Veus Parròquia del 20/9/2017

La regeixen la... Radio Taser, durant Gavuit.Urban. ... Beus de la parròquia. Programa d'informació i formació humana i cristiana de la parròquia dels sants Justi Pastor de Sant Just Esvern. Benvinguts, oidors de Reus Esverns, veus de la parròquia un altre cop amb vosaltres. Ramprenem avui una tasca d'anys de ser present en les zones de la nostra emissora municipal. Veus de la parròquia, seguirà conformada per els seus quatre equips, que cada dimecres a dos quarts d'avui i cada dissabte a dos quarts d'onze del matí estarà amb vosaltres. Aquest any comencem amb l'equip de Ben Trobada i Ma Periques. Hola, bona tarda, Lluís. Ben disposada a ser de nou aquí la transmissora de... El que sigui, el que sigui, ens estem disposats al que calgui. Doncs cal escoltar les infonies d'aquest any. Ves de la parròquia sempre serà presentat com un programa obert a totes les tendències. Lògicament està promogut i conduït per la parròquia de Josep Svern, pels seus fiels, pels seus col·laboradors, però hi ha hagut veus també que des d'aquesta mateixa d'antenes ens han comunicat altres confessions. Per això, aquest any volem fer una mica més d'incidència en aquesta obertura o en aquest donaveu a les confessions, diguem-ne, actuals, que encara que no vagin totes per una mateixa línia, sí que configuren el de venir de les reunions. Per això, al espai, el titulem, les reunions ara. I els dividim en tres trimestres, el d'aquest curs 2017-2018, i avui presentem el primer. El primer és una mica obligat. Ara fa 500 anys de la reforma protestant d'en Martí Lutern. Per tant, a 500 anys de la reforma protestant, comencem amb veus de la parròquia equip d'ell. I me colaga, et fa il·lusió saber quina és la primera notícia que vaig tenir jo del protestantisme, però podràs dir quina és la teva primera notícia. La meva? Sí. Bueno, la meva era una cosa espantosa. Lutern era la persona més diabòlica, dolenta, malevula... I tot el que vulguis... Des de l'escola, això? Això des de l'escola, després... Doncs s'ha anat veient altres coses i altres persones que són seguidors del luteranisme, i la cosa fa molt respecte, la veritat, molt respecte. I, realment, amb les meves incursions cap a Europa, he tingut contactes amb persones que són luteranes i són excel·lentíssimes persones, evidentment. I aquestes persones, doncs, clar, demostren la diferència que ha ajudat també en aquesta separació entre catòlics i protestants, per dir-los d'una forma xigenèrica, i és també la influència que té la geografia. És a dir, ha quedat al sud com una gent, doncs, més... més... més catòlica, i, en canvi, al nord han sigut una gent que s'han tirat més cap a la banda del protestantisme. Això també vol dir, doncs, que nosaltres, els del sud, som més dogmàtics, mentre que els del nord han sigut gent que, gràcies a que es va obrir la idea de la lliure interpretació de la Bíblia, doncs són gent que s'han format més, s'han format més, han acabat amb el fabetisme abans que nosaltres, i aquestes gent, doncs, han començat a discourrir per ells mateixos, és a dir, tenen més arguments, nosaltres ens agafem més els dogmes. I a mi això, la veritat, és que em fa pensar, i penso que podríem mirar, agafar tota la part positiva que té el protestantisme en la nostra manera de pensar i creure. Com has dit, les raons són geogràfiques, però també són històriques. La meva primera notícia del protestantisme va ser quan feia tercer debatxerat, el 12 anys, aquí a l'escola Núria de Sant Just, quan el profe de raó i jo, en Joaquim Gomis, és bon amic d'aquest programa, ja traspassat, pobre, doncs ens va explicar qui era l'Utter i les seves teòries. Però no d'una manera directa, sinó dintre de la signatura de l'Història de l'Església, no? Naturalment, les coses venen d'abans, l'Església fins a aquell moment, fins al segle XVI, havia trempejat els seus sismes, n'havia passat un que va ser definitiu, el sismedorient, al segle XI, quan l'arribavitat entre Constantinople i Roma, i la intromusió dels emperadors, va fer que l'Església Oriental, diguem-ne, s'apareix, deixés de tenir aquesta influència, aquest primat de Roma, i mantingués un rita diferent, però molt pròxim a l'Església Catòlica. Més important, ja la sé, el sismes d'oxident, més important en quant que allà vagarà un moment amb 3 papes, el papa de Roma, el papa de Vinyó i el papa de Pisa. El papa de Vinyó, un d'ells, va ser el papa Lluna, que després d'una reunificació, estem parlant del segle XIV, quan ningú considerava el papa, excepte ell, vanet XII, es va retirar a Peníscola, ja que era Aragonès. Bé, aquests sismes van, d'alguna forma, d'abilitar l'Església, fins a aquell moment