Veus Parròquia del 21/3/2018

Bona tarda, amics suïdors, de ràdio d'Esper, en tots vostès veus de la parròquia. Com a altres dimecres, amb la Montserrat Girova, bona tarda Montserrat, qui us parla la Lina i sobretot la persona amiga estimada que avui ens ha vingut a ajudar a fer el programa, veus de la parròquia, en el seu programa, paraula viscuda, i si recorden, amb la paraula viscuda, venia bé una persona i torno a repetir amiga i ens parlarà d'un llibre que amb ella l'ha fet pensar, que li agraden molt i després se'ns dirà per què. Bona tarda, Iolanda. Bona tarda, Lina. Bona tarda, Montser. La Montser ara ens dirà tres, quatre ressenyetes, quatre cosetes, sense tre'n detalls, però d'aquí és la Iolanda Garcia, encara que vostès la coneixem. Bé, la Iolanda Garcia Illanta és Sant Justenca, filla d'una família nombrosa, ara actualment encara diríem molt més, perquè amb tres hi es considera nombrosa, i vosaltres, quatre noies, quatre, quatre eren. Bueno, som quatre. Sou quatre, sou quatre, però jo els dic que eren perquè eren petites. Tota la seva educació ha sigut el poble, i després, o sigui, també ha format part del cau, els escoltes. Bueno, amb una gran col·laboració amb el que eren les curses de càrsec, amb el que representaven aquell moment que tots hi posaven tantes forts, ella és psicòloga de professió, ha estat regidora de l'Ajuntament de Sant Just, i la seva trajectòria professional és extensa i molt important. O sigui, compromesa. Actualment està l'Ajuntament de Molins de Rei, i continua amb el seu compromís polític amb el PDeCAT. Per tant, com podeu veure, és una dona compromesa. Si la veíessiu, porta les ungles pintades de l'Ila. Aquesta època, toca, no? Aquesta època de l'any? Potser el Llobí, però seria l'Ila, però és igual. L'Ila és la lluita març. Sí, bueno, no, avui és això per la cosa. El seu company també és Sant Justen, i tenen un fill preciós, que és de Roger. Molt bé. Bé, la Yolanda ens parlarà d'una cosa que hem considerat d'un llibre que no és gaire gruixut, però és un llibre molt bonic de llegir i que té una trama amb res, en tres paraules. És una persona que és un gran director d'una empresa molt important, té el seu càrrec coses molt importants, però s'ha apartat una mica del contacte amb els seus empleats. I a les hores de cop i volta li venen dient que té que acupar una altra càrrega. Bueno, no ho saps, li demanaran o no. I ell es troba una mica desorientat, perquè no saben si serà apte o no serà apte per fer aquesta feina. Apte sí, però si estan en condicions de fer-la. Ell es considera un expatriat, perquè diu que mai ha tingut una pàtria, perquè sempre ha estat d'aquí per allà, té una mica després l'assessora. I el que és bonic és perquè, a través d'una cosa molt nostra, que són els castells, el amic li fa veure, l'important que és el conjunt de la gent per formar pot fer les comparances de com seria portar una empresa amb una gran fàbrica, quan un s'implica en aquestes coses. El llibre es diu Fepina, i l'altor es diu Jordi López del Pell, que tinc entès que és un senyor important, president d'Edipi Catalunya. I Edipi aquest és l'Associació Catalana de Direcció de Persones, i aleshores ell és així. I de total, que ell ja ens dirà el per què l'ha atret, però jo vull ressaltar una cosa dels llibres, i és que sempre hi ha, abans de cada capítol, que després fa una petit reflexió sobre el per què s'ha dit allò que l'ajuda, i abans de cada capítol sempre hi ha pensaments, que no només hi ha pensaments de filòsofs, sinó que a vegades hi ha pensaments com per exemple de la Guerra i les Galàxies, o del Harry Potter, o d'alguna cosa d'aquestes, que són interessants. I en la portada ens trobem que diu, la glòria més gran no constituyeix, que no ve caigut mai, sinó ve-se aixecat, després de cada caiguda. I això va dir com funciona, o sigui, fa tants anys que ni sabem ja qui és, no? El llibre es diu Fepina, torna a dir, i diu, gent normal i corrent, i resultats extraordinaris. I ara la Yolanda li toca el tor i el dirà el per què li ha agradat aquell llibre, o per què ha dit que podríem parlar d'ell. Sí, la veritat és que quan em veu proposar venir a parlar d'un llibre al vostre programa i de sentiments i de coses, tens la tentació d'anar a buscar un llibre que us caparli d'alguna cosa, de l'amor, de la tristesa, de l'amistat, d'alguna d'aquestes coses. Amb una de les meves feines que vaig tenir, amb l'àmbit de recursos humans, aquest llibre de Fepina va ser un dels llibres que a mi em va frapar, perquè parla de moltes coses. Parla de la història d'una persona que és expatriada, que els expatriats són les persones que neixen en un lloc, però les multinacionals les van portant a diferents països. No tenen unes arrels, no són de lloc, i van voltant, i són internacionals, per dir-ho d'alguna manera. Parla de la pèrdua, perquè aquest senyor té por, ha perdut el seu lloc de treball, ha perdut els dubtes que això li genera, com serà el seu futur. A partir d'aquell té un estatus, una relació, parla d'aquesta pèrdua i de com encarar el futur, parla de l'amistat, de retrobar els amics i de retrobar... Hi ha un fil conductor que és magnífic, que és el món dels castells. Fa la comparativa entre els castells, les empreses, perquè al final les empreses són persones. I tu no pots dirigir persones, si no les coneixes, si no tens un mínim d'empatia, etcètera. I una mica aquest llibre parla d'això, i parla de valors, del valor de l'amistat, del compromís, de la diferència. Parla de molts conceptes del dia a dia que tu et vas trobant amb les relacions, amb les organitzacions i que les pots aplicar a tot arreu, no només a un lloc. Una de les coses que et sobta del llibre, els castellers, si haguessin de cobrar, és que no es farien. Com pot ser el compromís d'aquesta gent? Els castellers, al final, és un compromís molt gran, perquè si no hi ha castellers no pots pujar cap amunt, amb una colla castellera. Com pot ser que, dia a dia i agitant compromís de tanta gent, per fer tants castells en aquest país? I a més a més, des de fora, sorprèn, aquest compromís és un compromís voluntari. És a dir, que si el líder no el gestiona bé, no hi ha castells, perquè la gent se'n fa. Si tu vas a fer una cosa voluntari i veus males cares, o no et tracten bé, o qualsevol cosa d'aquestes, què fas? D'aquí m'aparto i me'n vaig a passar. Movem un altre lloc, perquè en definitiva és això. Parla d'intergeneracions, és a dir, uns castells, del més gran, el més petit, i vas ocupant diferents llocs en funció de la teva tapa de la vida. Tot això també passa a les empreses. És a dir, hi ha gent jove, hi ha gent amb experiència, hi ha gent que s'està a punt de jubilar i cadascú aporta. Perdona, dins d'aquest amalgama de persones, que és quan té que sortir tot, està la força dels pilars, que això és important, que són aquells valors que es tenen. Però el que també, que ja ho has dit molt bé i segurament ho diries també, que en realitat amb un castell no és tant. O sigui, tots tenen que anar amb l'afany de poder assolir una meta més gran, que és el que els de les empreses no han de fer. Però no pel fet de no assolir-les, de dir, que poden aixecar un castell però el millor descarregar es desfà, tampoc ningú se sent defraudat. Al contrari, tothom està content de l'esforç que s'ha fet per posar el castell. I a les seves hores, ningú se sent, ningú es diu, però no se sentiu així, una depressió. Fostrat, la paraula era fostrat. I després n'hi ha una altra cosa que tu has dit, però que jo l'Algegilo també he vist. Ell, clar, té molta por de pensar, que ara quina serà la meva resposta, aquesta proposició que em faran ara quan torni a arribar. Representa que està en Gria, ell com a mànager d'una cosa d'aquestes. Diu, esclar, si me'n vaig amb una altra post, i després ja explicaràs al final el fill, que també és bonic. Sí, el del fill és molt bo. És el desenganxament del cordó milical. I com ho planteja i com ho explica també és molt xulo. Bueno, esclar, digues perdó. Sí que hi ha dels trossets que he pogut anar llegint, sí que és molt bo, perquè ell va, d'alguna manera, es va veient la seva visió d'empresa. I li sorprèn el fet que puguin estar contents que s'hagi arrombat el castell i puguin estar content, això ell, des de la seva visió d'empresa, no ho entenc. No ho entenc fins que ho viu, fins que ho viu. I com gestionar tot això? Perquè al final són gestió emocions, és a dir, tu fas un castell i comences la tarda amb un castell i el puges. I no el baixes, carregues, i no el pots descarregar. I al cap d'una estona et torca a tornar a carregar un castell i les persones, bàsicament són les mateixes. I aquest compartiment del triumf, de que quan aconsegueixen carregar-lo i descarregar-lo tothom ha portat un petit cre de sorra. Alguns ha estat abaix, altres ha tocat ser d'enxaneta, l'altra ha estat enmig. I llavors aquesta alegria col·lectiva, per haver assolit un resultat, que dius, a l'empresa, al final, quan assoleixes un resultat, això està d'oigem números, està d'oigem... Però hi ha gent que la gent, si no assoleix el resultat i no se sent contesta, no es pot enganxar en el projecte que està sent. Amb la seva empresa, ell, per exemple, està content quan els seus jefes, perquè és clar, per sobre de tot, sempre tenim algú que mana més, els seus jefes estan contents de la seva direcció, del seu lideratge allà dintre. Però en realitat, i cada una de les persones aquelles, se li ha donat permís amb aquelles persones, que són la part baixa del castell, el que aguanta tot, se'ls ha dit, se'ls ha escoltat la seva opinió, perquè a vegades també ens fa por de deixar que els demés s'expressin com podrien anar amb una empresa. Si amb una empresa tens contacte amb els empleats, amb els que tinguis, a vegades et poden aportar idees que no es tenen que descartar, això vol dir contacte amb els demés, i això és una qualitat humana, boníssima, que ens necessitem uns altres i no estem ni per sobre, ni per baix, sinó que formem en pinya. Moltes vegades, quan es troben a qui llibre ho explica, es troben els castellers per assajar i es troba de la mateixa empresa o per treballar a l'amic, per entendre'ns, a l'amic és el director, es troba tots els estatus, i hi ha els castells, tots són iguals, no hi ha estatus. És més, hi ha un que treballa amb ells, que forma part d'una colla castellera del costat, que quan els va veure, també et deixen venir nosaltres, encara que no siguis de la nostra colla, aquest sentit de pertinença, aquest sentit de estatus. Tota la sabiesa o tot aquest desenvolupament també és gràcies perquè ell va amb la seva dona de vacances, i després de les vacances es pot decidir una mica el seu camí, i va amb la dona i va a un poble d'aquí, i torna a trobar la seva serrels, perquè ell representa que és com d'aquí, ell i la dona. I el viure d'aquesta manera expatriat també t'ha nascut d'aquestes serrels que tu tens, d'aquests moments feliços d'estar amb els seus. O sigui, ell també se sorprèn, com a manera d'empresa, que és per fer-la la pinya, doncs els ajudin als altres castellers d'altres colles, que des del punt de vista d'empresa seria la competència. I això els sorprèn moltíssim. No, aquesta col·laboració, de fet, en el món de l'empresa ara cada vegada hi ha més empreses col·laboratives, no? És a dir, que descofa una part, s'ajuda... És a dir, està canviant molt el món, i el que posa en valor això són les persones i els valors de les persones, i posar-te en el lloc de l'altre. Això és el que parla molt i sorprèn de moltes coses, per exemple, l'amic que havia sigut... Havia sigut que se seu d'una multinacional renuncia allò per anar a dirigir un empreset a segons ells d'un poblet, no? I el jefe li diu... Si tu tenies grans possibilitats, i li diu aquest, quan es troba? Perquè ell no està convidant per l'amig. Però l'amig li diu, escolta'm, jo no necessitava tot allò per viure, jo sóc més feliç aquí, amb la via dona, ha acostat els meus pares, veient créixer els meus fills, etc. És un plantejament de vida, això. Això que els valors es van veient amb aquestes explicacions, no? I quan parla de la diferència, aquell paràleg que hem vist abans tu i jo, de dir, escolta'm, la diferència l'hem... A veure, em sembla que la blau era oi? Diu, acceptar els qui són diferents en comptes de rebutjar-los, sovint a les organitzacions deixem de banda el qui és diferent, el qui no s'acaba d'ajustar a les nostres necessitats i a les nostres expectatives, o senzillament el nostre estil de dirigir o a la nostra manera de ser. És més còmode, més ràpid i més senzill, treballar amb o dirigir els qui són exactament com volem i necessitem que siguin. I deixem de banda el qui posa és les característiques personals que no necessitem o que, senzillament, no sabem manejar o el talent que en aquell moment no ens fa falta, sense pensar que potser estem enterrant la llevo del coneixement que ha hagut de fer. Això és un paràleg molt bonic, no? Quan tu tens un equip i això a mi m'ha passat, ja ha passat, suposo que molta gent que té equips, que dius, el fàcil quan vols fer alguna cosa és el cas típic de... S'ha de fer això, aquest no ho fa bé, ja ho faig jo, perquè el que em costa explicar-ho ja ho faig jo. Doncs ja t'has equivocat, ja no estàs acceptant que aquella persona té una altra manera de fer i que segurament tu necessites 5 minuts, ell en necessita 10, però li has de deixar fer, perquè si ho fas tu al final ho acabes fent tot tu, i llavors tenim tot aquest estrès i totes aquestes gestions que es posen. No, però ara ara fixeu-vos que acabo de dir una cosa, la Yolanda, que m'ha recordat l'educació dels fills. A vegades el fill o la filla que sigui diu, bueno, jo vull fer-ho així, no sé què, i quan veus que va lent o que no fa com... Va, deixa, que jo de seguida acabo, resulta que és una cosa molt petita però que també la podríem posar. I és el que es deia abans també, la vegada és el que pensa un pot canviar. Jo tinc coses personals, normalment no diem en aquí, però jo recordo que es va fer un projecte que tu coneixes, un dels meus fills, era un projecte molt important, molt important i bla, bla, bla, bla, i resulta que a l'hora de la veritat no va sortir el que estaven esperant. Són científics i parlo d'aerodinàmiques, i aleshores el meu fill, que era una re... bueno, ja havia treballat amb ells, però jovenot i tal, i diu, bueno, si han comptat per aquest botó, pretem aquest, coi, fan una cosa així, sí que surten. Ja s'han quedat tots assombrats, i aquell projecte que volia la tira, i que era un experiment, va anar de fable marinera, era una cosa dels aerogeneradors i tot el lío, no? Vull dir que a vegades potser ens falta una mica escoltar els altres, no? Escolta, paciència... És que el cas i bé el començament, que explica que aporten a l'empresa el cap de colla, no? Sí... Bueno, mira, aquí, aquí, aquí... Perquè expliqui el que és els castells, no? O sigui que fixa... Vull dir aquest transvesament de coneixement i de valors, no? Ara s'està fent molt, de fet, aquest és un dels consultors que més ho fa, però ho fan les colles. Jo tinc un amic que és director de recursos humans d'una consultora, i justament, arrel d'això, que en un moment determinat, cap a l'any 2010 o 2011 es posa de moda, fa 3 anys, ell volia portar un team-building que es diu, que és, com és, construcció d'equips, ell va portar el cap de colla actual de la colla de Vilafranca, el va portar amb una reunió de directius de tot el món, una mica perquè expliqués valors i treballessin aquests valors d'equip, de construcció i tot això, a partir dels valors dels castellers. I això, ara, des de fa uns anys, està bastant amb alça, perquè a la resta del món, nosaltres, perquè cada dia els veiem, cada dia. No és difícil veure'ls per entendre'ns, fins i tot a Sant Just tenim la colla de les pluges que la compartim, que fa anys no la teníem, per tant, tenim moltes possibilitats de veure'ls. Però la gent de fora, tot això, els hi sobta. La gent que no té a guanyar ni a perdre, què fan junts, posant-se agrupats, i pujar, i a sobre se n'alegren, si cauen o se n'alegren més, si puja ni baixa. Això també m'ha fet recordar que parla del sacrifici, que ell no li costa entendre... Que no és cap sacrifici. ...que talla i ve d'aguantar el pes i tot això, que no... Que ens consideren que no és el sacrifici. Ja veieu això que diu que sí. Aquesta també és la diferència de l'empresa, no? D'això, ella es troba com es troba, amb aquest... arribar a tenir aquest comunament de buit, no? Perquè té aquestes coses molt fora d'allò. Diu el cap de colla, la xerrada que fa. El cap de colla diu que es necessita això. Força, equilibri, valor, compromís i seny. Que són aquestes coses que potser també seria molt interessant que demanéssim els altres. Diu que escrivia la feina que feia amb la seva colla. I com l'associava automàticament a la gestió de l'empresa. No, vull dir que tot el llibre ens hi ha d'amés que... Com està escrit d'una manera molt... molt amena. Molt entenadora, molt, molt, molt. I molt entenadora. I això es diu que cada vegada que n'hi ha un capítol, doncs n'hi ha una espècie d'aforisme o de pensament d'algú d'aquests. Tu aquí has apuntat uns quants que te'ls pots buscar? A veure, si trobo algun. I després què? Aquestes reflexions que fa. Però vull dir, de fet, el llibre, jo crec que dintre de tot, no t'has subtat perquè tu s'has treballat amb això i ho veus que és fàcil i tal. Si no en realitat, el llibre en sí el que ens diu és això. Un castell potser representaria els humans com m'haurien de ser. Travellar tots en equip, no? Sí. Dic jo. És més que treballar amb equip. Si ho vas llegint. Sí, és més que treballar amb equip, més que els valors. Per exemple, hi ha una que diu, és de viure amb por, oi? Sí. Diu, en això consisteix si és clau. És gent que viu amb por, no? Aquí és quan parla de la pèrdua de l'estatus, la pèrdua de tot això. Que dius... Tots ells tenen una introducció petita. La del Marco també és molt divertida. I després el Prole, que al principi de tot, inclús la introducció, quan fa, diu, si veus que comences aquell llibre, no t'agrada més bo que el canguis, perquè és simpàtic i tracta ja per introduir-te d'una manera plenera. Però potser, perquè aquí ja sabeu que anem molt justos de temps, el que és el final de tot, quan ell arriba, una altra vegada ja ha passat, l'estiu representa i torna a arribar, li pregunta el fill. Tu has passat bé? Diu, sí, sí, sí. Diu, però ara què? I ell s'enfronta amb el fill per veure si la decisió de marxar, amb un altre punt, és tu, per ser el director, si és que l'anomenen que tampoc no està massa segur, i el fill que li contesta. Sí, això és la part... El final, no? A motiu, no? Bueno, si no és prou a motiu, a l'altra, eh? Sí, però a mi què és la part més... Ell s'està esperant dia amb el directiu, s'està esperant que li ofereixin un altre feina, un altre destí, perquè l'empresa tampoc no va per dir, de dir, escolti, ens anirà a vostè, a un altre país. I llavors, ell aprofita per tenir una conversa amb el fill, amb un viatge just que torna a fer un castell. Que el seu fill sempre és molt, molt... Que el seu fill l'ha seguit amb ell, el seu fill és té 17, 18 anys, feien 10 anys que vivien a Hongria, per tant, des que és nen, fins ara, doncs juga un esport, que està molt ben considerat i tal. I el pare li diu, escolta'm, serà molt probable que a mi em traslladin. I el fill, al final, li diu, a mi em sembla molt bé que et traslladin, però jo aquí tinc les meves arrels, aquí jo tinc els meus amics, per primera vegada tinc amics que recordo, perquè abans dels 8 anys havia anat a varios llocs, però ja no se'n recordava de qui era, perquè jo em estava potenciant amb l'esport que faig, estic entre la selecció, i el pare li diu, però hi ha un nim, també podries entrar-hi. Diu, no, però aquí tinc els meus amics, tinc la meva família, tinc la casa meva, està aquí. Volem dir, jo aquí, jo hi he fet arrels, aquí. Després ja veurem cap on vaig, però, a més a més, és un nano que n'ha estudiat escoles internacionals i tot això, per tant, domina els idiomes, i està acostumat a viatjar i tot això. Però, al final, és com que planta el pare, planta el pare, en el bon sentit, perquè tot té una redacció molt bonica, no? Planta el pare. Tu no has tingut arrels i vas amb un llavall, i la mare ja entén que vagi amb tu, però jo no vull aquest estil de vida, jo vull fer arrels, vull tenir casa meva, vull tenir els meus amics, vull poder equivocar-me amb les meves coses. També podria ser la base d'un castell. Podria ser la base d'un castell. En definitiva, els castells és aquest arrelament a la terra, al país, no? Perquè, bueno, jo com que sóc de la nova, i en els bordegassos, és la paraula que és pròpia d'allà, doncs els vis creixen, i llavors has vist el pas que has anat fent de que l'enxaneta era d'africana, vull dir que és tota aquesta conjunció de que les persones van fent les arrels a partir també d'aquests lligams, i d'una manera com ell diu, apretant el pit contra l'altre, primer l'impressió. Estic aquí al mig suat. Això del contacte és molt mediterrani, però poc central europeu, i d'aquí al mig suat per un cantó, per un altre, al terreny en el conec, el de debat no sigui és, diu que al costat tinc el meu fill. No puc de la peu, sí. Imagines una persona que serà un curvatal, i en canvi és el que fa aquesta unió. Nosaltres tres farem la base d'un castell, i ara hem d'acabar pràcticament, i ara hem d'anar a l'altre. És una mica per això. El que hagi l'alina al principi és molt bonic. La glòria més gran no consisteix a no haver caigut mai, sinó a haver-se aixecat després de la caiguda. Jo afegiria, i continuar. Per tant, ja no cal que faci més metàfores, ni comparacions, ni referències al que està passant ara. És una de les frases que hi ha, és aquella del company que diu, tornarem a lluitar, tornarem a vencer. Tornarem a sofrir i tornarem a vencer. És una de les frases que hi ha. A mi li fan entendre el per què és tan feliç allà dintre. O sigui, amb el poble aquest de la costa. Perquè el primer no ho entenc. El primer dia, pum, i després m'ha sent de la mar de bé, i el primer no ho entenc. Bueno, senyors, estem acabant. Això podran tornar a vostès. Abans de marxar, encara podem llegir l'avangèlic que correspondrà al diumenge que es farà amb la Codistia. Aquest diumenge és el diumenge de rams. Si recorden, en el diumenge de rams, a la qual la gent va amb les palmes, que això és bo que més elcivada. La part religiosa, a vegades la tenen una mica més bovidada, però és igual. I després, un cop ja s'enveneix les palmes, o el llauré, o l'olivo, les coses de la olivera, doncs s'entra. I amb la benedicció al mossèn, sempre llegeix un avangèlic cortet. El diumenge de rams era la famosa pàcil, que ara també la fa molt més reduïda. No sé si perquè la gent no es cansi o per el que sigui, però ja no es fa tant com es feia abans. És el diumenge de rams, torno a recordar, i l'avangèlic que correspondrà és l'avangèlic segon Sant Marc. Quan eren a prop de Jerusalén, arribaran a Betfeger, a la muntanya de les oliveres. Aneu al poble d'aquí al davant, i trobareu tot seguit una somera fermada amb el seu pollí. Deslligueu-la i porteu-me'ls. Si algú us deia res, transponeu-li que el senyor el s'ha de menester, però els tornarà de seguida. Tot això va sosseir perquè es complís el que el senyor havia anunciat pel profeta. Digueu a la ciutat de Sió. Mira, el teu rei fa humilment la seva entrada. Montat amb una somera en un pollí, fill d'animal de càrrega. Els deixebles hi anaren, feren el que Jesús s'havia amenat, portar a la somera i el pollí, i el guarniren amb els seus mantells i ell hi pujar. Molta gent entapiçava el camí amb els seus mantells. Altres tallaven branques dels sabres per encatifar la terra, i la gent que anava al davant i la que el seguia cridava, o sana, el fill d'Adrid, beneït al quivet nom del senyor, o sana, a dalt del cel. I nosaltres també podríem dir beneïts a tots els suyents, i estem molt contents i que passeu bona pasca. Moltíssimes gràcies. Iolanda, perquè ha estat una pinya molt bona. Moltes gràcies per convidar-me. Tins la propera. Moltes gràcies. Cara, bé! Un programa per arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes, midates de caducitat. Música sense etiquetes, Música sense etiquetes,