Veus Parròquia del 23/5/2018

Bona tarda, amics suïdors de Ràdio d'Esber, que amb tots vostès veus de la parròquia. Com un dimei creus el mes, la Montserrat Giró, bona tarda Montserrat, aquí us parla de l'Elina, fem el programa de la parròquia, paraula viscuda, i recordaran que per la paraula viscuda sempre tenim alguna persona amiga, que és tan amable, i ens ve a parlar d'alguna cosa que ha llegit, que l'ha impactat, i que ha fet ressonar el seu cor, podríem dir-ho. I en aquest cas molt concretament, el Pere Acyton. Bona tarda Pere. Bona tarda. La Montserrat Giró ens farà una petita biografia, petitoníssima, perquè no tenim temps a la ràdio i vostès ja ho saben, el Pere Acyton. Qui és? Jo crec que tothom ho coneix, però bueno. Bé, el Pere Acyton, marint, és nascut Ornachos, però cal dir, amb totes les lletres, que és un sant justent, compromesa amb el poble, la natura i el país. Ell és fundador amb altres persones, de l'Alnos, que és aquesta defensa de la natura, però també del medi ambient, que actualment està bastant baix, aquesta associació, però que ell continua actiu. També la Seas, que té aquesta predisposició i encert que tots els recorreguts que s'han de fer o les excursions és les prepara amb intensitat i també amb molta finura. És també el centre d'estudis. Per tant, vol dir que és una persona que li interessa tot el que és del país, a nivell de mirar-se amb molta cura, de conèixer-ho, profondeix en aquells els estudis i el que llegeix i el que descobreix. És voluntari de Collserola, més ben dit, és el president de Collserola Verda, que fan tot el que és la protecció i el voluntariat, en quant del recorreguts, de la neteja, d'aquesta conservació que nosaltres, de vegades, no sabem allò qui ho està fent, però veiem que quan transitem hi ha una polidesa perquè hi ha algú que ho està ballant. Podria dir moltes més coses, però, com diu la Lina, el temps. El Pere li agraïm moltíssim que estigui aquí i li agraïm també molt el que fa pel nostre poble i pel nostre país. El Pere ens ha triat un llibre que potser el sigui de una mica la... No sé, diran que ve tot això. Aquell llibre es diu Els llams de la malaïda. La malaïda és el maledeta, és un dels pics més difícils, segons el llibre, de poder pujar, sobretot en els dies que sembla, que la gent no li té por i a les hores té que anar al guai. En aquell llibre està escrit per un mossèn que va ser un dels pioners del centre excursionista, si m'ocupo tu m'ho dius. I aquest senyor és tan enamorat de la muntanya, tan enamorat de l'alpinisme, tan enamorat d'aquestes excursions que, en un moment determinat, ell es feia i li agrada i li agrada. I després, en el llibre, que era petit, molt amè de llegir, que descriu una... estem parlant dels llams. I a les hores, a la muntanya, llams vol dir el tàntuc perill grandiós. Una cosa que no s'havia tingut en compte, que ell desgraciadament va presenciar la picada, podríem dir així, la destrossa de dos companys, d'un company i d'un excursionista a causa d'un llam. I va quedar tan esfarit que, a les hores, va posar una sèrie de consells per la gent que després s'ha d'intre del llibre llegirem una mica. Ja us ha dit que és un llibre que no arriba a les 90 pàgines, 90-91, i que té un llenguatge preciós i que, a més a més, moltes vegades és poètic, dintre de la desgràcia. I ara el Pere dirà per què ha triat aquest llibre. En principi, me n'encuido de la biblioteca del nostre excursionista, de la Teneu San Justem, les seues. Llavors, allà, tenim una sèrie de llibres i la Federació ens va donar aquest llibre i, fugejant-lo, me vaig enganxar. Me vaig enganxar i una de les coses que he fet és divulgar-lo a nivells dels nostres socis des del punt de vista que és un llibre que tenien compte respecte a la seguretat en la muntanya. La descripció que es fa d'un drama, tragèdia que va passar als inicis de l'excursionisme, muntanyisme en aquest país, vora 1916, concretament 1916, a la Renclusa i concretament a la Neto. A la Neto