Veus Parròquia del 7/11/2018

Bona tarda, amics oidors de ràdio d'Esber. En tots vostès veus de la parròquia. Com un cop al mes que vostè saben, doncs sembla Montsegat Gilo. Bona tarda. Hola, bona tarda. I un bon amic que avui ha sigut tan amable de voler col·laborar amb nosaltres. L'Imanol l'ha fet. Bona tarda. Bona tarda. L'Imanol la veu o la conèixerà. Comencem el nostre programa paraula viscuda. Ara la Montsegat ens dirà una pincellada d'aquí a l'Imanol, encara que vostès ja el coneixem per la veu. És veritat, la seva veu de seguida la coneixereu, però el nom també el coneixeu. És l'Imanol López Rodríguez. És nascut a Sant Just. És un jove molt ben plantat. Sí, és veritat. Ell ha fet els estudis aquí també a Sant Just i a l'institut. I després ja va passar a l'universitat i va escollir una carrera difícil perquè és periodisme i després va fer un màster de periodisme literari. Això vol dir que és una persona, jo diria, curiosa. Li agrada anar a buscar els detalls i tot el que la vida ens porta en el sentit ampli de conèixer en els mateixos llocs. Durant dos anys va estar viatjant. Això vol dir que és aquesta capacitat també de descobert del món. Durant l'etapa de jove va estar a l'esplai, a l'impància i de jove. De dinersència, perquè jove és molt jove, eh? Sí, de dinersència. Ja ets poc tan jove, eh? Ja començo a... Ja t'ha dit canes, no? Sí, de fet l'altre dia m'ha trobat dues, he vist-lo a radioiens, a presents. I l'esplai també dona aquesta part de creativitat i d'acompanyarisme, que tot això no els viatges, doncs també surt molt, no? Estan els dimonis de Sant Just i actualment doncs estan aquí els informatius, no? És que ja és la seva feina, ràdio d'espern. De fet, per això segurament es pot conèixer la meva veu. Bé, ell li va proposar això, que si havia llegit a un llibre que l'hagués afectat amb un cert aspecte, que l'hagués fet pensar, i ens ha triat un llibre que està escrit per Roberto Bolanio, autor chileno, que va morir molt jove, amb una processi, 50 i pico d'anys, o 50, quasi, 50. Doncs si aquest senyor s'escriu d'una manera meravellosa, quants vol que no l'hagi llegit que el llegeixi? La cosa és que el llibre, senyor, es diu 2666, una mica llarguet, i aquest llibre està format té més de 1.000 pàgines, i a les seves es deformat per 5 parts, en la qual l'autor volia que cada una d'elles fos un llibre particular, però els sereus van dir que no, que ho posarien tots junts perquè potser hi havia una certa relació. La part que en ve l'hi ha agradat, que l'hi ha agradat tot, em penso que és així, no? A mi m'ha encantat aquest llibre. A més, és que està molt ben escrit, amb una prossa deliciosa. I només fer-te una rectificació, que de fet, vol any el volia dividir, i ell ho va dir obertament això, que el volia dividir per fer més diners, perquè els seus fills, de cada novel·la, entre ells hi més benefici, però es diu, va fer amb bona intenció, diguéssim, i de fet ell deia que es volia basar una mica en aquestes parts, com va fer anar a la recerca del TensorFlow, que també es va dividir en aquell moment, i que en principi també era una novel·la conjunta, però que es va arribar a dividir, i ell va dir, també ho dividiré, i a sobre ho faré, perquè de cada novel·la treurem més profit, diguéssim, perquè ell ja sabia que s'estava morint, tenia càncer, i volia deixar els seus fills una herència. Bé, ben acladiats, si vols. Exacte. Aleshores de tots aquests, només que parlarem d'una part, que es diu la part de los crímenes. Per què? Perquè anar-la d'una manera bívida, de tots aquells assassinats, que van haver, que jo diria, una exterminació de les dones de Juárez. Aleshores en allà, en aquell llibre, jo és la de la Parc Amí Llegit, n'hi ha 350 pàgines que correspon això, ho dic perquè les he comptades, i jo diria que en cada pàgina surt una noia, una noia, que la van matant. I, aleshores, aquí jo ja no vull dir res més, perquè les conclusions meves no són les de l'Imanol. Imanol l'ha agafat això? No, l'ha agafat per alguna cosa. Sí, l'ha agafat per alguna cosa. L'única cosa que potser, durant una idea exacta, n'hi ha un dels personatges, que és com un evident, i quan li diuen, i finalment, diu, estic parlant de les mujeres barbarament