Veus Parròquia del 11/1/2017

This love, this love, this love, this love, and I'm feeling... I wanna know... ...what am I? Bona tarda amics suïdors de Ràdio d'Esber, en tots vostès veus de la parròquia. Com ja saben, un cop al mes, un dimecres, la Montsigiró i qui us parla a l'Elena, us desitja bona tarda i farem el nostre programa paraula viscuda. La paraula viscuda, ja s'hi recorden, sempre tenim una persona amiga, en aquest cas molt estimada, molt amiga nostra, que ens parlarà d'un llibre, en aquest cas, un llibre, però més que un llibre, tot l'impressió, la conseculpidora que li ha deixat la lectura d'aquest llibre. La nostra amiga és la Marta Balada, que jo crec que no cal dir gaire coses més, perquè és persona vinculada pel poble, molt estimada per tots, i que la Montsigiró sí que voldrà fer una miqueta de la seva personalitat o de les seves... com individu del poble. La Marta Balada, Montclús, és una persona implicada al màxim en Sant Just, perquè, juntament amb la Soledat Sants, tenen certes persones que van impulsar, crear, el Carraublau. Per tant, aquesta implicació d'ella està a través de tot el que es fa amb els infants, el Carraublau, encara que actualment no hi estigui en presència, sí que sabem que hi és, en essència, amb la Soledat. Tenen publicacions, juntament amb ella, ha sigut ara esta jubilada, ha sigut professora, a la Universitat de Barcelona, amb tota l'àrea dels plàstiques. Per tant, el seu emprenta està també en els alumnes, que ara són mestres d'escola. És una persona que li hem d'agrair moltíssim perquè és adonat aquesta formació i, a tres mes, tot el seu saber, no només els alumnes, sinó les persones que actual que sempre estan al seu voltant. Ens fa veure la vida de color de rosa. També té les pintures que de vegades es fa a l'exposició. És una excel·lent pintora també. Bona tarda i moltíssimes gràcies. M'encanta estar amb vosaltres. Ja vaig venir una vegada, ens ho veiem passar molt bé, a veure si avui és repetit. Aquesta vegada també jo crec que sí, perquè, a més a més, si ella ens recomana un llibre que es diu Els pescadors, i que està escrit per un autor nigerià, i Marta, que se'n diu, si gotzíe obiama, no obama, que també és de per allà, no obiama, i aquest senyor ha fet un llibre molt culpidor, molt culpidor, que es diu Els pescadors. I si em permeteu fer una mica d'una crítica que vaig llegir, que trobo que potser després tu ho comentaràs tot, que és la que tens que parlar. Però diu Els pescadors és la primera novel·la del jove autor nigerià, Gigozíe obiama. És una novel·la dura i punyent, que narra una tragèdia familiar i la lluita inútil de quatre germans contra la profecia d'un boig. Tot això, rera dels fets culpidós que descriu, s'hi amaga una història d'una tendresa insòlita, que parla dels forts vincles que s'estableixen entre germans, i de l'amor incondicional d'uns pares obligats a superar una sèrie d'adversitats que haurien enfonsat qualsevol altra família. L'autor combina tots aquests elements de manera magistral i compensa la violència entre endresa i la col·lultat amb ingenulitat. Com ha resultat, obteu una novel·la equilibrada, extraordinàriament convovadora i d'un ritme àgil que enganxa fins a la darrera pàgina. Les descripcions són tan precises i visuals que semblen retrats als personatges d'esperar en un gran realisme, el fet que els protagonistes siguin nens i adolescents confereix la novel·la un ton nostàlgic, però medú, propi dels nens que han hagut de viure experiències i conflictes que els fan créixer abans d'hora. Diu per als pescadors, té una altra lectura. És també una motàfora d'un país corrupte, devastat per les guerres i manca de lideratge. Un país immers en un espiral de violència que sembla infinita i que això no ho estan, mira cap al futur, amb certa esperança i confiança amb les noves generacions. L'autor enmarca els fets en un context històric i demostra la seva clara voluntat d'establir un paral·lelisme entre la ficció i la realitat. I ara jo ja m'acallo, perquè ja he dit massa, i la nostra amiga dirà per què has triat aquella teva llibre. Primer dic que aquest resum està molt ben fet, que és llegit. Reflexa molt bé què és la novel·la. Aquest llibre m'ha portat de la mà a l'Àfrica i d'una manera directa i molt culpidora. És un llibre que em va acorprendre especialment per la història, perquè és una història absolutament versamblant i crec que l'autor l'ha escrit perquè coneix