Veus Parròquia del 19/4/2017

Bona tarda a tots, una altra vegada estem aquí, estem amb el Jesús, bona tarda Jesús. Hola, hola, bona tarda. No tenim la Joana, així que ara el des d'aquí li donem molts petonets. Bueno, ens tornem una vegada més, tots junts, ha passat ja uns quants dies, i avui volíem re. Comencem, i perdoneu perquè la començarem amb un castellà, però començarem amb una espècie d'auca, perquè així ens permetrà seguir una mica al fil del dia, no? Diu, quanta en los guaraníes que un día hubo un enorme incendio en la selva. Todos los animales huían despavorecidos, pues era un fuego terrible. De pronto, el jaguar vio pasar sobre su cabeza al colibrí. En dirección contraria, es decir, hacia el fuego. Le extrañó sobre manera, pero no quiso detenerse. Al instante lo vio pasar de nuevo, esta vez, en su misma dirección. Puse observar, esteir y venir repetidas veces. Hasta que decidió preguntar al pájarillo, pues le pareció un comportamiento algo extraño. ¿Qué haces colibrí? Le pregunto. Voy al lago, respondió, tomo agua con el pico, y la he hecho en el fuego para apagar el incendio. El jaguar se sonrió. Estás loco, le dijo. ¿Crees que vas a conseguir apagarlo con tu pequeño pico tú solo? Bueno, respondió el colibrí. Yo hago mi parte y, tras decir esto, se marchó a por más agua al lago. És a dir, a vegades ens pensem que les petites coses que nosaltres podem fer o accions no ens permeten millorar el nostre entorn o el nostre dia a dia. I home, poquet a poquet, en petites accions, podem millorar una mica, no? I avui volíem parlar una mica de l'economia solidària i social, no? Està clar que el capitalisme, com moltes vegades ha dit el Jesús, no ens funciona, oi que no és Jesús? No, no, sobretot el capitalisme salvatge, que és el que... especulatiu, diguem-ne. Sí, no, la vull dir. I llavors, amb aquesta, amb aquesta cosa que us hem llegit, el petit fragment, clar, l'economia solidària i social és com el colibrí, no? Porta, fa molt de temps, intentant canviar moltes estructures organitzatives i demés, i apagant petits focs que a vegades surten al seu voltant. Però, bueno, no, no, són petites accions que a vegades no ens en donem compte, però, no, poquet a poquet, potser sí que aconseguirem canviar una mica la nostra formatura allà, no? Podem comprovar, dia a dia, que l'economia capitalista, com hem dit, el que ha portat ha sigut una exclusió i una desigualtat injustícia en el nostre dia a dia, no? Sí, sí, de fet, és una evidència, els problemes que tenim, el problema més important que tenim actualment és la manca de treball, que afecta a la gent gran i sobretot als joves. Bueno, si mirem la desigualtat i l'exclusió són una violació de la dignitat humana. Totalment, totalment, els drets de l'home inclouen el dret del treball i una vida digna en tots els aspectes i això es trenca totalment. La setmana passada hi va haver una conferència a Barcelona que parlava sobre un llibre que ha sortit per especialistes de malalties mentals que tracten el tema i un dels paraules que es va sortir molt va ser el treball, perquè hi ha moltes persones que han perdut la feina fa molts anys, s'han desmoralitzat i a partir d'aquí el pròxim pas és passar en formatats mentals. No ho haig de veure, sí, amb realistes, nosaltres quan anem a treballar sí que dividíem a vegades, oi, estem cansats, oi, estem... Però és una rutina que el nostre cos i el nostre ment sap, et sé cas al matí, et duces, esmorzes, vas a la feina, et comuniques, que d'això també és molt important, ens comuniquem uns als altres, i llavors també és una forma que el nostre ment sobra, i quan la tur el tens a casa ficat, el riure augment que et vas tancant amb tu mateix i al final no surts al carrer, no parles amb la gent i això et va tancant en un món que no porta al lloc. I la veritat és que això et fa pensar que la tura, aquest estructural que fem molt de temps que sentim, jo crec que ha vingut per quedar-se, no pas per marxar, malauradament. Sí, sí, efectivament, ara ja podem pensar que la situació actual es prolongarà uns quants anys més, desgraciatament, i que la solució, doncs, nosaltres també pensem que vindrà, perquè la situació actual de la curmia especulativa ens porta a una anul·litat absoluta, i, per tant, a una perda, fins i tot, de les condicions en què viuen els rics, perquè