Bona tarda amics solidors de Ràdio d'Esber, amb tots vostès, veus de la parròquia! Com cada dimarts, amb la Montserrat Giró, bona tarda, Montserrat. Hola, bona tarda. Aquí ho saluda la Lina, i sobretot la nostra amiga, que és una veu coneguda per tots vostès, perquè demà la tornaran a escoltar, amb aquesta mateixa taula. Hola, bona tarda. Montser, eh? Montser la Réa. Montser la Réa, sí, sí. Doncs sí, ella ens parlarà en el nostre programa d'avui, que, com ja saben, es diu Paraula Viscuda. La paraula Viscuda és, com recordaran, la Montser, ens ha llegit un llibre, i dintre d'aquell llibre ha trobat petites perles, que ara les anirà comentant, que l'ha fet pensar, que és un llibre molt bonic, que després el comentarem. Primer, la Montserrat Giró ens dirà una mica qui és la Montser la Réa. Et farà una mica com de biografia. Petitona, petitona. La Montserrat la Réa, puig, és nascut al Prat de Llobregat, però fa més de 40 anys que viu a Sant Just, per tant, és Sant Justenca. Una mica bastant, una mica bastant. Quan el seu treball laboral sempre s'ha dedicat a el que diem a la tintureria. Exactament, sí, sí, sí, sí. És una ofici que li agrada, que li agrada, i que també és com tenir una especial dedicació, no? Clar, sí, perquè tractes molt amb la persona, dones moltes explicacions sobre tal o tal cosa, és molt comunicatiu amb el client, perquè l'has de satisfir el que ell vol, encara que de vegades potser no és fàcil satisfir, però és d'intentar-ho. Però és que potser el teixit no es deixa. Bueno, sí, ens ha de conèixer els teixits, també, sí, sí, però, bueno, ho he desempeñat així amb defusió. Ara que ella ha parlat més, doncs ja segur que ja l'heu relacionada amb el programa que col·labora, que és Just a la Fusta. Això és, com deia l'Aldina, demà en aquesta mateixa taula, doncs tornareu a sentir la seva adeu. Però si agafem una miqueta més enrere, o sigui, la Montserrat ha sigut una dona pionera. Pionera en quin sentit? Doncs ella va ser delegada del hockey, o sigui, fa molts anys, quan encara no hi havia cap dona, que estigués amb aquestes feines. Sí, eren canalla petita, perquè tenien entre 7 i 9 anys eren del hockey, s'han just. Per tant, està parlant de 40 anys enrere. Sí. Després també va estar a la Junta de Pro-Institut, quan aquí Sant Just es lluitava i es demanava... Perquè vingués un institut que en aquell moment no existia, havien d'anar als joves, havien d'anar a Sant Feliu, i havien de fer... O Barcelona? Sí, o Barcelona. I evidentment, en aquella època, a Sant Feliu representava bastanta feina, perquè havies d'anar a recollir la canalla quarts de 10 de la nit, i havies d'anar a buscar-los. Llavors vaig formar part d'aquesta junta. Part de la junta, no és que jo fes aviam, no vull posar cap mèrit, jo només era una de les tantes persones que estàvem en aquest grup. Però era el grup que va... Era el grup que va treballar. Fomentar molt, perquè l'institut arribés a ser una realitat. Doncs com veieu, i per la seva veu, podeu veure que és una persona enèrgica. Enèrgica, perquè... Jo no us diré a l'edat, però sí que és una persona enèrgica, perquè el dia d'avui està al peu del que no, i està aquí a la ràdio amb vosaltres, i amb aquesta energia que la característica. Per tant, benvinguda. Gràcies per ser aquí. I ara passem al llibre que a la Montse ens ha triat. Aquest llibre, que es diu Les Voces del Desierto, està escrit per Marlo Morgan, i és una doctora, és a dir, és un llibre que després ella ja segur que recomana, i ja recomanem d'entrada. Perquè és la vida... Bueno, la vida. El periodo en què una doctora d'Estat Units americana va anar a Austràlia a programar tota una sèrie, com si diguéssim, una cosa de tipus de salut, com si tingués que posar en marxa una cosa pels avorígens que hi vien allà. Quan ell arriba, es troba que aquella gent està marginada, que se'ls té poca consideració, que aquella gent està una mica com els sindis que estan en aquestes reserves americanes. Allà li fa tanta pena que lluita per ells, i el si ets una mica la moral. I aleshores els sindis, els avorígens, la inviten a que vagin vells. Al anar