Veus Parròquia del 24/1/2018

Bona tarda, amics suïdors de Ràdio d'Esber. En tots vosaltres veus de la parròquia. Amb la Montserrat Sridó, amb una amiga molt maca que ens ha vingut a ajudar, nosaltres iniciem avui el programa paraula viscuda. I com vostè recorden, la paraula viscuda, avui tenim aquí la Josefina, que és la que ens ha proposat una lectura que després la comentarem. Bona tarda, Josefina. Bona tarda, Lini Montserrat. Gràcies per invitar-me en aquesta estona. I molt contenta poder col·laborar amb vosaltres. La Josefina, molt dolent i ribalta, per la seva veu, ja segur que l'heu coneguda, seria allò per la veu la coneixereu, per els seus actes també la coneixeu. Perquè és una persona molt pròxima, que té un escripte servei al veinatge de Sant Just, també, o sigui, és la persona que va estar a la parroquia de Sant Just en què t'aqueixis dels infants, forma part del Consell Perroquial. O sigui, el Consell Perroquial està format pel mossèn, que és el president, i després cada grup que hi ha dintre de la parroquia sigui de Segrements, sigui d'atenció social, etcètera. O sigui, hi ha un representant i diríem que són els gestors de la parroquia. Després també està molt i molt implicada amb el centre d'estudis. El centre d'estudis, jo diria que és una cosa que la passiona també. Sí, sí, sí. Com a Sant Just, tenc que m'agraden, m'agraden la meva història, el poble, les meves arrels, i tinc l'aventatge de moscintes cometes, que ho dic amb molta modèstia, que el Consell de Sant Just fa molts anys, són els primers connoms que Sant Just té a l'origen. Casi dels cibres? Sí, i de les hores penso que són molt sant Justenca, i m'agrada col·laborar, ja m'ho han proposat, i treballo molta, que estem sols dels 30 anys. Escolta, el meu Consell de Sant Barber no té res a veure, m'és aviat tir a cap a l'artilleria, no? Però bé, jo al centre d'estudis vaig col·laborar moltíssim, i que cada un aquí, però el que és bonic és això, que participa en coses del poble. Doncs és la persona que avui la teniu com a convidada de... Més que convidada de dir, per favor, Josepina, col·laborar amb nosaltres, perquè també, a vegades, al ser nosaltres, un programa de la parròquia va bé que vingui una persona vinculada a la parròquia, una persona que ens parlarà amb una certa propietat, i a més a més sentint el que anem a parlar. Ella ens ha triat un Evangeli, un Evangeli que nosaltres ja vam escoltar, el dia que, després de l'epifania, el segon dimenge, o sigui, el dimenge següent a l'epifania, i que és l'Evangeli de Sant Marc, i ara el llegirem, i tu el comentaràs. Vale, Josepina? Molt bé, prepara-te, que nosaltres anem directes a la cosa. I ara el llegiré, l'Evangeli, o una mica tu, Montse, que vols? No puc llegir? Vale. És un Evangeli cortet, però que té molt de suc. Tots els Evangelis entenen, però que també val la pena. Diu l'actura de l'Evangeli segon Sant Marc. En aquell temps, Joan predicava així. Després de mi, ve el qui és més poderós que jo, tan poderós que no sóc digna ni de jupir-me a desligar-li la corretge del calçat. Jo us he vetejat només amb aigua. Ell us vetejarà amb l'esprit sant. Per aquells dies, Jesús vingué des de Nexarret a Galilea, i Joan el vetejant al Jordà. A l'instant, quan sortia de l'aigua, veia que el cel s'esquinsava, i que l'esperit, com un colom, baixava cap a ell, i es va sentir una veu des del cel. Ets el meu fill, el meu estimat, en tu m'hi ha complagut. El passatge del dia de la liturgia és aquest. I ara toca a tu, Josefina. Bé, jo vaig escollir aquest text del Bob Trismel senyor, perquè vaig veure que després de les festes melenques i amb la clóenta de la epifania, quan Jesús va començar la seva vida pública, va poder celebrar el ritual de ser vetejat per Joan Baptista en el riu Jordà. I va