Veus Parròquia del 8/2/2017

arte. Bona tarda a mi, xudi2, amb la primera amics suïdors de ràdio d'Esber. En tots vostès, veus de la parròquia. Com un cop al mes us saluden la Montserrat Giró. Hola, bona tarda. Aquí us parla la Lina, i avui una gran amiga molt maca, que ha vingut, ens ha fet el favor de venir, i ens expressarà el per què està aquí, el per què ha vingut, que és la Carme Malarem. Hola, bona tarda a totes. Per nosaltres que t'ho estiguis aquí i que ens parlis d'un sentiment que aquí a vegades tractem de sentiments, però el que tu vols expulsar avui no l'havíem tractat. Havia estat dintre d'uns sentiments de la ètica, podríem dir, no? Però aquest que tu vols explicar, que és la integritat, doncs no l'havíem tocat d'aquesta manera tan puntual. I per fer-ho, ella, ens ha portat, com vostès ho saben, amb paraula viscuda, un llibre, que no és perquè el llibre en sí tingui una gran argument, però és la biografia i tot el treball d'una persona que ella admira, que és l'escultor o teïza. Sí, sí, és així mateix. Quan nosaltres li vam proposar, si volia parlar d'haver llegit una cosa, que per això es diu el nostre programa, la paraula viscuda, ella va dir, sí, us puc parlar de la integritat i el seu pensament va venir amb aquesta persona. I ara encara que tots vostès coneixen la Carmen Malarem, la Montser ens donarà una pincellada de totes les seves qualitats i tots els seus dons. En inglés diuen dons perquè ella té l'al·lart amb les seves mans i el sap transmetre, com el teixi, no? Realment serà una pincellada, perquè la Carmen Malarem, Julià, us podríem dir moltes coses, però com a punt principal és que es nascó de Sant Just i que amb una trajectòria de vida personal i familiar molt potent. La trobem en el seu espai del carrer Bonavista. És una dona compromesa. Transmet el seu coneixement i sentiments a través de l'art, classes, escultura... Sempre penso que és d'aquelles persones que la seva creativitat no para mai, perquè el que han llegat en el seu espai creatiu és que té una xarxa. Crea xarxa. Crea xarxa de coneixements i d'art. Jo he preguntat, Carmen, quants artistes han sortit del teu cau? Podríem dir-ho així. Home, no, d'artistes no han sortit, però sí que és un lloc que aglutina i que dona la possibilitat de que es puguin expressar. Jo crec que també a través de la meva bastant pedagògica he pogut tindre el plaer de poder explicar i transmetre. Jo crec que aquesta passió que sento i aquesta realment que ho sento, que calar ens fa millor. I com que ho sento, és aquesta vocació que la vull transmetre i allà al meu àmbit, que és reduït, però amb totes les possibilitats. I crec que també, com a aquesta bastant pedagògica, vull explicar als meus alumnes... No ho explico, vull dir que transmetre. Jo diria que fas descobrir els components artistes que una persona potser no ha pogut veure ell sol, o ja sola. Jo crec que cada persona és un creador per ell mateix. De vegades molta gent no ho sap, perquè la creativitat és innata. Tothom és creatiu en un àmbit o en un altre. La única cosa és que has de creure, que ho ets. I quan ho creus, si ho descobreixes, ja està. I saps transmetre, tant tu. Aquí, perdona, que acabes de dir una cosa que és molt xula. Jo no sé res del senyor Roteiza, m'agradaria saber més, però ho he descobert de seguida, perquè he sigut ja. Però que ell l'he dit una mica així per sobre, i ell exactament diu que l'art va intrincat amb l'home, i que l'home és art, però l'home és l'home, l'home és el que és art. I per això ara acabes de dir una cosa d'aquesta. És que ell diu una frase a l'última pàgina d'aquest català, del català magnífic, d'una exposició que hi va haver ara, farà poc, a la padrera, i que a mi em va emocionar. És que de vegades, quan veus una pel·lícula, quan llegeixes un llibre, per això l'Ina, quan em vas dir, podries vindre a comentar d'algun llibre, i em veia ser molt franca, que em va dir que jo, durant el curs, no tinc temps de llegir. Jo l'estiu, per mi les vacances puguem llegir, llavors que és el que havia llegit així, m'havia comprat el català, i havia entrat una mica en el personatge, que és oteïza. Jo coneixia ja molt bé les seves obres, com escultor, però a mi em va descobrir aquesta exposició, em va descobrir una oteïza... Humà. Humà, i a més a més, un element del reneixement. És a dir, que li apassionava tot. Quan no en tenia prou amb l'escultura, tot el tipus de matèries, i de creacions artístiques, i la filosofia que ell diu, que l'artista