ho poden perdre si l'economia s'atura. I si s'atura l'economia, perquè no fan economia productiva, què és el que s'ha de fer per crear riquesa, els diners de la Caixa de l'Estat, els diners de tots, s'ho aporten, i encara hi anirem menys, i tenim més dèficit a l'Estat. I és veritat que l'administració tampoc ha ajudat massa amb totes les reformes estructurals, que el que ha fet ha sigut afavorir el fet de fer fora les persones d'avui per avui, sense cap tipus d'indemnització, ni sense res, i no et queixis gaire, perquè, si no, la porta la tens oberta per marxar. Clar, i encara actualment, una de les coses que ens demana la Unió Europea, diguem-ne la Troika, és una altra reforma laboral, que vol dir que, en realitat, vol entreure diners de tots, de la Caixa de tots, per poder pagar el déficit que té el país, i que cada any va incrementant per la seva mala gestió. Per tant, això ja sé, és el que deim abans, això va amunistar el seu límit, que té un final segur. Una de les coses que l'economia ens comenta més d'un cop, l'economia solidària és que, com a mínim, tots tenim sol, mínim, mínim, i net si pogués ser de 1.000 euros, que és l'úminim, de l'úminim, de l'úminim, perquè, si no, és impossible. La robòtica, com hem dit moltes vegades, també ens fa que, a vegades, la feina es perdim llocs de treball, llavors l'única manera que hi ha a repartir. Exacte, exacte. De fet, aquesta qüestió de repartir serà necessària, o bé disminuir el numer de les de treball per cap, o bé repartir el treball. Perquè no s'ha d'agafar el creixement de l'automatització com una cosa negativa, en el seu conjunt, sinó que això és una millora qualitativa, perquè permet millorar la situació de treball de certes feines i de moltes feines. Però, clar, hem de tenir en compte que això es fa... s'ha de fer en profit de la gent, no en comptes de la gent, vol dir que és el que s'ha de crear, s'ha de pensar en repartir el lloc de treball, o bé disminuir les hores de treball, o bé els dies de treball. Hi ha moltes propostes en aquest sentit. Sí, perquè llavors reduim o bé les hores, és a dir, jo faig cinc i tu fa cinc, doncs ja tenim dos llocs de treball, repartits o bé és el que tu dius, uns treballant de dilluns, dimarts i dimecres, i uns altres treballant de dillucació, us divendres i dissabte, podria ser una opció que... Possiblement un dels llocs que es podria fer això serien, potser, els comerços, a vegades. Sí. El problema del problema és que allarguem, o demanem, entre tots, perquè treballem, volem que el comerç tanqui més tard. El problema és que tanquen més tard, però no fan el que acabem de dir, és a dir, uns fan un tor, i els altres fan un altre tor, de lo qual tens dos persones treballant, sinó que no, una persona intenta encobrir tot, al igual que en poc generem llocs de treball. Sí, sí, es dona la paradoxa de que... manquen hores de treball, llocs de treball per la gent que és saturada, però, en canvi, les empreses, sobretot les empreses en general, diria, tendeixen a aumentar l'horari de treball de la gent, per no tenir que augmentar el nombre de places, i tenir que pagar els impostos per duplicar-nos. Exacte, sí, sí. Llavors allarguen la feina d'una persona, quan hi ha moltes altres que estan sense feina al carrer. Que podries fer el que acabem de dir, no? Això és una paradoxa també, que sempre ha sigut, de fet, i ara es nota molt més, jo crec. Clar, i és una injustícia, però... ja diem, en un futur, hi ha d'haver un canvi, una restructuració total, i també els països rics de l'Europa, aquí no es capa ningú. Ningú, no? Ningú, perquè la qüestió va per tots. I ara, si posem una mirada, el que és el planeta, que tampoc és una mirada tan llunyana, perquè ara ja el tenim sempre present, agafem-me quan se vol diari, tots són notícies del planeta, i ja fa anys que és així, doncs havien començat, així... Hi ha un problema molt greu, actualment, amb això de les guerres, que ja sabem, però és que ara, amb la última informació, ve de sudant del sud, que es veu que les Nacions Unides han dit que en dos mesos poden morir 10 milions de persones a fam. I quan nosaltres l'altre dia parlàvem, que això el recordeu amb la campanya de mans unides, no és que es necessiti més menjar, sinó que l'única cosa que necessitem és redistribuir aquest menjar correctament. Exactament. O