Veus Parròquia del 7/6/2017

Bona tarda, amics oïdors de ràdio d'Esber. Amb tots vostès, veus de la parròquia. Una altra vegada amb vostès, el programa paraula viscuda. I per això saludem a la Montserrat, hola Montserrat. I com vostès recorden, amb la paraula viscuda, sempre ve una persona molt amable, coneguda de nosaltres, estimada, i és la Loreto. La Loreto, ar, no, arsa, arsa, arsa, arsa. Aquesta seta és molt de Navarra, senyora, però fa anys que viu aquí que parla el català millor que nosaltres. Bona tarda, Loreto, un plaer que estiguis aquí amb nosaltres. Si vostès recorden el nostre programa, sent paraula viscuda, li vam preguntar a la Loreto si havia llegit algun llibre o el que es fos. Que li hagués entusiasmat o que li hagués fet pensar. I aleshores ella ens va proposar un llibre, que és d'una autora de Quebec, una autora canadenca, que té fama, però que està redescoberta ara, no? S'ha tornat a descobrir. S'ha tornat a descobrir. I què és la Denise de Sotels? Denise de Sotels, suposo que sé bien que jo ne parlo en francès, però que és de Sotels. I el títol és una mica punyent, o no punyent, però el títol diu una felicitat impulsada. Ara parlarem d'això, però el llibre en realitat de què es tracta és de la mort. No de amor, sinó de mort. I aleshores la Loreto ens dirà el per què l'ha triat. Abans de començar, la Monts ens dirà qui és la Loreto. Bé, doncs la Loreto, Arza, Azcona, com a dir la lina, és nascuda a Navarra, després... No, perdona. Ma Inésia Tarragona. Ah, bueno. Que passa que els connomes, efectivament, tothom són de Navarra. Vale. És que si fiquem... No sigui cas que la gent de Tarragona se'n faci. Vale, no, Loreto. Els nostres respectes. Després ha viscut arreu molts anys, però fa 42 anys que s'enjustenca. Vol dir que soc molt gran, ja. No, vol dir que ets molt s'enjustenca. Effectivament. Bé, segur que heu conegut el seu fill, l'Ernau Bàmias, que amb l'Inasi Consul... No, no canvis el sol, no pot ser... Sí que és veritat que l'Inasi, que és un meu fill gran, l'Inasi Bàmias, va col·laborar amb el Consul amb un programa que feien efectivament aquí a la ràdio. Aquí a la ràdio, sí. I després l'altre fill Gerard... El Gerard també va col·laborar fent dibuixets, que és el seu a la Vall de Verdes. I què ha fet l'Anna? L'Anna aquesta és ja... Menos enjustenca. Sí, no, ha col·laborat molt. M'han patinat ja, han fet dinàstica... Més nervis, més nervis, altres més quietets. Molt bé. La Loreto és de la parròquia, o sigui, està en diferents coses de la comunitat. I un dels seus hobbies, que jo diria que és més que un hobby, perquè s'interessa moltíssim i a més a més ho treballa, és la lectura. A mi sí que m'agrada, perquè, veritablement, m'ha proporcionat moltes vegades coneixements. I a part que tu, quan llegeixes, a vegades et trobes amb molts sentiments que tu has tingut, o amb moltes experiències, que es trobes allà escrets i dius, mira, això m'ha passat a mi, però sobretot pels coneixements que porta. Bueno, tens que dir algú més? No, en principi, si ell ens ha de posiar... Si tu vols dir alguna cosa del poble relacionat aquí, tens algú per dir? No, crec que no. Tu estàs bé, que t'hi trobes bé... Molt a gust, molt tranquil·leta. De moment, on s'ha de estar aquí, a tots, oi? Doncs el llibre aquest que us deia abans, que és una felicitat impulsada, es tracta de... jo diria que seria una espècie d'autobiografia de la mateixa autora, en la qual expressa una sèrie de coses, una sèrie de sentiments, perquè en realitat és bastant traumàtic. Aquesta, diu a la tendredat de 5 anys, la Denise queda orfa de pare. Serà la primera i més dura mort que viurà. Tot i que en pocs anys altres familiars i coneguts moriran al seu voltant. Com a urfaneta que és, la seva mare li dedica a tot un món de carícies i, aparentment, per negar, o sigui, hi ha tensions per negar la tristor i encaminar-la cap a una simulació