amb ells no parla de tots els avorígens en general, sinó que parla d'un tipus concreta, que són els que estan dintre, que són, com si diguéssim, els més purs, que encara no estan massa malejats per la civilització. I aquests són, els ells mateixos es diuen, els autènticos. I les accepten, li fan una sèrie de proves i les accepten. I aleshores la conviden, això se'n diuen ells, es defineixen com altback, que és una paraula que vol dir això, gent de dintre del desert. I aleshores la conviden també per un walkabout, que és com si diguéssim, comparant així molt d'allò, el nostre Camino de Santiago. Aquests són el grup aquest d'avorígens, de quan en quan es fiquen dintre del desert, i fan com una travessa per purificar-se. En ella li fan una sèrie de proves, i aquestes proves la conviden, ella primer està arrulljada, però després se'ls segueix i treu un profit enorme. I durant tot el llibre que van arrant, ens va tenir unes experiències, que són petits bucinets, que la Montserrat se'ls anirà comentant. I un dels primers, que per exemple va, com ella té que anar d'escalsa, perquè imagineu-se el desert amb unes temperatures de més de 40 graus, i amb els peus d'escalsos, una persona de pell blanca, de pell blanca, pues esclar, aquells peus se li queden fets, bueno, catastròfics, ja ens ho podeu imaginar, no? I un dels, que és el que més o menys s'entenen, s'entenen, que es diu... Outra, em penso, que es diu Outra. Outra. Outra. Doncs aquest, que li diu, eh? Diu, li diu. Olvidate del dolor, s'ha que té les cispines quan acabem-ho. I sobretot li diu, fija l'atenció en altres coses. Aquesta és la primera cosa que tu has anotat, com interessant. Fija l'atenció en altres coses. Clar, al moment que ella està molt agobiada, perquè realment la porten de manera... O sigui, la conviden, però ha de seguir. El camí que ells fan, una dona que no està preparada per fer aquest camí. I cada cosa que fa per ella és una sorpresa. Primer li treuen la roba, la fan vestir, com ells, no? Porten re, porten una mica de roba per tapar-te les vergonya. Taparrabes, sí. Taparrabes. I aleshores vull dir, és d'una importància a coses que nosaltres... hem oblidat, aquestes coses. Les hem oblidat totalment. Ells viuen de lo que és, de lo que el món els dona, la vida, la terra. Quan no tenen aigua, vull dir, fan de manera que no tenen set. Vull dir, pensen en una altra cosa. I si no, el que fan és que se'n saliven la llengua per produir-se ells aigua, per no tenir que buscar l'aigua, perquè en aquell moment aigua allà no n'hi ha. Per aquesta doctora que està molt... està molt dintre del que és aquest modo de vida. Tot això és sorprenent, no? Ells no maten, maten per menjar, no per guardar. Sempre pensen que la terra els hi proveirà el que necessiten per aquell dia. I si no troben menjar, no mengen. I no tenen gana? I no tenen gana. És la manera de saber-se controlar. Cosa que la humanitat ho hem perdut. Hem perdut moltes coses pel camí. Moltes coses que eren interessants. Montse, agafant aquesta primera frase, aquesta primera oració, que diu, fixa l'atenció en una altra cosa, a vegades en Montse, un giró, ho comentàvem. Quan tens un desesper, per moltes coses, quan tens un dolor d'allò, a vegades diu, pens en una altra cosa, fixa la teva atenció en una altra cosa. I aleshores, allò sembla que queda més a pa i a vegat, però no tens aquella cosa. No tens aquella tristó o aquella preocupació? Aquella preocupació te'n agrada. Preocupació, deixes de pensar en aquella cosa. Una altra punt, que també és que, com n'hi ha molts, si el temps nosaltres el tenim molt molt de llot, tenim que anar molt de presa. Una altra cosa és que, esclar, anar per el desert les mosques, tu dius, increïble, l'història de les mosques. Perquè les mosques resulta que es fiquen per al nas, i que en part de lloc. I ella, esclar, té una repugnació enorme. Però els altres li fan l'observació. Tu tens els nervios molt petits, tu necessites respirar, perquè la boca la tens que tenir tancada. És a dir, que inclús els més petits elements, les coses que nosaltres ens repugnem, són necessàries en aquest