Veus Parròquia del 15/3/2017

Bona tarda i bona nit a tothom! Benvinguts a veus de la parròquia! Avui, amb la finestra de Justícia i Pau. Bona tarda i bona nit a tots! Estem aquí amb el Jesús per una tarda més acompanyar-vos. Avui ens falta la Joana, que no ha pogut venir. És a dir, que des d'aquí li fem molts patonets, que la trobem molt a falta, ja ho sap. Bona tarda, Jesús, com estem? Hola, estem, estem, estem. Ja és molt, dic que ja estem. Com fa aquests dies? Aquests dies estem sorpresos pel canvi de tanta temperatura. I ara tornarem a ser un altre canvi. Sí, perquè aquests dies, realment, aquest cap de setmana que acabem de passar no fa gaire, la veritat és que ha fet una temperatura distiu, perquè de primavera, més ben dit, hi havia molta gent, estàvem amb una mica curta, perquè realment feia calor, i aquesta setmana ja no pinta tan il·lusió. No, no, estem veient realment canvis molt ràpidament, en general. Realment, el canvi climàtic ens semblava que sí, que passava a altres llocs, no, que no potser nosaltres no ho veien tan inminentment, realment ens ha arribat, perquè tenim uns hiverns relativament poc fets. La quasi-cas i les estacions de tarda i primavera ens han desaparegut, perquè passem de la calor, al fred o al fred tal de calor, i realment no és una cosa preocupant, perquè tot el nostre sistema es mou, és a dir, els emallers, per exemple, floreixen abans de temporada, i en plantes que no acaben de fer el seu procés, perquè com que fa aquesta temperatura quasi-invernacle, que ells van seguir fent, a lo qual, fins i tot la natura, i això també, doncs mira, avui que us parlarem una mica sobre ecologia, i us parlarem una mica també del tema de l'aigua, o enllacem amb el que estem comentant, perquè realment tots aquests canvis climàtics ens portaran fins i tot a fer, potser, uns canvis d'àvids nosaltres, no? Evidentment, ja ens s'emporten el canvi d'àvids, perquè és evident que la natura va més ràpida, ràpida del que estem acostumats. El que passa és que hi ha molts prejudicis en això també, és a dir, els animals ens surten prejudicats, els animals, els aus, les persones, perquè no hi ha temps d'adaptar-se amb aquests canvis tan ràpids. El que passa és que nosaltres sempre anem a darrere dels aconteixements, sempre hem passat així per això. Sí, perquè l'altre dia, a la vegada aquella, a veure si fa uns programes, que vam parlar, era amb la veu de la natura, que vam fer una primera pinzallada, que vam parlar dels ports sanclars, que tenim aquí, a municipi Pobreig, que fins i tot hi ha només el canvi climàtic, sinó les nostres construccions, com construïm, els trenquem al millor els seus camins de demoure'ls, i això també els prejudica, perquè també els desorientem. Clar, el millor d'un carrer o d'una carretera, que abans era sense asfaltar, i que no hi havia trànsit de gent i res, doncs ostres, de cop i volta es troben, que hi ha una carretera normal i corrent, que fins i tot pot ser passar en cotxes, o passar en moltes bicicletes, i els pobrets dels animalons, jo sempre penso en el part de cotxarola, que el part de cotxarola teníem una fauna, que més o menys vivia tranquil·la, jo recordo quan érem petits, no hi havia tanta gent, i ara això em perdó, i a mi em sorprèn, i en alguns moments, et sents com fins i tot agobiat, dius aquests animalons, i ara l'última moda és que, si tu estàs passejant perquè el poble, o estàs acantjant, estàs prenent una cervesa, és curiós, perquè estàs assentat i veus tota la gent, algunes persones que venen als frontals, que fan una ruta a la nit, és a dir, fins i tot a la nit, no deixem descansar que els animals nocturs puguin fer la seva, i això haurien d'estar una mica curosos a la nit. De fet, en aquesta qüestió, és de les coses que, per això deia abans que anàvem retracats, darrere, quan es va fer tota la construcció alrededor de Collserola, que són les comarques del Barcelona, i del Vallès, principalment, no es va tenir en compte les migracions dels animals. Els porcs sanglars, igual que els animals, i nosaltres també, o sigui, la història