Veus Parròquia del 14/6/2017

M'estic... ... Adéus de la parròquia! La parròquia dels sans, Just i Pastor, és a les vostres llars per informar-vos sobre temes de fer, accions parroquials, assumptes socials i actualitat en torn de l'església. Veus de la parròquia Sant Mer, els dimecres, a dos quarts d'aput del vespre i en segon audició, els dissabtes, a dos quarts d'onze del matí. Avui obrirem la finestra de Justícia i Pactu. Acompàs de los pollitos que caminen pal passeig i no riguis, perquè és un quadre de la obra de quadres d'una exposició de Modés Mussorski. I és realment unes pollets, és un quadre que representa uns pollets. I quan vaig posar la música i agafar i nilotem, fa molts anys, em va fer molta gràcia, perquè realment la música demostrava els pollitos caminant pal passeig. Ai, que guai, no? Ara sabem la història de la música, li diuen pollets però jo pensava que era broma, no? No sabia que hi havia un quadre d'això. Sí senyora, un quadre en el qual es va inspirar Mussorski. En Modés Mussorski. Entre les moltes, la obra en sí es diu quadres d'una exposició. I en tants quadres, i aquest. Ja aquest, els nostres amics pollets que ens acompanyen a quedar a Tarva. Ah, això mateix. Però avui és l'últim dia, no? Sí, d'aquesta principi de temporada. Han passat ja tot un curs. Tot un curs, com a los nenes. Sí, sí, acaben avui. Sí, sí. Va acabar l'altre dia ja el Lluís, perquè a Lluís li tocaria la setmana que ve. Però, mira. Bueno, així agafarem vacances, amb més forces. Això mateix, es prepararem per l'hivern que ve, per el curs que ve. El curs que ve. Què tal tot, Joana? Perquè l'últim cop no ens podeu venir. No, em trobà molt a faltar. Sí? Vols dir? Sí. Jo ho vaig dir. Sí. Jo estic acostumada a tenir-te, jo se'n fa difícil quan no et tinc. No, i gràcies, molt amable. Ja saps que sempre et truco. Que bé, ets que pots. Ai, senyor. Jo sí puc, sí. Mira. Bueno, el que no tenim avui és el Jesús. No, perquè tenia un altre compromís, i no volia fer un lleig a l'altre compromís. Bueno, nosaltres ja som aquí. Dic nosaltres que ja som dues. Dic doncs, bueno, doncs avui el perdonem i... Li donem festeta. Li donem festeta, però el setembre ja no té excuses. Això ara està aquí. Ara està aquí amb tots i nosaltres. Sí. Mira, amb què et sembla que podem fer en primer lloc? Doncs res, avui hem fet un recull una mica de coses que algunes ja han passat i algunes se'ns passarà pel curs vinent, però com que ja s'han anat denunciant i s'han començat a preparar motors, doncs les diré. El primer que deia era que volíem... voler-ho, que la festa de la pau, jo crec que ens va anar molt bé. Sí, que va anar molt bé. No vaig poder anar-hi. Ens ho vam passar molt bé, fent-ho d'una manera o d'una altra, perquè l'experiència de fer, com si fóssim uns refugets més amb motxiles i passai... Sí, sí, passi molt original, eh? La veritat és que jo impactava, i sobretot la Carpa, on representava Castusta, i a la mitja nit, o durant el dia, senties els bombarells, la veritat, que se tancaves els ulls, era una mica... Pulspidó, eh? Sí, i després, quan arribava a ser... llavors anaves a una barca, el circuit que es va barcar... O sigui, va fer com una performance. Sí, i llavors, clar, quan vam arribar a allò dels passapots, perquè, clar, representava que nosaltres ho havíem deixat tot en la nostra terra d'origen, però, clar, ens preguntàvem pas per passapots, no en tenia, però, clar, tu potser, si anaves en grup, potser tu agafaves una mica d'arriba, o unes que interpretaven la policia, no, no, s'acajejaven, et miraven que no tinguessis res, i la veritat és que jo crec que va estar molt, molt bé, jo crec que l'objectiu de sensibilitzar i veure realment en