Veus Parròquia del 10/4/2019

Bona tarda, amics suïdors de ràdio d'Esber. Amb tots vostès, veus de la parròquia. Com ja ho saben, un dimecres al mes, la Montserrat Giró, bona tarda. La qui us parla de lina i sobretot una persona amiga, en aquest cas molt maca, que ha tingut la mobilitat de venir a nosaltres per completar el programa, paraula viscuida. Bona tarda, Vivian. Bona tarda. La Montser ens farà una petita biografia, una punt, i aquí és que la Montserrat Giró és una de les pròpies pròpies. La biografia, una punt, d'aquí és la Vivian. Sí, una petita punt. La Vivian, si la veia a si, té un fons riure molt bonic. Tot ell és bonic. Vivian, molt bon, gorvi, sí, nascuda a Barcelona, però els pares són de Costa de Iborri. El pare, la mare de Catalunya. Viu a Sant Just, ha estudiat el Batxillerat, a l'Institut de Sant Just, i els seus estudis actuals són relacions internacionals. Dintre de tres dies la veiem a l'ONU, o el comitè això de la Unió Europea, a Brussel·les, o allà en sigui dur. En diferents universitats, per demà el dic, és una persona que té unes inquietuds d'anar una mica més enllà de localitzar la pròpia carrera que porta. Aquesta canvis de vegades de la universitat és perquè vol descobrir molt més enllà de localitzar les matèries que li aporten. De vegades ha anat al casal de joves, que també hi he participat, i té amics i amigues a Sant Just. Ara reus, clar, a l'Institut. Després sempre surten amics o amigues. Sí que molt benvinguda a qui no és el programa. Moltes gràcies. Com vostè es recorden, en paraula viscuda, la persona que ve, ha llegit un llibre, ha llegit un poema, ha llegit alguna cosa, que l'ha fet pensar. Ella ens ha llegit un llibret, una novel·leta, en la qual el títol és a l'afer Gimbernau, i es tracta d'un tot estès de sorolla dintre d'un poble del criorat, amb la gent del poble, i tots ells tenen les seves ansies, els seus somnis, els seus temors, les seves il·lusions. Estan més o menys relacionats, passen un fet dramàtic, no dramàtic, una cosa traumàtica, i així va de ser rollant-se tota la novel·leta. És una cosa que és bastant distret, no?, el llibre? Sí, la veritat a mi m'ha agradat bastant. I aleshores, doncs, ara ella dirà per què ha triat aquell llibre, o per què ha triat, o què li ha portat amb ella aquell llibre. Ens faran un anàlisi científicament, perquè ella està capacitada per fer això. Digues, guapa. Doncs primer de tot moltíssimes gràcies per haver-me invitat avui a parlar amb vosaltres. La veritat és que és un plaer. Jo vaig triar l'afer Gimbernau, perquè és un llibre que em vaig trobar a una estanteria, i vaig dir, ostres, té on a pinta. I ja que la Lina m'havia comentat de venir algun dia aquí, vaig dir, crec que aquest és el llibre. I doncs, bueno, aquest llibre comença com presentant-nos tots els personatges, doncs els va descrivint una a un. I, ostres, el que em vaig adonar quan vaig començar a llegir-lo va ser que molts dels personatges tenien una cosa en comú, que era la por. Perquè suposo que la por és algo que tenim tots, constantment. Vivim d'alguna forma, envoltats de por. Però es veia molt clar que en aquest llibre, que no sé si puc explicar-me una mica la història... Sí, si pots explicar-la, tranquil·lament. I tant, que sí. Doncs es veia molt clar que en aquest llibre, com tots els fets que passaven, jo crec que venien donats per aquesta por. Diguem-ne, per fer 4 cèntims, és una història en què arrel d'un llibre, un llibre on és un diari d'un rebesavi, un rebesavi del personatge en fèlix. Un altre personatge que és codiciós, una persona problemàtica, avariciós, rica, per poder-se fer amb unes terres, doncs el que fa és... Santatge. Sí, li fa un santatge al fèlix, perquè li ve, perquè amb aquell diari, no? Sí. I per què li fa tanta por al fèlix? Perquè el fèlix és una persona que estima molt la seva família, estima molt l'honor. Ell sempre diu que té ganes de tenir fills perquè serà dels seus, té aquesta idea de clara, aquesta idea de... De nixada. I llavors, com es va desenvolupar la història, en fèlix té por. I les reaccions que va tenir el fèlix són d'una forma determinada, com molt conduïdes per aquesta por. Així, també, l'Ernau, que és la persona que està fent aquest santatge, té