en profunditat migèria encara que ell treballi en una universitat norteamericana. Llavors és un llibre que si jo hagués d'extreure en paraules claus, parlaria de les següents. Parla d'autoritarisme, de violència, de maledicció, de profecia, de drama, de tragèdia, de destrucció i d'influències que es poden donar entre les persones, en aquest cas adults, cap a joves o infants, i entre els mateixos infants i joves. I aquesta paraula d'influència la remarco perquè es va desenvolupant al llarg de la novel·la d'una manera que et fa patir. És una influència narrativa. Primer l'influència del pare, que és molt estricta, no? Sí. El pare és l'autoritat i és una persona que tracta els fills amb violència, quan s'equivoquen o quan... que és un tema que també es dona a l'escola, a l'escola on van, que és una escola catòlica, els professors, quan els alumnes fan alguna cosa mal fet, els peguen. Perdona, ara vaig fer un incís, que no t'has de veure, perquè no sé si et vaig llegir, que hi havia una nena africana, no sé si era precisament de Nigèria, que diu, i tu? No, és que no considero que està aquí. No és que no me peguen, i com no em peguen penso que no he fet res dolent. És a dir, que per ser el sentit de que li dongui, que li peguin, per ell no és que, com diríem nosaltres aquí, una ofensa gran, sinó que és perquè s'ho mereix. Mareixen el càstig. Mareixen el càstig i que se'ls ha de pagar, no tenen aquest concepte tan nostre. I viuen amb la por de ser castigats, i això surt en aquesta novel·la molt ben reflexat, perquè, a més, hi ha una situació, al principi, del que el pare els pega i els pega amb un fuet, i realment, de la manera que ho descriu, pateixes, tu passes malament, perquè està molt ben explicat. Si hagués de parlar de paraules que tenen relació amb les emocions i els sentiments, al llibre, descriu molt bé la por que senten aquests germans, el dolor físic i el dolor emocional o psicològic, que pateixen tant ells com sobretot la mare, que després també la patirà el pare, per el que passa. Llavors, aquest patiment arriba a vegades a l'angoixa i els envolcalla d'una tristesa amb sequències de la narració que et fa sentir molt malament, perquè saps que això està basat en realitats. Es parla d'estimació i de protecció, sobretot la figura de la mare, és una figura que ella explica molt bé, al principi de tot, a la taula, en el índex, cada paraula que ella ha triat és un sustantiu que es converteix en un símbol del personatge o del tema que desenvoluparan aquest capítol. Llavors, la mare és, ho he apuntat per aquí, la mare és... Bueno, ara m'heu de perdonar, però no ho tinc per aquí. La mare és un falconer que vigila perquè mai els hi passi res als fills, mentre que el pare és un àliga. Perquè ell fa aquesta associació d'un animal, o sigui, cada personatge. Exacte, que això té molt a veure amb la seva cultura ancestral. El germagran és un apitó i després llegirem un trosset perquè veieu com el descriu. És a dir, que tots aquests temes estan implicits en tots els capítols i hi ha una altra paraula importantíssima, que és la desesperació, el dol, l'odi, la venjança, l'obsessió, la fe, l'esperança, també hi ha tendresa i jo la lectura que faig al final de llibre és que anem de fer-hi una altra paraula, que és la redemció, per com hi ha un dels quatre germans que paga la culpa d'un acte que comés ell amb un altre germà, però absolutament influenciat per aquest germà. No, el tercer, ell és el quart. El gran, si hem de parlar d'aquestes paraules una mica esplanant, és l'Iquena i l'Iquena el defineix com un apitó. I llavors diu el principi del capítol. L'Iquema era un apitó, una serp salvatge, que es va convertir en reptil monstruós i que vivia als sabres de les plenures, més amunt de les altres serps. L'Iquema es va convertir en un apitó després de la pallissa, el va canviar. L'Iquema que jo coneixia seria transformat en un altre, una persona volàtil e irrecible, constantament a l'auai. De fet la transformació havia començat molt abans d'una manera gradual a interna, dies abans de la pallissa, però no es va començar a manifestar fins després del càstig. I l'obligava a fer coses que no pensàvem que fos capaç de fer, com ara fer mal a un adult. Potser de rencor o de ràbia per al que li havíem fet. I tenim una violència. Tu vols definir com la violència aquesta que has vist? És que el llibre està situat en un context on hi ha molta violència. I llavors es descriuen