de felicitat aparent. I d'aquí ve aquesta cosa de la felicitat impulsada. I aquí, quan estàvem amb tu parlant, ens van dir, és això, ara potser podríem tractar la relació que n'hi ha entre l'amor i la infantesa i els adults que envolten el cas, perquè aleshores no sempre actuem de la manera que podria ser més correcta. I aquesta autora, al llarg de totes les seves explicacions que va fer, les veuen bé, com si diguéssim, té que ser. La mare sempre li està tapant, potser és una mica l'està sobreprotegint, i potser li està tapant i vol que tot vagi bé i que siguin aquells angelets, els que es moren i bla, bla. Ara et toca tu parlar. Per què has triat aquest llibre? Bueno, per què creus que aquell llibre t'ha impactat o per què t'ha fet pensar? Ah, va, vera, essencialment ja és veritat que els primers capítols, quan va començar a llegir-ho, van colpejar molt, perquè el tema de l'amor també ho he viscut molt, sobretot, però la meva edat és més normal. L'edat d'aquesta nena petita, de 5 anys, ha de ser molt dur. Però també jo m'ho he trobat amb 3 mesos que se'n va morir 3 familiars, dos germans, una tieta, i t'agafa aquesta angoixa. I ella me la va trasmetre quan la vaig llegir, quan la vaig llegir me la vaig trobar una altra vegada dins d'aquest panorama. I sempre aquest tema de l'amor sempre penso que la gent, sempre estem en problemes de com portar-lo, com enfocar-lo, i sobretot amb canalla, no? Jo veig que la gent, a vegades, actualment, la mort a la present d'un sud com que no has de plorar, tots els altres no toquis, flors, tothom allà parla, no parles gens. I a la canalla més aviat se'ls treu d'aquest panorama, se'ls intenta que no ho vegin. Jo crec que la vida és això, la vida és mort i tot. La vida és perdó, la vida és naixença, però també és mort. I aleshores podem veure amb tota la natura, sobretot amb els esers vius. És el fet que la mort forma part de la vida. Exacte, jo penso. Aquesta nena ho ha viscut perquè és el que diem, surt a totes els morts, t'explica com moren el nen quan se li mori el cosinet aquest de mesos, ella el veu, o sigui, no és que decideixi anar al cementiri. Però el problema que té és que la família o la mare la vol protegir d'alguna manera, que la vol crear com un món molt irreal. I llavors, ella és sempre, en el fons, veus que es vol allunyar, vol marxar, però té por, té por, fins que arribi un moment final. Al final que aleshores, com si diguéssim, es desliure. Els 15 anys, però tot això ho està patint. I vas veient que el moment que s'allunya, que intenta que l'única manera que té de fugir d'aquest cercle que li han muntat a casa seva, és somiant. Però després resulta que quan se l'ha despertat té por i necessita la mare. I llavors dius, com afrontem aquest, com ho han d'enfrontar amb la canalla, com els hi han d'explicar. Això seria un tema per explicar-ho. S'ha de portar els nens, que ho veigin, i els hi han d'explicar. S'ha de plorar, tot trobo que s'ha de veure un temps, un dol. Que a vegades això intenta tapar-se. I això crec que no. És la despedida d'una persona, el fet que no hi sigui. Això no s'ha d'intentar amagar. Aquí, perdó, amb allò que he introduït una mica, diu que la nena porta molt en dins una tristor que ha de camuflar. I en suma que s'han capaç de desllobrar-se dels seus dolts contaminats per la grisor dels anys 50 i una mare engolidora. I aleshores, quan troba la amiga, que és la seva amiga, l'alu, amb aquesta, és la que li dona seguretat i la fan afrontar tot això. I després, aquí hi ha una cosa bonica al final, el llibre en sí és tot ell, d'anar reflexionant i anant passant sol, amb totes aquestes desengúnies de la nena. I en el 150 o més, quan tenen quinç anys que veuen en una exposició de Bangkok, si vols explicar una mica, perquè això també et va agradar molt. Home, és el descobrir. El descobrir, perquè és que la gràcia d'això és que quan van mirant