Si vols votar per correu, adreça't personalment a qualsevol oficina de correus i presenta l'original del DNI. Tens temps fins al 15 de novembre. I si tens una discapacitat visual, pots demanar al kit de bot, bralla, trucant al telèfon gratuït, 900, 100, 186. Tens temps fins al 29 d'octubre. Més informació al 012 o Parlament 2012 apuntcat. Generalitat de Catalunya Beus de la Perroquia Programa d'informació i formació humana i cristiana de la Perroquia dels Sants Justi Pastor de Sant Justes Verde. Més informació i informació de la Perroquia Programa d'informació i formació humana i cristiana de la Perroquia dels Sants Justi Pastor de Sant Justi Pastor de Sant Justes Verde. Tens temps fins al 25 d'octubre. Aquest espai de l'hora dels likes, que vol representar quina participació tenen els likes, gent no ordenada, altriment, se'n pot dir, seglars, en els temes d'església. Tens temps fins al 25 d'octubre. Avui parlarem d'Ocan del Poble, una forma de participar en les celebracions litúrgiques. Una forma, també, de donar exemple i expandir la fe, és fer-la ben plena. Una bona trajectòria, que era l'escola Cantorum. Farem el pas de l'escola Cantorum, que va introduir mossèn Antoní Notenes, fins al petit cor actual. Per centrar-nos en això, escoltem ara el que era Ocan Gregorià, escoltarem amb una versió relativament actual de la Salva Montserratina, cantada pels monjos del santuari català. Tenim a nosaltres dos antics cantaires i membres actius de la paròquia, en Salvador Crespo i en Marcelí Bofiri, ben trobats. Hola. Escoltavem els monjos de Montserrat cantant Gregorià. Per nosaltres passen justents Gregorià, equival a l'escola Cantorum, en certa manera. Quin és el primer record que teniu de l'escola Cantorum de Sant Josep Ver? Jo el record que tinc és perquè del que cantàvem abans nosaltres, el que estava més destacat, el que estava destacat, jove, elegant, era el Salvador Crespo. Perquè tu recordaràs que quan el Gaspar Gorriol Gidú, que amb aquell emboc que hi havia al mig del cor, amb aquell amissal d'allò, que era l'accionari, que no sé què era, que cantàveu el de jo com l'introit. Que cantàvem normalment l'introit, era la petita escola. Que cantàveu un diumenge tu i anàveu repartint-se. Jo recordo això, que aquell emboc tan gros, aquell l'accionari tan gros, i me'n recordo que tu ets un dels destacats del que cantàvem això. Quan era escolar, tenia un record molt agradable, moltíssim. Aleshores vaig tenir la sort de cantar cada diumenge, la pistola engregoria. A part que l'introit, el comuni o el ferretori cantàvem tot en Gregoria. Aleshores jo et vaig fer el de la pistola, cada diumenge en Gregoria també. I tinc grans records en totes les persones que... La pistola era llegida, cantada o semitonada? No, cantada. Semitonada, o sigui això? Semitonada, doncs semitonada. Aleshores vull dir, jo hi ha grans persones. Tenim el senyor Gaspar Oriols, el Pere Montagut, el Marceli. Vull dir, el Valls, el Pepet, de Can Carbonell. Tanta gent, tanta gent del poble que vull posar ja molts no hi són, però era una escola cantorum que assajàvem cada diumenge, després de la missa conventual que nosaltres deiem, conventual, assajàvem una hora. I a partir d'aquí, doncs, hi havia uns 17 persones homes, i unes 15 senyores i senyoretes, que vull pujar de la simteta, de la veu, de la Fajardo, de la Fàbregas, de la Sèria. El que dius tu, teníem la missa a les 10. De 10 a 11 a la missa. I de 11 a 12 hi viu una hora de sats per preparar els cants del diumenge que ve, i altres, alguna festa que hi havia en termís. Tant és així que una sala de la paròquia estava dedicada i tenia el nom de l'escola cantorum. L'actual sala de les arcades se'n deia sala de l'escola cantorum. Els llibres eren volminosos, no? Usualis. Usualis. Com era aquest llibre? Són els usualis actuals, els que tenen el Monjo de Montserrat. I quan ja vam deixar la majoria