una esposa, té un pare, té una gran casa, viu en una mansió i tenen criats, i la masobera, diguem-ne, la persona que s'encarrega de la casa, també té por. I el que fa aquesta por és que tracti malament els demés. Llavors, clar, el que a mi m'ha fet preguntar-me és nosaltres quines por tenim, i com fa que aquestes por anem... Reaccionem de bandilles. Exacte. I com podria ser la nostra vida si les poguessin anar treballant? Perquè si en una història, en una coseta ens ens diguin, sent pàgines, algú pot arribar a morir. Aquí ja estic dir-hi moltes coses. No, tu pot arribar a morir. Per culpa de la por, a les nostres vides, com ens dificulta? Com nosaltres, jo ara que tinc 21 anys, penso... Clar, puc escollir dues coses. Puc escollir viure amb por o viure amb amor. I els personatges que vivien a través de l'amor no tenien aquests problemes. Els personatges, per exemple, la dona del fèlix, que és una dona que està esperant quedar-se embarassada, és com que l'únic que busca és estar bé amb el fèlix, fer-lo feliç, acompanyar-lo... I en cap moment de la història passa per un mal moment. Llavors, clar, la vida té dos camins. El camí de la por potser i el camí de l'amor. No sé què em penseu. Aquestes explicacions que has donat tu ens sembla molt acertades, perquè en realitat és així. I el que és molt maco, que hagis fet una reflexió sobre aquesta dualitat de pensament o d'enfoque de la vida, de pensar... Perquè, a més a més, són unes pors que en realitat es veuen que no estan justificades. Però que tots anem arrastrant. O bé perquè és el nostre prestigi, o bé perquè pensem que això... Els altres que diran, que és el prestigi, com si diguéssim, però sobretot sí que n'hi ha molt, molt, molt, i això val la pena insistir-ho, en què pensen els altres. O el perquè no hi s'ha pogut fer això. Com, per exemple, en el cas del pare, del protagon, del mal o de la pel·lícula, que el pare aquell, com que es queda viudint, no ho sap, no ho sap. És que ha de gestionar l'ensenyança del fill, no? I aleshores, doncs... Però no és un llibre dramàtic que tinguem que plorar. Algun retet, perquè és una mica motiu en algun moment determinant, no? Inclus, els que tenen que descobrir el crim, perquè també hi ha un crim que ens agrada molt la novel·la policia, que a tots plegats, doncs que és el inspector, també té el seu terenar. És una persona així, però és el teu terenar. I la parella també n'hi ha por, perquè... O sigui, que molt bé que hagi s'enfocat. Bona nit, que hagi s'enfocat. La teva descripció ha sigut mà, que ha de dir, la vida, com l'enfocem? Amb por o sense por? Potser els diferents personatges, o sigui, la por, o sigui, la manifesten amb la seva actuació, i altres la porten a sobre, que els fan ser d'una determinada manera, no? O sigui que d'alguna manera uns els ha marcat la por amb la forma de viure, i altres actuen en moments determinats amb aquesta por, no? Sí, diria que sí. Sí, diria que en algun dels personatges, com pot ser el cas de l'Arnau, l'ha acompanyat sempre. Perquè, bueno, quan mor l'Arnau, jo el que vaig notar és que es distensa aquesta por. Llavors podríem dir que l'Arnau és, d'alguna forma, la por, no? En canvi, sí que en Fèlix, pel que vas explicant al mossèn, o pel que vas veient... La reacció de la gent del poble. Sí, i per com parlen, o sigui, també l'alcalde del poble, doncs és com té ben vist el Fèlix. El Fèlix és una persona estima del poble, doncs veus que només té por en el moment, en el que creu que el seu nom pot quedar adonat. O sigui que posa a dir que l'alcalde del poble potser és una persona que no en té de por, eh? Que no, i juntament, no en té. Perquè el que fa és, com que és això que hem dit un poble petit, el priorat, que es pot quedar, doncs, més o menys... Vuit de persones, perquè és el que està passant. Busca les coses i el que pot fer perquè aquest poble s'ompli de vida, no? O sigui que, jo diria que és emprenador, que de vegades, possiblement, ni l'acompanyen del tot, però jo penso que no és una persona que no et tingui por, sinó que és una persona que té molt clar que el seu poble ha de regir. Sí, és una persona amb impuls. I també, qui, per exemple, té bastant d'impuls, no? Serien, doncs, personatges com menors, però que són