Veus Parròquia del 6/6/2018

I don't mind spending every day I don't care what color and the pouring rain The falling girl with a broken smile That's good if she... Ara escoltes ràdio d'espern Sintonitzes ràdio d'espern La ràdio de Sant Just 16 anys Ves de la Perrochta Veus de la paròquia. Programa de formació i informació humana i cristiana de la paròquia dels sants Justi Pastor de Sant Just Desvern. A veus de la paròquia les fraternitats de Carles de Vocol. A veus de la paròquia presenta l'espiritualitat de Carles de Vocol a través de persones que han viscut que la viuen d'una manera directa. A nosaltres, los autors de Jesús, coneguda que tenies parla del temps dels centres d'esplai i posteriors. Amb el pal, per tant, ens haurà molt d'invisió adreçar-me de vostè i de vos. Bona tarda, Rosaura. Benvinguda. Monge i Germaneta de Jesús. Per què una dona del nostre temps fa aquest camí? Mira, Lluís, ni sé ni per què. Pensem que no tenia cap fet una altra cosa d'això, no? Si em dius que la raó 11 és difícil, s'apigues. Però jo no volia la Monge i Germaneta no les coneixia. Però ara sí que podies, perquè vaig conèixer les Germanetes, que vaig acceptar la Monge. I penso que tot el que jo he viscut a la fraternitat, a ser religiosa, doncs jo no ho hagués pogut viure si no ho hagués fet aquesta opció de vida. Per tant, penso que una cosa va portar a l'altra. I Germaneta, perquè vas conèixer el Germà Carles. I quan vaig intuir que el que ell va viure correspondia a el que jo era i el que jo s'afava, vaig centrar per aquesta proposta de ser religiosa, com ve. Ser religiosa significa fer unes passes. El noviciat on va ser? Jo, quan vaig entrar a la fraternitat, vaig anar a Madrid, i de seguida me vaig anar amb un poblet d'estrimadura a treballar en els tomàquets. I allà jo vaig viure al meu posponentat, a Peiràs, a Ferroda, una barriada marginal d'Arriba. I allà me'n vaig anar a fer un noviciat a Tocurt, que és on la Germaneta Madrid va començar la fraternitat, i en aquell moment hi havia una germana que era capaç d'acompanyar un noviciat i vam ser tres. I allà jo vaig viure un any i mig, quasi dos. El primer any que no, ni què diem, que vam estar plegades, i després jo m'hi vaig quedar. Quasi, quasi, les ganes de quedar-me. El que passa és que després del noviciat, doncs vam fer una mitja del dissimulament. No deia, bé, em quedo en el teix o tornes, i com per mi tot aquest món de la marginació i de les presons, hi ha algo que jo anava molt a mi, doncs vam veure que era millor que tornés, i que no quedés a llogar en un país on quedava tot molt sentat en la presència del món de l'islam. Quina ha estat la recolzament de familiars i amics a la teva vocació? Perquè en certa manera coneixem de gent, doncs que et recorda molt, i ets una mica la part espiritual d'alguna falla, no? Tu ets a Corbira, segueixes mantenint lligams, i la gent et segueix mantenint lligams i apujant-te, no? Són de qui m'ho diguis i tu ets un d'aquests, no? Vull dir, jo n'he trencat mai la relació amb mi, ni dels llocs on ja està, i menys amb els amics de sempre, i amb els de casa, no? Vull dir, això. Jo n'he tingut sort, sempre ho he dit. Sí, he pogut viure a tapes difícils, complicades, en què et posaves en qüestió moltes coses, i et posaves a segure, gràcies als amics. Sí, no em dubtis que us dèc molt, no? Has exercit de mitja? Mira, és veritat que sé que és una qüestió que tothom intriga aquesta, no? Com pot ser que fes una carrera, que no és exercit? Ara, ara, no sé si ets fat convençada. Un dia una dona del barri, una dona romana, que era gran, que em coneixia bé. Del barri de? Del barri de la palmià, de mala, amb mi. Ai, Rosa, toca a mi, no? Toca a mi. I m'agafa les mans, i digue'm, però què passa, no? I llavors em diu, és que tot el que tu toca és brucures. A veure, va ser la seva manera de dir-me que en el fons jo soc metge, no? Perquè qui cura, si no, els metges, els curanderos? Els shamans. Però a mi allò em va fer sentir-me com molt encaixada en el