Béus de la parròquia. Béus de la parròquia és l'audició que porta les vostres llars tota la informació de la parròquia dels sats just i pastor. I també d'altres temes, com són la societat, la religió i l'humanisme, d'arreu on es produeix la notícia. Recordeu que, a veus de la parròquia, se met els dinercres a dos quarts d'avui del vespre. I, en segona audició, els dissabtes a dos quarts d'onze del matí. Sempre a la sintonia de ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la Freqüència Modulada. Com sempre, la lectura de l'Avengelli inicia l'audició d'avui. Diu Sant Lluc. L'any 15 del regnat de l'emperador Tiberi, mentre Pons Pilat era procurador romà de la Judea, Arodes era tetraca de Galilea, Felip, el seu germà, o era de Itorea i de la regió de Traconitida i de Lissanias. O era de Abilena, durant el pontificat d'Anas i Caifàs, Joan, fill de Zacarias, revela paraula de Déu al desert i anar per tota la comarca del Jordà predicant un baptisme de conversió per obtenir el perdó dels pecats. Complia el que ja ha escrit el llibre del profeta Isseíes. Una veu crida en el desert, obriu una ruta al senyor, apleneu-li el camí, se'ls seran les fundalades i se baixaran les muntanyes i els torons, la serralada es tornarà una plana i el terreny escabrós serà una vall. I tothom veurà la salvació de Déu. Notícies d'Església Misses d'aquesta setmana aquí a la parròquia. El divendres, el vespre a les 8, es salvarà la missa del dia, no de la vigília de la inmaculada. El dissabte, no a celebra de missa de vigília del diumenge. Pestoral de la salut. Si hi ha persones que vulguin fer de voluntàries per visitar malalts o persones impedides per a fer-los companyia i compartir l'experiència de la fe, ens ho facin saber telefonant al 93-371-12-97. Pot ser una manera de concretar la resposta de la fe compartint la missa o companyia, una estona que de quan es determini per part dels interessats. Repetim el telèfon, 93-371-12-97. Què és el de la parròquia? Reunió del Consell Pestoral diusassà. Va tenir lloc el passat 10 de novembre i va ser ocasió de presentar la carta pastoral del Visva Agostí, la bellesa de la fe i el gotx del seu anunci. Els membres del Consell van dialogar sobre com s'han llegat l'any de la fe en les diverses arxiprestats i àmbits pastorals. A més, es va iniciar un treball de profundiment sobre el missatge conclusiu del Cínada sobre la nova evangelització que continuarà en properes reunions. S'imposi internacional sobre la paraula de Déu. La Facultat de Teologia de Catalunya organitza aquest any quatre simpòcis internacionals sobre les quatre constitucions del Consell i Batica II quan celebrarem els 50 anys del seu inici. El primer d'aquests simpòcis se celebrarà als dies 11 i 12 de desembre. Estarà dedicat a la Constitució d'Ei Verbum i tindrà, com a tema general, la paraula revelació de Déu en Crist. Campanya per una dictatge digna. De fa temps, no perd l'oportunisme de l'expressió d'aquesta sensibilitat cristiana ha engegat aquesta campanya aportant uns materials que donen una informació més àmplia de la qüestió. Presenten algunes respostes i, sobretot, algunes propostes i sugeriments per treballar des de l'Espanya, per fer-ho a l'Espanya, per fer-ho a l'Espanya, per fer-ho a l'Espanya, per fer-ho a l'Espanya, per patir la veritatanderia. Per demasiades clares i sugeriments per treballar des de les parròquies. Podeu consultar-los al web del visbat. El proper divendres... 比較 de la inculada. El Visba Agustí amb un grup de joves del camí catacomenal. En freqüència aproximada d'un cop al mes, els joves del moviment neo-catacomenal es reuneixen per aprofundir les escritures i fer pregària. habitualment ho fan a la parròquia de la pròpia comunitat. El proper 9 de desembre, i convidant a tots els joves precents a San Vicenç del Sors i Samboy, aquesta trobada tindrà lloc a la Casa de l'Església. S'aprofundirà el tema Fe, i es comptarà en la presència i predicació del Visba Agustí i després els joves participaran a l'eucaristia del segon diumenge de vent a la catedral. Heu escoltat notícies d'Església. Fe i actualitat. Som a l'Edvent, anem camí del segon diumenge, ja hem viscut el primer, i ens diu l'Edvent, prepareu el camí del senyor. Comencem doncs el camí de l'Edvent que ens portarà al Nadal en aquest any de la fe. L'Edvent és un temps que ens convida l'esperança. Les circumstàncies de crisi dramàtica que viu al nostre món conviden més que mai a insistir en l'esperança que ve de la fe. L'esperança de l'Edvent ha de ser una esperança activa que manifesta pel camí de la caritat que creiem en Déu, que