va haver-hi una expedició quasi espontània donat que la inauguració del refugi de la Renclusa ha de fer al principi d'agost, però allà estava mossent... Jaume Oliveira, especial autor del llibre. I van arribar dos alemans i moltíssima gent que pujava en aquella època per la inauguració d'aquest refugi. Aquestes persones alemanes es van anar a pensar uns dies d'alguna manera... Vam animar, mossèn Oliveira, a pujar a la Neto. Van anar a EIS3 i al guarda guia Josep Sayó de la Renclusa. La Renclusa no s'hagi oïdit, és justament el refugi que hi ha al peu de la maledeta. Continua. I llavors, què he de dir d'aquest personatge? Aquest personatge, l'any següent d'aquesta tragèdia que després aprofundirem, va néixer a la Garriga. Era un gran excursionista de la fornada, dic jo, dels grans excursionistes, com per exemple mossèn Sinto Verdaguer. I ja de petit li agradava molt la muntanya. Es va fer mossèn, i ell no va abandonar mai la muntanya. Era una persona molt forta, molt forta físicament i moralment, per dir-ho així. Va ser un dels reptes que va fer, són les primeres pujades als encantats. Qui vulgui o tingui idea d'aquesta muntanya, realment en aquella època, amb els mitjans que hi havia, era un repte considerable i ell ho va lograr, sobretot l'encantat petit per la forcadura, que és una pujada molt, molt, molt difícil. Perdó, Pere. A part de que el llibre ens descriu tota aquesta cosa i tota la cosa et podria dir èpica, com si fos una aventura que en realitat ho era i tal, què és el que t'ha cridat més l'atenció? O sigui, una cosa és tu, que ets un entusiasta de la muntanya, d'escriure-ho, doncs t'hi trobes. Però tu t'ha cridat alguna cosa més l'atenció? Què t'ha cridat l'atenció? El caràcter de mossèn oliveres? T'ha cridat l'atenció, que en un moment determinat les persones ens ajudem? Per què l'has triat? O sigui, que aquí més que per fer, perquè tu ens descriguis el llibre, que això seria molt interessant, que els ullens l'aleneixin i el busquessin i el lleixessin, sobretot la gent que vol anar a la muntanya, volem saber quins sentiments t'ha comportat a tu haver-ho llegit. Què és el que hem après? Perquè quan llegim alguna cosa sempre aprenem-ho, aprenem-ho o veiem un valor o alguna cosa. Què és el que t'ha cridat l'atenció? Si a mi em va cridar l'atenció, especialment perquè aquest tema és una cosa que no havia jo pensat o almenys no tenia en compte, i és un tema de la seguretat. Sobretot en el tema de les tempestes. Aquest drama, sobretot, va impressionar moltíssim en com es mostra la natura, lo fort a què és, i els avisos que està donant, però que no sabíem o jo almenys no hagués pogut interpretar, igual que mossèn cint, mossèn boliveres en aquell moment, i tots els que acompanyaven no van saber interpretar, i ja no els va donar temps a solucionar. Això mateix. Aleshores, perdó, aleshores aquí en el llibre ho diu, que és clar, potser tota la resta de la seva vida, ell, com si diguéssim, s'aculpa una mica de no haver sigut, de no haver s'ha pogut interpretar aquelles senyals que li feia la natura, perquè es troben allà del cim i comencen a sentir uns sorolls estrans. I això és important per tots els que ens escolten, que les pedres dintre de l'electricitat aquesta fan com uns gemecs, fan com uns sorolls, fan com si fos un gegant que estigués queixant-se, però aleshores ells no van veure, perquè tampoc no veien una tormenta en si de allò, i els van envoltar, i aleshores és quan ell sempre, sempre, té aquesta pena, perquè en realitat, en un moment, tornen a buscar-los, i quan se n'adona com estan és quan té un dolor profund. Sí. I a l'altre dolor profund, i això ho dius tu? Perquè tenien un dia, o sigui, era un dia... Un dia esplèndid, és plèndid, no? Però sóc el que fa a la muntanya. Un dia esplèndid. Encara no hem explicat el que va passar, certament. Es van plantejar de pujar, vam començar a pujar molt d'hora, i un dia, com dieu, esplèndid, van travessar els portigons, van anar a la glacera, en