Veus Parròquia del 18/4/2018

Ves de la parròquia. Esteu a la sintonia de Radio Desvern en el 98.0 de la freqüència modulada. Avui, dia 18 d'abril, en plena setmana tercera de Pasqua, tenim el goig de ser testimonis de la resurrecció i ho diem ben clar. Us acompanyem les beves de Joan Algarra i Pere Oliver, amb en Carles Hernández Rius, a la part tècnica. Iniciem el programa amb l'electora de l'Avengelli del proper diumenge dia 22, inici de la setmana quarta de Pasqua. Sense oblidar que el proper dilluns és la Diada de Sant Jordi, patró de Catalunya, i farem també un comentari del significat que té, per a nosaltres, els creients la celebració d'aquesta festa. L'actura de l'Avengelli segons Sant Joan. Jesús, digué als fariseus. Jo sóc el bon pastor. El bon pastor dona la vida per les ovelles. El mercenari, el qui no és pastor, ni amo de les ovelles. Quan veu venir llop, les abandona i fuig. Llavors, el llop se n'apodera i les dispersa. Com que és un mercenari, tant se l'indona de les ovelles. Jo sóc el bon pastor. Conec les meves ovelles i elles em coneixen a mi. Tal com el pare em coneix i jo conec el pare. I dono la vida per les ovelles. I encara tinc altres ovelles que no són d'aquest ramat, i també les he de guiar. Elles escoltaran la meva veu. I hi haurà un sol ramat i un sol pastor. El pare m'estima perquè dono la vida i després la recobro. Ningú no me l'aprèn. Sóc jo qui la dono lliurement. Tinc poder de donar-la i tinc poder de recobrar-la. Aquest és el manament que he rebut del meu pare. Què hem vist a la lectura d'aquest evangeli del proper diumenge? Doncs que som encara en temps de pàscua. Hi ha de ser ocasió per fer el repàs de la joia i l'alegria que dona sentir-nos cridats, estimats i salvats. Ens recorda el cardenà Lumella, que aquest és el temps idoni per res descobrir i assegurar internament que... Som feliços perquè hem estat cridats a la vida. Som feliços perquè hem estat cridats a la fe. Som feliços perquè Déu ens ha estimat el primer. Som feliços perquè nosaltres també l'estimem. Som feliços perquè el dolor és camí de resurrecció. Som feliços perquè Déu perdona els nostres pecats. Som feliços perquè els nostres noms estan escrites al regne del cel. Som feliços perquè el regne del cel és dins nostre. Som feliços perquè tots som germans. Som feliços perquè ell ens ha anomenat testimonis de la seva joia. Transmetem, doncs, aquesta pau al nostre voltant i visquem amb humilitat i sense complexos el goig del temps pasqual. Temps en el qual les persones ens trobem i ens reconeixem. I podem cercar maneres possibles de ser i de viure. Recordem que hem triat l'opció cristiana de la Pasqua, opció que introdueix pau i serenitat, que ens mou esperar a creure en la comunió de tots, en la trobada eterna, en cos i ànima, un en contra de totes i tots els que estimem l'eternitat, el goig de saber-nos estimats i amb vida per sempre. Notícies d'Església A motiu de revisar la nostra vida en aquest temps idoni per a creixer en la fe i l'esperança i l'amor, Mossèn Joaquim Riu s'escrivia al Full Informatiu de la Parròquia, número 14 del dia 8 d'abril, un text sobre l'esperança que recull les següents reflexions del teòleg Francesc Torralba. Contra el desànim, esperança. L'objecte de l'esperança és un bé determinat, sigui per un subjecte individual, sigui per una comunitat. L'esperança entesa com un valor sempre es refereix a un bé i mai no pot ser-ho d'un mal. És, a més, un valor que es refereix al futur de cada persona. Qui té esperança té sempre un futur. Veu sempre una clariana en el futur, encara que el cel, sals i sobre la seva testa, estigui més aviat anubulat. Transmetre el valor de l'esperança és, en aquest sentit, comunicar futur. Però no un futur fals, ni un futur qualsevol, per sortir d'un present que és viu ofegadament, sinó que consisteix a netejar l'horitzó de falsos per anys. Es tracta