ha creat la persona humana i que l'estima fins a convertir la nostra condició humana per obrir un sentit ple al nostre camí en aquest món. L'Església, en el curs de l'any, conmemora tot el misteri de Cris des de l'encarnació fins al dia de la pentecosta i fins a l'expectació de la vinguda del senyor. El temps d'Edvent té una doble índole. És el temps de preparació per Nadal. Sóc l'obnitat que conmemora el primer adventiment o vinguda del fill de Déu als homes. I és, en sems, el temps que fa per aquesta mateixa conmemoració o record, els esperits adreixin la seva atenció a esperar el segon adventiment de Cris a la fi del temps. Per aquestes dues raons l'Edvent se'ns ofereix com un temps d'una expectació pietosa i alegre. El temps d'Edvent comença amb les primeres vespres del diumenge que s'escau el 30 de novembre o que és el més pròxim aquest dia. I fineix abans de les primeres vespres de Nadal. Les lectures de l'Avengelli tenen una característica pròpia. Es refereixen a l'adveniment del senyor a la fi dels temps, diumenge primer. A Sant Joan Baptista, diumenge segon i tercer. Hi ha els esdeveniments que preparen de prop el naixement del senyor, diumenge IV. Les lectures de l'Antic Testament són profecies sobre el Macies i el temps Maciànic, tretes principalment de llibre d'Isaiyes. De Jerusal·lem ens surt l'ensenyament, l'horacle del senyor, exclama Isaiyes. Però cal esperar l'apocalipsi de Joan perquè se'ns descrigui quina és, com serà la Jerusal·lem definitiva, aquella en què aprendrem que el com de perdurable, aquella en què deu serà tot en tots. Han passat dos mil anys d'ansada la mort dels apòstols i encara cerquem la ciutat dels nostres somnis. Esperem veure el dia en què els pobles forjaran relles de les seves espaces i falses de les seves llances. I és que, com a creients, vivim per gràcia de Déu en una continua insatisfacció. En definir la nostra existència en referència a Déu, no podem donar per adquirits els nostres drets de ciutadania fins que la tinguem al cel, a la Jerusal·lem de dalt. Aquest fet, lluny de constituir-nos en éssers estrans, ens fa penetrar a l'entranya de l'home d'avui, que comparteix també amb nosaltres una insatisfacció. És que el nostre món té molt la de sitjar. I dintre d'aquell món, per més que déssim resolt totes les dificultats de convivència humana tan difícil, encara quedaria on vull acobrir el de la nostra resposta de creients. Molt més doncs hem de treballar. Si en algun aspecte o altre, o segurament en molts al mateix temps, no estem contents del món en què vivim, del món que ajudem a construir. El creient no es dona per satisfet perquè reconeix la pròpia limitació i la dels altres. No s'hi dona perquè sap que el món no ha arribat a la plenitud de la seva perfecció, del seu alliberament. I és que el Cristià no viu només del passat, no parla d'un Jesus de Nexarret, que recorregueu unes contrades concretes i morir en una ciutat significativa. El Cristià sap que si alguna importància té aquest Jesus és perquè és present, present i absent, ja que tot allò que encara desconeixem d'ell és el que ens fa anar la seva presència. No sabem ni quan acabarà el món ni com, però sabem que cadascun de nosaltres s'acosta cada dia una mica més el terme. Si es tractés només de finir, aquesta hora de ta mensa seria realment fatal. Surtosament l'Avangeli no ens parla del nostre acabament, sinó de la vinguda del senyor, i això és molt diferent. No és descriure la història del món en funció de la nostra finitud, sinó de la plenitud de Déu. L'historiador i monjo de Montserrat, Ilari Reguer, ha publicat el llibre de ser independentista, no és cap pecat, sobre la relació entre l'Església Catòlica i el nacionalisme català. Temat del qual va parlar a l'entrevista que li van fer els matins de TV3. No, no em vaig arribar a veure. Això va també d'aquest tema, de la venguàrdia del dia 11. Sí, és un article de la Maripaz López, que, com tu dius, ha publicat la venguàrdia. L'assumpte és omni present en l'esfera pública i també, per tant, en l'Església Catòlica. No és que ser independentista no sigui pecat, és que és una virtut, va a proclamar el teòleg Antoni Maria Oriol, sacerdot diocessà David, englossar l'últim llibre d'Ilari Reguer, de títol eloquent. Ser independentista no és cap pecat. L'Església i el nacionalisme català, editat per Claret, a la nova col·lecció Contrastus. Ilari Reguer, món juvenedictí de Montserrat i historiador de renom, analitzen aquest llibre breu, la relació entre l'Església Catòlica i el nacionalisme català, en un moment delicat i transcendental, per al