fa, però l'art, en si mateix, no canvia res. El que canvia és el que fa canviar, és a uns, i aquesta és la gran don. Ara llegirà més això, que no té la contraportada? Deies que durant l'any no tens temps de llegir, durant el curs, però que l'estiu sí. Però jo diria que durant l'any, el que fas és llegir amb la mirada, no et passa cap cosa de què és art, de què són les persones, si això no et passa gens per alt. No, estic... La teva lectura és més intensa, en el sentit d'acabar la persona. Sí, jo vull dir, jo m'ho emplatant, el que estic fent, que de vegades necessito parar, i quan arribo a casa és quan paro, és que no puc ni llegir un llibre, jo a casa ja em estiro al sofà, o em dedico a fer el dinar, o a plegar la roba, que són molt necessàries, i que són molt importants, però és que ja estic transpuant, totes aquestes coses, perquè... Doncs llegim amb aquesta contraportada, que són paraules dites per l'Oteiza, que és el que deia la Carmen. Diu, l'art no transforma res, no canvia la realitat. El que l'artista transforma de debò, mentre s'evoluciona, transforma i completa els seus llenguatges, és a si mateix. I és que aquest home, transformat per l'art, qui pot, des de la vida, transformar la realitat. Sí, sí, és que hi crec plenament. Doncs a les hores és això que et diu, que bueno, és l'home, en realitat és l'home. Sí, sí, sí. I que l'art té un poder de transformació, l'art... Per què no hi ha tanta... Per què la cultura sempre és la Maria, que no s'hi evoca en tants diners? Perquè la cultura, amb tota la seva expressivitat, fa pensar. I fa ser una persona crítica a transformar-te. I aquesta transformació fa que tu vulguis canviar la societat que no t'agrada. I per això tenim tantes dificultats, no? I a més ho fem d'una manera, veure, artística, plàstica, visual, que és una manera complexa. Però a la vegada jo crec que té un gran poder transformador. Molt. En els règims capitalistes o socialistes, moltes vegades, perquè no se'ls pot distingir, el que interessa és que el poble no tingui massa cultura, perquè així els poderes fàcticos del govern, o d'aquí Mani, són els que fan que poden menar. Tenim un exemple en 1984 del George Orwell, que fa això. I uns altres més, que també providies ben bé, ja fa temps que s'està parlant d'aquestes coses. I l'artista és el que posa i fa una mica la transformació d'aquell món, no ells, com ens el pinten, i sobretot el que tu dius. Si un dintre seu ha trobat aquest esplai de veure el que és vell, el que és vell. No vell de viajó. Tornant al personatge, tu vas dir que el que més t'agradava i el que et va fer pensar és la integritat. Si pensem el que és la integritat, i mirem en el diccionari el que sigui, fa gràcia perquè a vegades diu íntegro, però a vegades quan diu la integritat, s'està parlant de les persones, perquè íntegro, si és que estàs encent o li falta res, una persona íntegra és aquella que sempre fa el correcte. I el referir fer el correcte significa que considerem que és un bé per nosaltres i que no fa mal amb unes altres persones. El diccionari també ens diu que integrar és incorruptible, vull dir que tu no pots manejar en el teu sentit i per la teva conveniència, que en aquella persona sempre serà fidel el que pensa. Sí, vull aquí dir un text del catàleg, que defineix a l'OTEISA, que és un artista basc que va néixer el 2008 i es va morir, no? Sí, el 2003, i el 2008, el 1908. Hauria d'anar durat, ha tingut una vida llarga. Llarga, no? Llavors el crític que fa, el catàleg que està ple d'escrits i de cites, però que és de l'OTEISA mateix, no? Però hi ha com un resum que diu que és un humanista, és a dir, el defineix a l'OTEISA, com un humanista íntegre, perquè el seu nord pivota al voltant de l'ésser social. Va ser fidel el compromís ètic d'un artista amb una actitud crítica considerant l'art per a la vida com un enrequiment sociocultural. És a dir, que ell, aquest art, el va trasladar a la faceta també social, com és social, perquè a vegades tenim la idea que l'artista és aquell ésser que està a les seves coses i que està fora del món. I al contrari, a l'OTEISA i com a molts altres, diuen que no, que tu pots estar en el teu món, però que, a part, tu també ets un ésser social i que no estàs a fora de tot el que està posant al teu voltant i que tu tens una opinió crítica i que tu pots posar els teus coneixements... El servei dels altres. El servei dels altres i amb bona idea, Clara. I també tu has dit abans, fora de micro, ens deies que