cristiana, a partir del... Puntatratisme, haurem de dir, catòlica, i aquesta debilitat, junta amb la situació social i política, va afavorir que apareixessin ganes intents de reforma. La de Lutert, la de Martí Lutert, no va ser la primera, naturalment per això, va ser la més important. En quin ambient es va produir aquesta reforma de Lutert? Es va produir en un moment en què, culturalment i socialment, la gent tornava a la cultura clàssica, a un intent de superar l'edat mitjana, a través del reneixement, perdó, i l'humanisme. Com dius, la geografia importa molt. L'utert mateix era alemany. Tens la nota biogràfica del seu neixement. Bé, jo crec que m'agradaria afegir a lo que tu dius que en el segle XI i XII tenim dos personatges molt importants que també van intentar i van fer reformes a dins de l'església, com va ser San Bernard, que va fer la reforma monacal, la reforma dels Istersencs, que ja buscaven una forma més plana, més pobra, dins dels monestirs que s'havien transformat també en autèntics feudals, no? Aquest és un. I l'altre, San Francesc de Cis, que també abogava per més simplicitat, més pobreza. Bé, una relació més directa amb Déu, a través de la natura i de les persones del que tens al davant. Aquests dos també van ser dues persones que van influir, però mantenint la seva pertinència, l'església i la seva relació. El 31 d'octubre de 2017 farà 500 anys que, segons la llegenda, l'oter va clavar el seu escrit sobre les indulgències a la porta de l'església del castell de Wittenberg. Aquest fet es considera l'inici de la reforma protestant. Fou una ruptura que anava més enllà dels termes religiosos en què s'havia plantejat. Les conseqüències d'aquell cataclisme posaran de manifest l'existència de dues cultures a Europa. Dos models de relacions socials, dues maneres d'entendre la política i el poder, com també fins i tot dos models econòmics a l'Europa del Nord i a l'Europa Mediterrània, que encara perviuen avui. En aquell moment, diversos papes es van dedicar més que a la pastoral i a l'església a favorir el reneixement, sobretot amb el seu aspecte artístic. Es va fundar la biblioteca Vaticana, es va construir la vasil·lica Vaticana. Els papes eren protectors d'artistes i sabis. A més, famós de tot això va ser en Lleó de Zé. Però això va fer oblidar la veritable reforma que necessitava l'església. Necessitava una reforma de cap a peus. A la vegada, l'església va afavorir l'humanisme que separava la vida humana de l'espre cristian. L'Uter, que va néixer el 10 de novembre de 1483, és a dir, segle XV encara, és l'Even, poblet de l'altra sexònia, va ser vetejat amb el nom de Sant de Martí, perquè l'endemà del seu reneixement és Sant Martí. Doncs bé, l'Uter va ser un jove que promet un dia tan pesta per fer-se fràrea. Hi ha algunes coses d'aquesta que són la legenda, com aquesta que hem citat abans, però està bastant documentat aquest passatge de la vida d'en Martí Uroter. Devia fer com una espècie de caiguda del cavall de Sant Pau, no? Sí. Més creïble, aquesta, que la tan pesta, que no de Sant Pau. Es va fer fràrea Agustí i tenia un caràcter inquiet i apassionat. Això va fer que difícilment trobés la pau. Molt intel·ligent, es fabrica una teòria reuejosa per solucionar l'inquietud de la seva ànima. La seva idea fonamental és per salvar-se, basta, n'hi ha prou, l'afegi Jesucrist. El pecat és inevitable i imborrable, però si tenim fer, Jesús ens protegeix, ens cobreix, amb un mantell, amb els seus mèrits. Una cosa molt important que s'ha dit és aquesta reacció de l'Uter contra les indulgències, queden les indulgències. En aquell moment, Lleó XIII, perdó, Lleó XII, estava construint la vasílica d'Obatica. Concedia indulgències, és a dir, rebaix del període d'estar al productori, a punt d'anar a la glòria, aquí d'un gués almoina per les obres de la vasílica d'Obatica. Això va ser causa d'abusos. Els abusos que la predicació d'aquestes indulgències van produir en Alemanya, van ser motiu que van posar a l'Uter un estat favorable per exposar les seves doctines contràries, no solament a la veritat catòlica, sinó aquesta actuació. És a dir, estava en contra, aquí, al papa, d'unes beneficis espirituals a actes temporals. I això va fer un dels motius importants d'aquesta pugna entre el papat i l'Uter. Endavant. El terratrèmol que va desencadenar va tenir molt a veure amb la seva personalitat, de caràcter místic i creient sin ser, però desconcertat, contradictori, apassionat, intemparant, sempre excessiu. Ja, en vida, fou objecte d'enceses controvèrcies. I fins no a fa gaire, el món catòlic el veia amb l'esteriotip d'una perversa voluntat de fer mal a l'església. O en toc un