petita escala, i en un ambient totalment diferent, perquè, a veure, estàvem en un lloc que coneixem, la plaça Pau estava normal, però... Sí, estàvem a casa nostra. Però veure això i que, ostres, dius... En la persona que ha perdut, això? Clar, i a més, com que cadascú portàvem un nom, que no sabíem qui era, quan vam acabar, tu havies d'anar a buscar el nom que duies, no? Jo, per exemple, el grup que era amb 5, que vam fer-ho 5, una de les que portàvem un nom, era una persona que havia mort, no havia arribat, perquè havia mort, una altra havia tornat a Síria, i, bueno, i altres, no, altres havíem sigut recolocats a altres camps, i a altres països. No, jo crec que va anar molt bé a veure el propè... bueno, el país que ve tenint... diríem el Consell de Solidaritat i Cooperació, segurament, i suposo que ja sabrem més a veure què diu també les altres entitats, perquè, clar, just... Vau, sí que ho hem parlat de nivell de grup, però, clar, no sé la impressió dels altres groups. En general, no ho sabeu. A veure, què tal, però jo crec que va anar molt bé, la veritat és que va estar molt bé, i l'encesa de les llums, de les casetes que cadascú vam fer, i les coses vam encendre, jo crec que va anar bé. Va ser bastant bé, sí, sí. A veure, l'any que ve, què se'ns acudeix? Que se'ns acudeixi, que poden sensibilitzar, no? Perquè, a vegades... Mira, si s'ha de sensibilitzar casos tan greus, és molt trist, eh? Jo crec que ja ens agradaria... Ja ens agradaria fer coses aquerradables. Sí, que passa que, clar, malauradament... És que són coses que passen. Malauradament és el que ens està passant, no? Sí, sí, sí. I, a vegades, els nostres antepassados van lluitar molt per molts drets, i actualment... I les estem perdent tots, un dret d'un altre. Fins i tot, bueno, hi ha alguna presidenta d'un país que diu que si és necessari, els canvien els drets humans, no? Si és necessari, dius, què dius? Home, home... Ja s'hi ha col·locat de pies en la palangana, que es diu, no? Jo no sé, quan ho vaig sentir, em vaig pensar primer que és que no ho havia escoltat bé. I vaig saber de tornar-ho a escoltar. No, jo m'ho penso. Amb aquella cara de poques... de pomes agres, que té, és capaç de tot. Ja tenim una nova dama d'Irro. Sí, sí, una taxa, però jo crec més dura, eh? Sí, potser també les... La circumstància. S'ha trobat amb les circumstàncies diferents, però unes 6 contàs en molt, molt billors, perquè realment ara estava dintre d'un club que, a mi en principi, ella estava d'acord amb el club. Sí, per això no ho entens. I per què has de tornar-te de blanca negra sent tan exagerada, per què? I a part que el perill que et comporta a nivell de... Aventir les coses com està tot el món que està molt mogut, ella que té tantes persones que venen de diferents nacionalitats, per conviure si hi ha 14 i el gato. I llavors dius, home, no sé, no sé si és bona idea treure una frase d'aquest estil. Si la fes sense pensar-hi, malament. Però si a més la pensat encara em sembla més greu. Però els polítics no tenen dret a fer les coses i parlar sense pensar-hi. Home, jo crec que no hi ha... No vas bé, a més, amb una ràdio que és molt... Hi ha moltes realitats. I tant, si la comen, oi? Ha viscut tota la vida de 40 colònies i mitja? No, no ho entes. Jo que he viscut en aquell país encara entes més com em puc dir una cosa d'aquest estil. Tant absurda? Sí, jo sí. És que vol, com es diuen, sentar plaça de mujer dura. Jo crec que així no aconsegueixes el respecte. Si és el que veiem, però hem de tenir respecte, que els tingui la ciutadania i que els tingui els altres països, jo crec que fent aquestes declaracions... Tant que va costar redactar el document, no tothom estava d'acord