situacions de veïns o de personatges com és a l'Ebulu, que és un home que ha viscut un drama personal, a nivell familiar, i que ha tingut un accident i l'ha trastocat. Hi ha un home viu sol al riu i les descripcions que es fan d'ell en el llibre són molt culpidores, perquè tot aquest context et fa veure que com més sordidesa hi ha i més violència, més engenera. I llavors això et fa entendre el per què d'aquests canvis, que l'Iquena acabi sent un noi, seïlla de la família, i es crea un món interior en el que s'ha parapetat dintre de l'habitació que tenia amb un altre germà i que el fa fora. I elles queden allà sol, patint terriblement, però generant cada vegada més violència mental, fa que arribi un moment que aquests dos germans es barallaran i el segon el matarà. Llavors això ja et deixa descol·locat, però és que després en vindran més, de morts, dos mes. I com pot ser, perquè mira que vas llegint el llibre, trobes d'una lògica aplastant tot el que els hi passa. Hi ha un contrast molt gran entre el que viu en aquesta família per la influència de l'educació religiosa occidental i tota la part ancestral, que ve de anys i anys d'haver viscut un altre tipus de sentit religiós, una altra manera d'entendre la vida, el que vol dir la importància d'una profecia o d'una dita que et poden marcar, que és el que li passa a l'Iquena. Quan ells se'n van al riu, ho tenen prohibit, el pare, els castiguen, però hi tornen i ells pesquen el riu, però el riu ja l'evolu. I aquí comença a desencadenar-se tota una història que quan l'evolu... Perdó, és com un bruixot. S'enfada amb ells, li fa una maledicció i li diu tu moriràs a mans d'un pescador i els quatre germans queden gelats, perquè la maledicció pesa molt amb la cultura, encara que ells estiguin anant amb una escola religiosa o estiguin visquent una educació. Perdó, n'hi ha moltes noies que les han portades d'en allà, noies, joves, verdges, les han portat en aquí i els han dit que es tenen que prostituir, que això és avui dia, que ja no és novel·la, sinó és veritat, perquè sinó els hi faran bodó, els seus membres de les famílies que tenen en allà, i per por fan el que els diuen, els que els han portat aquests persones, que són de la mateixa raça aquells, que no és que digui més que han sigut els plànxit o el que sigui. És clar, és la novel·la en sí, de moment ja estàs dient molta violència, Marta. I una violència que els genera molta por. Llavors, hi ha un fragment molt curt que va a la pena que llegeixis, perquè parla d'aquesta por, i és aquest. Una vegada vaig sentir dir que quan la por s'apodera del cor d'una persona, l'empatiteix. Podríem dir que era allò mateix el que els havia passat el meu germà, perquè quan la por li va embolcallar el cor, li va arrebesar moltes coses, la pau, el benestar, les relacions, la salut i fins i tot la fe. Llavors, el ben és el narrador dels quatre grans, és el quart, és el narrador, i el ben veu aquesta transformació del germà, i de com actua el segon, de com es barallen, de com això els porta la situació de que el segon mata el gran, i el segon s'amaga quatre dies, no el troben, i és que s'ha suicidat. No he pogut resistir el que he fet. Però és que l'altre l'havia tractat amb tanta violència, l'havia deixat desprotegit en el sentit de que ja no tenia un racó a casa, no tenia la seva habitació. I moltes més coses que explica la novel·la de les seves relacions, que et dones compte que amb aquests ambients tan difícils les coses encara s'hi fan més. Llavors, com que el pare treballa en una altra ciutat que l'han trasredat, la que porta tot això és la mare que treballa en un mercat, i la mare fa-lo impossible per parar-ho, però no pot. L'hi és impossible, perquè els dos germans grans hi han fet uns canvis progressius molt importants, molt, molt grans. L'inici la mare, és un altre lloc que m'ha cridat l'atenció, que és que quan el pare li diuen que el trasladen lluny a treballar lluny de casa, la mare li diu, pensa que deixes aquí nois adolescents. Exacte. O sigui, això li diu, o sigui, una farmesa que el pare no escolta, en aquesta d'allò no escolta, perquè després els telefones, però cada vegada de més distanciat, i la mare fa mans i mànigues. Sí, fa tot el possible, la mare. I a més, hi ha dos petits, el de reira, són si germans en total, i ella se'n cuida de tots com pot per no té prou recursos, perquè tot aquest potencial extern i de la situació familiar que s'ha derivat cap aquí, ho fa impossible. Llavors la mare acaba tenint una depressió i un trastorn a nivell psiquiàtric, i l'han d'ingressar del patiment que li comporta tot això. I encara es queden més desesperats, segurament. Sí, però... És el marxa de mare, perquè potser era un vincle que unia una mica. Sí, sí, sí. O sigui que tot això, la tragèdia aquesta, va increscendo d'una manera tremenda. Llavors et trobes que el tercer germà, quan en mor els dos grans, genera un sentiment de venjança. Enversa tota la societat o enversa... La concentra amb l'abulo, amb el bruxot que viu al riu. I llavors ell poc a poc es va treballar en el germà, el vent, el quart, i li va dient que tot el que han fet els dos germans grans, ho han fet perquè és l'abulo que ho ha fet. Llavors aquí es torna a barrejar aquesta qüestió de creure amb els dimonis. La mare hi ha un passatge que diu, l'abulo és el dimoni, no us hi heu de costar. Totes aquestes coses van sorgint en llarg de la novel·la. I el tema de com es genera un nivell de destrucció increixent es dona també, i aquest fragment d'aquí seria com molt representatiu de l'explicació de com es destrueix. Un i el seu entorn. Quan el pare hi havia marxat, se'n va acudir que en Boja també era un font cautodestructiu. Un que vivia al cos d'un organisme i el destruia poc a poc. Això és el que havia fet a l'Iquema. Primer l'havia esfonçat la moral, i després l'havia extirpat l'ànima fent l'inforat la tal, a través del qual la sang de l'Iquema s'havia anat escolant i havia format un riu vermell sota seu. Aleshores, com tots de la seva espècie, s'havia revoltat contra si mateix i s'havia suicidat. No podia aguantar el seu estat de violència envers els altres. Aleshores, doncs... Era el que vivia ell mateix. Jo crec que ara, a vegades, per les notícies, sembla que sigui una cosa quotidiana, ens trobem sobretot a Mèrica, que a vegades no acabes d'entendre o la cosa aquesta que ha passat ara, que sí són els gidajistes i estan influenciats i tal, i tal. Però és que en realitat moltes vegades, tota aquesta mena de volcar, jo diria que és un volcar que es va pujant per dintre, per uns motius grans, a part d'alguna mancança que pugui fer física, que això també pot ser, i que no té res a veure, i l'ambient ha estat bo. Però, normalment, aquestes persones que maten els altres, que tot això dintre seu, és aquesta rencúnia, o que ve ha estat influenciat per nosaltres, o que verdaderament, és contra el món, perquè contra ells mateixos, contra ells mateixos, no? I això, visc des d'un altre angle d'aquest germà que explica la novel·la, hi ha un paràgraf que llegeixes i dius quin nivell d'angoixa tan brutal que viu aquest noi. Llavors, esclar, arriben a matar en el bruxot. I el que el mata, amb ell, no arriba en aquest extrem, perquè l'influència constantment des de l'obsessió, va ser ell el que va ser ell, va ser ell, va ser ell, nosaltres l'hem de venjar, hem de venjar els germans, i què passa? Que aquí es genera una altra sequència de por brutal a partir d'haver-ho fet, perquè el Ben li diu on es vindran a buscar els soldats, perquè ho sabran i ho descobreixen, i clar, el que l'ha instigat se'n va, fuj, i llavors és el Ben, el que el jutgen, i es passa 6 anys a la presó. Llavors, en aquests 6 anys, que pels pares és un patiment terrible, i per ell també es dona la volta a tot aquest sostrat de violència, de destrucció, i es construeix tota una cèl·lula familiar, al voltant del sacrifici que fa aquest germà després de tota la història viscuda, i quan surt de la presó es troba que el germà que havia marxat, que no havia deixat d'escriure el permetxat d'un conegut, perquè accepta el sacrifici tan gran que fa ell per assumir la culpa dels dos, i clar, la novel·la acaba en el moment en què quan l'acompanyen a casa els pares, tornant de la presó, veu un home, i és l'ombra del germà. I llavors ell pregunta, qui ha? Qui ha? Perquè veus els dos germans petits que han crescut molt, i llavors diu, sóc jo, sóc l'Obema. I aquí, tal com descriu el capítol, l'autor, hi ha tota una manera d'explicar com un ambient de pau, d'esperança, i en definitiva, jo diria, de redemció, que és el que el pare li parla, d'una manera el fill que va buscar la presó diferent. També és una dona, que el seu comportament no... Hi ha un canvi total. I aquí, clar, la novel·la et porta una mica cap a una visió d'esperança, de que les persones podem arribar aquests extrems, que sí, arriba, però