On d'una a una, les naus, lleugeres, la rosària és grana, millor que l'altra temps, Roger de Lúria. L'Omón Serrat és el seu cor, don raja l'argent, l'ardent de sang esperitosa i pura. Són lleonet curatge de llibre olla, alli veu amb la fesa força arcúlia. Veus... t'imagines, veus un mapa? Perquè ja no et dic com l'astronau d'aquest que es va tirar a Coveia des dalt, però nosaltres ho hem de veure des d'un mapa perquè no tenim la dimensió, ni la sort de poder fer aquest vol. Però sobre un mapa tu et mires Catalunya i veus una àliga, i és veritat, veus una àliga. I llavors et descriu el perquè, amb els seus límits, amb la seva forma, i amb inclús descrivint les ales, el vec, tot, sí, que sí, veus una àliga. No pot ser el que dius a la visió, potser no ens hem fixat i en canvi, mirant-lo ara... I llavors dius, i per què una àliga? I llavors li treu un significat patriòtic, dius, una àliga és que es tenses dues ales, desplenti de llegant tempergadura, i van los aires corajosos, i lluita amb los núvols, l'ovent i la tempesta, de dret al sol, que el clar oïnunda l'escutceu de les barres enrogides, de la sang de s'escomptes amb la púrpura. O sigui que, més a més, ara, en aquests moments... És que et portes molt més enllà del mapa, no? Et portes més enllà del mapa i, a més, et desperta l'esperit patriòtic. I, caram, dius, bueno... És que et posa el cor del mapa, el cor de la pàtria. El cor de la pàtria. A més, encara et desperta l'esperit patriòtic. I aquest altre de Barcelona? Mira, la de Barcelona ens fa veure també Barcelona d'una manera especial. Tu veus Barcelona i també l'has de veure sobre un mapa, que l'has de veure des del... Des del Tividabo, eh? Aquest cas, perquè ell l'enfoca des de Monjíc. Diu que, quan de la falda et miro de Monjíc seguda, m'apareix veure els braços del cides gegantí, que, per guardar-se filla del seu costat nascuda, encerra, transformant-se, s'hauria quedat aquí. O sigui, veu, el cides... El cides, jo, no sé, que és un personatge mitològic, que li ha estat buscant ara, i em surt el civí, que era un general grec, però aquest no pot ser. Llavors, el cides no... Potser sí, perquè es guarda. Vull dir que potser és un general que està a la guai de... Però era un general no massa recomanable, perquè... I ell que el diria, el cides... Jo crec que et ha de ser un personatge mitològic, perquè els braços del cides gegantí. Tot el que és una protegeix, Montjuïc protegeix a la seva filla, que és Barcelona. I llavors, el veure que traus sempre a rocam de ses entranyes, el veure que traus sempre a rocam de ses entranyes, per tots casals que creixen com abres amb sa o, a part que digui a l'ona, i el cel, i a les muntanyes. Mireu-la, os de molts osos, s'hi has fet a gran com jo. Sabeu que totes les grans catedrals i la Santa Maria del Mar, tot el rocam, tot el rocam estrella de Montjuïc, que és la cantera per construir Barcelona. O sigui que ell ens diu que el cides, de ses entranyes, surt Barcelona. Anem per un altre, perquè si no és molt bonic, no tindrem temps. Vinga, anem per un altre. És magnífica, perquè et situa més enllà del que és la ciutat. Ja, exacte. Et porta a l'enaixença de la ciutat, amb el pare que l'està creant. Anem encara més enllà, deia que Eva va sortir de la costella d'un os. Si anem al començament de la història, el Montjuïc el muntava i el tibidabo. El Montjuïc el muntava i el tibidabo. Llavors, el tibidabo, que comencem pel tàver, que diu que un temps era una illa, com una càrrega, que el Montjuïc el muntava i el tibidabo. El Montjuïc el muntava i el tibidabo. El