els quadros, primer, clar, és allò que l'impression... i després veus una més troços de pintura. Però quan fos massa van, després van veient uns tonos grocs, un d'allò, i veuen els ulls també del pintor. I diuen, tot aquestes pintures són com crits de Manau Ziegli, que és el que m'està passant a mi. I després passen a l'habitació. I l'amiga li diu, mira què diria la teva mare d'aquesta habitació. Una cosa que no em dius és això, que la seva mare també té... té l'obsessió de que tot estigui nadíssim, de que està perfecte. És una obsessió que té, que també la reprimer. Ella repeteix continuament els llençols nets, polits, no? I ella no té, a més, una habitació pròpia. Amb el moment que es mora el pare, ella va dormir a l'habitat amb sa mare. I la mare, que és com... Allò que és això, perquè el començament surt... Creu una dependència. Perquè el començament surt que ella està amb la seva habitació. Que té una nina. Però crec que el fet de que la mare la vulgui protegir, la tingui allà. És com si fos un marit. Una cosa tan... Una cosa que a vegades s'obrada. Jo quan no estava d'ella, sí. Escolta, no t'ac, no cal. Una cosa és tenir-la un moment, que tingui un malsoni, que estigui allà acompanyada. Una altra cosa és que estigui tan sobre, per sobretot l'anena a l'anena. I ara també hi ha una altra cosa. És que va sortir aquesta cosa de l'amor. I aquesta criatura va venir. I aleshores també quan surt, que es mor a l'àvia, i a l'àvia que està al cèimico, o al senil, doncs sempre està cridant a la seva dona. Del final ella ja no pot més. I els altres li diuen, no, és que és un viatger, que marxat i a vendre li fan tapar. Aquí el crec que jo, de la reunió nostra i del punt essencial, és que no es té que tapar l'amor amb la canalla. Aleshores ella també fa un crit i li diu, no vindrà més. Està morta. Està morta, no vindrà més, com volien dir. Escolta, que l'esteu enredant a l'àvia, no? No pot més. Lo mateix és que quan està veient l'exposició, perquè també fan l'amiga i ella, fan un giscladament d'un quadro, i és la seva liberació. La seva liberació. El 15 anys està patint. També hi ha una altra cosa, que l'està tan sobreprotegida, quan està a l'escola, quan no l'interessa, que la reia i el que sigui, també fa que li posa d'urfaneta, perquè així la tindran la mitja mare. Fa el paper d'urfaneta, i ara amb la mestra faré perquè fa pena. O sigui, et juga amb això. Ens sembla que per una banda, ens hem de situar l'any que ella va néixer. Després també ens hem de situar al que vec, tal com era que vec en aquell moment, perquè ara nosaltres el tenim molt idealitzat. Des d'aquí Catalunya el tenim moltes coses com idealitzat. I llavors era una societat tancada. O sigui que la conducta de la mare té molt a veure amb com era la societat del que vec en aquell temps. L'església, evidentment. Ella diu que vull sortir d'aquest cercle, que és l'escola, l'església i la família. També l'església. Sí, també l'església en aquell moment. O sigui, la mort era també molt aclaparadora. Era un moment que també s'acceptava, o es deia molt que era la voluntat de Déu, cosa que després ja ho hem descobert diferent, però que i això planava sobre aquesta família. I afortunadament... Això surt, sobretot, quan ella va visitar una amiga francesa. Representa que a França està molt més obert. Exacte. Perquè parlant de la pel·lícula d'Iros i Simón amb un amor, que la fan a Canadà i quan surten les escenes d'amor, ho tallen. O sigui, la censura ho tallen. I el que haguéssim dit l'exposició que ell va veure, això era un home que estava boig, que s'havia tallat l'orella. O sigui, només parlen de... Com si fos un escàndol a veure això. O sigui, era una societat molt més tancada, sense oberta. França es notava la diferència. I ella ho explica. Això és un punt de partida de situació. Perquè s'actua d'aquesta manera, i després ella té els 15 anys, va descobrint