l'any 48. És a dir, dius, el que ha costat, i tu vas un bon dia, surts, te'n cheques al matí, surts de la teva caseta blanca i ho has, i ho enxufa. Betapim, betapum, hombre. Afortunadament no tot el poder està a la seva mà. Això no, però clar, genera una certa inquietud en el país on està ella dirigint-lo, ara mateix. Ella va fer unes eleccions i hem vist els resultats de les eleccions. Sí, sí, sí, ella pensava que tothom la votaria i ha sortit perjudicada. El fet de sortir al Brexit va de pensar. Ara és la meva per dir que l'obò és el que és de la terra. Però això s'absort. Perquè cada cop vivim més amb els altres. I a més que jo penso que, com gent diferent, que no siguin de la mateixa nacionalitat que nosaltres... Però són certs romans. És que prens moltes coses perquè són cultures totalment diferents i és tot enriqueix. Si tens gent d'un altre país o d'un altre cultura, és enriquidor. Clar que sí, sinó perquè ens hem deia... Si no, seria molt avorrit, tots iguals. No, no, ni avorrit. Escolta, mai hi ha llat en el nostre món, sense tenir enllaços amb ningú. Com es consigueix la cultura a nivell mundial? No sé si és que jo està tan present, o l'agullisme està tan present, o realment és que el santic humo l'hem perdut, que encara és pitjor. Hem perdut el santic humo on anem a parar. Per molt que estudiem carreras i per molt que els nannos estudieu, hi ha una cosa que es diu santic humo que l'hem de posar. Perquè l'ABC de les coses a vegades és el santic humo. El santic humo, però saps allò que diuen, el santic humo és el menys comú de tots els santits. Per això vas veient aquestes coses i dius, ai, m'agrada Déu, la que estem liant. Sí, noia, sí. Que tenim la situació un poco de removida. El meu fill diu, el món està convulsor. Tens petites llarres cada dia. A vegades les guanyes i a vegades les perds. Normalment les perds més que les guanyes. Doncs mira, real d'això, l'altre dia, el centre de l'AS, que és el que ens fa sempre l'informe sobre el tema dels armaments, ens deia que l'exportació d'armes espanyoles assoleix un record històric. Que bé! No us ho perdeu. Hem fet unes exportacions que s'eleven. A 4.052 milions d'euros en armament. Hem venut. S'han venut, sí. Hauríem de niixar, continuo sent un mercat prioritat. Que continuem matant, clar. El problema és que, clar, se suposava que quan... per tu hi havia una legislació que tu pots vendre armes, però amb uns límits, no? I llegint i buscant una mica d'informació, et deia que aquestes exportacions podien... segons l'informe del centre de l'AS, podien considerar-se legals, perquè diuen que no s'atenen a la legislació espanyola i europea sobre armes. I què està fent? Et diu que una situació d'inestabilitat en una regió no permet que tu li venguis armes. Resulta que una inestabilitat de la regió de l'Arabia Saudita o de mirats àrabs va i nosaltres els hi venem. En armes, a lo qual ja estem donant un grup d'insurgents que combaten el conflicte d'armat que van cap a Sília, els estem menent armes, a lo qual tu el que estàs ajudant l'USA que segueixi el conflicte cidiant. L'altre també, a l'Ívia i a l'Àgipte, que també hi estan com estan, nosaltres també, i estan intervenint en el lliment, nosaltres també els hi venem. Pobre lliment, també, el que estan fent. I l'altre ja és que a Irak també, quan sabem, que hi ha aquest territori està bastant encarrat. Doncs tot això que se suposa que hi ha una legislació que diu que si aquests països estan ja confrontats, el millor és que el novembre, perquè no tinguin poder, va i nosaltres els hi serem venint. I dius, ja tornem a sentir comú. Sí, sí, sí, poderoso caballero, és d'on diners, no? I clar, però és que crec que passa que