tibidabo, que comencem pel tàver, que diu que un temps era una illa, com una coquilla, voret a la mar, m'allarga la serra a la terra i m'hi deixo fer rar. La terra i l'ona n'esquè a Barcelona. Jo amb la coquilla, abraçant la filla de sol a sol, ja no sóc una illa, que sóc un braçol. Però llavors, més d'ensar que és pobilla de Catalunya i el ser trampunya del principat, del tàver s'ha oblidat. El Montjuïc també s'ha oblidat. I el Montjuïc també li passa igual. O Montjuïc o tàver més companys, d'ensar que sou muntanyes, diu el tibidabo, perquè per anar més de pressa. O Montjuïc o tàver més companys, d'ensar que sou muntanyes, a Barcelona avui pujar. I a nosaltres baixar davant la nostra regina, inclinem la testa gigantina. A mi em fa fer de raspaller, de secadir inmense, de que són les barrons i sosturons. Però per la enorme creixença de gegant, la plana no és prou gran. I s'enfila el potget i els agudells, que són les butarells, de mà superba acrópolis, i ens hem filat de cases ja estan presos. El tibidabo, si alguna vegada heu estat a dalt, ja heu mirat el que és la Barcelona, els peus. Jo, per exemple, això sí que m'he fixat. Pensem que Barcelona és una ciutat immensa. Però, en canvi, tenim una orientació boníssima per a qualsevol que vingui, perquè sempre poden dir la muntanya i el mar. És una ciutat que té aquesta particularitat. I quan estàs dalt del tibidabo, i veus que està abraçada. Barcelona està com abraçada. Tens les altres d'allà, piren cap a Badalona, és a dir, que està als peus. És molt maco, des del tibidabo, veure la ciutat. Això s'equiu una mica, això també, no? És clar, és el que diu que el tibidabo també es queixa amb els seus companys, el Montjuïc i el Tàver, que Barcelona va pujant i les va invadint. Es lamenten de la seva pèrdua, el protagonisme i per la invasió urbana del seu territori. I és un retret a la gran ciutat, però s'hi senten entregades al mateix temps. O sigui que aquesta seria una part molt ecològica, no? Sí, era l'espectacològic. Que hi ha el respira verdadera. Exacte. Dels anys que parlem. Sí, sí. Però que més a més, n'estan enamorades de Barcelona. Estan enamorades i entregades. Però és clar, bueno... I després tens el canigó? Això és una cosa que aquí no es podrà afegir res, perquè jo ho trobo soblim, la descripció del canigó. El canigó és una magnòlia immensa que en un rebrot del Pirineu Sabada. Per a velles té fades que la volten. Per papallons, les signes i les àliges. Formen soncals escari de serres de l'estiu d'Aura. Grandiós veira on veu alors l'estrella. Los aires ralentó. Los núvols aigua. Les buscúries de pins són sossos barbissos. Los estanyols, les gotes de rosada. I és som pistila, que és Palau Aurífic. Som ni de l'oja que del cel de Valla. Com? Això és una meravellosa. Toma, és una expressió que es diu... És una descripció sublim, que et fa veure la immensa magnòlia, les veus de les fades, les papallones. Ho veus tot. Aquí ja poca cosa. I aleshores et passes a les descripcions astronòmiques i comences amb la lluna. Sí. Aquesta símptoma té només la del canigó. La del canigó. La del canigó, després d'haver... Com es pot passar davant d'aquesta terra i no sentir tota aquesta immensa plenitud? Com podríem traspassar els altres... Com podia quedar de calenitzar? És molt difícil traspassar-ho, si per almenys ho miren. Tant sols mirar. No cal ficar-t'hi, no cal entrar-hi. Només mirar-ho, contemplar-ho i respectar-ho. Això és el més important. I volguer-ho disfrutar, sobretot. Possiblement la gent que veu aquesta beneficència, digui beneficència