que sóc. Jo diria, hi ha moltes maneres d'exercici la medicina, jo penso que ells, la meva vocació de metge, cridada a la vida i a curar-la, no, no, no, no estic frustrada, ho puguo fer d'una altra manera, no? Quan hi he acompanyat alguns paus moltes vegades al psiquiatre, que mai hagués anat al metge. Jo em preguntava a vegades, qui és més metge? Qui és assegut en el centre de salut mental? O jo què te'l porto? Perquè aquestes personetes que jo portava allà, mai haguessin anat al psiquiatre. Tu veus, jo em sento molt donant respostes a necessitats interiors, que són també aquestes de la meva vocació com a metge, no? Per tant, jo diria que sí que jo hi he exercit sense declarar. Que hagi estat nomina. Jo diria una cosa, i pràcticament poca gent podria sospitar, no poca gent ningú, a més a més la gent que he viscut és que no m'he parlat mai d'això, no? Doncs que es podessin imaginar que jo podria ser metge. Perquè tot el camí que jo he tingut que fer en vegades ha sigut una identificació des de la igualtat la més possible. I a mi el fet d'haver pogut estudiar i tenir una carrera, això només que has fet és posar barreres entre nosaltres. Has començat a parlar dels més petits, dels més pobres, dels més necessitats. El teu carisma a dins de la Generalitat ha estat d'acollir aquestes persones, també els empresonats? Jo tinc molta sort de viure sempre en barris marginals. No és que en les barris com els que no hi haguessin viscut, doncs et trobes en persones amb molts collons, no? Jo he tingut la sort de treballar també en empreses i en llocs, en condicions bastant complicades i difícils. Per tant, tant pel treball, com per la presència en les barris, jo he tocat el món de la podersia i el món de la mercenia. I és veritat que des de sempre, a mi, aquesta vida privada de llibertat, com viuen molta gent a les nostres presons, a Sant Anel, a Espanya, doncs amb això sempre m'atrec, ceda on ve, això remonta, perquè la meva primera crisi de fer, que jo recordo jove, de 18 anys, 19 anys o 16, va ser arrel d'aquest tema, de les presons. Aquest tema d'estimar els enemics, en aquell moment jo estava a l'universitat, els grisos ens pagaven i aquestes coses. Jo no podia imaginar-me estimar algú que em pensés que ens pagava. A mi em va fer tot un procés, un camí, de dir, viure seriosament a la menjaria i em porta això. I clar, aquesta situació em va portar a la presó. Jo sempre he estat vinculada a persones que estan dintre a la presó. Si pregunto les presons que has estat, la gent es pot fer una mica d'idea del teu tinerari geogràfic. Jo hi conec les presons del país bas, totes, perquè jo ells viuria 8 anys. Conec totes les presons de logia perquè hi ha més que 28 anys, però conec les presons de Madrid, és que jo les conec, perquè molta gent es trasllada, d'unes presons a les altres, jo conec les presons de Madrid, la d'Eucanya, la de Toledo, jo conec molt les presons d'Espanya, alitants... Dic que d'Andalusia jo les conec totes, després se'l té a la presó de Manilla, se'l que no conec la porta, no llentar-me, però la presó de Manilla la conec molt bé, perquè hi he pogut entrar dintre molt. Per dir-te, les que conec menys si són les de Catalunya, perquè conec el model, ara que ja no, perquè hi ha una negla de Cambriants, perquè està a prop de Corbera, veus el món molt per a la presó, per exemple, em porta a fer coses una miqueta curioses, però per exemple, quan jo vinc aquí, jo passar-me un matí, una tarda, una estona de pergària a la porta d'una presó, ho faig sempre. A mi em conec un fort interiorment, passar-me al moment de les portes de les presons, perquè és un lloc on te pots viure amb conill, que permet donar-li sentit a tot el que visca. Hi ha alguna presó de Suïssa? També. Tu has fet viure que en l'any 92, vaig en una experiència molt forta, perquè a Suïssa hi ha una presó, que és a ell del banc, a 30 quilòmetres de verne, un penal de dones, on el jutge tenim un pacte amb la fraternitat, des de fa moltíssims anys, en què nosaltres