a l'escola cantorum, el mossèn Anton ens va donar personalment a cada un dels cantaires que érem. Jo tinc els usualis meu i els usualis de la Teresa en el meu... Moçan Antonino, si portaves els 15 o 17 anys de cantar, ja te'l donava i la teva te'l donava. El que passa és que el rimeix ho tenies de portar a l'eclésia, però aquell ja et creava per tu. Però sí que era un mica conventual, això. La gent que no tenia usualis, que era majoria, arribava a l'eclésia, encara ja l'armari petit on se'n casava en els llibres, agafava el volum, i anava llegint seguint la celebració. Sabia música l'escola cantorum, els components havien estudiat música, o a través dels esatxos, i seguint mínimament la partitura se'n sortien. Jo crec que mínimament, tal com m'acabes de dir tu, el que sí, nosaltres també teníem la sort de l'escola Núria, la senyoreta Sorroca, doncs evidentment feien música cada... Bé, música molt, molt essencial, doncs que feien cada 15 dies, feien música jo, me'n recordo, d'anar a les escoles Núria, i tenir, doncs... Feia massacres. Sí, sí. I, home, normalment, els usualis, doncs sí, sí, sabem una mica, sabíem com anava, vull dir, les notes... Seria mínimament. I els usualis tots anaven marcats, cada diumenge tenies a agafar el teu. Sí, sí. Les dones amb números vermells i nosaltres amb negre. Tenies a agafar el teu. Era una funda amb números vermells o negres que protegien els usualis pel tracte. Ara bé, hem parlat de que l'escola Cantorum tenia tot aquests condicionants, les celebracions, els esatxos, els esatxos de qualitat, i recordo, els directors eren el, com has dit, o Gasparó, era Montagut, etcètera. Però els fidels, quan la missa, també el Cant, eren llatí, participaven activament, s'ofegien el Cant amb algunes respostes, o simplement escoltaven? Simplement escoltaven. Sí, no sols a més escoltaven, perquè el llatí i el Gregoriata ens el sabíem nosaltres, i ells anaven escoltant, i els canten bé, canten bé, però no participaven. Potser de reconeixement artístic, perquè ara diríem santa paciència, escoltar una cosa que no entenguis, però potser els fidels es recreaven amb la qualitat de l'escola com si escoltessin actualment un concert més aviat, perquè dieu que de participació ben poca, no? La única cosa que puc dir que ens agradava a tots molt la música Gregoriana, jo actualment, quan vaig a Montserrat i he escolto moltes vegades les vespres diàries, perquè m'agrada molt el Gregorià, quan canten una peça en Gregorià, a mi no m'avorreixo, al contrari, a mi me'n recordo... Te l'heves. Me l'heve moltíssim. Molt bé. Estem parlant d'aquesta participació dels likes, era el cant, abans cantaven els que s'havien cantat, els que s'ajaven, l'escola Cantorum, tot aquell Sant Just era bastant numerosa, 30, 35 persones. Després els van anar canviant, hi ha hagut peces, temes, imnes, que del llatí han passat al català. Escolteu-lo encara el llatí, a l'ubicaritas del disc Omagnum Mysterium. ... És interpretat per l'escola Gregoriana de Barcelona, dirigida per en Ramon Moragues, després sortiran aquests grups actuals de Can Gregorià, hem sentit els primers fragments de l'ubicaritas. Ara, en el cantoral de les esglésies catalanes, podem trobar on hi ha caritat, és aquest mateix interpretació, però amb la versió vernacle. D'aquesta forma arribem a la reforma litúrgica, el concili Bàtica II, o qual ara s'en fa els primers 50 anys de la seva iniciació, va proclamar que les celebracions podien ser, és més, havien de ser en llengua vernacle. Com va afectar això a l'escola Cantorum? Estem parlant de l'any 1962, 1963, 1964. Com va afectar aquest canvi en la llengua de les celebracions? Es van anar perdent, perquè també els que eren grans i van començar a faltar també es van anar perdent, també. En tot, hi havia unes peces petites que es cantaven en certs moments, no, que eren en català. Em sembla que mossèn Antoní