d'ajudar a veure i clara, a contemplar les diferents alternatives de futur per prendre consciència de les possibilitats. L'esperança relació amb el valor de l'esforç. De fet, només té sentit i consistència l'esperança que es basa en el valor de l'esforç. Suposa l'esforç, però aquest esforç és més suportable quan es comparteix amb una altra persona. Només hi ha esperança quan home és capaç de veure un horitzó de futur diferent del present, quan veu possibilitats de solir aquell bé que es proposa conquerir. La desesperació, que és l'actitud contrària a l'esperança, consisteix, precisament, en la negació de qualsevol possibilitat futura de bé. La rel última de l'esperança cal buscar-la en la incertesa ontològica de la condició humana i, evidentment, en la llibertat. Al cap i a la fi, la persona és una ésser molt fràgil que té consciència de la seva fragilitat i, precisament per això, necessita del valor de l'esperança com el pa que menja per sobreviure i afrontar la seva quotidianitat. No s'ha de confondre l'esperança amb l'enginuitat. L'esperança és un valor de la maduresa humana perquè, en certa manera, suposa la síntesi de la joventut i de la bellesa. La joventut és la força, el trem, l'autanticitat. La bellesa, en canvi, és el consell, l'experiència que donem als anys el coneixement sapientcial de la vida. El valor de l'esperança és, doncs, un híbrit de joventut i de bellesa perquè la seva esperança està feta de força i experiència. L'esperança relaciona íntimament amb el concepte d'acció o, més concretament, de transformació. L'home d'esperança creu que pot transformar el món, creu que pot canviar la injustícia en justícia, la operació en llibertat, la desigualtat en igualtat, l'odi en amor, la por en tranquil·litat, sense esperança no hi ha possible transformació del món. Només pot transformar el món qui té esperança perquè, en la matriu de l'esperança, hi ha el germen de la rebel·lió i de la disconformitat. L'home esperançat és revolta davant d'un món injust, crida en força davant de les missèries alienes, s'alçen voluntat per transformar el seu univers. Sent valors per viure, idea d'un francès torralba. Us llegim tot seguit el comentari del full del passat, diu menja dia 15 d'abril. Viure amb els altres, la civilitat. La població no és tan sols un lloc geogràfic, una aglomeració de persones que cuaviten per fer-ho. La població no és tan sols un lloc geogràfic, una aglomeració de persones que cuaviten en el mateix espai, sinó que és una categoria ètica. Ser ciutadà és com més que recidir en una urb de ciment, és adoptar un determinat estil de vida i conrear unes determinades virtuts entre les quals la civilitat hi ha jugat un paper fonamental. De fet, la civilitat es contraposa a la barbaria. Hi ha civilitat, quan les persones són capaces, de resoldre les seves diferències i els seus problemes, mitjançant la paraula i l'acord. Hi ha, en canvi, barbaria o insibilitat, quan els humans practiquen la violència com a forma de resoldre llurs problemes. La població és un espai on els humans dialogen, pacten, arriben acords i respecten mutuament llor d'imitat. La civilitat no es demostren les grans coses, sinó en els petits detalls, en la manera de viure dins d'un gran conglomerat humà. La forma com es templim relació amb els altres mostra el grau de civilitat o d'insibilitat que tenim. Respectem el silenci dels nostres veïns, reciclem les escombraries, tenim cura de la neteja de la població, en aquests i tants d'altres detalls es mostra el grau de civilitat d'una persona. Una població és un espai plural on tracten de conviure persones amb àvits i maneres de ser molt diferents. Conviure en un magma de pluralitat no és fàcil. Conviure en un magma de pluralitat no és fàcil, ja que no sempre es poden harmonitzar els estils de vida. Davant d'aquest fenomen no és suficient la tolerància encara que és una condició