geogràfica, doncs possiblement sí que també es queden poca vegades, perquè verdaderament és immens. Però és clar, aquest sentiment pàtria, aquesta cosa d'algú teu, que aquestes serrels, que tu formes part de la terra, aquesta simbiòsia que n'hi ha, això també és difícil a vegades. O no, tot depèn de la sensibilitat de la persona. Es porta a descobrir les coses petites, les avelles, les papallones, les signes, i després les àligues, les olors... Sí, sí, és una vivència... És una vivència... que t'hi posa i t'hi... T'hi sents inmers, vaja. Doncs de tocar a terra, i d'anar per damunt de la terra, ens anem a la lluna. Vinga, ens anem, ens anem a la lluna. Perquè no vol dir que estem a la lluna, eh? Aleshores, també he volgut remarcar el tema del firmament, de l'espai, perquè avui en dia, ho tenim en fi, una cosa molt trillada, que ens inquieta molt, i que desperta grans curiositats. Ja està una mica descobert, segons com. Ja, ja ha perdut una mica... Ha perdut una mica el més, o ha augmentat més. Ho ha augmentat, sí. Perquè quan parla de l'univers, que es comença, i ens ha llar, amb un llavall, la inmencitat és oberta. I on tu veus l'o desert, aixems de mons formiguegen. O sigui que el mateix, m'ho sento, que hi ha fixatura, encara no hi havia tots els descobriments que ja van avui en dia, hi ha percep, aquesta inmencitat. O sigui que... mirant-t'ho també poèticament, ens dona nota de l'alcans immens de tot això. I ho percep, ho descriu poèticament, però ho percep, i ara et diré científicament, però pren nota del que és la inmencitat, i que no es limita... Mira, això és el cel, això és la lluna, i aquí surt el sol. Aquesta inmencitat és molt important. Però potser la seva inmencitat és una percepció d'immensitat d'una manera diferent del que seria això d'aquestes descobertes d'ara més de... Les descobertes d'ara cada vegada et donen notió de la nostra petitesa. Cada vegada ens converteixen més petits i amb més insignificants. Aquesta és la pedra. M'ho sento, ja ho té. Aixams de mons formiguegen. Aixams, eh? Ja té la percepció de la nostra petitesa. Perquè s'hi endinsa d'una manera espiritual, també. A diferència del que seria les noves coses que ens descobreixen, aquella ens va descobrir amb una espiritualitat eterna. Sí. I aquí, quan et parla de la Lluna, l'estrella del cap vespre somniosa dona la mala estrella del matí. L'Orión, que floreix com una rosa, s'aparella amb l'Ocirius, l'Ollir i Blanc, del Sidrall Gerdí. Amb sosa mans satèl·lit, girevolta, cada murós planetar resplendent, i arrossegant la cavallera solta, que és el poc del confirmament. Que vagi de tot amb aquesta trosca, tens? Que quan diu, pare del dia, el sol? El sol dança amb la Lluna. Que era llavors esplèndida com ell. Sacara, un temps, com ara no era bruna. Sos ulls gospirejaven, i era de ratx de l'alba, són cabell. O sigui que més poètic, ja no pot ser. Quan et parlen de la Lluna i de la Lluna, és com una cosa... Eteria. I que acompanya el nostre entorn. És un complement. Llavors, en aquí li està donant un protagonisme. Què ens dona a conèixer, això que el tio mirava el firmament d'una forma observant-lo? Observant-lo. Però també d'una manera romàntica. Que li donava el seu aire romàntic, però tenia una observació. I tens una altra, que diu ploç ultra? Sí. És la que llegís abans. L'hi he començat amb el ploç ultra. L'univers és infinit. Per tot, acaba i comença. És un llavall. La immensitat és oberta. Aixams de mons formigueixen. És d'esperança també. És d'esperança. Però vull dir que és que diu... Aixams... I que formigueixen. Si en toques, mirem el titular de les estrelles. I quan parla de la vialàctea, què és aquell riu d'estrelles? Com en ell, guarnit de pedres fines, tenies la immensitat de l'amisferi? Jo ho preguntia als mitòlegs. I ho pregunta el mitòleg. És un ratx de llet de juno, caigut mentre donava el pitèrcules. Parla amb els mitòlegs. Parla amb Aristòtil. No gaire s'hagués fet de la resposta. Demanava els filòsofs i els astrònoms respondre Aristòtil. És un núvol de vapor sexe, que més en un de Léter Caballera de Flames o Rossega. I llavors... No. Un seu adeixable. És un núvol de vapor. És un núvol de vapor. Parla amb demòcrit. Jo crec que és l'aclaror dels astres que em diria des. És difícil llegir això. Demani a Teo Frasters. Això és la soldadura amb què deu encaixar els amisferis i els amics. És un núvol de vapor. Demani el seu a un vell pastor de Núria. Què és la via de Sant Jaume? Per un exemple, les ànimes s'empujen a la glòria. No sabia més lletre que les cabres. Més posir-se a contestes lluminoses amb un de l'Aderistòtil. Aquí n'hi ha gent que, sense saber res, et dona una resposta més lògica i més entrenadora. Aleshores... Aquí no sé si ens hem entès. Jo diria que sí. I te tenim que dir moltes gràcies, però sense acabar el temps. Gràcies a vosaltres. Ara tenim molt poquet. No queda que sigui res, però tenim que fer menció del Evangeli que es llegirà aquest diumenge a totes les parròquies. Aquest Evangeli és segon Sant Mart. Aleshores és el Ceredeo i el seu germà, els dos fills de Ceredeo, li diuen que els aconseguiria un favor. Aleshores ens aconseguiria un favor que us demanarem. I Jesús li pregunta que voleu que ho faci. I ell els diria que conduïm-nos... Ai, aconseguir-nos, perdó, que el dia que s'haureu glorificat a l'un estarà a la vostra. Pujarem amb el seu. I a l'un estarà a la dreta i a l'altre a la vostra esquerda. I Jesús li respondia, no sabeu què demaneu. Però esclar, els altres diuen que sí, sí, que faran tot com ell. Però Jesús diu que encara que faci el que vull, és el pare del salt, qui pot pujar, qui no pot pujar. Aquest espai sideral, que mossèn Sintos diu, potser no sé si el veurem així, ja sabem que tampoc la cosa no va per aquí, però que potser amb la senzillesa d'aquest pastor de Núria li va entendre tota la belleza del món. Fa l'efecte que no cal ser molt llest, no cal tenir... potser tenir dots d'observació. Potser apreciar les coses més petites, les més insignificants. Ens fan guarir d'aquest univers, i que l'estem fent molt bé segons com. La terra que no potser no l'apreciem tant com seria necessari que l'apreciem. Ens sembla potser que tens tota la raó, perquè tenim un concentre geocèntric, que ens pensem que la terra és el centre de tot, i som una esporneta que volta per allà. Montse, té el que dius, eh? Sí, adéu, i moltes gràcies Anna, perquè penso que realment has sigut a disfrutar amb tu i ho continuem fent un altre dia. Moltes gràcies a vosaltres. I l'Anna ens s'ossojarà. Senyors, moltes gràcies per l'escoltant-se, i si aquest programa no poden escoltar, l'estornarà a repetir, si deu vol, el dissabte a dos quarts d'once, fins al mes que ve, fins a la propera, i sempre amb vostès. Bona tarda. Adéu, bona tarda. Gràcies, Marc, per la teva senyora. Bona tarda. Bona tarda. 60 i més. Avui, dimecres, dia 17 d'octubre de l'any 2012, dia internacional per a la radicació de la pobresa. Això m'ha afectat tant, que mira, fins i tot s'entrava a la llengua. Això de la erradicació de la pobresa, a vegades sembla un contrassentiment. I és que resulta que en català és erradicació.