Béus de l'Aparroquia. Béus de l'Aparroquia és l'audició que porta les vostres llars tota la informació de l'Aparroquia del Sant Just i Pastor. I també d'altres temes, com són, la societat, la religió i l'humanisme d'arreu on es produeix la notícia. Recordeu que Béus de l'Aparroquia se met tots els dimecres a dos quarts d'avui del vespre. I en segona audició els dissabtes, a dos quarts d'onze del matí. Sempre a la sintonia de ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la Freqüència Modulada. Com sempre, la lectura de l'Avengelli inicia l'audició d'avui. L'actura de l'Avengelli segons Sant Marc. En aquell temps, Jesús instruint la gent d'ella. No us fieu dels mestres de la llei. Els agrada de passejar-se amb els seus vestits i que la gent els saludi a les places. Que els facin ocupar els primers seients a les cinegogues i els primers llocs a la taula. Devor en els vents de les viudes i el moment de l'auració per fer-se veure es posen filactèries ben llargues. Són els qui seran judicats més rigorosament. Estan asseguts al temple, davant la sala d'altra sort, Jesús mirava com la gent i tirava diners. Molts rics i tiraven molt. Però vingué una vidua pobre que ni tirarà dues monedes de les més petites. Jesús, cridar-les de gemples i els digue. Us dic amb tota veritat que aquesta viuda pobre és la que ha donat més de tots. Els altres han donat del que ell sobrava, però ella, que ho necessitava per viure, ha donat tot el que tenia. Notícies de desgràcia Al passat, diu Menja, la nostra parròquia va anar de Romeria a Santa Maria de Montserrat. És un costum manual de fa molt temps que als feligressos, any, re, d'any, seguim amb fer i devoció. Aquesta és l'ofrena que la parròquia va fer a la mare de Déu, tot demanant protecció pel nostre poble i pel nostre veïnat. El grup de la parròquia dels Sants, Just i Pastor, de Sant Just Desvern, volem expressar, en trobar-nos al voltant de la taula de la Eucharistia i els peus de Santa Maria de Montserrat, la nostra joia, en fer nostres les paraules que Santa Isabel digui a Maria. Felisto que has cregut. Creiem i preguem que el senyor ens mantingui ferms en una fe viva i escuda en mitj del nostre poble. Les paraules citades de Isabel són les escollides com a lema de la romeria d'aquest any a Montserrat. De nou, cadena de pregària per les vocacions. Cada any pel novembre, les diòcesis, amb seu a Catalunya, fan una cadena de pregària per les vocacions. Enguany sota el lema, feliç tu que has cregut. A la diòcesi de Sant Feliu de Llobregat, els dies assignats com a propis per la pregària són el 9, el 19 i el 29. El compromís per les vocacions també és concreta diocesenament en aquest mes amb l'estada vocacional Onix Tu, a l'Arxip Restat de Sant Feliu de Llobregat, que s'ha anat preparant durant el passat més d'octubre amb reunions amb el Consell Pastoral Arxip Restal i amb els capellans. La clóenda d'aquesta estada vocacional serà dissabte 24 de novembre amb un recés vocacional a 2.45 de la tarda i una Eucaristia a les 8 del vespre, a la Catedral de Sant Llorenç, presidida pel Visva Agostí. En aquesta celebració rebran l'admissió a ordres al senyor Michelangel Jiménez i al senyor Pere Pujol, dins del seu camí de formació vers el dia conat. I el dia 29 de novembre, a les 19 hores, a les 7 de la tarda, vella de Pregària per les vocacions a la capella de la Casa de l'Església. La Catedral de Sant Llorenç Inici de curs per al Consell de Presbiteri i Consell Pastoral diocesar. Les primeres reunions d'aquest curs pastoral seran demà, dia 8 de novembre, per al Consell de Presbiteri i el 10 de novembre per al Consell Pastoral diocesar, sempre a la Casa de l'Església de Sant Felí. Visita de la relíquia de Don Bosco a Barcelona. Arran de la preparació del Vicentenari del Neixement de Sant Joan Bosco al 2015, la relíquia del Sant està recorrent als diferents continents. Amb aquest palagrinatge de la relíquia, la família Salciana es proposa impulsar i aprofundir en l'estudi de la persona de Don Bosco i del seu carisma amb el desig de celebrar el Vicentenari del seu Neixement amb un compromís més radical en la missió evangelitzadora i amb una opció preferent pels joves més necessitats. Fins el 11 de novembre la relíquia serà a Barcelona i concretament divendres 9 de novembre a les 20 hores, 8 del vespre, a la parròquia de Maria Auxiliadora de Serrià, al Visva Agostí, presidirà a l'Eucaristia en honor a Sant Joan Bosco. Es preveu la participació de moltes persones