Veus Parròquia del 13/3/2019

Bona tarda, amics suïdors de ràdio d'Esber. En tots vostès, veus de la parròquia. Com ja saben, un cop al mes, amb una companya que avui li envio des d'aquí un abraçada gran, i espero que recuperi, que és la Montse Giró, nosaltres parlem del nostre programa, que és paraula viscuda. Amb aquest programa, sempre he tingut la sort de tenir una persona amiga, que ens ve a ajudar, perquè el programa vagi bon fi. I com la senyoreta, que ara presentarem, que vostès la coneixen també, de com nom, suposo que es faig una broma, t'agradarà o no, es diu Marco, em penso que arribem a bon port. Senyoreta Susana. Hola, bona tarda. La Susana barco molt mà que ella, molt mà que ella, doncs ens parlar, com vostès ens recorden en paraula viscuda, sempre ha llegit alguna cosa que li ha cridat l'atenció. I el demanar-li si volia col·laborar, ens va dir que sí, que havia llegit un llibre que l'havia enamorat, que l'havia agradat molt, que havia trec conclusions boniques, i que jo crec que la major part de vostès ja el coneixen, que són les voces del desert. Estan castellà, podíem dir, les veus del desert, però les voces del desert tal com és el llibre. El llibre, ella després dirà el per què, jo que l'hi he llegit ja tres vegades, no una ni dos sinó tres, doncs és un llibre que tracta de l'escrit d'una doctora, una doctora nord-americana, que se la va requerir perquè n'és austràlia, li van demanar que n'és, perquè té molta capacitat per posar en marxa un sistema sanitari. Quan arriben allà es troben totes les coses que estan malament, algunes coses que estan bé, i posa en marxa un sistema, i aleshores els avorígenes, en agraïment, li fan la conviden, i ell es pensa que la conviden amb un sopar o dinar, i en realitat li fan el gran honor de portar-la a través del desert, i allà sent les seves veus. Jo diria que el llibre és un can, ja ho dic, no una cançó, sinó un can ecològic, oi que sí? Jo també ho penso. I ara la senyoreta Susana, la nostra amiga, doncs ens explicarà el llibre, i perquè vostès es situïn, Susana i la seva cara bonica la trobaran sempre a la biblioteca. O sigui que si van a depenar un llibre i sobretot una novel·la, doncs Susana i la Susana s'apontesta tot, eh? Jo sí, sí, sí. Bona tarda, Susana. Hola, bona tarda. Sí, sí, vull dir, si venen de la biblioteca i volen parlar de la lectura, en trobaran, perquè aquí li agrada, i així sempre trobes, per parlar i bueno, compartir. I bueno, del llibre té una història, quan la Lina em va preguntar si jo volia venir a parlar d'algun llibre, doncs bueno, vaig pensar alguns títols, però que allà em va dir, ha de ser un llibre que en el seu moment t'impactés molt, perquè hi ha llibres bons, al llarg de la història, si t'agrada i així, allà sí molts, però aquest és un que em va deixar molt temprant, a més va ser un moment molt maco, perquè a mi sempre m'agrada llegir, jo vaig començar pel meu germà, que era un forofó, però sobretot un bibliòfil, vull dir, comprava moltíssim, doncs jo anava i sempre li robava llibres i bueno... Ja l'hi diré, eh! I llavors després vaig acabar treballant en una llibreria, però a la part administrativa, diguem, però jo, a la que podia, m'escapava i m'anava a parlar a les noies que portaven la secció de novel·les i em recomanaven, i crec que va ser una de les èpoques més maques, perquè vaig descobrir molts autors, moltes lectures, i l'omaco també a vegades de la lectura és la primera vegada que el llegeixes. Jo me'n recordo el Martí, el Ricé, que deia, me fa pena la gent que no s'ha lleigit encara el quixot, perquè encara té el plaer de descobrir-lo, no? Doncs per mi, clar, aquell moment de llegeixir la primera vegada, aquesta