Béus de la paròquia. Un programa de formació i informació humana i cristiana de la pròquia dels sants Justi Pastor de Sant Just Desbert. Amics llogadors de Raios Bern, estem a veus de la paròquia, concretament en l'espai L'hora dels Likes. Aquest espai, que al llarg d'aquest curs 2012 o 2013, vol presentar diverses col·laboracions als Likes amb la seva església, concretament amb l'església etòlica. En el programa de fa quatre setmanes, quan tocava aquest mateix equip, van parlar del camp del poble, i van fer una trajectòria del que era l'escola que enton amb la major part de les paròquies, fins al que has demingut el camp popular, el camp dels Fidels, encara que amb molts centres, com ara el nostre, la paròquia dels sants Justi Pastor, d'aquí Sant Just Desbert, hi ha un petit cor. Avui volem parlar d'un altre tipus de participació de responsabilitat dels Likes, concretament amb la gent de la seva paròquia, o gent de la seva comunitat. Estem parlant de l'atenció als malalts. Això, darrerament, ha vingut transformar-se, ha vingut dient-se ja pastoral de la salut, però aquest nom pastoral, aquesta educació, aquesta conducció de les ovelles, ens sembla un terme massa culte, nosaltres seguirem dient, perdó, l'atenció als malalts. Consisteix en què persones amb un carisma determinat i preparades s'ha venen a fer visites a impossibilitats de sortir de casa, gent que té la seva fe, fins i tot la seva pràctica reuigosa, però que per raó de la seva edat o de la seva malaltia no es poden desplaçar al centre de culte per participar de les eucalisties o de les celebracions, fins i tot estan impossibilitades de reunir-se en comunitat com a fidels. Per això s'acosta l'esclésia a casa seva. Jo fa a través d'uns agents, uns agents, això sí, pastorals, que tenen aquesta atenció. En principi, ben trobada i una periques, ens tornem a veure després d'unes setmanes. Aquí, com et sembla? Et sembla que hi és un terreny adequat? És un terreny a explotar? O és un servei una mica sobre? No, no, penso que de sobre no té res. És que la gent malalta, la gent impossibilitada que no pot sortir de casa, des d'una companyia, merament companyia, d'estallir, d'escoltar en aquella persona amb els seus problemes, els seus malts, les seves pors, fins a poder portar-s'hi la comunió. A mi em sembla que és un servei magnífic. Jo el desconec, la veritat, i he pensat que seria una forma de voluntariat que m'agradaria anar a visitar persones que no poden sortir de casa, sobretot les persones que estan sols. Jo penso que les persones que estan sols i que es poden moure poc de casa, encara que no estiguin massa malaltes, però que són grans i que estan impossibilitades, doncs la presència d'algú que vagi, inclús a jugar una estona, o a mirar-se la tele junts, o que li donguis la mà, o que li facis un petó, o que li portis un buboi, o què sé. Em sembla que a mi això, encara que no arribi a una profunditat de pastoral, com deies tu, em sembla que ja és un acte cristià d'una gran categoria. Aquí, que descompar-la per la seva vivència, jo he de dir el record que en tinc de l'acompanyament que la Perroca hi va fer en la malaltia de la meva mare, que m'acabava en el decés, doncs va ser un gran confort, penso per ella, especialment, però també per la família, que veiem com ella participava d'aquesta petita eucaristia que se li portava, cada diumenge, el dia es convingut, de les lectures, i també de l'aprovament de la comunitat a través de la gent pastoral. Tenim també nosaltres la Candida Nevado, o la Candida Ventrubada. Hola, molt bona nit. És membre d'aquest equip, diguem-ne, de gens pasturals, d'animadors d'aquesta tensió als malalts de la nostra paròquia Sant Justes Bern. Candida, en què consisteix concretament la vostra feina? Doncs mira, la nostra feina consisteix simplement, tal com deia l'acompanya. Doncs ja primer han fet un acte voluntari de compartir una estona amb aquella persona que vol que la vagis a visitar, i li parlis de les coses o l'escoltis, el que ella et vol expressar. Llavors, el millor que és és escoltar el que et volen dir, i ajudar-la amb el que demanen, sempre que sigui una cosa que tu