aquella època la glacera no és com ara, que la gent circula i circuli moltíssima gent, en aquella època hi havia esquerdes, i en qualsevol moment podrien anar avalls, perquè moltes vegades aquestes esquerdes no es veien. Penseu que, com havíem parlat abans, des del punt de medi ambiental, el retrocés de les glaceres a causa del canvi climàtic ha sigut enorme. Brutal, sí. La diferència que hi ha entre la glacera de la neto, d'aquella època, i el que hi ha ara, és brutal, com diu ella. Hi ha fotografies que demostren que no podria precisar el que hi ha, però quasi queda un terç de la glacera. Bé, llavors l'aventura continua, puja la pala del coi de corones, travessen el pas de Maoma, el famós pas de Maoma que tothom... Maomet, li diu primer. Tothom tem, tem, i en aquella època hi havia una exigenda molt forta, precisament es diu que mossèn Cinto va arribar al coi de corones i no va passar, per lo que alguna inseguretat hauria de tenir, es ho van passar, i van arribar al dalt, al cim, van esmorçar tranquil·lament, i van a les 10, entre 10 i 11, volia tenir en temps després de baixar tranquil·lament, però en aquell moment determinat, canvia el temps, la muntanya té això, de sobte, se'ls ja costa un núvol, la primera apreciació no li fan cas, i de cop i volta comença la natura, l'electricitat a avissar, amb aquells emex que diu la Lina, en certa manera és com allò de, quan passes per sota d'uns cables d'alta tensió, més intens, més intens, aquell suroi que fa, llavors comencen els primers llams, trons, i s'espavilen i tornen, tornen pel pas de maoma, en aquell tros del pas de maoma continuen els llams, ell i el senyor Eduard Groters, van al davant, i el sajo, i el altre alemán es diu Adolf Blas, queden al darrere, quan arriben a corones, se n'adonen que els altres no venen, ell torna a veure què passa, perquè els cridaven i no hi havia forma, i es troba amb un espectacle horrible. Aquí veiem l'acte d'eroïsme d'una persona, quan se sent responsable dels altres, perquè al tornar ell posa en perill la seva vida, però en canvi torna, perquè no pot deixar els companys sense un auxili, i quan se n'adona torna una altra vegada per poder portar l'altra fins a la reclusa, i aquí veiem aquest valor humà, ja no d'ell que dius perquè és mossèn, no té res que veure ni mossèn, ni no mossèn, és la persona en sí, aquest acte d'eroïsme, i la pena tan grossa que té. Sí, la impressió tremenda. La impressió que té... Després és quan ell se n'adona, que ell, si hagués tingut una mica més d'experiència, això potser ho haguessin d'apaballar. Bueno, no hagués passat el que va passar. Però no van donar perdó a Montse, és que vull remarcar això, que els humans a vegades no ens se n'adonem de que la natura ens avisa, i que se'n diu el tanto. No ens se n'adonem, i aleshores necessitem algú que ho posi d'una manera gràfica per veure els perills. I aquí és on tastar la grandessa d'aquesta divulgació que va fer mossèn Oliveres per donar, de dir, el tanto, el tanto no es penseu, perquè quanta gent m'ha dit a mi, que no, res, és un passeig, diu, i no. No, no és que no es tingui que fiar de la muntanya, diu, la muntanya no traïciona, ets tu que no has s'ha pogut escoltar. I nosaltres, en aquest de lloc, doncs pensem que una de les coses bones per tots és s'ha pogut escoltar. La natura, les persones, o el que en aquell moment sigui, no? Consideres que és un llibre de Capselera en el sentit d'aquesta aportació d'estar alerta amb la natura, i desapiguer-la, no només escoltar, sinó atendre-la i cuidar-la? Jo, en aquell llibre, el recomano com una enseñança de la fortalesa que té la natura, i que nosaltres, en el fons, som part d'aquesta natura, però una part molt petita. La natura té una fortalesa tremenda, i hem de saber respectar-la. Respectar-la i, a més a més, una de les coses que l'excursionisme ensenya, és justament això, a saber mesurar la força que té la natura i, si és necessari, abandonar perquè... No és una cobertia. Això