són molts diners. Des del 2006 fins ara, el 2007 fins al 2016, he sigut una bogeria de diners en armaments, hem gastat una de milions, que dius, amb el que m'he gastat en armaments, puc donar de menjar a l'altre. Ah, però és que la gent, el millor, es mora de fam, el país, sobretot el lliment, que és el més pobre de tots, i els dirigents s'estan gastant una porrada de milions en armes, per donar-se de bufetades un amb els altres. El centre de l'Àsol, que ets pretenia, que van presentar l'informe el dia... El dia... perdoneu, no sé si va ser el cert, la setmana passada, el 8 de juny, perdoneu. D'ahir en aquestes xifres, que eren les últimes, perquè fins ara encara s'han sortit en les del 2015, però en les del 2016 ja estan registrades, i aquesta era la significativa xifra, que tenim un nou record històric, i amb què empleiem aquest diners? Suposo que en creàvem... Perquè si tenim un deute estert, del 100%, ja m'explicaràs. Suposo que si redueixo després, o emmortitzo deute, però tampoc se n'hi ha de treballar. A un setman, aquests diners? Segurament ha fet alguna inversió per fer més armament. Mireu, la Secretaria de l'Estat de Comerç va anunciar la pròxima aprovació del Plàstat d'Internacionalització de l'Economia Espanyola 2017-2018, que proposa internalitzar la indústria de la defensa. Ah, sí? Sí. És a dir, que els diners no és que els dongueu para-mortitzar credits, sinó que papa, per internalitzar la indústria de la defensa. Per ser més important, ser tanks més forts... És a dir, som un generador de conflictes, perquè hi ha un conflicte més als diners d'armes. Ja està, ja està. Suprenen una mica aquestes coses, que dius... No ho sé. Abans, no ho sé, dèiem una cosa que... Dèiem de l'esa humanitat, i això ho és. Això és un crim de l'esa humanitat. Sí, sí. Escolta'm, tant que havia lluitat la pobra Diana contra les armes de... Doncs mira. Escolta'm. Per aquí parlar-me, si no especifica quin tipus en aquest informe, perquè tens la dels gasos, que no veieu la que estan liant, a la que tinen un gas, quan tenen un mort amb els gasos, i quanta gent, a veure, els pulmons... No, no, és irreversible. Els que van morir a la guerra del XIV, que van enviar cap als Estats Units, el jovent estava tot que es va morir. Els pulmons se'n van anorris. Ja estàs posant una toxina dins del cos, perquè no està preparada el nostre cos per combatre la... No, no, no. No és immune a aquest farmàs, no? Però, bueno, mira, què hi farem? I una altra cosa, que, bueno, aquest mes, hem intentat començar a calentar motors, però fins al mes d'octubre, l'any passat, ho vam parlar aquí a la finestra de Justici Pau, vam estar parlant que l'any passat vam començar la campanya del treball de Cent. Us recordeu que vam estar parlant i vam parlar del manifest? Doncs bé, aquest any, setmana passada, moltes entitats promotores de la campanya, no qualsevol treball sinó un treball de Cent, es van reunir ja el Parlament de Catalunya, amb els representants parlamentaris de la comissió del treball, per presentar la nova campanya, que començarà l'octubre. I es van tractar temes, a veure si se consagueixen, com millorar el sistema de protecció social, la renda mínima garantida, a veure quan es posa en marxa. Et van dir que a primers d'octubre, segur? Això es diuen, però, clar, tens la teva por, no? Si et gega una maquinaria, que si és així, molt bé, però si no... Per què s'ha fet la llei, si no s'ha de complir? Sí, però com que els engranatges són molt lents, dius, ostres, bé, i Julio li agospa el mig, que ningú farà res. Lents per segons què? Hi ha altres temes, que d'avui per demà ja entren, ja entren dintre de l'engranatge. I bé, també es va presentar la nota d'aprens, la