podem viure en règim de detingudes, no com a voluntàries. Això és l'únic país del món que s'han supermet. A França hi ha dits anècdotes que ho han pogut viure. Al Brasil, en un moment determinat, també, i a Portugal també, però això fa molts anys que ja no ens ho permeten. I en canvi a Suïssa... Tu vas tenir l'oportunitat... Sense viure a Suïssa les anècdotes van consentir, perquè jo era una d'aquestes que sempre estàvem amb el tema de la presó. I vaig sentir que sí, jo podia viure uns anys de detenció, van ser 3 mesos, que és al mínim 3 mesos, al màxim 6. I llavors, com era la primera vegada, vaig estar-hi 3 mesos. D'aquí se'n va deduir un magnífic diari que jo t'he oblidat de llegir i de tornar-te. Escolta, Roseure, no has conegut el germà Carles per raó de dalt? No, el van votar el 1916. Jo sóc el 53, començo a ser gran, però vaja... Això és una bona continuació, o abans de dir-te que sí que m'has conegut el germà. Valent, sí. Què hi havia de Carles de Foucault a la germana? Oh, jo no ho sé. Per exemple, el seu amor pel món de l'Islam i pels musulmans, això veia... Ell ho tenia gràcies al seu pare, perquè el pare deia que era metge i va treballar a Tunis. Doncs aquest amor, pels musulmans, ell ja ho tenia. Què hi havia de passar? Ho va trobar-ho, que això la va dentificar amb els germà Carles. Tot el seu procés de conversió, tot el que fa el país d'Islam, i va morir allà i va viure allà. Llavors, jo penso que són persones intrépides, no? Molt arriscades, que estimen aventurers. I aquí d'aquesta cosa, utilitant-ho un com l'altre. Després, aquest absolut de dem, no? Són persones que es deixen atrapar per a Jesús, no? I això els fa tres coses increïbles, penso que tan com l'altre, això ho tenia. La seta vanerèdia és una dona apassionada, no? Fa poques acabar la teva dedicació com a provincial d'Espanya i Portugal, les diu així. Nosaltres no diem província, no les diem regional. És un parell provínci, és que això és el món de la vida religiosa. No cal que hi entrem, però és el mateix servei, no? Un servei de crear l'unitat entre totes les comunitats de l'Espanya i de Portugal. Què ha representat per tu i què hi has aportat tu, aquesta província? Jo penso que una de les coses que jo vaig viure i que crec que les germanes estan agraïdes, va ser tot el procés de regrupar-nos el país d'Espanya i Portugal. El que és tònic d'aquests dos països no era massa propers, tot el que estaven enganxats. I això va requerir tot un camí de molta reconciliació i de treure por, no? Penso que jo vaig poder-ho fer i acompanyar i em va... Jo he rebut molt d'aquest servei, no? Sobretot sentir que vas creant, fas comunió, et cries la unitat i et fan confiança, però això et costueix com a persona. Jo he rebut molt. Confiança et va fer de fraternitat, també? I les germanes. Però també anava a dir que quan et van demanar d'anar a Seute per mirar de deixar-li una fraternitat... Això no va ser les germanes, això va ser el bisbe. Sí, el bisbe de càdida estava molt preocupat per la situació, perquè el bisbe de càdida és bisbe, també, de Seute. No és que sigui una delegació, ni la mateixa dioses. Però bueno, és el mateix bisbe. I ella estava molt preocupat per la situació de Seute i llavors va en un consell, presbyteral, va parlar-ne i allà jo tinc un amic que havíem treballat molt a la Pastrara Obrera que ell va ser el que li va dir, que avui una comunitat de monges que podrien allà, serien les de Focó, precisament perquè Seute també és un lloc proper al Maroc i el món de l'Islam està present. I allà ell es podrien encaixar-hi. I va ser una trucada al bisbe que ens va fer mort. Clar, com allò, apartant-hi a Espanya, jo, en aquell moment regional, vaig ser allò que volia que estigués en diàleg amb el consell General, amb les legionals d'Europa. I bé, hi ha un projecte de començar allà, va ser allò perquè vam ser tota la setmana d'Europa que vam voler-ho. En un moment difícil, Lluís, perquè no tenim vocacions i llavors per començar les coses em fa