afortunadament... Exacte. Se troba prou força. O sigui, fins ara estava... El moment que intentava sortir, ella no es veia prou força d'enfrontar-se. Era molt... Té por. Ella va tot el camí d'allò, té por. Però té por una mica impulsada. Però aquí, per exemple, quan explica ella, parlàvem d'això, que es mora el pare, es mora l'àvia, i resulta que la família aquesta està tan unida que la tieta se'n va viure a casa d'ells, i estan bastant atapaïts, tot. I vinc a mar, el seu germà, que el germà també ha passat la seva esposa i no es veu després, tot per egoixament de l'ambient que n'hi ha. Perquè no hi ha comunicació. No poden parlar d'això. Sí, i aleshores la tieta té dos fillets. I una nena va sonse, i aleshores el nen, que ella havia jugat, que era com un inet per ella, i el pam també es mora. De fet, és que tot parla de la mort, de tot el llibre. Aleshores es mora l'àvia, a l'àvia es queden vells tres anys, es mora els tres anys, es mora un amic oi de la ciruratat, que tenia el meu sèmia, i que també havia jugat amb ell, i que li agradava. El sobre és allò que dius, poden estar avodejada. Però sempre tu t'està com a poig vegat, i aquí quan descriu el nano, que està mort, i dius els dits d'un nen petit mort, queden iners. La gentada silenciosa no arriba a reanimar-los, malgrat les llàgrimes, malgrades pregàries, les súpliques callades. En aquest cas, l'amor humà és inútil. Fins i tot per turbador. No es ressuscita els morts. Ja s'hi sap. Hem acabat per saber-ho, però sense donar-nos en bé, hem de reconar l'esperança. El nen no em ballarà mai. El nen avui t'escarna't. Ànima viatgera arrastrarà com un petit àngel a anar en la eternitat. Ho sabem. En certa manera, venim fins aquí. Hem constituït la seva metamor fòssil. Entre els braços de la mare i de la tieta, amarada per la seva dissort, no em ballo gens amb els ulls somits, contaminats per les seves llàgrimes, enfonsats en el blanc, entre les cedes del petit taúd i un del rostre de cera dels dits de porcellana. Els infants també moren. Té fred, té fam, tornarà. En el fons del meu cor sé que no tornarà. El cel és feliç, no està sol, el teu pare el vella i nosaltres el retroverem un dia. És clar, sempre van, diu, em dirà l'àvia, amb l'esquena arquejada, el mentor, els meus cabells, les mans embolcallades, les meves... Perquè l'àvia potser és més realista, l'àvia. L'àvia és més realista i no vol que la nena aquesta estigui entre aquesta cosa que no és real, de tal com li pinta, no? Diu després que ella em diu la sepultura dels Àngels. Com pot el pare ballar un nen que no ha conegut mai? No ho preguntaré, pares. O sigui, la reflexió que fa diu, ah, si el pare el vella, com pot fer si aquest nen el pare no... S'amora abans. I després la mare sempre, perquè no la vegi plora silenciosa amb una altra banda. Jo no ho sé, hasta quin punt això podria ser una reflexió pels adultes, de la manera d'enfocar l'amor quan tenim la caralla a casa. Jo penso que, afortunadament, sí que no es pot generalitzar, però jo penso que d'alguna manera s'enfoca actualment diferent. Perquè ho veus quan vas amb algun enterrament, ho veus que hi ha criatures, els veus. O sigui, s'enfoca diferent. També penso que s'està enfocant diferent, perquè la mateixa és Glècia, nosaltres que les tres són persones de Glècia, i el programa ho és, doncs penso que les tres també veiem el pas diferent. O sigui, perquè el mateix mossèn ens parla, quan et parla de l'amor, posa més l'accent amb la resolució que amb l'amor. L'amor és aquest pas, que veiem que és un pas de l'amor a la vida. I això també penso que, d'alguna manera, també la societat, o sigui, això a nivell d'església, però a nivell social, també la gent parla molt més, comunica molt més les coses. Hi ha aquestes coses que això no se'n parla. No es pot parlar de l'amor, no es podia parlar de la sexualitat, no es podia parlar molt menys, encara, de