de l'home sobre la terra, és una història de migracions. Doncs, clar, resulta que no va tenir en compte deixar espai camins per migracions. Avui en dia, ja no, avui en dia hem après, hem après tard, però, clar, hem après l'evidència, ja intervenen amb els projectes, persones preparades, com els urbanistes, els geògrafos, i que ja ho tenen en compte. A la veritat, fer els tressats urbanístics, però, és clar, anem al darrere. Anem al darrere, no? Això també, a vegades, ens posem que volem viure molt a la muntanya, és molt maco, però, clar, viure a la muntanya, suposo a vegades carregar-nos coses que no hauríem de fer. No hauríem de deixar que desapareixessin, no? Jo crec que vivim amb nosaltres en una ciutadania molt privilegida, perquè tenim collserola aquí al costat, però, amb més motiu, hem de ser molt més curosos quan anem a passejar pels camins a collserola, en que qualsevol cosa que mengem, no la llensem, sinó que ens la posem a la motxilla, i quan arribem a casa, o el contenidor corresponent, ho tirem, perquè llençar les coses a la muntanya, com si ja vindrà a recollir algú, ostres, no. Hem d'entendre que la muntanya, com els parts, són una continuitat de casa nostra, per tant, els hem de cuidar. Jo l'altre dia, un dia que vam fer una sortida amb les seves, ja fa uns mesos, que vam anar a descobrir les fonts que tenim aquí de collserola. Algunes funcionen, algunes no. Era curiós veure la quantitat de brutícia que hi havia llançada als marges. Mira, dius, si em trobo una caca d'un gos, entre cometes de collserola, tampoc m'agrada, però dius, bueno, com a molt, en allà potser aquella caca potser el millor faria de bono, però va trobar-me un clínex, trobant-me vidres trencats, els vidres, sobretot, a l'estiu, quan reben tanta calor, són fruit de cremes d'abres, és a dir, d'un incendi, per tant, ostres, de veritat, ho diem amb tot el carinyo, però quan ens anem a passejar per aquí el collserola o per un altre bosc, és igual, intentem recollir les coses que hem de tirar, que no les tirem allà, sinó que les tirem quan arribem a casa. Perquè, si no, només ens falta això, que anem a caminar i anem enbrotant, tampoc. I el privilegi de tenir la natura d'aquell voltant cuidem-ne una miqueta, perquè entre tots aconseguirem coses millors. Sí, de fet, la cultura de la neteja, de la muntanya, de sempre hi ha d'autentitats que l'han tingut en compte, fins i tot en forma part de la seva formació. Actualment, això s'ha ampliat, les escoles tenen en compte, i les famílies ho tenen en compte també. El que passa és que també hi ha molt de moviment, molt de població, això no es pot deixar de banda. Sempre s'ha de tenir present, però, per és veritat, no es pot deixar de xarxes, i sobretot vidres, cristalls, tot això, són fons de problemes. Sí, sí. Esperem que amb aquest cantó millorem, millorem més. Sí, poquet a poquet. L'altre dia, les unides d'aquest any està fent la campanya del molt baratament, que ens comunica que no necessitem produir més menjar, sinó que necessitem gent compromesa en repartir millor el menjar que es produeix, els aliments que produïm, i fins i tot no els hem de llençar, llencem moltes tonelades de menjar, quan sabem que hi ha moltes persones que no poden menjar, i no cal anar a l'Àfrica o al Terce-Mont, o aquí, al nostre voltant tenim gent que ja és suficient, per tant, comprem, fem consum responsable de les coses, no comprem a la vabalà sense pensar si allò que comprem, si no ens ho mengem, si ens farà malbé, si ho acabarem llençant perquè ens ha caducat, o perquè marxem d'un dia per l'altre, perquè tenim un viatge, i la nevera queda plena, i quan arribes has d'agafar i llençar-ho. Intentem fer consum responsable d'entre tots, i d'aquesta manera, potser, quan estàvem parlant amb el Jesús sobre el tema de, diguem que els aliments no cal produir-ne més, perquè n'hi ha més, però tenim una altra cosa que ens pensem que és inacabable, que és quan obrim la xeta, tenim aigua. Ostres, tu, vida, i barrejar-nos. Si no la tanco, jo barrejar, i no t'he finit. Doncs ull, perquè l'aigua