els que també acompanyen més en l'amor, no? L'angripina, que és la professora i l'altra professora, l'abidal. L'abidal, que al final és qui, durant tota la història, que és la part de qui es troben. Durant tota la història, fa l'acompanyament, no? En tota història, suposo que hi ha els que acompanyen... Bueno, jo no sóc canalitzant molt els llibres, el llegeixo, i disfruto i està, però sí que potser en totes història, no? Hi ha els personatges que acompanyen, els que ajuden a aconseguir la finalitat, una mica de la història, i després hi ha els personatges que dificulten. A les nostres vides, suposo que també és així, no? Ens trobem algun gra allà on sigui, que no n'ha de ser una institució catalana. Escolta, és que ens s'ha moïnat. I has dit bé perquè a l'Ernau aquest, quan ell se'n va, la gent, com si diguéssim, fa aquesta reflexió del per què. Aleshores troba el que potser el pare se repenteix del seu tractament amb el fill, que no s'apigua a fer-ho. La dona pensa que encara que sigui una mica solta, se l'estimava, a l'altre, que era massa jove perquè li passés el que li passa, és a dir, que tots, dintre de la por, tenim aquell moment de reflexió, de veure les qualitats dels altres. I aleshores potser aquella por és quan es desfà. Vam-nos pel vient, per allà, senyorita. Sí, jo crec que sí. I aquí tu has dit, mira, diu aquí, es va... N'hi ha un passat, un text petitet, que el llegirà mare, i viu un cop a casa, el va llegir, i va plorar per ell i per l'Ernau. Per totes aquelles emocions, pòs, maldecaps, que el netegetejaren inútilment durant tants anys. El ser humà és esclau. Esclau d'un mateix de les seves frustracions, de les seves ambicions, dels seus desitjos i somnis. Però sobretot, de les seves pòs, fantasmes que ens envolten i limiten la nostra llibertat. Aquesta troba a tu t'ha agradat. Aquest tros m'ha agradat molt. I jo que volo molt, jo soc una persona que vola mentalment, dic, doncs me'n vaig una mica, per acabar el meu camp. Penso, si nosaltres, com el nostre dia a dia, en aquest poble s'enjust, ¿no?, quantes pòs deuen haver-hi s'enjust? Sí. Si les contéssim. Jo sempre he pensat que l'única manera de que pugui haver-hi pòs, és que la gent decideix tenir pòs. Que no sé com es fa això, si és molt difícil, perquè no puc ni deixar de tenir jo pò a vegades. Però, ostres, què m'acusaria un món sense pòs? No, un ressel. Jo, a la paraula, un ressel, com es diria una paraula extrapta, el re-selo. Jo em penso que està ben dit això d'un ressel envers els altres. N'hem una mica de desconfiança. Tenim una desconfiança. Reselosos. Reselosos seria l'adjectiu. Estamos al lado de gramática, eh? Bueno, però aquest ressel, aquest ressel que jo crec que és innat al ser humà, el dia que la persona navegui diam-ho així, sense ressel, és el que dius tu. No hi haurà cap mena d'angoixa davant ni de l'altra persona, del pròxim, ni davant de la situació. Perquè quan veiem la situació moltes vegades, és una situació el que ens fa por. I de nosaltres mateixos. Tu tens por de tu mateixa? Sí. Per què? A veure, per què? Doncs no sé, perquè al final tots tenim peces cures i a vegades jo tinc por de que aquesta para obscura que tinc se'n mengi, no? I llavors, per sort, com estic acompanyada de gent molt bonica, també tinc aquesta seguretat que no, que puc sortir, però a vegades dius, és que jo. O sigui, és que la persona que em pot fer més mal, sóc jo, perquè sóc la que pot fastidiar-la, la que pot fer mal als demés. O sigui, a vegades a mi em fa molta por, això el genera algo dolent als altres. I llavors és com t'has de contenir a vegades i has de fer moltes coses com molts malabars amb tu mateixa per no sé per què les coses vagin bé. Per no crear bodó. Sí. Sí. Però em feies recordar el personatge de la Mercè, que, o sigui, en principi presenta un estereotip de dona, que es vol casar, o sigui, que es casa, que vol viure bé, o sigui... Però després té un creixement. Quan mor el marit, és que és el que deia ella, que quan l'Ernau s'ha desfet del què, o sigui, bueno, l'han desfet, perquè va rebut el castellot, pobra home, doncs és clar, és que s'ha dit sol, s'ha esveït, la por de tots, i tots troben... Ja volia centrar això amb aquest creixement, no? Que en el llarg