la homosexualitat, etcètera. I actualment, tot aquestes coses estan més obertes. Penso que els infants també ho viuen d'una altra manera, perquè des de les famílies es viu d'una altra manera ja. Ja no és... És que s'han anat al cel, sinó perquè aquell cel, els creients, sabem que l'estem construint aquí a la Terra. Hi ha aquestes expressions, penso que no són tan generalitzades. O sigui que, per això deia abans, que el llibre ens es situa en un context amb una... Per l'edat, per l'època que està escrit. Exacte, que està escrit i l'època d'ara. Però sí que, evidentment, són temes per parlar-ne, per debatro, que les famílies es parli, no en el moment que hi hagi una defunció a la casa, sinó com a tema, si hi ha un amic o hi ha d'allò, sí, això penso que és bo que es vagi canviant. Jo crec que és bastant difícil la situació quan hi ha un mort. Sí, evidentment, evidentment. Com s'enfoca, com no s'enfoca. Quin tipus de mort, per què ha sigut, quina edat té el que es mora. Tot això, nosaltres n'hi ha diferents cultures, n'hi ha cultures on l'amor estan molt... podríem dir considerades, és que podem dir-li aquesta paraula, en el sentit que el traspàs aquest, és tenir una duració, una espècie de ceremonies, perquè aquella persona va amb l'altra vida i ho consideren que sí, ara és quan queda tranquil·lic, quan queda bé. Però és clar, aquí l'oxident encara costa, i després tu dius si és veritat, els nanos van. Però quin sentit, a vegades, com s'enfoca? Perquè el tema és complicat. Perdó, és que vull dir una altra cosa més. Però vull dir, el que vull dir és això. Els grans, perquè no pateixin aquest dol, que ens deien molt bé l'Òrita, perquè no pateixin aquest dol, jo crec que sí, que el nano Tandé també té que patir el dol. Té que patir el dol, no sé si va ser tu que em va dir, el cap d'un temps, amb el teu ne, amb el segon, amb el segon, que es va posar a plorar. Perquè és clar, allò no era... trobàvem falta aquella cosa? No, em va comentar, perquè quan se'm va morir la meva mare, jo vaig voler que els meus fills genessin, el que és a l'Església, se mantiri, que ve lleixin, el procés d'aquella persona havia desaparegut, perquè on te la deixàvem, les restes i tot això. I passat el cap d'un mes, comença a plorar, que anava a dormir, i que no es volia morir. Jo no em vull morir. Aleshores tenen una de meitat que quan hi ha, jo també m'he experimentat amb alguna neta. Sí, és que el dolor, el patiment, que se'n va a menjar, és el que també s'ha de manifestar i s'ha de poder, perquè el dolor hi és, i llavors s'ha de poder parlar. O sigui, per no arribar també a aquest tancament, una cosa és entendre el per què, però l'altra cosa és que les persones puguin manifestar i no puguin quedar tancats, perquè l'altra d'allò que hi ha també, evidentment, ara és de dir que hi ha anar els psicòlegs, els primers psicòlegs es troben a casa. Suposo que és com reaccionar la família, suposo que és el fet de com veuen, i que cada persona, cada criu, suposo que s'ho pot fer d'una manera diferent, no pots actuar igual amb tot, perquè amb allò els altres no els afecta, hi ha un que és més sensible, i és difícil, és un tema difícil. També, segons la relació que ha tingut cada persona, perquè no tots els nets, si parlessin de nets, tenen la mateixa relació amb els avis, o sigui, aquí cada persona amb això, el seu dolor i l'estimació. Però qui pot ser el que podríem que punjava és que tindríem que permetre que els nens, els nens, sobretot els nens, i que la novel·la parla d'una nena, que els nens poguessin manifestar el seu dolor. No posar paños calientes, que se'n diu, no. I seria interessant com la cosa més natural del món, perquè si veiem una flor que creix, que es fa i que decau, i que queda pensida, totes les persones som iguals. I això amb aquest procés de natural, i quan més natural, millor i més senzill, és quan aniria bé. I