Veus Parròquia del 15/5/2019

Béus de la parròquia, esteu a la sintonia de ràdio d'Esvern en el 98.1 de la freqüència modulada. Avui dia 15 de maig, festivitat de Sanicidre Lleurador, ens aproparem el mita, la certesa i la llegenda d'aquest sang. Ho intentarem fer amb tot aclaradat i senzillesa amb les veus de Joan Algarra i Pere Oliver i en Carles Hernández Rius a la part tècnica. Iniciem el programa en la lectura de l'Evangeli del protè diumenge dia 19, correspondent a la setmana cinquena de Pasqua. També el nostre cordial salutació a tots els ollentes de qualsevol lloc del món que puguin escoltar-nos gràcies a la actual tecnologia. La Palàbra de Dios ens uni en fraternal abrazo, amb tota persona que segueix la Palàbra del Señor en les esgrades escritures i espides a seguir el seu exemple. Ens apropem a la vivència d'un cel nou i una terra nova, en aquests temps que s'anuncia que Déu evitarà amb tothom qui l'estimi i aixugarà totes les llàgrimes provocades pel sofriment i el dolor, i la mort haurà passat. Jo sóc el camino, la veritat i la vida, Jesús afirmo. Lectura de l'Evangeli segon Sant Joan Quan Judes va ser fora del Senacle, Jesús digue. Ara, el fill de l'home és glorificat i Déu és glorificat en ell. Si Déu és glorificat en ell, també Déu mateix glorificarà i el glorificarà ben aviant. Fins meus encara estic amb vosaltres, si bé per poc temps. Vosaltres en buscareu, però ara us dic allò que vaig dir als jueus. Allà on jo vaig, vosaltres, no hi podeu venir. Us dono un manament nou, que us estimeu els uns als altres, tal com jo, us he estimat. Així doncs, estimeu-vos els uns als altres. Tothom conèixerà que sou deixebles meus per l'amor que us tindreu entre vosaltres. Comentem què ens diu la lectura d'aquest evangeli del proper diumenge. Veiem que Judes ha estat testimori del rentament de peus i company de sopar de Jesús, però no entés res de res. En acostar-se a Jerusalem, la seva perspectiva, la llunya de Jesús. La seva decepció solidifica fins a dur-lo primer, atrair aquell, a qui admirava. I després, a la desesperança, en comprendre el seu error. Si pensem en la paràbola de l'ovella perduda, ens preguntem si això no ens podria també haver passat a tots. En marxar a Judes, Jesús recorda als decebles, que encara continuen al seu costat, abans de fugir, de deixar-se bença per l'apoi la son, que el seu temps s'esgota. I que al seu final el llegim com el moment en què es manifesta la veritable dignitat de l'ésser humà i de Déu. I el que emica i dur és el de l'amor. El manament de Jesús és el de l'amor. Un manament, una llei, una paraula, que com ens deia el deuteronomi i després l'apòsto al pau, el tenim molt a prop, el doem al cor. No és res de fosc, d'amagat i d'impossible. És allò que s'adegem, el que fa possible, que siguem veritablement humans, germans, fills i filles de Déu. Ho afirmaves a negostir. Estima, estima de veritat amb tot el teu cor. Estima i fes el que vulguis. Volguis. No és res de fosc, d'amagat i d'impossible. No és res de fosc, d'amagat i d'impossible. No és res de fosc, d'amagat i d'impossible. No és res de fosc, d'amagat i d'impossible. Notícies d'Església. Revisem els fulls informatius del passat dia 5 de maig i ens trobem que tant el nostre visbo a gustir com un senyor francès Pardo, de qui en fa res o mocen Joaquim Rius, parlen de la dimensió eclasial de la nostra fe. Alguns sociòlegs a serveixen de l'expressió creença sense pertinència o creients sense Església per descriure un fet que es dona amb alguns cristians que viuen la fe totalment al marge de l'Església. Per alguns és una actitud reflexionada i per a molts és una manera ordinària de viure la seva creença. Popularment el fet s'expressa de diverses maneres. Jo no crec en els capellans només en deu. I el no creurà en l'Església és d'haver sovint un obstacle per a la fe. No adonar-se de que l'Església és necessària per creure pot ser una constant en les generacions més joves que sovint no tenen cap experiència eclasial i han crescut sense cap vinculació o en tot cas molt puntual i feble. Observem que l'Església és una institució prou coneguda on fins i tot cal anar-hi en alguns moments puntuals per alguna celebració però que no té cap repercussió en la seva vida. De fet és un fenomen que pateixen moltes institucions i que afavoreix l'individualisme. Humanament necessitem viure la dimensió social i comunitària, teixint lligams de relació amb els altres conscients de la pròpia identitat i alhora sentint-nos poble. Les conseqüències d'aquesta actitud són per als cristians una pèrdua de tot el que significa la comunitat, espai de trobada