nota dels visbes de la Conferència Episcopal de Recondència, que deien on defensaven que una economia el servei de les persones, no el revés, les persones del servei de l'economia... Sí, jo tenia la nota informativa de la barroquia del diumenge, un parell de paràgrafs, dius, com a visbes, sempre estarem compromessos a cercar la comunió i el respecte mutu, i que és el que podem demanar a tothom. Ens sentim, haureus, de la llarga tradició dels nostres predecessors, que els porta a afirmar la realitat nacional de Catalunya, i alhora ens sentim orgits a reclamar de tots els ciutadans l'esperit de pacte i d'entesa, que conforma el nostre terrenar més característic. O sigui, ells demanen que realment ens entenguem tots. No ho sé si tindrem aquesta sort. Com es diu en el document Església Servidora dels Pobres, es necessari que es produeixi una veritable regeneració moral a nivell personal i social, com a conseqüència una major estima pel bé comú, que sigui veritable l'autèntica cohesió social. Aquesta regeneració neix de les virtuts morals i socials, s'enfroteix en la feien 10, el transcendent de l'existència i condueix a un irrenunciable compromís social per amor al prohísme. Fixa'us que en realitat el que diuen els visbes i el papa francès amb l'audat d'oci fa, no és res que si agafem un llibre de l'Ada Mesmit, que va ser un dels pares de l'economia, ella posava com a centre la persona, i a partir d'aquí, treballa. No és que diguis que l'economia... El seu moment ja era que el centre, ara ser la persona i el núclea, haver de ser la persona i el seu voltant per millorar aquell ser humà. I aquell ser humà ajuda a ajudar la resta de la societat. Exacte, i dius, no estem dient res estrany. Ni fora d'allò. No, vull dir, ja ho diré un pensador econòmic, si agafes l'Ada Mesmit i la doctrina social de l'Església amb l'audat d'oci del papa, que és el mateix si m'ho analitzem, són els 3 que hauria de fer actual de l'economia social. Escrits en diferents temporalitats, en definitiva t'està dient que el ser humà ha de ser el centre. Clar, perquè és el mitjà principal. Ha d'estar al servei de les persones. Clar. Si tu has de poder viure dignament, has de poder tenir uns mínims coberts que us acara no tens, no estem descobrint aquí res nou, és a dir, simplement estem recuperant una cosa passada i l'estem intentant posar el dia d'avui, perquè hem perdut el nord. Perquè hem perdut el nord absolutament. Sí, sí, vull dir, però allò que el bé comú... No estem dient res nou. Si incidem enrere, veurem que el bé comú ja parlaven els antics economistes del bé comú i de l'economia social. Mira, egoístament, per sant, pensant egoístament, si el núcle està satisfet i treballa bé i viu bé, dona aquesta tranquil·litat al seu entorn. Sí, sí. Normalment, una persona normal, sempre hi ha accessos, no? El més egoista com el més deixat. Però si el núcle està ben servit, dona aquesta tranquil·litat al seu entorn. O sigui, un amo que tracta bé els seus servidors o els seus empleats, si els empleats estan contents amb aquell amo, produiran molt més. I li faran la feina correcta. I li faran la feina correcta. I aquests senyors també gastaran, perquè les coses continuen, és com aquella quan tires una pedra amb un llac, que veus que les ones van fent, fent, fent, i dius, però sí senyor, tens tota la raó, perquè no tirem la pedra, que és la comoditat i el benestar de que núcle és el ser humà. Sí, sí, ni més ni menys. Vull dir, i hem de tirar enrere i hem de pensar que les coses no són il·limitades. No, no, no. Tot el malbaratament que fem de la natura, trencar-ho tot, desfer-ho tot. Ens pensem que tot ens pertanya, que desfer el problema. La terra és la