donar, d'alguna manera, una importància al Baptisme, amb aigua. Després altres hem rebut ja per l'esperit, a partir de la seva mort i la seva resurrecció. I sempre m'ha cobsat aquest fet d'aquest pas, de que Jesús es posa a la fila, rep el Baptisme, demana a Joan. Joan fa aquest comentari. Jo no soc digna ni desjupir-me, desligar-los als corexes o a les sandàlies. És el mestre. Tot i amb això, a Jesús, s'ajup, enta el riu Jordà, jo que vaig estar terra Santa, i vaig fer també aquest simbolisme, que ens va demanar que hi aigua. Recordava el meu Baptisme a la pica botisma de la nostra paròquia. I sempre he trobat que, tots els que d'alguna manera seguim a Jesús, hem fet aquest procés. Hem estat vatajats, no per a aigua, sinó per a l'esperit sant. Hem rebut el primer sacrament d'iniciació a la fe cristiana, i això ho devem, el nostre entorn familiar, els nostres pares, padrins, que d'alguna manera ens han presentat l'església i ens van donar aquest do de la fe. Després hi ha hagut un procés cadascú a la fe. Un procés i una experiència personal, que cada any a la vella Pasqual el renovem. Demana tota la comunitat, la professió de fe, que és a dir-nos a aquest teu pare, teu fill i teu esperit. Penso que ara som la comunitat que viu de les rendes, ja m'ho sento, a parar els més cancises, més carles, de l'esperit. Déu el pare va fer la seva missió, i Jesús, el fill, la va... Magnificar i estendre. I ara l'esperit és el que ens toca viure. I nosaltres, com a vatajats, ens toca anunciar i encomanar aquesta fe, aquesta bona nova de l'Avengeri, aquests valors que jo penso que són valors humans, perquè l'Avengers el anem repassant, tots són valors humans, i que Jesús va engrescar perquè el que deia ho feia. Va ser un testimoni de la seva vida. I m'agradaria només acabar, com acaba. Acabar, no, que tinsquero moltes coses bé, eh? Aquest que diu, la presència de l'esperit sant en el dia del seu vaporisme comporta l'hora l'escolta de la veu del pare, que senyal a Jesús, com el seu fill, el seu estimat, en qui ell es complau. Nosaltres, pobaptisme, serem fills en el fill, i, per tant, també fills estimats al pare, en qui ell es complaurà. Tant de bo nosaltres puguem anar el dia que Déu ens cridi, davant de la seva presència, ens pugui dir, amb tu, mi complegut. Això és una mica, és una mica... Ni complegut, perquè, d'alguna manera, penso jo, amb els nostres mancances, els nostres imitacions, els nostres dubtes, els nostres errors, però ser realment ens hem fiat d'aquell que ens ha donat ganes de viure, i viure millor, penso que jo cada vegada ho tinc més clar. Comencem, comencem un moment, si vols dir alguna cosa, Montse? No, jo més pensava que, justament, aquest bautisme se celebra a Betània, i Betània vol dir lloc de pas. I, llavors, amb aquest bautisme, és el que ens fa entrar en el misteri, és un pas, és el primer pas, per entrar en el misteri de la vida de Jesús. Després, tot està per fer, per nostre. Per ell va ser una combinació. Exacte. És boníssim. Aquesta cosa que diu la Montse, que és molt xula, però jo anava més allà, d'una altra cosa, d'una altra cosa més material, o el que sigui, diem que el sumargeix, l'ajudar, i el bautisme és amb aigua. L'aigua és el gran purificador. O sigui, que independentment de tot aquest esprit que rep, i diu que després se'l reveré, hi ha una purificació de l'aigua. Per tant, l'aigua també la tenia que considerar. I així, de vida? Sí, de vida. L'aigua purifica, regenera. El que ens diu és que l'aigua, en aquest cas, perquè era un ritual que es feia, que netejava, netejava el cos, aquest ritual que es feia, netejava el cos, i l'esprit renda l'ànima. O sigui, que aquest pas que deien abans també estaria amb aquesta simbologia de l'aigua, però sobretot de l'esprit, de l'esprit que arriba de part