món. Exacte. Aquesta de les mosques és un periodo que ja passa, que ho passa molt malament, hasta que entén el per què. És que és igual en la naturalesa, com en els hipopòtems, que estan a l'aigua, i en aquells ocells que els mengen, els mengen els insectes, doncs les mosques, en ella, li netegen les escenarios, li netegen l'orella, la cera, els poros de l'apell. Llavors, ella ha de prendre a controlar-se, perquè, clar, amb nosaltres les mosques ens molesten. Clar, nosaltres, llavors, pensem com eliminar-les. Sí, i ells suporten l'època de les mosques, és una època com si fos de neteja. Sí. De neteja, de l'apell, de l'apell. Tu tens una pila placa que et va caient poc a mi. De neteja, dels racons, que nosaltres no hi arribem. No hi arribem, és a dir, clar. Tenim que deixar, tenim que deixar. Sí, és necessari, són molt curiós. Que ens molesten per acabar de netejar-ho, sí. Ara estava pensant que això, que va ser el DDT, que després es va aconseguir que no sigui per la salut, que no sigui per la terra, sinó per els canvis de procediment. Sí, sí. Anem tornant el principi. Amb una altra de les celebracions, aleshores, ella, doncs, es queda sombrada perquè diu dels autèntics, li diuen, diuen, jo no sé per què, perquè teniu que celebrar, que feu anys. Dius, si és la cosa més natural del món, si encara que tu no vulguis celebrar, ho existeix. Diu, nosaltres celebrem que ens envellim, quan ens adonem d'aquem a Prescoses, que som una mica més sàvies. Una mica més sàvies. Diu, el dia que tu creguis que ets una mica més sàvia, aleshores, digue-ho a tots, perquè tots junts ho celebrarem. Ho celebrarem. Aleshores, tu dones. O sigui, fixeu-vos que és un llibre, que és d'una filosofia ètica, ja que ens que llegir, poc a poc. A poc a poc hi ha anar a saburir-lo. Sí, hi anar assumint el que diu, clar, a nosaltres, en aquesta generació que estem ara, en aquesta època, tot això ens assopta, ho trobem, com molt estrany, no? Però si profundizes, veus que tenen potser més raó ells que nosaltres. No, que d'acord, el tu el que diuen. Et trobes moltes vegades que diuen, hi ha persones que et diuen, no, no, a mi no m'agrada ser... O no m'agrada dir els anys, perquè quan celebrem els anys que hem viscut, ells encara van a més profunditat. A més profunditat, sí, perquè contra més envalleixen, més sabiesa et creixen. Clar, i aquest punt de reflexió, és el que, potser, nosaltres ens serveix per situants de dir... Per situants? Aquesta capacitat la tenim, o hem esborrat el punt de reflexió. L'hem esborrat, hem esborrat amb els anys, però d'això fa molts anys, perquè, a pesar de que això es deu passar, què fa a uns? Molt, no ho sé, el mil 930 i picut. No és molt més vell, no? S'ho llibra. Aquesta gent que de fet... No, no, i que... Ara tenim dos més, que són molt interessants, i potser val la pena. Una de les coses és, també, que ells, esclar, està comparant, observant amb ella i veure les seves reaccions, no? I aquí, que quedi ben clar, que està la distinció entre els mutantes, que seríem tots nosaltres, que estem contaminats per la civilització... Amb ella li diuen que és la mutante. Ell és com una mutante, que té que anar nobrint-se i tornar-se l'autèntic, o no? És una de les coses que també li diu, i és que els mutantes més aviat tenim... Hi ha dues coses que ens caracteritza, que són diferents, i això és una de les coses. És una de les coses que li diu, a perdre les coses. També. I això és que això... Però l'has d'alligir molta tensió per trobar totes aquestes reflexions que li fan amb ella, o que li... Que li diguin, però que d'una manera natural, perquè una de les coses que és molt important, i això tindríem que prendre, jo crec que en aquest programa nostre, que és religiós, en tu no que em deien mai... Mai la van jutjar? No, ni molt menos. Ni molt menos al contrari. Volien aquesta aproximació, però d'una manera plenera. Que ella arribés a comprendre-ho. Entendre-ho. Tampoc no s'imposen. I a la Sara es diu, és clar, si tu vas acumulant coses, vull dir d'una altra manera, quan més coses agafes per tu, són coses que els hi treus els altres. Però inclús a la