sigui, el menjar hi ha, per tant, a veure com és possible un sistema de justícia global, tal com diu el manament de les Nacions Unides, els reis humans, que no compleixi aquest principi, que tothom pugui menjar el mínim que necessita cada dia. Però, si que mengin el mínim, es considera 3 àpats al dia i que els nens tinguin el que necessiten, sanitat, escola i el menjar. Sí, sí, i és una cosa que no tenim. L'altre dia deíem que hem d'entendre el treball com un bé comú, al servei de les necessitats. Les necessitats són la vida, la salut, l'educació... Exacte. I aquestes tres coses no són marcaderies, que és el que estem fent amb ell. No són marcaderies, exacte. I estem jugant amb això, per exemple. Vull dir, entenem el producte, és a dir, el menjar, com una marcaderia i un producte especulatiu. És que, escolti'm, això és una cosa que ens dona energies, que fa que la persona creixi, que la persona pugui desenvolupar-se fins i tot en el seu dia a dia, perquè veuràs. Exacte. I dius, i com podem especular amb els aliments, i actualment sabem tots que ho està fent. Sí, sí, de fet, ha passat a ser una marcaderia, i és curiós, que fa tres anys a Gàmbia, i vam fer una excursió per a la selva, diguem-ne, i hi havia un riu molt gran a Gàmbia, és enorme. I justament a la vora del riu, vam veure una muntanya de sacs que almenys hi havia 1.000, sacs de 50 quilos, i qui havia dintre d'aquells sacs? Hi havia Blat de Moro, hi havia Soge. I allò s'estava fent malbé, perquè doncs... A més a més hi ha una mala visió de transport, de distribució i de connexió entre els països del tercer món, i els països del primer món que envien ajuda. Molt estranya, molt rara. I per altra banda també hi ha un problema. Els països d'aquestes del tercer món, que a vegades anaven a ajuda d'accidents de Blat de Moro, de Blat, d'Ordi, dels països que tenen més producció, com és Canadà o els Estats Units, doncs... i els països del tercer món que no estan acostumats a utilitzar aquests aliments. I llavors, què passa? Que quan se'ls hi acaben, ells no tenen recambi, perquè el que tenen recambi són els seus propis aliments, els seus collites. I llavors, jo m'imagino que allà ha passat això, que el govern doncs ho ha deixat allà abandonat. I a més, una altra qüestió, nosaltres el veu allà, vam pensar, ho denunciarem a les autoritats, i els natius allà ens van dir que sí, no ho denuncieu, perquè tindriu problemes, perquè això ja ho saben, i... i podeu tenir moltes dificultats. Ostres! I llavors, ens vam quedar molt... molt parats, vull dir, que en tot hi ha d'haver canvis amb les coses, i s'ha de pensar molt en el que es fa. Bueno, és que hi ha, en definitiva, el que podem crear són ecossistimes d'una economia transformadora, que per no transformar el que tenim actualment, és que no ens funciona, no? Fins i tot, podem començar, i és el que deia abans com a colibrí, no, petit, petit, fins i tot el nostre voltant, és a dir, aquell que té una empresa, o la persona que treballa en una empresa concreta, és bueno, no menjant el coco, però sinó dient que els beneficis, potser no els hem d'acumular, sinó que els hem de repartir d'alguna manera, que ens permeti, doncs, no sé, posar noves línies de producció, fer canvis en la manera de treballar, per donar, doncs, no sé, posant una manera a dir, no intentem fer grans canvis, però sí al nostre dia a dia, intentar buscar, d'alguna manera, petits canvis que ens permetin viure, i fins i tot, tenir una forma de treballar diferent, i potser que tothom tingui una mica de tot, no? I voldem anotar una cosa, que el capital, el capital normal, el capital salvatge que tenim, si treballés sobre economia productiva, a la llarga, serien més profitors per ells, perquè la riquesa la tindrien, al cap d'un temps, d'invertir, però crearíem el nostre treball, i seria continuada i permanent amb el temps, que és el sistema en què es va crear una mica la idea del capital, no el capitalisme d'espaculació, que això ja és el que ara impera. Nosaltres recomanaríem que, si teniu ocasió d'obligir els escrets d'un premi Nobel d'economia, o el Krugman, algun dels temes que hem parlat ara, ell els ha desenvolupat, per exemple, el treball repartit, l'economia, l'economia de repartició del rent que donen el temps, i els robots, tot a vegades, que si t'ho deixen amb