del pare. Jo també estic dins de la pastoral d'acolliment de pares de bateig, i quan els pares ens venen a demanar el baptisme dels fills, sempre els diem això, els que fem aquest acolliment. Nosaltres heu demanat a l'església el primer sacrament d'iniciació de fer cristiana als vostres fills. És l'únic sacrament que els vostres fills rebaran per la vostra fe, perquè ells no ho han demanat. No han demanat encara. Per tant, intentem ser coherents una mica, i que els nostres fills a l'arrere de nostre vegin el que representa ser cristian. I les dos també, una cosa que m'agraden molt, és el que ha fet una cristiana que han celebrat els 2000... El primer d'edició. Que m'ha fet molta gràcia, una cosa que he pensat, molt senzill que ho ve. Escrita això perquè jo no me'l recordo? Joan Antoni Mateu, per preguntes i respostes sobre d'utrinimoral. Està molt bé, llavors també acaba dient el que ha dit el meu veat Pau César. El món necessita persones que seran escoltats si ens som testimonis, és veritat. Hem de ser testimonis d'aquesta veritat, d'aquesta bona nova de l'Avengelli, que de fet penso que va transformar el món i continua transformant el món i canviar el món. I afortunadament, i afortunadament. I el que passa també és que no els pares, que és clar, quan ja som grans i tot, moltes vegades, no sé si vosaltres, el mateix, a vegades penses, potser no has pogut demostrar exactament el que sents, el que deixes de sentir, perquè potser els fills no han seguit aquestes pràctiques religioses. Però una cosa són les pràctiques religioses i una altra cosa és la consciència de tots ells. La creença. La creença i la consciència. Perquè el millor diran, perquè és clar, els humans som així i tenim la gran falta, que podríem dir, de valorar les coses molt externament. Però en el fons, els valors que ells han vist i que nosaltres han continuat, intentem no defraudar-los en aquest aspecte i pensar, són constants, alguna cosa passarà. Si alguna cosa tindrà allò, que em fa seguir. Vull dir, dius, no aniré? Però l'hora de la veritat, no. No em fa molta gràcia, perquè quan jo me'n vagi el bé, algun dia veig a veure el millor. Hola, no sé què. I dic, què, tia? Tu què te vas? A mi s'assuntos? Sí, a mi s'assuntos. I me voy a rezar por todos vosotros. Para que Dios os ilumine, yo salga las cosas bien. I ell me'n fa molta gràcia i a vegades mi s'assuntos. Aquesta pràctica d'anar a l'eclésia, no anem a les tres que estem aquí, estic segura, que nosaltres hem d'acomplir el sacrament, perquè és un sacrament de la litúrgia, de la Eucaristia en aquest moment, i celebrar-ho no anem perquè ens vegin. Això potser va haver una temporada que es feia així, com totes les coses aquestes de parafernalia que es fan, que no té res a veure. Anem perquè en aquell moment és un moment molt bonic que el pots tenir a casa teva i el podem tenir ara, en aquest moment. El que s'estan parlant de mi, jo estic amb ells, que és una màxima que la sabem. No hi ha necessitat de l'eclésia, però sí, perquè soc com una refirmació que jo crec en alguna cosa que està per sobre de mi, que m'ajuda, que soc feliç, i que tinc tota l'esperança del món i tota la tranquil·litat perquè descans un vell. I ara ens trobem al diumenge, que és el dia del senyor, que em recordo quan era petit la meva mare deia, el dia del senyor el dia de la senyora, perquè volíem dir al dia que a mes a casa, ni els feia fein el fons, es respectava molt el diumenge, tota la vida ho ha fet a casa. Aleshores penso que els cristians ens trobem al diumenge per celebrar que Jesús ha mort i ha ressuscitat, i això és motiu de celebració, i ens trobem la comunitat per celebrar això. I tots els que som aquí pensem igual, per complir un precepte. Anem a missa, perquè estem contents que Jesús va morir, va