futur de Catalunya i d'Espanya. La llibreria Claret de Barcelona va acollir un col·loqui entorn del llibre presentat oficialment a les 21 hores del passat dia 21, a la Casa del Llibre. Vivim un temps d'atenció i crispació política que també ha fet mal a l'Església. Va afirmar Ilari Reguer davant d'una obvitòria entusiasta. La sala era plena a baixar. Segons el pare de Montenedictí, la conferència episcopal espanyola està moralment desautoritzada per donar-nos consignes polítiques i de moral social, entre d'altres coses, per la seva actitud al 23F, quan va enxampar els visbes reunits a Madrid en assemblea plenària. Ho van resoldre dient que havien resat vespres per Espanya, va assegurar Reguer, que també va criticar l'actitud recent de la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal sobre la desintegració unilateral de la Unitat d'Espanya. El Monjo, de 84 anys, va recordar que la Silesia predica la virtut del patriotisme com una part del quàrmonament, un regàs, pare i mare. Per la qual cosa, inculcar amor i servei a la pàtria forma part de la predicació cristiana, però de quina pàtria es tracta d'una altra cosa? El llibre i l'àir Reguer sostec el nacionalisme català. Va sorgir el 1714, després de la victòria borbònica a la Guerra de Successió, i que és transversal, comú, a tots els sectors polítics i a totes les classes socials, no exclusiu de la burgesia com massa sovint s'ha dit, i diacrònic, o sigui, que adopta la nomenclatura de cada època. Distingeix, Reguer, llavors, en el nacionalisme català històric, dues branques, la Catòlica de Dretes, que arrenca dels furs carlins i segueix amb el lema Catalunya Serà Cristiana o No Serà, aquella famosa frase del bisbe Torres i Valles, fins arribar a la Lliga Regionalista i a la UDC, i l'Anticlerical d'Esquerres, que procedeix del federalisme de Pi i Margall, i continua amb Esquerra Republicana de Catalunya i Lluís Companys. Reguer és de temes en el nacionalisme catòlic i recull així l'acompanatració entre el sentiment religiós i el patriòtic de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i el projecte per al Rosari del Camí de la Santa Coba de Montserrat a inici del segle XX, que volia suggerir una relació entre la ressurrecció de Gisucrist i la Catalunya Renaissance. En el col·loqui a la llibreria Claret, Antoni Maria Oriol va concloure que els catalans han de viure la pròpia dignitat de la nació catalana com una dimensió de la virtut del patriotisme, que és un hàbit operatiu bo. També, allà, el claretià Pere Codina, patró de la Fundació Claret, va revelar que havia escrit una carta a la Conferència Episcopal Espanyola retreient-li l'actitud de la Comissió Permanent i desitjant que hagués estat una mica més eclasial i una mica menys espanyola. Continuem ofreïn-vos un altre article de la Maria Pat López publicat al passat diumenge 2 de desembre. Una jornada de la Generalitat explora la portació social dels diferents credos al bé de les persones i la comunitat. El article es titulava La mà estesa de les religions. Diu així. La crisi creix. Moltes persones la pateixen i hi ha molt a fer. Les religions aporten a la societat i a les obres, a més de les seves creences. I d'això, se'n beneficien ciutadans que no necessàriament són creients ni fidels de l'entitat religiosa concreta que oferta el servei. Per donar conèixer més aquest vincle entre Fe i Acció Social, la Direcció General de Fer Religiosos de la Generalitat li ha dedicat unes jornades al pati mànim de Barcelona. Les tradicions religioses generen un gran capital social. I, més enllà de les creences de cadascú, és on deure reconeix aquest capital social que catalitza la cohesió ciutadana i els processos d'acollida i d'integració comunitària. Va afirmar a la conferència inaugural el filòsof catòlic Francesc Torralba, president del Consell Assessor per la Diversitat Religiosa que fa recomanacions a la Direcció General. Idees com la compassió, la caritat, l'hospitalitat, la misericòrdia, l'ovenevolència o la gratuïtat s'articulen en obres que generen gran benefici social. Va insistir el teòleg Torralba. L'atenció i la cura als grups més vulnerables de la societat és una exigència que mana de l'ADN de les tradicions religioses. Així van relatar el seu testimoni sobre pobreza i marginació, l'oblata Lourdes Perramon, coordinadora del lloc de la dona, al barri del Raval, el musulmà Abdelcrim Latifi, president de l'Associació Amics, i Jonatan Dulceb, delegat de l'entitat adventista Adra, al barri del Guinardot. Un públic atent seguia la taula rodona sobre religió i salut, en la qual Joaquim