novel·la que me la van recomanar, doncs m'ha impactat molt per el que diu la Lina també, m'ho he fet real, que després t'explicaré, perquè vaig descobrir que no, però bé... Però no sé si podem donar massa... Sí, però bé... Sí, però l'important és que el llibre és bonic, és bonic i té frases molt, el que dius tu, que valora molt la part de la natura, el contacte, perquè de fet parla molt dels avorígens, que són natius que hi ha d'Australia, que viuen al desert, i té frases molt maques, que... Que no la sentirem més gran, no? Però jo crec que va ser això, que potser va ser el llibre que més m'ha impactat, jo soc una persona que m'agrada molt la natura, els animals, i jo crec que va connectar, no sé, el que ella sentia, jo sentia també, vam connectar i crec que per això m'ha agradat. Jo anava al llibre la primera vegada, igual que tu, fa molt de temps que el vaig llegir, el vaig acompanyar, l'hi he regalat, perquè és el que dius. El llibre potser, ara dius tu, que estruia i això és gaire interessant, que ens ho expliquis també una mica, pot haver la part fantasiosa. Ella diu en un moment i sobretot dirigit als rectors, que diu potser el que li agradi o no li agradi, o que es pensi que això m'ho inventat, diu però no és així, realment no és així. Diu perquè jo sí que ho he viscut. Jo crec que és tan real, està escrit d'una manera tan real, però no sé si nosaltres com occidentals podríem fer una travessa tan xula pel desert i sortir. I sortir, sí, això sí. Perquè d'un hidrat també anés. Ara, aquest contacte amb aquesta gent, que ells mateixos primer s'han allunyat de tot el que sigui occidental, de tot el que sigui los mutantes, que ells es consideren a nosaltres mutantes, i ells els autèntics, perquè està amb simbiosis amb la mateixa naturaleza, i només que gasten el que en verdaderament és el si és necessari. I tenim unes coses amb ells, els alors que fan, que ara tu llegiràs un trosset d'una cosa que et va agradar, que és el desprendiment. Nosaltres estem molt per les nostres possessions, per les nostres riqueses, per les nostres petites inclús coses, però ens sentim com possedors, com senyons de les coses. Ja canvia aquests, aquí tens un trosset, i això és molt bufo, això. Això és quan arriba... Expliquem-ho una mica, no explicarem el llibre, perquè si la gent no se l'ha llegit... No, no, no, no, no, que no és poller. Però representa que la doctora arriba, i llavors ells, els autèntics, es fan que ella es tregui tota la roba, i totes les joies, i tot el que porta. Llavors agafen tot i ho tiren al foc. Perdó, perquè necessituem... Resulta que com ella ha fet una cosa molt bona, amb vers, bueno, amb vers, amb la juventut mestiza, que és el perquè també es recorda dels síndics americans, que també estan una mica llunyats, apartats i tot això, i aleshores això negraïment aquests la conduixen cap aquí, i ell es pensa que va fer el gran sopar, i va molt perifollada, i això. Clar, perquè si no ho sabem de què va, i si es collarets, i les seves coses, i l'avisa, i la no sé què i la no sé quant, o sigui, quan arriben allà es queda una mica sombrada, perquè troba la gent aquella que va com va, va de primitiu i de brígen, no? Però ho continua. Ja hi hagi un castellà que és com tu. Sí, obre, i tant, i tant. Sólo després comprendí la simbologia que encerrava el acte de quitar-me les valiosas joyas que jo considerava tan necessàries. No me faltaba aprender que para aquella gente el tiempo no tenía absolutamente nada que ver con las horas del reloj de or diamantes entregado para siempre al fuego. Mucho tiempo después comprendería que aquella liberación de la pego a los objetos y a ciertas creencias era un paso imprescindible en mi