falta també gent a m'entendre i que hi ha gent jove, no? Perquè vam decidir-lo, totes les d'Europa s'ha pogut fer, si no no s'havia pogut. Està consolidada aquesta fraternitat? Consolidada. A veure, nosaltres vam dir provisional per dos anys, per dos anys farem una evaluació. Aquesta evaluació s'ha fet cap de dos anys i ara hi ha fates qui són. Per tant, penso que sí, que té tot el sentit i les imatges germanes. Estan contentes i la gent encara més. Hem parlat de la crida que el desert fa, en general, a persones aventureras, entre elles, a Germacarles, a Manjaren-Oten, en general. Però, en general, a tots els monges de la fraternitat, el gèria, l'escrida. Per què això? Perquè tenim les nostres arrets. Quan tindrem la fraternitat, et diuen que és una fraternitat, és una congregació amb una consegració especial per al món de l'indult d'Islam. I clar, què significa? Perquè nosaltres hem viscut allà. I els 10 primers anys de la vida de la fraternitat es va viure en país d'Islam. No s'imaginava la Gemeta Madalent sortir d'allà. I ell imaginava germanetes hòmodes en el desert, en països d'Islam. Va ser cap de 10 anys que ella pot presentar a tu, aquesta espiritualitat, de compartir la vida, de cridar l'Avengelli per la vida, que tot es passa per l'amistat i de l'acollida de l'altre diferent, que això, aquest amor pel l'Islam, el podem viure arreu. I doncs és els anys que diem de l'expansió de la fraternitat. Ella va a eggs amb provants i allà comença una història, no? Però això, vam néixer allà. I això, aquesta és la nostra marca de fàbrica, no? I quan tu vas allà, compres moltes... Per exemple, en les nostres capelles, ara ja comença a haver-hi algun tamburet, d'alguna cadira, perquè a vegades n'he fet molt grans, però tu els iniciconis que t'he sofretat tothom anava per terra, i per què és això? Per què és això, d'anar per terra? És que ho entens? Si tu veus allà, allà anem per terra. I tu dius, ara entenc que en l'escapilla... Ara s'ha posat de moda, però en aquella època, fa 80 anys, quines monges anaven per terra? I tu dius, això què ens ho ha donat? Hem rebut molt més altes, aquest respecte per l'altre, aquest no voler convertir i no voler convencer de res. És d'un tès, això, fer-ho a la vengelització, també és de la presència, una vengelització explícita, de missatge, això és l'Islam que ens ha fet fer això, perquè si nosaltres haguéssim volgut convertir els musulmans ens haguéssim expulsat a totes. Per tant, aquella manera d'estar, ens va fer descobrir una manera nova de postular, jo diria, i el que els amacars deia, vosaltres heu de viure a l'apostular de l'amistat, i de l'abundat, que quan la gent us vegi viure, us pregunti per què ho feu, no perquè tu diguis que jo sóc cristià, és que la vida té que dir Jesús. Això és un canvi molt gran, que és una dita que molt estimo a mi, de les vegades, doncs estem amb la gent, i com la gent, i compartim amb la gent, i que la gent s'interrogui sobre el sentit de la nostra vida, doncs a la feina. Penses que jo quan arribava amb una empresa, jo deia que era monge, ara treballant, i fent companyalisme, i estar al costat, i doncs ets preguntant què fas, per què ho fas, per què vius així. Quins llocs emblemàtics té la fraternitat? Si jo en dic uns quants, veureu en diràs per què són llocs significatius? Per exemple. Ah, lliure. Bueno, el lliure va ser la primera casa, i van fer-hi a l'Exbeta Magalem, al sur de França, al cor de Mercèria, i lliure volia una casa gran per acollir totes les noies, que en aquell moment a la fundació començaven a arribar, i una casa de formació, i una casa perquè poguéssim acollir els pares de les germanetes, que no tinguessin recursos, perquè poguéssim anar a lliure. Total. Ell imaginava un lloc on pogués acollir tot el que s'estava passant a la fraternitat dels emessis. I el que ens estimem, perquè és una casa que tot s'havien passat. O per temps de formació, o per... Això per temps de formació, o per pares legislats. I es pot anunciar si hi ha una