Erre, director de la Cúria Provincial de l'Orda Hospitalari de Sant Joan de Déu, va avocar la paràbola del Bon Samarità. Va recalcar que antiquinou testament coincideixen en equiparar l'amor adeu amb l'amor al proísme, i va assenyalar que, davant els malalts, hi haurà a la fe catòlica tres dimensions, la de servei, l'espiritual i la de compassió. Entesa com que no se'ns endureixi el cor, que no ens acostumem al dolor, un gran risc a l'actual situació de crisi. L'Evangelica Eunice Blanco, treballadora social, a l'Hospital de la Vall d'Ebron, va dir que espira que la fregància de la Bíblia, que continuo llegint cada dia, es transmeti en el dia a dia a la meva feina de l'hospital. Al seu costat, Montser Castellà, presidenta de la coordinadora catalana d'entitats budistes, va aclarir que el budisme a occident està aprenent aquesta línia d'incidència social. Sobre l'aportació social de religions orientals, com l'induísme, el budisme i els credos d'origen xinès, va dir Joan Andreu Roches Carpeta, vice-de-gà de periodisme de la Universitat Abad Oliva, que són religions que veiem en freqüència com allunyades de la realitat, a causa del seu accent en el coneixement interior, la meditació, els rituals i el progres espiritual, però també produeixen respostes a les necessitats humanes i socials. Exemple, el moviment neoconfucionista repren intuïcions del moviment similar de la Xina del segle IX i busca integrar l'activisme polític, la solidaritat social i la responsabilitat pel benestar al lliè. Tots els dies van ser col·lonats per actuacions com l'Omomo Teatro, va representar l'obra Cargols, es van escoltar les veus de la Coral de l'Associació Unesco pel diàleg interrel·ligiós i també van ressonar les del cor a Can de Girona, actuació aquesta última, que segons els organitzadors va resultar particularment commovadora. Vaig parlar també segurament conegiries algunes de les persones que van assistir, que per exemple d'alguns japonèsos que conec hi ha alguns que participen o són practicants de dues i fins i tot tres religions. El budisme i cristianisme molts l'harmonitzen la mar de bé. Pràcticament les religions teologals, amb un sol déu, si qui és Déu, Déu és tot, absolutament tot, a totes les persones, a totes les religions. Amb un nom, digues, amb un altre, amb el seu profeta, amb el fill de Déu, però realment Déu és tot. Mira, això ho sintetitzava molt clar l'entrevista que va sortir amb una religiosa a la Vanguardia. De Déu no li veiem les mans, però les mans de Déu són les mans de tots els cristians. I tot allò que facis, el teu prohisme, que sempre ho fas en nom de Déu, perquè també és una manera d'estimar Déu. Bé, doncs ara posarem una mica de musèca. Ara us oferim una reflexió que han preparat les components del grup nostra dona de la parròquia del Sant Justi Pastor i que ens convida a pensar amb el Psalms, a meditar amb el Psalms. Recordem, doncs, avui el Psalms 72. Déu meu, dona el rei el teu dret. Salvarà els pobles, que reclamen els desvolguts que no tenen defensor. S'apiadarà dels pobres i dels febles, els salvarà de la mort, els rescatarà d'enganys i violències, estimant com un tercer la seva vida. Que els camps de Blat abundin el país i pel Psalms uneixin les espigues com en liven, que les ciutats floreixin com l'herba del camp. Veneït sigui el senyor Déu d'Israel, l'únic que fa meravelles. Veneït sigui per sempre el seu nom gloriós, que la seva glòria ompli la terra. Amén, amén. I aquest és el comentari que ha fet el grup. El Déu que estima la vida i la dignitat dels pobres i desvolguts ens diu que la pau només es pot construir amb ells, amb la seva participació i escala planetària. Mentre hi hagi mons, no hi haurà pau. Mentre hi hagi primer món, no hi haurà ni justícia ni pau. Només hi haurà pau quan hi hagi un món humanament fratern. Com hi podem contribuir? La crisi actual és una oportunitat per repensar la nostra manera de viure, de fer possible una pau que el món no pot donar. És la pau que ell ens deixa i ens dona, perquè la pau és una de les veneurances de Jesús, escrit pel grup Nostra Dona de Sant Just de la Perròquia. Fins aquí, fer i actualitat. Fins aquí, fer i actualitat. Hem arribat als moments finals de Beus de la Perròquia. Avui amb les Beus de Joana Algarra i Pere Oliver. Ha controlat el so i les músiques en Marc Perarnau. Us esperem en aquesta sintonia ràdio d'Esvern, el proper Imegres a dos quarts d'avui del vespre. Recordeu que el proper Edisabte tornem a repetir aquesta audició a dos quarts d'onze del matí. Fins a les hores a tothom. Adéu-siau. Fins aquí, fer i actualitat.