assassinades en Santa Teresa, és la ciutat de Juárez, d'aquella regió que està al nord de Mèxic, tocat als Estats Units. Diu, estic parlant de les nenes, de les madres de família, i de les treballadores de toda condició i llei, que cada dia apareixen mortes en les barris i les afueres d'aquesta industriosa ciutat del norte de nuestro estado. Hablo de Santa Teresa. És un clam que fa aquesta senyora, que està advertint a la policia de les coses que passen, que estan pesant, que no cal que les adverteixi. I que la fa la televisió més. Si no m'enquivoco, aquestes se n'han passat de televisió. Aquesta senyora la porta a la televisió i ho diu, i a les ceres molts l'agafen per... no ho sé, no li donen el valor que realment té. L'altra cosa que jo adverteixo, i aquí ja se m'acabarà l'abans de les meves coses, podria dir més perquè m'ho ha impapat el llibre, vull dir, que consti, és que acaba el llibre, aquests crimes van tenir d'una manera una vigència extraordinària que va ser notícia per tot el món, comencen a l'any 93, i acaben aquesta part d'aquí, de l'escrit de Bolanyo, en el 1997. A tot aquest període, si no n'hi ha 200, 300, 400 noies violades i mortes i bla, bla, bla, més val no parlar, doncs no hi ha més. Però acaba el llibre, o sigui, acaba aquesta part que em dona una mica d'esperança, perquè n'hi ha una diputada del PRI, una senyora que, com li maten amb una amiga, vol descobrir que hi n'hi ha una cosa molt xula, que li diu aquí, diu, diu, les mordides que hi ha que són narcotafricades i bla, bla, bla, però donen llibertat d'expressió. Dicir, l'única persona, i això va de cara a l'Imanol. Dicir, les úniques persones que, quizà, poden encontrar el que, perquè busquen abogats i detectius i bla, bla, bla, diuen, són les periodistes. I li encarreguen un canat des de principi per entrar-se d'això, no? Sergio González. Sergio González. Doncs ja t'ho digo jo, que sí, ¿sabes? Sergio González, que després tindran problemes, Sergio González, però vaja, sí. Però bueno, ella al final li diu ja que el meu detectiu particular, que és boníssim, que li dona moltes, moltes referències, diu, però tu continua, continua, continua, continua. I se suposa, és que jo ja no sé més de la història, perquè a partir del 90-et, això ha quedat una mica apagat. Però bueno, per què vas agafar aquell llibre? I ara aquí ve la teva part. Aquí ve la meva part, no? Doncs mira, de fet, per una cosa molt racionada, amb el que estaves dient, perquè de fet fa, crec que va ser fa dos anys o així, va haver-hi un rebrot molt important d'aquesta violència contra les dones de Ciudad Juárez, i jo, de fet, sense saber-ho, perquè no tenia molt present que aquell llibre anava sobre aquest tema, i més quan vol anyo fa aquesta construcció literària, diguéssim, perquè s'entatereix en realitat, no existeix. S'entatereix, s'ho inventa ell, tothom sap que és Ciudad Juárez, no? Fa això. Bueno, aquesta tècnica literària la fa amb molts sentits, perquè ell també apareix a la novel·la, però, en comptes de dir-se a Roberto Vellano, es diu Arturo Vellano, o és a dir, ell va viure a Mèxic durant uns anys, vol anyo, però ell no està mai en els deserts de Sonora. Aquests deserts de Sonora, que, de fet, també apareixen en l'altre llibre seu, gros, important, que ha classificat com a escriptor de referència, és Los Detectives Salvajes, i també té lloc a Mèxic, i també té lloc en set a part, en aquests deserts, i està basat en un mapa que ell va trobar d'un amic seu, que era catedràtic, que era un universitari, que, tio, Julio Montaner, crec que es diu alguna cosa així, ara... Perquè està al rector de la universitat. Exacte, hi ha l'Amalfitano, que és el que ajuda els primers, diguéssim, personatges, anar cap a Mèxic és aquest personatge, és a dir, ell mateix ha reconegut, ara vol anyo està molt bé, no pots reconeixer, però Julio Montaner sí que va reconeixer que aquest personatge estava inspirat en ell, i que aquesta geografia, que vol anyo diu que coneix o que domina, l'ha vist en mapes, l'ha vist en mapes i cartografies que ell estudiava de Mèxic i la frontera, així que és una realitat completament paral·lela de vol anyo el que està escrit en aquest llibre. Què passa, però? Fa un any cap al tema de com és que