el que t'has sombrat després d'haver vist tota la part podrien dir artística i de les escultures i tal, però que després t'ha cridat molt l'atenció, perquè aquest senyor està tenint com una bena filosòfica i una bena poètica, que aleshores has trobat que també t'ha agradat molt haver-ho descobert d'això, no? Sí. Que és d'un altre pensament que tens... Per exemple, deia que ell va arribar a l'escultura perquè ell tenia, des de molt jove, als 15 anys o així va tenir com una crisi existencial religiosa. Llavors buscava una mica el seu paper en aquest món i van entendre que l'escultura, també diu l'arquitectura, li ajudaria a trobar sentit. I llavors es va dedicar durant molts anys a fer escultura fins que va arribar a un punt que ell va dir, va considerar que ja ho havia dit tot amb l'escultura i que les seves escultures es convertien en paraules. I per tant era el moment de deixar el taller i d'agafar un paper i un llapis i que podia explicar exactament el mateix que fins i llavors li havia servit l'escultura a través d'un paper i un llapis. I fa la ironia de nostres, tant que m'ha costat durant molts anys tenir un taller i ara que tenia un taller ara el deixo perquè ara ja amb una llibre té un paper i ho explico. I aquí em va sortir la idea quan m'ho veu proposar que va ser una persona íntegra perquè no es va repetir amb ell mateix, perquè hi ha molts artistes que el que passa és que troben una beta i allò és comercial i s'acumoda i signen i van fent sempre el mateix. Ell va estar des del 1956 al 1958 fent un projecte que es diu, us ho diré perquè és important, es diu, propòsit experimental en què en tres elements bàsits com era l'esfera, el cub i el cilindre va intentar buscar la desocupació i li interessava molt desocupar la materia i explica quan era petit que el seu joc preferit era que estava al voltant d'un camí i de treure les padretes i veure els foradets desocupar aquesta materia. I tota la seva vida buscava l'essencial. I per què? Perquè diu que quan tu treus el que no és essencial omples i omples amb l'esperit. En el fons era una persona molt espiritual. I ell deia que havia tocat totes les matèries quan no em va tindre prou amb l'escultura, va fer arquitectura i si no va fer dança o teatre o cinema, però que al final de tot qui ne donava console era la poesia. La paraula, no? La paraula, no? Jo trobo que va ser un personatge que potser no se'l coneix tant amb aquesta faceta filosòfica, però va ser un gran pensador, però una persona que ha relat. Diu, de petit jugava insistint fins a la desesperació a canviar de lloc una pedra per sorprendre el lloc buit que deixava i buscava una altra pedra i una altra, pedres mig enfonsades a la terra. I el lloc oblidava instantàniament la pedra. El lloc, mira, és que estava com una persona, eh? Diu, ni bellugàvem petits, si bellugàvem, perdó, petits cucs de terra, blancs i tendres. L'aire hi havia penetrat pels costats de la pedra que havies retirat. És a dir, els tractava com a ser-s vius. Sí, sí, sí. Això és molt bonic, no? Sí, per un moment. Ens anem aquí a aquesta figura, que és estupenda, i que verdaderament jo crec que per això t'encisa i t'ha agradat, a part d'haver les escultures que t'agraden, però parlem de la integritat. Què en tens, tu, per la integritat, també? La integritat és això, de buscar, de tindre uns valors i ser fidel a aquests valors, i no... I ser fidel, i mantenir, i si aquells valors et valen, val que et depèn de les facetes de la teva vida i de les circumstàncies. Però hi ha coses que jo crec que són irrenunciables, i ser íntegra vol dir això, que en els moments difícils o caduptes, hi ha coses que dius no, perquè ja no hi passo. Te fermes a les teves convidacions? Sí, sí. Podem lligar amb la coherència. La coherència de vida, el compromís, la coherència de vida. Hi ha poques coses que són realment inemovibles, però hi ha algunes que per molt que et posin amb un enzucat d'aquells que dius que hi ha coses que no es poden renunciar. Però també amb aquesta persona, per el que abans deies, té aquesta trajectòria social. I això és fins al final, aquesta trajectòria. Sí, quan es va retirar una mica de l'escultura, perquè es va passar dos anys en el seu laboratori fent tota aquesta experimentació, perquè buscava desocupar l'espai, trobar el buit, trobar la síntesis. Quan em va dir que no puc parlar-ne més, perquè ja ho he dit tot, es va dedicar a una faceta més social. Va implicar molt en tot el que estava passant al país