vinculades a la presència salaciana a la nostra diòsisi, és a dir, les parròquies i obres de Sant Boi de Llobregat i de Sant Vicent dels Hors. Heu escoltat notícies d'Església. Fé i actualitat. Aquestes són les paraules del Sant Pare en anunciar l'inici de l'any de la fe al passat 16 d'octubre de 2011. Per donar un renovat impuls a la missió de tota l'Església s'ha de conduir als homes fora del desert. En el quants sovint es troben, vers el lloc de la vida, vers l'amistat amb Cris, que ens dona la vida en plenitud, vull anunciar en aquesta celebració eucarística que he decidit convocar un any de la fe que exposaré en una carta apostòlica especial la qual porta per nom porta fidei. En motiu d'aquest any de la fe, escoltarem alguns fragments de la carta pastoral que el nostre visba Agostí Cortés Soriano ens adressava en començar aquest aconteciment litúrgic sota el lema, la bellesa de la fe i el goig del seu anunci. Vellesa i goig són dues carencies greus del nostre món, símptomes de malalties profundes que afecten a tota la nostra vida, a les vides individuals i socials, al treball, l'economia i la cultura, a la convivència quotidiana i les relacions institucionals. No estem axems d'aquestes carencies a la nostra Església quan vivim la nostra fe, com si no fos veritable font de felicitat. La crida del papa i la nostra resposta no buscaran donar consoles psicològics o provocar artificialment una alegria efimera. El que volem és viure profundament allò que és l'origen de tota veritat, bellesa i bondat, i que, per tant, garanteix l'alegria profunda i serena, la pau i l'esperança, sense fugir de la realitat tal com és. I no ho volem com un somni o una quimera, perquè, fent servir les paraules de Jesús, els cristians tenim un tresor i una perla que valen més que res en el món, una llum i una sal destinades a il·luminar i donar sabor a tota la humanitat. La convicció de posar-hi aquest tresor perquè ens ha estat donat com un immens regal ja és suficient per aixecar-nos i desformar tot un moviment de vida per al món. Però si és així, com és que no surt de nosaltres aquesta força transformadora? Per què tantes vegades sembla que aquest tresor romana amagat, desconegut, esmorteït o inoperant? Potser no ens som conscients o no el vivim com a tal tresor? Potser sí surt de nosaltres aquella força per d'una manera semblant o com el brot d'una planta que aviat es veu fegat per les pedres o els carts. Potser som inconstants, frones o dificultats? No el cultivem o tenim por? Devant els nostres ulls hi ha la història de la fe personal, la de cadascú, farcida de llums i d'ombres, però també va desfilant el fet que ens estiristeixen, la manca de fer dels nostres fills, les postures adverses de grups, institucions, mentalitats, l'ignorància religiosa cristiana, l'indiferencia, l'ús individualista i subjectivista de la fe, l'abandó i els rebuts de compromisos vinculants. En sentim interpel·lats per tots aquests fets? Com reaccionem? És una situació d'alguna manera permesa per Déu i sabem que ell espera aquell com de nosaltres. Ens situem amb humilitat i confiança sota la seva mirada i ens deixem il·luminar. Hem après de la seva manera de conduir la història que si ve l'èxit o el fracàs de la vida de fer, no depèn exclusivament de les nostres forces, sí hem d'acceptar senzillament la realitat i reconèixer la part que per toca a la nostra responsabilitat. Som tots convidats en guany a esbrinar i aprofundir aquestes qüestions que són el centre de la nostra vida. Però sigui el que sigui el resultat de la nostra reflexió, el cert és que no es pot donar el que no es poseix i que la manera de posaïro determina la manera de donar-ho. El nostre trésor i la nostra perla, la llum i la sal, deixa sucrist viu. No podem dir que ens cal posaïr-lo, perquè més aviat és ell, els qui ens poseixen nosaltres. Però aquest fet que ell sigui d'entre o mig nostre, sempre travessarà la nostra voluntat lliure, la nostra capacitat d'acollir la seva persona. És per això que en definitiva el que l'any de la fe posa en qüestió és la nostra fe com és i com la vivim. Qui creu i seguint el propi dinamisme de la fe va convertint-se a Jesucrist, dut per l'amor a ell, seduït per la bellesa del seu perdó, el seu avengelli, la seva persona i la seva obra, tard o d'hora acaba experimentant l'immens gaudi de ser estimat per ell, l'amor salvador de Déu. Aquest és el tresor que posaïm o que ens poseix. Si creure no és per nosaltres un veritable gaudi, una