descendent amb símptomes patològics. Fins a partir dels anys 20 del segle passat, no s'ha començat a desfer lentament els prejudicis al voltant de la seva figura. Molt bé, aquests xocs que hi havia en aquell moment van fer que el papa intentés que l'Uter es retractés de les seves teòries d'aquestes que hem dit. El papa va amenaçar amb l'escomunicació i deu dies abans d'aquest vencés, la possible marxa enrere d'en l'Uter, ell mateix va cremar l'avís papal, el qual el va escomunicar, o va treure de l'església catòlica, i a més a més va condenar les seves dubtrines. Però, solament això, les barrejos entre poder reoigós i poder polític que hi ha hagut sempre, però en aquella època eren molt evidents, van fer que l'emperador del sacre d'imperi romà germà, i que en aquell moment era Carla Cinquè, després primer d'Espanya de la Casa de les Àlstries, el va destarrar en una famosa reunió que ha pres el nom de l'edicte de Worms. Però ni l'escomunicació del papa, ni el destarrament de l'emperador, van fer, no solament que ells es retractés, sinó que les seves idees s'estanguessin, van córrer per a Alemanya, afavorides per a la decadència de l'església, i també pels nobles alemanys contra ells a l'emperador, que van afavorir els traspars d'aquestes teòries. Molt més exagerat encara que l'Oter, van haver-hi altres persones que van intentar reformar l'església, que es culpa al seu costat. Hi havia gent que suprimia les religions, els religiosos, els sacerdots, i també es va concretar els reformistes, es van quedar simplement en dos segrements, el boptisme i la sena. Sena que no ho caristia, sena, simplement. També, com a cosa gratterística, la majoria de reformistes es negaven el papat. Per això encara durarà. I, com ha comentat l'interpretació lliure de la Bíblia. És a dir, ara, a partir del Consili Batec II, els catòlics estem incentivats. Estem convidats a llegir la Bíblia. Però encara apareixen les notes a peus de pàgina com una interpretació, diguem-ne, reglada. Els protestants tenen la lliure interpretació de la Bíblia. L'Oter va morir amargat en 1546. Les seves hostilges estaven tan esteses que Carles Sincré va haver de reconèixer la llibertat reollosa, igual per protestants que parc catòlics. A partir de la vivència personal del Déu de la Misericòrdia, en Oter, al·labora en un període breu tot un sistema teològic, que, de fet, trencava la fonamentació de les mediacions institucionals sobre les quals, segurament, s'havia construït l'església. Pontificat, segrements, poder polític i econòmic, etcètera. En base a això, el portant tritisme va seguir la seva línia separada del Batica. Ara bé, no va ser l'única separació en aquells moments. El portant tritisme a l'Anglaterra prena un altre nom, que és l'anglicanisme. Enric Vuitè, rei d'Anglaterra, es va oposar primer a l'Uteranisme, però, com que després es va voler divorciar o separar de Catalina d'Aragó, filla, crec, dels reis catòlics, per casar-se amb Ana Bolena, amb Mítim, el papa s'hi va negar, no va aconseguir la separació, llavors, ell va separar l'església d'Anglaterra, llavors, ara desferir del rei d'unit, de Roma. I, a més a més, es va proclamar cap d'aquesta església. Maria Tudor, posterior, casada amb Felip II, va voler restaurar el catòlicisme a Anglaterra, però la seva succesora, la reina Isabel, va implantar definitivament l'anglicanisme, que és el portant d'estisme, com hem dit, pròpi d'Anglaterra, més semblant, sobretot externament, el catòlicisme que el luteranisme. És a dir, ens esvaren molt poques coses de l'església anglicana, a tant manera que es facilita d'una banda i d'altra, la formació sacerdotal dels capellans, per exemple, anglicans, serveix perquè siguin, si haguessin de la Freia Catòlica, hi ha capellans de l'església, doncs, cristiana occidental. Que això de la formació dels capellans també és una de les coses que també era un defecte a dins de l'església, en aquell moment de l'uter, inclús, potser, una mica abans, perquè aquests capellans no tenien cap formació, eren els proletaris de l'església, o de l'institució, o de les paròquies, o de l'institució classèstica, o el que sigui. Això també va ser un determinant aquí. Hi havia els visbes i els abats i aquesta gent d'una certa de la Gerard Ran, que aquests de gent tenien el mateix poder que poguessin tenir els nobles, i en canvi, els peons, els pobres capellans, eren gent molt miserable, molt miserable des de tots els punts de vista, des del punt de vista econòmic i des del punt de vista de que no tenien cap formació, o sigui, els seminaris es van fer després. A nosaltres vivíem de parlar de la contrareforma. L'església sempre havia pensat i havíem corrents