de possibilitat, sinó que cal el valor de la civilitat, que també es podria definir com la cordialitat o l'amistat civil. Ser cívic vol dir saber respectar el temps de l'altre, valorar la seva existència i respectar igualment el seu espai. És cívica la persona que té cura de l'espai que trepitja i que no tan sols no el deteriora, sinó que vella pel seu envelliment, ja que li desagrada profundament viure en un marc lleig i brut. La persona cívica sap distingir entre allò que és públic i allò que és privat. Preserve cautelosament la privacitat dels altres i es guarda molt d'exposar-la, però a més a més té un gran sentit de responsabilitat vers la cosa pública, vers els espais que són de tots. La persona cívica considera allò públic com que el com valúix. Un banc i d'una plaça, un semàfor, una planta d'un jardí públic. Procura no generar molèsties als veïns i evitar incomoditats als altres. La civilitat ens fa més civilitzats i ens permet resoldre les nostres diferències per la via del diàleg i del consens. És essencial tractar de buscar solucions amb la paraula i el diàleg abans dels recursos jurídics adequats i a disposició. Si, com diuen els analistes, tendim cap a una societat plural i diversa, serà essencial afinar el concepte de ciutadania multicultural. Hem de deixar enrere el concepte de ciutadania món o cultural i endinsar-nos en la noció de ciutadania multicultural. Del document 100 Valors per Viure, d'en Francesc Torralba. El propè dilluns, dia 23 d'abril, celebrem la Diada de Sant Jordi. Diada llibre i de les roses. Símbols de la cultura i de l'amor. Jornada també que reivindica la cultura catalana i és la festa de les lletres a gairebé tots els països del nostre entorn. És el dia dels enamorats i per això des del segle XV és costum regalar una rosa vermella, com la sang, a la persona estimada. A la Decada de 1930, s'hi afegeix el costum de regalar també un llibre. I des de les hores, llibraries i editorials multipliquen les novetats per aquesta data. El Sant Torral cristià, llegim que el 23 d'abril de l'any 303 va ser quan van matar el cavallet Jordi per ordre de l'emperador Dioclesià. El sant va ser martilitzat i de capitat per negar-se a seguir l'ordre de perseguir els cristians. Molt aviat, el començaren a venerar com a màrtir i de seguida apaguen històries fantàstiques i lligades a la seva figura. El culte de Sant Jordi es va estendre plenament a diversos indrets del món i des de l'any 1456 és el petrol oficial de Catalunya i Aragó. Tot i que la festa se celebrava amb més o menys intensitat des del segle XV és a finals del segle XIX amb el moviment polític i cultural de la renaixença quan s'instaurà la diada amb tota solemnitat. La sensació catalana de la llegenda de Sant Jordi diu que després d'un combat aferrisat del cavallet i el drac la bèstia va caure travessada pel ferro esmulat i que dels degutalls de sang que arribaven a terra envaneix un roser que floria cada mes d'abril. Llegendes i regalats imaginaris a banda sabem que la tradició ve de lluny. També sabem que ve de molt antic des del segle XV era la celebració de l'eucharistia a la capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat on era ja costum de regalar una rosa a les persones que assistien a missa. I forgant en el món de les llegendes i mitologies trobem també arrels a l'antiga Roma on era costum de regalar roses en honor de la deessa Flora. O sigui que això ve de molt antic. Fe i actualitat. La coneguda escriptora i periodista Pilar Raola reivindica els màrtirs cristians dels nostres dies. Ho fa en el seu llibre Sos Cristians, editat per Columna, presentat recentment a la vacílica de Santa Maria del Mar de Barcelona per Josep Cuní i el cardenal Joan Josep Humella. Emili Rosales, editor de Columna, defineix aquesta obra sobre la persecució dels cristians a l'actualitat com una defensa dels drets humans més que