basc, sobretot amb associacions culturals. Va ser un actiu. Va deixar petxada. No solsament com a artista, sinó com a element social dintre de la publicitat. I és curiós, perquè clar, de grans artistes bascos, a part d'altres, però hi ha el Txillida i la Oteiza. Mentre el Txillida era reconegut, com un gran escultor, a l'Oteiza, que també té una trajectòria molt important, si ara jo us preguntés, ara el coneixeu a l'Oteiza. Coneixeu el Txillida? El Txillida sí. Bueno, no. I en canvi, perquè va estar silenciat per tot el règim. Exactament. De los no bien vistos. Sí, perquè era una persona que qüestionava, una persona que estava en moviments socials, i no estava dintre de les programacions de l'Estat i del poder. En canvi, el Txillida, doncs sí. Ja l'escola, ell, perdó, i ell ha deixat escola. No, no. Potser perquè va parar un moment determinat i es va dedicar a les lletres. Perquè va ser un personatge també... És un personatge una mica estrany, vull dir, que ara és un personatge... Perdó, perdó, com tots els artistes. Carme, no t'ho fes. Sí, però ell, especialment, perquè té el Caixa Forum, hi havia un vídeo que ell explicava les seves convicions. A més, ho feia a través de fórmules matemàtiques, que era complexa, perquè explicava com es podia arribar a descopar l'espai a través d'unes fórmules, però, a més, ho feia amb unes conviccions. Bueno, saps allò? Va, es queden, això és així, i segurament que havia tingut molts enemics, i es havia creat enemics, i potser ara se l'està recuperant amb aquestes exposicions i veus la dimensió humana del personatge. La coherència la trobes a tot el llarg? Jo tampoc el conec tant, però a veure, jo trobo coherència amb la seva obra, que és el que conec més, amb la seva evolució, amb què va ser una obra que no es va estancar amb una cosa que dius que funciona, i això té una certa sortida, que va buscar fins a l'extesiació aquesta filosofia, aquest esperit, deixant entrar l'esperit, l'ascència, en un lloc buit. Aquí m'ha cridat molt l'atenció, això diu, de s'ocupar a un lloc. Això també és que teniu un sentit metafísic per acabar d'entendre, bé, de s'ocupar a un lloc. Lògicament sí, però el perdó. Aleshores amb el que has tret de allà ho poses en un altre lloc, i fas una ocupació nova. Sí, bueno, és... No, no, no, que està molt bé. A veure, és com despaterialitzar. Perquè ell feia obres contundents, però com troba de despaterialitzar-la, perquè el que l'interessava és que s'omplís, s'omplís de l'esperit, de l'ascència. No calia posar-hi materia, perquè jo, per exemple, en aquesta exposició em va quedar emocionada, però emocionada amb els pèls, amb la gallina, amb una obra seva, que quan la vaig veure, em va recordar una església romànica, i no tenia res que veure, però era tancar l'espai, només podies veure l'interior, veies que estava avui, i aquella història que de vegades passa, que quan entres en una església romànica, i dius, ostres, quina pau, quin d'allò, i a mi em va passar, és que ho vaig comparar, és a dir, la visió és la sensació de quan entres en una església sense aquell silenci, aquella pau. També una cosa que deia molt interessant, és que una obra, perquè sigui una obra artística important, és que no cal que sigui més gran de la teva mà. De vegades creiem que les grans coses han de ser les monumentals, i deies que m'he tasticàpia la teva mà, ja està, ja pot ser una gran obra, no? Carme, creus que quan veus una obra alguna cosa t'ajuda, o és important conèixer la bibliografia de l'artista? Sí, jo penso que sí. O recomanaries? El que passa és que no d'una manera obsessiva, perquè hi ha gent que primer mira el títol, i mira tot a l'escrit abans de veure l'obra, que cadascú té la seva lectura, però si unes obres t'han agradat, i després a darrere coneixes els personatges, i coneixes les seves... Taranà. I com sóc, ho farceixes, el que passa... Vesteixes aquella obra. Si aquella obra ja no et diu res, pot ser, però no... Jo no sé la món, però jo... Sí, m'agrada les coses que són boniques i tal, però que ha d'util ser-ho gust. Aleshores, sense conèixer res, és el que tu dius, m'agrada primer veure l'obra, com a tu, que t'he impactat, m'agrada saber més d'aquest senyor, m'agrada saber més d'aquest pintor, d'aquesta escultura, o d'aquí sigui. Perquè això d'agradar, cada un de nosaltres, té el seu taranà, que dèiem abans, molt particular, perquè una cosa que a mi dius, però això és magnífic, i dius, vale, títus, però no t'adonis res. I si una obra no