Terra. Clar, inclús a la Terra. Diu que a mi de que anem malgastat a la Terra, després li tindràs que tornar a la Terra. I dius, i clar, quan més coses tens, dius, doncs més tens por de que te l'espereguis. De que te l'espereguis, més por de perdre. I ara això em fa una cosa que a mi m'estic recordant. No sé si l'heu vist, però la recomano, jo vaig molt poc al cine, i aquesta la vaig veure per la tele, molt d'allò, que és... No sé què els dius, perquè els dioses tenen mièdors que tracta també d'un bosquimà, no? Que els hi cau una botella de... que es diguen tan feliços, els hi cau una botella, i tots volen tenir aquella botella de Coca-Cola. Vull dir, és una pel·lícula, els dioses, com se diu ara, no me'n recordo. Bueno, segurament, els dioses estan locos. Va, va, una mioneta, que una botella. I és veritat, ja tenen com si diguéssim una cosa, que pel fet de tenir una cosa, hi haver aquell tipus de la varícia, el tipus de la envidia, el tipus de tenir, que jo no tinc, que és el que més o menys... Ara estem vivint-hi, i aquí, als països civilitzats, cometes, ho estic fent entre cometes. Ho tenim així, i li diu això. Quanta més posició n'és, més n'és que té més. Al final, són els serveis per aconseguir coses. Sí. Mentre hi ha molta gent, quantes senyores i quantes matrimonis s'han destrossat... perquè el marit només que està pensant en el treball, per aconseguir coses... i s'oblida d'aquesta família. D'aquesta família. Tot això és que podríem anar... i anar a l'última. Tu vols llegir la bossa i l'aglès? Jo la tinc més a mà. Quina? Té l'última que diu. Un dia, que és molt important, jo crec que aquesta és molt bonica, quan, dius que antes de dormiré la noche, si la comoditat d'una piel de dingo, m'he vina la ment a la conocida plegària de la serenidad. Que Dios me concede a serenidad para aceptar las cosas que no puedo cambiar. Y el valor para cambiar las cosas que sí puedo y la sabiduría para apreciar la diferencia. Això són unes... Molt bona, aquesta sí, també. És que n'hi ha moltes. I després també hi ha una frase que també em va cridar l'atenció, que diuen, parlaven de les 3 que porten avui en dia les persones. I segons ells, per ells significa una excusa per no fer res. És a dir, per ells... Aquesta en se l'apuntem, també. Per ells no existeix. O sigui, només serveix o significa una excusa per no fer nada. Clar. Jo, en dia, amb molta gent, amb l'excusa de que no vull fer nada, no fa res i no avança. Hi ha moltes de llegir-lo, i llegir-lo i re llegir-lo per treure unes frases o unes conclusions a les que ells han arribat. Perquè amb sí, aquesta petita tribu, no desitja viure. No vol viure amb aquestes condicions. Condicions d'ara, d'intre de la civilització. Queden es veïts o desvenecidos, podríem dir la paraula. Es volen diluir dintre de l'interior d'Austrària. Perquè no volen que la seva tribu subsisteixi d'aquesta manera que es fan viure, que no aprecien res del que tenen. És fort, eh? Sí, no n'ha pres bonica, és dolça de llegir. I n'hi ha una cosa aquí que aquesta no l'ha excusat, però jo el repasseu una mica. Veig dir que no deberia existir sofriment per a criatura alguna, excepto el que hi accepti per sinisme. Exacte, ells ja ho fan, això. Clar. I per què? Perquè ells, per exemple, estan tant concidíssim en troncats en la natura, que el trànsit de l'amor o el despendres de totes les coses, no d'allò, quan arriben després d'haver caminat tot aquell camí, que ells es sent liberada de la major part de les seves vies que té, arriben en un lloc en què n'hi ha un gran llac. I ella diu, ah, ara m'hi banyaré perquè és clar, va fer-te un caldo, no? Tots fan ferig un caldo. No, no podies. I ell li ha pensat, dic, què he fet jo ara, perquè també està expectant-te. I aleshores ells fan com unes coses, unes invocacions a les seves divinitats, i resulta que surten dos cocodrilos dins d'aquelles tancs. Vull dir, d'aquell llac, no? I ells, clar, es queda, i ells es diceu, ara ja ho poden centrar. I ella té por, perquè diu com ho... Diu, bueno, es van moure, jo per veure si surti a un altre, no, no. I aquells surten i se'n van com van. Pensem