havia fet un recull de peces... Sí, sí, existeix aquest llibre, encara existeix, de que estaven en català i aleshores, vull dir, per corpus mateix, es cantaven moltes peces en català. I quan era l'escola Cantorum, vull dir, quan era l'escola Cantorum que cantàvem la missa conventual de l'esteu, i moltes vegades, mossèn Antoní Nú, era un home que al català, hi ha... L'introduia? Hi havia hagut aquí algun monjo de Montserrat, que quan jo era escola, algun monjo de Montserrat, que va ensenyar-me a mi a començar a prendre el català, un monjo de Montserrat que venia aquí, una mica de... Sense declarar-ho, sense explicar-ho massa. Sí, sí. Això vol dir que l'escola Cantorum, a més a més de la missa dels diumenges i de tots els festes de guardar, feia també l'acompanyament a la processó de corpus i no diguem, per setmana santa. Allò era continu, no? Mira, per setmana santa, que va encantar tota la setmana santa amb un dia a la tarda, que durava quatre hores. El dijous Sant. Inclus, a l'indemà ens van dir, això van donar a Parradi, i a l'indemà ens van dir, ahir vaig escoltar a un geregorià, una setmana, a la setmana santa, que era de Montserrat o era vosaltres. No, no, no, era nosaltres, us canteu bé. I, a més a més, amb aquest acoplament de veus masculines, que són les típiques gregorianes, amb veus d'erolles, cosa que actualment, encara que vos en parlarem, es manté i potser té un aspecte de millora. Quedem doncs que, a partir d'aquest el concili va proclamar que la celebració s'havia de fer en Bernacle, i va començar a perdre una mica dintre la proclamació i continuar els cants a dillatir. Llavors, sembla que l'escola Cantorum va anar en certa manera perdent membres, i potser va acabar... desfensa, o què? Sí, sí, vull dir, tal com m'acabes de dir, vull dir, això, un cop ho he d'encavernar clar, vull dir, a partir de... al cantorum hi ha pràcticament que dalt molt poca gent, aleshores, això, vam entrar a la llengua Bernacle, i això sí, vull dir, va entrar i ha entrat, però molt i molt, a les perroquies, no la dessenyo, sinó a tot arreu, vull dir. Jo penso que podem estar molt... Bueno, tu sabràs més... No, no. Que portes també la direcció de... Doncs, tots cants. No, jo recordo un intent de catalanitzar, per dir-ho així, d'aprofitar aquests cantaires, no tant com a Escola Cantorum, sinó com a grup coral, que el Josep Malero, un seminarista que tenim aquí senyurs, va ensenyar a tots els membres de l'escola Cantorum que volien continuar cants en català. Des del Sant, Sant, Sant, Valenyer de Déu, els cants de comunió, d'entrada, els habituals. Això va tenir uns anys, que podríem dir, de potser del 65, al 70 del segle passat, a partir d'aquell moment, en manera on no es va poder dedicar, i a mi em sembla que allà es va acabar una mica la trajectòria de l'escola Cantorum aquí senyurs, que havia nascut, penso que amb l'arribada mossèn Antoní, els anys 1916 o 1917. Actualment hi ha un animador, un animador a dels cants, i hi ha un petit cor que no és pas un cor que assagi, sinó que la gent més cantaire sol posar-se en els primers bancs, i una mica fa d'intermediari per arrastrar a tots els fidels entre l'animador o el solista, o se'n diu també salmista, i el poble que canta. Podem dir que ara es canta més que abans, o no? Què et sembla? Ara el que passa és que la gent hi participa més, ara que fos abans. Amb el cant? No en té més el que canta, etcètera. Perquè el que anem abans el Rubrià només cantava el cor i prou, i la gent s'estava allà i escoltava, però ara la gent participa amb els cants, més que abans. També fa un petit assaig abans de la celebració, i els cants són en català. Jo estic molt content, però moltíssim, la participació que hi ha a totes les esglésies, perquè moltes vegades els vaig a altres llocs, i realment la participació és total. Vull dir, la participació avui és total. Des d'aquí també hi