Veus Parròquia del 7/2/2018

La ràdio d'Esvern, la ràdio de Sant Junts, la ràdio de Sant Junts durant la Ràdio de Sant Junts. Avui ens veiem el programa de la informació de Sant Junts de la Peròquia. Avui ens veiem el programa de la informació de Sant Junts de la Peròquia. La informació de Sant Junts de la Peròquia és una informació que ens diu a l'espai de l'Islam, la mitja lluna creixent. Des del mes de gener d'aquest any, veus a la Peròquia, concretament al seu equip d'E, que està repassant l'Islam. La mitja lluna creixent no ha sentit dir el símbol de l'Islam, però és una informació que ens diu a l'esquadra de la ràdio. Avui us volem presentar una conferència que la Dolors Bramont, historiadora i filòlgica, va dictar a l'Auge d'Esplúers, de la aula de la gent gran, una aula universitària per gent que vol saber-la més. I nosaltres volíem saber més de la dona i l'Islam. Per què es vol fer-se aquestes tres preguntes? Quan és l'Islam, on i com? Quan ho tenim aquí, són aquests anys, durant aquests 20 i dos anys, en què el profeta Mohamed, aquí li diem a home, sense cap mena de problema, va predicar on a la Peninsula d'Arabia, per tant, en un lloc, en una geografia, en una societat samítica, que tenia uns costums, uns condicionants, que influiran a la resta de persones que després s'aniran afegint en aquesta manera d'entendre Déu, que és l'Islam, i aprofito per dir que és tan seriós com una altra. Dos monoteïs, no entenc de la resta de coses. Ai, perdona, doctrines. Però, evidentment, no té per què ser ni millor ni pitjor que la Crença Cristiana o la Crença Jorda, en absolut. I com? Aquí ja hi ha una mica més de diferència respecte al cristianisme i al judaisme que acabo d'esmentar. Joells i cristians creuen que tenen uns llibres, el que se'n diu l'escriptura, els sexos sagrats, com ho vulgueu dir, en dictes de ment i no en testament, en el llenguatge cristian, que són escritos per homes inspirats per Déu. Mentre que l'Islam, els musulmans, creuen que tenen un llibre dictat per Déu, és a dir, que el punt de partida és molt diferent, i se li haurà de fer un cas també específic, perquè no és el mateix que la meitat de les dones aquí presentis. Hem anat a missa amb mantellina, perquè Sant Pau ho havia dit, i un dia el Consell L'hi va dir que a segon, a partir de l'any 62, s'ha acabat això de la mantellina, que presidenta Sant Pau deia que s'havia de fer per respecte als àngels, mai vaig entendre que ell pintava als àngels aquests processos, contra poc cap, però, i ara he de dir també, que quan veuen que critiquen així d'esquillentes Sant Pau, ja hi ha veus que diuen, no, no és epístola de Sant Pau, la dels corintis i la dels afecis, són apòcrifes, doncs, bueno, qui s'hi diu que ho escrivís, però fins ara anàvem per Sant Pau, i ara diuen que ja no és Sant Pau, a mi més igual, però va la pena posar les coses al seu lloc. Com dic, el islam creuen que l'alcora, el llibre, el seu llibre segrat, conté la paraula de Déu pres del dictat, això són paraules maiores com els llornoïts, acaba de dir el que va dir el Lluís, ahir en Xavier Mení. Doncs, en paraules d'un dels millors especialistes en islam, que és aquest que tinc aquí entre parènteses, que era el professor Mohamed Talbi, que va morir els 102 anys fa mitjany, un home de gran, he posat el nom perquè els que us agradi busquen coses per internet, té moltes coses penjades, ell era turisme, té coses penjades sobretot en francès, en ara, però també en italià, per tant, és un home de primera fila, un musulmà, de primera fila que mai va renegar a ser musulmà, però que va dir que l'arribada de l'islam a la península d'Arabia, en aquella data que hem vist abans, va representar un sal de gegant, ho diu ell, jo ho defenso també, i veurem com aquest sal de gegant que es va fer, després els humans es van cuidar de tirar-lo enrere, però l'alcorà, ho he dit ara per la televisió, era de Televisions Clugues, això, li ha dit que l'alcorà és un llibre feminista, ja sé que en