sí que és un bé que es pot acabar, i hi ha països que tenen molts problemes sobre el tema de l'aigua. Nosaltres som un privilegiat, i el Jesús ens volia comentar sobre el tema de l'aigua a Mèxic, no? Sí. De fet, hi ha un professor de geologia que és professor de la Universitat de Saragossa, que s'ha passat molt de temps, potser dos o tres anys, fent una anàlisi de la problemàtica que hi havia a l'aigua al món. Llavors es va trobar, es va dedicar a visitar els llocs que hi havia als indígenes, vivint als indígenes, i que tenien problemes, i els hi van explicar i va fer un llibre. Aquell llibre es va publicar fa quatre anys i es va fer una exposició a Barcelona també en fotografies ampliades, i avui es comentarem només un esqueix d'un problema que tenen a Mèxic. El problema que hi ha amb l'aigua, aquests indígenes, es queixen generalment que les grans multinacionals del bank mundial i del fons humanitari que fan préstecs a llarg termini. Llavors, doncs, el que fan és fer pantans hidráulics, preses hidráuliques. D'això tenim uns exemples de la seva entesa, com la presa de... de les tres gorges de la Xina, que és una maco presa enorme, i anteriorment la que van fer els egipsis i els russos dins d'aigua sanitària. La qüestió és que la majoria de pobles que viuen en els poblats indígenes, en la vora dels rius, quan els fan una presa resulta que la presa necessita terreny. Però no se'ls va anar al terreny quan se'ls fa la presa, sinó una quantitat de terreny que retrenen l'aigua. I això origina una aigua que està estanca. Aquesta aigua estanca com que, a més a més, el terreny no es desbrossa i moltes vegades és bosc, el bosc la fusta es podreix i origina una contaminació tremenda de l'aigua. O sigui que no la fa... No la fa neta. I pràcticament és aigua que no és bona per veure. A més a més es maten els peixos que hi havia. No se'ls va anar a allargar en el propi llac que origina els pantans, sinó al llarg del riu, perquè la contaminació s'extén més a un. En la qual una part de les proteïnes que és molt important a base i pensem molt a nosaltres, però quan hi estàs al lloc te'n dones compte de l'important que són els rius amb l'alimentació de la gent una cosa importantíssima és la pèrdua de terres. Les terres que abans eren unes terres a cultiu, generalment bones terres, que són les que normalment els indígenes s'han situat, no s'han situat dalt de la muntanya, per aconseguir la terra. Si no s'han situat allà en té aigua, allà en té a terra adequada per produir aliments. Però per autosservir-se a ells mateixos d'aliments i aigua? Sí. El que passa és que es veuen obligats a marxar els indígenes. A marxar on? Perquè si la terra bona és on ells estaven i els fem fora, on van aparant. Ens estem carregant els seus morts durs de viure, perquè els deixem sense els peixos per poder pescar que havia de ser una alimentació que ells havien de tenir. I fins i tot les terres, també els hi traien. Per tant tenim una imigració que no sabem on va, perquè no saben anar. Perquè si no poden pujar dalt de la muntanya, per llavors es moririen de gana. Què passa? El petit benefici, perquè no tenen cap benefici a la gent dels indígenes del lloc. No, no, que els hi expropien directament. Però el que té benefici és allà on porten els pantans a la producció d'energia elèctrica. I els beneficis són van a grans ciutats i els dius allà. A molta distància. En la qual es beneficia gent que està a poblacions urbanes i ja està. Llavors aquí hi ha una mica, si us podem comentar, un petit informe d'una comunitat mexicana indígena que ens explica que ens explica una mica el problema. Diu, el setembre del 2004, després d'un any de lluita, les dones mazaues van decidir prendre el comandament del moviment. Ens van dir els homes, els van perdre el pel o estan jugant amb ells. Per què no veiem accions? En aquest moment, van decidir armar-nos de valor i ser nosaltres les que encapçaléssim la lluita. Rosalva Cristós Cristós Tomó de Sant Isidro. Armades simbòlicament, a meines de Conreu i Fosells de Fusta, van formar l'exèrcit