terra. I el dia que se'n va de fa les coses. Jo sempre ho penso, potser és molt autòpic, però sempre penso que jo he vingut a la terra. No la terra ha vingut a mi, sinó que jo he caigut a la terra pel que sigui i estic en un lloc on algú va decidir posar. I donar-nos aquesta manera de ser que tenim enteniment i una certa intel·ligència pel bé i pel mal. Sí, però clar, la terra ja hi és. Jo invadeixo la terra, perquè per exemple, un exemple molt tonto, les rieres, quan nosaltres eren petits o així, les rieres ja anaven a l'aigua, que hi ha aigua. Sempre, surti a l'aigua. Què hem fet, moltes vegades? Hem construït les rieres. Perquè ho hem construït a les rieres. Aquella riera, el dia que se li pesqui, volia tornar a passar... Passarà. Que regarà el que hi ha així. Passarà. I no serà culpa de la vida. I la mare en natura l'Eixa. Seré jo. Seré jo, que he posat una cosa on no estava previsió en la natura, doncs aquí no cal. Perquè aquí no tenim pingüinos. Doncs perquè no tenim una temperatura dillem per tenir-los. Naturalment. Doncs tot és igual. Ens hem d'adaptar a l'entorn que tenim. Però clar, a vegades ens volem imposar algú que no... O estreure el màxim profit del nostre entorn. És una cosa més mínima, explotar-la, atreure profit. Escolta'm. Com a la fruita. Mengem fruita que no toca. Va seres al mes de desembre. A veure, siguem realistes. Això no és fruita de temporada. Perquè les comprem. No, abans no menjàvem, menjàvem. Clar, ara que on tenim els avions, que les porten d'una mica dolçut i tot. Però el millor és que estem fastidiant els agricultors allà, que estan traient el seu hábit de menjar habitual. No ho sé, eh? Clar, que és la sa meva manera de menjar. Clar, doncs cada regió té un temps. Clar, perquè no fem les coses. No, tothom es queixa. Fem una manida de tomàquets. No és temps de tomàquets, perquè estan durs, que no tenen gust a res. Doncs no podem fer les coses. Quan jo era petita, venies a l'estiu, menjaves paretes, menjaves sideres. Quan venien l'hivern, de llavors, tronjos i mandarines. Ara no, a tothom. No pot ser. Aviam, Carles, quan temps ens queda? 6 minuts. Què us sembla? Teníem dos temes que un no sé si el podrem fer, si no el deixarem pel setembre. Però n'hi ha un que ens va agradar molt, que sabeu que hi ha l'escola del segle XXI, que era un grup d'escoles, que volen fer un canvi en l'educació. Hi havia una mestra que va dir que va fer una carta. I jo crec que, com que estem acabant el curs, ens la podem llegir. Que fem un paràgraf cada una. Diu, la carta és carta d'una mestra preparant el final de curs. Diu, abans que res, vull agrair-vos el món d'experiències que he viscut. He après molt, i de tots i totes vosaltres. També he construït plegats, hem après decisions, ens hem equivocat i he après de les errades. I ens hem recordat, dia a dia a dia, que hi ha moltes portes i finestres a obrir, tot expressant les nostres emocions. Mai no us atureu ni deixeu de banda les ganes d'aprendre. El viatge que va inicial el setembre no acaba pas aquí. Ha estat un plaer ser la vostra tutora i viatjar amb vosaltres. Hem format ligams afectius ben forts. Tot i que de vegades han sorgit petits conflictes, els hem treballat tot el grup a l'hora, tot fomentant la cohesió i el respecte entre uns i altres. A cada moment que he compartit amb vosaltres, he millorat, he crescut, he ensenyat i m'heu ensenyat, com també m'ha divertit moltíssim. Per tot això i molt més, he vingut cada dia a l'escola amb ganes. Gràcies per cada abraçada gratuïta, els petons, les mirades, per encomanar-me la vostra energia i per ser com sou, que res mai no us canviï, és per vosaltres que el meu cor batega amb més intensitat i és molt més