Bona tarda, amics suïdors de ràdio d'Esber. En tots vostès, veus de la perròquia. Com un cop cada tres o quatre setmanes veus de la perròquia tenim el programa paraula viscuda. I si vostè recorda paraula viscuda la presentem la Montserrat Giró, bona tarda Montserrat. I una persona amiga que ve per dir el que ha llegit i que verdaderament li ha agradat molt, la fa reflexionar. I avui tenim la sort de tenir entre nosaltres el nostre rector. Bona tarda, mossèn Joquim. Bona tarda i bona hora a tothom. Mossèn Joquim, la Montser et dirà alguna coseta d'ell, però és que jo fa l'efecte que no cal presentar-lo perquè tots vostès se'l coneixen. A més a més de ser el rector, el que porta a la nau, a més a més és un amic. Bona tarda. Bé, jo com diu l'Elina penso que hi ha la presentació, hi ha el seu nom, ja ens està dient qui és Joquim Rius i a d'ell. I fa uns anys que està aquí Sant Just, ell ja coneix tota la situació de Sant Just, les persones que hi col·laboren, les que es troba pel carrer cada dia quan surt a caminar. Per tant, ja diria que no cal més presentació, perquè tenim l'oportunitat que estigui amb nosaltres i aquesta és la presentació més important. Com vostès saben, Mossèn Joquim, o la persona que ens vingui, ens parla d'algunes coses que llegit i que la s'ha viscut, i la s'ha viscut, i a més la s'ha sabut, diria jo, perquè el que ha triat és molt maco. Amb les misses, normalment, es llegeixen una segona lectura, normalment, que correspon a les epístoles a les cartes de Sant Pau. El mossèn Joquim ens ha agafat uns versets de la Carta del Romance. La Carta del Romance, vostès també ja ho saben, doncs Pau li va dictar a Terci i podríem pensar i considerar que és el seu castament espiritual. I aleshores és molt bonic, i ara el mossèn és el que tindrà que parlar, i jo callaré, doncs que la Carta, vam pensar un mossèn, vostè em dirà si no, té fragments, totes les cartes tenen uns fragments, i dintre d'aquests fragments hi ha uns versets. I aquests versets que mossèn llegirem, i que són els que ell ha triat, són versets que no els trobem amb les misses dominicals de tot l'any, en cap dels ciclars, només que dels ciclars. Ara estem en el ciclo C del temps litúrgic, i són molt bonics. És el fragment 12, i dintre del 12 ell ha triat el 12 i el 15. És així mossèn? Sí, sí, sí, perquè els capítols estan dividits en versets, i llavors són el capítol 12, 12, versets 12, i també 15. Per una miqueta no coincidim amb el dia d'avui, 12, del 12, del 12. Aquí és 12, 12, 15. Si vostè em permet llegir el primer, i aleshores vostè el de ser rotlla, però jo penso que el mossèn, que té molt bon criteri, estem passant uns moments difícils, i jo per mi he triat aquests perquè són completament adients, adients al temps que estem passant. El verset 12 ens diu que l'esperança us sompli d'alegria, sigueu pacients amb la tribulació, constants en la oració. Ara, mossèn, és el seu tor. Suposo que sí, que són versets adequats. Precisament aquests versets els vaig trobar en el llibre que havia llegit feia temps, que era de l'Armand Puig i del Francesc Torralba, que era el que parlava de la felicitat, i casualment, com a punt d'aquest llibre que l'altre dia va venir per a les meves mans, em vaig trobar amb aquesta nota, amb aquesta carta, amb aquest fragment de la carta de Sant Pau, que estava dins d'aquest llibre. I em va sorprendre coincidir amb trobar aquesta cita, precisament, que sempre són d'aquelles en les que on se n'adona, que si l'esperança ha de ser que el com que avui hem d'infondre en la nostra societat, perquè no hem de permetre que les circumstàncies ens aixafin, nosaltres som més que les circumstàncies, perquè si les provoquem també en podem sorgir i també les podem canviar, si ens dona la gana, encara que a vegades sembla que hi hagi gent que té ganes de posar pals a les