aquella època no s'utilitzava aquest terme, però en termes actuals se'l pot definir com a llibre feminista, i això és el que jo he intentat explicar, veure com del que ells creuen que és la paraula de Déu, l'han escoltat, l'han llegit, l'han oblidat quan els hi ha convingut, i si les dones no s'entenen millor que millor, hi ha menys problemes, així estic definint el patriarcat que no és patrimoni de l'islam, sinó molt més general. Segons Saldi, l'alcorà va fer, com dic, un sal de Segan, que es mostra de la següent manera, per exemple. La dona és la primera persona que, en termes d'escriptura, té ànima. Per què? Perquè, per exemple, jo llegiré un fragment de l'alcorà, perquè veieu com funciona el llibre, com és, doncs diu, per exemple, certament pels musulmans i per les musulmanes, pels creyents i les creyents, pels pietosos i les pietoses, pels cincers i les cinceres, fins a doncs atributs, però sempre per ells i per elles, Déu apromés un perdó i una magnífica recompensa. Es queda aquí aquest fragment. Hi ha un altre fragment que encara és més clar, certament pels musulmans siguin homes o siguin mascles o famílies, tradueixo-lo més literalment, Déu apromés el paradís. En quan ens diu la paraula, paradís, doncs entenem, es podria traduir perfectament, entendre com a cel, el cel cristià, i per tant és un lloc que tant pels musulmans, com pels creyents, com pels jueus, i aniran a parar les ànimes de les persones que s'hagin portat bé i elles seran eternament. Per tant, si Déu apromés per escrit i dictat, el paradís per als homes i pels dones, pels musulmans, pels creyents i pels creyents, és que la dona ha de tenir ànima quan abans no se li havia reconegut. I recordem, això ho recordareu molt bé, que set segles més tard, el segle XIII, encara Tomàs de Aquino, Albert Almagna, és a dir, els grans pensadors de l'escolàstica, que dubtàvem si la dona tenia o no tenia ànima en casa firmatiu, si era vegetativa o era com a dels homes. És a dir, és veritat, ho hem estudiat, i a sobre van tenir la barra d'escreure-ho. I clar, ho podem llegir i podem veure una véns important, un sal de gegant, que després podran fer o no fer cas. Però, teòricament, que és el que jo insistiré, les coses han d'anar o van així. Si algú pensa que tenia ànima no té massa importància, doncs va la pena d'assecar que l'alcorà a les dones dret a la vida, què vull dir amb això? Abans d'aquest prediquers, aquesta dutrina, aquesta nova religió, era costum d'aquest territori, de l'Arabia, que si un any ho veien que ja hi havien hagut prous naixements de nenes, que ja en tenien prou per la conservació de l'espècie humana i per la satisfacció marital, o no marital, dels senyors, doncs, els nenes que sobraven, que concedaven, que sobraven, eren enterrades vives, tan bon punt, naixien, i aquí no hi havia més problema. Això ho prohibeix terminantment l'alcorà. Ho prohibeix Déu, en paraules, d'un musulmà, jona fa un musulmana, però sí que s'enegir les paraules que diuen que Déu els hi va dir. Per tant, el dret a la vida s'instaura a partir de l'arribada de l'islam, és a dir, al segle començament, de segle setè. No se sap que hi hagi hagut contravenció d'aquesta prohibició. No s'han enterrat més nenes vives, altres cultures sí, però les cultures islàmiques no sembla que ho hagin fet. Un altre adent, important en aquest cas econòmic, és el fet que un matrimoni a l'islam no és vàlid si la dona, la núvia en aquest cas, no rep en aquell moment la promesa de que tindrà un dot, ja se n'hi ha de donar una part en aquell instant de contraure matrimoni i que després s'estableix, que ara quan l'irà pagant el marit, aquell dot, si cada mes, cada any, cada cinc anys i quina quantitat. Si el matrimoni es trenca i no s'ha acabat de pagar el dot promès, la família del marit haurà de seguir pagant en aquella dona, el que queda. Vull dir que econòmicament la cosa queda bé. Ara, la meitat de les noies musulmanes que jo he tingut de l'Umnes a la Universitat de Barcelona obrien unes orelles així, quan jo els explicava que tenien dret a rebre un dot, i que, a més a més, d'enllaigir-lo era només seu, segons l'alcora, és únic i exclusivament administrar per la mulher. Altra cosa és què faran o no faran. Quina contrapartida té? Perquè també hi ha contrapartides. Doncs que algun home musulmà, si ha pagat per obtenir aquella dona, pot tenir l'idea, evidentment, no rònia, de que l'ha comprada. Jo he pagat per tu, per tant, feré de tu, amb tu el que vulguis. Això dependerà ja de cada persona, de quina educació ha tingut, de com entengui les religions, etcètera. També les dones de l'islam, a partir de l'islam, millor dit, tenen dret a l'herència. Què vull dir amb això? He dit que les persones que vivien a la península d'Arabi, en aquell moment, seguien uns costums. I els costums, en aquell moment, com que era i és la societat d'àrab, una societat samítica, tenien moltes coses en comú amb la societat dels joves. I el llibre del doctor Onomi diu diverses vegades, no ho tinc, perdoneu, doncs no ho tinc. Per tant, ho tinc aquí, si algú li puc preguntar, ja ho buscaré. A la Vítica i al doctor Onomi diuen clarament que si és mort un joeu, els germans d'aquell joeu mort han d'arretar les esposes que deixi aquest joeu mort. I acaben, al fragment dient, així no es perdrà l'assament d'Israel. Per tant, us imagineu, si és mort el germà gran i queda un petit molt petit, doncs els lloros que arreteria, si és que jo faig bromes, perdoneu, perquè em passa el dia predicant. I jo m'he de fer gràcia, si no us en fan, cap problema. Però mira, m'ha escoltit, això de lloros, ho sento molt. No és ganes de faltar ningú, però jo m'he d'entretenir, perquè ja porto molts anys parlant d'això. En canvi, l'alcorà prohibeix aquest arretament de dones. Les dones eren arretades, com dic, per els germans del difunt. En canvi, l'alcorà diu, exactament diu, no doneu en herència les vostres dones en contra de la seva voluntat. Ho diu així, jo ho he traduït al català, però ho diu sense cap mena de dubte i amb aquesta claritat. Per tant, per primera vegada, a la història d'aquell territori semitic, les dones passen de ser objecta d'herència a ser subjecta d'herència. De tota manera, recordeu que les tres preguntes inicials que jo m'he fet, he parlat de 15 anys. No 15 anys, durant quants anys, vera millor, durant quants anys allò es va predicar i per tant, quina època era. Les dones no comptaven res o menys que res en aquella època. Per tant, l'alcorà estableix, i encara és vigent, que en la mateixa igualtat de condicions i de circumstàncies familiars depenentiu, una dona de rebre, en herència, la meitat del caret i un home en la seva mateixa circumstància. Això ara és una injustícia, però va ser un sal de gegant. Simplement ara s'està discutint, sobretot a les professors de la Universitat de Tunísia, de la Facultat de Dret, estan treballant per dir que ho va dir aquell dia. Però ara, al segle XXI, que les dones treballem, les dones solteres, esperem que Déu hauria dit una altra cosa. Jo també ho espero, i crec que se'n sortiran. Però esclar, una cosa és el que es diu, el començament de segle XIII, i l'altra cosa és el que avui necessita. Les dones musulmanes són totes, i els homes també, cridats del matrimoni. Ningú s'ha de quedar solter. Per què? Per doble motiu. Primer, perquè s'ha de reproduir la comunitat de musulmans, i, per tant, s'han de fer fills per a l'islam. I segona, que això pot sorprendre més unes persones educades al cristianisme, doncs perquè tant els homes com les dones musulmanes tenen desit sexual i tot el dret a satisfet-lo. Per tant, la gent es casa perquè s'ha de... ha de disfrutar sexualment. El que s'ha prohibit és fer-ho amb un canó. Que no és el marit. Que també passa al cristianisme i al sudisme. Evidentment, si ho sembla jo ara, que podria dir i dic, que també va ser un salt endavant pel que fa a la poligàmia. Tothom creu que els musulmans es poden casar amb les dones que vulguin, amb totes les que vulguin. Això a l'alcora, el poliveix, diré un exemple, només. L'alcora, en dues ocasions, només en dues ocasions, parla d'això de la poligàmia, de la possibilitat de que un home tingui més d'una dona, però no que una dona tingui més d'un home a la vegada. La primera vegada diu, si teniu por... Sur a 4, capítol 4. Si teniu por de no ser justos amb els orfes, caseu-vos amb les dones que us agraden, 2, 3 o 4. Si teniu por de no ser equitatius, caseu-vos només amb una. Estableix un màxim de 4, però demana un condicionant important que és ser equitatiu. El cap d'uns fulls, o sigui, ja hem de passar unes pàgines d'aquest mateix capítol 4, diu clarament l'alcora no podreu ser equitatius amb les vostres dones encara que ho vulgueu. Jo arribo a la conclusió, simplement, al meu cervell, que l'alcora no era partidari, no és de la poligàmia, perquè estableix una clàusula que ja et diu que les pàgines més endavant que no podràs complir. Ah, caram, sí, posant la teoria, i ara vaig sempre que pugui, aniré a la pràctica. Això de que no és veritat que em puguin tenir ni 40 ni 4, sinó que només una, sinó ser equitatiu amb elles, i em diu que no ho podràs ser, això s'ha de reclar, perquè manen els homes, estem a la primera, i encara manen ara, doncs imagineu la primera meitat del segle X, com anava la cosa. Deixo l'alcora, aquells primers homes de l'Islam, que saben casats amb 10 a 11 o 28, i que els seus avis i els seus rebesamis també ho havien fet, els troben amb un problema. I ara que hem de fer, doncs arriben a una conclusió per mesurar l'equitativitat, i per tant pogués seguir tinguent més d'una dona casca la tinguessin, que eren la gran majoria. I van decidir, això ja no és alcora, això ho has d'anar buscant, els escrits que van fer els primers intèrprets d'aquest llibre sagrat pels musulmans. Van decidir que l'equitativitat es mesuraria amb dos paràmetres. El primer seria de tipus econòmic, que és a dir, si un marit té 5 dones per 4, que fan cas a l'alcora i es quedessin amb 4, i fan regal amb una, doncs a les altres 3 els hi ha de fer, el mateix regal, si no igual, però menys econòmicament del mateix valor. Primer, paràmetre per mesurar l'equitativitat. Segon paràmetre, clar, com ho dic, nits de dedicació, per tant seria el dilluns amb una, el dimarts amb l'altre, el dimecres amb l'altre, el dijous amb l'altre, i el divendres, tothom anem a començar l'arrada. Però si tu ja esguesses l'alcora dius, això no, això no és veritat que vulgui dir això, perquè ja m'ha dit que no es pot ser equitatiu. Fa molts anys que em dedico això i conec molts musulmans, moltíssims, i la brillada és que la tendència a veure poligàmies, i sobretot només dues dones, no dic només, vull dir, que no s'atreveixen a 4 o 5, però dues sí, sol en ser els conversos, nois nascuts i educats en el cristianisme, que a vegades, si pregunto i tens dues dones, sí, com ho feu, doncs mira, ella viu el quart primera, i l'altre el quart segona, i jo d'un pis a l'altre. Em sembla que t'has fet musulmada si tu no preveies, però em sap de dir les coses clares, em sembla que m'esteu gravant, però jo ja he invertit, que sóc, no, això no cal que ho tallis, que s'entén, però jo sóc una persona molt planera i dic les coses tal com les penso. Si us sembla, deixaré el repudi, perquè és molt complicat, també la capacitat de plegar-s'ho. Repudiàveu dir que l'home té la capacitat de dir, no, ja m'ho plego, fes les maletes i demà ja te'n pots anar, això era comú abans de l'islam, i una vegada arriba a l'islam, la cosa ve molt condicionada i gairebé impracticable. Em podem parlar, però jo no vull entretenir, perquè dic que ara pràcticament no s'utilitza. Doncs evidentment, pel que he dit, si els musulmans creuen que l'alcurar conté la paraula de Déu pres el dictat, és lògic que sigui la primera font del dret de l'islam, és lògic si Déu t'ha dit una cosa i tu creus que te l'ha dit, fes-li cas, és el mínim que es pot. Jo em dos, vaig bé, s'assem bé, em