estiguis ja preparada per fer-ho. I simplement per parlar amb ella, i comentar-li alguna coseta, doncs què passa pel poble? Doncs mira, avui vis a Fulana, i estava bé, i llàtre, el que no li pots anar és a explicar qui ha malalts. Avui ho vis a aquesta senyora i estava molt malalta, perquè aquella pobre sí està malaltona, i no pot sortir, per falta que li vagis a dir... Desgràcies. Que tu tens una malaltia o que el teu pare, quan se vol, no? I això a nosaltres, almenys personalment, i amb el grup que estem, complau perquè veus que hi ha persones que en simplement que les escoltis, ja són contents. I per una altra part, doncs també, cristianament, saps que doncs, allò que diu el Jesús, que aquesta mà no sàpiga el que fa aquesta, però en canvi tu sí que li dones aquella estoneta de companyia, d'estar amb ella llegint-li una revista, o de dir-li, mira, porto dos pastissos, fem un cafè tonet, mil coses d'aquestes tan petites, i arribarà el moment d'altres qüestions més cristianes. Hi ha un mecanisme d'enrolament, de coneixència de les persones malaltes, que us arriba directament, arriba el despatx ferroquial, el mossèn, a través directament de la persona malalta que troba, que us avisa, a través de la família, o com va això? Sí, quasi sempre bé, a través de la petició, i ha de ser així, el mossèn, persones que som cristians, que compartim l'església molts dies, cada dia, i molts diumenges, doncs, evidentment, si trobes malament el normal, és que li diguis, mossèn, no en trobo massa bé, o que li diguis a un dels teus fills, fes-li arribar al mossèn que no en trobo bé, i hi va, i parlen, i si ella vol conbregar, en quan, una mica, per exemple, un cop al mes, o cada quinze dies, o per Pasqua, o als Nadals, ella mateixa ho demana el mossèn, i o va al mossèn, o el mossèn ens diu, mira, jo no puc, perquè deu n'hi do, les persones que tenen el mossèn deu n'hi do, més de 18 persones, que justament hem tingut les coses, i deu n'hi do, les persones que volen que vagi el mossèn, però hi ha d'altres persones que ens coneixen, que som del poble, que som persones senzilles, però amb una miqueta d'aquella educació, de dir, el que vaig a veure aquella senyora, no vaig a fer una altra cosa més, simplement a fer-li companyia, a escoltar-la, i a oferir-li, si vol, que li portin nostre senyor a casa seva, si ella no pot vindre a l'església. Doncs, escolta, amb això, la veritat, és que ho fan directament el mossèn, i personalment, les que compartim aquest pastoral de malalts, doncs, clar, jo si veig una persona i veig patxutxa i li dic, escolta, veig que no véns a l'església, ara ja, que no t'hi pots arribar-hi, vols que et vingui buscant d'acompanyo? Clar, perquè veus que van venir molts diumenges, i no venen, i els dic, tu el dia que vulguis anar, tu m'ho dius, en dius, mira, el diumenge, que ve, potser, si en trobo bé, vinc, jo et truco, i si et trobes bé, doncs, jo t'agafes del meu braçet, i anem. Vosaltres també administreu la comunió, o, simplement, no fa el senyor Rector això? No, quan anem a visitar un malalt, un malalt que ja ha anat al mossèn, i han parlat d'una estoneta, ja ha fet el seu acte de consciència, doncs, han acabat posteriorment, ja anem nosaltres, i li administrem l'accel·le de comunió. Cinc urbana, en aquests moments, a la nostra tertúlia, un col·laborador virtual, precisament, d'Elsòl Barroquia, a Lluís Maria Domènec. Bona tarda, Lluís Maria. Bona tarda, i bona hora. Tenim aquí la Taula Rodona, amb l'Aymar Periques, la Candida Nevado, jo mateix, Lluís Segura. Ho sé, ho sé, perquè us estava escoltant. Ah, era tu? Sí. Bé, doncs, saps alguna, coneixes alguna persona, una d'aquí el teu entorn, de la població, o fins i tot potser de la teva família, que hagi gaudit d'aquesta tensió nomiciliària de cara d'aquest aprovament espiritual. Tens alguna opinió a expressar, respecte això? Bé, deixeu-me que digui una cosa. Molt a veure amb mi viu els senyors... El senyor esbofill, el Marcelí i la seva dona, i la Viria, la germana del Marcelí. Va morir la germana del Marcelí, tots ho recordeu. L'atenció que van tenir era l'atenció religiosa que van tenir, d'una persona que anava a