m'ha afectat tant aquest llibre, no? És veritat que tu el tros aquest que t'has llegit va sobre els crims que t'hi haurà a jugar, i de fet és el núcle de novel·la, i de fet per això està col·locat, jo crec, en mitj, però, de fet, ell fa com un espiral i va cap al centre, que el centre és aquest llibre de jugar, però ell el que fa és un relat del mal, del segle XX, i també passa per altres etapes, com és el tercer reig, perquè és a dir, després hi ha un escriptor, que és Alemany, de fet és Austriac, crec, Austriac, però participa a la Segona Guerra Mundial, diguéssim, i després ell mateix troba un relat de les guerres estalinistes, diguéssim, potser vics, de la revolució russa. Així que ell fa aquest repàs, amb més en moltes referències, igual que jo deia que la recerca del Temps perdut apareix en aquesta disposició d'intentar separar, perquè al final no ho van separar, però d'intentar separar una novel·la grossa, com és aquesta, i tractant sobre el mal, posa altres referències, com podria ser el Marqués de Sadi pel mig, hi ha unes escenes de sexe, que són Marqués de Sadi total. Més que sé que és de la descripció de la violació, perquè primer es pensen que són prostitutes i tal, i que per això no fa, perquè la policia no fa massa cas de totes aquestes, que sempre totes estan com no tenen ningú al reclamital, però després se n'adonen de que no, que són les obreres, i n'hi ha una paraula xula, que era la maquiladora, que són les grans, i tots els noms tenen noms americans, que són grans naus, on va la gent, quasi com els claus, a treballar. Aquestes són obreres, també, d'allà, però sobretot són nenes, també, molt jovenetes. I de fet, la majoria dels crims, on passen, és el que ell l'escriu com les colònies, que són colònies que ens construeixen al voltant d'aquestes maquiladores, o aquestes fàbriques, que seria el que hi hauria aquí, el que seria la colònia a Uell, que és fa 60 anys. No, però encara anaven aquí, anaven rigides, perquè aquesta també ho havia estudiat jo una mica, estaven rigides per el que he fet de la colònia a Uell o d'aquí, però hi havia unes certes facilitats pels empleats, però aquí no. No, no, aquí és que són, és que... Aquí muntes la barraca a la colònia, aquesta. Suposo que podria ser aquí parable, també, els treballes actuals de les dones, que estan també amb aquestes naus, amb aquests països que també acusen la meva idea d'estajo, no? Exactament. Les coses no són tan canviants, no? Però tu quan parlàvem era, tu estaves dient molt, que et quedes molt sorprès de, com si diguéssim, que això és el que va ser punyent per tu. Aquesta indiferència per part de la policia, d'aquesta no indiferència, tenim uns por aquí, tenim sortendors, que segurament no són fictícies, que està plorant quan veuen que no poden resoldre algun cas, que és Sant Juan de Dios Martínez, per d'acord de ser amigó. Sí, però més enllà de la indiferència, a mi el que em va provocar va ser una mica aquestes inercies socials, que semblen imperables, no? És a dir, que tothom les acaba acceptant, perquè sembla una cosa que hagi de passar, i que estrany seria que no ho passés. Aquesta dualitat entre el que hauria de ser i el que és, espero d'en una mica els límits, en aquesta novel·la, i és una cosa que frustra molt, perquè cada cop que llegeixes, és a dir, el capítol que tu dius, crec que ha relat en seni, pico, crims, un darrer a l'altre, sense parar. Sí, que la pagin el cognològicament, exacte, i descriu a la persona quan saben qui és, perquè a vegades troben el seu cadàver, allà amb una riarola, amb un al desert, sobretot en el desert. Bueno, i qui estigui interessat, que miri, perquè sí que n'hi ha una trama grossa de los capitostes, que estan per aquí ficats, però bueno, això és, jo llegiria molta novel·la negra, i aquesta és negra, negra, negra. Ja no és detectiu, sí, és negra. És negra, però en el fons juga amb aquest gènere, perquè ell, clar, tu, com que estàs acostumat, o qui llegeix, normalment, està acostumat al gènere de la novel·la negra, sap que al final hi ha un culpable, diguéssim. Aquí no trobem ningú. Aquí hi ha un buit que, pesament, et fa surgir aquesta... Engoixa. Engoixa de saber què li passa a la societat, i una mica ell va per aquí a saber