desarrollo humano hacia el ser, el apego. O sigui, la pego es una de las cosas senyores, las radiollentes. No se apeguen ustedes a las cosas rosas. Llavors, ella va fer... o sigui, aquí hi ha el principi, perquè això és molt el principi de la novel·la, però ella durant tota la novel·la va fer reflexió a això, a que la gent moltes vegades tenim por i la por ve de tenir objectes materials. Quan més tens, més por tens de perdre. Quan no tens res, doncs mira, el vaig dir que deu, clar. Clar, que té que perdre. Si no perd la vida, no ve res més. Però una altra cosa que és molt bonica dintre d'això és que a vegades ens hi hem, i estem com un neguit, i estem neguita de neguitosos, perquè no sabem què passarà, que deixarà de passar. I en canvi, aquesta gent diu, bueno, com si diguéssim, provoeiran, provoeiran la natura. És a dir, no tenen menjar, però ja... Ja menjarem. Clar, aquí ho podríem dir el fantàstic, en el sentit fantasiós, no fantàstics, el fantasió seria això, que ella té la pell molt blanca i tota la mandanga, i té que passar pel desert amb 40 i 40 i 50 graus de calor, que els peus se li queden completament escalivats, se podria fer així. Pobre, passa de tot. Ha de caminar sense sabata, menjar, formigues, serps... Bé, tot sense cuinar, perquè ells no cuinen. No cuinen, no cuinen. Una vegada sí que fan en allò que fan com una... Com se diu això. Un fort, alguna vegada, com a algú... Natural. N'hi ha un... També, si recordes, i si també ho tens aquí, si et sembla, n'hi ha un moment en què allò que no pot suportar és aquella d'en Jamn, o com es digui, de mosques, que se li fica per tot arreu. I, aleshores, el... el out, no sé com se diu, l'out no sé què, que és com si diguéssim el Sabi. Ai, després és molt interessant, perquè resulta que amb ella se li costa com un... com un furxotela. Vull dir, aquests que donen... donen... com si fos un... com se diu, un... una vera, espera't, com t'ho diria jo. Un cadó, tira les cartes, però no tira les cartes ni res. Sí, com un... una diví. Una diví que se li costa i li diu que a ella, tota la vida, estic a trobar amb una persona que està nascuda per això. Ah. I després a ella es troba que amb el jefe de tot aquell el saborífenes, el patriarca, podríem dir, doncs se'l troba i n'hi ha una connexió espiritual entre ells. Entre ells, sí. I, aleshores, doncs, bueno, jo, ah, que això després és de la dona que cura, de la dona que fa... Sí, perquè clar, això és molt maco, també, que cada persona, o sigui... Té una funció. Té una funció. Com ha de ser a la vida, perquè totes les persones són importants, que a l'escut té una seva funció, i totes les funcions són importants. I és molt maco, també, quan parla d'aquells no celebrant-lo de l'aniversari. Aquest és molt xulo. Sí, que el que celebren és això. Quan han arribat al gra, de la perfecció d'aquell moment. Clar, com el que toca l'instrument. Sí, sí, sí. A mi això em va agradar molt, perquè jo soc molt fan d'això, perquè a vegades penso per què s'han de celebrar les coses només aquell dia. Per què no has de celebrar un dia qualsevol. I això va també molt en la línia de l'Ístia. L'Ístia és el país de... Feliç, feliç no l'aniversari, oi? Feliç no ho compleja, oi? A mi m'agrada molt aquesta idea, també. Per què has de celebrar un dia? No, però és que aquí tenen ells fan els seus raonaments i fan les seves coses. I, a més, ell es dona. Primer vol fer moltes preguntes, però després es s'adona que a vegades amb silenci i observant i reflexionant veu el per què. Té la resposta, ja mateixa, és veritat. I després aquí hi ha aquell que hem comentat també, el de la veu. Li diu que aquesta, aquesta la llegiré jo, perquè aquesta m'agrada molt. Hi