veure la Magdalena amb molta freqüència, era extraordinària. I jo mateix a casa recordo la mort de la meva dona, que vaig trucar de seguida que veia que se n'anava, vaig trucar a la paròquia, i va venir el que llavors era el vice d'auxiliar, el mossany Joan Vives... Joan Enric, sí. Va venir i va ser la va extraúncia. Veto aquí el que. Per tant, és un... Jesús diu, tot el que feu per aquests petitons ho fareu per mi. Per tant, en aquests moments, en aquests moments, per exemple, tenim una cosa molt palesa, que és la crisi enorme que hi ha en el món. Però nosaltres, com que som d'aquesta manera de vida la Virgen, tira que te va, doncs encara ho patim més. En aquests... mai havia vingut tanta gent a la porta de casa com ara. Sí que els enviem a la paròquia, i els enviem a la parroqueria, i els enviem a la farmàcia, i els enviem en el segon. Però la cosa que puguis fer-t'ho per ell és impegable, perquè veus aquells ulls d'agraïment que diu si m'ha solucionat un problema, perquè tenia un problema, verdaderament. Ara ens referirem, concretament, de totes aquestes possibilitats que hem dit de companyia, tensió, suport, etcètera. Ens referirem als serveis, diguem-ne, espituals, més pròpiament, que tracta el nostre espai. Quanta gent hi ha actualment treballant a la paròquia de Sant Just i Pestó? Ho dic perquè tinc una sensació, potser equivocada, que en la paula tina, encara calenta, prevaja, això de vides i sembla que continuarà descristinització de la societat. La dic que sigui negativa, això, però successiva descristinització de la societat. La gent que vol una atenció espiritual, religiosa, s'ha d'esperar una mica pel seu compte. És a dir, no hi compta tant, potser, la família, l'entorn, els veïns, que potser ho passen una mica més per al. Això ens passa amb la majoria de persones acídues a la nostra paròquia, tant a missa d'una com a missa d'onze, perquè tant anem amb una com amb l'altra, quan a la que millor ens va. I veiem persones que han vingut sempre, sempre, diumenge, redadiumenge, agradables, molt, molt. I, escolta, quan s'han fet més grans no poden sortir, llavors no t'obren tant resportes. Potser és de hagut això que diem, que els fills en què treuen treballen, entre que potser no s'han fet tan creients de Jesus, no han s'ha pogut captar el que la seva mama els ensenyava. Ens trobem una miqueta en què aquelles persones que les veiem acíduament, doncs ara no les podem veure, perquè els fills no ens demanen, perquè les neva a fer una estoneta de companyia, per xerrar amb elles, per escoltar-les, que mira que he tingut un bisnet, que he tingut la neta tal poest o l'estranger, que ara tots els joves estan fora. Doncs aquesta coseta que també els hi agrada explicar, perquè jo ja començo a ser gran, i li explico la meva neta de coses, de quan jo era petita, doncs això també fa il·lusió explicar-ho amb una altra persona, no amb els seus fills, i ens costa, ens costa aquest pas. Per tant, quantes persones hi esteu treballant actualment? I estem treballant actualment 3 persones i el mossèn. Que deveu portar un conjunt, has dit? Ens reunim, i la majoria de les persones, ho hem de dir molt clar, volen sempre el mossèn, els sembla que el mossèn, doncs per ser mossèn, potser no ho sé, els porta millor el nostre senyor. I jo crec que no, que és una mica de pensaments antics, perquè els que fem aquesta voluntat cristiana, i que la fem d'acord, doncs nosaltres anem a portar el senyor. I el portem com allò que porta una joia. No el portem com si portéssim un pastís. I el tornem a la parròquia igualment. Si ens queda anar a veure dos, i només hem pogut veure un, doncs ens queda justament, i el portem a la parròquia, a la seva custòdia, és a dir, que això potser la gent no ho entén, però perquè són persones de peus, sencilles, i de la parròquia cristianes, però simplement... És una col·laboració ministerial. Sí. Se tem per tant una vintena de malalts en aquest moment? Sí, sí, sí, sí, sí. Segons comentàvem amb el mossèn. No, jo el que volia preguntar, és si aquestes persones que fiu aquest servei teniu algun tipus de formació. Perquè això no ho pot fer qualsevol persona. No, clar. Però una banda en cita, jo crec que un caràcter, una mica obert i alegre, perquè si resulta que en aquella persona que està malalta, li veu una, que és una persona... Tristona, llavors no li fem cap favor, no? Però a part d'això, doncs... No sé, tenir unes nocions, tant des del punt de vista religiós, de com pots acostar-te en aquesta persona, sense agafar en el ritme que aquesta persona pugui tenir, no? Més que res, aquest grup sempre surt de persones molt assídues, molt cristianes, en el sentit que hem passat, hem fet tots els nostres actes cristians, i a part hem fet catequesis, hem tingut uns anys grans plendis, i en 17 anys ja feia catequesis, ensenyaven els nens al pare nostre, simplement, perquè no podies a més, s'ho feies plogues encara, no vivies senyurs, i després he continuat fent catequesis, 20 anys que he estat fent catequesis. Després també hem estat en càrites. Tenim dos vegades a l'any que tenim un pastor de l'església, que és el que porta tot a la pastoral de la salut, en la nostra comarca, que és justament dissabte, i anem a la casa del pare, per escoltar les seves propostes, les seves experiències, perquè ells treballen en residències hospitals, i clar, et donen plats perquè tu puguis anar agafant i escoltant, i s'apigué donar allò que ells necessiten, sobretot a la humilitat cristiana, és lo sencer. Em demanava parlar de la Inma, i després la donarem al Lluís Maria. Jo ja entenc poc de tot això, o sigui que més que res, pregunto, com si fos una oient, en aquest cas, no? I jo m'imagino que el que tu estàs parlant, candidat, és de les persones que teniu a les seves cases particulars. Per exemple, ara que tenim un hospital tan a propet, i nosaltres... Residències. Residències. Sí, sí, sí. Mónges. Sí, a les mónges. I a l'Itàlia hi ha algunes residències particulars. Sí, el milenari, això. Bueno, quan aquestes persones ja no estan a casa, sinó que estan en altres centres, i així, comunitaris, hospitalaris, el que sigui, i ha pensat alguna tensió en aquestes persones també, i anem també. Sí, perquè justament, com vols dir abans, les persones que necessiten nostre senyor, perquè ho han tingut sempre, i han sigut assidus, i pensen sempre en que ell està amb nosaltres, doncs, elles mateixes t'ho demanen. I tu vas a la residència que estiguin, a l'hospital Brogi, han fet un voluntariat, un grup de voluntariat, avui ens ho comentava el mossèn, que diu que està bastant nombrós, bastant maco. I penso, doncs, quan se vol dir el dia que hi hagi la reunió, m'hi acostaré a veure què fan, com ho fan, i sempre tens més notions de les teves particulars. Sempre tenim... Sí, i comparteixes experiències. Maria, jo et volia demanar si, en la temàtica anterior, de que quan cap allà s'acostava en una casa, era ja els moments finals d'algú, d'algun resident allà, vol dir que s'associava una mica la presència del rector, del vicar-hi amb l'extremunció, i, per tant, amb el decès. Si això encara pot influir, és a dir, si quan algú diu que necessita veure el rector, veure un cesardot, la gent es pensa que s'està acabant, o fins i tot li priven d'acabar, de formalitzar aquesta relació, aquest sistema de visites, precisament perquè el mateix malalt, el mateix impedit, no s'espanti, no pensi que té la mort a la cantonada. Com ho veus, això? Jo ho veig de la segona manera, i fa molts anys que ho veig de la segona manera, vaja, des que va morir el meu pare. Tenia 18 anys, vull dir que fa molts. Jo ho veig de la segona manera. Hi ha, resumint-ho, dos aspectes fonamentals, l'antic i el modern, l'antic aferrat a les històries antigues, que per l'amor de Déu que no se n'enteri el malalt, que no se n'enteri de que se'n va. Per tant, que el mossèn vingui a l'últim moment, si és que té de venir, perquè ho amaguem, ho amaguem, que no se n'enteri. I això que cau pel seu propi pes, perquè no és gens cristià, hi ha la part moderna, que és la que fa que la persona impedida que està a casa seva i que no pot sortir per les motius, per la pròpia malaltia, doncs aquestes persones rep el mossèn per una banda i els altres companys seus característics de la parròquia, doncs també els reben a