què li passa a la societat, perquè estigui així. De fet, hi ha un investigador canviant dels Estats Units, el Kessler, exacte, el Kessler, que el porta a la policia, païsament, per analitzar què és aquest mal, és a dir, d'on surt això? Perquè sí que tenen un, de fet, l'arriba a anar a dir, xivo expiatorio, un alemán molt alt, al gas, a la presó, que el tenen allà dins, dient, és aquest, el que està cometent, crims en sèrie, i li diuen crims en sèrie, quan estan apareixent, per tot el desert, per tot el desert, i per tot... És que en un moment determinat, en un tipus de les pobres víctimes, n'hi ha unes característiques molt especials, que la llegeixi el lector, perquè no vull dir-ho, que són, com si diguessin, repeticions de la mateixa persona. I per això en un principi pensen que podria ser una sèrie en sèrie, però després no pot ser, i aquest juga, i el que m'agrada és això, el que us he dit abans, que la diputada que està, tu tens aquí alguna cosa escrita, que et fa... Sí, ara estava buscant, perquè sí que me'n recordo molt, ara que parlem de crims, ja que me'n recordo molt d'un crim, que provoca molta indiferència, i que, a més, crec que està condensat en aquest crim, diguéssim, molts altres crims, que surten durant aquesta novel·la, no?, perquè, bueno, ara, si voleu, ho llegeixo, o ho llegeixo com vulgueu, sí, ho llegeixo jo, i, bueno, ja ara ho comento més a més. Diu... luego aparecería la colonia San Bartolomé, donde vivía, en total unos 50 minutos de caminata, pero en alguna parte del trayecto algo ocurrió o algo se torció para siempre, y a su madre, después, le dijeron que cabía la posibilidad de que se hubiera fugado con un hombre. Sólo tiene 16 años, dijo la madre, y es una buena hija. Cuarenta días más tarde, unos niños encontraron su cadáver cerca de un chamizo en la colonia Maetorena. Su mano izquierda estaba apoyada contra unas hojas de guaco. Debido al estado del cuerpo, el forense no fue capaz de dictaminar la causa de la muerte. Uno de los policías que pudieron al levantamiento del cadáver sí que fue capaz de identificar la planta del guaco. Es buena para las picadas de mosquito, dijo, agachándose y cogiendo unas hojitas verdes, lancionadas y duras. O sigui, que allà tenia el cadáver, pero lo que era importante era la planta. Hi ha dues fases. La primera és que la policia, el primer que li diu a la mare, és que segurament no és que sigui una víctima a la seva filla, sinó que s'ha anat amb un home. Una cosa que jo crec que és molt present en aquesta societat masclista i que provoca això. És a dir, no és la víctima, sinó que ella és la que va provocant. Té molt d'això, aquesta frase, i la segona part, aquesta indiferència que hi ha d'un cadàver, que està completament destrossat. És a dir, no se sap qui és, no se sap ni si és aquesta dona, perquè acaben sabent-ho per circumstàncies, però per físicament és impossible saber-ho. I el que veuen, en canvi, és una planta que va bé pels mosquits. Primer, a aquesta relació, la dona s'ha anat amb... I després, aquesta cosa insignificant que es para dona importància a la planta, de la persona no en parla, si primer hi ha un després si la dona, i després no en parla. Després, el que també n'hi ha és com moltes no saben qui són. Bueno, ja està. Després veus que tenen 32 anys, unos 60, no sé quantos, amb una filla de 15 o 16, que també anava i formava part d'això. N'hi ha alguns casos que sí, que és el macho, que tot es desaparece, tots els machos que saben que són, i digueu això, el que diu aquí, el llibre. Vull dir, tots els que sí que han vist que verdaderament ha sigut o sospiten, que ha sigut l'home, que ha sigut perquè la mateixa, perquè era mia, o perquè em dona la gana, doncs, en aquests casos, ells desapareixen, o se'n van a Estats Units, o se'n van amb una altra populació, o se'n van amb el que sigui. Total, que això es va quedant, i van sumant, i van sumant, i van sumant, i aquí estan, que ningú fa res, de res, de res, de res. I la policia, solamente n'hi ha dos, que sembla que tinguin un que és bastant jove, i l'altre, el quadre dius, però els demés, bueno, inclús és més un dels policies, després s'està fent el mateix amb una altra posició, vull dir que la mordida, verdad, i els