ressuscitar, i ens ha donat en d'altres aquesta oportunitat de poder viure per sempre. No recordo fa gaire, una vegada va morir una catequista amiga nostra, i un dels nits em diu a mi, com va acabar que em fa una pregària, davant d'aquesta catequista difunta, em diu a mi, qui us afina? Diuen vosaltres, els cristians, com entomeu la mort? Diuen, no, no, no, Carles, no, entomem la vida diferent, no la mort, no. Perquè nosaltres veiem que la mort no és acabament. És una... Un renisha. A una vida per sempre. I jo amb això, dintre de les meves imitacions, ho tinc bastant assumit, i a més a més m'incomano molt amb els que m'han precedit, i m'ajuden molt a viure, a inventar-ho viure. Quantes persones, per exemple, jo sé de persones, que el millor... Però la meva mare que està en el cel, jo sí que li prego. Bueno, posis igual, aquella mare que està en el cel, allò que sigui, et portarà un camí. El important és que tinguis la sensació de que necessitem algú, que queden realitats, som uns invàl·lits, que m'ho pots fer amb molts aspectes. Gràcies que tenim algú aquí a la farmesia. Jo vaig ser molt amiga de la mare de la Núria. Jo li deia a la senyora Jiménez, el tractava de vostè, perquè era molt amiga de la Núria de petita, i les dues em vaig convertir en si la amiga era la Núria, de la mare no li vaig dir de tu i Núria molt bé. I de la vegada que cada dia li portava la comunió cada dia. Un any i vuit mesos, cada dia va convagar, cada dia. Era una dona extraordinària. I recordo que una de les vegades em va dir, Josefina, quan veig la teva mare, que vols que li digui, si la Núria a mi, i vaig dir, Núria, no cal que li digui res perquè ho sap tot. Ho sap tot, ja. Ja, ja, ja, ja. Són nosaltres que diuen que són obolosa, però ell ho sap tot, ja. I em va abraçar, jo he pensat, però que bé, que perquè era tan convençuda... Que sí, que ens trobaria mal les persones... Que no sé com ens trobarem, ni com de lloc, però vull dir que a vegades penso... Jo vaig compensar la meva mare, no penso tant en la fasomia que tenia, ni que té, sinó amb el que em deia, el que feia. Encara que no ens veiem físicament, però potser intuirem que estem. Perquè és l'esperit. És l'esperit, no? Un no, perdona'm, Montser, un no mor, si els altres se'ls recorden. I tant, i tant, que sí. I quan te fas més gran... De vegades ho veus més clar. I ara, presentament, sou aquest text a l'Avengiari del Baptisme, jo tinc un agraïment als meus pares, als padrins, a tothom que em van portar de petita, i que, llavors, també em van permetre-m'hi, de dur fer una opció determinada, que, mira, amb els meus interrogants, dubtes... Exacte, però, bueno, intentem una mica. Perquè penso que també va bé. Aquesta gent que diu que jo tinc tot molt clar. Jo no me n'he fiat mai d'ells. Jo tinc molta fe, que vol dir molta fe. Tenim fe. Perquè a solida del tot mai la solidem, perquè sempre estem limitats, sempre. Però, en canvi, intentem una mica, i més que de donar-te els altres, i que els altres els recordin, com una persona que s'ha intentat una mica. El moment que te queixo el diríem... No esturbar. Mira, jo te diria, no esturbar, eh? Jo, a vegades, el si deia quan els nanos hi haureixen... Mira, n'hi ha 10 menaments, però n'hi ha l'1, eh? Sí. Que és no esturbar. No... Que també va bé. Però, amb aquest, allò que deies, de la mort i la vida... Sí, sí. Sí, jo penso que aquí, a part d'aquesta... d'aquest estar a l'església, d'aquest... O sigui, aquí és quan, realment, hi ha la fe de la persona, no? Aquí. Perquè el Leonardo ja ens ho diu. O sigui, hi pot haver... fer... i religiositat. Però també pot haver religiositat sense fer. Ja. Per tant, quan s'arriba amb aquesta... En aquesta expressió que fas tu tan sincera i tant... Exacte. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí.