Veus Parròquia del 21/2/2018

Bona tarda, amics suïdors de Ràdio d'Esber. En tots vostès, veus de la parròquia! El serà saludant, la Montserrat Giró i qui us parla, la Lina, amb el programa nostre, que és Paraula Viscuda. I si recorden bé, sempre tenim una persona molt amable, amiga, que ens parlarà d'un llibre, d'un poema, d'alguna lectura que ha fet, i que per el que sigui li ha arribat el cor, o l'ha fet pensar en alguna cosa que en un moment determinat, potser no havia pensat o no s'havia fixat. En aquest cas, tenim una veu amiga, una veu que quan vostès la coneguin o la sentim sabran, lavaran sentides unes altres vegades, i és el nostre bon amic, el Sergi. Què tal, Sergi? Hola, què tal, Lina, com estem? Moltes gràcies, però bé vingut, i ara també me sento molt honrada que aquesta vegada sóc jo la que entrevisto. I tu estàs entrevistada, no? Sí, home, tampoc és una entrevista el que fem el matí, és una tertúlia, però estem com els costats canviats. Ah, això mateix. El Sergi, que després ara a la Mònica, a la Mòncia ens dirà una miqueta més una petita bibliografia d'ell, doncs el Sergi ens ha buscat un llibre, com vostès saben, i ha sigut un llibre tan somament interessant, que a mi que m'agrada la novel·la negra, doncs és negra, ja el sí que vol dir, el que estic interessat amb ella, però està escrit amb una gran fluideixa, amb una garra, que diríem quan estem llegint el llibre, que des de la primera a l'última fulla, doncs ens agafa, ens atrapa i ens fa vibrar. Un llibre dents, un llibre molt ben escrit, amb un vocabulari, ja el si torno a dir, molt fàcil, però de grans continguts. I ara el Sergi, després de que la Mòncia el presenti, doncs ens dirà per què ha triat aquell llibre, i després ho comentarem. Bé, el Sergi Pon i Sánchez, és nascut de Sant Jos, en aquesta època que totes les criatures han nascut de fora de Sant Jos. Ara potser no sé si algú que neix aquí, perquè com que hi ha altres maneres de pensar, que vols més a casa sin pròxim general. Però Sánchez ho té. Ell de petit, el seu trajecte va ser el Tic Tac, després a l'escola Canigó, a l'Institut de Sant Jos, durant una època va estar el Cau, i després hi ha, com a universitari, l'autònoma periodisme i traducció a la Pompeu. Fixeu-se que té una dilatada carrera, podríem dir d'estudis, però que sí, sí, guapa, guapa, i que ara està fent aquí la ràdio de Sant Jos, primer va començar com a col·laborador, i ara ja està treballant. I com que les persones que la costumeu a sentir, ja sabeu realment quina és la seva manera d'exposar el seu pensament i després la seva crítica, segurament, moltes vegades. Doncs ara passem al llibre que ell ha triat, ja no sé si l'he mencionat abans. El llibre es diu El Niño 44, i l'autor és Tom Rob Smith, que és de mare o de pare suec i de pare ingles, o al revés és un matrimongi, però és una persona que més a més és guionista, i això reflexa molt en aquell llibre també, i estic fent propaganda perquè he disfrutat molt llegint-lo, i a més li dono les gràcies al Sergi per haver-me fet llegir el llibre. Però bueno, deixem-lo que a mi m'ha semblat, i ara vull que per què has triat aquest llibre? Deixem donar-li les gràcies a la Montse per la presentació, perquè fa anys que vinc a la ràdio, això com a col·laborador havia estat varios anys, i ara estic presentant el programa al matí, però mai hem fet una presentació tan biogràfica. I bé, el llibre aquest, que de fet no l'he acabat de llegir, estic a mitges, li vaig dir a la Lina, mira, doncs puc parlar d'aquest llibre, i ja m'ha avançat, i ella ja l'ha acabat. Segurament ara ja ens podria parlar més la lligna d'aquest llibre, però és un llibre que t'enganxa, i a més a més que, com diu la Lina, l'autor és guionista, i això jo crec que es nota en el llibre perquè és molt gràfic. És molt gràfic. T'estàs imaginant cada segon, cada paraula que deixes, t'estàs imaginant la cena. I la situació que està ambientada a Rússia, en un ambient gèlid, que mira, per aquests dies... Molt, perquè estem tenint força fred, però el fred que estem tenint... No té res a veure amb el fred. I bé, hi ha una situació, que és la que em va cridar l'atenció, i li vaig proposar a la Lina per portar-la al programa, que és la d'una gent que es veu obligat a triar d'alguna manera, entre salvar a la seva dona, o salvar la seva posició de privilegi, i, en conseqüència, també salvar la seva família. El llibre està situat en la Rússia comunista, l'única soviàtica. Està l'inista i comunista, és clar. És un país en què el tràfic d'influència és, diríem, que ho és tot. És a dir, si tens influències, si tens contactes... Jo no és el sement perdó, Sergi, que t'interrompeix, i no és el sement això, que queda molt reflectit, perquè si no el system dona la trama de l'obra, que ja és així, tu ja continuaràs. Però el que aquí tu te vas agafar van dir, dilema, això que s'has posat abans, que podríem dir un dilema. Un dilema és un silogisme, en què hi ha dues proposicions, podríem dir, que es tenen que completar o no completar. I li penso que un dilema no només és un dubte com pugui tenir de fer això o fer això, sinó de veure les conseqüències que pot tenir de fer una cosa, de fer una altra. Ara continuo a tu. El règim aquest és molt absolutista i el protagonista que es diu Leo, doncs aquest senyor està pensant que el seu deure és sempre la salvalguarda de les idees de la pàtria. Com un agent secreto. És un règim que s'imposa que està màxima d'oestàs amb nosaltres o estàs contra nosaltres. I aleshores ell es veu obligat en algunes situacions a condemnar persones que no són culpables, només perquè és el que se suposa que ha de fer per contentar el règim. I arriba un punt en el que es troba com en una mena de encrocijada, que es veu obligat, o a denunciar la seva dona i saber que morirà, o posar en perill tota la seva família, perquè aleshores es convertiria en una persona contrària al règim. Faig un incís, que això es pot dir, tampoc no traiem cap intrigue. Deixa'm dir que aquest dilema, aquesta història és de la part inicial de llibre. Sí, sí, per això. Encara en queda molt després. Ui, no, encara molt més. Arranca ja, que és l'est primer capítol, arranca amb una cosa que és bastant pujant. El llibre, el qui no vulgui llegir dramas, potser que no ho llegeixi. El que vulgui una lectura, si lleugera per passar l'estona, encara no hi ha una altra llibre. I penses que és veritat, perquè està descrit de tal manera que tot creus que és veritat aquelles penalitats i aquelles coses que passen. I, a més, aquest llibre està basat en un fet real d'un que es deien el carnicero de Roscoff, o no sé què, d'un lloc, i ell basat en aquesta feta va fent tota la trama del llibre. El que és bonic, i que per això amb tu ho parlàvem, i el que creiem que en aquell moment es lo diuen, és això. Quantes vegades ens trobem en un dilema, nosaltres? Després ja et curto i ara és el llibre, però ara què pots contestar d'això? Moltes vegades no en dilemes d'aquesta magnitud, com a llibre, però moltes vegades ens veiem obligats a decidir, entre dues coses que... No haver de decidir. I mira, sobre el mateix tema, també volia parlar d'una pel·lícula que es diu la decisió de Sofí, crec que es diu la decisió de Sofí en castellà, que parla de la vida d'una dona que en un camp de concentració jueu es va veure obligada a decidir quin dels seus dos fills sobrevivia. És a dir, li van dir que un d'elles podia quedar amb un dels seus fills i l'altre... L'entrevam o el mataven. El portarien a les càmeres de gas. I es va obligada en 30 segons decidir quin dels fills es queda. Aquest sí que és un gran dilema, perquè no és una dubte que a vegades tenim dubtes de les coses. Si m'agrada aquest de color verd o aquell de color vermell, allò no té cap transcendència, però qualsevol cosa és tan decisòria i les conseqüències són tan decisòries, doncs és clar, va així. Continuem explicant una mica del llibre, que també és bonic. No, doncs... Una mica del·loques, fins a una s'ha arribat. Bàsicament, fins on he arribat, planteja una mica la situació, veus, realment la situació moral en què ella està posat, perquè això és un règim en el que no es permet cap mena d'opinió que vagi en contra que està establert. A més a més, sempre ella ha de rendir comptes els que tenen més poder que ell. I es veu, ja des del principi, ha d'opiar un assassinat que ell sap que té uns culpables i ha de passar, perquè se suposa que en aquest país no hi ha crims. Això mateix. És a dir, com que volen donar una molt bona imatge del régim comunista, del régim soviàtic, una de les grans premises és que a la Unió Soviètica no hi ha crims i no hi ha assassinats. No és com accident, perquè aleshores volen allunyar-se completament de tot el que ens recordi, el capitalisme i la manera de ser i la manera d'actuar de la gent d'occident. El que fan és posar tots aquests temes sota l'amanta i sota