mateix, abandonar per prudència i, en el fons, la muntanya continuarà sempre allà. Si no és avui, serà demà. Però no per pensament aquest de dir que he perdut un cap de setmana, no. Retirat que estàs a temps abans de fer una imprudència. I això no ens ha d'intre de la nostra trenar d'humans. No és molt bonic que fem aquest moment de petitesa, de saber qui som nosaltres davant dels poders de la Terra. Una part, una molécula tu, però res més. I, aleshores, aquest respecte per tot. Nosaltres, en teoria, ja ho diu, un sabi, a part de la sabiesa, ha de tenir humilitat. I aquestes dues besants juntes donen la nostra fortalesa. I, davant de la natura, hem de saber retrocedir quan convé... Per respectar-la. Cosa que actualment hi ha més trapolo, però estem fent una busc de la natura en la qual no estem medint encara la seva força. I, de vegades, es rebota amb les nostres accions. El món està ple d'exemplars. Abans tu comentaves que el canvi amb les glaceres, això és una mostra del canvi que està fent la natura, perquè hi ha un impacte de les persones superior al que la natura pot suportar. I, per altra banda, o sigui, de vegades els comenten a casa, que quan van a fer una excursió, persones que van sense cap protecció, sense cap mena de res, com si fos la Rambla, o sigui, ara pensa amb el Pedra Forca, que s'hi puja com si fos... I si se'ls avisa, de vegades hi ha un empalo. Sí, sí, sí. L'altra cosa, que això no té res que veure, però que el llibre és bonic, també, és la manera d'expressar-ho. Ell s'expressa així i tal, però a vegades diu, com diu el Conter Rossell, que aquest també és un escalador i ho fa d'una manera poètica. I diu, el blau ha plomat dels núvols que tenien els contorns per ells, les explosions del vent i del tro, el sololl de la calamarça i de les roques que queien del cim de la neto, aixecant remolins de neu més blancs que la fumera del niàgara. En fi, a l'especte furiós, glacial i consternat de la natura. Totes aquestes urrures, perquè té un llenguatge molt xulo, i aquestes denotacions tenien un caràcter tan dramàtic i exercien tal imperi sobre l'ànima i tots els sentits, i era tan impossible d'ocupar-se d'una altra cosa que ja pensarem més en la nostra proximitat, el lloc nafast on pocs moments abans, per poc, som congelats, curgelats, curgelats pel llam. Vull dir que tot ell és un... Bueno, no el llibre, això és una part de les coses. També parla de mossèn Cinto i també fa una de la natura d'explicar l'abundat d'aquesta cosa. Tu tens algo també, oi, que has tret aquí? Bueno, sortint una mica del llibre, una de les coses molt curioses que també li devem a mossèn Jaume Oliveras és un repte que va plantejar a la gent, a la juventud. I amb aquest repte va néixer el que es diu la travessa Montseïn-Monserrat, aproximadament són uns 82 quilòmetres, i ell diu una frase molt curiosa, diu en un escrit que, en un bolletí d'un centre excursionista, diu, anar a peu a Montserrat no és res de l'altre món. Però si vas des del Montseïn, fins a Montserrat, amb menys de 24 hores, diu, no sé si la juventud d'avui en dia seria prou fort per batre-la, per batre aquest repte. Aquest és record, sí, aquest de l'altre. Llavors d'aquí va sortir els centres excursionistes, en 1972 van captar la idea i ara resulta que aquesta arrogància, vegades que tenim, està superada. És a dir, ara es pot fer Montseïn-Monserrat amb menys de 24 hores. I, a més, es fa aproximadament 27 hores i el consegueix de les 3.000 i pico de persones que arriben a participar en aquest repte, el 85% ho aconsegueix. Vull dir que en aquella època, la fortalesa era diferent a la que podem tenir ara, amb tots els mitjans que tenim, evidentment. Bueno, primer el calçat. Escolta, el calçat i tot ell. I, a més, la gent fa molt preparada i en fa molts exercicis. Aleshores era el senyor que es cuidava de totes les coses i hi havia uns quants que feien excursionisme, però els de més no. Cada època el seu. I també una de les coses que l'Ina em va preguntar, quins valors podria haver tret de la lectura o la forma d'aquesta persona, de comportar-se. Una de les coses que jo he estret o he pensat és que, per exemple, una de les coses és la perseverància. Una persona molt perseverant, molt forta, molt preparada, després l'amistat, la profunda amistat que fa que s'entregui amb el suport de la família, concretament el Josep Salló, una família de nascos que pareix va ser una... El seu gran amic era com un company, era molt, molt, molt. Aleshores tenia que dir-li a la filla i a la dona quan estaven tan contents d'haver fet el refugi. De anar a dir-li això és molt punyent, l'amistat i tot. I l'última cosa que és això que està de moda ara, que es diu resiliència. Ell va tenir una resiliència molt dilatada en el temps, va anar a Venezuela a fer missions, és possible que en certa manera, perquè se sentia una mica responsable d'aquesta situació i li va costar molt, però al final ho va lograr. El gran carinyo, mira, i aquí una cosa d'un consell que és molt petitet, per ell, això és en el llibre, per prevenir-se de més lluny, i ara que som pujats, direm tot el que s'han segut, esperant que els tècnics i educ, altres excursionistes més experts, podran donar consells més fonamentats i precisos per evitar desgràcies com la que ens ha passat. És a dir, que dins de tot el que li ha passat, ell continua volent fer, que no sé si es va fer unes normes, que van ser fonamentades, perquè diu el tanto, el tanto, el tanto, però sobretot el consell que dona a tots els que van. I ara has dit una cosa molt bona, és ser amistat, ser fermesa amb les seves idees, i l'últim que sí que és veritat, és també sortir-se del pou i tornant, no perquè així és caigut, no pots aixecar-te, i això també és molt important. I ara senyors, que li pots dir als suients, perquè ja ens diuen que ja hem acabat, que llegeixin el llibre donant-li un consell curt, un consell curt, que a la gent li alcila dels consells i curs. Doncs els consells, bueno, no sóc el més evident per als consells. No, no del llibre, no del llibre, del llibre, de lo que tu vulguis. Simplement, respecte, respecte a la muntanya, en aquest sentit, la muntanya encara que sigui molt feble, de vegades pensem que és feble, doncs no, hi ha canvi sottats, la natura... I sobretot les muntanyes altes. I sobretot en temes de muntanya. La alta muntanya és molt arriscat, anar poc preparat, física, moralment, i inclús amb l'equip necessari, per poder tenir un canvi sottat en la muntanya. No es pot anar amb bambes, no es pot anar en camiseta i amb pantaló cur a l'alta muntanya. S'ha d'anar molt preparat, i en la motxilla carregada de tots els estris que puguin servir per aquest canvi sottat, que pot causar la mort. No és proma. Potser una cosa interessant seria admirar la natura. O sigui, fer aquests espais d'admiració. I si demirem, serem respectuosos i gaudirem d'això, perquè, de vegades, el món del pressa fa que volem aconseguir-ho. I aquí, en aquest cas, la muntanya, la natura, ens ensenya per ser respectuosos. Amb elles l'hem d'admirar, l'hem de saber gaudir. La natura és retirar-se temps. Sí. I només que la gent no es deixi portar... Per modes. Per impulsos, sinó que vagi i es formi prèviament. Hi ha molts centres excursionistes que preparen prèviament, i no tothom està preparat per anar a l'alta muntanya de forma sottada. Ja s'acaba, no? Doncs el nostre regidor, o el nostre gran amic és el Carlos, ens diu senyors, això ja els he acabat, donem les gràcies al Pere, esperem que prenguin nota als que vulguin anar a la muntanya, i l'únic que el podem dir, que l'avangèlic es llegirà aquest diumenge, doncs és l'avangèlic de Sant Mateu, perquè aquest diumenge serà el segon diumenge després de la Pentecostas, i és tan cur que no sé si dona temps de llegir-lo, no dona temps. Senyors, si vostè es va anar a la celebració de la Eucalistia, allà el podrà sentir. Moltes gràcies, i fins la propera. Bona tarda. I tots els senyors, tenis senyors temps. Bona tarda.