les persones, que paguin uns impostos. Un impostos, exacte. Això és per l'altre dia, també. Exacte. Això ja comença a entrar una miqueta a l'administració, una mica, però, bueno, aquest senyor ja fa temps que ho dic. Escolta, qui va a mi m'agradaria... Un vinot, si et sembla. No, és el que vulguem. Tenim poc programa, però tenim mitjoretes, canviem de tema. Mira, el tema és la sanitat. Nosaltres estem preparant un escrit més ampli, però de moment no farem una pincellada, si et sembla, que fa referència a la sanitat. De veritat, nosaltres sabem, per part de la població, que quan vas a l'hospital, per un motiu o per un altre, et tenen els personal que hi ha, metges, enfermeres, personal auxiliar, administració, tota la... tota la gent que treballen allà. I sabem de la entrega i de la fabulitat que ens fan tot el personal. I una miqueta, a vegades, penses que se'ls hauria d'agrair públicament... El que fan, fa molta feina, perquè doblen torns, treballen en condicions que la gran majoria els hi han baixat els sous. Fa molt de temps. Aquesta és una qüestió molt important, perquè estan cobrant molts ells sobre 1.500 euros diaris. Fem jornades malvernianes, eh? Un metge que ha estudiat més de 10 anys, i que va demanar tenir una família, i a més a més ha de pensar sempre en el dia estudiant i aprenent. 1.500 euros de sou. No, i a més, 12 i 13 hores, o fins i tot alguns han fet més hores, jo penso que tenen una feina prou complicada, com perquè aquestes persones haurien de tenir hores de descans. Però ara són molt de tensió, no treballes amb una màquina. És a dir, són persones que t'arriben amb una dolència, i a més o menys greu. Ostres, has de donar el 100% d'automatès. Quan portes tantes, tantes hores, ostres... No és fàcil, no? No és fàcil, i hauríem de saber les administracions, que aquesta feina és una feina de risc. Hi ha només per ells, sinó per les mans que són tots nosaltres. Exacte. I jo crec que a vegades ens reivindiquem per coses, però, ostres, hi ha altres coses que hauríem de cridar-les. Sí, és evident que aquesta... Aquest és un tema que s'ha de resoldre. És un tema primari. És un tema que s'ha de resoldre. Després també passa que... Hi ha èpoques que els hi tanquen, els hi tanquen... Plantes. Plantes senceres. I no augmenta la plantilla. Continua seguint la mateixa plantilla, i això com s'explica? Llavors, en sobres, esforç i entrega d'aquestes persones que estan lligades d'alguna manera, inclús moralment i àticament, amb els pacients. Per tant, estableixen una relació que també va més enllà d'un servei professional. No, que mentalment és agotadora, aquesta feina. I és agotadora mentalment. A veure. A més, com sabeu el Consell Comarcal d'aquí, a Vàgibre, com sabeu que nosaltres tenim el Progi, com a hospital de referència de la Comarca, i sabem que el Consell Comarcal lluita perquè tinguem, que, sobre, és el que comentaves ara a Jesús, que es havia tancat una planta, es va tancar ara, la van tornar a obrir... És a dir, que no hi havia diners per fer-ho, s'està veient que, a veure, la salut també és un dels drets humans que tots tenim, no? I el que no volem, i no volem permetre, jo penso tots, és que ens privatitzin la sanitat. Clar. És a dir, una cosa és que tu, personalment, decideixis tenir una muta per el que sigui, però el que no podem fer és convertir-nos com a Estats Units. El que té diners podrà tenir salut i el que no entingui no podrà tenir. Llavors, això fa molta por de que, de mica en mica, es baixin estaurant el nostre país, i jo crec que... ull, perquè no és un joc, és a dir, que ens ho trobarem un bon dia, que no tindrem accions per fer-hi ja, i a mi això preocupa. No, no, i que és evident, el que dius, no? De fet, els presopostos de l'Estat, és a dir, la manera que l'Estat, que els governs destinen els seus diners en els presopostos, haurien de pensar en millorar la qualitat de vida del seu població. Aquesta és una finalitat. L'altra, gestionar bé els despeses. Perquè... gestionar bé els despeses que hi ha en mon país, és gestionar els diners de tots. Sí, perquè és de tots, és veritat. Llavors, una de les coses prioritàries és la sanitat. I una de les coses prioritats dins de la sanitat és el sol i la qualitat de feina dels que treballen en la medicina pública. I per altra banda, també, jo crec que val la pena