una defensa de la fe. I ha anunciat que estan estudiant-se diverses traduccions. Josep Cuní, en la presentació del llibre, va destacar que es tracta d'una obra, un llibre que ha assumit la defensa dels cristians. Un llibre que no només està centrat en el catolicisme, sinó que agrupa les diferents basants del cristianisme, ja que alguns dels fidels més perseguits han estat els de les esglésies orientals. Raola va firmar que ja té la seva càbossa, la catalana, però que el seu cor ni caben més. I s'ha donat que el cristianisme pateix una persecució brutal, però que se'n parla més aviat poc. L'eliminació dels cristians a siris de l'Iraq, o la persecució dels coptes egipsis, o dels catòlics de Corea del Nord, importen poc o no la veiem. Com a creients, ens cal pregar pels nostres germans perseguits a causa de la fe. I ens hi hem de sentir ben propers. No oblidem que la nostra causa és universal, i per a totes i tots, per a tot i dret del món, Jesús ens diu... Quan diverses persones reuneixen en el meu nom, jo hi sóc a mig d'ells. Bé, el llibre deu ser fabulós, no? Sí, a més, han parlat tots els mitjans, però és molt llògic que nosaltres aquí en parlem. A més, perquè ens toca molt de prop, i de vegades no valorem la universalitat de la nostra fe. O sigui, que tant són prop de nosaltres, el menja del nostre cor i espiritualment, els que tenim al costat mateix, i els podem veure i tocar com els que són a 10.000 quilòmetres de distància. I, a més, s'ha de reconèixer que aquestes fes, que són també religioses, igual, i creuen en Jesús i en Déu, aquestes també són cristianes, i també en mereixen respecte. I que mantenen, potser, més profunda la fe en nostres, senyor. A més, és que totes parteixen de les escritures. Les escritures són les mateixes. Canvia la manera d'interpretar-les. Si dins el mateix catolicisme hi ha gent que les interpreta de manera diferent. Hi ha teòlegs amb diferents punts de vista, o sigui, i el text és el mateix. I, aleshores, tenim el mateix, pràcticament, des de fa més de 2.000 anys. Sí, sí, més de 2.000 anys. I continuem amb l'agenda. Doncs ens diu l'agenda que avui, avui mateix, tenim l'aniversari d'una ordenació piscopal, una ordenació que ens és molt propera, perquè avui mateix acompleixen 20 anys de l'ordenació com a visba de Montsenyó Agostí Cortés Soriano. El 20 de febrer de 1998 fa un humanat visba d'Ivissa pel papa Joan Pau II, i el 18 d'abril d'aquell any se celebrarà la seva ordenació piscopal a la Catedral de Santa Maria de la Capità la Ivisenca. L'any 2004, fa un humanat primer visbe de Sant Feliu de Llobregat. Preguem per ell i pels fruits del seu ministeri piscopal. Aviam, què més tenim? Trobada de voluntaris de pastoral penitenciària. Tindrà lloc el proper dissabte 21 d'abril al matí a la Casa de l'Església. Com sabeu, és el carrer Dermanteres 35 de Sant Feliu de Llobregat. La present convocatòria vol congregar tots aquells voluntaris que ja col·laboren en aquest àmbit pastoral de les presons i també qualsevol persona interessada. A les 10 començarà amb una pregària dirigida pel dia que Michelangel Jiménez i les paraules d'obertura del bisbe Agostí Cortés. La temàtica central, el voluntari al centre penitenciari, serà tractada en dues parts. La primera, sobre el funcionament del centre, a càrrec de Teresa Capell, coordinadora de serveis socials de Briands II. La segona, sobre el paper del voluntariat, a càrrec de Raquel Rovaló, tècnica de serveis socials de la Direcció General de Serveis Penitenciaris. La matinals acabarà amb les aportacions d'estimunials d'alguns voluntaris likes i un prevera, mossèn Jordi III. El termin del territori, dic. El territori del bisbat de Sant Feliu de Llobregat té dos centres penitenciaris. Briands, on hi ha també dos mòduls de Briands II. El terme de Sant Esteve de Sarrodides. El primer, el faries a Briands I. Com que n'hi ha dos, el primer