de la vida, doncs hi ha aquestes d'anar creixent, no? Perquè seguir per una cosa concreta, o sigui, per moltes, perquè ella es podia haver quedat amb aquesta dona que només vol anar ben vestida i ser la senyora de la casa, però, clar, com que es troba en unes circumstàncies, primer per part del sobre, per dir-ho així, i després per la part del marit, doncs es veu obligada, també, a anar fent canvis, no? I això la fa créixer, com a persona. Però el bonic de tot, més que haver-se obligada, perquè també queda reflectit, ho fa perquè li surt del cor, perquè en realitat és una cosa... Jo crec que tots dintre, a vegades, quan deuen, és que les coses estan tan malament que tenim por. Jo, per exemple, vull llegir un article en què s'estan desfentant els gels, dels bolos, dels glacials, de totes aquestes coses. No hi fa una mica de por. Sí, que fa una mica de por. Perquè penso, potser jo no ho veuré, però si això continua així, doncs és clar, els nets dels renets, els bisnets, no trobaran aquest manuscrit, però per vorant que sí, que no és com és. Ara, sempre no sé si és per ser optimista el que sigui, penso que l'home es preuçavi i porta tanta bondat a dintre, que si no portés bondat ja estaríem tots... Bueno, és el que diu ella, que és dos camins, no? Sí, però que l'home... L'home, n'hi ha clar, som una espècie, una espècie de ser. Vull dir, animados, on animados, i cona... I animales, però vull dir que a les hores és això. Que l'home dintre seu porta molta bondat. I el que passa és que a vegades es manifesta i a vegades no. I a vegades és clar, és aquella foscor que tens quan tens algú que no funciona. Però aquí està el creixement, no? Sí, és important cada personatge per dir-ho així, però si poguessin veure com es va desenvolupant, com a persona en la vida, doncs trobaríem que hi ha aquesta... Perquè hi ha oportunitats de creixement, sempre que això, els amics, els que donen la mà, el que et sap dir una cosa que diu això no està bé, o sigui, hi ha oportunitats de creixement. I ell, al principi, el té, jo deia obligada, perquè al principi és obligada la situació que es troba. És després que fa aquest pas per una cosa molt dramàtica, però que creix amb estimació, perquè ho demostra. No, no, ja la sòra és rep. Quan un estima, encara que no vulguin, t'estimen. Que t'has donat, t'has donat d'això, vull dir, això és bonic. Si tu dones reps, algun dia dius, ai, carambes, perquè no reps, no que penses. Però en realitat, aquesta boomerang, podríem dir-ho així, que ho existeix, no? Sí, com que al final una mica és com quan tenim bones i males èpoques, dius, perquè a vegades tot va malament, perquè a vegades tot va bé. Doncs no sé, jo crec que és per això, no? Perquè quan vas amb amor, quan vas amb felicitat, quan vas amb ganes de fer feliç als altres, doncs... En confiança. En confiança, sí. Al final, doncs, és la dinàmica que es crea i així va. Molt bé. Acaba llibre, muntament, una reflexió, perquè aquell llibre va tenir reflexions de tant en tant, no? No sé qui l'ha escrit, això. Diu, quan amb ell el que té que rebre, vull dir, aleshores, doncs es queda ell també tranquil, i aleshores ve per part de la Mèlia aquesta, que és la senyora de la... Bueno, la Mercè, no, la Mèlia, la senyora de la Mercè, i li dona el que ell volia, i que veu que ha sigut una verdadera tonteria, no tonteria, que tota aquella angoixa ha sigut en va, perquè en realitat no tenia res per... per què vergonyir-se, no? I al final, el que li donen diu... Diu, el nen aquest que neix, tu seràs el padrí. I aleshores diu, i en Fèlix es va prometre a ell mateix que sí, que ho seria, intentaria ensenyar aquell menut, tot el que ell havia pres, i intentaria ensenyar-li a ser un home, a ser lliure, valorar i estimar les coses, a treballar en farmècia i il·lusió, a tocar de peus a terra. Però, per damunt de tot, l'ensenyaria ser conscient que no hi ha a la terra una riquesa més gran que la que tenim dins nostre, la capacitat de pensar, d'entendre, de discernir i d'estimar. I esclar, aleshores, és quan dius, aquí s'hi han redimit a tots, no? D'acord? I ara nosaltres tenim exactament... Bueno, mira, vivim moltíssimes gràcies per haver vingut, i per estar aquí amb nosaltres, i et desitgem el millor. I