la catifa i assinar-los amagant. Perquè ells el que sostenen és que és el parellís de la igualtat i la fraternitat. I llavors aquí sí que en aquestes paraules tenen dones de, quan les mateixes paraules poden, poden alreder que hi ha a cada una de les paraules. I això el que et pot arribar a fer pensar segons els valors que cada persona té. Jo crec que a més, i suposo que el Sergi també estarà una mica d'acord, és que quan una persona, com en el cas d'aquí el protagonista, està tan convençut que les seves idees són les que tenen cap a braude sobre les demés. I a més, a més, està tan influït o tant podríem dir, ara a vegades diem, és que li ha fet un rentat de servei. Representa que tots aquests persones que estan al seu servei de la seguretat de l'Estat, que és com si fos una KGB, una cosa d'aquest estil, tots tenen que tenir com a premissa que allà no passa res, que allà tot és correcte, i aleshores van sortir totes, perquè tu has arribat, no sé si dir-ho, amb un noi que es cuida del tren i que té unes tendències que això tampoc no està per més. Aleshores també el que veus amb aquesta, o sigui, encara que ens separem una mica del dilema, el que es veu també en aquell llibre, moltes vegades és que per vulguer ser sincer, en un moment determinat de l'ajut amb una altra persona, que no és la seva dona, perquè amb la seva dona primer, bueno, no, ja en se n'aniria massa, explica massa coses, però aquesta persona, aquesta persona, primer no el creu, però després se n'adona d'aquest primer crim que t'havies dit que sí que podia ser. I, a més a més, que és clar, n'hi ha una desconfiança total i utilitari, un règim en què s'està tot tan mesurat, tan bici, que no pots sortir-te de la ratlla, perquè si no, de la carrera, no de la carrera és tu, se la carreguen els teus parents, se les carreguen els teus amics, se les carreguen tots. I l'altra cosa, per això deia, que n'hi ha una altra cosa també, és la desconfiança. Amb la vida, on té que ser desconfiat i no tenir tanta desconfiança, és un problema que té que fer que el context els empenyi, perquè és el que dèiem al principi. Leo de Midov, que és el protagonista, que és aquest agent, es veu obligat, diríem que el seu gran dilema constant és entre els seus ideals i les seves creences o salvar la vida. Per tant, diríem que el posen en una... I, per què hi hagi no tant, salvar la vida? Doncs abans no tant salvar la seva vida, i el seu estat social, que és representant que és molt bo dins d'aquell règim, sinó, a més a més, la vida de la seva dona. Fins que un preconsciència hi fa el que ha de fer. Això també és una una del lliçó. I tot ell queda... queda frapat quan veu una injustícia tan enorme per part d'un que aquí també tenim l'enveja. O sigui, que vull dir que n'hi ha, no solament és la cosa aquesta de la moral d'ell mateix o del seu idealisme, perquè representa que ell és un salvador de la pàtria, i que ha fet coses que no li han agradat, però les ha fetes per això, sinó que, a més a més, està l'enveja del company que vol el seu puesto. La fidelitat amb uns altres, si diuen que encara que el fill ja l'hagi portat el que sigui, doncs, no, això no ha pogut ser, perquè no ha pogut ser això, perquè l'altre li diu que no és a dir que... El llibre té molta amiga, eh? A més a més, es veu, al final, que ningú realment pot viure una vida tranquil·la i feliç, no? Perquè els que es tenen una posició de poder han d'estar permanentment intentant mantenir-la al cost que sigui. Ja sigui mentint, ja sigui matant. Ja sigui dient que sí. I els que realment poden actuar lliures de consciència, no sembla consciència tranquil·la, són els més misalables de tots, són els que no tenen ni per menjar. Ni per menjar, retrat també una temporada que dius, Déu meu, i que crec que és veritat que ha passat allà, no allà perquè sigui allà, ni aquí perquè sigui aquí, ni per aquest règim, ni per l'altre, perquè avui havia també estat tot això amb unes altres nacions, el poder d'un sobre els altres, no? Molt bé, que a més ens pots dir del llibre, del llibre no de les teves conclusions del dilema, d'aquest dilema que hem plantejat. Ostres, doncs, no ho sé, perquè és molt complicat i realment no ens trobem... Afortunadament, no ens trobem dilemes d'aquestes característiques. Jo suposo que quan tenim... Una bona lliçó pot ser que quan tenim un dilema podem pensar que realment les opcions altres que hem d'escollir són molt menys transcendents que el que li podria passar el protagonista d'aquí. I que, per tant, al final prenguis la decisió que prenguis, el que has de fer és... Una mica? Sí, fer-ho de fora. Sí, fer-ho de forma decidida i seguint davant. I si agafes per la dreta, més per la dreta i si agafes per l'esquerra, més per l'esquerra. Encara que per anar per la dreta el millor vas donant trompades a tot arreu, no? Sí. Jo penso que sí, que des que... que un és petit, o sigui, ja... ja entra en aquest... En aquest joc. De tenir que escollir, no? O sigui, i a mesura que un es va fent gran, doncs sí que... els estudis que pot agafar, en què es dedicarà amb aquests estudis, vull dir, no sé, aquesta filosofia... dir, de la seva própria filosofia de vida, no? O sigui que es va... Encara que no sigui aquests extrems, aquests extrems, però sí que són coses que poden... les decisions personals poden afectar la vida d'un mateix o la vida dels altres, encara que no ens ho sembli, no? La situació d'un país, o sigui que sigui d'una tendència o d'una altra, o sigui que el treball, no? Segons quin treball, sobre tot també, no? I que això ho veiem. Segurament la vida és això, no?, prendre decisions. Exacte. Hi ha decisions molt petites, sobretot, no sé, si em prenc un cafè o em prenc un suc per esmorzar, aquestes serien decisions de cada dia que no tenen més transcendència d'aquesta, i a vegades hem d'aprendre decisions més importants, fins a decisions extremes, com l'exemple del llibre, que ens hi trobem, normalment. Una cosa bona també, i jo crec que seria un auto-disciplinar-se el mateix, és que si una pressa, una decisió, i l'ha sortit, no es queixi després. O sigui, que no es lamenti excessivament. O sigui, si hagués fet allò, no, allò va ser i una experiència amarga o el que t'obligues, però si hagués fet allò, doncs potser encara estaries pitjor. O sigui, que et seria el consell que jo donaria amb la gent més jove, que sempre preguntés i diria, o sigui, una cosa és que m'assurà molt bé, sapiguen les conseqüències per tu i pels que estan al teu voltant, i la voluntat o el mal que li pots fer un altre. Però independentment d'això, si després una decisió, fes-la. I aleshores, si la fas, després no lamentis si no surti bé. Però independentment només és això, pensar que hauria pogut passar si sempre és una altra decisió. No, no ho sabem. No ho sabem, perquè el millor pensa un altre i surt la cosa malament, no? Si la persona actua en coherència amb les seves formes de pensar i de fer i del seu aprenentatge de vida, possiblement el propi llibre, que aquí està, la diguéssim, la disjuntiva, hi ha persones que fan tot el mal que volen i també des del segon de vista, mai hi ha aquest sentit de revisar allò que fan. Per tant, actuar en coherència d'acord amb uns valors. El Sergi s'ha apuntat en un lloc on el protagonista es pregunta si el que pensa és veritat o no és veritat, que és aquest tros d'aquí, no? Sí, és tot un capítol, però no llegirem. Vols llegir una miqueta d'aquí? Per exemple, d'aquí, cap aquí, d'aquí? Una mica, res. Un pàrrec, només. Quan hi ha moltes vegades ell, mentre s'està actuant, actua. Però quan ha vist un moment determinat, una cosa que l'ha ferit enormement i que té després una transcendència i no digui al final perquè no l'he llegit, que hi havia un final així. Aleshores, el protagonista és quan comença a pensar si totes aquelles idees que ell portava i que pensava que actuava bé són o no són bones, són o no són les correctes. Si ho ha de fer o no ho ha de fer, no? És que per això ens ho vam plantejar una mica. Mira, l'última part del capítol és on es veu, potser, clarament, aquest dilema. Se lo ha cedido que lo leía, caballero. Diu, el mayor Kuzmin empezó con el procedimiento. Leo Estebanovic, tenemos razones para creer que tu mujer trabajaba para agentes extranjeros. Tú no eres sospechoso de ningún crimen. Por esa razón se te ha encargado que investigues la acusación. Por favor, dinos qué has averiguado. Ahí tenía Leo la confirmación que buscaba. La oferta del mayor Kuzmin era clara. Si el mayor Kuzmin renunciaba a su mujer, tendría toda su confianza. ¿Qué fue lo que dijo Basili? Si sobrevives a este escándalo, algún día dirigirás el MGB. El MGB es la... Sí, que li va, que ara li donen com un premis. Exacte, li donen cada un incentiu més. Diu, el ascenso estava a solo una frase. La habitación se quedó en silencio. El mayor Kuzmin se inclinó hacia adelante. Leo se levantó y se alisó la chaqueta del uniforme. Mi mujer es inocente. I aquí s'acaba el capítol. I després continua. Aquesta dilemma, aquesta cosa de prendre una decisió, també la té quan després veu els seus pares. I la té quan té que decidir si segueix o no segueix per un camí. Vull dir que això, el que vulgui llegir llibre, que llegeixi, que suposarà tipus, que té la marinera. Perquè amb tu personalment, què seria el que més t'ha portat aquest llibre? No. Encara no li n'hi ha acabat de dir. Això vol dir que ens haurem de trobar un altre dia. És un llibre molt fosca i la misèria sobretot es retrata. I és ficció, però jo no sé fins a quin punt està tot inspirat en l'història real. Jo crec que sí, que retrata un món verític, no un món d'allò i un món on estan tots aquests sentiments que tenim les persones. I queda molt retratat. Que veus la pobresa i la riquesa dels sentiments dels demés. I al final la veus també. I la generositat. I l'amor també surt. I no és un llibre fosca. Però també la misèria humana també apareix. I no és un llibre per diòstres, tu, qui ara plora. No, està tan ben portat que no... El vas llegint pensant, bueno, però sí, però sí. I t'angoixes una mica de veure que llegeixi, però t'angoixes per la gent. Quan el lleix et dona la sensació d'estar en una cantonada de l'habitació. Ah, veient tu. No, per això hi heu, quan jo, sense haver-hi... Però a la vegada ho porta també a la vida diària, a l'actualitat? Sí. Home, jo crec que de forma molt extrema i crua, però vaja. Però escolta, jo... En quin sentit, tu creus? No en tremem d'allò, però moltes vegades aquí per les idees, les gent, les coses, les van malament. Sí, home, també és veritat que també el tràfic d'influències també és important. És important. I saber qui coneixes o qui deixes de conèixer, o qui et pot obrir una porta o tancar-te-la, també és important. També és important, i sobretot si un vol només el seu van estar personal. Però esclar, aquí està portat a una extrema. No, aquí està una extrema, una extrema, sí, sí. Sergi, moltíssimes gràcies. Gràcies a vosaltres. Tu què recomanaries amb els suyents del llibre? Els recomanes o els recomanes? Home, sí, i tant, i tant que el recomano, sí. Quan la que havia de llegir podria recomanar millor, però... Un dia des de... Des del dematí, des de l'altre estudi, doncs a les hores la acabes de recomanar. Però sí, sí. Amb la primera meitat del llibre ja... Ja t'ho penses. Sí, sí, sí. Doncs, senyors, moltes gràcies. Sergi, ha estat molt amable. Gràcies a vosaltres. Ha estat bonic, i ara nosaltres tenim l'obligació, no l'obligació. També és com una mica de deure moral, que sempre quan acabem el seu programa de la parròquia, doncs llegim a l'Avenjali que vostès escoltaran a l'Eucaristia del proper diumenge, que és el segon d'aquaresma. És la lectura de l'Avenjali segon Sant Marc. En aquell temps, Jesús prengui Pere, Jaume i Joan, i els duguet, tots sols, del d'una muntanya alta i transfigurant, de bandells. Els seus vestits es tornaran fulgurants, i eren tan blancs que cap tintoner del món no hauria pogut blanquejar-los així. Se'ls aparegués alies, a Moisés, i conversaven amb Jesús. Llavors Pere diu a Jesús, Revi, que estem de bé aquí dalt, i farem tres cabanes, una per vos, una per Moisés i una altra per alies. No sabia pas què dir, eslellats que estaven. Llavors es forma un núvol que els cobria, i del núvol estant va sortir una veu. Aquest és el meu fill, el meu estimat, escolteu-los. Imediatament, mirant el seu voltant, ja no veien ningú més, sinó Jesús tan sols amb ells. Mentre es baixaven de la muntanya, Jesús els menà que no referíssim a ningú allò que havien vist, fins després que el fill de l'home hagués ressuscitat d'entre els morts. Ells retingueran aquestes paraules i discutien entre ells que volia dir això, de ressuscitat d'entre els morts. Mentre es anaves llegint, pensava que aquest evangel·li, si té molt de llibertat, que aquest evangel·li, si té molt de lo que estem llegint d'aquestes decisions, perquè ells es troben tan bé al de la muntanya, que estaven molt confort. Estaven molt confort. I si pensem en tot els ensenyants, o sigui, el de l'evanjeli, els anteriors, veiem que el que vol és el revés que surti i que prenguin decisions i compromisos a la vida. Gràcies, Sergi. I fins la propera, que serà el més que ve per pernòsdre, si volen escoltar-ho, el dissabte a dos quarts dolça. Gràcies, Sergi. Moltes gràcies, Sánchez Tengri. Gràcies.