també podem, després d'aquestes experiències tan brutals, fer un procés invers i anar cap a l'opositiu, no? I clar, és molt emocionant acabar de llegir la novel·la, per com l'explica ell. I jo, la veritat, és de les novel·les que aquest any m'han culpit més. L'he trobat. Perquè són històries humanes que es basen en la realitat, i amb històries que, a vegades, poden caure una mica més lluny, però sobretot pel context, perquè no és el nostre, nosaltres en aquest sentit som uns privilegats, però que val la pena de llegir. És veritat que no és el nostre context, però sí que trobaríem paralelismes en el sentit del que hi ha, l'agressivitat que hi ha, la societat, la competitivitat, l'accés de... Això també crea tots els entorns, que les persones que es queden a la coneta poden crear totes aquestes. I és dona, i ho veiem en les notícies. I llavors aquí és on, diguéssim, això fa obrir els ulls, fa obrir els ulls que les persones segons com són tractades. És que quan es desequilibre la societat, quan hi ha les bosses de pobreza que hi ha, quan hi ha els abusos de poder que hi ha, que això s'està visquen a tot el món, hi ha uns llocs molt concrets, més que altres, et dones compte que d'allà no pot sortir res bo, si no s'hi posa un remei i si no s'intenta equilibrar. Perquè aquesta agressivitat, que és una paraula que l'hagués pogut afegir en la llista, pot ser primer una cosa inofensiva i acaba portant a la violència. I tant, i tant, i tant. Perquè el mateix autor no vol classificar l'autor de la novel·la amb bons i dolents. No, ho diu això. Per això fa aquest procés que fa. De que al principi veus un pare terrible i al final veus una persona amb aspectes de tendresa cap al fill. I d'encorejar-lo, de dir, tu passaràs per aquesta situació tan dura de la presó, però tu quan sortis d'aquí seràs un home que valdrà la pena. També penso que l'autòloga intenta també és que entenguem, o sigui, la... O sigui, la procés. Que entenguem, perquè són d'una determinada manera que hi hagi aquest acolliment a partir d'entendre com és la cultura d'allà, com són. Perquè el que diu abans del pagar o del maltractar no està considerat. Doncs tens alguna cosa que dir per als nostres espectadors. Et donem molt... Ai, per als nostres suïdors et donem moltes gràcies per haver vingut. Ha estat un plaer. Recomanem els espectadors. Que vulgui llegir-ho. Però a nosaltres hem de llegir també a l'Evangeli que escoltarem el diumenge que ve a la parròquia o al dissabte, si vostè es va a celebrar l'Eucaristia. Gràcies, Marta. Gràcies a vosaltres. Què li diries als suïdors? Referent a això. Per què el recomanaries? Perquè t'apropa la condició humana. No, t'apropa la condició humana. A les nostres misèries i a les nostres bondats. A les nostres capacitats de que a vegades no sabem on podem arribar. Ara has dit una cosa que m'agrada molt. I els fets... A vegades penseu que són bons. I no sabem on podem arribar. És veritat. És un llibre que en definitiva el recomano perquè fa reflexionar. I després perquè té una escritura mac preciosa. I que acabem amb un brí d'esperança. Que això també és important. Doncs molt bé, senyors. Ara llegirem un Evangeli molt curtet. En aquest període que tenim des de Nadal, fins que passa allà la cuaresma, o sigui que arribem a la cuaresma, fins quants diumenges del temps ordinari. El que correspon a aquest diumenge és el segon, també en el ciclo A, com sempre, és un Evangeli de Sant Joan que ens diu... En aquell temps Joan veia que Jesús venia i digués, Mireu l'anell de Déu, que prenda en un seu el pecat del món. És aquell del que jo deia. Després de mi ve un home que m'ha passat davant. Perquè abans que jo ell existia. Jo no sabia qui era, però vaig venir a vatajar amb vaigua. Perquè ell es manifestés a Israel. Després Joan testificava. I vist que l'esperit baixava del cel com un colomb, i es posava davant d'ell. Jo no sabia qui era, però el que em va enviar a vatajar amb vaigua em digués. Aquell, sobre el que veuràs que l'esperit baixa i es posa, és el que ha de vatajar amb l'esperit sant. Jo he vist i he de notar estimona i que aquest és el fill de Déu. Aquí parla, i aquí s'acaba, l'Avengelli és cortet. I el Sídia m'adeu, perquè el Carlos ens està dient adeu. Que s'acaba la... Que l'estimació és la redenció que ens parla l'Avengelli. Sí. Senyors, fins la propera. Ara bé, un programa per arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates d'acord.