et diu res, pot ser boníssima i pot estar molt bé valorada. Per davant i per darrere, però tu no ho veus. Jo vaig portar els meus alumnes d'escultura i de ceràmica. Jo he anat a veure-la un parell de vegades d'aquesta exposició. Hi havia alumnes que van fer una passejada ràpida, i no m'ha dit res. Hi havia alumnes que, quan ja portàvem una hora, encara estaven a les primeres sales, que tenia la necessitat i va haver-hi alumnes, que no m'ha agradat, i molt bé, i altres alumnes que van descobrir l'OTI. I els vaig portar també, perquè aquest any els cursos estem treballant el concepte 8. I clar, vaig dir, és que l'OTI se l'ha de veure, perquè sempre està buscant el 8. Per ell, el 8 és el que és espiritual. Però el 8 és aquest espai que té a dintre de les seves escultures. Podries considerar, o no tant? Sí, sí, a dintre. Ho dic perquè l'exemple que ens ha esposat abans era de la Coda de la Iglesia Romànica. És l'escultura mateixa, de veritat. I mirant aquí en el català, que estan molt esposades, són molts espais, oberts encara que hi ha molts elements que s'entrelaven, és a dir, ja no? I aleshores cada un d'ells pot representar... I per cada un de nosaltres, una cosa diferent. I tant, sí, sí. És això, no? anar buscant l'essència. Jo crec que molts dels que ens dediquem a crear el que busquem és intentar buscar sobretot respostes de preguntes que ens fem. I aquestes respostes nosaltres les fem a partir d'obra. I per a una altra allò dius, això, què m'estàs explicant? És la resposta que he trobat a la pregunta que hem fet prèviament. Perquè és la manera que tenim de treballar. Això ho trobes quan se vol de les arts, no? Sí. Jo també, persones que els agrada molt i persones que diu ara. I amb la teva part patogògica, o sigui, el que s'intenta és que transmetre els sentiments que tenen les obres, per dir-ho així. Jo crec que han de trobar cada persona una manera pròpia de transmetre aquesta resposta a una pregunta que jo els faig. Perquè cada any treballem un concepte i els proposo preguntes. Els proposo coses. Ells han de trobar la seva resposta. Jo no em puc donar la resposta. No seria ètic, eh?No. No seria ètic. Jo estaria imposat. No series de la integritat del teixer. Jo crec que això és lo bo, és lo apassionant. I per això surten tantes respostes diferents. Ara el Carlos... Sí, despertar aquesta neguita interior, aquesta cosa que potser tots portem d'intre. Jo estic convençuda a tots. Ell ho diu ben clar, aquí. Ara és a l'home, però és a l'home. Sí, som nosaltres mateixos. El poder creador tenim nosaltres i cadascun de nosaltres el tenim, aquest poder creador. Això és creure amb les persones. Jo, senyoretes, que estic molt a gust amb vosaltres, aquí tinc el meu amic que em fa una senyal, que hem de parar perquè queda molt poquet. I tu digues, Carme, per favor, què li diries amb la gent que ens està escoltant? Que anessin a veure... Valoradament, aquesta exposició es va acabar en semblant un gènere. Però està amb algun post o està permanent? No. L'opció és que vas a tenir una fundació... I ja es podria veure. Després que es va demanar uns patots xaclís... Això també forma part de la vida. De cara a aquest enriquiment personal que porta l'art, què diries a les persones que t'escolten? Home, jo crec que val la pena que de vegades s'aturin 5 minuts més davant d'una obra, i segurament que els hi parlarà, perquè l'art hi ha d'haver un apropament que necessita temps. Una conversa. I que, sobretot, que cadascú de nosaltres té aquest poder creador i artístic. Estic completament convençuda. Bé, doncs jo volia llegir-li a l'avangeli, que el diumenge es farà la parroquia, però senyors, no tenim temps. Però aquest avangeli, que va molt bé amb el que ens acaba de dir, parla molt de l'integrateat. I n'hi ha una frase que s'acaba a l'avangeli que diu... Quan es digui que és convençut que sí, digues sí. I si estàs convençut que és no, digues no. Però sempre sigues fidel a les teves paraules. I això, aquí, penso que va clavat a el que tu ens estàs dient. Va clavat. Et donem les gràcies. Ha sigut molt bonic per a vosaltres descobrir l'oteixa i tot el que ens has dit. Tenia que descobrir l'oteixa, però sobretot descobrim la karma. No, la karma la hem descobert. Però penso que a través de les zones l'hem descobert més persones. Moltes gràcies. I si volen escoltar, el dissabte a dos quarts, doncs. Gràcies per l'audició, per vostès. Ara bé, un programa per arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys.