Veus Parròquia del 11/4/2018

I don't want to leave and make it clear You're not showing me love like you did last year Oh, like he did last year Oh, yeah, yeah, don't give me the words I don't want to hit, if you want me to stay Oh, I'll make it clear And you're not showing me love Like you did last year Oh, like you did last year Oh, hey Don't give me the words I want you If you want me to stay Just say it, baby If you want me to stay I want you to stay Veus de la parròquia El programa de informació humana i cristiana de la parròquia de Sant Just i Pastor de Sant Just d'Esvern Amics lluïdors de Ràdio d'Esvern l'equip d'Eireus de la Parròquia torna amb vosaltres com cada quatre programes i danys, avui es En aquests programes, estem veient aquest any primer els 500 anys de la reforma protestant de l'Utter. Després hem tractat també en certa profunditat l'Islam, la mitja lluna creixent. I ara ens toca parlar, durant aquest tres mesos que queden per acabar el curs de ràdio, d'una sensibilitat, d'una espiritualitat catòlica. Concretament, les fraternitats d'en Carles de Focol. Són grups comunitaris que han agafat aquesta espiritualitat, aquesta manera de ser, aquest carisma d'en Carles de Focol, per fundar unes seus d'acollida de treball, de llibertat, de revisió, d'esperit, d'obertura. Per això, aquesta sintonia, el senyor és la meva força. Teniu a veure com va descobrir Carles de Focol, aquesta força del senyor. Qui fou Carles de Focol? Carles de Focol n'esquena l'any 1858 a Strasbourg, a l'és de França. Orfa de pare i mare, quan tenia 5 anys, va anar a viure amb l'avi matern. Va tenir una adolescència difícil i va acabar per perdre la fe. Es va submergir en una vida desenfrenada de plaer, però al fons del cor hi portava una tristesa i un buit molt gran. Els 22 anys ja era oficial de l'exèrcit i el van destinar a Algèria, que era llavors una colònia francesa. Poc temps després, van donar l'exèrcit i van prendre una arriscada exploració del Marroc. El testimoni de fer dels musulmans desperta en ell una qüestió. Serà que Déu existeix? En tornar a França, Carles es va emocionar amb l'acolliment afectuós i discret de la seva família, que era profundament cristiana. Comença un camí de recerca i troba providencialment un capellà, Henry Ivelin, que serà per ell un pare i un amic. El mes d'octubre del 1886, quan tenia 28 anys, es converteix i tota la seva vida es transforma. Des de llavors va voler donar la vida a Déu. Una pregrinació a terra santa li va revelar el rostre de Jesús de Nazaret, que el va fascinar, i des de llavors procurarà seguir-lo. Vol imitar aquest Déu obrer a Nazaret. Va començar per passar set anys en un monestir sister 5 i 4 mes a Nazaret, com armitar en una barraca al jardí de les Montges Clarisses. Progressivament va descobrint que seguir Jesús i estimar-lo apassionadament és tornar-se com ell proper d'esquistar lluny dels més abandonats. Ordenat cesardot l'any 1901, marxa a Algèria i s'estableix al oasi de Beniaves, on la seva casa tenia la porta sempre oberta a tots els que hi anaven. Veient la situació del país denuncia la injustícia i l'esclavatge. No para d'intercedir junts dels qui tenen el poder. No tenim dret a ser sentinelles adormides, gossos muts o pastors indiferents. Havien sentit parlar d'Alstuarec, un poble situat encara molt més al sud, se'n va viure amb mig d'ells sol, indefens, confiant en la paraula dels qui li donen hospitalitat. Estudia la seva llengua i em pren un gran treball lingüístic, transcrivint milers de poemes que la gent cantava i que corrien al risc de perdres. Mai va procurar convertir ningú, només volia estimar. Aquest era el camí que havia descobert per dia a tothom qui era el seu Déu. L'any 1914 esclata la Primera Guerra Mundial i la violència arriba també les colonies franceses. Carles morir, el dia 1er d'Azembre de 1916, a Tamán Recet, assassinat, només perquè va voler continuar amb els seus amics fins a la fi. L'1er d'Azembre esclata la Primera Guerra Mundial i la violència arriba també les colonies franceses. Carles morir, el dia 1er d'Azembre esclata la Primera Guerra Mundial i la violència arriba també les colonies franceses. Bé, recentment s'ha conmemorat el centenari de la mort vilment assassinat d'en Carles de Foucault. Personatge com heu sentit que de la qual se destaquen molts aspectes. Però primer, la primera notícia que vaig tenir jo mateix d'en Carles de Foucault era quan s'estudiaven els grans exploradors, tant als Pols, a l'Àfrica, a Centro-Amèrica, a Esfada Amèrica, i això el consideraven com un explorador. El certament, ja ho has dit imaculada, va fer grans expedicions cap al sud, cap al marroc, aixecar en plànuls, situar en poblats de la gent, fent una connexió d'aquest interior amb l'exterior més ric. Però no va ser un explorador, o va ser molt més que un explorador. Va ser, sense voler-ho ell, per això, un fundador d'una manera de viure al costat del senyor. Va ser el germà universal. Carles, alegre quan, de la seva ermita, en comencen a dir la fraternitat. Doncs acull a tothom, sigui qui sigui, ateu, musulmà, jueu o cristià. Sentint-se germà de tots, germà universal. Els estima a cada un en concret, amb delicadesa, amb tendresa. Passa el temps i les petites fraternitats s'han anat estenent pels cinc continents. Nous grups surcieixen. L'espiritualitat de Nazaret es pot viure en totes les situacions. Mogut pel seu desig de comunió universal, Carles dirà cada dia, senyor, feu que tots els humans vagin al cel. Pregària que ens pot semblar ara un tan ingenua, però que, aleshores, quan la teologia assegurava erroneament, fora d'Església no hi ha salvació, era ben necessària. Escolta'm ara, aquest can, no fixeu els ulls en ningú més que ell, que ens resumeix l'esprit d'en Carles de Focal. No fixeu els ulls en ningú més que ell. No fixeu els ulls en ningú més que ell. No fixeu els ulls en ningú més que ell. En aquest itinerari d'en Carles de Focal hi té importància la seva visió, la seva proximitat a la Eucaristia. Considera l'Escaristia memorial de l'ultrinsupar, i és veritable presència entre nosaltres del ressuscitat que salva la humanitat. Carles l'adora en silenci, amb aquella admiració muda que conté la més apassionada declaració d'amor. Escriu també, la millor pregària és la que conté més amor. Pregar és pensar en Jesús estimant-lo. Es mereix ser estimat apassionadament. En unió amb Jesús, Carles intercedeix pel món sencer i sofrereix el pare lliurem per amor la seva vida al servei dels més pobres i allunyats, recolzant els qui no compten davant dels poderosos, proper i accessible als petits, que són sovint víctimes de la injustícia humana. Aquesta proximitat a Eucaristia d'en Carles de Focal ens porta a la següent intervenció musical. El senyor et convida sempre talament. Digue-s'hi, digue-s'hi, al seu cos és per tu, i aquest vi germà que omple el teu cor. Digue-s'hi, digue-s'hi, al seu cos és per tu, i aquest vi germà que omple el teu cor. Home del seu temps. Carles és tant mateix, home d'una personalitat excepcional. En abans del seu temps podrem dir si ens fixem en algunes intuïcions seves. No té por de denunciar l'esclavatge que, malgrat la llei d'evolució, continua encara vigent, i escriu a les altres estàncies polítiques i religioses presionant perquè s'acabi aquesta lacra. Home entre els humans s'interessa a tot el que és humà, tant en el pla espiritual, com material, cultural o sociopolític. Home de diàleg i de pau és l'únic arribat sense armes en país tuarec, a diferència dels altres europeus. Sovint agreja Déu a no tenir por de res. Els que hem conegut a Pol embarec, antic esclau alliberat per ell, o el seu amic o cúxen actxicat, hem sentit dir de la seva pròpia boca. El marabú era un home bo, vivia pobre entre nosaltres estimant el que és nostre i dedicant moltes hores a la collida, al treball, a la pregària. Ell que podia ser ric, quedant-se entre els seus, vivia pobre en mig nostre, compartint el que tenia. Va arribar però un any tan dolent que va caure molt malalt, tant que ens pensàvem que es moria. Llavors vam ser nosaltres, que corrent de campament en campament li portàrem cada dia la llet desmonyida, gota a gota, de les seces cabres dels voltants. I això el va salvar. I posa damunt l'alta tot allò que més vols, la vida, la joia i tot l'amor. El senyor et convida sempre tan bé. El senyor et convida sempre tan bé. I aquest vi germà que ompli el teu cor. Digue-s'hi, digue-s'hi, els seus coses per a tu. I aquest vi germà que ompli el teu cor. Ja hem dit que la residència pobra, a simplatendre, d'en Carles de Focal, a Algèria, es va convertir en un centre d'acollida, una estimació per a tothom, a partir d'aquesta vida de pobre entre els pobres. D'aquí va sortir la fraternitat, com ja s'ha dit. La fraternitat o les fraternitats són aquest conjunt de persones que fan aquesta aposta pel seguiment del Carles de Focal. Persones de les condicions, segons les ordres reuigoses a la que pugui pertanyen. Aquestes comunitats de Focal han rescatat i ensalvat pregàries escrites maneres de fer d'en Carles. Una de les salvades més importants és la pregària d'en Carles de Focal. Carles de Focal, dirigint-se al pare, ho deixis. Pare, jo m'abandono a vos, fer-ho de mi el que us plagui. Feu el que feu de mi, us ho agraeixo. Estic disposat a tot, ho accepto tot. Mentre la vostra voluntat s'acompleixi amb mi, en totes les criatures, no desitjo altra cosa, Déu meu. Poso la meva ànima a les vostres mans, us la dono Déu meu, en tot l'amor d'un meu cor, perquè us estimo. I això més una necessitat d'amor, de donar-me, de posar-me a les vostres mans sense mesura, amb una infinita confiança, perquè vos sou el meu pare. Si mi santificat no vostre nom, dintre tots els altres no vostres nens, facis la vostra voluntat, que si a terra, tot el que està meu ser, tot el que està meu ser, Déu meu, en tot l'amor d'un meu cor. El que passava al pare, una altra manera d'adreçar-se al pare, és a través del pare nostre. Estem sentint el pare nostre d'Amirisi Korchakov cantat en les matines o en les laudes del monestir de Montserrat. Tornem amb en Carles de Foucault. Dèiem que hi havia hagut gent, encara hi ha, medronament, sortosament, que aquesta espiritualitat, aquest estar pobre entre els pobres, compartir tot el treball, la feina, etc. A la collida és per ell una atracció, una crida. Hi ha sobretot tot un aspecte del món femení que ha fundat les fraternitats. Aquestes fraternitats són la inspiració, són el carisma de la germaneta Magdalena Oteng, o germaneta de Jesús, que sent d'una complexió dèbil, certament, va fer tot un recorregut mundial fent fundacions de les fraternitats, amb èpoques de bonança de la seva salut i èpoques certament difícils. Però hi ha, arreu del món, una munió de fraternitats, de les quals anirem parlant. Però ara simplement volem una nota biogràfica de la germaneta Magdalena de Jesús. La germaneta Magdalena de Jesús va néixer a França al 1898. Inspirada en la vida de Carles de Foucault, va viure senzillament una vida contemplativa entre els nòmodes del Sahara Argelí. I va fundar una congregació religiosa en la que va proposar el mateix camí. Va morir a Roma el 6 de novembre de 1989, després d'haver passat la seva vida per implantar les fraternitats en totes les perifèries del món. I va fundar una congregació religiosa en la que va proposar el mateix camí. Hem parlat de les fraternitats, esperem tenir arreu d'Esvern en presència o en comunicació, almenys a una germaneta de les comunitats que hi ha aquí a Catalunya. Però anem a un aspecte de la vida de Foucault i de la seva trajectòria fundadora, que és curiosa. Ell l'hi ha escrit, s'ha dit, moltes vegades avui mateix, cartes. Escrivia cartes de la seva família, al seu superior, a les comunitats que fundava, o els seus amics toarecs, o els seus amics àreps. Aquest sistema pistolar també ha sigut seguit per membres d'aquestes comunitats, d'aquestes famílies espirituals, del BEAT i a Carles de Foucault. Tenim, a les nostres mans, un conjunt de cartes que s'ha d'anar d'anar a formar llibre, que diuen del teu germà musulmà. Són cartes d'avui a Carles de Foucault. S'ha escrit per Didac la Garriga. Així és com Carles de Foucault, a través de l'islam, va descobrir el cristianisme, es va fer cristials, va convertir aquest Didac la Garriga, és un ciutadà brasiler que, a través del cristianisme, ha descobert l'islam. I ara li escriu, hipotèticament, clar, amb el germà Carles. Però què diria al germà Carles una germaneta de Jesús, una membra de la comunitat? Ara li mirarà la carta que Maria do Carmo, una germaneta, escriu al germà Carles, amb aquest títol, carta oberta al germà Carles. Estimats germà Carles, en recordar el santenari de la teva mort vaig pensar en escriure-te una carta. Et vaig conèixer quan era jove en llegir el llibre en el coraçó de les masses del pare Boallom, on vaig trobar la teva espiritualitat i radicalitat de vida. Em van seduir de tal manera que vaig tardar a decidir-me a seguir-te, per por de no ser capaç de viure-les. Vaig acabar fent el salt, entrant a la congregació de les germanetes de Jesús. Així va començar la meva aventura, consegant-me a un Déu sorprenent que va agosar fer-se un de nosaltres en Jesús de Nazaret. Fou per aquest mateix Jesús que tu et vas apassionar. Vaig fer tot el que li era possible per imitar la seva vida, llegint i rellegint, meditant i contemplant la belleza de la seva paraula. Vaig viure en una barraca al barri de Correlleira, a Lisboa, on vaig treballar algun temps en una fàbrica de xocolata. A Marina Grande, on vaig fer una experiència en un taller de vidres. Vaig passar uns anys a Sao Romàu, on, com que les altres germanetes treballaven en fàbriques, jo em quedava més a casa i feia algunes hores de neteja. Ara he vist que amb altres dues germanetes al barri social Quinta de Fonte, prop de Lisboa, on va ser reallotjada molta gent, sobretot africans i gitanos. Va ser ben acollits i poc a poc es va anar creant una veritable amistat, fent l'experiència que les diferències són una riquesa quan home és capaç de respectar-les i de dialogar. Trobo persones plenes de qualitats que m'ensenyen moltes coses, aprecio sobretot la seva fe, que els dona coratge i força per lluitar i ultrapassar les dificultats. Hi ha joves que abandonen massa viat l'escola i no veuen per vindre, persones que, per intentar oblidar el pitjor, busquen camins equivocats, desgastats i buits. Hi ha jubilada, estic més lliure per dedicar-me als veïns, a través d'una amistat gratuïta i incondicional, seguint Jesús, que durant tota la seva vida va donar preferència als més pobres, als exclosos. Així, visito persones grans, malaltes, algunes les acompanyo als hospitals, ajudo a arreglar documentació, comparteixo penes i alegries de la gent. Soc una dona feliç. Gràcies, Germà Carles. Germaneta Teva i de Jesús, Maria Do Carmo. Gràcies, Imaculada. Gràcies, oïdors. Tornarem amb aquest sentit de descoberta de l'obra del Gerbà Carles, la setmana que ens toqui. Aquest programa repeteix els 17, els quarts onze, i veus el Barroco i tornarà al Tipecrescade a dos quarts d'avui. Adéu, si hi ha algú. Adéu. Ara bé, un programa per arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims cinc quarts.