amb els altres cristians, celebració de la fe i escolta de la paraula de Déu, espai de formació, experiència d'estimació i també d'ajuda i de suport. La qüestió és que si no s'ha descobert la dimensió comunitària de la fe, com es pot viure i progressar en allò que creiem? Es pot creure sense Església? Jesucrist, amb la seva vida mort, resurrecció i la vinguda de l'esperitzant, ha configurat el poble de Déu amb una nova aliança a partir del grup inicial de tots els apòstols i de xebles. Aquells primers testimonis de la fe cristiana, homes i dones que van seguir Jesús, van constituir comunitats, esglésies fonamentades en la paraula de Déu, en les celebracions de la fe, en la caritat i en el testimoniatge. Malgrat totes les defallenses, imperfeccions i mancances, l'Església és la nostra mare i mestra, perquè ens ha fet néixer i creixer en la vida de Déu, si som cristians és gràcies a l'Església. A totes les confessions cristianes, allà on ens reunim en el meu nom, seré entre vosaltres, diguei Jesús. De ben segur que ja són moltes les persones que hem vist la pel·lícula de Franco Alson, Grès Adhyé, que tant ha impactat entre cristians de totes les confessions i també entre no creients que veuen en sorpresa el relat que ens explica. El cinema, com el teatre, la literatura, els còmics i totes les arts visuals no són alienes als temes d'Església i quan toquem temes reals, que són punyents, no podem amagar el cap sota l'ala i menys quan ens assenyalen amb el dit com a practicants d'un credo no compartit per tothom. La pel·lícula de Alson aconsegueix prendre distància al tractar d'un assumpte tan delicat com la pederàstia dins l'Església catòlica i ho fa amb testimonis autèntics que expressen qüestions com la veritat, la por, la còlera i el perdó des de la mirada de persones adultes que han patit abusos durant la infància. I qüestiona el paper de la jerarquia catòlica, els religiosos i els likes, dins la taranyina on s'envolcaien el pecat, la culpa, el penediment i la redemció. Sortim del cinema amb un regust a gradols. Després de veure, gràcies a Déu, ens adonem fins a quin punt hi ha una església somiada i, alhora, una església real. El imaginari col·lectiu, una església ferida, carregada de pecats i de defectes, i una creu mal portada des de fora i des de dins. Però, a la vegada, una església resplendent que proclama l'abumdat, sense que sembli un llenguatge de l'altre món o soni a ironia retòrica. Per tant, és bo fer autocrítica, i millor encara saber i percebre que la misericòrdia del creador està per damunt de les nostres miseries. Ai, si no heu vist encara la pel·lícula Gràcies a Déu, podeu anar al cine baix de Sant Feliu o al bal més, al Verdi i al Boletxe de Barcelona, on es projecta en versió original francesa subtitulada, o bé, al Gran Sarrià, on la podem veure doblada al castellà. I canviant ara de tema, ens preguntem què té d'actualitat el personatge d'incidre llaurador per haver pujat als altars i concarit la devoció de milers de persones al llarg dels segles. Diu el Sant Toral, que va ser un camparol treballador, pietós i caritatiu, que va viure a Madrid entre els anys 1070 i 1130, com a patró dels pagesos, és molt venerat a tota la península i bèrica, i fou canonitzat pel papa Gregori XV, l'any 1622. Junto a Sant Andrés tenia el nostre senyor Juan de Vargas, una casa a d'on Isidro i Maria se hospedaven. En un aposento bajo se les dio vivienda sana, lugar que hoy escapilla en donde la fe cristiana, al Labrador Madrileño Santo por divina gracia, culto le da irreverencia y sus acciones en salsa. Hemos escuchado un fragmento de la Saleluya Sasan Isidro, que puede verse en el museo que lleva su nombre en la Plaza de Sant Andrés de Madrid. La capilla del Santo fue levantada durante el siglo XVI en el lugar que, dice la tradición, habitaron Isidro con su esposa, María de la Cabeza y su pequeño hijo. El niño que fue salvado por los ángeles de su caída al Pozo, que todavía hoy se conserva. Pozo del siglo XII, que pueden la actualidad visitarse junto al resto del Museo de Sant Isidro y los orígenes de Madrid, con su patio renacentista y la espléndida pintura mural de Veláctez. Museo muy recomendable por estar fuera de las rutas turísticas habituales, pero lleno de curiosidades históricas que van desde el matriz árabe hasta el madrid actual, pasando por la aldea Manchega, que fue la ciudad en el pasado. Felicitats des de ràdio d'Esvern a tots els Isidres de Catalunya de Madrid o de qualsevol indret del món i també a les Isidres que avui celebreu el vostre sant. Us recordem que tota la informació de la nostra parròquia la trobareu a la web sanjust.orgbarraparròquia. La del nostre visbat, a la web visbatsanfaliu.cat i la de l'Arxidió cedir Barcelona, a la web esglésiabarcelona.cat, sempre amb les 3 dobles ues al davant. I ara hem triat un fragment, o si tenim temps a llegir'm sencer, perquè ens ha semblat molt interessant l'article del passat full dominical de l'Església Arxidió Cessana, perquè parla d'un tema que afecta a molta gent jove. És el tema del joc, el joc que sembla de vegades tan innocent, però que porta a sèries ludopaties en alguna ocasió. La carta dominical es titula, tots portem un jugador a dins. Una casa d'apostes ens engresca amb un lema ben estudiat. Tots portem un jugador a dins. D'així sembla que aquest jugador sigui simpàtic i bon jant, com el nen que també llotgem i que de vegades treu el nas. El nostre interior és immens, hi ha records, alegries, penes, i ara sembla que també un jugador, que si no vigilem pot apoderar-se de nosaltres, condicionar la nostra voluntat i arribar a convertir-nos en ludòpates. Estem davant d'una malaltia i una trista realitat que no té edat. Un estudi recent de la Universitat Internacional de València indica que la taxa de jugadors patològics en tractament menors de 26 anys va passar del 5,7% l'any 2011 al 44% el 2015. Les apostes esportives en línia s'han convertit en la principal causa de caiguda dels adolescentes joves al pou de l'udopatia. Els elements que no han propiciat són fàcilment la facilitat per accedir a través dels seus dispositius mòbils la possibilitat d'apostar de forma anònima i la il·lusió de guanyar diners ràpidament amb pocs recursos. En 12 anys, molts adolescents ja han fet la seva primera aposta. Com hem pogut arribar fins aquí? Una manca de consciència del risc d'aquesta activitat per part dels nostres governants que els ha portat a accedir davant les pressions d'un sector econòmic que mou molts diners i que també genera ingressos fiscals. Això ha permès la proliferació de locals físics d'apostes, el fàcil accés al joc en línia i l'allau d'impactes publicitaris que expliquen en gran part l'augment de casos de l'udopatia al nostre país. Som un país amb molt d'efició als esports i pensem que en sabem molt, fins al punt de creure, que el risc de no encertar una aposta és mínim. La l'udopatia es pot curar, però sobretot s'ha de prevenir. El factor clau per curar-la és reconeixer-la i demanar ajuda. Ara bé, per prevenir-la cal saber dir no a la temptació del joc. Aquesta atracció pel joc s'ha convertit en un negoci que enriqueix uns quants i empobreix molts. És imprescindible que els pares eduquin els seus fills i que tota la societat hi col·laborem. Com bé recordar els nostres joves, que la veritable felicitat no la donen els diners i que aquests no solucionen tots els problemes. Hem d'incentivar la cultura de l'esforç i desaconsellar falses, draceres, que prometen una riquesa material que mai arriba i que mai és plena. Sobretot cal transmetre els nostres joves que amb el joc no s'hi juga. Benvolguts germans, no caiguem en la temptació d'enriquir-nos materialment d'una manera ràpida. No ens deixem enlluernar pel diner fàcil, obrim els ulls, obrim el cor i deixem-nos seduir per la brinyenta d'allò que ens dugui a un enriquiment interior. A nació hi trobarem una font de pau, de felicitat i també de convivència familiar. Signat Joan Josep Omella, Cardenal Arcavísba de Barcelona. Meditant Valsalms sempre ens sembla de gran actualitat i aquesta gran labor que veu fer el grup Nostra Dona el tenim molt present. Per tant, avui meditem amb Valsalms 116. En sento plena d'amor. Recobra la serenor ànima meva. Mira el que t'ha fet el senyor, alliberat de la mort la meva vida. Els meus ulls de negar-se en el plor, els meus peus de donar un pas en fals. Continuaré caminant entre els que hi viuen a la presència del senyor. Em sento plena de fer, tot i que deia que en sóc de disfrutada. Tot i que deia veient-me perduda, els homes tots enganyen. Com podria retornar al senyor tot el bé que m'ha fet? Invocant el seu nom, el seria el calza per celebrar la salvació. Aquest fragment tot ell expressa l'agraïment per tot el que l'ànima ha rebut. No puc deixar de sentir-me plena d'agraïment. Tot i que sovint em queixo i em lamento de la meva sort. Per què senyor? En els moments baixos sé que puc reculsar-me en tu i també en la meva comunitat. Allà on ens reunim i preguem, allà et trobaré. Tu ens vas dir, jo estaré amb vosaltres fins a la fi dels temps. Tot seguit recordem el que sobre la pàscua del malalt ens deia mossèn joquim rius al passat 12 de maig. Amb motiu de la jornada mundial del malalt, A