ara, senyors, hi ha el nostre coordinador de tiempo, que és l'ombre del tiempo. També, molt maco. Ens diu que només que ens queden 5 minuts. Aquests 5 minuts, nosaltres ja ho vostè saben, que tenim que llegir a l'Evangelic, que es dirà el que vostès podrà sentir, amb la celebració, o bé de dissabte de nit, o bé de dimenge, i com ja hem passat la Pantacosta, doncs la primera dimenge és la Santíssima Trinitat. Continuem amb el mateix cicle A, i ara el llegirem. Però abans d'això, la Loreto ens dirà, recomanaries el llibre? Sí, sí que el recomanaria. Principalment, perquè penso que és una persona que escriu molt bé, que té una llenguatge molt rica, i és una poeta, però que crec que s'ha d'estar preparat per llegir-lo. Per llegir-lo. Si empatises una mica, vull dir que s'ha d'estar una mica preparat per llegir-lo. És dents, sobretot al principi, que després es va aclarir o aclarificant una mica. Si més no, o sigui, et pot servir per buscar altres coses, o per parlar-ne, no? Per poder parlar. Sí, sí, jo crec que sí. Molt bé. Moltes gràcies per haver estat aquí amb nosaltres. Per haver comentat això, que no es comenta, perquè allò que veiem, l'amor es queda una mica aparcada. No és la parca, no. Queda aparcada. I ara llegirem l'Evangelii, que correspon de la sentíssima trinitat. És un Evangelii que diu Lectura de l'Evangelii, segons Sant Joan. En aquell temps, Jesús digui a Nicodem, Déu estima tant el món que ha donat el seu fill únic que no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tingui vida eterna. Estem parlant de la vida eterna. Déu enviar el seu fill al món no perquè el condenés, sinó per salvar el món gràcies a ell. Els qui creuen en ell no seran condenats. Els que no creuen ja estan condenats per no haver cregut en el nom del fill únic de Déu. I ara qui podríem parlar una mica és el que considereu que és infer. Els dos minuts que ens queden, no? L'Evangelii s'ha acabat. Era un Evangelii cur. Jo us dius, us tuc dir la meva opinió. Per mi, l'infer, que ja posa testa el mateix que el cel aquí a la terra, és primer no estar en pau en tu mateixa. I segona, no veure les coses amb la bondat que deuen les se creades. I diries que aquesta creu en Déu. Sí que crec en Déu, o sigui, un que no cregui. N'hi ha bondat en el món. Encara que estiguin aquí barallant-se a tots com a xinos. Perdone per les xinos. Però vull dir, n'hi ha tantes coses boniques. N'hi ha el sol que allò, el cel i tot això. És un plaer que tenim nosaltres. El que no sap guarir, o sigui, disfrutar de totes aquestes coses que tenim. I el que no sap disfrutar està vivint a l'infer. Sí, jo crec que l'infer pot estar aquí mateix. La persona que no està conforma d'hi mateix, que està continuament desillant, tindrà més i més, i l'enveja... Aquestes coses no tindrà pau. Tu mateix. Per mi, quan tu estàs tranquil, vas a dormir tranquil. Sí, no digues digues això. És el cel. De la mateixa manera que abans he dit això, que el cel el tenim aquí a la terra i l'hem de construir, l'infer l'hem de fer desaparèixer. Mira que bé. I això que no tiene armas de... I aquest és la nostra missió. Aquesta és la nostra missió. Aquesta seria la bola. No. No només digues que és l'últim programa, per nosaltres paraula viscuda, és l'últim programa de la temporada. O sigui, continuarà els veus de la perròquia, perquè el Durant al Juny encara continua, i l'altre avui és l'últim. Ja ens despedim. Molt bé, guaposos estimem a tots. I us prometo que no construirem armes per desfer res. Buscarem la paraula, que també és bona. Exacte, la paraula i l'estimació. Senyors, fins a la propera i dissabte, si volen tornar-lo a sentir, a dos quarts d'11 es podrà repetir aquest programa. Bona tarda i moltes gràcies, Loreto. Moltes gràcies, Loreto. Ara bé, un programa dels arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dades de caducitat. Música sense etiquetes ni dades de caducitat.