decisió prevista teva? Bueno, sí. Ara, Lluís, tu saps que jo vinc d'Argelia, i he estat uns mesos, després d'aquest servei que m'has demanat, de regional, quedes com un lliure, no?, de dir què faim ara, que he estat al volt, que va ser on jo vaig fer el policial. I és la casa on la gent de regreny va fundar, que va construir amb els meus humans, els veïns, que encara n'hi ha alguns de vius, i jo tinc la sort de conèixer tota aquesta realitat, i estem allà, ara m'han demanat si podia tornar cap aquí, precisament per anar al tv. Perquè ara és una casa on hi ha moltes germanes que retornen d'inserciors i de països, que han viscut molts anys, però que ara ja són grans, o que estan malaltes i que no poden, i doncs, bueno, en aquesta casa, ara que hi ha falta algú, que també pertany en mitjà de la comunitat, i m'han demanat si podia anar-hi per acompanyar-les una mica. I això és prop d'exemple? Exacte. És la ciutat, sí, sí. El que va ser que és una casa, una casa incluïda a la ciutat, però té un espai que tenim en vostè, i és la única casa que tenim en sementivi, o sigui que és una casa gran. Em van parlar fa uns dies, però fa uns dies diuen una mica, que és trefontani. Trefontani és la nostra casa general. Quan la gent va afundar Roma, la congregació de religiosos, a la Ticà, va exigir-li una presència a Roma, i nosaltres encara no teníem re. A casa general, en aquell moment, teníem que estar a Roma. Ells no te'n tenien, i van ser els trapistes de trefontani, que hi havia un lloc... Un tipus d'un esquí? Sí, sí, és una trapa gran. I allà, amb les vasíliques, perquè allà es conmemora la tradició diu que Sant Paul hi van tallar el cap, van de capitar, i hi va fer 3 sals, 3 fons. 3 fons. I això es forma part de la rusa turística. Va, de les visites de Roma. Quan tu vas a Sant Paul els trapidals, tu vas a Trefontani, perquè allà Sant Paul el van de capitar, i a la presó de Sant Paul. Els mónius aquests tenen un terreny, i li van deixar, a l'ajuntament, que posis una barraca en aquest terreny. I allò va ser la nostra casa general. D'aquesta barraca van ser dos barraques, dos barraques, 5 barraques, 8 barraques. Tu coneixes? No, no. La teva formació. Perquè és un lloc molt especial. S'ha convertit en un petit purple amb barraques prefabricades. Però com que no em penso morir, encara podeu veure-ho, no? Cap a Trefontani, cap a TV. I cap a TV. Aquest és més a prop. Però aquesta és la nostra casa general. I què és el Golià? Un poble, un oasis de sàfara, el Jali, que hi havia una comunitat cristiana bastant important, no tenia la colonització, i que hi havia una església enorme de Sant Josep. I actualment ja és on te van portar les restes dels armacarles. És a dir, hi ha una tomba amb mistes del desert. Que va ser assassinat, et demanen receptes? Sí, sí. Va ser assassinat però va ser assassinat, i va ser assassinat. Sí, sí, va matar. Els armacarles van matar el tema de receptes. Però com el tema de receptes, no hi havia comunitat cristiana, no el van poder entrar. Se mentiríem a Roma. I llavors el van portar al Golià. Què va passar? Al final, la comunitat cristiana del Golià ha desapràcticament desaparegut, i el que hi ha és una tomba amb mistes del desert. Molt senzilla, molt simple. Sí, pedra. Però clar, allà s'ha de cuidar una mica aquesta tomba, perquè si no ens en encuidem, aquesta tomba quedarà sepultada, pel desert, i desapareixerà. Llavors, bueno, hi ha gent que va... I ara actualment hi ha una... Nosaltres havíem tingut una comunitat de monges allà, però vam tenir que marxar, perquè no hi ha masses, i estaven molt aïllades. I ara hi ha una comunitat de quatre monges de Madagascar, que està vivint al Golià. Però a 5 km de la tomba hi ha aquesta església, que en el fons no es fa pràcticament servir, que s'està conservant, perquè si perdem aquests llocs de punta doncs desapareixerem els cristians d'aquest país. Roseula, una de les raons per a qual veus a la paròquia fa aquests programes de tipus religiós, de crida, d'espiritualitat, etcètera, és