rodes, però que l'esperança mai hauria d'estar apartada de nosaltres. Aquest sentit d'esperança que, precisament, ombla d'alegria. Que això no vol dir amagar els problemes, que això no vol dir que hagin de dissimular les situacions difícils, perquè, precisament, el Berset següent diu, sigueu pacients en la tribulació, i constants en l'obració, és a dir, que és el que dona motiu aquesta esperança que ha d'omplir d'alegria. I això crec que ho hem de necessitar i ho necessitem cada vegada més. Per això és bo, i vaig dir, enhorabona, que hagi trobat aquesta cita, perquè a vegades no és per la lletra només, perquè la lletra mata, però, com diu també la mateixa segala d'escriptura, l'esperit és el que vivifica, i per tant, és buscar-li el sentit, aquesta frase, el que dona sentit, i crec que esperança, que ompli d'alegria, avui és necessari 100 pacients en mig de la tribulació, i constants en la pregària, que vol dir tenir Déu present. La pregària, mossèn, la considera solament, que jo diria que no, però és solament un demanar Déu el que ens convé nosaltres, o és aquesta conversa que podem tenir amb el senyor. A Déu no li hem de recordar res, Déu ja ho sap tot, per tant, jo no haig d'anar a Déu a dir-li, escolta, que ho estic passant malament, si ho veuen als veïns, com no vols que ho vegi Déu? Vull dir que no és qüestió d'anar-li recordant. El que sí és bo és que el fet de recordar-li vol dir que confies en ell, vol dir que el tens present, i això és el que enforteix, i això és el que fa pacient i el que fa lluitador. Quan saps que ell està prop teu, malgrat que a vegades la circumstància sembla, que tothom t'hagi deixat i et trobi sol davant del sofriment, o davant de la incertesa, o davant del problema que sigui. La soledat és la que mata l'esperança a vegades, perquè et trobes que no saps què fer, i en canvi, si saps que Déu hi és, jo crec que és la gran força per continuar lluitant. Sovint és una expressió que trobem en moltes converses. L'esperança sigui quin sigui la persona que estem parlant. A vegades davant d'un malalt, mentre hi ha vida i esperança, o altres circumstàncies, hi ha aquesta expressió de desig d'esperança. Llavors, aquí penso que és aquest punt més enllà, però que sí que està present amb totes les persones, i en les converses, quan hi ha una estimació que porta la conversa en relació a les persones que s'estan tractant. El ser pacient penso que és també una d'aquelles coses que, de vegades, també anem de prendre aquesta expressió de ser pacient, perquè en aquest temps d'ara també se'ns ha acostumat molt a la mediatesa, i llavors aquest ser pacient. I després jo pensava que d'alguna manera ens porta també l'acció, l'acció que en aquest cas és la pregària, però ens porta l'acció que és el pregà. Perquè tenen dones que és quan aquesta esperança s'enforteix. Les dues coses, no? I el fet de ser pacient, a vegades, sembla que vol dir ser covard. Sembla que vol dir ser apucat. No traz a veure amb els complexes d'inferioritat, etcètera, això és una altra qüestió psicològica. Però jo diria que el fet de ser pacient vol dir que és el que està molt atent a les circumstàncies, i, per tant, està atent per respondre millor en cert allò que és el qual està lluitant. Per tant, el fet de ser pacient no vol dir apucat, vol dir covard, sinó que vol dir, per exemple, màximament valent per ser més fidel. Llavors, si això saps que no està sol, sinó que hi ha aquest déu que dona força, aquest déu que interiorment et revitalitza, que ell no fa res. Jo no he cregut mai en un déu que soluciona problemes. Jo crec que Déu no està per solucionar problemes. Els hem d'intentar solucionar nosaltres, tenint en compte que som un etern problema en aquesta vida, que fins que no arribem a l'altre, aquí tots seran problemes. Però ell és aquell que fa costat els que lluiten, i això