ha un moment que li diu, perquè ells es fan dir, a si mateixos, los autènticos. A diferència de los mutantes, que són la resta, no? A més, ells se s'aparen de la civilització. Normalment no volen tenir masses contactes. Tenen alguns contactes, però no massa. I diu, los autènticos no creuen que la voz estuviere destinada a la habla. Para hablar se utiliza el núcleo corazón cabeza. Cuando se usa la voz para hablar, uno tiende a enredarse en pequeñas conversaciones innecesarias y menos espirituales. La voz está hecha para cantar, para loar, para sanar. És xulo, és xulo. És veritat. Està plena de frases així, eh? És maco, perquè és el que deien. Te'n pots agradar o no? Jo sí que és veritat que penso que me l'havia llegit fa molt de temps i ara, quan l'he tornat a regeixir, he notat un canvi, no? Això és bo, perquè això és bo. Però és la veritat. La visió de tu, mauret. Tot i així, que a vegades pots dir, això no m'acabo de creure. O tens la... És més el sèptic, però té frases maques que te fan pensar. Això no li pot retreure ningú a l'autora, perquè hi ha coses com això que ha llegit, que és molt maco, no? N'hi ha allò que et dic primer, allò dels complianis. I després també... El que també és interessant és les reflexions que aquest bon senyor li fa amb ella, a través d'aquest que els comunica. I també parlen de la telepatia. I els soros li diuen que calli. Perquè hi ha un moment determinat que saben que n'hi ha un que se'n va, pobret. I se'n va perquè la necessiten menjar, no? I no sé si coge un cocodrilo, no sé el que dia 3 coge, per tenir menjar per varios dies. Ara no el recordo exactament. Sí, crec que és un cocodrilo. Sí, perquè l'italia a la cua, perquè no pot amb ell. Perquè després tenen menjar de tot allò, durant molts dies. I aprofiten tot, eh? Tot, tot, tot, tot, tot. No es tira res. És molt de reciclatge, eh? Sí, és la que és el model, però ja feia. Això els portarem amb els alcaldes d'aquí, amb el bragat, que facin... Perquè aprofiten absolutament tot, és increïble. I no que no fiquen a la terra, com fa, vinga, perquè la aprofiti un altre. I a les hores, si els diuen, no, no, no, tenemos que estar a todo el mundo callado, dice, porque ahora nos están enviando mensajes. I en realitat hi ha el rep, també. I potser sí que és veritat, que si nosaltres ens en comptes de bla, bla, bla, bla, estiguéssim més cagats, podríem tenir uns contactes telepàtics. Home, telepàtics no sé, però sí que és veritat, que a vegades no s'escolta molt amb aquesta societat, i el silenci. Bueno, jo tinc la sort que tinc molt de silenci, perquè el treballo amb una biblioteca. Perquè si no surten fora li diu, prohibir d'estar-se d'aquí, no? Però a vegades és maco, també, i el que dius tu, escoltar o la comunicació gestual, vull dir, hi ha coses. I després jo segurament ara, d'anar a coses d'aquestes també. A mi m'agrada molt, molt, el silenci, molt. Vaig escriure unes reciclacions, una d'elles del silenci, i és molt bonic, el silenci. Però també el parlar és bonic, però sobretot quan ho digues, no quan no ho veus, si és que es pot dir aquesta paraula. O cridar. Jo m'agrada millor del silenci, i dic, per què cridar? El que més crida, menys... menys rote. Està molt de moda amb aquestes tartules televisives, no? Es crida a ningú, s'escolta. I al final es va pagar la tele, perquè... Avui amb els parents meus, que són joves, de casa meva, els nens, i diuen, dice, és que no... no l'escuches, o no sé què. Jo digo, no lo oigo. Escuchar és una altra cosa. Sí? Si no me diuen una cosa, i diuen... No sé el que diuen. Ara, tot és que hi ha blans, oi? Ha d'arribar el missatge. No sé si us anar, continuem. Hi ha una cosa que també m'agrada