considerar una cosa que potser passa de segura, si no hi penses. I és que després de la transició, la població, la classe obrera i treballadora, va tenir accés pauladinament a la universitat. Els sells de treballadors i classe treballadora i obrera van poder accedir a la universitat. I amb ells, la carrera de medicina. I ens han sortit una generació de metges joves i d'aquella època també, perquè ara ja s'ha fet grans, ja fa 40 anys, però ara també n'hi ha de joventut, treballadora, que comentamentalment s'hi connecta totalment amb les persones que hi van d'una manera quasi fraternal. Jo crec que la medicina ha de ser molt vocacional. No crec que tothom serveixi d'una manera infermera o fins i tot atendre en els serveis. Quan entres a l'hospital i dius-m'hi, escolti, me'n trobo malament, la primera persona que rep ha de tenir una especial sensibilitat, perquè no és el mateix que quan entres a una cotiga, que normalment la senyora que et té o el senyor, està contenta. Bon dia! Quan vas a l'hospital no és una situació fàcil, la gent no anem a l'hospital percus, perquè vagis a veure un adó que són vocacionals, perquè realment a vegades no és una feina fàcil, que a vegades estàs lluitant amb una vida i un bon dia, que en llavides et escapa de les mans en moments. Sí, sí. Jo crec que és una de les feines... És igual que dalt. Jo penso que hi ha feines molt vocacionals. Una seria la medicina, que inclou a metge la infermera. L'altra seria els bombets. Ah, també, sí. A més, ens en recordem quan veiem un foc i la paguen, però el seu dia a dia van arreglar petites coses que van passant a les nostres cases. Sí, sí, sí. I l'altra són els mestres. De fet, hi ha una cosa que volia afir de l'acostia dels metges, és que actualment, tal com s'ha repartit el pressupost que tenen global, els interins, els metges interins, quan han acabat la seva formació, resulta que no tenen assegurat de la plaça fixa que els hi pertenia per dret. El qual vol dir que el seu esperança de treball és molt... És molt... Pràcticament no existeix. No existeix. I això és desmodalitzant. I això és molt desmodalitzant. I que vius en por una mica, jo crec. I llavors, què passa? Que a la llarga o a la curta, molts se'n van a fora. Se'n van a treballar els països per cobrar més i la llei, al final, va anar a treballar per la llarga. El rei Renaudit té moltes infermeres i infermeres. Són d'aquí. Són d'aquí. Hem marxat molt cap allà. Fins i tot, des d'Anglaterra, hi ha altres països, jo sempre poso el país anglès No és que tinguem mal metges, és que potser nosaltres no els sabem valorar, perquè no pot ser que hi hagi altres països que ens valoren els que tenim, i nosaltres els deixem marxar sense pensar-nos-ho dues vegades. Doncs això és una assignatura molt important pendent dels governs, i que ho han de tenir en compte a l'hora de fer els pressupostos, i que és una cosa que s'ha de pensar que no es pot continuar així, s'ha de canviar. I això és les coses primeres que han de canviar. O sigui que el pròxim pressupost que pugui fer tant el govern català com el govern espanyol, que canviïn aquestes partits. Aquests criteris, eh? Sí, sí, sí, totalment. I en lloc de fer el que fan, gestionant, que tots sabem el que hem fet... Sí, sí, salvar unes coses que es diuen banks, que no ens donaran el que els hem salvat, perquè no ens donaran d'any, eh? Exacte, exacte, i això ara ja no pot ser. Perquè hem arribat a un límit una mica preocupant, eh? Bueno, esperem que us hagi entrat una mica el que hem dit, i en ganes que pugueu fer-ho del col·libri. I sobretot que insistim, que és el que ha dit el Jesús, agrair la feina que fan els ingressos i les infermeres, cada veritat que fan una tasca. Tu ho coneixes pròpiament a la teva pell, perquè has tingut persones que s'han dedicat a la medicina, i llavors ho veus, no? Que es deixen la pell per qualsevol pacient, sigui bé, sigui bé, i no... I hi ha una altra cosa, no? Que un metge o una infermera salva qualsevol vida. És a dir, si dintre una persona sense papers, ella persona és a terra, perquè un dels primers principis és salvar la vida. És igual d'on vingui, no? I a vegades ens livitem a vegades a ser, potser, una mica egoistes, no? A vegades la salva qualsevol vida. Si li entra una persona a la salvara, sigui de quina condició sigui. No tothom