sigui que estic convençut. Vull dir que tota persona sigui que ens sigui conscient de Déu o no Déu. Això és una altra història, ara, però vull dir si jo parlo ara com a cristià, i, per tant, faig referència a Déu. Però sigui el que sigui, però que saps que no està sol, sinó que hi ha un que et dona força i et dona vitalitat, llavors això no fa que siguis covard ni apucat, sinó el contrari, molt lluitador, molt lluitador. Sí, sí, sí. Diues alguna cosa més? No. Jo voldria dir abans de continuar, perquè el segon verset que el mossèn ha triat, doncs és molt bonic i ens ajuda moltíssim, també, de dir que Pau, que jo diria que va ser un gran propagador de la fe. Això tampoc no ho fem massa, nosaltres. Ell va escriure i va anar a visitar totes les... els afecis, els colossenses, els filipens, no? I aleshores va ser, jo diria que si es digués avui dia, potser seria un gran comunicador, però, a més, anant directament al gran, no comunicador banal, sinó anant explicant exactament el per què ell tenia aquesta missió i ho sabia explicar molt bé. Es va convertir, Déu li va dir, bueno, ja ho sabeu tot, el de saula, i li diu això, no? I per què em persegueixes, no? I, aleshores, que haurien dit els peus, però que haurien dit, d'una manera, convençuda i vital. I, aleshores, jo no sé si això ens falta una miqueta, tots. Jo suposo que, en definitiva, moltes vegades, jo crec que estem una mica pocats en el sentit de que ens pensem que la fes una cosa particular, tancada, interior d'un... I la gent, a vegades, t'ho diu. Mira, això de la qüestió de la fes una cosa molt personal, i ja... Bueno, però, què vol dir ser personal? Interior, només? Jo crec que no, vull dir, l'autèntica mirada de la persona cristiana és la persona que lluita, és la persona que surt, és la persona que manifesta, és la persona que diu, sense ser un d'aquells que se t'enganxen a l'orella la recada, no? No és això. No és el fet d'anar a tot el dia proclamant el que tu creus, i dient-ho d'una manera que traspua la pell. No, no, no, si de vegades és viure amb autenticitable vida, amb tota fidelitat, amb tota unredesa, amb tota la lluita, amb tot l'interès, etc. Allà es manifesta la veritat. Sempre he dit que les coses es demostren amb la manera de fer. Em recordo un noi que aquell deia que tothom va sapiguar que era cristià, senzillament, pel com tractava els altres. I allà es va quedar parat, va dir-hi, i com ho ha sapiguat, perquè a la manera que has tractat els teus companys, això no és normal, deia. Perquè el normal és engegar-los a fer punyetes. I en canvi, tu els has tractat bé, i els has dit que això es veia de feixís i així, i li van dir, però tu ets d'alguna cosa de missa? I ell va dir, sí, vaig a la paròquia, i ell diu, ah, ja ho deia, jo que no era normal, això. Eh, normal quan hauria de ser normal, això. No pel fet de ser cristià, sinó pel fet de ser una persona. Caram, que Déu no ens demana que siguem estrans, sinó que les cartes dels més antics pares de les les, i diuen els cristians, no són gent que viuen de diferent manera, no són gent que viuen a part, no són gent que estan amagats, són gent que proclaman, que diuen, que fan, però com tothom, i van a divertir-se com tothom, i juguen com tothom, però ho fan d'una manera, que ha de traspoar aquesta esperança, com deia, per estar en el context de la frase, i amb alegria i ser pacients, tot això s'ha de demostrar, i això es nota quan es porta dintre. És com les primeres comunitats, que s'estimaven uns als altres. Sí, sí. Doncs ara anem a llegir àptiques. Si donàvem el to amb la frase, és això. Doncs la pregària ens porta a ser pacients, i a la vegada viure amb alegria l'esperança. L'hi dius, eh? Mira, la pregària... Sí, és que més a més, ja entenc que la pregària no és dir adéu re, com deia jo, si es dir-li adéu, però és dir, senyor, que hi hagi pau