dos, jo vaig aquí una mica i sembla que m'ataquen. Vaig que me'l estic massa aquí, perdoneu, però vaig anar a Ripoll fa poc, i em van regalar un pistolot del museu de Ripoll que me'l van posar aquí, jo deia, treguin-me això, que no... Preciós, però em vaig assencar, aquí no estic incòmoda, va. Com deies, la primera font del dret, però clar, és de la primera veïtat del segle 7. I per tant, d'aquell dia, a mare, en canvia molt les coses, i per tant, no és suficient tot el que es diu allà per muntar una jurisprudència actual. El segle 21 no es pot pensar igual que el segle 7. En canvia les coses, i per tant, la cosa, l'alcurar, llegit literalment sense ulls de segle 21 o de segle 15, és igual, no va bé, no tot va bé. I, a més a més, encara que diguin i sostinguin que conté la paraula de Déu, pres, el dictat, hi ha fragments que no s'entenen prou bé. Però sempre, clar, si deia, Déu no estava pel labor aquell dia, perquè hi ha coses que no s'acaben d'entendre. Per tant, cal interpretar, cal complementar, i per tant, és això el contrast que jo vull anar fent. Com dic, no n'hi va bé prou, amb el que deia l'alcurar, que torno a insistir que va ser un pas i un gerentest. I per tant, els musulmans, el que vam fer molt assenyadament, era fer ús d'una cosa que serà la segona font del dret, que és el que em diuen la tradició del profeta. Aquesta tradició del profeta és un conjunt de narracions, radisos, es diuen, que hauria dit o protagonitzat el profeta de l'Islam. Si us hi fixeu, jo he dit paraula de Déu, l'alcurar, aquí he canviat el temps verbal, i he dit episodis que hauria protagonitzat dit o fet. He posat el verb en condicional, perquè quan els examines s'han recollit 660.000, doncs quan els examines dius, això no, això no, perquè n'hi ha de contradictoris, n'hi ha que parlen, per exemple, ara penso, de la ciutat de Baddat que no havia estat element de ningú. Per tant, no, són un conjunt de narracions que algunes, evidentment, són certes, però que tot de 600.000 no ho poden ser, un dia jo donava, jo de Nucles i Carles, a l'Estat de Barcelona, i tinc molts jubilats, i un dia hi havia un divindre i em va dir, escolti, aquest profeta havia dit 80 coses cada dia, dit o fet, si ell va fer la divisió dels anys que va ser de vida pública, i dels 660.000 li ens hem arribat a donar 80, ho tinc per aquí, el problema, a més a més, d'aquesta possibilitat d'inventar és que es van recollir per escrit el segle IX, és a dir, quan havien passat 300 anys des que el profeta havia mort. Esclar, esperar que la gent tingui tanta memòria per saber què havia dit una persona, per respectar-la i meravellosa que fos fa 300 anys, doncs és difícil de creure. Com funcionen aquestes narracions? Posaré un exemple, doncs totes comencen amb el que se'n diu la cadena de transmissors. Fulano va dir que havia sentit a dir a Fulano, i així t'has de recollir 300 anys. Això cap de nosaltres ens sembla que és capaç de saber com es deia el nostre van passat fa 300 anys. Doncs aquells a sobre saben què va dir. I a més, una cosa i l'altra era contradictòria, això ho podeu escenavegueu, podeu buscar a internet, a Google, poseu Hadid, és en bac, aquí està el català, però poseu un teat final, perquè estan en anglès i en francès, i llavors pregunteu qualsevol cosa, poso un exemple del cas que s'ha de fer, dels cadisos, que a vegades se n'hi ha de fer, perquè van molt bé, però a vegades no. Per exemple, Fulano va dir que la gran cadena, que un musulmà se'n va anar a trobar el profeta, i li va dir, amb lloc de Déu, la meva dona és blanca, com jo, i ha tingut un fill negre. El profeta li diu, tens camells, i l'home contesta sí, de quin color diu, uns marró i uns gris. Diu, i a què ho atribueixes? I l'home contesta a un fenomen de la natura. I el profeta li diu, el mateix ha passat amb la teva dona. Això després va venir el senyor Mendel, va començar a jugar amb cigrons, amb peços, que no ho recordo, i per tal la teoria s'ha anat a l'aire. Però aquell matrimoni potser va trobar la pau, i més val posar pau que no busca guerra. Vull dir, que hi ha uns cadisos, unes narracions, que són molt útils si els assacs buscar. I, a més, tenen una avantatge gran, que és que si no t'interessen d'aquesta mobilitat, i com que no és paraula de Déu, i ja s'ha d'admetre que hi ha molta invenció, doncs aquests, si no t'interessen, pots aparcar, com veurem d'aquí una mica. I aquests els i baixos que té la tradició és la segona font del dret, i a vegades ha sigut i és molt útil com veurem. Molt grat, això. Esclar, s'escriu, es recull el segle IX, i estem al XXI, ha plogut molt. Tornem a tenir una mancança de normativa per saber com han d'anar, com han de governar-se les dones que formin part de l'isla. I, aleshores, hi ha una tercera font, una tercera via, que és l'esforç jurídic en ara, pas de justificat, que és el que resulta que apareix un problema no, es pregunta a un jurista que ha de pensar, que ha respectat, i amb un criteri, i se li fa l'interrogació, i el jurista contesta si o no, i ho fa per dos camins. Un és el camí de la analogia, és a dir, se li ha fet una pregunta, per exemple, són lícits els anticonsumtius, busquen exemples de dones, perquè sí, parlant de dones a l'isla. És lícita l'anticonsumció entre els musulmans, aquest jurista que se li fa aquesta pregunta, sobretot quan comença a circular la pil d'olà i tots els altres mètodes que avui estan en boga, és sempre d'anar-sant, però avui són més eficaços, diguem-ho així. Doncs el jurista se n'ha d'anar a l'alcora, i l'alcora no diu ni mitja parada, per tant diu, estic perdona, m'he equivocat des que he explicat la ve, l'opinió personal, m'he començat amb un exemple al revés. Per tant, no troba res a l'alcora, i diu, a veure si la tradició del profeta trobo alguna cosa que pugui ajudar-me a respondre a aquesta pregunta. I sí, es troba que hi ha moltes narracions d'aquesta col·lecció que he dit, que expliquen clarament que el costum dels árabs en el moment de néixer a l'islam, i abans, era que quan l'amo d'alguna esclava, perquè hi havia esclavitud, com hi ha hagut a tot arreu en aquell temps, que sembla que també n'hi ha ara desgraciadament, però quan l'amo d'una esclava, la deixava embarassada, i aquesta esclava donava llum a una nena, esclava la mare, esclava la nena. Però si donava llum a un nen, aquest nen n'aixia de condició lliure. I la mare recuperaria la llibertat quan es morís l'amo que l'havia embarassat. És a dir, que la gent perdia propietats, sí, feia un coit amb una esclava, s'excusava que si sortís un nen, el patrimoni familiar anava disminuint. Per tant, se sap perfectament el que se'n diu el coitus interruptus. El cas és que practicaven el coitus interruptus. No, no, perquè fossin ni més feministes, sinó simplement per conservar les propietats. Amb la qual cosa, el jurista, que se li ha fet la pregunta de si és lícid practicar pràctiques anticonceptives, diu, home, si en temps del profeta, i mentre s'estava revelant l'alcorà, mentre Déu anava dictant, es practicava la marxa enrere, no ho va prohibir ningú, doncs vol dir que qualsevol mètode per evitar embarassar a una dona és lícid i afegessen sempre i quan no afecti la salut dels seus usuaris. Això és el que diu la teoria. La pràctica pot ser diferent. Per exemple, algun musulmà pot dir i sempre que hi havolver. Perquè aquí hi ha la varietat, els musulmans no són un tot. Cada un pensa de la seva manera, hi ha molts islams, depèn de quina educació hagi tingut, de què pensin, què creguin, etcètera. Per tant, he pogut posar aquí una mica la fita de diferenciació entre uns i altres. Però sí que és important que qualsevol mètode anticonceptiu és lícid a l'islam, cosa que no és lícid en el catolicisme. Veus a la parròquia, assegumiada fins a la repetició del 17 a 2 quarts d'11, per continuar el mes que ve, el mes de març, amb l'islam la mitja lluna creixent. Ara bé, un programa per arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims cinc...