casa seva per comentar, per parlar, per tenir un racó de distracció, que en farien a la plaça de l'esclésia o que en farien normalment. Si mentre tant el mossèn va repartir per donar-nos estremució, doncs estupendo, doncs és una cosa de més a més, però que va dintre d'un bloc de coses que totes són estupendes i que tenen el respecte de Jesucrís que deia que això, que ens durem en els denés, que estimem en els denés, de que durem en els altres el que volíem per nosaltres. Molt bé, gràcies, Maria. Segurament serà l'última intervenció teva, perquè aquí hi ha molta gent que ha demanat la paraula, de més dir que l'extremunció hauríem de dir, a partir d'ara ja fa temps, l'uncia dels malalts. I que és més dolça. S'ha habituat també a administrar-se en gent amb prenavalua. Exacte, exacte. Cada dos anys aquí a la paròquia es fan. Sobre temes de pàscua. Sobre la pàscua es fan un conjunt de persones que s'apunten a rebre l'unció dels malalts i escolta, doncs bé, estan vius i ben vius i ben macos i preciosos, vull dir que això era abans. És el que volem trencar aquesta cosa tan antiga que tenim, de no dir-li al malalt. Estàs molt malalt. Vols que vinguin mossèn a veure't, perquè no sabem què pot passar. I quan ens anem que li puguem oferir al senyor tot el que de bo que tenim i que ens perdonis si hi ha algú de dolent que hem fet, és tan senzill com això, no és... Vaja, jo així ho practico, no... Sí, el que a mi em sembla, és que a vegades amaguem en els malalts, sobretot els malalts joves que han de morir, que veiem que s'acosta la mort per un càncer, sobretot, no? Els amaguem la proximitat de la mort i jo crec que aquestes persones saben que tenen la mort a prop i estan molt sols, perquè ells també sembla que fan el paper d'enganyar els altres, perquè els altres no pateixin, i aquí es fa una roda que a mi em sembla que és molt trista, perquè aquestes persones potser voldrien parlar de l'angoixa que els hi produeix, de la por, o no, o simplement pogués compartir aquesta experiència de l'acostament de la mort. Jo almenys a mi em sembla que m'agradaria saber que m'estic morint. Simplement si coneixes algun jove que estigui amb situacions així o no, que sigui molt jove, molt jove, quant se vol persona. Perquè si no creiem que aquesta persona és cristiana, demanem el que hi hagi a dalt, qui sigui, qui sigui, que sigui el sol, les estrelles, per no nombrar-li molt, molt nostre senyor, però en canvi ja li dius que algú hi ha dalt. Demanem allò que si hem fet alguna cosa dolenta que ens la perdoni, i quan marxem, marxem tan feliços. Jo és la meva manera, és la meva postura de fer aquest grup de voluntariats. Deixarem els dos últims minuts per fer una crida. Hem parlat que hi ha 3 persones a Paròquia del Sant Justipastó, que es dediquen a la pastoraula, l'atenció o els malalts, que tenen tothom, que s'hi adreça, però jo penso que si fossin més gent, una mica més compacta, com era abans, fins fa poc, doncs es podria atendre més gent o repartir millor la tasca. Quina crida faries, quina proclama faries a la gent, que potser estarien interessats o que s'hi pot desvellar aquest interès per participar d'aquestes visites i d'aquesta pastoraula a les cases dels malalts? Jo diria que tota persona que té un interior en cristianament, que tenim un nostre senyor que ens guia, que li demanem, que a vegades li demanem i li diem, que no em fas cas, que tinc un malalt i no vol cures, és que això és molt impossible. Si penses ni en d'altres que ho necessiten més, quanta bona persona que tingui el seu cor obert, a donar de si, d'ella mateixa, amb bé dels altres, seria ben acollida a la nostra parròquia i a la nostra companyia. Ja la prepararem. Ja la prepararan els sacerdors preparats, el mossèn, ja tindrà alguna xarra amb ella. És adreça a la parròquia? Sí, és adreça a la nostra parròquia, a la nostra mossèn. Doncs he sentit per ràdio que feu aquesta activitat amb una voluntariat amb els malalts i m'agradaria compartir-ho. No sé si estaré preparada. Vos el sabreu parlant amb el mossèn? Segur. Doncs molt bé. Fins aquí l'espai l'hora dels likes. Deveu donar parròquia. Gràcies a tots. Gràcies a tots.