en el món. Treballa per la pau, tu. No preguis que adéu dongui la pau. Tu fes-la possible. No pot ser que preguem adéu la pau, si a casa teva estàs fent la guerra en el teu matrimoni, amb la teva família. Com vols pregadeu la pau, si res. Si per cas, prega-li perquè a casa teva hi hagi pau, i perquè tu la facis possible. Jo no he cregut mai en la pregària, que diuen que adéu ens concedeixi això, ens concedeixi, que ens concedeixi força, per fer que això sigui una altra cosa, i sigui millor. Això sí. Ara, perquè em solució. Perquè hi hagi pau en el món. Mira, nosaltres fem el rup de la manera que fem, la guerra continuarà sent-hi. Si el Déu està sort, no. Déu et diu, ja, tu, fes-ho tu, comença per casa teva, que a casa teva ja estàs fent guerra cada dia, i amb els veïns, amb els amics, els companys de treball... Perquè vols la pau, si t'has dit que tu no la fas. Això dic que l'auració ens fa pencar, ens fa pencar més. Perquè és aquest pregà, aquest reflexionar, no? Sí. Anem al segon verset. I aquest és molt bonic, també. Molt, molt, jo crec que és molt bonic, també. Diu, alegreu-vos amb els que estan alegres. Ploreu amb els que ploren. És d'una solidaritat, no? Sí, és que... Presumament són les conseqüències de l'auració, com dèiem, i de ser pacients en la tribulació. És a dir, la tribulació, quan veus algú que està alegre, comparteix en vell d'alegria, normalment acostumem a plorar amb els que ploren. Però estar alegres amb els que ho estan és costa una mica, perquè a vegades ens fa ràbia. Ens fa ràbia que n'hi hagi que estiguin alegres, i nosaltres ho estem passant malament. És clar, saber posar-te en la pell de l'altre, i ballar perquè estigui alegre, ballar i estar alegre perquè els altres triomfen, i se'n surten i tenen èxit, això costa una mica, vol dir, haver-se avançat molt a si mateix. Per tant, el fet d'estar alegre amb els que ho estan, plorar amb els que ploren, és una manera gràfica de dir, que tens alegria en el teu voltant, i comparteix la vida dels altres, que és la millor manera de demostrar que tens esperança, i que tens alegria en el teu cor. Perquè si no, de què? Que els hi vols comunicar. Per tant, és un aspecte d'aquests, que és el que jo diria, si avui dia, donant les circumstàncies que tenim, que és de tant patiment, i que és de tanta tribulació, que és de santa situacions adverses, jo sóc partidari de dir, que posem una mica de la gràcia, jo és una frase que me l'heu sentit a dir moltes vegades, que m'ho deia un rector, quan jo estava al seminari estudiant, el rector de la meva, per el que un dia va dir Joaquim, si arribes a cap allà, només dues coses, gràcia de Déu i bon humor, i és que em sembla que, si no hi ha això, si no posem bon humor, que no és per riure, per riure, però sí que immediatament, que veus que les persones somriuen, que arriben de molta toxina, per dir-ho així, ara ho dic d'una manera fàcil i barat, això, molta toxina, i llavors fa que la gent, és el que moltes vegades ens trobem quan parlem amb algú, almenys jo m'hi trobo, que venen i t'expressen tot un problema. Quan aquella persona entra, la veus amb la cara llarga, i se'n surt d'allà, amb la cara somrient, i penses, bueno, en aquest moment estic compartint amb ella, amb aquesta persona, la joia i l'alegria profunda. I això és el que val. Està alegre amb aquella persona, perquè si només ho estàs en el moment de la tristesa, tots dos us en sorreu. Per tant, val la pena. I he dit, això que he dit, jo també ho comparteixo moltíssim, i és que, per a nosaltres, ens sentim com una mica no superiors, però sí com una mica més consoladors, quan podem consolar els altres. I en canvi, quan els altres estan alegres, i a la gran se'm els altres, és el que vostè acaba de dir. Doncs sembla que ja no cal, perquè com ja està alegre, perquè li tinc que dir jo. I en el fons també penso que és allò que deia, que potser té un... No em veja, però sí com vulguen dir. Mira, veus? I jo què? És una mica de guisme, oi que sí? D'una manera sotil, a la gràcia amb l'altre, de les alegries de l'altre, costa bastant, costa molt més que sentir compassió. Però, d'alguna manera, lligada amb el verset anterior, si l'altre és més viscut, aquest alegre ser amb els altres, és més fàcil, no? Sí, sí, sí. Bé, això és clar, perquè, perdó, estàs amb una disposició d'ànims molt bona. Si tu, per exemple, doncs, el que deia amb el primer, no, sigues pacient amb les tribulacions, o sigui constants a l'auració, ja el cos, l'ànim et predisposa a acceptar i a disfrutar de lo que els altres tenen. Exacte. Una de les coses que et sap més greu de la situació que s'està vivint ara és, justament, quan veus que les persones sí pateixen, perquè els has vist viure amb alegria, amb alegria, em refereixo amb alegria sana, no? I, llavors, és quan més et sap greu quan estan passant aquestes tribulacions que s'estan passant ara, perquè és aquest doldre d'aquest sentiment, jo diria, més profund que allò que s'està passant hi ha una part que és d'injustícia, que és d'injustícia, no? No, i que després de compartir les tristeses i les alegries, etcètera, no vol dir anar a l'altre, tocar-li l'espanya, dir, hola, va, no va, això no és res, endavant. No, no. Jo sempre recordo un malalt que el vaig anar a visitar i quan vaig marxar van dir que vagi bé. O diu vostè, com que se'n va passejar per a ell, és clar que sí, però jo que en quedo aquell llit, què? Des d'aquell dia no hi dins mai, a cap malalt que vagi bé. Li dic, mira, no, i passo com puguis. Però sàpigues que sempre que puguis estar aquí amb tu i estaré al teu costat. I això és el que passa avui dia en les tribalacions d'avui dia. Avui dia no són per anar dient-ho, doncs oblida això. Què oblida si després obrirà la seva porta i no té menjar per donar els fills? Què li volem dir amb aquell home? Què li aportem dient-li això? Si no, de dir, mira, estaré al teu costat, va. En aquell moment, doncs, si vols, t'ajudo a solucionar això. És dir, això és compartir alegries i plorar, si convé plorar. Que no és dir-ho i que no és donar actitud de superioritat de dir-ho, com que estic bé, et vinc a portar l'alegria a tu que estàs trist. Mira, noi, no, no cal que vinguis. Que si estic trist és perquè hi ha un problema. Ajuda-me a solucionar el problema i em tornarà l'alegria. Això, una mica fora del context religiós, també ens ho trobem quan una persona té una depressió. O sigui, jo dic que no plano mèdic. Quan una persona té una depressió, no li pots anar a dir que no t'amoïnis, que vés a veure el cine o vés a distreure. No. Quan té una depressió, vols plorar. Aquí tens la meva esquena perquè puguis fer-ho. Perquè és així. Jo suposo que és el que deia vostè. A cada circumstància, actuar d'una manera sana, en el sentit i més nosaltres, que tenim l'esperança, que també seria això, de complir, no de complir, sinó d'estar convençuts del que Déu ens va dir, estimeu segons els altres. En els fragments aquests de les cartes, en els capítols aquests, la que diu que a vegades posen un títol per definir del que en aquell capítol es diu. I aquí, en el XII, deia, l'ofrena Déu és d'una vida renovada. Això és el que passava el capítol XII. Sí, l'ofrena Déu, en definitiva, és el que hem de fer. És renovar-nos constantment i convertir-nos constantment paraules que potser no formen part del vocabulari quotidiant. Però, bueno, sembla que s'entenen el sentit del canviem. Això no és cap propaganda política del canvi, no és cap tema d'aquest terme, sinó en el sentit de dir... Si interiorment ens refem, segur que exteriorment, també ajudarem a que les coses d'avui funcionin d'una altra manera. Abans de demanar-li un sent que dongui una veïs, una, no sé, un missatge d'optimisme, hem de plegar, perquè ara ja el Marc ens diu que ja tenim només que 5 minuts que ens queden de programa o set, potser, com a màxim. I aquí, el nostre programa, nosaltres sempre llegim a l'Evangeli, que el diumenge sentirem anar a la iglesia si és que anem, o és la liturgia del diumenge, perquè si anem un altre dia també sentirem uns altres. Normalment el llegim, o la Montse, o jo, però ja que tenim a vostè, ens permet que bossem de la seva mobilitat, i que a vostè ens el llegeixi. Jo només voldria dir per acabar, que llegint aquests versets aquest, m'ha fet pensar en les benaurances. Sí, per descomptat. M'ha fet pensar en les benaurances, perquè és una manera d'aplicar-les. Perdona, Montse, el que es pot fer és que si nosaltres tenim aquesta gran confiança en Déu, és estar tristos, perquè es pot tenir tristos i molt de pena, però tenim que tenir com una pau interior. Li sembla? Sí, sí. Perquè tenim el gran amic que ens pot ajudar. Tenim l'Evangeli, que precisament ens ajuda, d'alguna manera, a Joan Baptista li deia, és de l'Evangeli de Sant Lluc, diu, en aquell temps la gent preguntava a Joan, així doncs què hem de fer? Ell els responia, i a aquests petits que endoni a qui no en té, i qui tingui menjar que el comparteixi amb els altres. Entre ells hi anaven a fer sabatejar, que hi havia també uns cobradors d'impostos que li deien, i nosaltres, mestres, què hem de fer? Ell els contestarà, no exigiu més del que està establert. Igualment uns guardes li preguntaven, què hem de fer també nosaltres, ell els deia, no forceu ningú amenaçant amb el tractar-lo a denunciar-lo, a contenteu-vos de la vostra soldada. La gent que vivia en expectació sospitava si Joan no era potser el Macies. Ells responguèdien a tothom, que jo us batejo només en veig, a provar el qui és més poderós que jo, tan poderós que ja no sóc digna, ni de desligar-li el que et sap, el que el sap. Ell us batejarà amb l'esperitzant i en foc. Ja té la pal a les mans per ventar la seva era, que el bloc l'entrarà al seu graner, però la palla la cremarà en un foc que no s'apaga. Amb aquestes i moltes altres exhortacions, Joan anunciava al poble la bona nova. Donem-nos. Cavescú, que faci el que li toca fer, li vam fer. I segur que serà alegre, segur que viurà sense apucar-se, i serà pacient, però sabrà comunicar als altres alguna cosa que és nova. La bona nova. I no cal ser creient per això només. Jo pensava que aquesta tarjeta que has trobat amb aquests de vegades hi ha coses que dius, perquè em deixo les mans, no? Sí, és allò que et va, sabrà les mans, ja està. És com l'esperit, no? Sí. Però l'apagada amb la Montse, hem comentat que normalment amb la persona que ve i que ens dona un text per llegir, que li ha agradat molt, després a l'Evangeli té una relació molt gran. És a dir, que n'hi ha una connexió, clar que l'Evangeli sempre té connexió amb tot, perquè això és veritat, pots veure, però en aquests moments de crisis no facis això, no busis de l'altre. Si ho fas i ho has de fer, ojo, no el maltractis. Que és que és en aquests moments que està passant, i que és ben... no ho sé, és com una... L'Evangeli és vida, l'Evangeli és vida, no és doctrina. Si vol d'un missatge, perquè no es queda un minut. Mira, només dir que sigui un bon dia, una bona jornada, i després, sobretot, que aquestes veus de la paròquia arribin al cor de la gent, que és el que volem, perquè la lletra mata, la orella mata, però l'esperit vivifica. Moltes gràcies, mossèn. Ha estat un plaer tenir-ho aquí, i ara el Marc, que primer el s'hi desitgem a tots vostès, una bona setmana, i si volen tornar a escoltar aquest programa, el dissabte, a dos quarts d'11, es tornarà a repetir amb diferit, lògicament. I moltes gràcies, i fins la propera. Gràcies, Marc. Adéu-siau, adéu-siau a tothom. Gràcies, mossèn. Gràcies. Gràcies. Gràcies.