estem, els que venen a les celebracions, a l'Eucaristia, entenem-nos a la missa del diumenge, a participar, a afegir-se amb el cant. És una forma de pregària, és una forma de lluvança, el senyor, i també és una forma de sentir-se comunitat. Tots cantem el mateix, i no simplement resem, sinó que ho fem amb aquesta elevació que el cant ens es sugereix. El Rubrià, per això, no ha mort. Potser aquí s'enjust està amb un impàs, després parlarem de com ha continuat. Hi ha hagut versions, una mica modernitzades, de cants greu orients, que fins i tot s'han popularitzat a través de gravacions en disc. Escolta'm Amocidades a la Pange Lingua. Pange Lingua a l'Oriola, o si corcoris misteri tu. Sanguinesco e prefiosi, que amb imbondi prestigiu. Fruits ventris, generosi, un rec se fu di gent viu. No visnatus, no visnatus, ex-intacte virginès. Bé, renovar-se o morir. Quina opinió teniu d'aquesta versió de molts cidades? Molt bonica. Pange Lingua és un hymne pròpia de dijous sant, quan hi ha la reserva del sacrament, que diu que te la seria llua llengua, el misteri del nostre Salvador. Aquest can greu oriat, que sobreviu en monestís, parlàvem, en Crispo parlava de Montserrat, les vespes de Montserrat intercalen, temes, cans en català, en cansa en llití, perquè les perdi. En tèfones. En tèfones, correcte. Jo, que en greu oriat, es manté esporàdicament, amb la liturgia dels monestis. Però es viu en els grups corals, que l'entonen per afecció. S'han constituït grups que han greu oriat. En Marcellí, que és un dels afeccionats més nostrats, en can greu oriat, ens podria explicar el grup s'enjustem, el grup de can greu oriat de Bataneu, quantes formeu, quantes actuacions feu a l'any, quantes assatxos, etcètera. Nosaltres vam començar el can greu oriat a casa del Roman Mora, que és el nostre director, que és el que portava el can greu oriat del Montserrat. Vam començar amb 3 o 4, però esclar, després el menjador es va anar fent petit, i es va demanar per anar a la Taneu. I a la Taneu, ara cortem, si són 26 o 27 anys, s'hi han assajat allà. I som uns 17, 18. Primer assajava un cop cada 15 dies, potser les primaries? Continuem, continuem ensajant un cop cada 15 dies. I concerts anuals, quants en feu? Anuals, ni me'n recordo, perquè em fem molts. Potgematament? Potgematament de 10 o 12. Hi ha un que no us ho podeu perdre, mitjvidors, que és el concert de Nadal, el dia 25 de desembre, caigui en què caigui, el dia 25 de desembre, el dia 25 de Nadal, a les 9 de Ovespre, totes les branques de l'Orfeo i el grup de Can Gregorià de la Taneu canten a l'església parroquial de Sant Just. Hem parlat del grup de Can Gregorià de la Taneu, però aquest grup s'ajunta, no sé si m'antic, a Montserrat per formar l'escola Gregorià de Barcelona. Aquesta escola Gregorià és la que ens ha interpretat aquesta gravació que ens ha tirat el nostre company en Marc Obicàritas. Heu actuat una mala gent de Barcelona, per tant, amb concerts a fora? No, no te sent benat sols, sempre. Potser el director que ha anat a dirigir, potser? Sí, sí, el director. He anat a la catataròdota, a la regi del Pia, he anat a demanar d'allò el país basc. Hem anat a Mallorca, hem anat a Andorra, ni me'n recordo ni els postos que han arribat a anar. I després ja, l'escola Gregorià de Catalunya, que va fer la seva presentació en data recent, sembla que era el mateix diumenge passat, a l'església parroquial de Sant Just, portada per desverrenaccions, i que són un grup coral que té la seu a Sant Just, o la seva seu social, encara que saja en el Ramell, a l'església del Ramell de Barcelona, la parroquia. Això vol dir que la gent aficionada a aquesta música encantada en llatí, pot incorporar-se alguns dels cants grupals, aquestes corals, que encara perdiuen. I la gent que els escolta no ho fa participant en una celebració religiosa, sinó ho fa atenent aquesta qualitat artística, aquesta belleza