que veien que necessitava un canvi. Aquest va ser l'ambient que va trobar l'uter i va fer el seu canvi. Naturalment, l'església va volguer, llavors, contrarestar aquesta reforma i va fer la contrareforma. Aquesta església es va reunint després de molts intents a Trento i va fer el Concili de Comènic convocat pel papa Paulo III. Aquest Concili va fixar termes de la d'Ultria Catòlica sobre les veritats del dogma. En comptes, però, d'agafar elements positius de la reforma de l'uter o de la teoria d'en Martí Lutert, va fer un tancament de files, reforçar, com deies, el dogma, i dictar una sèrie de premises d'obligat compliment que afectés tant a les creences com a les costums. Per exemple, a les fonts de la revelació no només hi ha la Bíblia com insisteix el luteranisme, sinó que considera la tradició. És a dir, lloc que es pensa que ha sigut, doncs també és font de la revelació. L'església Trento va determinar quin va ser els llibres inspirats, els que tenen que interpretar-se aquests que formen la Bíblia sobre l'ensenyança de l'església. Que els interpretava a ells. Naturalment. Així com els protestants tenien la possibilitat de fer la seva pròpia interpretació, en canvi, l'església catòlica s'ha mantingut fins fa molt poc, en què la interpretació la feien els teòlegs. I la salvació o justificació es diu, considera Trento que és obra de la Gràcia de Déu, que això també ho heu d'haver, requereix la cooperació de la nostra fe i de les nostres bones obres. Això de les obres és, diguem-ne, una novetat de l'església catòlica a partir d'aquell moment. El sacrament són set, i la Eucaristia està realment present Jesús, i la missa és un veritable sacrifici. Cosa que els protestants no emmeten, no accepten. Bé, l'obra també del Consell de Trento va dirigir-se contra, a favor d'unes costums, piadoses i que formessin part, de la part quasi més essencial, dels caïents. Que eren els bisbes hauran de residir en la seva diòssis. Cosa que abans no passava. Les obligacions... Bé, la creació, com es dit, de seminaris i condicions del camp de seuredats sacerdots. Perquè no solamente eren la capa més baixa, com es dit, dels caïents, sinó que la seva operació era molt minsa, era realment impedant. Es va arreglamentar o culte els sants a les relíquies i les imatges, perquè hi havia hagut accessos a això. Hi havia hagut sentisme, hi havia hagut creences en bruixes, per tant es va fixar quina era aquesta liturgi dels sants. Es va reformar les ordres monàstiques. I els matrimonis s'han de celebrar davant de cap allà. Cosa que abans d'això no era. Bé, aquesta és una mica la primera història de la reforma i de la contra-reforma d'aquest potententisme en seguirem parlant en dies següents. I ara, voldria preguntar-te a Ima si ens hem deixat alguna cosa d'aquest primer programa per parlar. És que la cosa és complexa, perquè les circumstàncies en les que es va produir aquest moviment, o aquesta reforma, era un final d'un feudalisme, una aparició de la burgesia, de la banca, d'un cert capitalisme. Després també hi havia aquests dos que avui dia considerem sants, en Francesc i en Bernat, que ja havien fet algun canvi en aquest sentit. Hi ha moviments socials aquí importants. És un moment històric bastant greu, bastant important. I per altra banda, també hi ha l'especte de que en aquella època una mica van deixar de pensar els filòsofs com es feia abans, basats en l'error, i van començar a aparèixer les fórmules més pragmàtiques, més basades en l'experiència per arribar a conclusions de tipus filosòfic. Totes aquestes coses, que són aquestes i moltes més, tot això va ser un caldo de cultiu. L'aparició de figures, Tomàs Moro... Exacte. Ara es va a la Rotterdam. Ara es va a la Rotterdam, sí. Déjame acabar amb una parafrem més del llibret de Cristinisme i Justícia que parla de la reforma. En sentit estricte, no es pot dir que l'UTER tingués intenció de reformar l'Església, perquè el seu interès era reformar-se a ell, ho hem dit. Però va topar amb unes estructures esclasíàstiques encarcarades, amb la incomprensió de Roma i amb un imperi incapàs de fer front al repte d'una manera unitària. Probablement, és això que, per incompetència o raons polítiques, el va llançar de cap a l'excomunió. També és veritat que ell no ho posa fàcil. Consumada a l'expulsió, va dirigir tota mena d'exemptes contra el papa i ho va fer de manera creixent. Molt bé, doncs... Un personatge. A 500 anys de la reforma protestant estaran vosaltres d'aquí quatre setmanes i, si us ha semblat poc, ho podeu repetir aquest dissabte, a les quartonsa. Moltes gràcies, Ima. Moltes gràcies, Carlitos. Adeu-siau fins la primera setmana. Gràcies, Ima. Adeu-siau.