font de claredat i felicitat, potser no creiem de debò, potser no és Jesucrist allò que creiem, perquè tot i que seguir-lo comporta amb negació i participa de la seva creu, que amb llàgrima, cap contradicció, cap foscor serà més potent que la irradiació d'aquest tresor. Creure gaudint de la bellesa del misteri trobat i anunciar-lo amb gotges, doncs, tot un mateix esdeveniment. La fe i el seu anunci són dues vessants d'una mateixa obra de l'esperit en nosaltres. La crida essencial que avui se'ns fa és, doncs, una interpel·lació a tots, perquè ens obrim el do de l'amor de l'esperit, cercant-lo, demanant-lo, acollint-lo i gaudint de la seva llum. La celebració concreta de l'any de la fe, a cada església particular, com ara a la nostra diòcesi, ens fornirà moltes ocasions per aprofundir i rebifar la nostra fe. Com és sabut, la nostra diòcesi va encertar l'any passat l'Itinerari de Renovació Cristiana, que té aquest mateix objectiu, des de la celebració a totes les parròquies i comunitats de l'Eucaristia d'Inici de l'any, al diumenge 14 d'octubre, fins a la Clóenda, al diumenge 24 de novembre del 2013, hi haurà moltes iniciatives diossassanes i perroquials que podem aprofitar per renovar la nostra fe. Us convido, doncs, a una participació sincera i generosa en tots aquests esdeveniments. D'aquesta participació també resultaran beneficiats els nostres germans, que potser encara no coneixen el goig de creure en Jesucrist, que ell us veneieixi amb l'alegria i la claredat de la fe. Sant Feliu de Llobregat, 26 de setembre, festa dels Sants Cosma i de Miat de l'any 2012. Signat Agostí Cortés Soriano, visba de Sant Feliu de Llobregat. Acollir la novetat del Concili en la continuïtat. Amb una processó de 2.498 bisbes de tot el món i una missa a la Basílica de Sant Pere del Baticà, va començar fa 50 anys, el dia 11 d'octubre, el Concili Baticà II. Durant aquella històrica cerimònia, Joan XXIII pronunciarà una humilia en què destacava el sentit pastoral del Concili. L'aniversari va ser celebrat per Benet XVI, el mateix dia 11, amb una missa a la plaça de Sant Pere. En l'humilia, el Sant Pare invitarà a tornar a llegir els documents conciliars, perquè la referència als documents evita caure en els extrems de nostàlgies anacròniques o de fugir cap endavant i permet acollir la novetat de la continuïtat. Assistirem a l'acte el patriarca de Constantinople, altres patriarques i l'arcabisba de Can Terburí. Durant la celebració, nombrosos signes van recordar aquell 11 d'octubre de 1962. Per exemple, es va utilitzar el mateix avantgelliari que s'entronitzava abans de cada sessió conciliar. A motiu de l'aniversari d'aquest gran esdeveniment de la fe catòlica, el teòleg Josep Ignasi Saranyana escrivia a la vanguardia del passat diumenge. Celebrem el cinquantè aniversari del començament del concili Baticà-Sagón, una trobada del papa amb tots els visbes del món que ha marcat l'església del nostre temps. I no només l'església, ens la cultura cristiana d'Orient i d'accident, del nord i del sud, va ser ofert rellevant del qual es farà so, abundosament, la premsa internacional, la ràdio de l'època i la incipient televisió de les hores. El concili va aprovar uns documents riquíssims. Les constitucions conciliars han suposat una nova manera d'entendre l'església en si mateixa i de mirar el món. Ara bé, quan semblava que la recepció del concili havia de ser cosa fàcil i ràpida, si més no, per l'interès reflectit pels mitjans de comunicació i per l'entusiasme transmès pels visbes i els pèrids que hi van intervenir, els fets han demostrat tot el contrari. I tant bon punt va clauçorar-se, començaran les perplexitats i les pica baralles teològiques. Per què caldria preguntar-se? N'he sentit moltes d'explicacions, algunes de forces suggeridores interessants. Tant mateix, la interpretació més pregona i intel·ligent d'aquesta difícil recepció la va exposar en etsetze en un discurs nadalenc del 2005. La seva autoritat en aquest tema li ve d'haver estat un dels experts més influents en l'assemblèia comènica, sobretot en dos documents, el que parla de la revelació divina i el dedicat a l'església. Hi ha dues peces capdals de la vestida teològica conciliar. Com explica el papa, la lenta i costa de recepció del concili? Per descaballar aquesta enreveçada qüestió, ell han conyat uns sintagmes, emprats per primera vegada, en l'esmentat discurs i que ara són ja moneda corrent entre els teòlegs. El papa parla de dues hermanèutiques, les