ho fa, és a dir, no totes les professions... No totes les professions podem fer això, no? Exacte, no? Podets fer altres coses, però salvar vides de qualsevol índole no ho podem fer. I els metges ho fan, no? Sí, sí. Jo conec un cas, per exemple, d'una clínica de Barcelona, que va entrar una persona sense papers, no ho van adoptar ni 5 minuts, ja buscarem la solució. Ja buscarem la solució. Potser us estic parlant de fa uns 10 anys, i és una clínica mig privada i mig pública. Va venir una persona amb mal estat, i no s'ho van pensar dues vegades. Sí, perquè a més a més, tu també tens la família dins de la medicina, no? Llavors per si ho vull dir, va passar, i clar, m'ho m'ho han explicat, és el seu lema o el seu principi. Sí, sí, sí, realment hi ha molta feina per fer. I tot és possible, com deia... Tot és possible. Miquel Martipol, no? Hi ha molta feina per fer, i tot és possible. En tots els camps, eh? Nosaltres, a aprofitar, en cants, queden 3 minuts només. Volíem agrair-vos, des de Justícia i Pau, l'altre dia que vam fer el concert solidari a les escoles, agrair els tallers de música, el luleguer, perquè ens va brindar unes veus excepcionals, superxules. Vam cantar molt bé, jo crec que tot... Va ser un lloc molt xulo, però va ser, va crear una atmosfera, una sensació de totalment tranquil·litat, de totalment... de bon rotllo, que diem. Tot va agrair les persones que van venir, que es van aconseguir 451 euros, a lo qual l'entitat Open Arms ens ha agraït via mail la col·laboració i la portació, com sabeu, Open Arms, segueix salvant vides, és el que deia, un petit colibrí, perquè va ser el que va fer. I que cada dia va fer, no? Posant més infecis, també, a part del mar aquí, dient que com que les persones que van arribant ahir ja que buscals és un lloc, doncs amb els diners que es van recollint, intenten ja fer llogueres de pisos i llavors col·loquen a les persones, perquè comencen a tenir una pugui, començar a tenir una vida digna, perquè no sabem el que aquestes persones han hagut de passar. Jo recomano un llibre que és amic meu, que el podeu trobar, que el llibre té que és de nens sirians, que ja són quatre parts i ja explica una mica el seu dinerari fins a arribar a un camp de refugiats. La veritat que són nens de 9, 10, 11 anys, i és realment cúlpido veure les imatges, però són dibuixos d'ells, però veure també el petit escrit, perquè són frases o pòtics, textos, que ells mateixos han elaborat, i és a dir que si voleu el podeu trobar, que el llibre té ser i crec que per Sant Jordi també ens el presentaran, s'ho fem algun acte per tenir-lo i perquè el coneixeu, però val la pena llegir-lo i veure que els hem d'ajudar. El colibrí, poquet a poquet, hem d'aconseguir poder-ho fer. Efectivament, efectivament. Encara ens queden dos minutets. Avui anem bé de temps. L'altre dia, la Perroca va fer una petita xerrada de la qual jo no hi vaig poder anar, que era la de l'economia, la de l'ecologia. Tu sí que hi va a escenari. Vull dir que havia estat molt bé. Sí, el tema de l'ecologia, de fet, va ser bastant interessant, perquè ens interessa tots. I després, perquè a través de l'encíclic, aquest cafè del papa francès, l'Audatoci, ha lligat tot plegat socialment i humanament la necessitat de cuidar la natura. I aquí és on té bé la qüestió, cuidar la natura, respectar-la i estimar-la amb la vida de molts aspectes spirituals. Doncs, amb aquest últim petit reflexió, que la natura és cosa nostra i nosaltres l'hem de cuidar, ens acomiadem de vosaltres, si voleu, ens podeu escoltar el dissabte al matí, a les 11. Així que bona tarda, Jesús, moltes gràcies. A vosaltres, a tu i a tots. I ens veiem dins d'un meset, fins després, bona nit i bon dia pels del dissabte. Adéu. Un programa per arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dades de caducitat. I llavors et poso un kilo de pomes? Sí, mig kilo per menjar i mig per llançar. Cada any me'l baratem el 45% de la fruita que produïm. Mentre estan 800 milions de persones passen gana. El món no necessita més menjar, necessita més gent compromesa. El món no necessita més menjar, no necessita més menjar, no necessita més menjar, no necessita més menjar, no necessita més menjar, necessita més gent compromesa. Amants unides recolzem projectes contra la cama a 60 països. Té compromets? Té compromets?