molt, que... que és un passatge, no sé si te'n recordes, que parla dels tot-hems, o algo així, que parla d'evolucionar, o sigui, evolucionar com a persona, perquè ella representa que se l'emporten de viatge, perquè volen que hi evolucioni. I per donar-li, i per l'agraïment, donar-li la ritesa que ells tenen. Això, per traspassar una mica... Per traspassar l'agraïment que ells tenen. I llavors és molt maco, també, perquè explica exemples de la natura, i m'agrada perquè ell parla, per exemple, del falcó, que diu que el falcó necessita tenir distància, perquè a vegades, quan tu estàs massa prop, no veus bé. És com els problemes. Quan tu tens el problema, necessites una distància. A la vida sempre es necessita una distància per solucionar coses. I em va agradar molt, o després parla del cangur, que diu que el cangur no pot anar cap enrere. És un animal que sempre va cap endavant, i diu com a la vida, perquè tu pots tindre problemes, però no pots anar cap enrere. I això m'agrada, perquè fa analogies, però que tenen molt de sentit i que li pots treure suc allà darrere, que és maco. Continua, continua, que ho fas bé. En contractarem. No, perquè són coses maques, perquè amb el mateix parla de la cert, també, que diu... Que ha de canviar l'apell. I llavors ella... Perquè ha de canviar l'apell molt. Amb una frase ja diu, no es poden rebre coses noves, si no hi ha espai per elles. Això també és molt maco. Ara no me'n recordava d'aquesta, però aquesta és molt chula. Molt maca també, perquè és veritat. Tu no tens posto, no entra res. Clar, a vegades has de deixar anar i canviar, i sobretot, canviar d'idees, evolucionar, deixar darrere. Ja parla que deixava costums, opinions, o inclús antigues companyies, perquè a la vida vas evolucionant i coneixes gent nova i vas perdent gent... Això també és una cosa que em va agradar molt. I després, que ho parlàvem també abans, Lina, el del tema que parla de les persones grans. Que ho trobo molt maco. Perquè ella fa una valoració en el sentit de que ells el que valoren, en relació amb el que parlaven de no celebrar els aniversaris, és que una persona tingui coneixement, no parlar d'edat. I l'autora fa l'analogia de la seva societat en què la gent gran la tenen apartada. Home, ara si vol donar una miqueta de valor de la gent gran, no ho dic jo per mi, perquè jo soc xupaneta, però normalment la gent gran no se la considera massa. Vostè que sap. Com que vostè que sap. Els antívos gràcies griegos al senyor i feien allò, que la gent gran de totes maneres la gent gran té sus mas i sus menos, però té una vida viscuda. Primer té una vida viscuda, i segona, que és clar, la gent gran, jo a vegades també tinc escrit, que una gent gran que més a més, que ja tens poques mobilitats i poques ganes de moltes coses, i a més a més és un dinar. Home, un golpecito ya lo yo. Però clar, vull dir, aquesta una, i la segona és que al llarg de la vida, si tenim la capacitat i el bon diria bon criteri o no bon criteri, però sí la capacitat de fer reflexions sobre les coses que passen i mirar-les d'una manera objectiva, vas adquirir una sabiesa que molts joves no poden no poden tenir per l'experiència dels anys. Ara, si has passat sense donar o m'ho hi ha pegada a les sumes materiales, no? O sigui, recomanaríem de sapego, oi que aquesta aniria bé, no transcendint, no fer transcendència de la cosa, que a vegades la gent és molt transcendent, i bueno, la transcendència tenen les coses. I després també n'hi ha un passatge que és bonic, perquè troben en un lloc com si hagués estat una tomba. Tant d'acord amb aquells trossets que tomben, i li diuen, diuen la regla clara, o diuen aquí, però és igual si algú em passa que és