quals caldria afegir-ne una tercera, també per ell a l'odida. D'una banda, l'armanèutica o interpretació de la discontinuïtat. Hi ha un hiatus total entre l'abans i el després del concili. A l'altra banda, l'armanèutica de la immobilitat. Pensa que el concili va ser només maquillatge perquè no calia canviar res. I finalment, la proximació al concili que ell considera correcte. L'armanèutica de la reforma, és a dir, de la renovació en la continuïtat, que ara el concili va canviar algunes coses per tal de resoldre les relacions difícils de l'església amb l'edat moderna. Heu-se sí, doncs, els tres grans assumptes que han frontat i resold el concili que impliquen una vertadera novetat. Les relacions de l'església amb l'estat moderne, la relació amb les ciències naturals i amb la crítica històrica, i la relació amb el judaísme. I també arran d'aquest 50 aniversari del concili, escrivia Oriol Domingo, la seva crònica, en la secció de religió de la Vanguardia. El concili va ticar segon entre 1962 i 1965, inaugurat fa 50 anys, és l'esdeveniment de l'església catòlica més rellevant del segle XX. Fa un cop dur el nacional catolicisme franquista. Fa-ho molt ben rebut per la comunitat eclasial a Catalunya, fins al punt que va convocar un inèdit concili, altra reconecció, el 1995, per aplicar millor les directrius del Vaticà segon. Aquests elements expliquen els numerosos llibres sobre la realitat eclasial actual amb vista d'un concili que preconitza l'ajornament, posada al dia, amb l'objectiu de profundir el compromís amb l'Avengelli de Jesús i d'obrir l'església al món contemporani. Es rediten els textos originals conciliars. Els documents del concili Vaticà segon, constitucions, decrets, declaracions, els fa publicat publicació de l'Avedia de Montserrat, en una versió textual sense comentaris. Hi ha el precedent de l'imprescindible concili Vaticà segon, constitucions, decrets, declaracions. Això va ser fet al 2003, fruit de la col·laboració de l'Avedia Montserrat en la Facultat de Teologia de Catalunya. El Monjo Evangelista Vilanova és l'autor de la magnífica introducció i els 16 documents conciliars són presentats per 16 teòlegs catalans de primer nivell. La Facultat de Teologia de Catalunya publica les grans encíclics dels esperançadors en 60 del segle passat. Màter et magistra del 1961, Pàssim Interris del 63 i Eclèsiem Swam del 64. Són textos que sintonitzen amb l'ajornament del Vaticà segon. Així, la darrera encíclica citada es refereix als camins que l'església catòlica s'ha acompanyat per la seva missió. Totes aquestes obres analitzades pels teòlegs Armand Puig, Antoni Fabra, Salvador Pieninot, Josep Castanyer i Joan Planellas. A l'hora es redita en textos significatius que en el seu dia van ajudar a comprendre el Vaticà segon i que segueixen vigents. Un d'aquests textos és el Concil i Vaticà, entre 1959 i 1965. Per la jovenesa del cristianisme, editat per Claret, de l'històriador Giuseppe Alberigo, un dels observadors més lúcids de l'esdeveniment conciliar i director d'una monumental Història del Vaticà segon. El monjo Ilari Reguer escriu en el pròleg algunes de les reformes del Vaticà segon que podrien semblar més revolucionàries, no són més que un retorn a l'Evangeli, o a la més sana tradició ufagada, com deia Jesús, els mestres de la llei per tradicions humanes. Un altre d'aquests llibres és el Concilio Nuevo Comienzo, de Karl Ranner. Es tracta de la conferència que el teòleg més destacat del segle XX va pronunciar el desembre del 1965 a Múnich. Ranner feia balanç de les sessions conciliars que s'acabaven d'acabar i apuntava que teologia, dogma, dret canònic, institucions, liturgia i el mateix concili només tenen l'única finalitat de la fe, l'esperança, la caritat i l'amor de Déu i els homes. L'anàlisi dels documents conciliars i de la realitat ecclesiàt, doncs conciliar, consta el concili Vaticà segon, 50 anys després, publicat per cruïlla. Recull les conferències d'un cicle organitzat per la Fundació Joan Maragall, i es decanta per la vigència de l'ajornamento del Vaticà segon. Hem arribat als moments finals de Beus de la Parròquia. Avui, amb les veus de Joan Algarra i Pere Oliver, ha controlat el so i les músiques en Marc Pernàu. Us esperem en aquesta sintonia, ràdio d'Esvern, al proper dimecres, a dos quarts d'avui del vespre. I recordeu que al proper dissabte, tornem a repetir aquesta audició a dos quarts d'onze del matí. Fins aleshores, a tothom. Adeu-siau. Ara veurà. Fins ara.