que el can Gregorià té. Recomanaria Salvador a la gent a man d'alcan i a man de la música, que s'apropi no Gregorià? Ui, a mi, per mi m'agradaria moltíssim. O sigui, jo, la veritat, ja en Moragues ho sap. Jo he anat algunes vegades a cantar esporàticament, però, vull dir, també, i per una mica la veu, vull dir, això... no sé què m'ha passat, vull dir, era un fumador. El passa que en fem grans, Salvador. Que en posem un any sobre l'altre. Però jo, vull dir, el can Gregorià, vull dir, a mi, jo hi vaig perquè m'agrada molt escoltar-lo, moltíssim. I vaig a Montserrat perquè m'agrada molt escoltar-lo. I, a més, vull dir, estic molt content perquè les directrius que el Roma ha donat, que actuin corals, monestis, església, que el can Gregorià, doncs, es torni a cantar i torni a participar molta gent. Això és una realitat. Ja no dic que sigui com abans, però que, almenys, que es canti algun can Gregorià, tu, per exemple... Sobretot quan hi ha gent de fora de diverses precedències. Sí, però... Lluís. Dels llengües, la comuna segueix sent, per l'església catòlica, el tip. Sí. Jo, per exemple, a mi m'agradaria, no sé, tu que dirigeixes... Tu que dirigeixes molt bé la missa de Déu. Doncs ara ja és l'11. Primer, la gent anava a veure Déu. Ara la gent va, creueu que sí. Doncs no sé, vull dir... Jo penso que, un any us deia, doncs perquè uns santos, perquè no es fan català. Ai, amb Gregorià. Mira. Vull dir, però en tant, en tant, vull dir... Eh, que tu, doncs, has de ser cantes algun can, perquè hem anat allà, has de ser... I som molt bonics. Doncs a mi també m'agrada moltíssim que, algun dia, que entessis algun santos, algun petit introit, algun afertòria, algun credo... De fet, no és per complaure, no és per donar-te massa gust, però, casualment, ara que venen temps, de tots sants, difunts, de certa manera, que van maldades per dir-ho així, eh, sí, que aquests diumenges de novembre hi haurà un santos al llotí. I jo, de tant en tant, faig unes petites dosis al llotí, de coses molt populars, eh, com l'Ànidol Santos, o l'Ànidol Déu, o alguna cançó correctament citada, esmentada de TZ. Molt bé. Hem parlat avui, amics oidors, de la participació dels likes en el can a les celebracions. Hem fet una trajectòria del can al llotí i el can en català. I animem, com hem dit repetidament, a la gent a cantar a missa, a l'Església. Acabarem el nostre programa d'avui, en certa manera, posant un exemple, si ho començàvem amb la salva Montserratina, que és un exemple típic de Can Gregorià, l'acabem amb un can plenament català. Hem sentit una paraula del Xavier Morlantz. Acabem amb el Xavier Morlantz, acomiarem a la Marseille-Boufille. És que jo voldria dir que hem comentat allà fora, que dius que el seu nen era recte, i cantàvem bé. No vull dir que no cantàvem bé, perquè si algú m'escolta, no allò m'espera fora. Però si amb el Ramon, una vegada, s'acosta els rams i cantarem el de llop, i nosaltres es treu el Caruna i el Ricard Segurió. Ui, això! Doncs escoltem, vam cantar-ho, i com si no havíem encantat mai. Moltes gràcies. Molt la perfecció, el Ramon. Hem sentit una paraula. Hem sentit una paraula. Hem guardat a dintre al cor. Ja és llavor ben preparada, que demana nou sembrador. Tot un déu dintre ens estima, tot un déu s'ha fet proper, ha vingut a dar-nos vida. Necessita rebonet. És Cristóbal. L'actual central ha ordenat retirar immediatament la campanya institucional per fomentar el vot a les eleccions del 25 de novembre. L'Observatori, temps d'informació i anàlisi amb Joan Catà. La Generalitat retiga la campanya institucional del 25 de novembre, però anuncia que portarà el cas al Tribunal Suprem. El govern català considera que la decisió de la Junta Electoral Central de prohibir la campanya volner a l'esperit de l'Estatut. L'Estatut diu que s'han de fer campanyes, però s'han dit que s'han de fer campanyes. S'han de fer campanyes.