d'aquí. Perquè es fan respecte a tot, encara que no creguin amb ells o amb la seva religió. I surten i surten moltes coses del deut de votante. I diuen, és que potser vosaltres de poc no l'enteneu, no? Sí, perquè ells sí que tenen molta espiritualitat. Molta espiritualitat. Allà amb la veu, ja ho diu. Doncs mira, t'anava i així això que parlàvem de la sabiesa de les persones. Ah, sí? Sí. M'asombró que nuestra cultura estuviera llena de ancianos desmemoriados, insensibles, inestables i seniles. Mientras que allí, en el desierto, las personas se vuelven más sabias a medida que envejecen y se las valora por su aportación a las conversaciones. Son pilares de fortaleza y ejemplo para los demás. El que havíem de parlar. Clar, clar. Ells tenen moltes converses i et conviden a conversar i a compartir. De totes maneres, què passa? Que esclar, com la dic jo, això ja és de conseixa. Doncs sí. Esclar, ara nosaltres tenim una vida excessiva més llarga, que ningú s'espanti, doncs la tenim excessiva més llarga. I a vegades, com si diguéssim, no és que estiguem, però n'hi ha alguna persona o molts, que se senten molt abandonats, se senten molt així. Però per una altra banda, moltes vegades són molt quiskillosos i volen click, click, click, click. I volen imposar-se, no? En canvi, amb la gent i aquí, els avorígenes per molt que arribin, no arriben tant. Són la vida més curta. Clar. Clar, i a vegades dius. Clar, és que és el doble que sí, no? Clar, que potser aquí tenen... Bueno, no ho sabem, clar. Independiment d'això? Sí, perquè la vida és dura. Molt dura? Sí. Molt dura, però ells són feliços. Són feliços a la seva manera, no? I ella, el que és bonic al final de tot, eh, bueno, i després resulta que la tornen. I la tornen i esclar, ella està feta un desastre total, perquè està... sense rentar-se, sense allò, els dies i tot com se li han quedat la pell, com se li han quedat els peus i tot. I encara arriba i arriba allà els arrebals, les estribacions de la ciutat i troba algú que li dora uns cèndins per trucar. Perquè és clar, diu ara i per total, el vellet de la vió. No tinc res, no tinc res. Però és feliç. I quan torna, la creuen o no la creuen, ella va fer moltes... moltes... conferències, segurament, per explicar tota aquesta problemàtica. I la veritat, que el llibre... El llibre pot la pena llegir-lo, no? Sí, és maco. I encara que no... Tu creus? No, no, jo sí que m'ho crec. Sí, per què? Ara tenies que dir la paraquesta que has trobat. Sí, jo, mirant, perquè clar, jo me'l vaig així en el moment que més o menys es va publicar. Llavors, com... vaig dir, bé, a mirar-me una mica, i llavors vaig trobar que anys després de tot l'èxit que va tindre es veu que hi ha un grup d'origen que va dir que no. Que van dir que no era veritat, i que van anar a Estats Units, per lo que explica, i llavors ella al final va dir que no, que era una ficció, que tot s'ho havia inventat. Ella ho va confessar. Però sempre estarem amb el dubte si ho va confessar, perquè... Perquè ella aquí en el llibre... No, aquí en el llibre diu que mai a la vida, ella, com si diguéssim, guardarà el secret d'aquesta gent. Guardarà el secret i, per tant, aquesta gent tindrà la seva privacitat i no estarà contaminat per als mutantes. I llavors quedarà el dubte? Sí, quedarà el dubte al final. I al final aquí també tenim aquella cosa del... O sigui que la gent s'ho ha de dir així i que ell mateix us decideixi? Sí, sí, no, no. Que treguin les concursions que volen, no? Mira, del ancià, no? Al final de tot acaba el llibre, al final de tot. Què diu? Potser és una mica llarga això. Les direm la vida a cada una, eh? Diu jo... Burman, Burman, aborigen australiano de la tribu Burundjiri, declaro