és Briands I. A mi m'ha semblat que sí, sí, sí. Tenim també la 25ena trobada d'escolants al Seminari de Barcelona. El 17 de dia 21 d'abril, de les 10 a les 15 hores, al Seminari Conciliar de Barcelona, són convidats tots els escolants i escolanes, i també s'hi poden afegir altres nois i noies d'entre 8 i 15 anys que estiguin vinculats a la parròquia. Amb el lema Caminant Cap al Tresor, participaran en una gran xinquana i la bucanistia i el dinar de Germanó se'l porta cadascú. Inscripcions abans del 19 d'abril, el telèfon no el 34, 541, 600. O sigui, l'adreça... Sí, també podeu escriure a Seminari Roba, SeminariBarcelona.cat i trobareu més informació a la web SeminariMenorBCN.cat. Si poseu algú que el Seminari Menor de Barcelona, tot telèfon o direcció adreça totes les dates. La Ximara també del passat full dominical del bisbat de San Feliu, els apunts per l'anàlisi que porten per títol i per l'anàlisi que porten per títol, són unes dones que no tenen per granted el seu favor. Si no, gràcies. El seu sepulcre és buit. Aquesta és la evidencia immediata en què els amics de Jesús es troben i a partir de la qual aniran descobrint la base de allò que s'ha de divindre. A l'Evangeli de la Pascua, els cal seguir el tram més o menys llarg que va de la primera constatació el coneixement i convenciment ple del que aquesta significa. A l'inici d'aquest camí, durant el seu recorregut i en la seva culminació, no hi ha si no do. Gràcies, gratuïdat. A l'Evangeli del passat tercer diumenge de Pascua, se'ns narra la situació anímica dels de Xebles. Estan esglaiats, no reconeixen Jesús, creuen que és un esperit, estan alarmats, tenen el cor ple de dubtes. Jesús se'ls mostra ell mateix. El que havia estat crucificat els ensenyava les mans i els peus, es deixa pel pas menys amb ells i arriba el moment definitiu de final de recorregut. Llavors, els obri l'enteniment perquè comprenguessin el sentit de les escritures. Ara és quan el coneixen plenament, ara copsen la realització del que havia estat anunciat. Molts de nosaltres potser no recordem en quin moment de la nostra història de fer. El misteri de la ressorració de Jesús se'ns va fer, perdó, diàfana i la convicció més certa de manera que en van quedar compressos el nostre esperit i també en el nostre enteniment. Creure en la ressorracció de Jesús és mirar-nos i agrair el dor rebut, sabent que la seva ressorracció és garantia de la nostra. És també mirar la realitat humana amb ulls nous, uns ulls que es deixen interpel·lar per aquelles circumstàncies personals i col·lectives mancades de vida, sepulcres buits que reclamen sentit i participació en la vida del ressuscitat. Es tracta que amb la nostra essió siguem testimonis del ressuscitat i comuniquem la vida que ell ens dona allà, vida plena de sentit, de misericòrdia, vida que fomenta el bé comú, la justícia, la fraternitat. Bona pàscua. Signat, Concepció Huerta. Bé, acabem amb els tuits del Papa Francesc. Aviam. Qui confessa els seus pecats amb humilitat i sinceritat, rep el perdó i retrobe de nou la Unió en Déu i amb els germans. El missatge de Jesús és incòmode i ens incomoda, perquè desafia el poder religiós mundar i provoca les consciències. Oferir un do de gràcies i de gratitud a Jesús és dedicar temps a una persona difícil, ajudar algú que no ens resulta interessant. Estem tots cridats a viure la joia que neix de la trobada amb Jesús per vencer el nostre guisme, sortir de la nostra comoditat. Hem arribat als moments finals de veus de la parròquia. Avui us hem parlat, Joanna Algarra i Pere Oliver. Ha posat les músiques i ha controlat el sol en Carles Hernández Ríos. Recordeu que aquesta audició s'ha de repetir del proper dissabte a dos quartons a del matí. Fins a les hores, molt bona nit a tothom, o bé, bon dia, si ens esculteu en dissabte. A veure, i adeu-siau. Ara ve un programa per arqueòlegs de la música moderna.