que tu també puguis aprofitar-te d'aquesta cosa d'aquí, no? Sí, jo havia pres moltes, encara més notes, perquè anirien coses que també m'havien cridat molt l'atenció, la de les guerres, la de les guerres, ells odien les guerres, perquè diu que les guerres haurien de durar. Com diguéssim, quan hi ha la guerra o una batalla, haurien d'haver 5 minuts de pausa, perquè la gent que ha mort en el camp de batalla poguessin recollir els seus morts, els seus difunts. Jo hauria d'haver com una aturada a la batalla, un respecte pel que ha mort, perquè a la seva gent se'l pogués endum. No hi creuen amb les guerres, però en tot cas, haurien de ser guerres en petits fragments de batalla. No continuament matar, matar, i matar, perquè això no és el seu... La contraportada. És el principi, també, a la Montse llegeixo aquelles coses, que al principi fa unes petites cites, totes les que hi entenc. Aquí és més gran, això és boníssim. Totes les cites abans de començar el llibre. Jo penso que el llibre té de bo que ens situa això en persones que nosaltres podríem considerar poc formades, i en canvi, o sigui, ens donen lliçons. I, donat el temps també que vivim, ens interessa recuperar aquestes lliçons. Hauríem de recuperar-les. Hauríem de recuperar-les, perquè el temps ens és fropíssim aquest moment per recuperar-les. També, és veritat. També és veritat. No el diem sense la necessitat d'anar al desert, però aquest respecte a la persona, aquest respecte a la natura, aquest respecte, en definitiva, és l'estimació que tenen. I que són, diríem, uns grans civilitzats, cosa que, si no, t'espensem amb la història. Perdó, Montse, jo no diria civilitzats, diria sabis, amb la naturalesa, sabia, o sigui, la sabiesa de la naturalesa, la sabiesa del ser humà, la sabiesa d'aplicar la comprensió i l'amor. Hi ha un tros que parla de que els missioners els ensenyen a ajuntar les mans per poder pregar. I ells no necessiten aquest gest, perquè constantment, en la seva forma de viure, estan donant gràcies constantment. Estan en contacte. Sí, allò que comentàvem, que viuen del que dona la naturalesa. No demanen més. El dia que troben per menjar molt, ho agraeixen, perquè probablement el dia següent, si no troben menjar, no menjaran res. No menjaran res. O sigui, estan agraïts. Tinguessin molt, tampoc potser no se menjarien, perquè, a més, agafen just el que els fa falta. No acumulen el menjar. I quan tenen restos ho deixen, perquè altes criatures, que no són humanes, però que són criatures que formen part del nostre univers, també puguin menjar. Però això se dona en moltes parts del món, perquè fixeu-se que en el tibet, una de les coses que vegades fan, que no poden cremar, que les creences sindus, que us cremen la pira i tota la menjada del tibet, no us ho diguis indú, però és igual, no? Moltes vegades els cadaves, se'ls deixen, perquè els depredadors... Puguin tenir menjar. I amb això fan, com si diguéssim, una aportació, una aportació a la supervivència dels altres. I la india no té res a veure amb l'Astralia, encara que sigui bé dir, que n'hi ha creences d'aquestes que són interessantíssimes. Quan nosaltres hem tingut, diguéssim, l'orgull i l'agosadia d'anar a ensenyar... Sí, què? ...coses que, i ara, afortunadament, penses clar, que això ens ajuda a reflexionar que hem anat a ensenyar, diu meu. Ella va amb aquesta creença també, perquè ella hi va amb aquesta creença, que els ensenyarà i els ajudarà. Una cosa de sanitat. Quan només n'hi ha un que parli la seva llengua, que és el que va recollir-la a l'hotel i se l'emporta, que no sap ella on se l'emporta, però ella el segueix, perquè ella ha anat allà a fer una missió. Bueno, ja n'hi ha una sena de llibre que li diu, tu dice, dice, mi pueblo te ha oído la llama de auxilio que tu necesitabas y te han aceptado. I això, i el que és bé, és que no és una cosa... És novel·lada, està molt bé la escita, però és una cosa real. És novel·lada perquè ella l'ha fet novel·lada, però de fet, ella va a veure'ls en aquesta gent i ha tornat a veure'ls. Ja ha tornat, però ningú sap on ha estat. On ha estat, i també s'ho ha guardat perquè