por el presente que he leído todas y cada una de las palabras del libro Las Voces del Desierto. Este es el primer libro en toda mi experiencia vital que he leído de un tirón. Lo he hecho con gran emoción y respeto. Es un clásico. No vio la confianza depositada en la autora por nosotros los auténticos. Retrata, en cambio, nuestro sistema de valores e ideas esotéricas de modo que me hacen sentir extremadamente orgulloso de mi herencia. Continúan. Al contarle al mundo sus experiencias, la autora ha rectificado un error histórico. En el siglo XVI el explorador holandés William Dampier escrivió de nosotros que éramos el pueblo más primitivo y despreciable sobre la fat de la tierra. Las voces del desierto nos eleva a un plano más alto de la conciencia y nos convierte en los seres regios y majestuosos que en realidad somos. Anciano tal, Carto de tal. Representa que era ell d'escrit. La autora, amb una entrevista també, ja va dir, els autèntics s'han estingit a la Terra, que no són optimistes. Pensen que els humans comencen a donar-nos del mal que hem fet al planeta els pejos a la pluja i que ens estem fent més responsables. Jo ho tinc dubtes, eh? No, no, no, jo sóc molt optimista. Sí, potser perquè m'ha quedat poc. Ja he dit que vagi bé. Però aquí en aquest llibre fixa-te que no es repudueixen. El grup va així, només que tenen un xicotet de 9 anys, i ara el senyor Carlos, que és el més maco del sol, ens diu, senyors, teniu que tallar. Ara, dono consell a les persones que ens senten, perquè tinc que llegir. Doncs qui no se l'ha llegit, que és raro, perquè és un llibre molt llegit, que el recomano perquè treurem frases molt maces. Sí. I que se'l quedi o no, però que és un llibre que pots treure... Sí, és una sorientació molt bona. Sí, filosofia, i te fa pensar que això sempre és bo avui dia. A més, no és un llibre ecològic, és un canto a l'ecologia, que és diferent. Perquè el llibre ecològic serà que el paper està imbèllat d'aquest que es pot reciclar. L'avangeli que nosaltres sentirem aquest cap de setmana, tant el dissabte com el dimenge a l'hora de la Eucaristia, és l'avangeli segons d'Aquaresma, i és la doctora de l'avangeli segons el lliú. En aquell temps, Jesús prengui a Pere, Joan i Jama a la muntanya a pregar. Mentre es pregava, es trasmodala l'especte de la seva cara i el seu vestit es torna a blanc i espornejant. Llavors, dues homes es posaran a conversar amb ell, eren moïcets i alies que es van aparèixer gloriosos. I parlàvem del traspàs d'ell que s'havia de complir, a complir el Jerusalem. Pere i els seus companys estaven adormits profundament, però, quan es desvallaran, veien la glòria de Jesús i els dos homes que eren amb ells. Ells anaven a separar-se de Jesús, Pere l'hi digués. Mestra, que n'estem de bé qui dalt. Fem-hi tres cabanes, una per a vos, una per a moïcets i una per a alies. Parlava sense saber què es deia. Mentre parlava, es formava un núvol que els cobrés. Ells es la llaren amb veure que entraven dins del núvol. Llavors, del núvol, estan una veu diguer. Aquest és el meu fill, el meu al·legit. Escolteu-lo. I així que la veu hagués parlat, es va trobar en Jesús tot sol. I aquí els dies no comptaran a ningú res del que havien vist. I aquí s'acaba aquest avengelli. I fixeu-se que estem a la natura. N'hi ha una certa relació, sempre ho diem amb la Montserrat. A vegades l'Avengelli té alguna cosa a veure amb el llibre que hem llegit. I us tinc a dia adéu, perquè hi ha bastant dient adéu amb una senyal. Molt bé, caballero. Senyor, s'ho poden escoltar això. El dissabte, dos quarts d'onça. Moltes gràcies. Moltes gràcies, Susana, per haver vingut. Moltes gràcies a nosaltres per convidar-me. Adéu. ü2