plaer que no pas abans. Sou brillants, dins teniu estrelles, no les apageu. És ben segur que arribareu allà on us proposseu. Recordeu que allà on tothom pensa igual, ningú no pensa gaire. Nosaltres sí que en sabem d'això. No li deu tampoc les paraules dolces que cada matí és un regal i fer bosses els que són, entre d'altres coses. Una fort abraçada. Us desitjo un bon estiu, fins aviat, Núria. Doncs jo crec que aquestes paraules ens poden servir. Els nanos que han anat a l'escola o els joves que han anat a l'institut poden seguir fent el seu camí. Però nosaltres, els adults, que cada dia ens trobem i uns als altres, per més grans que seguim, ens ajudem, i ens ho podem agafar com a l'ABC. Clar que sí. Potser no anem a l'escola, però sí que anem al treball, potser ens trobem amb el grup de gent gran, potser ens trobem a l'associació de veïns. I què costa d'una paraula amable? Un sonriure. Avui és l'aniversari en un món parell de petons. Sí senyor, ah, jo ho tinc per costum, els meus companys d'allà de l'associació de gent gran, no era el Sant. Era Sant Antoni d'una companya i d'un company. Fos una abraçada ben forta i un parell de petons. Per què que tenim 80 anys? És igual. No hem de perdre això. Escolti. Perquè si no ens oblidem del tacte, del contacte. Hi havia un article que no ens donava temps a llegir, però si no el guardarem, que és... vull ser Facebook, vull dir-me WhatsApp o Instagram. Aquest el llegirem al setembre. I ens farem el propòsit del nou curs de veure si podem millorar això d'avui, si un Facebook vull dir-me WhatsApp o Instagram. Voleu què passa, aquest distiu? Exacte. Perquè la cosa està arribant tan exageradament difícil, que no saps, a vegades també, són unes armes estupendes, el servei de segons quines coses. Però són molt difícils i són poc adequades per segons quines altres. Això no ens ha de treure el contacte amb la gent. El cara, el mirar dels ulls, el tocar-te. A l'abraçada aquell, el petó, quan arribes, quan te'n vas de casa. Almenys un somriure. I, com a mínim, un bon dia, una bona tarda, encara que no coordenis a la persona. Costa molt, eh? Jo estava sopant en un restaurant d'aquí Sant Just. Va entre gent, i potser dels 10 o 12, un va d'hiver a nit, i quan se me'n anava diuen, bon dia. Però el resta no. És que cada cop és pitjor. A mi i els meus pares eren molts senzills, i a casa meva eren molts senzills. Però quan entraves a una habitació, bon dia, bona nit, el que fos, i si havia una persona, donar-li la mà i saludar-la. Com està, vostè? Em pot ser molt lluny. Però això... Plau, que aquest sisplau no sona, i les gràcies tampoc. Tampoc, tampoc. Aviam, si puguem aconseguir, no sé, influir una miqueta... Una miqueta, una miqueta....a través del micro. Els dics ens faran gaire cas, per la pena, no? Farem com el colibrí, que deia que anava a pagar el foc, i sabem que un colibrí tira gotetes, no és com un mumbé, però ell intentava pagar el seu foc a la seva manera. Nosaltres també posem el nostre granet de sorra. Aviam si ens fan cas. I està una mica al costat de l'altra. Bé, ens donar-li gràcies. El Carles, Cariño, com sempre, moltes gràcies. I fins la propera temporada. Sí, de vol. I una abraçada als Jesús, que avui encara que ens s'hagi fallat, és igual. És igual, perquè ens assemplirà, vull dir, que estem nosaltres. Senyores, senyors, dissabte encara es poden escoltar. Doncs si voleu, ens podeu tornar a escoltar una altra cop dissabte. Doncs que tinguieu tots un bon estiu, i ens tornem a veure el setembre octubre. Ah, això mateix. Fins la propera, Joana. Adeu. Fins la propera. Ara bé. Un programa per arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinjarem fins als racons més amagats.