per intentar desvellar aquesta seta o joventut, d'anar més allà, de reflexionar, de preguntar-se coses, etcètera. Creus que l'esperitivitat de focó és atractiva als joves d'avui, com fa cent anys de la seva mort? A veure, això és el que va dir la gent jove. A veure si, escoltant-nos o llegint o venint a casa o a les pregàries, jo el que puc dir és que quan la gent ve a casa i els joves venen a casa, a la fatalitat, ja els hi parlem, ja els hi ensenyem, i escolten la gent, i escolten els veïns, i els impacte, o sigui, no puc dir que els deixi indiferenç. I el que els impacte és la senzillesa, la simplicitat amb què nosaltres compartim, estem, la nostra manera planera d'estar en veient, és una vida religiosa ni el món, però d'una manera, jo diria, això, que es fa traient, no? Jo penso que sí, que queden impactats per això, però el sal a dir, això, val la pena, jo me'n comprometo, i això, jo us veig que fa por. Fa por, perquè és una vida amb poca estructura, amb poca esperitat, en el sentit de... No tenim una... Hi ha comunitats que no són... Segueixen l'esperitivitat de focol, que no són descaradament reulloses, o de vida considerada, sinó que són persones laiques. Per què se m'hi ha aquesta exigència que dius tu, que és difícil pas de fer? No ho tenen més fàcils. No ho tenen més fàcils, però tampoc hi ha gent que s'hi compromet massa. Llavors jo dic, què és el que fa que no... no ho fem a traient? Potser és la nostra responsabilitat, o potser encara està per estrenar el carisma? Jo penso que estem en tapa encara de fundació, per una espiritualitat, 100 anys, no res, per una conversació religiosa, 80 anys, no res. Llavors jo crec que estem inventant tot. Potser va haver-hi el boom del començament, que així que va ser una cosa... Bé, hem arribat a 100.500, i tot es va anar entre l'hora. Això va ser una nena de boom. Després les coses anaven més acompassades. Ara les gent van entrant, no tenen vocacions, però poquetes. Tu no creus que això és una cosa de minories? Tu no creus que això... Sí, però l'escoverte de Déu no és una cosa de minories. El compromís de la vida religiosa potser sí. Llavors dius, no necessàriament, la gent que sense costa té que fer un compromís per tota la vida, de consagrar-se d'aquesta manera. Llavors jo dic sí, els joves ens escolten, els agrada, i espero que a través d'això, doncs es puguin fer algunes... que s'internouin. L'estimoç d'anar al nostre programa arriba al seu final i ho farem, si et sembla, resoldre amb una oració onromàtica, l'oració de German-Carles. Té història, aquesta oració? Ara sí, té història. No és de German-Carles, això és un germà de la nostra congregació, que era la branca masculina, que va recollir d'una meditació del German-Carles, que fa ell el German-Carles, i repetia la meditació de l'Avengelli. I ell va copiar frases d'aquesta meditació i ell va composar aquesta. Llavors ell, això, ho va voler tenir no sobreviar-hi. En el moment de la seva moa, descobreixen aquesta pregàlia i resulta que aquest germà li havia donat a la germaneta Madeleine una copia. I aquesta cosa de dir, ah, mira, això que ell va fer i la germaneta Madeleine la tenia, la vam instituir i la preguem cada dia a totes les comunitats. Però per això és el German-Carles, m'ha sentit que va ser la font. L'inspirador. En tots dos? Sí, sí. Ara m'abandono a tu, fes de mi el que tu volis, el que facis de mi, te'n dono gràcies, estic disposat a tot, o accepto tot, mentre la teva voluntat es faci a mi i en totes les teves criatures no desitjo altra cosa, Déu meu. Poso la meva vida a les teves mans, te'n dono Déu meu, en tot l'amor del meu cor, perquè t'estimo, i és per mi una necessitat d'amor d'un arma, posar-me a les teves mans sense la mesura, amb una infinita confiança, perquè tu ets el meu pare. Amic. Moltes gràcies, Rosaura. Felicitada a TV, etcètera, que continuï amb aquesta plenitud la teva vida, religiosa, espiritual i mantenint, sisplau, els amistats. Gràcies a tots. Gràcies a tots.