sabatista de dones mazaues en defensa de l'aigua, basat en una estratègia no violenta. Després de fer el transbassament del riu Lerma, el Govern Federal va proposar, al 1976, una altra gran transbassament a la ciutat de Mèxic des de l'estat de Michoacán amb una capacitat de 19 metres cúbics per segon. El sistema ha acut samala amb 140 km de canals, túnels, sifons, enormes plantes de bombatge, 178 metres de desnivell, és un desnivell enorme, i una gran estació potabilitzadora bomba avui 480 milions de metres cúbics anuals, fins a més, Mèxic Districte Federal, i els 27 municipis de la Conurbació. En el sistema ha hagut acut samala, es van utilitzar 8 presses del sistema hidroelèctric. Miquel Alemán, que anteriorment havien inundat les millors terres de les comunitats maçaúes, Maria Cruz de los Reyes, Camperó de Sant Miquel Xoltepec, recorda, van prometre que coses que mai tenien no van complir, els avis en pèr de les millors terres, i van quedar desprotegits, i només ens queden les terres altes, que no donen per a tots. És a dir, el que estàvem dient ara, que fa un moment que veiem que, clar, els traiem d'un lloc i els col·loquem amb un altre, que ells no tenen el seu moradús de 20 dies. I ens diuen, l'orgull de sonar per aquesta obra ideòrica, la més important del país, va ocultar-ne els impactes sobre la vida dels Camperols, contaminació de rius, de la vacacicació dels borelladors, desaparició de la flora, i fa una malaltia causades per aigües contaminades, i expropiacions de terrenys en compensacions injustes, o en el pitjor dels casos, sense ni tan sols compensacions. Mai no se'n van avaluar l'impacte social i ambiental. Com testimonis, com Marta Florelles, de Sant Felipe de Santiago, ja no hi ha aigua com hi havia abans. Abans hi havia una llacuna amb papes d'aigua, de Tete, aquella flor blanca que usaven per fer unes postres al Camote. Però ja no hi ha res. Només uns quants peixos contaminats pels abocaments químics. Ni tan sols no es van prendre la consideració que les comunitats expropiades dels seus recursos no tenien aigua a les cases. Amb municipis com la Villa de Lende, segons a desoficials del 2000, més del 68% de les cases no tenien aigua ni sanitaris, i el 22% no tenia llum. Només es busca beneficiar-se la gent que viu a les grans ciutats sense que importi la pobresa que en genera les comunitats. Això ens fa veure que, com podem ho observar, el fet que nosaltres tinguem a vegades la infinitat de coses a l'abast no analitzem mai si per obtenir això, quantes coses hem destruït al darrere. En aquest cas, la Mèxic District de Federal sí que hi ha aigua, perquè hi ha molta gent que no ha pogut seguir vivint a la seva forma de vida, no tenen aigua, i fins i tot no poden menjar, perquè fins i tot els poquets peixos que els hi queden estan contaminats perquè anem llançant la brossa o els agents químics directament al riu sense tenir cap tipus de consideració si el que estem pirant pot malmetre la fauna. Si això ho lliguem una miqueta amb una de les coses que intermón l'altre dia ens parlava, que ens deia que l'aigua bruta mata més d'un milió de nenes cada any i l'aigua neta salva vides. Fixeu-vos que tant el cas d'Amèxic com alguns estem dient ara, són milers de mares, quan vam fer aquesta campanya d'intermón, milers de mares necessitaven l'ajuda per garantir l'aigua potable i el sanejament i la millora digene pels seus fills. La lluita d'Amèxic, com la lluita en aquest cas de l'Àfrica, per el tema de l'aigua, que és la mateixa, és l'aigua. Són dones, els que han fet són capitanes d'aquests projectes perquè s'estan donant compte que, com que elles són les que tiren del carro de la família, es donen compte que sense això elles no es veuen capaces de tirar davant la família, se'ls pot morir. Fixeu-vos que la salut, si analitzem amb l'aigua, diu que pot arribar a provocar l'amor sobretot de nens i nenes més petites de 5 anys. Les dones i els nens ja no han de dedicar hores a anar a buscar aigua i poden fer les activitats per generar ingressos i cuidar la família a l'escola. El que fem és reduir-los el temps de anar a buscar l'aigua si els hi portem una aigua potable i algun lloc pròxim. Per això, ui, perquè això de fer quan nosaltres anem a un país i decidim fer... que analitzem l'aigua per un lloc pròxim, hauríem de preguntar-nos si aquell pou que els hi volem posar en aquell lloc o en aquell punt concret, elles ho volen, en aquest cas són les dones, elles ho volen tenir el pou a tant pròxim perquè fa un temps que al llibre té, es va fer una presentació d'uns llibres i va venir un escriptor que va parlar, és un escriptor que marxa un parell de cops a l'any àfrica i va explicar que vam fer un pou per una zona concreta i va aparèixer trencat, destrossat i van pensar i això com és? Va començar a preguntar i van aparèixer les dones i van dir ens l'hem carregat nosaltres, però com és això? Nosaltres anàvem dos hores per anar a buscar l'aigua i dos hores per tornar amb l'aigua a sobre. Aquestes quatre hores eren les quatre hores que totes les dones del poblat anàvem passejant i anàvem parlant de les nostres coses. Ha fet de tenir el pou aquí al costat i ens ha tret, evidentment, temps per poder fer altres coses, però ens hem perdut una cosa, que és la comunicació entre nosaltres. Per tant, aquest pou nosaltres no el volem tan pròxim. Llavors, quan anem a fer aquestes coses sempre hem de preguntar a la gent que viu en allà on vol les coses i com les vol. Perquè a vegades pensem que fem un bé, que nosaltres aquí a Europa ens va molt bé, però millor en un altre poblat o un altre país no és precisament el que es vol. Llavors, jo penso que una de les coses que vas fer malament quan anem a ajudar és fer un camp de treball i preguntar-nos que si el que fem és el que ells volen. O millor dir, tu vas allà i dius mira, valim aquí i què voleu, que us ensenyem o que voleu que us ajudem. Però no imposar la nostra forma de fer, perquè la nostra és una manera, perquè vivim en una cultura, un país diferent, a ells, un sistema de vida totalment diferent. El nostre és molt de córrer i el millor ells són més de pausats. Llavors, també, quan fem construccions d'aquest tipus hauríem de comentar al nostre voltant que s'han carregat. Nosaltres tranquil·la la comunicació si fem un pou molt pròxima als poblats, que el millor no és el que volen. Una altra cosa que també ens dona l'aigua és seguretat. Tenir aigua neta a prop de casa ens elimina el risc de patir contra temps pel camí. Accidents, el que deien pel accés difícil als paus o als bolladors i fins i tot a violacions. Ells, en aquest cas, que es mouen, si fas una cosa pròxima també els hi estalvies, que segons l'hora o el lloc s'haurien d'aprovar si ho tenen més a prop que no hagin d'anar fent no sé quants quilòmetres per buscar l'aigua. I l'altre són els recursos. Si els nens o les nenes no em malalteixen, perquè compten amb aigua neta per veure, les seves mares no han de dedicar els pocs ingressos que tenen a medicines i llits de l'hospital. Fixeu-vos la importància que és tenir aigua potable i neta i ben gestionada. És a dir, aquestes persones a l'Africa, per exemple, ens demanen que hi hagi una aigua neta per salvar vides. La gent que vol aigua, que els sembla molt bé, però que hem de tenir en compte la precarietat que els han deixat en els poblats. I si seguim amb l'escrit que estàvem parlant amb el Jesús, ara us parlarem què ha passat, què ens passa amb això, que ens porta la mobilització. El setembre de l'any 2003, els Camperols, Mataúes, de Villa de Llende, van veure inundades 300 hectàrees a cultiu pel desbordament del riu Mar la que té pec, provident de la presa de Villa Victòria del sistema Cutsamala. La reivindicació de compensacions a la Comissió Nacional d'Aigua havia d'arribar en un conflicte amb el govern de l'Estat de Mèxic i amb el govern federal. Tal com explica l'Ídia Salzar Marín i Norma González, la nostra visió no són els diners, perquè s'acaben, sinó lluitar per un pla de desenvolupament, dutats d'aigua a les comunitats, pagament de danys i restitució de les nostres terres. Està clar que aquests conflictes, segons