motiu de la Jornada Mundial del Malal, el Papa Francesc va dirigir al món un missatge, o se'n faig un extracte. Davant la cultura del descart i de la indiferència, vull afirmar que el DO se situa com el paradigma capaç de desafiar l'invindualisme i la fragmentació social contemporània per impulsar nous vincles i diverses formes de cooperació humana entre pobles i cultures. Cada ser humà és pobre, necessitat i indigent. Quan neixem, per viure, necessitem la cura dels nostres pares, i així, en cada fase i etapa de la vida, mai no podrem alliberar-nos completament de la necessitat i de l'ajut dels altres. El reconeixement d'aquesta veritat ens convida a romandre humils i a practicar la solidaritat com a virtut indispensable de l'existència. Aquesta consciència ens impulsa a actuar amb responsabilitat i que home està lligat per naturalesa a tots els altres, els quals originàriament sent com a germans. Així és possible una praxis social solidària orientada al bé comú. No hem de temps reconeixernos com necessitats i incapaces de procurar-nos tot allò que ens cal, i que no podem superar tots els límits. La gratuïtat humana és llevat de l'acció dels voluntaris, que són molt importants en el sector sociosanitari, i que viuen de manera eloquent l'espiritualitat del bon samarità. Els vostres serveis de voluntariat en les estructures sanitàries i a domicili, que van des de l'assistència fins al suport espiritual, són molt importants. El voluntari és un amic desinteressat, amb qui es pot compartir pensaments i emocions. A través de l'escolta és capaç de crear les condicions perquè el malalt es converteixi en un subjecte actiu i protagonista d'una relació de reciprocitat que recuperi l'esperança, i més ben dispossat per acceptar la situació. El voluntariat comunica valors, comportaments i estils de vida que tenen al centre el ferment de la donació. Aquí és com es realitza també l'humanització de les cures i el tracte amb les persones grans. Us exorto a tothom. En els diferents àmbits, a promoure la cultura de la gratuïtat i del do, indispensable per superar la cultura del benefici i del descart. Sabem que la salut és relacional, depèn de la interacció amb els altres i necessita confiança, amistat i solidaritat. És un bé que es pot gaudir plenament només si es comparteix. L'alegria del do gratuït és l'indicador de la salut del cristian. Aquí ho ha resumit, mossèn Joaquim Rius, el full dominical del passat diumenge. Recordem com abans que Sant Justo R.G. Barra per Ròquia trobareu tota la informació al vostre bast i també a la web del Bisbat de Sant Feliu i la de l'Església de Barcelona. Bona tarda. Bona tarda. Recordem que hi ha trobada d'animadors de can per la litúria a Montserrat. La trobada és del 22 al 27 de juliol amb la direcció musical de Montserrat i Lloberes. Segona trobada del 29 de juliol el 3 de agost amb la direcció musical de l'Albert Pàmies. La trobada és del 22 al 27 de juliol amb la direcció musical del Marc Díaz. En totes elles, amb la ponència, el diumenge anunci i can de la paraula a càrrec de Maria Teresa Gamisans i Pau Prades. Per més informació, 938-777-766 o ve escrivint a trobades can a roba a badiamoncerrat.net o ve entrant a la web o ve a la tele. I ara, tuita gent, en vols en pare? Diu el Pontífex. De vegades podem pensar que estem sols davant les dificultats, però el senyor camina al nostre costat encara que no intervingui de seguida i si seguim endavant, obrirà un nou camí. Fem el crid de la Terra, ferida amb mil maneres per la avidesa humana. Permetem-li seguir sent una casa guillidora on ningú se senti exclós. La pregària dona solidesa i vitalitat a tot el que fem. Com ho fem per no jutjar, no condemnar i per donar? Doneu i ho serà donat. Sigueu generosos en el donar. No només l'almoina material, sinó també la caritat espiritual. Perdre temps amb qui no ho necessita. Gràcies. Trobada pasqual de la vicaria del Penedès, el senyor de Sant Cris de Piera va començar amb la trobada del guisba a gustir amb els quatre consellers pasturals i a continuació l'eucaristia i el refrigeri per als fidels. Recordeu que el senyor de Sant Cris de Piera és una autèntica meravella que el tenim molt alabast i està meravellosament ben cuidat. Gràcies. Hem arribat als moments finals de Beus de la Perròquia. Avui us hem parlat la Joana Algarra i en Pere Oliver. Ha posat les músiques i ha controlat el so en Carles Hernández Rios. Recordeu que aquesta audició s'ha de repetir del proper dissabte a dos quartons del matí. Fins a les hores, molt bona nit a tothom, o bé bon dia si ens escolteu en dissabte. Fins ara i adeu-siau. Fins ara.