narcos, i tota la ventanga. I de fet, hi ha escenes molt bèsties, perquè s'arriba a parlar d'unes pel·lícules, que es deien els movies, que eren pel·lícules, i de fet, en general, que sí, però és ambigualment existent, perquè mai s'ha demostrat que existien, però se sap que existien, i realment era vídeos de dones violades mentre les mataven. I torturades. Sí, torturades, violades, etcètera, fins a la mort, i d'això em feien pel·lícules, és a dir, que es crea, inclús, una societat d'espectacle, que això sí que arriba a un punt de normalitat, que refreda una mica la sang, perquè dius, no? A més, ara que parles dels periodistes, a veure si trobo un altre fragment, que a mi també em va tocar, perquè vaig pensar, és a dir, també hi ha alguna cosa d'això en el sistema, és a dir, jo crec que el capitalisme, les diferències, provoquen també el mal, fan que queden aquests entorns, diguéssim. Hi ha una escena que, per exemple, em fa palació als periodistes, per això també em sento interpel·lat, una mica, quan hi parla, perquè, de fet, és el jaest, el que parlàvem, que està a la presó. Els crida per fer una roda de premsa. Els crida per fer una roda de premsa. I n'hi ha el xico, aquell més jove, que treballa amb un diari que és un diari local, i que aleshores després desapareix, perquè és l'únic que ho publica, és això el que vols dir? No, no és aquest, no és aquest. Perquè n'hi ha un que publica tot, tal com li diu aquest, que diu que coneixi qui és i qui bla, bla, bla, i resulta que aquest ho publica tot, perquè els altres es pensa que és una mica de fàbula, el que estan dient, i aleshores, doncs, aquest desapareix, i després n'hi ha una noia que ve també, que és periodista, i li diu, i li diu, no, no, és que aquest xicot, diu que no ha desaparegit, o diu, perquè ell ha escrit un llibre de poemes, que eren els seus i no se'l sentut, per tant, aquest noi, però no, mira, tot és normal, quan ha fet ja aquesta roda de premsa, el Has té una conversa amb la seva advocada, que de fet s'acaben enamorant tots dos, i això ho fa així, una mica per sobre, però que és veritat, que representa que és veritat, i després influeix una mica la drama, però quan ell està dins de la presó, ell convence a gent per matar uns casics, que estan convençant-lo, per arribar-lo a matar ell, i ell acaba fent tantes amistats, que s'acaba carregant els casics, però ell diu, no sé quiénes mataron a los casiques que encontraron després en el baño, però a estos cuatro los mataron a Yala, Farfan i Gómez, ayudados por otros seis que sujetaban a los casiques, tal vez fueron más, quita seis y pon doce, y todos los de la crujía que vimos el mitote y no hicimos nada, i tu crees, diu la advocada, que a fora no ho saben, hi ha claus, que en genueres, més bé soc tonto, diu Has, però si ho saben, per què no ho diuen, per què la gent és discreta, claus, perquè la gent és discreta, claus, diu la advocada, los periodistas también, dijo Has, esos son los más discretos de todos, dijo la abogada, en ellos la discreción equivale a dinero, la discreción es dinero, dijo Has, ahora lo vas entendiendo, dijo la abogada, ¿sabes tu acaso por qué mataron a los casiques? No lo sé, dijo Has, solo sé que no estaban en un cochón de rosas, la abogada se rió, por dinero, dijo, esos bestias mataron a la hija de un hombre que tenía dinero, lo demás sobra, puro bla bla bla, dijo la abogada. Va fer en diferents trames, però va donant a conèixer la maledat i la societat en definitiva. Exacte, en el que desemboca aquesta violència i el que crea, l'ambient que crea. És molt important, jo crec, l'ambient que crea de inseguretat total, sempre. L'última part també hi ha aquests soldats, que estan batallant per l'Alemanya nazi, que diuen que mai se senten segurs, que mai tenen una estona, perquè s'ha creat aquest ambient de violència, i la guerra és un ambient de violència molt obvi, però en un desert, on no hauria de ser un ambient de violència obvi, també existeix. I això és el que intenta fer el ciminell del mal com un lloc. Per aquí hi ha les trames, diguéssim, és com aquest teixit. Sí, sí, juga molt amb això. Perdó, també ell descriu, per exemple, les postes de sol. És a dir, també hi ha una part poètica. És poeta, vol