en els exàmenes que s'hi acerquen, segurament, ja els he passat, ja els he passat. Bueno, me'n queden uns quants, encara, sí. Ah, doncs per aquests que et queden tu no tinguis por, oi? I, a més, com és un estudi o s'està la mèdula, segur que els aprova la mèdula. Que les coses sortin molt bé, i que quan passis per al poble la gent et conegui. I ara ens queden tres minuts, quatre minuts, i vostès ja saben que nosaltres sempre el llegim, el evangeli, que correspon aquest divenge. Aquest divenge és el divenge de rams. I si se'n recorden, el divenge de rams abans es llegia a la pàssia, i ara es llegeixen nosaltres. Però l'Amunt s'hi ha trobat una cosa molt bonica, que ell en s'abell de girar, i que està molt relacionada amb el que acabem de dir, no? Sí. Que és com un evangeli, també, no? Sí, és un poema de Blai Bonet, que ell és de Santanyí, de Calafiguera. Va néixer el 1926. És que a Santanyí hi ha Calafiguera, a Mallorca. Tens que parlar amb la Belg, de Mallorca, eh? Doncs ell és poeta, novel·lista i crític d'art. Era fill de família humil i va ingressar al seminari, però va haver d'interrompre els estudis eclasiàstics a causa de la tuberculòsis. I a mi m'agrada molt aquest poema, aquell va escriure que va ser un premi Carles Riva, el 1962, que és l'Avengelli II, d'on de tants. Diu, no estic enclevat perquè l'amor és inevitable, sinó perquè convé. No veus que dono la sang per tal que puguis complir el manament de no tenir por. Abans de dir estimeu-vos, sobretot abans de dir edificaré la meva església, tot de vegades he dit no tingueu por. I mai no s'ho heu pres com un manament. I el primer manament és no tinguis por. La por és dels animals. Aniré només uns fragments perquè si no seria molt llarg. Molt llarg, sí, perquè no tenim temps. I aquí la ràdio vostès ja saben que ho tenim comptat, això. Diu, mirem, veuràs que la pau no té res a veure amb la tranquil·litat. I no parlis gaire, actua en representació de tots els altres. Ocupa el seu lloc, sí, vivint, el teu buit. I jo vaig fer-ho així, i el meu pare em ressuscitar. No et capfiquis amb les paraules, no et salves amb paraules. Mira de com et redimim, era pobre com un cert normal. Feia l'hora dues coses tan fàcils, com són créixer i fer la voluntat del meu pare. Molt bé, jo en recordo una vegada, que amb una situació crítica i dalt d'un avió, el senyor que tenia al costat tenia molta polla, a més era un capallà, i jo me'l quedo mirant i dic... Padre, si dius estar conmigo, a qui em temeré? No va broma, ja l'home es va tranquil·litzar. Dicis que tinc moltes por de l'avió, vull dir, tenim molta por. Em penso que ja hem acabat, i el que si vostès volen poden escoltar una altra vegada el nostre programa, el dissabte a dos quarts d'onze, i fins la propera, que tingui bona setmana santa, que ara anem allà, i almenys per descansar i, sobretot, no tinguin por. Si ens troben pel carrer, és el que tenim que dir a tots. No tinguis por, que passem per dintre, eh? No seria que s'altra via que deia a la viviant, a l'estimació. Això mateix. Estimin molt i no tinguin por. Ja està tot fet. Adeu-siau. Vivim. Moltes gràcies. Bona tarda. Gràcies a tots, Sant Justenques i Sant Justenques. Gràcies a tots, Sant Justenques i Sant Justenques. I see the one in your blue eyes. Baby, I'd love you to want me, the way that I want you, the way that it should be. Baby, you'd love me to want you, the way that I want to, if you'd only let it be. You told yourself years ago, you'd never let your feelings show, the obligation that you made, for the title that they gave. Baby, I'd love you to want me, the way that I want you, the way that it should be. Baby, you'd love me to want you, the way that I want to, if you'd only let it be. Baby, I'd love you to want me, the way that I want you, the way that I want you, the way that I want you, the way that it should be. Baby, you'd love me to want you, the way that I want to, if you'd only let it be. Baby, you'd love me to want you, the way that I want to, if you'd only let it be. Baby, I'd love you to want me, the way that I want you, the way that it should be. Baby, you'd love me to want you, the way that I want to, if you'd only let it be. Seixanta i miss. Amics i amigues, huyens de ra...