quins llocs, han arribat fins i tot a la morda de la part més dèbil que són els indígenes. Hi ha vorvedades massacres de l'Àfrica com a Centro-Amèrica d'Àfrica. Aquí hi ha una cosa que és comú a tota aquesta qüestió. Per què es silencien aquestes obres? Aquestes obres silencien per portar energia a les poblacions. I això que vol dir que el capitalista que financia disposa de capital per fer-ho. I llavors les entitats que disposen d'aquest capital i aquesta força són bàsicament el banc mundial i els fons monetaris. Que no tenen en compte els efectes que produeixen a les poblacions locals. Només el benefici i el profit que poden treure. Per què passa això? Bàsicament hi ha una cosa. Aquestes entitats no són els seus directors, directius i els seus plans. No són aprovats i dirigits per gent que hagi sigut elegida democràticament. S'han posats a dit. Exacte, s'han posat a dit. És com el G9, el G3 o el G15. I clar, això és un problema, és un problema enorme, perquè aquestes entitats estan a tot el món, estan treballant a tot el món. Què passa? És curiós que no siguin cabassos a tot el món. No només centrar-te en una cosa. El màxim benefici de les coses que es fan. Jo tenia màxim benefici, m'estic carregant o portant a la població o a algunes poblacions a la pobresa extrema. I fins i tot a l'aliminació s'han al·limitat, fins i tot a pobles sencers. Ara hi ha una cosa que és fins on t'han arribat amb aquesta seta. La veritat de la població mundial és que hi ha molta aigua potable. És fora. I això vol dir fins on han arribat aquestes polítiques. Pensem que la Patagonia, que és un lloc que té molta aigua i aigua, molt bona, va vendre els drets de la explotació de l'aigua de la Patagonia a una companyia canadenca. Imagineu-vos. Els Patagons, que són els indígenes, que no se senten propietaris, que tampoc se senten propietaris, sinó que se senten beneficiats per la terra, per la natura. Però que eren els veritables pobladors i són els que han posat l'aigua pagant-la. Arrel d'això, la parròquia de Sant Josipastó el dia 21-24 de març ens farà una xerrada a les escoles Montserrat per parlar precisament d'això. Ens vindrà el Sassardot i el periodista Francesc Romeu i ens explicarà de manera molt senzilla, amb exemples, què és el que nosaltres podem fer. Una cosa és l'ecologia que nosaltres veiem la teoria i l'altra és que el pare, el mossèn Francesc Romeu, ens vindrà a explicar de forma molt gràfica i amb exemples molt fàcil que podem fer nosaltres cada dia per millorar el planeta. No pudeu esquem gran coses, perquè no el salvarem. I nosaltres la eina màgica però sí que podem fer una miqueta, posar-hi un gra de sorra entre tots per tenir un món millor. I això serà el divendres 24 de març. Aquest divendres, dia 28, també el... no, divendres, no, perdó, 17, dia 18, a dos quarts de 9, farem un concert per refugiats tots els beneficis que es treguin, que seran 5 euros l'entrada, anirà per la entitat Open Arms, que és una de les entitats que, com sabeu tots, la coneixeu. Per desrescatar la gent des del mar, ara ja s'està proposant a treballar aquí a Barcelona, intentant llogar pisos per posar a les persones refugades. Llavors us convidem a aquest dissabte, dia 18, a dos quarts de 9, a les escoles escoltar amb els tallers de música, unes petites cançons i que s'apliqueu que, bueno, per d'escoltar i que ens ho passem molt bé, els dinarons seran per al refugiat. I per qualsevol cosa, en el Carles i ens està dient que estem acabant, ens haurem de comiadar, que sabríeu que ens podeu tornar a sentir el dissabte al matí i així recordareu la data del dia 18 de la tarda que tenim a aquest concert. I res, ens anem d'anar perquè el Carles ens està posant la música. Així que moltes gràcies, Jesús. Molt bé, gràcies per escoltar-nos una vegada més. I si algun dia voleu el que parlem d'algun tema en concret, sugeriments, tots els que vulgueu, que els deixeu a la ràdio i us farem cas. Així que moltes gràcies. Un petonet, Joel, et trobem molt a faltar el proper dimecres. Moltes gràcies a tots. Gràcies a tots.