dir, hi ha trossos, quan veu que aquella resplenduda que n'hi ha, això no ho troba enlloc. Una altra que ve de C, o ser distrito federal, que viene. El llibre, si no teniu por de llegir aquest tross, jo m'agradaria llegir la resta del llibre, però no he tingut temps, potser llegiré per Nadal. Això s'està acabant. I ara sí que ens voldries dir que et confessis i digues exactament per què aquell llibre t'ha impactat tant. Bàsicament jo crec que és una novel·la molt complexa, quan parlem de tantes trames, és perquè realment són cinc llibres separats, però junts té un efecte, jo crec, de monitor. Bàsicament perquè trassen aquest espiral i no estem parlant d'un cercle, com el típic, el llibre ben tancat, el llibre que encaixa, sí que és veritat que encaixa, però a mi el que m'agrada és aquesta forma d'espiral que va cap a un centre, que és un nuclidú, que és un nuclidú que dol molt, perquè penses a aquesta violència, a aquest mal, és una cosa que sembla tan... Exacte, però sembla tan endèmic a la societat. De fet, un tema que a mi m'està interessant molt i que se li ha estat donant cobertura, però no sé si la suficient i de la manera que s'hauria de fer és aquesta caravana d'immigrants que va estar d'Òmdures fins al d'estats Units, i ells, el que diuen quan... bueno, molts d'ells, quan testimonis que han recollit allà periodistes diuen, clar, jo estic fugint bàsicament de dues coses, de la FAM, sobretot de la FAM i de la violència endèmica, i aquesta endèmica és un lloc de violència endèmica o el fem un lloc de violència endèmica, no? És una cosa que, clar, et dona una frustració de no entendre, oi, que se't fa gros, però jo crec que se li fa gros a qualsevol, igual que la policia, igual que... i llavors acaba tenint aquestes, doncs ho passem com podem, no? I ho passem com podem, ho passem com podem, ho passem com podem, fa una societat terrible, no? Terrible, és que... Perquè és de com una diferència, una diferència. Exacte, però si no és aquell llibre està fixat. Sí, és que ell és de Chile, o sigui, d'alguna manera, fa el llibre sobre mèxic, perquè està vivint a mèxic, però segur que hi ha vivències d'ell o coses que ella conovot de Chile, o sigui que això ho podríem posar en molts llocs, no? Però, de fet, ell va viure molts anys a mèxic, perquè ell, o sigui, vivia a Chile al principi, diguéssim, de seva vida, i després amb la seva família, el van fer viatjar molt, va viure a Los Angeles, Miami, etc. Llavors va acabar a mèxic, i, de fet, ell anava a retornar a Chile, a aportar a terme les reformes socialistes de Salvador Allén, és a dir, anava a entrar en política, ell, quan va tornar a Chile, l'únic que va haver-hi a l'enxacament de Pinochet, i ell es va haver d'exiliar a mèxic, per això ell torna a mèxic, i allà són, de fet, és on contraia més la poesia, on fa l'infrarrealisme, que també l'ha fet famós, és a dir, perquè van ser un moviment contracultural molt important a mèxic, tot un grup de poetes, d'aquell moment, i, finalment, ve cap a Barcelona. Però ell, a mèxic, va passar-hi temps, el problema és que, de fet, on vivia, era a Mèxic o d'Efe, ell vivia de la distrita federal, vivia de la capital, i per això dic que era desconeixador dels deserts, és a dir, la frontera, sí que el nord vol any o en principi, en principi no l'ha atrapitxat, i és increïble que... El que ha descrit molt bé. El que ha descrit molt bé. Que ha atrapitxat el mal. Exacte. Sí. Això és el que ha descrit. Exacte. Senyors, s'ha acabat el programa, que ja saben que aquí a la ràdio el tens és Or. Li donem les gràcies a l'Imanol, li diem que ha estat un plaer... Un plaer, no sé si plorar, però de llegir el llibre ha sigut maco per veure la veritat que és molt evident d'aquesta indiferència entre la maldat i el xulo també. I pensar que sigui una jove s'emociona de pensar que els altres tenen... que en el món pugui haver tanta maldat. O sigui que això va molt bé perquè vol dir molt dels teus sentiments. Aquest programa el podran escoltar el dissabte, a dos quarts d'once, i el luxo de la temps de llegir l'Avengelli. L'Avengelli seria el 32, del ciclo B, que és pràcticament el penúltim avengelli de tota el cicletet. Senyors, bona tarda i moltes gràcies. Gràcies, imatges i menors.