ells queden... Perquè era com una promesa que ella va fer, de no... I després, amb el llibre, els hi envia perquè el llegeixi. Sí, per això ella no... I es queda de mirar perquè això és molt bo perquè... A l'última pàgina, quan aquest... Sí, sí, els hi envia llibre, és veritat. Bueno, si només al final hi va haver un explorador holandès que va escriure, diu, escriba que nosotros éramos el pueblo más primitivo y despreciable sobre la faz de la Tierra. Las voces del desierto nos elevan a un plano más alto de la conciencia y nos convierten en los seres regios imagestuosos que en realidad somos. Estan fixosos que hi ha les dues visions, no? Aquest holandès que ho troba tot despreciable i en canvi, ella que fa el camí, perquè això és el que deia el camí, que fa el camí amb ell, és el que la transforma. Sí, la va transformant, a poc a poc, perquè ella fa aquest camí que li dura com uns 3 o 4 mesos. 3 o 4 mesos, 4 mesos, sí. I aleshores ella va estar més d'acord amb ells perquè descobreix, va descobrint com viuen i com dediquen la seva, a què dediquen la seva vida. Inclus, no volen continuar visquent, ells diuen que no, que desapareixeran, no volen procrear, no volen tenir més fills. Això també ho parla. Quan acaben de tot, que en ella ja el final l'accepten, perquè quan explica, a vegades li diuen, va, tonteries, esos salvables, no és allà. Al final de tot, ella està amb una reunió que la conviden i aleshores està anàvem i se'n va. I ja deien, desapareix. I un dia, i un dia després, la telefona, i diuen, i com és que has desaparegut? Incluso no hi havia ni huelles en això. La Lleve diu, oi, potser li ha aprendit alguna cosa dels autèntics, que s'ha desaparegut. Que també és un missatge per mi, d'india espiritual, perquè a vegades és molt interessant que desaparegui, perquè els demés, o sigui, per veure què sabeu, però un missatge però tampoc. No, en ella se l'emporten i ningú sap on ha anat. Aquí podríem estar a les 9 del vespre, però falten 3 minuts perquè s'acabi el programa. I aquí tinc un xicot aquí davant, que és molt maco, i ens ajuda molt, que és el Marc, i ens està fent una senyal. Seria el tanto, el tanto. Senyors, llegiran, vostès sentiran, el pròxim diumenge és el tercer del Temps Normal, del Ciclo C, i a l'Avengelli és de Sant Lluc. No, ja el llegiran, ja el sentiran, i sabran d'acabar, però és molt xulo només que diré al final. Quan Jesús està dintre del Temple, agafa per davant dels d'allò, i agafa un passatge, que és de Isaíes, i diu, el Espírit del Senyor... No, no l'ajuda en la sinoga, i què diu? Bueno, quan diu, el Espírit del Senyor reposso sobre mi, ja que ell m'ha ungit per portar la bona nova als despleguts, m'ha enviat a programar els captius la llibertat i el sexe, al retor de la llum, i deixant llibertat els suprimits, i programar l'any de gràcia del senyor. Bueno, doncs el missatge de Crist és molt pústic. Bueno, no té res a veure amb els avorígens, però és el mateix. Ha vingut amb aquesta nostra civilització, d'obrir-me els ulls de la gent, que és el que fan aquesta amb ella, i d'aquesta operació que tenim, no la tinguem avui, que ja està així, és a dir, que... Que té una relació. Que tot té una relació, és a dir, que els grans sabis de l'humanitat, i Jesucrís era el fin de dalt... Els pensadors o els grans propagadors d'una... Propagadors, els profetes. Fensa-les que ara són així. Bueno, senyors, gràcies Montse, aquest programa, si deu vols, tu... Espero que hagis sigut, que m'hagis sabut, explicar el suficient per... No, ha sigut a dir que jo... A mi també m'ha fet pensar. Molt. Però està bé. Pensar coses positives també està bé. I tant, i tant. És una necessitat. Si ens estan dient adeu, no per això mateix. No es fixin, com diu la primera cosa que diuen. Diu que hi ha ben el pensament d'altra part, quan estiguin dos milions, no? I el dissabte, a les 10 i mitja, es tornarà a repetir aquest programa. A tots vostès, bona tarda. Moltes gràcies a tots i a totes. Moltes gràcies Montse.
Veus Parròquia
Informació sobre activitats de la parròquia dels Sants Just i Pastor. Notícies d’església, fe i actualitat, etc...